Ibers: primera part





	FREDERIC SANTAEULÀRIA IBERS: ETNOS, CULTURA, LLENGUA I SEXUALITAT PRIMERA PART Els orígens ibers de la cultura dels Països Catalans continentals dins el context peninsular El fet diferencial català des dels ibers ÍNDEX Pròleg Introducció L’estudi bibliogràfic Cap. 1 Ibèria Cap. 2 El fet cultural i lingüístic iber Cap. 3 La Prehistòria, l’Edat del Gel i les migracions Cap. 4 La formació d’una cultura Cap. 5 Els pobles no ibèrics del sud peninsular Cap. 6 La cultura ibèrica als espais fronterers Cap. 7 Els pobles celtes Cap. 8 La Prehistòria i els diferents pobles peninsulars Cap. 9 La genètica i la llengua pròpia de cada ètnia Cap. 10 L’Edat del Bronze pre-ibèrica Cap. 11 L’Edat del Ferro o època ibera Cap. 12 Els territoris ibers durant la Prehistòria Cap. 13 La cultura aziliana Cap. 14 La inexistència d’un Neolític peninsular global Cap. 15 Societats tribals mediterrànies Cap. 16 El Neolític, una aportació mediterrània Cap. 17 La cultura almeriana Cap. 18 Llengües i escriptures peninsulars Cap. 19 La cultura megalítica catalana Cap. 20 L’art rupestre Cap. 21 La mineria i la metal·lúrgia Cap. 22 Cap a l’època històrica Cap. 23 La necessitat de l’escriptura Cap. 24 Els alfabets Cap. 25 La llengua jònia i l’alfabet iber Cap. 26 Els pobles jonis, grecs i doris Cap. 27 L’origen de l’escriptura dels pobles ibers Cap. 28 Fenicis, púnics i cartaginesos Cap. 29 Pobles de mar, filisteus Cap. 30 Els egipcis Cap. 31 El mític regne de Tartessos i els turdetans Cap. 32 La diferenciació dels territoris peninsulars Cap. 33 Els pobles indoeuropeus i les llengües d’Europa Cap. 34 Gramàtica Comparada i llengües indoeuropees Cap. 35 El bilingüisme en el territori iber Cap. 36 Els ibers de la Vall d’Aran i Andorra Cap. 37 La divisió lingüística peninsular Cap. 38 La Celtibèria i els celtibers Cap. 39 Expansió celta i celtibèrica Cap. 40 Les dues Hispànies Cap. 41 L’èuscar i l’iberisme basco-ibèric Cap. 42 La diversitat lingüística a l’època romana Cap. 43 La Ibèria Oriental o asiàtica Cap. 44 Llengües nord-africanes no indoeuropees Cap. 45 Llengües de substrat Cap. 46 El llatí Cap. 47 La Ibèria Occidental Cap. 48 Mineral del Ferro Cap. 49 Poblats ibers Cap. 50 La cultura i la societat ibèrica Cap. 51 La Ilergècia i els ilergets Cap. 52 L’època històrica entre els ibers Cap. 53 La moneda ibèrica Cap. 54 La llengua ibèrica Cap. 55 Les diferents llengües ibèriques i la lingüística referencial Cap. 56 El nostre continuum cultural Cap. 57 Les invasions Cap. 58 Els grecs a Ibèria Cap. 59 Cartaginesos i romans contra els ibers: La Romanització Cap. 60 Feminitat ginecocràtica a l’entorn ibèric Cap. 61 El substrat lingüístic català Cap. 62 ‘Span’, el nom peninsular Cap. 63 La ‘Pax Romana’ i l’Imperi Romà Cap. 64 Roma i el llatí Cap. 65 El Post-iberisme Cap. 66 Les llengües minoritàries Epíleg PRÒLEG La finalitat principal del treball és recordar quin era el territori iber i quina llengua parlaven els autòctons ibers dels Països Catalans continentals abans de l'arribada de celtes i romans, diferenciant-los totalment del territori celta i celtibèric de la resta peninsular, ja que es tractava de cultures diferents que han marcat les seves peculiaritats ètniques fins avui, especialment en el camp lingüístic. Mentre trobem la cultura ibèrica ben assentada en territori genuïnament ibèric -part continental dels Països Catalans-, els pobles libifenicis, púnics i celtes arriben a la península des de fora i, quan alguns d'aquests s'iberitzen es forma, en un extens territori peninsular, el poble celtibèric totalment diferenciat de l'ibèric. Al sud peninsular s'hi estableixen bàsicament els pobles libifenicis, púnics i semites, on després alguns s'iberitzaran. És per aquest motiu que a la península s'han de distingir