GLOSSARI
IBER - CATALÀ

Homenatge a Émile Hübner

Filòleg i arqueòleg epigrafista –Dusseldorf 1834 Berlín 1901–, que va ser el creador del primer gran recull d’inscripcions ibèriques (MLI, Berlín 1869), i que cal distingir juntament amb Carles Guillem Humbold –filòleg prussià berlinès–, com a introductors del Euskera en la filologia alemanya acadèmica.

Tots dos van aconseguir –juntament amb Hug Schuchardt i altres lingüistes–, les primeres possibilitats per arribar al desxiframent de la llengua ibèrica i a la creació del primer alfabet iber des de la comparació amb la llengua Euskera, ideant sistemes lingüístics per fer correctament la transliteració, la transcripció fonètica corresponent i el procés de segmentació respectiu. Schuchardt, va ser un destacat lingüista alemany nascut a Gotha el 1842. El 1927 va morir a Graz, dedicant tota la seva vida a l’estudi dels substrats de les llengües, creant el mètode descriptiu, l’històric i el de la cultura material, que ens permeten certificar que l’iber és la primera llengua de substrat del català. Era coneixedor de múltiples llengües i el 1866 a Leipzig, va publicar una de les seves obres principals en tres volums sobre el vocalisme del llatí vulgar, així com molts estudis i treballs en revistes especialitzades sobre l’origen de l’Euskera, la relació del basc i l’iber amb les llengües caucàsiques i un llarg etcètera.

Hübner en un dels seus viatges d’investigació a la península, va descobrir i traduir a Tarragona, el primer text bilingüe iberollatí, escrit sobre una pedra que jo crec que s’hauria de donar a conèixer com “LA PEDRA ROSSETA IBÈRICA” (PRI), ja que va ser el punt de partida fonamental per confirmar que la traducció del text llatí es corresponia amb el seu equivalent en euskera, demostrant també que el text iber era exactament igual al text en euskera un cop feta la transliteració, la transcripció i la segmentació corresponents. (Llistat d’Hübner inscripció IX, Horta dels Caputxins, Tarragona, 1869).

El poc interès dels estaments oficials (tant acadèmics com politics), per la traducció dels texts ibers a partir de l’euskera, amb consonància com és obvi amb l’iber com a primer substrat del català, ve a demostrar que és un tema que no interessa massa a ningú, perquè el seu coneixement provocaria canvis substancials en l’explicació de la història antiga peninsular i d’ Espanya en particular, així com en molts dels plantejaments que s’han establert entorn de la llengua, donant per ibèric tot el que forma part de l’estat espanyol, o creant mites com el de Tartessos, obviant descaradament l’existència dels autèntics territoris ibers, o intentant comparar la llengua i escriptura tartèssica -que de fet és consonàntica, com la líbia- amb la ibèrica.

Sobre el bascoiberisme –segons Alonso–, Antonio Tovar va escriure que: “...és més proper de l’òpera Carmen que de la realitat!!”. Bé, molts intel·lectuals encara s’expressen de forma semblant.

Luis Michelena i molts altres investigadors fan traduccions amb mètodes combinatoris, però no es defineixen massa sobre el cas.

Durant els últims anys, tant Jorge Alonso com Román del Cerro i altres lingüistes, tot seguint l’exemple de Hübner, han apostat per l’euskera en el desxiframent de l’iber. Personalment no estic massa d’acord amb determinats aspectes dels treballs de Jorge Alonso per les comparacions que fa entre la llengua iber i la púnico-fenicia-tartèssica i turdetana o amb la celtibera, sense respectar el principi elemental que no es poden establir comparacions entre llengües de diferent família lingüística, ja que el celtiber és indoeuropeu, el tartessi o turdetà és semita i l’iber és no indoeuropeu, com l’euskera. Això és com si volguéssim explicar l’Euskera des de el llatí.

Pensem que l’aposta per la llengua uska, iuska, euskara o euskera, ve de molt lluny. Bosch i Gimpera, Fletcher Valls, Cacciotti. Delgado, Lénormant i tants altres, creuen en l’uska més primitiu, tot i no descartar possibles contactes amb el samarità arcaic o l’hebreu samarità, el sidonès i diverses llengües hebraiques.

Julio Cejador va dir que: “la lengua mas primitiva de la península es la euskara, porque es la única que conserva los demostrativos, base de comparación entre todos los grupos glotológicos.” Tot i afirmacions clares com aquesta, en els nivells acadèmics oficialistes de tot Espanya es continua fent les coses des de el castellà i el llatí, tant a Madrid com a Barcelona.

Seguint el que escriu Plini en la seva Iphigèsis, alguns pensen en influències anteriors de l’hati no indoeuropeu, predecessor de l’hetita dels hetheus o hitites ja indoeuropeitzats.

Carreras Candi explica com la veu ibèrica laie –que també analitza amb el basc actual–, evoluciona a laya, layak i cap els layaks euskes que utilitzaven la laya com a eina i arma de guerra, o denominant adequadament les opida llatines com les “ciutats de la laya” (laia), utilitzant el nom autòcton i no el llatí. Encara avui la majoria d’objectes ibers, els nostres arqueòlegs, historiadors i lingüistes, els defineixen amb noms llatins, grecs o castellans, però difícilment ho fan amb noms ibers o catalans.

Respecte les llengües semites, Stillmann, el 1880, assenyala la troballa a Knossos (Creta), dels caràcters que van fer que Milchoefer pogués demostrar el 1883 que l’art micènic era diferent del fenici. El mateix any Artur Evans descobreix una escriptura prefenícia amb caràcters pictòrics i lineals quasi alfabètics, molt semblants als sil·labaris xipriota i asiànic. El 1900 va trobar més tauletes amb cursiva semblant a la hieràtica o demòtica d’Egipte, al mateix temps que Flanders, Petrie o De Morgan feien altres descobriments semblants, pressuposant una autonomia lingüística i escriptuària en les primitives civilitzacions occidentals. Amb la seva gran antiguitat, les escriptures cretenques, egees, jòniques i molt especialment la aziliana, demostren el molt remot que pot ser l’origen de l’iber.

Els primers indicis que hom troba sobre l’iber són les semblances entre els diferents signes escriptuaris prehistòrics descoberts al llarg dels territoris dels actuals Països Catalans continentals, en coves, abrics o santuaris i sobretot amb el descobriment de l’alfabet azilià gràcies a la troballa dels diferents escrits del Mas d’Azil (Antic comtat de Foix) i Olèrdola, o amb les diferents inscripcions neolítiques.

Els escrits i periples dels clàssics grecs, cartaginesos i romans, ens posen sobre avís, i més encara els pactes redactats en iber, concretant els acords entre cartaginesos i ibers o entre ibers i romans, que trobem molt ben especificats en les obres dels clàssics editades per la Fundació Bernat Metge de Barcelona.

Tampoc ens deixen indiferents les semblances descobertes amb les llengües no indoeuropees, especialment amb les berebers, les finohúgries, l’etrusc, el sami, el guanxe i especialment amb les ibèriques de l’antiga Ibèria Oriental (actual Geòrgia transcaucàsica) i les abasgokerketes, amb les quals Pokorny havia ja investigat.

A Itàlia s’han trobat bastants escrits en llengua ibèrica, com els d’Ascoli i objectes com ara les tasses de plata amb inscripció ibèrica, així com paraules i noms ibers enmig dels escrits llatins o romans.
Després, Avié (Rufus Festa Avieno), nou-cents anys més tard, amb les dades dels diferents autors llatins i d’un Periple d’autor desconegut, ens resumeix molts coneixements sobre els ibers, el seu territori, els límits fronterers dels ibers i la seva llengua en l’Orae Maritima, confirmant el Términus Tartéssicum prop de Cartagena que marca amb exactitud la divisió entre la Ibèria genuïna o occidental i els territoris tartèssics o turdetans (Cartago (Tunísia) = Tharsos, Huelva = Tharsis, Cartagena = Cartago Nova) del sud andalús de característiques culturals i lingüístiques orientalitzants.

Fulvio Ursino el 1500 a Itàlia, segueix investigant i ens dóna noves aportacions, fins que estudiosos de tot Europa comencen a plantejar-se les similituds entre l’euskera i l’iber, tot fent els primers intents de desxiframent autèntic a partir de comparacions entre l’iber, l’euskera i també el georgià, fins que el 1869 Émile Hübner publicà el seu compendi (MLI: Monumenta Linguae Ibericae) amb moltes inscripcions ibèriques, junt amb importants treballs sobre l’alfabet, el desxiframent i el bascoiberisme.
Abans ja havia publicat totes les inscripcions llatines peninsulars conegudes i finalment davant del caos de la investigació espanyola d’aquella època, es decideix a publicar un llistat de les inscripcions falses o sospitoses que Hübner primer havia publicat en el diari científic alemany Rheinisches Museum, volum XVII (Berlín, 1862), i en el Butlletí de l’Acadèmia de la Història, Vol. III (Berlín, 1882-88), fetes i publicades per falsificadors de Granada, Còrdova, Sevilla, Carmona i altres ciutats espanyoles, donant també alguns noms dels falsificadors més coneguts i publicant un mapa dels llocs on s’havien atribuït les falses inscripcions i el nom dels museus on es trobaven, per evitar que els estudiosos de la resta d’Europa treballessin amb materials falsos.

Més tard aquesta situació va comportar desconfiança entre els científics europeus i van començar els dubtes infundats sobre l'autenticitat de la Dama d'Elx i altres troballes del sud peninsular, sense encara avui haver aconseguit tancar la polèmica que segueix entre intel·lectuals de tot el món i que no es podrà resoldre fins que Madrid deixi analitzar en els laboratoris més avançats la Dama d'Elx, avui en l'Arqueològic de Madrid.

Schuchardt, a Òxford, comparava els noms ibers amb els ètnics bascs i actualment Azkue ho fa amb tots els derivats adjectivals.

A partir d'aquell moment -mentre a Espanya la llengua basca i la catalana estaven mal vistes i prohibides-, els investigadors alemanys van aconseguir que l'Euskera formés part dels estudis filològics de les diferents universitats europees.

L'inici del text bilingüe descobert, investigat i traduït per Hübner, i que jo voldria donar a conèixer com la "Pedra Rosseta ibèrica" o PRI, (Hübner MLI: Monumenta Linguae Ibericae, inscripció IX, Horta dels Caputxins, Tarragona, 1861 i 1881 i durant 1886-89 en el Museu de Tarragona) -sense les repeticions en vers de l'original-, era el següent:

1. Inscripció en signari iber: ( 1 ) (Veure nota 1 amb els signes ibers).

2. Inscripció bilingüe en llatí : HEIC. EST. SIT: En aquest lloc està [enterrat] o descansa.

3. Transliteració/segmentació i transcripció fonètica del text iber: A.R.E. TA.CE C.E.N.N S.A.KA.R.- I.L.N. (KE)

4. Text en Euskera: ARE (T) ACE ZEN SAKAR I LN (A) (E) ...

5. Traducció: Ací descansa el difunt amb les seves despulles pel més enllà.

6. Aclariment de l'euskera: Aratze (aret.ace): obligat a descansar. Zen: difunt. Sakar: restes o despulles.

Ildun, ilhun o iln: foscor o el més enllà.

Iln seria abreviatura de l'iber ildun. En euskera ilhun.

En el punt 3 cal distingir els sons alfabètics dels sons sil·làbics, vegeu que el so "ce" és igual al de "ze" i vegeu la doble N abans de segmentar.

Noteu que en traduir directament de l'euskera, ja no fem, per innecessària, l'habitual conversió al sentit fonològic invers de l'iber. Si volem emprar altres sistemes i mètodes de desxiframent podem acudir a l'Euskera per comprovar si els resultats obtinguts amb les diferents metodologies analítiques són vàlids.

El mateix text, molt semblant o més extens el trobem formant part de diferents inscripcions ibèriques funeràries com les de Sagunt.

Resulta interessant veure còpies dels originals amb els signes de puntuació i les diferents variants del mateix tipus de text en altres inscripcions. Heic est sita; Heic est sit ///, hic situs est, A´RE.TEKI.AR ///. SAKARIL III, valorant altres variants com SAKARILTU(N), SAKARILTI®, SAKARILLER, ARE-TAKE, ARE-TEKI o areteike de Sagunt, Orleil, Solaig, Pech Mao, Els Villars, Maestrat, Fraga, Jàtova, Ullastret, Llíria, Cabrera de Mar, Tarragona o Palamós que podeu trobar a la bibliografia de Jorge Alonso en castellà o a la de Jürgen Untermann en alemany.

Actualment molts lingüistes són reticents a acceptar la realitat de poder passar directament de l'iber a l'euskera. És clar, això significaria que per desxifrar no necessitem ni el grec ni el llatí, i encara menys el castellà, i que els coneixements analítics o acadèmics no són del tot imprescindibles per descobrir el significat d'una paraula. A la UAB, Rodríguez Ramos accepta només que les coincidències entre el basc i l'iber són moltes. Santiago Pérez Orozco en els seus treballs accepta la possibilitat de l'euskera, tot considerant el tema de les relacions entre el basc i l'iber una "espinosa cuestión". Altres, com Ibon Sarasola, també de la UAB, no accepten la proposta dels hübnerians.

Jürgen Untermann, el 1990 va publicar el seu tercer llibre sobre el tema (Volums 3.1 i 3.2), amb els llistats que ell anomena M L H (Monumenta Linguarum Hispanicarum, edició alemanya), dedicats a les inscripcions ibèriques ja conegudes i completades l'any següent per M. Isabel Panosa amb unes altres 70 inscripcions ibèriques de l'àmbit català que Untermann no havia relacionat. Entre aquestes últimes hi ha les descobertes per l'arqueòleg Salvador Alavedra i Invers l'any 1959 a Sant Pere d'Ègara (Terrassa) ref. 2116, 85 i 16.1, les de Josep Puig i Cadafalch també d'Ègara refs. PC12, 17.1, PC18 i 17.2 anys 1915, 20, 27, 31 i anys 40) que completarien en aquell moment el llistat d'inscripcions o epígrafs en llengua iber, així com algunes seqüències numerals i altres considerades marques analfabètiques que M. Isabel Panosa també afegeix en el seu llistat. El MLH d'Untermann -igual que el llistat de Panosa-, són instruments molt bons pel coneixement extens de gran part de les inscripcions ibèriques peninsulars, encara que cal conèixer primer el M L I (Monumenta Linguae Ibericae 1863, i suplement 1892), d'Émile Hübner, perquè Untermann anomena hispànic tot allò que per mi és només ibèric.

Untermann, durant la dècada dels 90 treballa molt aquests llistats i les inscripcions originals, establint tota mena de comparacions i concordances entre les inscripcions del MLI (iber) d'Hübner i el MLH (hispànic) del mateix Untermann i altres llistats de diferents autors posteriors a Hübner, dedicant especial atenció al tema de les inscripcions falses o sospitoses, de les bilingües i altres.

Gran part de les primeres investigacions es van poder portar a bon terme gràcies a la gran quantitat d'inscripcions monedals trobades que demostren el seu caràcter autòcton i comarcal, no podent-se dubtar que els romans, durant el seu mandat, es van veure obligats a reconsiderar l'element autòcton nacional iber, mantenint tot al llarg del seu domini les inscripcions en la llengua pròpia dels ibers per motius i causes polítiques encara no ben aclarides, tal com ho afirmava H. d'Arbois de Jubainville.

A tots els museus hi ha molt bones col·leccions de monedes amb les seves inscripcions, però potser caldria ressaltar per més desconegudes les molt interessants del Museu de la Ciutadella de Roses i les del Museu particular del Castell de Perelada.

PRÒLEG

Tot dedicant-me als meus treballs sobre iberisme i bascoiberisme, vaig sentir la necessitat de recopilar paraules iberes conegudes o ja desxifrades pels diferents estudiosos del tema, des d'Hübner fins arribar als actuals autors i lingüistes, circumstància que em va anar fent pensar en la utilitat d'un petit glossari elemental pels estudiosos d'aquesta llengua, lectors de temes ibers o per aquells que feien el Curs de Cultura i Llengua ibèrica, especialment amb la idea que poguessin donar els seus primers passos o també com a complement pels lectors del llibre del mateix títol. Es tracta, doncs, d'oferir els significats base coneguts i ja desxifrats de morfemes, topònims i paraules de les inscripcions descobertes que han anat treballant els diferents autors, des d'Hübner fins Román, J.., Jorge Alonso i molts dels autors que apareixen en el llistat que s'ofereix a continuació (la majoria d'ells localitzables a Internet).

En general les equivalències s'han anotat prenent com a base el sentit català, ja que si per exemple volem entendre que l'iber ILDUBELES (Nota 2) -en basc ILHUNBELTZ, que alguns tradueixen per "la nit tancada" (o la noche cerrada)-, tindria un sentit més exacte si poguéssim donar-li un significat més adient segons la manera de pensar en català, com per exemple: "la nit sense estrelles i/o sense lluna", o senzillament traduir-ho com "la nit fosca" -ja que beltz és foscor o el color fosc de la fusta del balç-, que de fet no té res a veure amb "tancada" ni "cerrada".

Els ibers eren els genuïns habitants de l'est peninsular, que igual que els bascs, es distingien per la llengua que parlaven. L'iber s'inicia abans del nostre bronze preindoeuropeu, originant diferents dialectes en els territoris dels actuals Països Catalans Continentals, on es convertirà més tard amb el primer substrat del català. De l'escriptura ibèrica en trobem importants escrits a la Catalunya Nord, al País Valencià, a l'Empordà i en general a tot Catalunya, a més dels localitzats al País Basc, França o Itàlia.

Caldrà no confondre l'iber amb altres llengües de tall semita o fenici-púnic del sud peninsular, com el tartèssic-turdetà o el celtiber, llengua celta escrita amb l'alfabet iber ja en època ibèrica tardana.

Els ibers feien servir el seu propi alfabet hemisil·làbic, que combina els sons i signes alfabètics amb els sil·làbics, tot utilitzant al mateix temps i de forma complementària, en alguns territoris i comarques, signes alfabètics del jònic arcaic homèric, cretenc o samien. Així per exemple utilitzaven el so alfabètic "B" dels jònics, però sense deixar d'utilitzar els sons sil·làbics pròpiament ibers, corresponents a la B: BA,BE,BI,BO i BU. (Vegeu els signes ibers).

Es lògic suposar que l'iber venia d'uns contactes primitius anteriors amb altres llengües no indoeuropees i qui sap si derivat del hati o hitita arcaic no indoeuropeu que parlaven els antics hatis o Chethas, o potser de les llengües "a/o" preindoeuropees o senzillament de l'azilià dels nostres territoris catalans antics, amb escrits i alfabet descoberts per Edouard Piette, amb especials mostres a la Catalunya Nord, el Gironès i el Priorat. Rivett Karnac va trobar algunes vinculacions antigues amb l'escriptura ógmica d'Olèrdola i Calaceit i amb altres signes escriptuaris neolítics i megalítics com els d'Espolla. Jo crec que totes aquestes influències van anar formant l'alfabet iber.

Està demostrat que la millor manera per arribar al desxiframent de l'iber, seria establint comparacions amb l'Euskera o neoiber, vinculat amb l'antic aquità i llengües contemporànies de l'iber.

El vocabulari del present glossari no inclou noms propis onomàstics, ètnics, tribals, monetals, comarcals, geogràfics, toponímics ni altres que per ser molt coneguts trobem a totes les enciclopèdies o en els manuals de cultura ibèrica.

Construir un autèntic diccionari iber-català encara no és possible, però sí que es poden relacionar topònims, morfemes i paraules bàsiques que ens permetin obtenir un significat primari elemental, per poder-nos acostar a les noves paraules que anem descobrint o investigant amb els mètodes existents, tant a partir del Euskera com de la analítica. Si per investigar fem servir un mètode diferent al de comparar amb l'euskera —aquest últim— igual que el mètode referencial, el podem utilitzar com a comprovació dels resultats obtinguts amb altres sistemes. Lògicament que serà un altre qui haurà de completar el present glossari i constituir el primer diccionari.

