FREDERIC SANTAEULÀRIA
IBERS: ETNOS, CULTURA, LLENGUA I SEXUALITAT
PRESENTACIÓ
Amb aquesta edició, després de fer una revisió i posada al dia de tots els continguts i bibliografia relatius al tema iber, hem volgut recollir en un volum molts materials dispersos, a fi de facilitar a l'estudiós de l'iberisme una bona lectura, així com ajudar en la seva tasca a tots aquells que segueixen el curs de cultura i llengua ibèrica.
Una part important del present treball ha estat comprovar l'estat actual en què es troben les diferents qüestions plantejades anteriorment. En conseqüència, s'ha afegit l'apèndix i alguns gravats com ampliació de les dues primeres parts, amb un mètode pels interessats en fer interpretacions lingüístiques de l'iber o del substrat iber del català, una enumeració lingüística bàsica encaminada cap a la possible creació del filum de les llengües no indoeuropees i la presentació d'una sèrie de qüestions de tema lingüístic a partir dels postulats dels diferents autors.
El treball parteix del conjunt de pobles prehel·lènics que parlaven llengües no indoeuropees i que ens obliga a donar una importància cabdal als préstecs entre el jònic i l'iber, intentant constituir l'inici d'un possible filum de llengües no indoeuropees basat en el nostre interland més proper, sense obviar tampoc el picte, el rètic, el sicà, l'il·líric o el ligur. A fi de tenir sempre presents les semblances i les diferències lingüístiques en aquests tipus d'estudis, és important veure com a partir del segon mil·leni aC, es comença a desenvolupar l'article determinat, característica també pròpia de totes les llengües afroasiàtiques. Inicialment deriva d'un antic demostratiu que es va anar introduint a nivell de préstec en les llengües posteriors des de l'egipci (segle XIX aC). L'article determinat no existia en ugarític semita ni en la poesia bíblica. El jònic arcaic, l'homèric i el grec, el van desenvolupar, deixant-ne constància en el grec posterior i en la koiné, igual que en el fenici, el cananeu, l'arameu o el siríac. La qüestió important és que el trobem present en l'iber i després a nivell de préstec en el germànic i llengües implicades. El llatí, com sabeu, no coneix l'article, tot i que les llengües que d'ell n'han anat derivant en tenen, pels contactes rebuts de les altres llengües. Es tracta, doncs, d'una conseqüència del primer substrat de cada llengua. Quan comença la utilització del llatí vulgar és quan s'inclou l'article, ja que totes les llengües influents de l'època l'utilitzaven.
Pensem que el nom propi dels jònics (Ion/ Iwv) és grec arcaic, sense cap etimologia indoeuropea (habitaven la zona central de l'Egeu, des de l'Àtica i Creta fins la Jònia pròpiament dita, costes d'Anatòlia i Àsia Menor, territoris propers a la Ibèria Oriental, etc...). El nom de Iaon el trobem escrit en el lineal B. Cal dir que en egipci és Iwn, i que la llengua jònia de Creta va ser precedida del eteocretenc, d'origen clarament indígena autòcton conservat fins l'època hel·lenística. És a partir d'aquesta base que els especialistes van començar la reconstrucció del protogrec amb importants estudis que es poden seguir en les biblioteques del British Museum o en les dels museus d'antropologia de Londres, Zurich o Berlín traduïts a tots els idiomes més importants.
En un altre ordre de coses, m'agradaria que tothom agafés consciència de la continuitat cultural i lingüística en la majoria de poblats ibers dels Països Catalans, en molts casos amb dades arqueològiques del Neolític i del bronze antic, amb poblats de coves, caus i cabanes o cases ibèriques on trobem importants referències de la nostra primitiva parla i d'aquells signes escriptuaris anteriors que ens transporten cap a la seva forma escrita. Fins el segle VII aC, veiem com amb l'arribada de celtes dels grups de Hallstat o La Tène, es produeixen intercanvis i barreges amb els autòctons de forma pacífica. De fet la defensa dels poblats amb muralles i talaies no s'inicia fins el segle VI aC, quan es fa necessari protegir-se de les tribus cartagineses del sud i dels romans. En els diferents poblats hi trobem fons de cabanes, hipogeus, sitges, forns, molins i objectes de bronze, aram i ferro. És amb la vinguda de celtes i fenicis que apareixen determinades formes de sacrifici i amb la dels romans les testes travessades per enormes claus i penjades a les muralles com a escarment i trofeu romà contra els ibers. Clavar en creu o lluitar en el circ eren costums que els ibers no practicaven.
És important el fet cultural iber amb molta terrissa de mà obrada per dones i la de torn per homes, així com molts objectes agrícoles, betils o pedres sagrades, figuretes religioses, urnes, pondus i fusaioles de teler i filadora, destrals votives, tot plegat donant un impacte autòcton iberitzador sobre tota l'altra població culturalment més retardada. Després tot es tornarà romà, però no tant, ja que fins el segle VI dC continua la llengua i l'escriptura ibèrica, i en alguns llocs, com a Osona, fins el XIII, i finalment amb els visigots es recupera la Ibèria genuïna (250-714), com a primer pas cap a la formació de Catalunya.
L'autor