sis grans grups amb les seves peculiaritats culturals, ètniques i lingüístiques: l'iber, el basc, el celta, el celtibèric, el lusità i el bètic del sud peninsular tartessi o conjunt de pobles libifenicis, púnics, semites i cartaginesos. De la qüestió del territori del sud i del seu mite de Tartessos també se'n fa referència en el present estudi, ja que la civilització rebuda va ser d'unes característiques molt diferents, i cal distingir-la de la dels pobles ibers. Es tracta de fer comprensible la divisió cultural i lingüística existent de sempre a tota la península, a fi de poder comprendre com era inicialment la Ibèria genuïna, abans que el seu nom i la seva cultura abastessin tot el territori peninsular. Per això hem de començar separant la part que ocupaven els pobles indoeuropeus i els semites, de la part ocupada pels pobles no indoeuropeus, amb les llengües corresponents a la família lingüística -encara no ben establerta- dels grups no indoeuropeus: els ibers i els bascs. Les llengües no indoeuropees de la Ibèria Oriental, a la Transcaucàsia, les finohúgries del nord d'Europa, el berber o el guanxe formen un apartat especial en tractar-se de llengües relacionades amb la ibèrica i la basca, totes del grup de les no indoeuropees. Veurem també les onades migratòries bàsiques que cada territori peninsular va rebre per poder entendre les seves diferències culturals i lingüístiques. Aquestes particularitats estan plasmades en la coincidència d'una mateixa escriptura entre totes les tribus ibèriques ja al segle VI aC, mentre que la resta dels pobles celtes peninsulars i europeus, eren totalment àgrafs en aquell moment. Les diferències les trobarem en el fet que cada poble dels esmentats parlés una llengua diferent. A partir d'aquestes distincions, es tracta de reconèixer la llengua que cada ètnia emprava, tot veient les coincidències entre ètnia, cultura i llengua en cada territori peninsular. Aquesta circumstància s'haurà de lligar amb el fet que cada cultura peninsular entra a la Història en un moment diferent segons el grau de culturització assolit. Per això és un error generalitzar parlant d'època històrica peninsular, perquè cada ètnia o comunitat té la seva pròpia cronologia històrica. Així, quan els ibers havien entrat de ple a la Història, la resta de cultures peninsulars encara no havien sortit de la Prehistòria. Es tracta d'entendre la continuïtat de la cultura ibèrica, visible ja en el Neolític o en el Bronze inicial i consolidada en èpoques posteriors, com demostra la gran necròpolis ibèrica de Sabadell del 3.000 aC, amb urnes de ceràmica ibèrica i estructures trobades a Can Piteu el 1998-1999. A partir del segle VII aC, ja tenim mostres de textos ibers escrits sobre ceràmica, planxes de plom, o gravats sobre objectes d'or i de plata. El poble iber va transmetre el seu alfabet als celtes de l'altra banda de l'Ebre, provocant una gran difusió de la cultura ibèrica per tota la península, però mantenint-se les diferències lingüístiques dels ibers i els bascs respecte de tota la resta peninsular celta i celtibèrica (o indoeuropea) fins molt després de la dominació romana. Al sud, a partir de les llengües libifenícies, púniques i cartagineses, havien adoptat llengües púniques semites i també la celta, fins a adoptar un tipus d'alfabet ibèric. La llengua basca és l'únic reducte viu actual que ha quedat de la llengua ibèrica, pel fet que, ni la dominació romana ni altres intents de domini posteriors mai no van ser efectius al País Basc. L'especial anomenada dels celtes s'explica perquè després d'entrar a la península provinents del centre i el sud d'Europa, es van establir com a pobles coetanis dels ibers que havien rebut també les influències celtes, plenament assolides des d'onades migratòries