El treball lexicogràfic i les dades epigràfiques del lèxic iber, entren en el camp de la iberística lingüística que necessariament hem de relacionar amb el basc-iberisme i amb els sistemes antroponímics de la llengua ibèrica. Per treballar no cal transcriure les característiques paleogràfiques dels texts originals tal com van ser escrits, mentre el resultat sigui fidel amb l'original.

Tots els texts localitzats fins avui, tenen una numeració de classificació i arxiu, unes inicials referides al arqueòleg de l'excavació o del classificador, un nom de referència , el lloc i l'any de la troballa que identifiquen la inscripció o text, i molts cops els autors dels respectius desxiframents, així com llistats o "corpus" inicials on consten relacionats. Moltes vegades no hi ha el nom del qui ho va descobrir, en tractar-se de estudiosos vocacionals no universitaris i només hi fan constar el nom de l'arqueòleg que la va classificar. És injust però és així. El desxiframent de la majoria d'inscripcions i texts , encara que constin en un determinat llistat d'un autor en particular, han estat treballades per tots els lingüistes, filòlegs i altres afeccionats en el tema, el que fa que hi hagi diferents variants de la traducció d'un mateix text i discussions segons criteris, procedència i llengua o família lingüística d'on parteix l'investigador per desxifrar i llengües que coneix o segons la seva pròpia llengua materna. També influirà el mètode que utilitzi. Generalment hi consta la cronologia estimada, tenint en compte en el cas de les inscripcions ceràmiques si l'esgrafiat va ser fet abans o després de la cocció i altres condicionants per poder establir la cronologia i el sentit del text. En la meva opinió caldria sempre considerar que els texts ibers genuïns son únicament els trobats en els territoris compresos entre els rius Roine, Cinca, Segura i el Mar Mediterrani, evitant confusions amb els celtibers, els tartèssics-turdetans i altres. Algunes descripcions dels autors que hi han treballat es poden trobar igualment a internet i també llistats dels museus on es troben les inscripcions actualment.

Untermann considerava que l'escriptura iber era una combinació dels abecedaris fenicis i grecs feta en el segle V aC, A. Tovar va desestimar totalment el basc-iberisme i modernament Caro Baroja va escriure: "Todo lo que podamos investigar en cuanto a toponimia y onomástica en la España antigua a base del vasco, aclara muy poco la cuestión lingüística más profunda."

Algunes inscripcions s'han trobat fora de la Ibèria genuïna per diferents situacions històriques, com seria el cas de les inscripcions de la tassa de plata de Montiego (Itàlia 1882) (Hübner, Lanzi , Gamurrini i Lénormant), que es pensa pertanyia a un soldat iber de l'exèrcit de Asdrúbal mort a la batalla de Sena-Metauro.

El primer document extens sobre els diferents habitants de la península (ibers, púnics, fenicis, cartaginesos), com he esmentat abans, és un periple grec d'autor desconegut descobert a Marsella (la Massàlia dels jònics foceus), escrit en el segle VI aC, d'on treu totes les dades Rufus Festa Avieno pel primer llibre de la seva Orae Maritima. L'edició crítica la va fer Pomponi Mela el 1.809 i Holder a Insbruck el 1.887. Algunes dades interessants les trobem també en el llibre de Jean Jacobo Barthelemy que el 1847 va ser traduït al castellà publicant-se una edició a Madrid a càrrec de José Rojas.

Dels periples ibers sobre les navegacions de púnics, fenicis, grecs i romans, en va fer també una crítica molt interessant Josep Oliver el 1.863. Durant el segle VI a. C., Hecateu de Milet, jònic que viatjà per les costes ibèriques del 500 al 494 aC., en va donar moltes dades geogràfiques importants que fa servir Stefano de Bizanci i que Müller va publicar a Didot (Paris 1.841), referint també escrits de Èforo, Timeo, Salusti i Plini, citats per Carreras Candi i altres.

Herodot d'Halicarnas (484-427 aC.), refereix dades d'Hecateu i les expedicions de samis i foceus a la península. Modernament els que millor van treballar el tema van ser Schweighaeuser (Strasburg 1.816), Dindorf a Didot Paris 1.844 i Abicht a Leipzig el 1.877 o Stein a Berlín el mateix any.

A l'època de Pericles, Euctémon va redactar un altre Periple sobre el Mar Intern. Les noticies sobre la Ibèria Occidental, escrites per Erastótenes es poden llegir bé en la monografia de H. Berger feta a Leipzig el 1880.

R. Stiehle el 1856, dona els fragments de les obres d'Artemidoro, Estrabó, Marciano, Stèfano, Menippo i altres com Estrabó, Asclepíades, Posidoni, Piteas o Diodor citats també per Carreras i Candi o Schopenhauer. G. Kramer (Berlín 1844-1852), tracta àmpliament la descripció de la Ibèria antiga, citant Dübner o Zimmermann. Personalment m'agrada molt el Viatge d'Anacarsis a la Grècia de Jean Jacobo Barthelemy i traduït del francès al castellà el 1847 en una edició de la Impremta del Diccionario Geográfico de Madrid.

De les inscripcions del sud peninsular tingudes per ibèriques, Hübner diu que moltes eren falsificacions fetes per Cándido Maria Trigueros de Carmona i tot el grup de famosos falsificadors de Granada i altres ciutats espanyoles, el que va comportar que hagués de publicar un llistat d'inscripcions ibèriques falses, amb un mapa de les inscripcions espanyoles falses o sospitoses (Hübner, Berlín 1.869). George Phillips gran erudit de la Acadèmia de Viena, va publicar el 1.871 en llengua Euskera, un síloge d'inscripcions ibèriques. A. H. Sayce, el famós lingüista d'Oxford, va explicar una inscripció en plom de Castelló de la Plana, trobant semblances de família amb l'etrusc no indoeuropeu. A Catalunya Sampere i Miquel el 1.878 a "Origen i fonts de la Nació Catalana", va investigar a partir dels texts de les monedes ibèriques. El Dr. Berlanga defenia també la tesis del basc-iberisme com després Batista i Roca.

Com a cites més importants a més de les de Hübner i els esmentats, podríem parlar de Conyngham que el 1790 investiga el tema com Giacomino el 1897 o Ramón Mélida el 1900, Almarche el 1918 i Batlle el 1927, seguits de Mayans, Meyer-Lübcke, Bosch i Gimpera, Folch i Torres, Milà i Fontanals, Bernard, Meillet, Prescott, Cejador, Hervás, Panduro, Azkue, Fita, Ernest Moliné, Puig i Cadafalch o R.J. Harrisson, però el llistat és tan ampli que en nota apart cito els més consultats pel seu primer cognom. De fet Delgado ja havia resumit els treballs anteriors que van permetre que es pogués anar establint l'alfabet iber definitiu, encara que els investigadors sempre han obviat la "ce" trencada (Ç) i altres signes propis del català, que va obligar als estudiosos en castellà a haver de crear nous signes per sons com Ds, Ts, Dz o Tz entre altres, per designar uns sons que tan en iber com en català tenim ben definits. En tot cas sempre disposem de l'alfabet fonètic internacional.....

Autors moderns com Tovar, Oroz, De Hoz, i un llarg etcètera, han anat continuant el treball com Román del Cerro que en els seus dos últims llibres publicats, dona molt bons exemples pel raonament necessari en el desxiframent i traducció de la llengua ibèrica, tot resumint molt bé els continguts gramaticals junt amb paraules de texts publicats i discutits anteriorment pels autors i lingüistes participants en els diferents col·loquis sobre "Lenguas y Culturas prerromanas de la península ibèrica" celebrats a diferents ciutats espanyoles i europees des de 1974. Els treballs publicats per Jorge Alonso, tenen l'avantatge de que després d'anotar el text en signari iber hi fa constar la transliteració seguida del text en euskera, en llatí i la traducció al castellà, a més d'interessants notes analítiques, encara que sense marcar la segmentació prèvia. Altres autors com Ramos, han investigat en el camp de la grafologia iber i alguns tan poc reconeguts en el tema iber com Batista i Roca, que des de el seu exili a Londres —com diu Víctor Castells—, havien treballat el tema amb profunditat.

Variants i formes diferents o equivalències contrastades amb l'euskera, les cito entre parèntesi. Inscripcions ibèriques trobades en els poblats n'hi ha moltes en els diferents museus, reproduïdes en llibres i estudis, però en el museu de l'opida d'Anserune, n'hi ha exposada una exhaustiva col·lecció. En aquestes inscripcions, —que en el cas d'Enserune (Anseduna, Anserona) podem fotografiar i filmar—, sempre hi trobarem les diferents variants d'escriptura, fruit de l' evolució cronològica natural, les escriptuàries de cada escriptor i altres segons costums, ja que entre els ibers com que era molta la gent que sabia escriure, es donaven moltes variants d'un mateix signe, més tenint present que escrivien segons el so que escoltaven.

A l'hora de desxifrar, descobrireu el segell personal de cada autor. Uns diran que la dona ibèrica es maquillava —jo dic que es pintava—, o que frases com KA.L.U.N — S.E.L.DA.R (Nota 15) que tradueixen generalment per "la tomba de l'esquelet" tot parlant de la cremació, seria millor traduir com "el reliquiari del crani" (o "de la calota", literalment), ja que KALUN és crani o calota, i hem de tenir present el culte iber al cap tallat i la nostra tradició religiosa en relíquies i reliquiaris. També podem trobar paraules tan conegudes en iber com JAUNDE o com IUN amb el significat de Senyor (iun, iunde o iundir, iunstir en diferents autors; Nota 9), i que alguns, —per mi equivocadament—, ho volen traduir per "Príncep", afegint-hi després: "d'Occident", que de fet no té res a veure amb el sentit iber ni euskera de "senyor" que posa de manifest l'espiritualitat del poble iber o com en la tan coneguda inscripció que comença amb "iunstir" referint-se a qui es dirigeix una ofrena. En tot cas la traducció de "Prínceps d'Occident", només seria aplicable als tartessis no ibers que tenien tombes sumptuàries pròpies del sud peninsular molt orientalitzat.

Hem plau esmentar el diccionari de Francisco Javier Simonet (Edit. Fortanet, Madrid, 1888), que va ser també una obra molt valuosa, on es recopilen moltíssimes veus de l'iber, utilitzades encara durant l'època mossàrab. En la seva obra deixa clar que la majoria de paraules no deriven del llatí i relaciona 80 de les moltes paraules ibèriques que el llatí clàssic va adoptar.

Pensem que cada paraula ibèrica té el seu so equivalent en Euskera i que la redacció en les dues llengües és molt semblant. Els texts ibers tampoc son tant diferents dels actuals. Les frases estan separades per signes de puntuació, hi ha subratllats, línies de separació de temes, notes marginals i texts filosòfics o poètics com per exemple els de Palamós.

La inscripció d'Albelda (Albel·la)—Tamarit, a la Llitera, i la seva ciutat ibèrica de Els Castellassos, ens transporten al coneixement ple d'una cultura molt significativa. Aquesta inscripció ( Nota 3), és en una fusaiola o pes de teler trobat en aquest importantíssim poblat que va tenir ocupació des de el Bronze inicial fins l'època medieval. En el mateix lloc es van localitzar dues estàtues ibèriques sedents, de diferent sexe i despullades, fetes en pedra arenosa. Amiden uns 70 cm. d'alçada, segurament són del segle III aC o anteriors. Es poden visitar en el vestíbul de l'Ajuntament d'Albelda. No gaire lluny es troben els poblats ibers d'Era Vella, Rellers, el Castell d'Albelda, el jaciment de la Roca de la pistola, l'assentament de les Corques i del Fossar, amb sitges o sies i aljubs utilitzats en diferents èpoques.

Pel que fa al meu treball, per acabar, jo voldria afegir que és diferent del que fan filòlegs, lingüistes i investigadors o científics de la llengua, doncs el meu interès és fer una teoria i una tècnica pràctica, fàcil i comprensible per a tothom, utilitzant els conceptes ja desxifrats i l'Euskera, partint de les recomanacions del meu mètode que accepta els sistemes analítics i gramaticals que es venen utilitzant i que es poden complementar amb el sistema de comparació o comprovació final amb l'Euskera.

Pensem que Estrabó, Scilax o Polibi segons Silvius Italicus, Dion Cassius i Avié ens diuen que els primitius ibers eren els bebryks de la Bebrykia, situada segons tots ells entre els rius Júcar i Roine -avui entre el Segura i el Roine-. De bebryks en refereixen també al citar les dues bebrykies tot dient que la resta peninsular encara no tenia nom i que al sud s'hi havien establert els bastuls-fenicis. Per tant, les inscripcions ibèriques genuïnes les hem de buscar sempre dins d'aquests territoris que es corresponen amb els dels actuals Països Catalans Continentals. Bebryk ve de bhabhru/a que vol dir "els morenos" en arrel tràcia (Siscar, d'Arbois, Windis, Sanpere, Mayans, Van Eys i altres).

Llistat d'autors

Almagro M., Aura, Avié, Azcue, Alcover, Adrados, Atrián, Agüelo, Albertos, Abad, Alonso, Alfaro, Aguilé, Alvarez, Andersson, Arasa, Araoz, Añó, Arnaiz, Aparicio, Arce, Aranegui, Atrián, Arteaga, Almarche, Azaiz, Apuleyo, Ariano, Alpiano, Arribas.

Ballester, Blanco, Barbadillo, Bayerri, Bachellery, Batlle H., Bernier, Blech, Belda, Benavente, Berlanga, Bittel, Barceló. Bosch, Bofarull, Bhar, Baldineer, Beltran LL., Beltran P., Beltran F., Beltran A., Beltran M., Ballester, Blasco, Blazquez, Blanquez, Brandestein, Berlanga, Binchy, Botet, Belda, Bernabeu, Batista, Bernard, Beaus. Bait, Botet,Bonamusa, Burillo

Caballé, Cabré, Carrasco, Costa, Carreras, Cacciotti, Cejador, Coloma, Cavanilles, Cisneros, Codoin, Criniti, Casado, Canellas, Caro, Cuadrado, Coelho, Coromines, Casares, Colás, Carbonell, Capó, Cerdá, Cuenca, Castells, Cafarello, Cihac, Cisneros, Cató, Cartailhac,Conyngham, Contreras, Cenáculo, Carat, Cohen, Colomines, Corzo, Cortell, Cuyás

Chabret, Chocomell.

Delgado, Diaz, De Ibarra, Delbrück, De Mello, De Hoz, Dolç, Del Cerro, Domergue, De la Torre, Dozy, Diez, Diodor, Dominguez, Durán.

Espalza, Eys, Ezquerra, Estevez, Ernouth, Estrabó, Estebe, Evans.

Fita, Florez, Fussnote, Fatas, Fletcher, Fleuriot, Francia, Faus, Forbes, Feldhaus, Fodor, Faust, Février, Figueres, Franco S,Folchi, Fisher, Freytag, Fabré, Filostrat, Fernández J., Freuchen, Frickenhaus F. Fuster,

Galera, Galsterer, Genera, Gelabert, Gibert, Goicoetxea, Galtier, Gomez E., Gomez M., Garcia B., Gamer, Grimm, Guadán, Gelb, Gallofré, Gil M., Giner, Giró, Gonzalez MC, Galmes, Gomez S., Gonzalez P., Guitart, Guarduchi. Guzman, Golio, Gayangos, Galsterer, Garrotxategui, Galand, Giacomino, Gusi.

Harrisson, Hübner, Humbold, Hervás, Huici, Hernández V., Harbison, Hultsch, Hubschmid, Herrero, Hopf, Homer, Herodot, Hesiode.

Jacob, Jannoray, Jaquemot Johnston, Jeffery, July, Jordá, Junyent.

Kalb, Kimmig, Kock, Knapp, Karnac, Knörr.

Lachica, Lénormant, Lübke, Luchaire, Lara, Limiñana, Lejeune, Lafon, Lakarra, Leumann, Lamboglia, Larfeld, Lomas, Lafitte, Lillo, Livi, Lara, Larramendi.

Lorichs, Lumiares, Lundau, Luzón,

Llobregat, Llopis, Lladonosa P., Lluyd.

Mayer, Marin, Milá, Mélida, Mergelina, Messeguer, Mendez, Moliné, Mora, Mayans, Meyer, Múgica, Meillet, Martinez F., Martinez M., Morella, Menghin, Maluquer J., Mesallo, Martin, Michelena L., Mariner, Mommsen, Mateu, Molas, Molinos, Madoz, Mújica, Movers, Menéndez P., Montclus, Monells.

Navascués, Naval, Negueruela, Navarro, Niemeyer, Neerhaus, Nieto, Nollo.

Oroz, Oliver, Orensanz, Osma, Orts, Oliva, Ortillés, Olaria, Ortiz.

Panosa, Pallarés, Pattisson, Paris, Pennaod, Perales, Perez O., Piette, Pujol C., Panduro, Pardo, A., Pascual, Pérez E., Pellicer, Pella, Pericay, Porta, Pallotino, Pamplona, Prescott, Prieto, Pokorny, Pous, Pérez R., Pla, Presedo, Prevosti, Pi, Pina, Pita, Pla Camil, Pagni, Plutarc, Pausanies, Pascual, Ptolomeu, Plini, Polibi, Plató, Puig i Cadafalch.

Quintero.

Redón, Riuró, Ribiera, Ripoll, Ripollés, Raddatz, Risquete, Rodriguez R., Ruiz, Ritterling, Roca, Romero, Rubiera, Ramos A., Rhys, Riis, Riva, Requena, Román J. (Del Cerro), Robles, Roda, Ros, Rovira, Ruano, Ruiz Bremón.

Sampere. Santacreu, Sarrión, Sastre, Sanchís, Soler, Siscar, Schubart, , Sarasola, Segura, Serra R., Silgo, Schmoll, Schule, Schuwerteck, Sanmartí, Solá, Silves, Schmidt, Slobin, Sarthou, , Sarrión, Soldevila, Serna, Segré, Said, Silvático, Salusti, Scott, Sureda, Sanchez A., Samaranch, Santaeulària, Serra V., Sheard, Spanuth, Silgo, Solá Solé.

Tafel, Tarragó, Tovar, Torró, Tamepaeseri, Trombetti, Tarín, Tomás, Talín, Tolosa, Torma, Torre, Tàcit, Thayer, Toynbee, Trask, Tilmatine, Trias, Thouvenot.

Ursino, Uroz, Untermann.

Vallbé, Valls, Visedo, Viciana, Vilaplana, Vinson, Vallejo, Volschi, Villaronga, Varron, Vellán, Viedebantt, Viciano, Viravents, Vives, Velazquez, Varró, Virgili, Vegecio, Velaza, Visedo.

Whatmough, Walde, Wiegels.

Zeichmung.

Notes en signari iber

GLOSSARI IBER — CATALÀ

Els morfemes i paraules del present glossari, provenen en general d'agrupacions i seriacions segons es van anar localitzant en texts i inscripcions publicats pels diferents autors en llibres, llistats o publicacions diverses. Això pot dificultar en alguns casos la utilització del glossari en l'ordre alfabètic però un cop has localitzat la paraula ja et dones compte que hi ha referències de la mateixa sèrie, segons texts o inscripcions treballades.

Es pot donar el cas que al utilitzar el significat primari,— que s'ofereix per cada morfema, paraula o topònim, —un cop transliterat i segmentat de un determinat text—, el significat sigui estrany. Per tant serà important utilitzar totes les referències de que disposem com per exemple el mètode referencial i el comparatiu amb el seu possible equivalent euskera, fent servir la traducció que es dona com de ajuda i punt de partida i sense obviar els altres mètodes existents o significats que es puguin derivar o deduir del significat "base" que donem i que no té perquè ser ni l'únic ni el definitiu.

