Lluny de modes que dicten patums, l’obra d’Albert Canadell Vilalta (Tona, 1963), joier artesà a més d'escriptor, s’ha anat construint a redós d’una aventura vital viscuda amb llibertat i plenitud. La seva narrativa (que Emboscall ha donat a conèixer en part, amb títols com La tribu, Diari d’un il·luminat, Dos contes del circ i Òpal de foc) s’inspira en les múltiples situacions viscudes en un llarg periple que portà l’autor a diversos continents, i hi immortalitza persones i situacions reals amb pinzellades de màgia.

En les pàgines d’Els camins del mandala narra les seves pròpies experiències vagabundes. El relat, tot i la inspiració autobiogràfica, no es presenta com una justificació a posteriori d’una etapa ja superada, sinó que és una vertiginosa successió d’aventures viscudes en llocs tan diversos com coves de Menorca, suburbis de Lisboa, carrerons de Fez, comunes de la Toscana o selves amazòniques. L’aparent disparitat de la narració no és signe d’una manca de compromís ideològic, sinó, al contrari, la voluntat de reflectir, des de la distància temporal, amb fidelitat als fets i respecte a les persones, el que s’ha viscut pels camins del mandala.

La seva poesia, una àmplia selecció de la qual es pot llegir al recull antòlogic Del zenit (Emboscall, 2000), tot i que beu en les mateixes fonts, redueix l’anècdota a la mínima expressió per donar sortida a un llenguatge ric i lluminós destinat a il·luminar les zones més profundes de l’ànima. Això no impedeix que en molts poemes (com el memorable Noia d’Iquitos) es plantegi una autèntica denúncia de la brutalitat, de la injustícia, de l’opressió, i s’aixequi la veu en defensa dels més febles. Una poesia, doncs, compromesa que no renuncia al lirisme, que es basa en l’experiència però que no desemboca en el moralisme, una poesia màgica però intel·ligible.