anteriors. Dins d'aquest context, estudiem l'arribada a Empúries dels pobles jonis de la Jònia focea o asiàtica grega (actual Turquia), ja que l'aportació jònica ens obliga, per la seva importància, a fer una àmplia referència a aquest poble creador de la filosofia i la ciència física, tenint present que del seu alfabet joni arcaic en deriva, en gran part, el nostre alfabet ibèric. Totes aquestes qüestions queden extensament plantejades tot seguit, a la introducció, a fi que el lector se'n faci una composició de lloc el més àmplia possible abans d'entrar de ple a cadascun dels temes exposats. També hem de tenir en compte que la nostra Península no és només Espanya amb les seves respectives nacionalitats i autonomies, si no que òbviament inclou Andorra, Portugal i Gibraltar, igualment que al parlar dels territoris ibers, hem de pensar que en formen part els territoris dels Països catalans peninsulars i part de França (Catalunya nord). INTRODUCCIÓ Voldria presentar-vos aquest llibre sobre temes relatius a la cultura ibèrica, com un treball d'investigació bibliogràfica fet amb profunditat i basant-me en tot allò que s'ha escrit sobre els orígens ibers de la cultura d'àmbit català. He volgut relacionar tot el que d'alguna manera vincula estretament el món ibèric amb el cultural i lingüístic dels Països Catalans continentals, a partir de les diferències entre els ibers i altres ètnies o cultures de la resta peninsular. Veurem com la llengua ibèrica amb el seu alfabet o signari, s'estenia, com el seu territori, des del sud de França fins a l'actual regió murciana. És una llengua que, encara que desapareguda, sempre ha estat present en el nostre llenguatge actual, tot i el mestissatge lingüístic que es va produir entre l'iber i el llatí vulgar abans de consolidar-se el llemosí o el català. Tot plegat ens farà reconèixer la continuïtat de la cultura ibèrica des dels seus inicis, a partir del Neolític i el Bronze preibèric, amb comerç entre ibers i fenicis demostrat a molts poblats.



	Primer, doncs, cal situar les cultures que existien en el conjunt de la península abans de l'arribada de celtes i romans, perquè d'aquesta manera sigui possible comprendre bé totes les distincions culturals i lingüístiques. Per aconseguir-ho, hem de fixar-nos primer en les referències dels escriptors clàssics, però sense oblidar la finalitat primera d'establir i justificar la demarcació del territori iber sense crear més confusió. Des del primer moment, cal distingir els ibers dels celtes, dels celtibers o dels habitants del sud peninsular. Els ibers ilergets ocupaven un extens territori separat del celtibèric pels rius Cinca i Ebre. En el camp lingüístic, mai no podem acceptar les afirmacions de l'historiador Jorge Alonso, quan considera la llengua ibèrica i la punicotartèssica una sola cosa, ja que ni tan sols sabem si Tartessos -topònim atribuït hipotèticament al sud peninsular-, va existir. A la península, només els ibers i els bascs formaven part del grup cultural i lingüístic no indoeuropeu o no indogermànic ni del semita, mentre que la resta de cultures peninsulars eren totes indoeuropees, excepte el sud, que era libifenici i púnic, rebent també les migracions i les influències dels celtes i dels ibers. El sud, per qüestions de veïnatge, va adoptar una variant de l'alfabet ibèric, coneguda com a alfabet sud-ibèric per les seves semblances amb l'iber, tot i que s'escrivia de dreta a esquerra i no d'esquerra a dreta com ho feien les tribus ibèriques genuïnes. Els escrits del sud també es diferenciaven en el fet que s'havien de llegir de baix a dalt. En tot cas, els pobles de la Baètica o Bètica turdetana van seguir conservant sempre les seves peculiaritats libifenícies i la seva llengua púnica. Per tant, és imprescindible