Haurem de tenir presents aquelles variacions com les dels signes CO de l'Empordá que es corresponen amb el TA o en suma, noves variants d'alguns signes del mateix alfabet que no són més que variants comarcals que amb els anys es van localitzant i afegint. Vegeu C i T.

Algunes vegades TE davant de BERR es pot entendre com TEBER (TEBERR).

A

A = el, ai!, article i sufix.

ABAR (EBIRE) = bestiar

ABARAILDUR = cap el tard, el capvespre

ABE = arbre

ABA = destí, sort, fatalitat

ABER (abel) = fona i la bala de la fona

ABERI = sopar

ABIU = amb força, impuls

ABOL = dèbil

ACE (AKE,ECE,EKE) = descendents

ADANIU = beure

AGAS = alerons de la teulada

AGERI = prova

AGERI = testimoni

AGIR (axir, xir) = despoblat, obert, en camp obert, eixir, (eixida)

AGIRIS = el riu

AGIRUNA = el canal obert, que s'obre

AI (aial, aiel, aia. aiaio) = el pas, de pas.

AIKAS = queixa

AIKASE = lloc on es deixa el ramat

AIN = cria o animal jove

AIT = ple, abundant

AITANAR = ple de roques

AITZ (atx) = pedra o roca de sorra, també ponderal com l'as monedes i daus.

AIXORTÁ = ple d'aigua

AKER (agre) = cabra

AKUE (akuso, akuet) = mirar

AKUNA = lloguer, pagament

ALA = esforç

ALBAS = acompanyants del difunt

ALBORIKA = costa o pendent

ALE = gra

ALEGU = lloc de pasturatge o de treball del llec

ALGERECIR = riure molt

ALKA (ala) = herba de pasturatge, lleguminosa.

ALKAESEA = el graner, el cobert pel bestiar, estable o cor (casa)

ALOR = collita

ALSAE = trastorn

ALTE (A) = vora, banda, coster, costa o pujada, coster del riu, llac...

AN = en el, en els, allà, proforma de lloc o temps

ANA = menjar (pel germà espiritual)

ANAE (ana) = germà (en sentit espiritual)

ANDA = fèretre

ANDI = gran

ANDITE = eixamplar

ANE (S) = me, a mi, per mi, me, mi

ANGIO = nedo(u) o devesa

ANO = vi

ANU = farina

AO (AGO) = boca

APOPORES = planta, fruit

AR (ara, arra, aran) = vall.

ARBAS = pedregós.

ARBASA (rabassa, rabosa) = pedrera, agrupació de pedres, pedregar

ARDAI = circular, rotllana, cercle, rodó.

ARDI = ovella

ARE = ací

AREBE = dret a

ARES (arresi) = borda, tancat, mur, tanca, embarrat.

ARETACE (ARETECE) = circumstància que obliga a descansar o jaure

ARGUI = llum

ARI,ARUI(arüi) = veta, filó, fil, tall seguint la veta de la fusta, fibra

ARK (A) = arca, font, dipòsit, arqueta, recollidor d'aigües

ARKOSKO = cantellut, cantell

ARKU = sepultura (arca)

ARKUN = lloc, racó

ARNAI = ramat d'ovelles.

ARNAILA = graó costaner

ARNEVA = cleda o tancat d'ovelles

ARRA (aranset, aransi, aransa) = vall petita.

ARRI ( kar, karri) = pedra

ARSABEGI = costat sota la pedrera, sota de pedres

ARSBIKISKUEKIAR = el que fa les monedes

ARTE = fins, entre, enmig

ARTEKO = interval

ARTILIE = llana d'ovella

ARTINGEA = vall tancada, delimitada

ARTXAUN = pastor d'ovelles

AS = roca.

ASAFOR = grava

ASASUR = pedra blanca

ASBE, ASB, ASP (E) = barranc tancat

ASE = molt

ASETI = cansament

ASGANDIS = el riu que ve de les roques

ASKERE (aspere, aspre, aspres) = allò que està sota la roca

ASNAR (A) = ple de roques.

ASOBIA = bauma, balma, cova, forat a la roca.

ASORDIN = ossera

ASRAS = rasa, roca rasa, plana

ASTE = dies, setmana

ASURTA = doll, cabal d'aigua de la roca

ATA (ate) = porta

ATIGI = portal

ATIN = a la porta

ATIN = porta o sepultura

ATU = mobles

AUR (haur) = nen, sentit de davant o primer

AURRAU = avançar-se

AURRE = en front

AURSO = infància

AURTI = donar voltes

(O)SOR,ASOR = os

B

En iber no hi ha B però sí tots els sons sil·làbics amb B (MP,MB,V,W) i so de P en finals de paraula. Vegeu P. També doble B (BB).

So alfabètic B. Sons sil·làbics: BA, BE, BI, BO, BU.

Des de B es genera p i m.

BABI = protecció

BACEAR = vaixell

BAÇIR, BASIR, BASIRTIR (BASIRTIRA, BASTIRA, BIDIR)= confluir, bastida o lloc

on conflueixen dues valls a la muntanya ( la bastida, casa la bastida).

BAER = nou

BAGO = sense

BAI = pati, corral, cobert, porxo, si

BAIARDI (BALLARD (O)) = corral d'ovelles

BAID = la llar, el redós

BAIDA = badia

BAIDA = el bon camí

BAILUR = tancat, cerca

BAITES = també

BAITESGUI = vaca amb cria

BAKA (BAKATU) = pagar

BAKARESE = casa de pedra aïllada, vacarisses

BAKASE = cirera

BAL = sedàs

BALAR = cargolera, cistell tancat

BALAR = per penjar fruits

BALARCOIABA = el destí cap a la tomba

BALARKOIABA = urna cinerària, destí , tomba

BALCE = balç (arbre propi comarca dels bergistans), fosc, foscor, negre

BALK (BALTZ, BALÇ, BALKE) = negre, fosc

BALKELAKOSKA = l'esquerda fosca, forat, cova

BALKELAKU = riu negre o fosc

BALLOCA = civada (avena)

BAN = a cada ú, que. Postposició, pronominal i possessius en monedes...

BAN = un

BANA = un a un

BANIR = apart

BANISIESE = la casa aïllada

BANITU = fabricar

BANKURS = proveïdor

BANKUTUR = apartar

BANTA (BA, BAATU) = cobert tria cereal, garbellar— triar el gra, ventar el gra

BANTAKAR = cobert de pedra, portal, entrada

BANUI (BANI) = cada ú

BAR = port, barca, branca de l'arbre amb que es fan les barques

BARBO = blat

BARCAT = ram

BARDA = arç

BARE = varada, parada, embarrar

BARE (BARATU) = parar, varar

BAREKA = riure, sort

BARKIN = sac

BARN = dins

BARTE = ribera

BARTIN = a la ribera

BARTIN = albufera, albufereta

BARTIN = terreny pantanós, humit

BAS = bosc silvestre, confluència

BAS = silvestre

BASA = fang, fangós

BASARTE = en els boscs

BASARTE = enmig dels boscs

BASER = fangós

BASER = torçat, tort, sinuós

BASEROKAR = llit de riu tortuós

BASEROKEIUNBAIDA = la devesa del canal tortuós

BASIRTIRA (BASTIRA) = la bastida (casa a la muntanya)

BASISTIR = pagès

BASK = terra, fang, sediments

BASTA = límit

BASTAIBAI = el riu del límit

BASTAIBAITIEBA = el lloc del embassament del riu del límit

BASTES = comarca, entorn

BASTES = racó

BATUSNN (BATUA) = units

BAU = foc

BE = a baix, el nostre

BE = fons, interior, endinsat, endins, sota

BE, BI = baix, sota, a baix

BE, PE = baix

BEICEAI = ramat

BEIGUL (U) N = trist

BEIS = a sota

BEISI = vedell

BEKOR = allò inferior

BEKOR = lloc planer

BEKOR = riu de baix o situat a la part inferior en un lloc planer

BEKORIS = el riu de baix

BELA = corb

BELA = herba petita

BELAGASI = apta per l'herba de pasturatge

BELAGASIKAUR = lloc apte per l'herba del bestiar

BELAI = lloc de pastura

BELAR = herba

BELEDAR, BELESDAR = els habitants del prat

BELEDAR,BELESDAR = els habitants del prat

BELESA = herba fresca

BELESAIR = el poble dels prats

BENATAIRE = el mur de contenció de baix

BENAZASEREN = resclosa

BENISSA (BINESE) = casa del cim o del jou

BERAR (BEDAR) = herba

BERE = sota

BERE = sota de

BERICAR = amic dels animals

BESA (BIR) = promontori, punta

BESADA = braçada de

BESI (BES) = vida, viure, existir

BET, BEGOR (BEI) = vaca, egua

BETA = oportunitat

BETAN = descans

BETAN = repòs, descans

BETON = vedella

BI = doble

BIANDU = obligació

BIAR (BIARRA) = dues alzines

BIDAN = en el camí

BIDEDUI = el lloc del camí

BIDEN = el lloc del camí

BIDEXAUKA = entrada natural, obertura cap el camí

BIDU (BID) = camí

BIDUA = vídua

BIDUDEDIN = lloc del camí de la vídua

BIGAIT(BIGATI, BIGAI, BIGATXU) = vedella

BIGISEN = desgraciat

BIKS = apartat

BIKU = gra de

BIL(U) N = fosc

BILAKERA = el ramat de cabres

BILOS = pel, cabell

BIN = vegada

BIN, BI = dos, cim rodó, collada amb dues puntes

BINAIA = el pas del cim de dues puntes

BINAR = mitja mòssa, entallat doble

BINIKBIN = almenys

BINIKE = la pujada del coll o collet

BINIKEESE (BINIKESE) = pujador, casa de la pujada o costa del cim

BINKAR (PINAR) = roca pelada, cim rocós, sense arbres o pins. Vegeu PIN

BINOKO = carena de muntanyes

BINOKO = raïm de (en forma de raïm)

BIOS = cor

BIR (BIRR) = dos

BIRI, BIDE (U) = variant en el camí

BIRINAR (BIRNIAR,BERNIA) = jou, muntanya de dos vessants o bonys

BIRISA = el doble afluent del riu

BISA, PISA = tall oblic

BISTEU = fer foc

BIUR (BIHUR) = negre

BIURU = lligar amb branques

BOBO = somni

BOE = forat

BOISTIN = sorra fina

BOISTIN = argila

BOISTINGISDID (POSTINGIT, POSTINGET) = fondejador amb platja, port

BOLU = cap, testa, part rodona, forma rodona, bol

BOLUBE = capçal, sota el cap

BON = gra de pedra, esfera, cim rodó

BON (BUN, MON, MUN, BONA, MONA, BUNATU) = bony, gema, forma de bony

BON, MON (BUN, MUN) = bony rodó, gra de, inflamació. Vegeu KARBON

BONES = bo

BORDE = finca, borda

BORES = propi

BORARIKU = la propieat d'ell

BORKA (BORKAIS, PORKA, PORKAIS, PORKAITZ) = precipici

BORKAIS, PORKAIS = estimbat

BORTZ = número

BOS = alegria

BOSKALAR = bosc

BRANKA = proa, morro

BUGAROK = era o ereta on es garbella (batre cereals, ventar cereals)

BUISTIN = monestir

BUKO (BOKO, BOKU) = final en punta, forma de bou, acabament

BUKO, BUD, BUO = bou

BUR, BURAR = pits, teta, mama, bony

BURA = aigua bruta

BURANALIR = aigües quietes

BURU = cap

BUSOT = aigües

C

Vegeu K i Q (qu). C = K. Català: c sorda, velar i doble.

C de ce, ci o z. Veure Z i Ç. Per C de ca, co, cu veure K i Q.

Ç

Vegeu S i SS. S sorda com cançó, as... Ds, Ts, Dz, i Tz en jònic.

CE (KE) = fira, plaça

CEE (CE) (ESE) = casa

CEICE (keise) = grup

CELON (kelon)= com?

CERDI = porc

D

D, DD i ( T ). SD, ND.

Vegeu T.

Sonora i sorda, doble D, (DA, DE, DI, DO, DU—TA, TE, TI, TO, TU).

DA = ser, és

DADU = salt de

DADULA (ANDOLA, ADDULA) = saltar, salt de, desmuntar del

DADULA = que sigui

DAL = dalla, volant (de segar)

DAN = era (verb ser)

DANA = tot

DANE = la veritat

DAR (TAR) = habitant de, natural de

DAR = procedència

DARU = diners

DEA = és

DEDIN = per que sigui

DEDIN = trobar, trobar-se

DEIN = mida

DEL = que és

DERDETIS = tremolar

DESERI = desterrat

DIATU = poblar

DID = port natural

DIRGA = entrada, entradeta, portal

DITU = cridar, avís, crit

DIU = multitud

DOBA = adob, salsa, salsa de vi

DOL = dol

DOLITU = canviar d'opinió

DONAT = romanitzat

DONELIO, (DONE, DON, DITX) = senyor, sant

DU = fer se

DUB, DUBA (DUBOTS, DUBORTZ) = l'esglaó/ de les ofrenes(poblat Albel·la)

DUDIN = que siguin

DUI = just, exacte

DUIN = quantitat

DUIN = suficient, ajustat, mida justa

DUN = propietari

DUR (TUR) = tenir, posseir

DURAN = que són

DURDIRS = actiu

DURDIRS = inquiet

E

E = Prefix. També vol dir fi.

(E) RERE, ERAN = beure, beguda

(E) RIS = opinar

(E) RUN = portar

(E) SITIBA = estiba o puntal

(E) STU = lligar

EBAN = estela, tomba

EBANEN = posat, fet

EBAZI (EBAÇIREN) = guanyar

EBIR = bestiar gran, animal gran

EDE = treure, extraure,

EDESILIR = poble del mercuri, on s'extreu el mercuri, el poble de la mina

EDETUR (EDEDUR) = el lloc de la cova, pou d'extracció, mina, túnel

EDIAR = bonic

EDUR = neu

EDURTE = temps de neu

EGI = massa (temps, passió, qualitat). Costaner, costat

EGIAR = pendent pedregosa

EGIARDI = ovelles del costal o del costat, vora amunt o avall

EGIERA = la manera de fer alguna cosa

EGIN = fer, construir

EGON = estar

EGOSI = coure

EI = diuen

EKARRI = portar

EKIAR = factoria

EKIAR = fet per, obra de

EKIEN = fer

EKOS = veure

EKOU = extracció de la veta bona, rica, tenir-la o posseir-la

ELEKARKOEL (ELEKARKALA) = contes de riure

ELS (ELSE, LESE) = fons, fondària

ELSE (LESE, LEZE, LEIZE, ELTZE) = fons, pantà

EMAN = posar, donar

EN = de, de ell, sufix de genitiu

ENI, ENIE = el meu

ENU = lliurar

ENULESKEMSTARIENMU = extracció de la veta bona de la mina per lliurar

ER (ERR) = barranc, torrent, torrentera, rierot, rierol

ERA = afix, acte de fer una acció, article

ERBALI (REBALDI) = deu, broll, brollador, font, on trenca l'aigua, bullidor

ERBALI = prim

EREN = terç

ERESU = malalt

ERI = malalt

ERI = el dit

ERIKAL = cim en forma de dit

ERIO = mort

ERIR = anys que va viure o anys del morir

ERKU = espera

ERNA = despert

ERNE = mirrar, vigilar o guardar

EROMIU = caure

ERRI = país

ERS = tancat, tancat de pedra

ES = la tanca, closa, cerca

ES = muralla, tancat, barrat

ESA = fresc, verd, humit

ESABE = cobert, refugi

ESE (ESI, ISA, ETXE, ETZE) = de casa, hàbitat

ESELAU = la plana, el pla de la casa

ESENABA = casa del pla o la plana entre muntanyes

ESI = closa

ESIR = domar, domesticar

ESIRKU = suor abundant

ESKAI = material per fer la closa

ESKE = esquer en sentit figurat, demanar, reclamació

ESKE = petició

ESKER = oració

ESORI = figura

ESPILOKA = el llit del riu de la devesa

ESSIRIKE = assegut

ESTE = tancar

ESUIS = estirar-se

ETA = i

ETEN = fondalada, interrupció

ETEN = forat, pou, sot, interrupció

ETENDAR (EDENTARI, EDETANI) = els habitants de la fondalada

ETES(A)N = dorm o descansa, jau

EURI (EUDI) ) = pluja

EUSE (ESUSA, EUZA, AUZA) = polsós, polsegós, polseguera de terra

EUSTI = en monedes (Planoles), ceràmiques (Sentmenat) sembla descriure un

lloc o santuari, població dedicada a una activitat, etc. d'Osona o el Lluçanès

EUTSI = donar, oferir

F

Signe jònic. PH.

G

GE, GI, GA, GUE, GUI, GO, GU.

GI, GU. So de j com en metge, tx, mig: G, IG, G doble.

G, GI, GE, GIC = lloc, poble(a), poblet

GAI = créixer en saber, en aptituds...

GAIBI = sense

GAIBIGAIT = lloc on creixen les vedelles

GAIT = dificultat

GALATI = perduts

GALIERS = impedir

GALISTERO (KALISTERO) = casa del cim, torrentós

GAN = altura

GAND(I) (Gandia, Gandesa) = procedència de

GANDIS = des de

GAR (GARO, GARA, GARAU, GARAO) = garba, cereal que creix, gra, blat

GARE = blat (gavellons o cavallons de cereal)

GARES = puja de preus (del cereal i altres productes)

GAROGAR = ordi, cereal

GAROKAN,GAROK = lloc de producció de cereals, on el gra es garbella, pujant

GASI = bo, apte, idoni

GATU = anar-se'n

GEDIR = objecte de, causa de, motiu

GELDE = escampar, amarar, filtrar, acció de passar o filtrar, pintar-se

GENS = pau

GERSDUR = proximitat

GESIRA = càstig, escaramentar

GIAR = pell fina de la cara, dermis

GIBEL, GIBE = últim, confí, lluny, apartat

GICE = home

GIL = quiet

GIMELISIA = la illa del final (última o al lluny)

GIR = entrar en zel

GIRI = assecar

GIRONA (GIRON) = riu obert

GIS = coure, calcinar

GIS = matèria prima, classe, espècie, modalitat

GISEN = l'home, persona

GOAGEEL = viatger

GOAN = anar

GOIABA = biga mestra

GORRI = vermell

GORRIA = vermella

GOSA = estada o descans de les aus, posar

GU = a nosaltres

GUOUNI (GUNE) = paratge

GURGURA = gorg, gorga, engorjada, encreuament aigües, font gorgues o vessants

GURS = a dalt

GURS, GOR, GORGOR, GURG, GURUTZ, GURSA = refugi bestiar

H

HO. Veure BO, PO.

Veure qüestions alfabet.

HODU = sinònim d'UR = aigua. Vegeu UR.

HOE = llit

HON = útil

I

Y, Ü

I = prefix

I = tu

I (UNS) T (IR) = dipositar, oferir, donar

IAIAS, IEE = casi

IAR = escapar-se

IBA (EBA) = la sega

IBAR,IBAI,IBER,IBAY,IBEI,IBERR (IFAR,IPAR)= vall del riu, l'est, riu

IBER = el poble que habita l'Est de la península, el riu Ebre, el riu de l'est

IBERR = fluvial

ICEBA = destruir

ICER, ICEN = estels

ICEUL = silenci, secret

IERSEN, ERSE = escàs

IGAL = fruit

IGAN = passar

IGAN = traspassar, pujar

IGITE = determinat lloc

IGON = reposar

IK = afix ablatiu.

IK = tu

IKA (IKE, PIKE, PIKA, PIT, IKEA, PIKEA) = pendent

IKEN = pujada

IKERSI = examinar

IKOR = esglai

IL = mort

ILAEI = amic

ILAGO = sepultura

ILDEI = anunci de la mort (en les esteles)

ILDU = arribar a un lloc

ILDU, ILDUN = brotar

ILDUBELES = nit fosca

ILDUI = tros llaurat

ILDUNIRAENAI = lloc on les plantes broten arreu

ILEKE = cancell, porta amb reixa, tomba (sentit figurat)

ILI, ILTI = punt alt, ciutat, en la altura

ILIKE (ILI-IKE) = població del puig o l'altura

ILTIRTA SALIR BAN = moneda de plata de Lleida

ILTUN (LT) = fosc, capvespre

IN = fer

INAR = osca, tall, pas estret, obertura, entallat

INAR (BIRINAR, BIRNIAR) = cresta, dentat, osca, sistema mitja mossa

INDA = camí, pantà

INRI = país

IR (IR') = indica pluralitat, població, punt alt, ciutat, poble, en l'altura

IRR = país

IRA = molsa

IRE = obrir

IRI = coses per la ofrena

IRIBERRI (ILLIBERRI) = vila nova

IRIKE = esquerda, enfonsat, que s'obre

IRIKE = obrir

IS (ITZ) = aigua corrent, soroll, veu o paraula (del riu)

ISBE = cel, llamp

ISBERT = estretor, punt estret

ISBIN = naixement del riu

ISBIN = un cop, una vegada

ISGEN = parlar

ISI (SIL, ISIL, ITXI, ESI) = tancat, aïllat, illa, sol

ISIBEER, ISBER, INFER = barranc tancat cap baix, sota terra, infern

ISKA = petició, demanar

ISTIL = aigua embassada

ITUTI = pregar

IUN (A) = sèquia, canal, desguàs

IUNSTIR, IUÇTIR = pobles que fan la ofrena (a divinitats, al Senyor...)

IUSTIR (A) = justícia, jutge, jutjar

IZ = no

IZAN = ser

J

Vegeu G

K

k, c, q = k. Sons de KS = KH, KA, KE, KI, KO, KU - CA, CO, CU. Vegeu G.

K, KA = sufix; sentit d'acció, causa

KABAN = apropiat

KAKOR, KAKOL (KAKO, KAO) = cargolat, corb, cargol, forma de

KAKUTI = ajupit

KAL (GAL, KALINAR, KALINE(A)RA= cal, gall, gall fer, cim oscat, cresta, dentat

KAL = por

KAL, KALA = caleta, cala, entrada en el terreny

KALA, KAL = cim

KALBE = sota el penyal

KALDOR = cresta, cim en forma de cresta

KALDORUN = el canal o barranc de la cresta, calderó

KALDUR = dolent

KALE = carrer

KALINAR = vessants o talls en el cim

KALIRA = el poble del penyal o del cim

KALPAR = penya-segat

KALPAR (A) = penya

KALUN = crani, calota, esquelet, cadàver...

KALUNSELDAR = el reliquiari de la calota o del crani

KAN = muntanya, punta de, punta d'agulla o de ganxet, agulles de muntanya

KANAROBIR (T) = bauma -es, quer foradat, coves amb estalactites, puntes roca

KANBANINAR = muntanya d'una sola vessant

KANELOBRE = ídem

KANESIA = la casa de la muntanya

KAR(KER, KI, KAIR, KARRI, QUER, QUI, CARR, CARRARA, CARRO, ARRI, KARAITA, CARTALS, CARALT, QUERALT) = pedra, pedra de....

KARBE (KORB, KORBE) = sota la pedra, aus que volen sota les pedres

KARBESA (KARBASA, ARBASA) = forma de carbassa en puntes de pedra

KARBOKU = punta de pedra de carbó

KARBON, KARBO = gra de pedra o carbó

KARBUCO = cara bou, forma de cara de bou en punta de pedra

KARGU = càrrec

KARKOSKAR = cantells de pedra

KAROLA (KARIOLA, QUEROLA) = pla pedregós

KAROLA, KARELIA = pedres soltes

KASTOR = morir

KATALDO = inclinat, espelma inclinada

KATALO = inclinat, fortificació

KAU = aquest-a

KAULA = cabana de caçadors, cau en sentit figurat

KAULA(S) = cabana de caça

KAUR, KOR, KAOR = en el lloc

KAUR,KOR,BEKOR = en el lloc... lloc on...

KAZKAR (KASKAR; KARRI) = pedres petites del camí

KE = cabal, provisió, entranyes, quantitat, fum interior en sentit litúrgic

KEBEL = força

KEBELKA = enfortir

KEBS = sense variació

KELS = prejudici

KELTI (KELT) = celta

KELTIKE = nom per designar els territoris no ibers ni bascs. Celtes.

KEM = treure

KEN, CEN, CENN, ZEN = difunt, mort

KEONTEI = cobrir de cendres el fum (litúrgic), interior, entranyes

KER = parat, parada

KIDEI = veí

KIDEI (A) = dirigir, governar, capital, administrar

KIKE = llavor

KIS (A) = cuidar, custodiar, guardar, vigilar

KITER, KETER = moneda, sextari.

KITEI = company

KO = de

KOI = propens a...

KOKO (KUM-A) = punta o tossal en forma de copa del cim

KOKOR = tossal, tossalet, cim petit, coll, collet

KOSK = un troç, el troç o trocet trencat

KOSKAR,KROSKA (KARK0SKAR,KROZ,ORTZA) = esglaó, pendent de pedra

KOSKO = cant

KOSKO = mos, tros, mossegada, mossegar

KOSO = mascle

KOTI = robust, fort

KOTUR = inclinar

KU = sentit plural

KU = fum

KUBU = gerra, cubell, recipient en forma de gerra

KULES = punt, signe de puntuació, gravar, puntejar, escriure amb tascó sobre...

KULESTILEIS = la veu els signes escriuen. Unttermann ho havia traduït com un nom de persona.

KULESURIA = els signes s'escriuen (graven) amb incisions.

KUM(A) = pics alts

KUNA = naixement

KUNTSI = sexe, bressol, naixement

KUS = caixa de mort

KUSU (KUTSU, KUSTU) = relíquia, dipositar, deixar

KUTA = truja

KUTETE = quedar-se petit

KUTSUANA (KOTSEANA) = el lloc de les relíquies, ofrenes sagrades

L

L, LL, dues eles, L·L

(L)BACEAE = forner

L(A)BACE = forn

LA = sufix modal

LAGI, LAGU = llei

LAGU = company

LAI = cavada

LAK(A) (LAKAR) = trencat, esquerdills de pedra.

LAKU = racó

LAKUN = creença

LAKUN = creure

LANKAS = escambell (tamboret, banqueta)

LANU = treball

LAR (LUR(D), LOR(D), LIR, LURA) = comarca, terra, país, regió

LATSARC (LATS, ARK) = font del barranc

LAU = pla

LAUBE = el curs d'aigua de la part baixa (alguns casos llop)

LAUR = quatre

LAURTI = quarts, quart

LAUSA = llosa

LAUUNA = canal o sèquia del pla

LAYA, LAIA, LAIAK = eina agrícola iber, laietans, ...

LEBANA = pagament

LEBANA = tassa

LEG (LEGU) = el que anivella, aplana o treballa la terra o terreny

LEGAR (LEGKAR) = terreny pedregós a peu de muntanya

LEGAR = tribut

LEGU = suau

LEGUN = part baixa o peu de la muntanya

LEGUSE = aplanar

LEGUSEGIK L = que, terrasses al·luvials, aterrament.

LEN = primer

LES = pou, estimbat

LETA = condició

LEXAMS (LEIX, ELX) = fondalada on es formen tells

LINK(A), LINKATU, LINGATSU, LINGARGA) = embassament, pantà, llac

LIRI = el poblat

LO = somni

LOR (LUR, LORD, LURDO) = territori, terme

LUCEN = a la llarga

LUI = pasta fosca

LURKETA = al·luvió on s'aplana el terreny a peu de muntanya

LUZA = llarg

LLAGARIA (LEGARRI(A), LEGAR, LEGUN) = pedregar a peu de muntanya

M

N genera M. Doble M, MN, M sorda.

MA = petó

MAIGMO = cim escarpat

MAKA-TS = marca, defecte, imperfecció, màscara

MAKES = eina per marcar, que fa marques, ganivet

MAL (MOL, MALMO, MALMOKO, MALKAR = precipici, cim escarpat

MALKAR (MALKIA, MAKIA, MALKATX) = mal pas, pedra escarpada, escabrós

MALLO, MALLA = dalt del cim (altiplà) on hi por haver un poblat

MANTZE (MANSA) = illot

MARIKOLA (MARIOLA, MARIKOL) = el·líptic, allargat, rectangular

MARON = interior, dins

MAUR (MAKUR) = mur sinuós

MELAR = bretxa muntanyosa, pas estret, torrentera, gorga

MENDIKAKOL = muntanya corba

MI = llengua, paraula, veu, la llengua

MIL(A) = mil

MIN(E)M = barat

MON (MUN, MONO-A, MUNA) = gra, brot, bony, inflamor

MORO = muralla

MOSKERA = roca punxeguda

MOSKO, MOKO = pic petit, puntal, punxegut

MOSKOKER = pic de pedra

MU = paraula

MU = veu, paraula, nucli intern que s'extreu, medul·la

MUGA límit

MUR(A), MOR(A), BUR(A) = de forma cònica, morro

MUROBIR = baumes del cim

N

Origen de M i B. N genera M.

NN, ND, MN, M sorda.

(AS) NAR, NARA = la gent gran, clan, tribu, llinatge

EN = algú

NA = alguna

NAB (NAB) = pla receptor d'aigua

NABA (NABAR, NAVAS) = vall receptora d'aigües, planura

NAITU = voler

NAL, MAL = escarpat, rocós

NALIR = quiet, reposat

NALTINGE = gorga escarpada

NAR = estirar

NAR(NARO) = molts, família, avantpassats, abundant

NARA = piga

NARE = redós, tranquil, calmós

NARE = seré

NARRA = carro sense rodes

NASA (NAZA, NAXA, NATA) = resclosa, mur resclosa, nança per peixos

NASI = barrejar, mixt

NASIU = barreja

NEBA = germà

NEBAR = bigarrat

NEBARINKI = poble pla

NECE = plor o queixa

NECE = plor

NECES = de mi

NEDI = cep

NEDI = vinya

NEI = desig

NEI = ordre

NEKAS = dificultats

NEITU = acabar

NEKISIRS dificultat

NEKU = de casa

NELA = com

NER = entreobert

NER = amidar

NERE = el meu, burla

NES = segons

NESKA (NESKATO) = noia jove, noieta

NI = jo, mi, meu

NIRAENAI = per tot arreu

NISKA = ninfa

NNEI = voluntat

NOA = jo sóc

NOR = qui

NOU, NUI = quan

NUE = quan

NURE = meus

O

(J) OAN = anar

OA = van

OBA = el jaç, lloc per jaure

OBA = llit

OBI, OBIR = bauma, óbit, forat, fossa, fossar

OBIR (OBER) = verd

OBIRAS = quer foradat, roca foradada

OGER = salutació

OGI = pa

OGITI = recol·lecció

OIR = crits

OKAR = estret

OKE(OK) = llit del riu, profunditat, on s'omple

OKO = un gotim de... (raïm, etc.)

OKUM = sembra

OKUSI = veure

OL,OLA = solt, solts, soltes

OLA = habitació

OLI = olivera

OLISTIL = bassal d'aigua en el pla

OLKUTA = quantitat de drap o teixit

OLOR = civada, avena

OLOGAS = llavor de civada

OM = profitós. bé, benefici

ON = bo

ONA = ací, relacionat amb lloc d'aigua de mar

ONDAR (ONDARA) = resta, pòsit, mare del vi, dipòsit

ONDOKIS = lloc o santuari per guardar exvots i ofrenes

ONE = espai

ONTEI = cobrir de cendra

OR' = hortalissa de l'horta, verdura, fulla d'hortalissa

OR, ORA, UR, URA, UROLA, ORIOLA, OROLA = deu, oriol, d'hora

ORA = gos

ORBA (URBASA) = fangós

ODINE = valor, preu

ORIVA = oliva

ORKU = d'allà

ORNU = provisió

ORT (ORD(I), ORITO, ORRI) = hort, lloc d'hortalisses

ORTIN = sepultura

ORTS (ORTZA, ORTSA, ORTZ, OROIG, ORTG, ROTSA, ROIG = roques en

esglaó, pedres esglaonades fins l'aigua del mar.

OSATI = curar

OSI = busca

OSKA = sofriment, oscat o dentat per dificultós, súplica

OSKE = robar

OTA = palla

OTAR = cistell

P

PS, PA,PE, PI, PO, PU. Vegeu B.

PANTA (BANTA) = dovella, llinda, porta, entrada, pedra voltes entrada

PATARESEA = la casa de la pujada escabrosa

PETRA = nosa, molèstia

PIK (PIC, PIKE, PIKEA, PIKA, PIT, ike, ikea, ike)= costa, rost

PIKAKOL = rost i corb

PIN, BIN = pi, pinós, pinar

PINAR = cim rocós sense arbres o pelat.

PINSI = collet, cim petit

PIS (PISA, BIS, BISA, PITZ, PITZA) = tall oblic

Q

Vegeu C, K, qu, c velar.

R

R suau i forta. R i RR. So de ar o baró, serer. En iber generalment les paraules no comencen per R. Distinció fonològica R de R'. AR utilitzat per explicar d'on som, per exemple en monedes "iltird/ar" = els de Lleida, en lloc de lleidatans.

R = conformitat

RA = acord

RE = cap a....

ROK = tot, cada

S

S, SS, SD, SX, DS, SH, Ç, MS sorda. So sonor com "rosa" i so sord com "sol".

Vegeu Ç en català, occità, francès, etc.

S = afix modal.

SA, SO = diminutius

SE = afix d'acció

SALPUGA = aranya

peixos amb puntejats, xarxa o teixit i pals per tancar peixos o bestiar, també relacionat amb valor i preu o amb la moneda i el seu valor-preu.

SA (TXA)= petit

SABARI (SABARES,ZABAL,ZABALI) = ample

SABARI = ample, extens, espaiós

SABARI = descuidat

SABARIDAR = els habitants de la plana

SAI = voltor

SAINER = estable

SAITABI = teixit de lli

SAKALAKATU = ferir

SAKALAKUKA = sentit de segueix o continuació

SAKAR (ZAKAR) = gra de sorra, riu de sorra

SAKAR = pedra petita, restes, deixalles

SAKARA = pedra esqueixada, trencada, riu Segura

SAKARBETAN = descansar a la pira funerària o descansar en pau

SAKARISKER = riu de sorra, dunes

SAKARNAR = abundant en pedra petita

SAKER = roca petita

SAKUN (SAKOS, SAKON) = profund

SAKUN = profund

SAL, SALI = venut, vendre

SAL, SARE, SALIR, ÇALIR, SALIR= plata, bestiar, peixos pigallats, salmó, punts

SALDU = vendre

SALIR = plata

SALIRI = pesta

SALOBIR(SALIRG) = embut de xarxa i dos bastons per pescar se'n diu el cop

SAMI = eren

SAN (ZAIN) = pastor, guarda

SARI = salari

SARKE (SARKERA) = entrada, introducció

SARKE = entrada

SAT = fems

SATANES = molt freqüentment

SEBA (SEVA,ZEVA) = domesticar, encebar

SEBAGE = paller

SEBAGEDIRAIN = lloc domesticació cries bestiar

SEBOT = serra petita, serrat, serreta

SEGIK = seguir

SEIAN = criat

SEITES = assajar

SEITES = intent

SEKU = sec

SELAI = terra de cultiu

SELDA = multitud

SELDAR = càrrega o costal, feix de llenya o per fer carbó

SEN (ZEN, SES, CEN-N) = difunt

SENI = fill

SENSE = vigilància

SENURUM = gorga

SERAI = flac

SEREM = franja, marge, margera, ribera

SEREN = corc, cuc

SEREN = coma, feixa, tros

SERENEN = tanca

SERRAIKADA = tempesta

SERU = cel, firmament

SES = bou, ramaderia, res

SESDIRGADEDIN (SENDIQUER) = tancat pel bestiar

SESGERSDURAN (GERTURA, SEGURDIRAN) = cementiri

SESI = barana

SESIN (SOSIN) = brau, taur

SESTIR = escombraries

SETENE = setembre o setè mes.

SETI = pal amb punxa, punxó

SETU = obstinació

SIA = de

SICE = cremat

SIL (ZILAR) = metall, plata, mercuri

SILDUN = propietari de cavall, cavaller

SINDI = família

SINE = fill

SINT = el coll

SINTIKE (ZINT, ZUR) = interior del coll

SIRBO = parentesc de noms

SIRBONESKA = sentit de relació de client

SIS = moneda

SIS = insecte

SISEN (ZEZEN, SOSIN) = toro

SITS = vellesa dels ulls, mala visió

SIU = beure

SKEN = dels

SOLI = camp

SOLIRG = finca

SOMO = punta petita

SOR = origen, natiu

SORT = Pas sobre l'aigua, pont (Veure OR, UR)

ST (STA) = ric en...

STARIENMU = filó o veta per extracció

STIR = gran

SU = foc

SULE = infern, forat sota terra

SULE.S-U-LE = cim de foc, infern

SULO (ZULO) = sot, soterrat, forat

SUNTU (SUTU) = perxa o pal de paller

SUR (ZUR, SUBUR) = blanc

SURA (ZURA, ZURITA) = coloms blancs silvestres

SURIA = vegeu ZUR, ZURIA

T

TH, TZ, TS, TU, DE so de DE en iber. TA, TE, TI, TO, TU (da, de, di, do, du)

TA = cabal

TA = i (y)

TAARBANIKORNI = cada u crida de dolor o por

TACE-TAKE (TASE, TAZE, TECE, TCE) = descans mortuori, descansa en ...

TAE (TAI, TAS) = final

TAGI = dipòsit, magatzem

TAGIS = brot, branca jove

TAGIS = normalment, degudament

TAGISGAROK = producció de gra

TAKET = falca, tascó

TANTA (TATAN) = gotell, goteig, gota

TAR (DAR) = gran, onomatopeia del soroll de trencar, gruixut, procedent de

TAR = origen

TARA = renovació, creixement, rebrot

TARAOLA,(TARRAULA,TAROLA) = la gran planura

TARBIN (TARBEN, TARBENA) = el gran cim

TARTI = intervals

TARTIN (TARTINTAR) = espàrrec, branca o tronquet tendre o jove, brot

TE = obstacles

TEBANEN = per encàrrec

TEBIN (TEBIND) = protuberància rocosa, bony rocós

TEBIND = bony, part sortida d'arbres, roques, etc.

TEKI = petit, diminut

TERLINKES (TIRLINKESE) = la casa del llac, embassament del curs de l'aigua

TETE = mama

TI = temporada

TI = de, des de, propens a, conjunt de, en lloc de

TIAIGIS = dipòsit

TIEBA = amarar-se d'aigua

TIL = petit

TILE (TILET) = traç, punt, signe, línia, ratlla, lletra

TIMOR = ocasió

TIN (I) RS = gerra

TINGE = embassament

TINGE = estret, ataconat, angost

TINTU = molt

TIR = dentadura del llop, tremolor de dents, animal de

molta dentadura, llop, carnisser.

TIRA = curs d'aigua, ensorrar, ensorrat pel curs de l'aigua

TIRALAUBE = el curs de l'aigua de la terra baixa

TIT, TURL,TURT) = cop

TITA = taca

TORA (TORO, TOR) = herba, embalum, bony, bou, turó, turonet, espiga

TORES = parts altes

TOTO = banquet

TRUNKO = trumfu, tubercle, forma cilíndrica

TUNT = fosc, tundra

TUNT = nit

TUR (TURA, BUR ) = teta, bicònic

TUR (TURL,TURA,TURTA)= de varies puntes, banyes, bicònic

TURAETEN = fondalada, golf amb dos puntes

TURBA = tempesta

TURBON = jou, cim bicònic

TURIA = vegeu ZURIA

TURL,TOR,TORLA = pluricònic (de teta)

TURLBAI = huracà

TURLBAILURA = la borda de la muntanya bicònica o del jou.