dissenyar la principal característica que divideix la península en la part ocupada pels pobles no indoeuropeus -amb llengües no indoeuropees ni semites (ibers, bascs)- i la part dels pobles indoeuropeus (celtes, celtibèrics, etc... i els púnics del sud andalús). La diferenciació lingüística dels grups no indoeuropeus localitzats en els actuals Països Catalans continentals i a Euskadi, és encara avui, ben palesa en el vocabulari o en la toponímia d'aquestes àrees on s'havia parlat l'iber o l'èuscar fins molt després de l'arribada dels romans (Pallars Jussà, Vall d'Aran, Andorra, i, és clar, Euskadi). Tant en l'iber com en el basc hi predominaven lletres com la zeta, inexistents en altres llengües. Cal doncs, vincular aquestes dues llengües no indoeuropees amb la resta de llengües del mateix grup lingüístic, parlades pels pobles de l'antiga Ibèria Oriental caucàsica, ja que juntament amb l'etrusc, les finohúgries, les berber o el guanxe, formen la gran família no indoeuropea d'Europa i el nord d'Àfrica. Per poder entendre aquesta relació lingüística cal considerar, al mateix temps, les diverses onades migratòries que s'havien produït, tant en territori d'Ibèria com a la resta peninsular. No cal dir que això ens ajudaria a reconèixer més bé les diferències culturals i sobretot lingüístiques de les diverses ètnies o cultures de la península. La base principal serà, doncs, examinar i establir la llengua que parlava cada ètnia abans de la llatinització imposada pels romans, que al mateix temps -com se sap- van intentar eliminar i prohibir les llengües autòctones, tant dels ibers com dels celtes, celtibers i turdetans. Amb l'èuscar, no ho van aconseguir. A partir del Neolític, en els territoris dels ibers, es defineix una època de renovació total que fa que, mentre entraven a l'època històrica, les altres cultures peninsulars encara no havien sortit del Paleolític. Tot ens condueix cap a un punt clau per poder comprendre la continuïtat de la cultura ibèrica, comprovable en els nombrosos jaciments arqueològics, amb una cultura pròpia que començava a donar mostres de la seva consolidació. Aquesta continuïtat, molt palpable a Sant Martí d'Empúries o a l'Alcúdia d'Elx, explica com els pobles del territori ibèric genuí sempre han estat capaços d'absorbir i adoptar els trets culturals de la gent que, procedent de les més diverses cultures, va anar arribant i conformant dia a dia una unitat cultural i lingüística que ha perdurat sempre més. Aquesta unitat es pot reconèixer en totes les tribus dels ibers distribuïdes per les diferents comarques, estructurades per ells mateixos, i a les quals van donar nom amb topònims que encara avui es conserven. En alguns llocs de Catalunya, la llengua ibèrica es va seguir parlant fins al segle VI (àrees rurals del Barcelonès, Pre-pirineu, Pirineus, Vall d'Aran, Pallars Jussà, Andorra, etc.), època en què, arran del naixent Cristianisme, el llatí vulgar eclesiàstic va acabar substituint l'iber. Els pobles celtes, gals o gàlates van mantenir la llengua celta a la resta peninsular on no es parlava ni l'iber ni el basc. A la Celtibèria es parlava celta perquè, si bé utilitzaven l'alfabet ibèric, seguien parlant la seva llengua pròpia, el celta. Aquests celtes peninsulars provenien, principalment, del centre i del sud d'Europa, especialment del país gal, quedant-se a la península com a coetanis dels ibers. Dins d'aquest context de pobles celtes, celtibers, bascs, semites o libifenicis i ibers, distribuïts per la península, es produeix l'arribada a Empúries dels pobles jonis massaliotes de la Jònia focea, de cultura minorasiàtica. L'aportació jònia s'havia produït des de molt abans, com a conseqüència de l'important comerç marítim joni per tota la Mediterrània i, especialment, al