TURTA = banya

TUSM = correcte

TZAR = molt gran, gruixut

U

U,V, caràcter vocàlic de la v.

W, v doble pronunciat ve, "wisigot-visigot". Vegeu B.

UA = aniversari

UARSA (ER) = torrent

UDA = estiu

UDUORU (UDURI) = trosset de...

UERILO = aigües tèrboles

UGER = sec

UI = crit de dolor, mal, ui o aiui en algunes comarques ceretanes

UIR = torrentera

UIROA (UROA) = apilat, recollit, junt

UISA = sembrat

UL = desproveït

ULACA = colpejar

ULTA = morir

UNA = canal, riuet, canalera

UNI = vaquer

UNIL = embut ( de ferro, de ceràmica, de xarxa...)

UNIR = a cada moment

UNS (T), (UNZ) = la rosada, aigua que s'escampa, escampar, posar

UNSGELDEGIAR = Es pinta la pell amb filtre (líquid) (la dona), pintar-se

UNST (UNTSTI,UNTZI) = dipòsit de...

UNTI = got, vas

UR, URA, OR = deu d'aigua, doll

URA = l'aigua

URANGIO = pla amb aigua

URBATZ, URBASA, ORBA, URBA = llacuna, pou, aigua i fang, pou de

URCES = lloc d'aigua, brollador

URDUN = aquós

URDURA = font medicinal, liquació

URE (URRE) = l'or

URESEA = la casa de l'aigua

URI = pluja

URIA = incisió o estrip del punxó o d'un tascó

URIOL (ORIOL), URINOR = mullar-se, banyar-se, inundació

URKE (URKETA, RUC, RUSC) = arca, arqueta, on es recull aigua o mel

URKE = avinguda d'aigües

URNAR = aigua abundant

UROBIA = font sobirana, la cova de l'aigua, font que neix a terra

URODU = aqüeducte

UROLA (URIL, ULA) = aigua que circula laminada

URSA = bullir

URSE = déu, núvol, cel, més enllà

URSILE = aigua del pou

URTU = fondre

URUBA = oliva

URUN = a l'altra costat o banda

URUNA = canal d'aigua

US = porc senglar o de cria domesticat

USBELEGI = massa a prop

USEI = olor

USEL, USAL = perfum

USTA (IUSTA)= opinió, justícia, judici

UT, UTA = porc truja

X

X, TX, SX. Veure x catalana, ch francesa, ç (ics, cs, hexàgon, xalet en pronúncia catalana, aranesa, provençal, occitana, etc. (No en castellà).

XA = bou

XAAL = bé, xai

XALO (EXALONE) = casa xalet, el xalet (mot de persones), vila, fort, casa

senyorívola,

XAUTENA = cobert o lloc pels animals

XIK = trosset, dividir, partir, un xic de...

Y

Y , I . De vegades y, es llegeix com ü (ari, arüi...), ui, i.

Z

DZ,TZ, CE, CI. Z com S sonora.

ZE, ZI.

(Z) CIOS = cosa extraordinària, preciosa

ZACAR = pedreta

ZAR,ZER, ZARZEITXO = vells, avantpassats

ZEI = plaça

ZEITXO = recinte dels morts

ZEN (CEN,CENN) = el mort, el difunt

ZERKERA = temps, època, buscar

ZIOR = pal, perxa o pal de paller

ZIRA = verí

ZULO = forat, subterrani

ZURA (SURA) = coloms blancs silvestres

ZURIA (TURIA) = blanc

COM INICIAR EL TREBALL AMB UN TEXT ORIGINAL

Si el text ja està ben presentat, net, restaurat, identificat i classificat, tot i que treballem amb alguna copia o fotografia treta d'algun llibre o museu, cal utilitzar lupa o comptafils pel seu examen, identificació i lectura inicial, a falta dels aparells sofisticats de que disposen els científics en els seus laboratoris.

És interessant fer les nostres fotografies, diapositives, filmacions, fotocòpies i escanejats, passant el text a disquet i a l'ordinador.

Seguint les normes paleogràfiques podem començar a treballar el text tècnica i ordenadament d'acord amb el mètode elegit.

Cal repetir el text original de forma intel·ligible i senzilla, utilitzant els signes o lletres del signari o alfabet iber. Es pot fer servir també l'alfabet fonètic.

A continuació hauríem d'ordenar i numerar les línies i diferents trams del text o si fos convenient numerar lletres, síl·labes, paraules o frases amb les notes i referències prèvies que calgui que anirem complementant durant el treball.

Cal fer les divisions i separacions tenint en compte els signes de puntuació ibers de separació de frases.

Finalment, aplicant el mètode que trobareu en el llibre Cultura i llengua ibèrica (Emboscall 2004), arribareu a la transliteració, transcripció, segmentació inicial i després definitiva del text.

Resulta interessant fer un esbós o disseny del text original en el que es pugui examinar el suport on es troba l'escrit. L'estudi, referències i coneixença prèvia del suport i del lloc o entorn on s'ha localitzat, pot ajudar molt en el desxiframent del text, si els estudis previs en els aspectes històrics, arqueològics, antropològics i cartogràfics han estat exhaustius utilitzant la bibliografia existent.

Il·lustracions i mapes

Escriptures ideogràfiques

naviformes

aviformes

arborescents

Catalunya Nord.

Escriptura ògmica hemisfèrica protohistòrica

d'Olèrdola i Calaceit.

Pedra ibèrica Call Juïch de Barcelona segons Sampere i Miquel.

Urnes cineràries de plom.

Art autòcton o iber.

Alfabet etrusc (no indoeuropeu)

Comparacions alfabètiques d'Émile Hübner

Fenici-púnic

Grec asiàtic

iber

Grec calcídic

Alfabet o signari iber

APÈNDIX

L'IBER

Llengua anterior a l'indoeuropeu, i no indoeuropea ni semita, és la primera llengua de substrat del català, i per tant pre-llatina. Amb escriptura pròpia, té diferents variants comarcals que després es reflectiran en el català, començant el seu fenomen iberista en el moment en què el seu alfabet és també adoptat pels celtes de la resta peninsular i permet la creació de la llengua celtibèrica en alguns dels territoris celtes. En altres territoris desbanca el grec i el jònic foceu (Empordà i Catalunya Nord) i es barreja amb el llatí, utilitzant-se durant tota la dominació romana en monedes, esteles, escrits i contractes entre ibers i cartaginesos o romans. Les monedes ibèriques són imitades en el sud on el púnic-tartessi o turdetà agafa influències de l'iber, tot i que a l'àrea tartèssica-turdetana seguiran escrivint segons les normes de la tradició fenícia, púnica i cartaginesa.

Ara bé, si es vol crear confusió denominant les llengües fenici-púniques del sud tartèssic-turdetá com a "ibérico 1", llavors els lingüistes estan confonent la llengua que es parlava del riu Segura (Sakara) en amunt amb les del sud. El turdetà és tartessi, no iber, i hem de distingir sempre les llengües indoeuropees de les no indoeuropees o de les semites. Altres lingüistes acaben de complicar el tema denominant l'iber amb el nom de "ibérico 2", barrejant diferents famílies lingüístiques.

En quant a la manera d'escriure, veiem com des del Mar Ibèric fins Astúries les seves llengües s'escriuen sempre d'esquerra a dreta. En canvi, a les àrees orientalitzants s'escriu de dreta a esquerra, es llegeix de baix cap a dalt i no hi ha signes de separació entre oracions, tot seguint els costums púnics. Tant Gibert a la seva Tarragona pre i protohistòrica (1883), com Lenormant, Hübner, Costa, Pujol i Camps o Ernest Moliné, Carthailac i Milá i Fontanals, afirmen, com molts altres, que l'iber és incompatible amb l'hebreu o amb les llengües semítiques en general. Per ells, el català és una llengua "ibèrica-llatina". Ernest Moliné i Brasés escriu que "la llengua ibèrica o lliçó ibèric-llatina, dissortadament va ser torturada pels celtes, fenicis, cartaginesos, grecs i romans i encara va continuar essent la pròpia dels catalans fins les darreries del segle XIII".

RESUM BÀSIC SOBRE LA PREHISTÒRIA I LA HISTÒRIA ANTIGA

1

QUATERNARI:

Duració 3 m.a. (milions d'anys)

Aparició del gènere Homo. Edat cronològica 1'82 m.a.

Origen i evolució de l'Homo durant el Paleolític inferior.

Els sers vius s'inicien fa 3.500 m.a.: primats, pòndgids, grans simis.

Home de Steinheim. Els homínids primitius.

Australopithecus africans: Tanzània, Kenya, Etiòpia, Àfrica del Sud.

Homo habilis, erectus.

PALEOLÍTIC INFERIOR:

INDONÈSIA, XINA. ÀFRICA...

Cultura material nord-africana i mediterrani.

Sud de França, Portugal, Catalunya, Girona, Llenguadoc, Provença,

territoris del Ter, de Montgrí, La Selva.

Índia.

PALEOLÍTIC MIG:

32.000 aC: França amb Pech de l'Aze. Cultura Aziliana a la Catalunya Nord.

Península ibèrica amb Cova d'El Toll, Abric Agut, Abric Romaní i altres, Gironès i Santander.

PALEOLÍTIC SUPERIOR:

Pintures rupestres sense figura humana en els territoris de la Cèltica peninsular o zona indoeuropea.

Art paleolític amb figures humanes a la part NO indoeuropea o Ibèrica genuïna com a El Parpallo.

EPIPALEOLÍTIC-MESOLÍTIC:

Catalunya amb l'exemple de El Cogul.

Cantàbria.

NEOLÍTIC:

Ceràmiques especialment en territoris catalans: Montserrat, Solsonès amb mines d'aram, ceràmiques i enterraments tumulars, de fossa i altres, València, Alacant, França. Tinguem present que Andalusia no va tenir ceràmica cardial.

Mines neolítiques a Gavà, etc.

Zona ibero-catalana genuïna avançada en la fase neolítica i avançada a la resta peninsular. Cultura dels Sepulcres de Fossa.

III mil·lenni aC amb inhumació. Pirineus: Montboló, Matadepera, Montserrat.

2

EDAT DEL BRONZE:

Calcolític.

Bronze antic (l800 aC).

Atlàntic i El Argar sense continuïtat.

Bronze mitjà: escriptura al Egeu, Festos, lineal A i B, Knossos, Creta, Minos, Micenes. Jònics, llengua homèrica.

L'Hèlade.

Al Solsonès mines d'aram i nombrosos enterraments a Riner, Sorba, Navès...

Túmuls també al Solsonés.

A la Transcaucàssia. Estudis de Gimbutas.

Txèquia, Danubi, illa de Lesbos.

Bronze final pre-ibèric (1.200 aC).

Onades de gent dels Camps d'Urnes (Urnenfelder) que vénen del Llenguadoc-Rosselló i van inicialment cap el Segre, Tarragona i Catalunya en general. A Terrassa, Can Missert n'és un exemple.

AQUESTS GRUPS NO SÓN PERMANENTS. En el sud alguns autors els consideren com un preludi de Tartessos.

Fase orientalitzant al sud peninsular. (Segle VIII aC)

Importacions i imitacions fenícies, egípcies, etc, en el sud durant tot el període orientalitzant. Tallers fenicis al sud peninsular amb artesans orientals.

EDAT DEL FERRO:

Època ibèrica genuïna antiga. Iberia Occidental.

Utilització inicial del ferro en petits treballs i sense tecnologia.

També a Egipte, Mesopotàmia i Anatòlia (IV i III mil·leni aC).

Catal-Huyuck, Sumèria... (ferro = la mena), Ibèria Oriental, Mar Negre, Armènia... Tauro... Hitites... fins el 1.200 aC.

Arribada dels Pobles de Mar a Orient. Expansió del Ferro.

Expansió del ferro amb traco-frigis Àsia Menor, jònics, Ibèria Oriental, filisteus, doris i en el III milleni aC cap Anatòlia, Macedònia i Tràcia amb penetracions cap l'extrem occidental d'Europa i Illes Britàniques en el segle VII aC.

Des de Xipre i el llevant iber peninsular cap a Grècia i Itàlia (s. X aC).

S VIII aC a les colònies gregues i Etrúria (etruscs no indoeuropeus) i Mediterrani Occidental.

L'ús del ferro a la Ibèria genuïna precedeix a la resta peninsular, on no serà efectiu fins la seva arribada des de l'Europa continental.

Amb l'expansió del ferro comença el debilitament d'Orient, es desplaça el poder cap a occident, neix la cultura grega amb el seu comerç cap a Àsia Menor, costes del Mar Negre, etc., i per nosaltres el ferro és el mineral democràtic perquè a diferència del coure, que era només pels aristòcrates, al ferro hi té accés tothom de la societat ibèrica genuïna, motiu que la fa molt agrícola.

Apareix la moneda, l'escriptura alfabètica occidental...

3

Els fenicis havien pujat amb la caiguda de Micenes, els problemes d'Egipte i el final de l'imperi hitita. Pobles de Mar (Sidó i Tir): tractats amb reis jueus del sud, destrucció pel persa Nabucodonosor de l'imperi Assiri (574 aC).

Els púnics, fenicis i cartaginesos s'estenen i comercien per tot el mediterrani peninsular amb especial incidència a Andalusia. En el segle VI aC funden Cadis (Gadir) i Carteya, la ciutat de les Gaditanae Puellae pels romans...

L'any 654 aC funden Ebusus (Eivissa).

Segle III aC: Guerra púnica. Derrota dels cartaginesos.

Culte a Schmun a Cartago Nova (Cartagena).

Cartago Nova (Cartagena), marca la divisòria peninsular entre Ibèria i Tartessos o la Bètica.

Destrucció d'aquesta ciutat en el 146 aC, i s'acaba el poder fenici a la península.

Expansió dels jònics-grecs al Mar Negre, Focea, Milet, Efes, etc., fins Síria i Egipte.

Els colons grecs arriben al sud d'Itàlia en el s. VIII aC (eubeus). Magna Grècia. Obtenció de ferro a l'illa d'Elba.

Neix la cultura del Laci a partir de la cultura etrusca (no indoeuropea), a l'Emília i la Toscana.

En el segle VII aC domina la cultura etrusca (etruscs o tirrenis arribats de l'Àsia Menor. En el segle VI aC, les cultures hel·lèniques i etrusques es van integrar).

S V aC, crisi etrusca i domini cartaginès i romà.

Dominis colonials a la península ibèrica i període orientalitzant de l'horitzó tartessi fins la formació de la cultura ibèrica genuïna (Ibèria Occidental Antiga).

Els nobles i aristòcrates del sud s'enriqueixen amb el comerç de minerals i els esclaus. Fan importacions fenícies (Huelva, Sevilla, Cadis, etc., especialment amb tràfic de marfils, ceràmiques i objectes de decoració de luxe o còpies orientals diverses, assimilant al mateix temps la religió i el ritual fenici.

CULTURA IBÈRICA:

En els territoris dels actuals Països Catalans Continentals (o sigui del Roine i el Cinca fins el riu Segura aproximadament i fins el Mar Ibèric), els ibers convivien amb gent d'altres cultures establertes entre ells: jonis-foceus a Empúries i gent de la cultura dels camps d'urnes (urnenfelder) per tots els territoris (celtes, gals, indoeuropeus, etc.).

Grups hallstàtics.

El ferro apareix entre els ibers en el segle VII aC. Origen mediterrani arcaic.

Pobles hel·lènics entre els ibers i fenicis en el sud (en general).

Etapa protoibèrica. Enterraments tumulars, en cistes, de Fossa i cremació: Segre, Seròs, Solsonès.... Incineració entre els grups celtes. La cremació es dóna a partir dels 800 graus i la incineració a partir dels 1.200 graus.

Grups post-hallstàtics aïllats per Catalunya, com els de Mataró, fins acabar el primer Ferro.

4

Proposta de quadre sinòptic de la nostra Història Antiga:

Homo erectus Paleolític inferior .............................. 700.000 anys.

Codols tallats

Neandhert Paleolític mitjà....................................... 100.000

Sapiens sapiens Paleolític superior........................... 36.000

Epipaleolític .............................................................. 11.000

Neolític (ceràmica cardial, sep. de fossa, mines d'aram i

enterraments divers Solsonès, mines de Gavà .......... 6.500

Sepulcres megalítics. Calcolític ..................................... 2.200

Urnes d'incineració. Bronze.......................................... 1.800

Fenicis, grecs.... Ferro................................................... 700

Primer mil·leni aC. Civillitzacions proto i pre-ibèriques:

Antiga ibèria (Ibèria Occidental genuïna). Alfabet hemi-sil·làbic

i escriptura. Llengua ibèrica................................................ 600 aC

Jònics i rodis a Empúries i Roses................................. 500 aC

Ibèric ple. Moneda autòctona .................................... 400

Els celtes de la Celtibèria adopten l'alfabet iber creant la

primera llengua celta escrita amb alfabet (alfabet ibèric) .. 300

Segona Guerra Púnica ................................................... 218-206

Ibèric tardà .................................................................. 200

DERROTA DELS ILERGETS a la Il·lergècia (Iltirda) ajudats

pels Ausetans d'Osona i els Bergistans del berguedà que havien

format un exèrcit comú per lluitar contra els invasors .... 205

Intents de submissió dels ibers per l'Imperi Romà............... 100

(setges, incendis, esclavitud i mort a tots els territoris ibers amb setges

de ciutats com Sagunt, Glascar o Ursal a Malla, Ausa (Vic),

Lleida i un llarg etcètera).

Els ibers havien mantingut un procés de desenvolupament propi de la població autòctona. La tribu dels ilergets al final del segle III aC constituïa ja una realitat política, enviant ambaixadors, mantenint un exèrcit amb unions i pactes interns amb les altres tribus ibèriques de les diferents comarques, encunyaven moneda, construïen canals i camins i mantenien una forta activitat econòmica i cultural.

Abans del 450 aC, cap grup peninsular emetia moneda. A partir d'aquest any Empúries i Roses van començar a encunyar-ne de plata de petit mòdul i després van fer un tipus de dracmes. Els romans van utilitzar la seca ibèrica d'Empúries. Els altres pobles peninsulars van intentar fer-ne imitacions. Els romans van encunyar la moneda amb llegenda ibèrica, denaris de plata i peces de bronze (as de bronze ibèric). Seques a Kese, Iltirda, Burriac, Ilturo...

5

A partir del segle I aC, la moneda d'or i plata era de les romanes, però es seguia emetent la moneda ibèrica de bronze pels usos interns dels ibers fins el mandat de Claudi. Al segle I dC, seguint els camins ibers, el Camí d'Anníbal i la Via Heraklea o d'Hércules, es construeix la Via Augusta que unirà Tarragona amb Càdis -sentit nort a sud-, començant l'expansió de les costums ibèriques cap el sud i la resta peninsular a partir de grups ibers ja hel·lenitzats que arriben fins a Tartessos.

Guerra civil amb els romans. Romanització forçada. Inici

del post-iberisme ............................................................. any 0

Explotació tributaria dels pobles ibers.

Desintegració.

La tarraconense a Ibèria ................................................... 27

Fundació de la Colònia Militar de Barcino pels militars romans

jubilats.................................................................................. 39

La Hispània romana: Gal.laècia, Lusitània, Bètica, Cartaginense, Tarrraconense i Narbonense.

Importància de la mediterrània ............................................. 200

EL POSTIBERISME VISIGOT:

Els romans seguits dels visigots i el cristianisme.

(Els gots del bàltic conquisten cap el Mar Negre en el segle I i II dC, dividint-se en visigots i ostrogots (segle III dC) prop de la Ibèria Oriental. D'allà van a Tràcia, Epir, Itàlia, Aquitània (Euskadi, país no dominat pels romans) i Hispània. Els visigots formen primer el regne de Tolosa en el Garona i el de Toledo a la Hispània Cartaginesa. També van ser-ne capitals Narbona i Barcino.

L'antiga Ibèria i els visigots. Ibers no romanitzats. Sentiment ètnic ibèric dels ibers esclavitzats.

Nova divisió de la península feta per la monarquia visigoda,

recuperant el nom d'Ibèria pels territoris catalans i un funcionament autonòmic i nacionalista total per la Ibèria genuïna. ........... 300

(Veure mapes de tota la divisió visigótica peninsular).

Revolta de Paulus ................................................................. 673

Musulmans (pactes dels ibers amb els berbers) ..................... 700

Imperi Carolingi, Carlemany, Marca Hispànica, comtats, feudalisme.

APROXIMACIÓ A UN POSSIBLE FILUM LINGÜÍSTIC DE LA FAMILIA DE LLENGÜES NO INDOEUROPEES -pre-indoeuropees i preneolítiques-, RELACIONADES AMB EL NOSTRE ENTORN LINGÜÍSTIC I GEOGRÀFICAMENT PROPER, EN CONTRAPOSICIÓ A LA FAMÍLIA DE LES LLENGÜES INDOEUROPEES QUE SUPOSEN UNA LLENGUA INDOEUROPEA COMUNA I PRIMIGÈNIA QUE MARTÍN BERNAL NO ADMET

LLENGÜES NO INDOEUROPEES (NI SEMÍTIQUES):

1. La llengua que parlaven els creadors dels signes rectilinis no i.e., de preescriptura pictogràfica, i altres.

2. Segons Martín Bernal, el PICTE pre i.e. escocès de tipus minoic del VI - IV mil·leni aC.

3. Llengües amb relacions i vinculacions amb el superfilum nostràtic i euroasiàtic.

4. Uràlic - Iukaguir: Sami, finès, lapó, karelià, esquimo, aleuta, hongarès, komi, mordvà, etc.

5. Llengües de les estirps pre-gregues: pelasgs, lelegs i les de Tessàlia, Lacònia, Leucas, Corcira, Corfú, Samos... i les pre-dòries o pre-germàniques dels territoris grecs.

6. Llengües cretenques de la cultura jònia pre-grega de l'Illa de Creta: lineal A i B, minoic, micènic, llengües de Knossos, llengua corresponent al Disc de Festos i jònic arcaic.

7. Jònic o llengua homèrica en què van escriure les seves obres Homer i tots els filòsofs presocràtics, Hesíode, Teognis, Anaximandre, Tales, Anaxímenes, Heràclit, Anaxàgores, etc.

8. Jònic d'Atenes.

9. Vinculacions del jònic amb la nova koiné pre-grega, la llengua àtica, atenea i amb el grec arcaic hel·lènic.

10. Jònic de les colònies jònies de la Jònia asiàtica o Àsia Menor anatòlica.

11. Jònic foceu de la Fòcia, en els territoris on neix i s'escriu la primera ciència física i la Filosofia presocràtica, pre-grega i no eclèctica: Milet, Èfes, Kushadhasi, Clazòmenes, etc.

12. Jònic dels jònis massaliotes establerts a Massàlia (Marssella) i Empúries (de cultura minorasiàtica).

13. Jòni de la Illa de Xipre i altres.

14. Jònic i jònic-escita de les colònies jònies del Mar Negre i territoris propers a l'antiga Ibèria Oriental: Portes Sàrmates, Portes caucasianes del Pas d'Ibèria Oriental, El Pòntic, l'Hel·lespont, Ossètia, Porta ibèrica (ara Porta o portes de Dariel), etc.

15. Llengua ibèrica de la Ibèria Oriental (actual Geòrgia).

16. Conjunt de llengües ibèriques transcaucàsiques kartvelianes, abasgokerketes, txetxenolesgianes o ibèriques actuals, de països sense nacionalitat acceptada oficialment en el Caucas i transcaucàsia, com les llengües svan, mingreli, lazo, abjasi, ubijé, abaza, circassià, adiguès, etc.

17. Jònic de les antigues colònies de Milet del segle VII aC.

18. Georgià antic (iber oriental).

19. Georgià actual del Caucas (llengua ibèrica actual).

20. Kazack o Kouzakh i altres altaiques.

21. Conjunt de llengües Fino-húgries (úgric, hongarès, finès, etc.).

22. Llengua sami actual parlada pels actuals pobles Sami de la Lapònia de Noruega, Suècia, Suomi (Finlàndia), Karèlia russa, etc.

23. Azilià (Edat del Bronze preibèric) amb dades a l'antiga Ibèria Occidental (Catalunya Nord i Catalunya).

24. Ogàmic o ògmic (Bronze preiber peninsular).

25. Etrusc de la Etrùria italiana (Toscana). Cultura pre-llatina, pre-romana destruïda per l'Imperi Romà.

26. Antic ligur arcaic de l'actual Liguria italiana i de Mónaco, el rètic de Suïssa, el sicà de Sicília i l'il·liric de l'Adriàtic.

27. Llengües de la família Ber-Ber (iber-iber) del Nord d'Àfrica (Tuareg, etc.).

28. Guanxe de les illes Canàries.

29. Lllenguatge guanxe "del silbo "de La Gomera i altres restes d'aquest substrat guanxe en l'actual parla de Canàries.

30. Caràcters del "Fal·lus" de la Cossetània ibèrica.

EL BASC I L'IBER, LES DUES PROTOLLENGÜES IBÈRIQUES NO I.E.:

31. Euskara, Euskera, basc o neoiber.

32. Dialectes del Euskera: guipuscoà, labortà, navarrès, suletí biscaí, etc.

33. Euskera Aditz Batua.

34. Llengua ibèrica (o ibèrica clàssica) dels Països Catalans Continentals i les seves variants i dialectes comarcals (amb alfabet i sistema hemi-sil·làbic d'escriptura), iber llevantí, oriental, meridional, etc. parlat a Catalunya fins el segle XIII en algunes comarques i sectors reduïts. També altres variants de la Turdetània o influències portades al sud turdetà i no tartèssic (1) pels ibers ja hel·lenizats, distingint-se les àrees del iber peninsular genuí pels prefixes:

ili-, ilti-, (iri-, -il(t)i o il(t)u. (Iltirta = Lleida).

(1) Variant amb un altre sistema i ordre d'escriptura. lectura, puntuació i gramàtica.

La llengua pròpiament coneguda com a tartèssica, és semítica o púnico-fenicia, coneguda com a "hispánico 1" en els estaments acadèmics oficialistes.

LLENGÜES POSTERIORS AMB SUBSTRAT IBER O AMB CONTACTES LINGÜÍSTICS:

- Català.

- Aranès.

- Andorrà arcaic i Andorrà actual.

- Ibero-basc en els Pirineus andorrans, aranesos i del Pallars Jussà.

- Amb les llengües de colonització: jònic, foceu, rodi, grec, cartaginès, llatí, etc.

- Provençal.

- Gascó.

- Llemosí.

- Occità, llengües d'Oc i d'Oeïl, llenguadocià, català del Rossellò, etc.

- Aquità o basc antic.

- Lusità.

- Grec-ibèric.

- Els signes escriptuaris de l'alfabet iber que s'utilitzaven per escriure la llengua celtibèrica o llengua celta tipus "old irish".

DIVISIÓ LINGÚÍSTICA PENINSULAR PRERROMANA :

a) -Àrea i.e. caracteritzada pel prefix -briga (celta i celtibèric).

b) -Àrea no i.e. en els territoris dels actuals Països Catalans Continentals (iber genuí).

- Àrea del País Basc amb l'Euskera o Neoiber.

c) -Territoris de llengües semítiques: fenici, púnic, cartaginès o tartessi i altres de cultures orientalitzants del sud andalús (excepte Sierra Morena i Gibraltar, on també parlaven celta i.e.).

LLENGÜES PRE I POST ROMANES A LA PENÍNSULA :

-Iber i dialectes.

-Euskara, Euskera, basc o neoiber i dialectes.

-Lusità (centre de Portugal).

-Iber de la Turdetània.

-Celta en els territoris de la Cèltica hispana.

-Celtiber celta de la Celtibèria (escriptura amb alfabet iber).

-Llengües camito-semítiques del sud bètic (la Bètica), orientalitzants: libi, fenici, púnic, cartaginès, siríac, arameu, neopúnic, bastul-fenici, bastul-turdetà, raschi, rabínic, jueu, sefardí, hispànic 1 (tartessi) i hispànic 3 (cilbicé o libi-fenici gadità: l'àrea tartèssica d'Andalusia es conforma a partir del Tèrminus Tartessicum, fixat per Aviè -Rufus Festus Avienus i Estrabó-, a partir de Cartago Nova -Cartagena actual-).

ALTRES :

-El jònic d'Empúries.

-El rodi de Roses.

-El grec.

-L'iberoromànic.

-L'ibero-romanç.

-El llatí i les seves variants: clàssic, vulgar, eclesiàstic, quotidià, usual pedestris, vernacle o dels esclaus, nobilis, plebeu, sermo rústicus, neollatí, hispanollatí, llengua romana, rom i romies dels autors greco-romans, llatí africà, el llatí escrit en caràcters ibers, etc.

-Contactes amb llengües sarraïnes i mossàrabs.

-Romanç gal.

-Romanç castellà.

-Hispanocelta.

LLENGÜES ROMÀNIQUES AMB SUBSTRAT IBER:

-Català.

-Aranès.

-Andorrà.

-Alguerès.

-Occità.

-Sard.

-Xarquí de Llevant valencià.

-Català del Carxe, a Múrcia, i altres variants del Cinca, Llitera, Terol, Osca -Aragó i espais fronterers diversos.

QÜESTIONS COMPLEMENTÀRIES SOBRE ALGUNS ASPECTES LINGÜÍSTICS I GRAMATICALS DE LA LLENGUA IBÈRICA

1. Per una millor comprensió d'aquestes qüestions, cal consultar els capítols de lingüística ibèrica de la primera part d'aquesta obra.

Les persones no especialitzades en la matèria, haurien sempre de treballar amb paraules ja desxifrades pels lingüistes, transcrites al nostre alfabet actual o amb síl·labes ibèriques localitzables en el substrat del català. Cas contrari és imprescindible conèixer a la perfecció grec, llatí, jònic i euskera.

2. L'oposició sorda/sonora de les oclusives ibèriques no es pot distingir tal com es fa en grec o llatí.

3. No es pot representar una oclusiva final no seguida de vocal (SALIR'G).

4. Cal distingir S de ´S.

5. Cal tenir present l'iber -LT (grec -LD, llatí -LL i -L, -ILTUN en iber i -IL(H)UN en basc (= fosc), (ILU(m)BERRI, IRUNBER(R)I....

6. L'iber té dos classes de R (R i ´R), com el basc.

7. L'estructura sil·làbica de l'iber és semblant a la del basc prehistòric. Iber ILTURO, ILURO. Aquità ILURO... IUNSTIR, IUNBAIDA...

Notes del 2 al 7: Michelena L., Tovar, Albertos, Llobregat, Fletcher, Pio Beltrán, Untermann, Maluquer, Beltran M., i Schuchard.

8. Hom pensa que la lletra M depèn de la vocal precedent (ABARTANBAN escrit de Llíria, IUNSTIR el Solaig i Alcoi, IUNSTIR a Ullastret, etc.

(Maluquer, Michelena L. i Fletcher).

9. L'anàlisi lingüística sempre ha de tenir com a base els processos correctes de segmentació equivalents a sons, distingint molt bé els finals de paraula i signes de puntuació. (Michelena L., Albertos, Tovar, Untermann)

10. Els noms propis, especialment els de persona, es poden identificar millor.

11. Donat que en iber tenim el diftong UI, cal no llegir VI, WI.

(Schmoll, Vallejo, Blàsquez, Tovar, Fleuriot).

12. Els parentescos o filiacions són molt visibles en les expressions ibèriques i basques (ib. -AUR, basc (H)AUR = nen, BIOS,BELES,BELS,BELTZ, BIUR, BIHUR o BALCE, en català BALÇ, arbre de fusta fosca, habitual a l'alt Berguedà, Cardener = BELTZ = negre.

(Michelena, Lafon, Bähr, Hübner, Jannoray, Lejeune).

13. Presència de L/L i NN (fonemes consonàntics), que semblen trencar la suposada unitat ibèrica que no coneixeria les geminades. La M es col·loca en el grup NB, amb existència de P o en ocasions B. Totes aquestes qüestions es relacionen amb la evolució del iber dels segles V/IV (Alcoi, Mogent, Mula). La presència de P pot ser un ensordiment després de la S (IDUBEDA OROSPEDA) fins l'època de Pompei Estrabó (any 89).

(Tovar, Mariner, Criniti, Maluquer, Brandestein, Francia, Volsci, Albertos, Tamepaeseri, De Ibarra).

14. Hem de distingir entre els texts escrits en alfabet grec arcaic o jònic i el iber. També es poden trobar adaptacions de paraules iberes (molts cops onomàstiques) en contexts llatins.

Per tant, evolució, modificacions i adaptacions dins l'àmbit de la pròpia llengua ibèrica, especialment veient com son les transcripcions d'un context iber en alfabet grec i noms amb abecedari llatí (diferències gràfiques), i pronunciacions dels forans llatins o després romànics llatinoparlants.

Veient els texts en alfabet jònic antic, es pot notar que es tracta de quelcom totalment diferent dels texts grecs. (BASK, SALI´RG, BILO´SG, BA´SDERIK o GAUN a Guissona. Impossibilitat de -SB, -SP pels llatins. La P falta en iber.

La S és una combinació molt freqüent: BELAISBAISER, BILOSBAL, CARCAIS a Castelló i Ullastret.

15. Les geminades falten en iber (LL,NN. RR, de -LD = -LL), ILDU, TANNEGALDVNIS, EILDU, EIANBINTA a Sagunt....TANNEGISCERRIS a Llíria, ja en els primitius segles de les inscripcions fetes en lletres jòniques.

(Leumann, Sebastián Mariner)

16. Cal pensar que hi ha transcripcions de paraules ibèriques fetes amb lletres jòniques.

17. En quant als inexistents diftongs en iber (recordem UI), queda la possibilitat de que fossin vocals en hiat i també en el caràcter vocàlic de la V (ILLVERSENSIS, ILVRO..) (Vives, Mariner, França).

18. En la segmentació, cal distingir molt bé lletres i síl·labes. Ex.: U.S.E.CE.R.TE, TU.R.I.A.S.U, O.TO.BE.´S.CE.N, E.S.CE.R, CE.L.S.E,CE.S.E., CA.S.I.CE, TE.S.I.L.E, A.S.E.TI.L.E etc...

19. A la Celtibèria, llengua celta i alfabet iber, la onomàstica, té diferenciats els antropònims indígenes i els noms de gentilitates o onomàstica personal. Al respecte podeu llegir el meu quadernet sobre La Celtibèria i el celtiber. Com a visites interessants hi ha Numància, Tiermes, Medinaceli, Botorrita i Villastar.

(De Hoz, Gamer, Albertos, Schule, Schwerteck, Fleuriot, o Kalb pels celtes de Portugal i Harbison per les migracions celtes).

20. Tenim escrits bilingües en iber i llatí, tant en monedes com en inscripcions metrològiques de preu que ajuden molt en l'estudi de la llengua ibèrica (monedes, ceràmiques, esteles...) que demostren un comerç entre grecs i ibers. És notable la tradició cal·ligràfica ibèrica (Sagunt, Iglesuela del Cid, Castelló, l'Escala, Empúries, Pontós, Vinya Sureda, Tivissa, Ullastret, Sta. Perpetua de Mogoda, Enserune, Llíria...). Ex.: U.L.BE.I.E.R (be = EL NOSTRE), ba.n.a.r., ER = torrent, barranc. AS/TE/BEIKEAI/E. Hi ha grafits amb signes que Prescott no reconeix ni en el grec arcaic jònic ni en l'iber i tampoc en la grafia llatina ni en la republicana llatina.

(Prescott, Lamboglia, Sanmartí, Ripoll, Jeannoray, Maluquer, Johnston, Almagro M., Gómez Moreno, Jeffery).

21. En aquests treballs, cal sempre, com diu F.J. Oroz, arribar a la traducció seguint el camí semàntic invers a l'habitual, o sigui arribar des de la paraula a la cosa, per obtenir-ne i comprovar el significat. Jo hi afegiria que això es pot aconseguir un cop acabada la investigació lingüística corresponent, utilitzant després el mètode referencial de forma complementària i com a comprovació final de cada paraula traduïda (vegeu Del Cerro). L'epígraf ha d'estar sempre relacionat amb alguna característica del lloc, a més de buscar i comprovar les relacions basco - iberes en el cas. (La Serreta, Vall d'Uxó, la Granjuela...)

(R. Berlanga, Oroz, Fletcher, Tovar, Solà, Schmoll, Lejeune).

22. Tenim paraules metrològiques no interpretades exactament com KITER, KETER que poden traduir el kyathos o sextari segons Oroz, Maluquer, Guarducci. Cafarello, Segrè o Fischer, però Solá fa intents a partir del fenici púnic, que no es poden acceptar perquè barreja llengües semítiques amb les no i.e. (iber i basc).

23. Quan s'interpreta algun epígraf, cal pensar també entre els que a la seva època eren escrits correctament o ben fets i aquells fets de qualsevol manera o en esborrany. O sigui que no tot el que es troba escrit en iber vol dir que respongui a la normativa que ells tenien ni que sigui sempre vàlid.

24. En general podem dir que els sistemes ibers en el camp de la metrologia ibèrica, no eren inspirats en els grecs del segle VI aC, perquè el sistema grec que expressava el pes tenia unes formes molt diferents i sempre a partir de la dracma i les lletres de valor numeral, el talent, els símbols, òbols...

Durant l'època de contactes amb els llatins, els ibers tenien el seu propi sistema metrològic ponderal, amb les seves normes i els seus propis símbols, ben diferents dels llatins i molt ben coneguts també en el seu significat, a diferència del que passa en altres camps lingüístics ibers.

En iber el signe (P) pondo, pondus, pes o unitat ponderal transliterat A, seria un testimoni de la tradició de l'època en que "AS" expressava la unitat ponderal corresponent a les lliures llatines. Pensem que tots aquests sistemes metrològics són molt anteriors a les llengües romàniques o germàniques. De tots ells podem trobar amplies demostracions matemàtiques dels diferents autors que després citaré, però que no reprodueixo perquè són demostracions numèriques llargues. AS podria haver estat empleat com a unitat de pes en iber (A´S, la unitat, l'u, l'as de cartes, recordeu els daus trobats en poblats com els d'Agramunt, etc. En alguns casos es veu l'adaptació llatina a l'escriptura ibèrica i a la Serreta es va trobar un plom (el VI), que es creu és una làmina de comptabilitat o bé una fitxa de client (SAKALAKUKA, EKIAR, SIRBONESKA), amb abreviatures de mides de longitud, capacitat, pes i espècie, trobant-se també paraules de l'euskera que son semblants a les iberes d'aquest epígraf citat (EKIA/BA/R, -EKI/A/I/R) (EGI en basc = massa, i NESKA o NESKATO (aquità) = noia jove. Niska = nimfa. KU valor de pluralitat, motiu pel que la paraula KU s'ha fet servir per noms comercials i de discoteques. KA= marca un sentit d'acció.

(Hultsch, Oroz, Villaronga, Cuadrado, Fletcher, Raddatz, Abad, Jully, Maluquer, Larfeld, Varrón, Carreras Candi, Meillet, Viedebantt, Untermann, Tovar, Mommsen, Llobregat, Azkue).

25. La R inicial no és corrent ni en iber ni en euskera.

26. El sistema metrològic basat en la relació 1: 1/6: 1/36 se sap (Oroz i altres), que ha estat corrent en iber d'acord amb el sistema i la normativa ibera i que jo personalment relaciono i identifico amb l'antic sistema de càlcul europeu conegut com "de la dotzena regular". La relació 1:6 ja es troba en el sistema minoic jònic i micènic, i el 6 era considerat el número perfecte de càlcul.

(Per més informació sobre la dotzena regular es poden consultar diverses enciclopèdies normals o bé el llibre del "Standard Sant Petersburg", mides bàltiques, peus lineals, superficials, etc. d'Enrique Calvet, València, 1960).

27. Malauradament no podem conèixer quin era el substrat autòcton del Bronze final preiber, on descobrim els inicis de la cultura i la llengua ibèrica, veient els elements cèltics i semítics que podia tenir aquest substrat primitiu.

(Luis Coelho i altres).

28. Els noms de "gentilitates" generalment presenten la forma prerromana del genitiu plural i només ocasionalment la forma llatinitzada.

(Faus, Untermann referits als Zoelae asturs, i.e., vettones, celtibers, inscripcions de Botorrita (Contrebia Belaisca), Villastar, Bilbilis, etc.).

29. Schmoll a diferència de la majoria d'autors, diferència sempre les paraules ibèriques de les escrites en euskera o en celtibèric, evitant així les confusions.

Tot i això no cal obviar els parentescos entre el basc i l'iber. Ex.: basc -IRUN, iber -ILDUN...

Alguns volen parlar d'un grup iber-basc-tartèssic tot i que aquesta teoria resulta sempre inacceptable, doncs no és possible vincular les poquíssimes restes trobades del tartessi-bètic (semita) amb l'iber o el basc, per més que ho diguin els més prestigiosos lingüistes titulats. A més el tartessi és problemàtic en si mateix, i molt desconegut, cosa que no ens permet (en la meva opinió), com alguns pretenen, parlar d'un grup lingüístic paleohispànic peninsular!!!

(Pericot, Candi, Lafon, Michelena, P.Beltrán, Caro Baroja, Coromines, Albertos, Schmoll, Tovar, Untermann).

30. ´SALIR és registre en monedes iberes com a "plata" (ILTIRDA`SALIR,BAN,`RNAI (Empúries), CULSCE´SALIR, BETASE´SALIR... (L'inici de paraula és el nom de les poblacions amb seques indiketes). Salir' apareix sempre en monedes ibèriques només de plata (Empordà, Alcoi, Orleyl I, Llíria, el Solaig, i també en el País Basc així com en les correspondències amb llengües no i.e. com el bereber, tuareg, lituà i altres o en la llengua celtibèrica amb el nom de SILABUR.

Tal com diu A. Tovar, les hipòtesis d'Untermann, que la tradueix per nom personal o per significació de comerç, "no parecen ocurrencias felices"!!!, com tampoc ho semblen les afirmacions gratuïtes fetes en les diferents conferències donades en els últims mesos a diferents llocs.

Trombetti afirma que aquesta paraula es dirigeix des de la Ibèria cap a Europa. Són paraules que Pokorny no posa en el seu diccionari Walde-Pokorny perquè són ibèriques genuïnes, esteses per Europa com a préstecs de l'iber. Jacob Grimm també va fer notar aquests parentescos que podien haver estat iniciats a les regions de l'Orient asiàtic o a la Jònia perquè la plata es comença a treballar a les regions jònies d'Assíria, Capadòcia, el Ponto i Anatòlia.

A Egipte es troba documentada en el predinàstic mitjà i a Xipre en el bronze mitjà. (ILTIRTA`SALIR = PLATA DE LLEIDA, ILTUBELE´S (estela d'Ildubeles), CALUNSELTAR (estela de Cretes),

A més, la paraula BAN (ILTIRTA´SALIR BAN), apareix entre els ibers ausetans (Vic) (AU`S ESCEN), entre els indiketes, a Badalona com BAITOLO sobre un dofí, a la seca de LACINEN ABARILDUR i també en altres inscripcions (BANCURS), UCUNBAN (Calaceit), USTAINAB´RAR BAN (pesa de Sta. Coloma de Gramanet), CURBEGAS TAUNBAN en la fusaiola de Jebut... Per tant sembla segons la majoria d'iberistes, que BAN sigui una postposició tal com es por veure a Llíria, a la pedra de Sagunt i Sinarques o a les esteles de Cabanes i Cretes, en monedes de Lleida i a Xàtiva (ARSEETAR), Benidorm...

BAN, doncs, és un pronominal per possessius comparable, segons Tovar, en ibèric i en berber.

(Gómez Moreno, Tovar, Untermann, Trombetti, Pokorny, Grimm, Forbes, Feldhaus, Ballester, Fletcher, Maluquer, P.Beltrán, Michelena L., A. Beltrán, Schuchardt, Lafon, Caro Baroja, Azkue, M. Beltran)

31. ILTIRDAR, Lleida, porta alguns cops el sufix R, tant en basc com en iber, comparable a Donostiar, Bilbotar, Durangar, Lekeitiar, Ondarrutar, Gautar, Goistar... Lafon compara amb les formes ibèriques caucàsiques (Ibèria Oriental). Cal assenyalar que M. Beltrán tradueix IUNSTIR que hem vist a La Serreta (Alcoi), per "home o senyor desitjat" perquè parteix de l'euskera. Ni l'iber ni l'euskera antic, utilitzaven generalment el plural ni la declinació (ILTIR`CESCEN = ILERGETES) (Ilerda = la ciutat, ilerdensis = nom ètnic respectiu o de la tribu).

COM DESXIFRAR L'ENIGMA DE LA LLENGUA IBÈRICA

Contínuament estem escoltant diferents parers i opinions sobre la impossibilitat de comprendre el significat dels nombrosos escrits trobats en llengua ibèrica, una llengua anterior -com la basca- a totes les indoeuropees.

De fet, la falta d'especialització o de coneixements, fa que tothom opti per la postura més fàcil, sense enfocar el fons de la qüestió.

El primer gran problema que tenim plantejat, és la falta d'un filum -fins ara inexistent-, de la branca de les llengües NO indoeuropees (iber, euskera, georgià o iber oriental, etrusc, bereber, guanxe, llengües fino-hùgries com el sami, abasgokerketes, dialectes del euskera, etc.).

En segon lloc, s'ha creat la problemàtica que molts científics i lingüistes responsables estan fent les seves deduccions i comparacions a partir dels mètodes i del filum de llengües de famílies lingüístiques diferents, amb la particularitat de que en el cas de la indoeuropea hem de tenir present que aquesta no és més que una suposició lingüística, o com diu Martín Bernal, una invenció o creació encara sense justificació.

Després de molts anys de discussions entre lingüistes, el que sí que ha quedat clar i acceptat és que no és possible iniciar investigacions sobre l'iber a partir de l'indoeuropeu -tot i que alguns encara ho fan-, a no ser que s'utilitzi únicament per distingir les paraules indoeuropees de les que no ho són.

A l'hora d'investigar es parteix molt del significat d'una sola paraula, quan s'hauria de tenir també molt present tot el context de la frase sencera i del conjunt del text.

Altres lingüistes de categoria també reconeguda, parteixen de llengües semites com el fenici, el púnic o fins i tot del púnic-tartessi o cartaginès, i això no és correcte, ja que sempre hem de partir de comparacions o de semblances i diferències analògiques entre paraules de la mateixa família lingüística que les que volem investigar, com podria ser el cas entre l'euskera i l'iber, totes dues anteriors a l'indoeuropeu, i no indoeuropees ni semites.

Molts estudis s'han fet des del castellà o pensant en castellà, sense tenir present que les arrels de l'iber només les podem trobar en les llengües dels territoris peninsulars no indoeuropeus: Països Catalans Continentals inclosa la Catalunya Nord més Euskadi, o sigui en l'euskera o en el català, que té com a primera llengua de substrat anterior al llatí, la ibèrica, utilitzada i escrita abans de l'arribada de celtes, grecs o romans. Tots sabem que l'iber no és la llengua de substrat ni del castellà ni dels seus dialectes.

Si en els estudis partim del castellà, del celtiber, del celto-hispano o del hispanocelta, llavors estem volen interpretar l'iber des de llengües emparentades amb l'old irish o irlandès antic, que era la llengua que es parlava a la resta peninsular fins a Sierra Morena i Gibraltar, amb l'excepció dels territoris semites del sud.

A partir de Cartagena es parlaven bàsicament llengües semites com el libi, fenici, siríac, púnic-tartessi, cartaginès, etc.

Alguns autors volen fer coincidir el tartessi, púnic-tartessi o hispànico 1 amb l'iber, cosa tampoc factible des de cap punt de vista, ja que pertany a una família lingüística diferent.

A més, Richard J. Harrisson ens diu que del suposat tartessi no se n'ha trobat cap inscripció, i De Hoz ho confirma per l'àrea del Guadalquivir. Per altra banda el mite històric original que ens volen fer passar com de Tartessos, segons Raimon Sainero, lingüista de la UNED, es troba descrit en el cicle mitològic celta del manuscrit irlandès Leabhar Ghabála (segle VII), narrant després els mateixos fets com succeïts a Betanzos (La Corunya), i traslladats modernament -no sabem encara amb quins criteris-, com a mite propi del sud tartessi andalús.

Per altra banda, les inscripcions orientalitzants localitzades i classificades com a púnic-tartessi, no tenen signes de puntuació, la possible lectura seria des de la dreta i des de baix cap a dalt, fent que una lectura fidedigna resulti impossible.

Si volem traduir l'iber des de el llatí, tampoc és factible perquè també és indoeuropeu.

En tot cas es podrien buscar únicament algunes vinculacions entre l'iber i el jònic arcaic o homèric i altres de l'entorn que va donar la koiné grega o amb signes prehistòrics de l'alfabet azilià descobert en territoris ibers d'èpoques anteriors.

Però l'única investigació no només complementària i realment autèntica i factible, només es pot iniciar a partir de llengües de l'entorn no indoeuropeu. La veritable solució està en l'euskera neoiber i els seus nombrosos dialectes, gràcies al fet que encara és una llengua viva i molt anterior a totes les conegudes.

Si partim de l'euskera podem arribar a conclusions molt exactes amb bones traduccions. Avui està acceptat el parentesc i la filiació entre l'iber i l'euskera o euskara, amb més de 200 morfemes coincidents plenament en el seu significat i en la seva estructura interna, així com un miler de paraules ja desxifrades amb l'ajuda de l'euskera. El problema rau més aviat en el fet de que els filòlegs haurien d'estudiar euskera en profunditat i això no deu interessar massa a ningú.

També caldria tenir presents aquelles llengües vinculades amb l'euskera i l'iber, com l'aranès, el gascó, l'occità, l'andorrà antic, el llemosí, l'aquità o el català, ja que ara només estudiem obligatòriament llengües indoeuropees, les úniques no marginades.

L'iber era una llengua que amb les seves variants anava des del Roine fins el Cinca i el Segura, tot recorrent també l'Ebre. A la Celtibèria, tot i adoptar l'alfabet iber, van seguir parlant el celta i després el celto-hispà o hispanocelta, per tant tampoc el podem barrejar amb l'ibèric.

Molts cops els lingüistes s'excusen amb les dificultats de la segmentació sil·làbica de l'iber, però es podrien simplificar molt els mètodes si després d'interpretar i passar els escrits ibers a les lletres equivalents del nostre alfabet actual -abans de començar a segmentar-, es comencés separant tots els morfemes i les paraules ja conegudes, els noms geogràfics, onomàstics, articles, etc, aconseguint algunes segmentacions quasi de forma automàtica, però sense caure, com alguns, en l'equivocació de considerar la frase ibèrica sencera com noms personals, ja que llavors resulta que aquests investigadors només troben en els textos ibers relacions de noms personals. Si per exemple d'un topònim com BAKARESE (que és una frase ibèrica descriptiva d'un lloc), en treiem KAR, que vol dir pedra, sense fer rés ja tenim BA i ESE ben segmentats. Després només caldrà posar-ho tot en l'ordre fonètic invers de l'iber (cosa que alguns lingüistes tampoc fan), i treballar a partir de l'euskera en el significat de BA i ESE, perfectament identificables en el diccionari basc.

A continuació, com a comprovació, es poden utilitzar altres mètodes com el referencial, en els seus aspectes geogràfics, lingüístics, arqueològics, etc.

El mateix passa si busquem en paraules catalanes el substrat iber, com en VALLCARGA, on CAR (KAR) ja la coneixem amb el significat de pedra.

Com ajuda disposem de monedes bilingües, llistats amplis de paraules ibèriques sense traducció, llistats de morfemes coneguts i de paraules amb significat definit, topònims desxifrats, repetició de signes en texts i topònims diferents i d'èpoques molt distanciades, paraules de formes geomètriques, de quantitat, colors, punts cardinals, eines metrològiques no inspirades ni en la mètrica jònica, grega ni llatina, de preu, numeració, làmines de comptabilitat, fitxes de client i un llarg etcètera en temes de religió i ritual.

Per tant la base de la investigació ja la tenim, i només falta la voluntat de treballar-hi des de la direcció correcta, o sigui des de l'euskera.

MÈTODE PRELIMINAR BÀSIC PER TREBALLAR EN QÜESTIONS D'IDENTIFICACIÓ, INTERPRETACIÓ O TRADUCCIÓ DE LA LLENGUA IBÈRICA

El present mètode és aplicable tant per interpretar, identificar o traduir paraules del diccionari català que tinguin síl·labes ibèriques, com per interpretar les ibèriques originals localitzables en santuaris rupestres, coves, museus, mosaics, monedes, ceràmiques, esteles, pedres, murs, etc (fent-ne fotografies), o en còpies de paraules o texts ibers que podem trobar a la diferent bibliografia, molts cops ja transcrites al nostre alfabet actual.

1. Aquells que vulguin aprofundir en el tema, haurien de tenir bons coneixements d'euskera i de grec clàssic o modern. També és interessant conèixer bé el llatí, les famílies lingüístiques, lingüística indoeuropea i llengües "no indoeuropees"

2. Va molt bé saber escriure amb els signes grecs.

3. Cal saber escriure i llegir els signes ibers.Abans de començar va bé construir-se un encolumnat amb els sons alfabètics i sil.làbics ibers equivalents al nostre alfabet actual seguits del signari iber respectiu, posant primer els signes dels sons alfabètics vocàlics i després els consonàntics i finalment els sil·làbics, tot per ordre alfabètic.

A la següent columna posar-hi els signes jònics equivalents (alguns inexistents en iber però adoptats per ells com la B). A continuació hi podem anotar totes les variants comarcals d'escriptura de cada signe, anotant també els 3 signes ibers de separació de frases.

Cal tenir fet el propi diccionari de morfemes, topònims, onomàstica, signes i paraules ibèriques conegudes i acceptades, anotant al costat el seu equivalent en Euskera o en els seus dialectes i el significat en la llengua moderna que vulguem utilitzar.

4. Millor poder identificar mínimament els signes dels diferents alfabets, semítics (fenici, púnic-tartessic etc), cretenc, micènic i jònic a fi de no confondre'ls amb els ibers.

5. Un cop vista la paraula, frase o escrit que volem identificar, hem de saber la família lingüística a la qual pertany: indoeuropeu, no indoeuropeu, semític, etc.

6. Si considerem que no és ni indoeuropeu ni semític, cal identificar la llengua a la qual pertany, establint si es tracta d'un escrit o frase en iber, o al contrari, si és celta, fenici, púnic-tartessi o cartaginès, euskera, jònic, grec o llatí, etc.

7. Si no és iber, ja ho podem descartar, tot i que hi poden haver escrits i paraules mixtes o bilingües barrejades amb llengües de l'època: jònic, grec, llatí, euskera, berber, etc.

8. Per treballar, hem de traspassar els signes ibers als seus equivalents del nostre alfabet actual (transliteració).

9. També es poden intentar interpretacions de paraules de llengües modernes que, com en el cas del català o l'aranès, tinguin continguts d'iber o de llatí, com a llengües de substrat que són del català, així com possibles restes d'àrab, mossàrab o musulmà.

10. Un cop segurs que es tracta d'un text, frase o paraula ibèrica, començarem a treballar amb els diferents mètodes elegits que coneguem: comparatiu, analògic, referencial, decaglota, etc, creats per els diferents lingüistes.

11. A continuació utilitzarem com a base les paraules ibèriques ja conegudes (diccionari iber), i acceptades pels diferents lingüistes (Gómez Moreno, Tovar, Villar, Untermann, Del Cerro, Mitxelena, etc), i ens farem el nostre propi diccionari.

12. Ens fixarem en les paraules, síl·labes o lletres molt repetides en les diferents frases ibèriques: BI = repetició, dos; BIN = pi; CAR = pedra; MAL o NAL = pedregós; ARAN = vall, etc, a fi de començar identificant aquestes i les de contingut gramatical (plurals, articles, etc) que els lingüistes ja hagin identificat en texts bilingües de les monedes, esteles, i en diferents escrits.

13. A continuació escriurem els signes ibers amb les lletres majúscules equivalents del nostre alfabet. Ex.: BAKARESE = Vacarisses.

14. Separem les frases veient els signes de puntuació ibers (: , etc .) o lletres i articles, noms propis i numerals que ens puguin indicar alguna separació.

15. Examinem bé totes les paraules molt conegudes i repetides (Ex.: TIR = llop, etc.)

16. Segmentem sil·làbicament, començant per les lletres soles i les síl·labes o paraules ben conegudes, segmentant a continuació, la resta (Ex.: BA / KAR / ESE).

Per segmentar hem de distingir els signes ibers corresponents al so alfabètic dels corresponents al so sil·làbic. Per exemple no és el mateix T / I que TI o B / A que BA. Cal consultar l'alfabet iber tenint presents els signes ibers corresponents a lletres i a síl.labes, així com les variants comarcals i les de l'alfabet iber jònic llevantí que té diferents signes adoptats per l'iber com per exemple la B. Finalment entre lletres i síl·labes o viceversa hem d'anar col·locant una senyal de separació ( un punt), per indicar com segmentem inicialment les lletres o les síl·labes, a partir de la transcripció dels signes ibers al nostre alfabet respectiu (Ex.: BAS = B.A.S. o BA.S , etc. ).

Cal fixar-se amb les diferents grafies d'un mateix signe segons l'escriptor i un cop segmentades lletres i síl·labes anar adaptant la segmentació inicial per convertir quan calgui les lletres i síl·labes en morfemes que després constituiran les paraules segons les seves semblances amb l'Euskera o per diferents circumstàncies analítiques. Per exemple (I) UNSGELDEGIAR son tres paraules del basc posades de costat el que fa que la traducció sigui immediata (iuns o uns-unz, gelde i giar).

17. Busquem les altres en el diccionari que tenim fet i ajudem-nos si cal amb l'euskera. Si en una frase, per exemple, només identifiquem "TIR" i un plural, voldrà dir que aquell text parla o esmenta uns llops o una altura, però no podrem descobrir res més del seu significat.

18. Tinguem present que el que en un text iber sembla una paraula, és una frase sencera, que descriu i explica alguna cosa, un lloc, etc.

19. Valorem tots els noms propis de persones, rius, geogràfics i altres coneguts que siguin ibers (Ebre, etc).

20. Posem la frase en ordre invers (ex. BA/ KAR/ ESE = ESE/ KAR/ BA), quedant-nos la frase convertida en paraules en principi traduïbles.

21. Intentem fer comparacions amb diferents mètodes, buscant parentius o semblances i diferències, en base a diferents sistemes en relació amb el català o l'euskera (ex.: viudo, ui!, etc.), veient si el significat guarda relació amb el lloc o cosa iber a què ens puguem intentar referir.

22. Algunes normes gramaticals, les podem trobar en les obres dels diferents autors, així com en la seva bibliografia. També en la primera part d'aquest llibre.

23. Igualment podem intentar identificar i buscar el significat de síl·labes o arrels iberes, de paraules catalanes actuals (substrat iber del català) (Ex. "Vall-car-ga", on CAR = pedra o pedres = vall de pedres, etc), o veient el significat de paraules iberes actuals com Ègara, Ebre, noms de poblacions ibèriques com Minorisa = Manresa, de comarques com el Berguedà, de persones com Laia, de tribus com Lacetans, de carrers com Urquinaona o de països com Andorra, Era Val d'Aran, etc.

24. Cal tenir present que els escrits en llengua celtibera o celtibèrica són escrits fets amb el signari iber que varen adoptar els celtes dels ibers, però que la llengua és celta, i que per tant el significat de cada paraula és diferent. És, doncs, important no confondre paraules ibèriques amb celtibèriques, perquè són de famílies lingüístiques diferents: l'iber de la "no indoeuropea" i el celtiber (celta) del grup de les "indoeuropees".

25. En els treballs analítics i de desxiframent, cal veure les coincidències entre els morfemes o paraules repetides i també en topònims no denominatius ni onomàstics però sí de funció cartogràfica, tal com passa per exemple en el tan conegut de TERLINKES (1.850 aC), en els del text de Mogent (S VII aC), en els de Solaig, Llíria, Tivissa i tants d'altres, com el de La Serreta d'Alcoi (S VI aC), veient com encara que parlem d'èpoques tant distanciades entre si, sempre descobrim un mateix sistema fonològic i gramatical, tan al comparar topònims com escrits, ja siguin anteriors o posteriors a les èpoques de contacte amb gent d'altres cultures. Cal, doncs, fer referència a la llengua autènticament autòctona de principis de l'Edat del Bronze pre-ibèrica dels territoris ibers genuïns, amb treballs publicats per lingüistes especialitzats i que es poden utilitzar com a material d'estudi i d'experimentació personal prèvia.

26. Cal examinar les "sèries toponímiques" en cada text iber o en topònims coneguts, i entendre que el nexe entre el significant iber i el referent geogràfic o lingüístic és el topònim i les seves "constants", sense obviar que l'estudi d'un topònim aïllat (sense sèrie toponímica o morfemàtica), no té valor suficient per si mateix sense relacionar-lo amb la resta del text o sèrie.

27. És important constatar sempre les confirmacions de significats entre el significat iber i el de l'Euskera o de qualsevol dels seus 7 dialectes actuals com passa per exemple amb MALLA on MAL tan en iber com en Euskera vol dir lloc escarpat o pedregós, i el poblat de Malla a Osona (MAL -la) tots sabem que està en un lloc totalment escarpat i pedregós del turó del Glas-KAR on per cert també hi veiem KAR = pedra.

També és possible trobar semblances amb el ber-ber de l'antiga Numídia (Tunísia, etc) que confirmen les sèries onomàstiques ibèriques descobertes.

28. Alguns lingüistes han creat gran confusió en designar les dues variants de la llengua púnico-tartèssica o hispànic 1 del sud andalús amb els noms de "ibèrico meridional" i "ibèrico oriental", ja que per ells tota la península i tot Espanya és una mateixa cosa, i per tant tots parlàvem iber. Per raons òbvies i elementals només es poden designar com a ibèriques les llengües dels territoris ibers genuïns (no indoeuropeus ni semites) i sense confondre els ibers amb tota la península. Tots sabem que no podem barrejar famílies lingüístiques diferents. Precisament De Hoz i Richard Harrisson ens adverteixen del buit total tant en els territoris orientalitzats de Tartessos com a tot el Guadalquivir.

29. Sempre és important fer una àmplia anàlisi lingüística del text que vulguem estudiar -encara més si és d'època posterior a la llatinització-, perquè els contactes ibers-llatins van suposar noves normes gramaticals inexistents en iber com per exemple l'ensordiment d'oclusives, metàtesis, processos com el d'imala, tafxim, d'analogia i etimologia popular i altres com la pèrdua de seqüències inicials o les supressions per superposició sil·làbica. Tots sabem que els ètims dels topònims ibers van ser assumits pel llatí.

En iber, un mateix morfema pot tenir categories gramaticals diferents. L'article pot ser fluctuant i generalment apareix al final de la seqüència morfemàtica precedit d'altres determinants.

Per altre, el topònim iber pre-llatí no deriva mai dels antropònims, ja que seria una contradicció.

En fer l'anàlisi lingüística -ja sigui d'un topònim o d'un escrit-, cal tenir presents les qüestions arqueològiques, paleogeogràfiques, geològiques o antropològiques i altres que ens poden ajudar en la segmentació morfològica tot estudiant els referents físics, lingüístics o les equivalències amb l'Euskera.

30. És important no caure en les consideracions d'alguns lingüistes que han confós el que és una frase sencera d'un text iber o d'un topònim descriptiu sencer, amb noms de persones, en no haver fet la segmentació prèvia dels morfemes descriptius que el composen. Seguint-los a ells podria semblar que els ibers es dedicaven només a donar o escriure llistats de noms de persones. Cal homologar significants, buscar semblances en l'Euskera, fer la descripció semàntica, estudiar els possibles referents, la seva relació amb significants i significats, deduir les estructures de la llengua i veure la direcció de les dues interpretacions fonològica i semàntica sense oblidar que un morfema pot ser constatat en més d'un topònim.

Hi ha, doncs, un nivell on els morfemes s'uneixen per formar sintagmes, nominalitzant, predicant o fent d'afix amb valor modal, locatiu, etc., formant-se sintagmes d'unió aïllant i sense derivació. El següent nivell seria el de la paraula.

31. Es poden trobar exemples molt exhaustius de textos ibers complerts totalment desxifrats, amb una anàlisi holística de cada paraula en diferents autors, encara que els més amplis i extensos es troben publicats en els dos llibres de Juan L. Román del Cerro de l'Editorial Aguaclara. També hi consten diccionari i llistats de les paraules ibèriques traduïdes i dels més de 300 morfemes coincidents amb l'Euskera.

32. Epigrafia: aquells que volen conèixer i estudiar temes epigràfics ibers de text en general i de toponímia, cal que coneguin amb profunditat, la part històrica de la cultura ibèrica i les altres que la van precedir, així com tot el referent a llengües i cultures coetànies de la ibèrica i anteriors o posteriors, sense deixar de banda el coneixement de totes les llengües de la mateixa família lingüística NO indoeuropea.

Resulta interesant tenir clares les qüestions epigràfiques pròpiament dites, especialment les de tècnica i metodologia, així com les arqueològiques, antropològiques i filològiques respectives.

No podem iniciar la tasca sense conèixer alguns mètodes i sistemes habituals de treball dels lingüistes dedicats a la epigrafia ibèrica, la celtibèrica, la grega o la llatina, intentant obtenir informació publicada pels laboratoris dels museus de Tarragona o Barcelona entre altres. Avui també es poden aconseguir vídeos per veure com treballen.

Evidentment que una bona biblioteca, bons llistats de bibliografia especialitzada per autors i per temes concrets així com un bon programa informàtic on puguem introduir llistats de morfemes i paraules ibèriques ja conegudes i desxifrades pels lingüistes, fórmules invariables, onomàstica, etc, i de morfemes o paraules amb la seva equivalència en llengua euskera o amb qualsevol dels seus set dialectes, topònims ibers desxifrats, etc, són de molta utilitat.

Val la pena pensar en com organitzar el treball a partir de les dades introduïdes, perquè la feina sigui després senzilla, disposant de sufixes, prefixes i altres constants habituals, gramàtica, aspectes fonètics, semàntics i analítics, de forma que puguem calibrar tots els intents sobre la pantalla.

Introduir una bona cartografia peninsular i sistemes de lingüística i paleogeografia referencial, també resulta molt important a l'hora d'anar deduint conceptes.

Què és l'iberisme?

Per mi iberisme és conèixer aquelles qüestions bàsiques que conformen la realitat de l'antiga Ibèria Occidental o genuïna, ressaltant la importància que té la continuïtat històrica d'aquesta cultura dins la catalana, des del Neolític iber i el Bronze inicial dels Països Catalans Continentals.

Cal fixar-nos en els poblats ibers més antics, com seria el cas del de Sant Martí a Empúries, del segle XII aC, o el d'Els Vilars a Arbeca, del segle IX aC. La majoria d'aquests poblats ens mostren una continuïtat total d'ocupació que ens acosta a les diferents cultures que han passat per la Ibèria genuïna i autòctona. Un bon exemple el trobem a Atxavares Baix (l'Alcúdia d'Elx), a la Illeta del Campello o a La Serreta. Quan els diferents pobles arriben a la península, sempre hi troben als autòctons ibers ben instal·lats, el que fa que es donin relacions i contactes amb celtes, fenicis, cartaginesos, grecs i romans. Els diferents contractes escrits en llengua ibèrica entre ibers i cartaginesos, foceus i romans, ens expliquen quin era el territori genuïnament iber, així com el de la resta peninsular celta, celtibèrica i cartaginesa. Les monedes, esteles com les de Guissona i les altres troballes arqueològiques, ho confirmaran.

El Roine, el Cinca i el Segura, junt amb el Mar Ibèric - abans de ser batejat pels romans com el seu mar-, i les muntanyes del Sistema Ibèric, ens assenyalaran amb claredat els territoris genuïns de les tribus respectives que van donar nom a les actuals comarques.

L'Ebre és el riu de referència i els seus marges marquen els camins fluvials i terrestres que travessaven tot el territori, establint contactes amb Euskadi, detectables en els dialectes ibers del Pallars Jussà, la Vall d'Aran, Andorra o la Catalunya Nord. Alguns historiadors van interpretar malament el grec Himilco en el seu Periple i van confondre el Guadalquivir amb l'Ebre, creant una segona ibèria a la Andalusia celta (Sierra Morena i Camp de Gibraltar) i semita (púnica-fenicia i cartaginesa) a la resta.

Per aquest motiu Rufus Festus Avienus (Avié), ens diu que el "Terminus Tartessicum" o divisió entre ibers i turdetans o tartessis s'havia de fixar a Cartago Nova (Cartagena), tot parlant-nos de Cadis com a fundació púnico-fenícia o de Carteya creada com a ciutat on establir-se els fills de les "Gaditanae Puellae" o fills de hispanes i soldats romans. Els grecs eubeus van a comerciar amb el sud, però sense establir-s'hi. Per això Ivan Negueruela o Richard J. Harrisson ens expliquen com les escultures de Porcuna (Jaén) no són ibèriques, sinó gregues encarregades per alguna persona poderosa del món tartèssic-turdetá. El que no se sap és per què pocs anys després van ser totalment destruïdes. En tot cas els contactes dels ibers amb el sud només es poden documentar com un fet posterior a l'hel·lenització i romanització dels ibers. Els grecs foceus jònics són els que formen colònies a la Ibèria Oriental transcaucàssica, la Anatòlia, la Magna Grècia, Massàlia i Empúries, mentre que els rodis s'estableixen a Roses.

Per anar de Tarragona fins a Cadis, el camí que s'utilitzava era marítim, tot i l'existència del Camí d'Anníbal o la Via Heraklea, que els romans convertiran en la Via Augusta, passant per la Meseta Sur. Aquest fet comportarà un seguit de contactes amb els ibers a tot el llarg del trajecte, apareixent diferents poblats ibers o iberitzats en territoris de l'interior andalús, ja que per la línea de la costa mai s'ha trobat ni un sol poblat iber després del riu Segura.

A partir d'aquest moment iberitzador, els noms geogràfics i de pobles tartessis, comencen a canviar el seu nom fenici per l'ibèric, però en tot cas el sud continuarà utilitzant llengües púnico-fenícies de característiques semítiques, totalment diferents de l'Iber i l'Euskera, de família no indoeuropea ni semita.

El celtibèric era el celta utilitzat per la resta indoeuropea peninsular, que en els territoris celtibers utilitzaven l'alfabet iber a falta d'un alfabet celta propi.

Parlar de Tartessos ens transporta també al seu mite irlandès -el Leabhar Ghàbhala-, que es trasllada a Galícia i modernament alguns el van adoptar com a propi del sud creant la mítica Tartessos.

Un altre tema serien els signes escriptuaris pre-ibers descoberts en territoris ibèrics, com l'alfabet azilià, els signes del Mas Llort, els de Cretes, els de la Cova del Tabac o els del Fal·lus de la Cossetània i altres que ens poden conduir cap els inicis de l'iber sense descartar contactes amb el jònic arcaic que ens acosten als escrits ibèrics trobats al santuari de El Cogul o als topònims de Terlinkes del 1850 aC.

Després de la dominació romana la Monarquia Visigoda (403-714 aprox.), en establir la nova divisió peninsular, recupera de nou el nom d'Ibèria i la seva autonomia pels territoris catalans.

SIGNES NUMÈRICS I METROLOGIA

Aquest és un camp ben conegut però sense una identificació clara en quan a valors generals exactes.

A la diferent bibliografia, podem trobar detalladament tota mena de demostracions i càlculs i operacions de comptabilitat i metrología propiament ibèrica però sense valors concrets, tot i que sabem que tenien les seves propies mides i sistemes. També una numeració ibèrica però d'època ibero romana que reproduïm en les pàgines anteriors.

Amb fenicis, grecs, celtes i romans aparèixen variacions, adaptacions i afegits a més de l'as de la primera època ibèrica, el semis, el trien, el quadrant, el sextar, la hemina, el kyathoi, el kiter o keter, el kiathos, aixís com referències amb l'euskera on "amar = 10). (214 a.C. Botet i Sisó. Delgado i Carreras Candi).

En general cada mida té un nom auctòcton i cada número té un signe o lletra iber que es complementa amb ratlles verticals a continuació. Aixís un signe d'un determinat valor seguit de 9 ratlles a la dreta, será 9 vegades inferior en el valor del primer signe de l'esquerra (HII, NII, OIIIII, Pondo I, scripula II (1 lliure, 8 escrúpols...).

Les peses eren de pedra, minerals, etc, amb diverses marques.

Els millors exemples es poden trobar en obres de Francisco J. Oroz Arizcuren, en el llibre Actas del II Coloquio de la nostra bibliografia i a l'addenda número 2 i 4.

EL SIGNARI IBÈRIC

Es composa d'un alfabet bàsic de 29 lletres o sons alfabètics vocàlics, consonàntics i sil.làbics que deriven de diferents signes escriptuaris prehistòrics, de l'alfabet aziliá i també de l'ógmic, tots trobats en els territoris dels Països Catalans Continentals actuals o ibèrics genuins. En tot cas no podem obviar possibles relacions d'aquests alfabets primitius amb els cretencs pre-grecs.

Forma part del grup de les llengües de families lingüístiques no indoeuropees ni semites. L'alfabet és hemisil.làbic i d'ell en deriva el Celtiber.

A més de l'alfabet base propiament iber, existeixen diferents variants comarcals i escriptuaries com l'iber del nord est, el llevantí i altres, aixís com contactes amb el púnic-tartessi o turdetá del sud andalús orientalitzant, conegut també com a iber meridional, del sud o ibèric 1. Alguns lingüístes designen l'autèntic iber amb el nom de ibèric 2.

És important comprendre les diferents variacions en serie d'un mateix signe i que respon a les diferents variants escriptuaries i adaptacions.

L'iber utilitza també signes i sons del alfabet jònic arcaic per escriure aquells signes inexistents o desconeguts en l'iber. O sigui que sempre es complementa amb el jònic arcaic foceu grec (samien i homèric) que ens apropa cap al grec i la koiné. En general l'iber es pot comparar amb altres llengües no indoeuropees i especialment amb l'iber de la Ibèria Oriental transcaucàssica, les fino-húgries, les abasgokerketes i sobretot amb l'Euskera o neoiber actual i amb els seus 7 dialectes bascs, amb els que manté moltes similituts en el significat de les paraules.

Cal distingir bé el so alfabètic del so sil.làbic, doncs les mateixes lletres tenen un sentit diferent. No és el mateix B i A que BA. Les dues lletres del so sil.làbic no es poden separar mai i hem de recordar que poden tenir dos sons com per exemple DE/ TE. Es conèixen excepcions com per exemple la de N.R.E.N.E (Narbona) on el so de la N tot i ser alfabètic aqui es converteix amb sil.làbic per poguer dir NE.R.E.N.E que seria el correcte.

En iber també es disposa de diferents signes de puntuació propis, especialment per separar les frases d'un text. Per treballar cal transliterar cada signe iber a la lletra o lletres corresponents del nostre alfabet actual, resultant imprescindible segmentar cada so separant les lletres amb punts (CE.S.E.), i arribant a una segmentació final d'acord amb l'anàlisi i comparació de cada lletra, morfema o paraula, veient les ja conegudes en iber o euskera, topònims analitzats, etc. i diccionaris d'iber-euskera existents, per poguer passar al desxiframent o traducció d'un determinat text .

En la transliteració no hem de fer efectiva la unió de dos sons sil.làbics (.DE.GI., etc.). Es poden trobar diferents grafíes d'un mateix so alfabètic o sil.làbic, motivades per variants comarcals, per la utilització combinada d'un altre alfabet en un mateix text, variacions de tipus evolutiu del escriptor i algunes excepcions lingüístiques.

Pot passar que en una mateixa paraula, per designar un mateix so, s'utilitzi més d'una vegada un signe diferent o que el primer signe correspongui a l'alfabet iber genuí i per exemple el segon correspongui a l'alfabet jònic, com passa amb N(E).R.E(0).N.E. (N.R.E.N.E).

Un sol signe sil.làbic també pot representar dos sons en el nostre alfabet com passa per exemple amb DI o TI, o pitxor encara quan un mateix morfema té dos possibles significats com en el cas de DIR/ TIR: altura o llop.

La pràctica ens ensenyará petites normes o costums com per exemple que en iber les paraules no comencen amb R o que els ibers utilitzen indistintament l'alfabet iber i el jònic però sense crear un nou alfabet.

Com a comprobació final hem d'utilitzar el Mètode Referencial en els seus aspectes lingüístics, geogràfics, monetals, ceràmics o arqueològics en general, per comparar la descripció del text amb la realitat de les coses que volem interpretar: cartografía, accidents geogràfics, coses, llocs i objectes amb formes geomètriques ja definides en iber, o de materials també traduits com pedres, fang. plata, plom, coure.......etc. També cal veure la numeració ibèrica coneguda i la seva metrologia, els topònims, etc. Al final els significats obtinguts s'han de traspassar al "sentit fonològic invers" de l'iber en la direcció lingüística correcta.

En el moment de donar la traducció d'una paraula hem de mirar que s'acosti a la realitat de la llengua posterior del territori iber , -en aquest cas el catalá o l'euskera-, evitant com fan alguns lingüístes , donar traduccions d'acord amb conceptes castellans, com ha passat al canviar l'acció de pintarse una dona per la de "maquillarse", al desxifrar un text alacantí.

En el cas del catalá que té l'iber com a primera llengua de substrat anterior a l'indoeuropeu i el llati, podem localitzar arrels, prefixes, sufixes i morfemes en les nostres paraules actuals que també es poden desxifrar. Per exemple Vallcarga on car vol dir pedra, vall de pedres.

El llati va adoptar diferents conceptes de l'iber que després es van escampar per Europa. A la Catalunya Nord i l'Empordá en el segle VI a.C., l'iber havia substituit al jònic foceu i al celta, parlats anteriorment per la gent d'aquestes dues cultures migratòries.

La història del dexiframent de l'iber va començar l'any 1577 amb els treballs de Fulvio Ursino a Italia, on s'havien trobat texts ibèrics i objectes amb preus i mides procedents del comerç entre ibers i romans. El 1908 a Ascoli (Italia), es va descobrir una placa de bronze amb noms i escriptura ibèrica. Tot plegat va comportar que Mayans, Hervás, Hübner, Schuchart, Meyer-Lübke, Fletxer, Humbold, Schmidt o Bosch i Gimpera es dediquèssin al estudi de l'iber, comportant que Manuel Gómez Moreno pogués arribar al desxiframent total de l'alfabet ibèric que altres autors posteriors han anat adequant.