mar Ibèric (Mare Ibericum) i al mar Baleàric, després convertits pels romans en el "seu" Mare Nostrum. Aquests contactes van propiciar, sens dubte, que l'alfabet ibèric s'influenciés , en part, en el joni arcaic. La llengua jònia, de datació postminoica, és la que va donar sentit a l'escriptura ibèrica, demostrant-nos l'existència de contactes culturals amb aquest poble, creador de la filosofia grega i de la física en el món presocràtic. La llengua jònia és la que van utilitzar Hesíode, Teognis i Homer a Efes, Milet i a l'Àsia Menor anatòlica en general. Mitjançant aquesta llengua, a l'Àtica grega i especialment a Atenes es va anar formant l'àtic, que després va donar la koinè, la llengua grega. Per aquest motiu, en els escrits ibers, els signes escriptuaris són molt semblants als jonis i als grecs, dels quals se'n deriven també el fenici i tots els altres alfabets. Tant la Ilíada com l'Odissea van ser escrites en llengua jònia o homèrica perquè aquesta era la llengua d'Homer. Els pobles jonis, durant el segle VII aC, havien estat en lluita contra els cartaginesos, fet que va comportar que els seus contactes s'establissin més bé amb els pobles ibers que no pas amb les altres comunitats peninsulars dominades pels barca, amb seu principal a Cartago Nova (Cartagena). Com sabem, el nostre territori -primer iber i després català- sempre ha estat terra de pas i d'assimilació de cultures. A l'Empordà, els ibers indiketes establerts a Empúries, Sant Martí, Roses o Ullastret ens en van donar una nova prova en rebre els jonis massaliotes, que es van anar irradiant cap a la resta de territoris ibèrics, fins que els romans van decidir intentar acabar amb la forma de vida dels autòctons. Les importants estructures trobades sota els jaciments o poblats jonis hel·lènics ens mostren aquesta situació. L'antiguitat d'aquests descobriments ens situa la plena ocupació ibèrica -com a mínim- en el Bronze final preibèric (del segle XII al VII aC). La presència dels jonis va influir molt favorablement als ibers. És a partir de la seva arribada pacífica que entre els ibers s'intensifica la vida urbana, l`ús del ferro (mineral democràtic), el torn ràpid de terrisser, la ceràmica i l'economia monetària, sense obviar la importància que, tant entre els ibers com entre els bascs, es va donar a tot el referent a l'entorn del món ginecocràtic femení. El poble joni, segons Pausànies i Estrabó, estava establert al Peloponès des de molt abans de les invasions dels doris indoeuropeus, que desprès van anar formant el mapa grec. Un cop establerts a les costes anatòliques, van instal·lar-se també a les costes del Mar Negre, en plena Ibèria Oriental transcaucàsica, a l'Àtica i a Marsella. Van ser els únics de l'antiga Grècia que van aconseguir sobreviure a la conquesta dòria, germànica o indoeuropea. Els seus filòsofs van ser els precursors de la cosmogonia i la cosmologia, eren els únics que no eren ascetes, i van fer que les seves ciutats es distingissin per les grans biblioteques que hi havien construït. Va ser llavors quan s'esdevenien els primers intents racionalistes, amb Tales, Anaximandre, Anaximenes o Heràclit, entre d'altres, i aquells nous pensaments es trametien de manera directa o indirecta a tots els ibers a través de l'Empordà grec. Cal tenir present que el comerç joni era realment joniescita, i que la seva llengua es parlava també a les colònies del Mar Negre, a Ossètia o a Geòrgia, igual que a tots els territoris que havien format part de la Ibèria Oriental. Encara avui, com al País Basc, en els territoris d'aquest antic país se segueixen parlant llengües ibèriques o abasgokerketes. Aquesta circumstància fa que hi hagi forts vincles entre les llengües ibèrica i èuscara i les ibèriques orientals, totes del grup de les no indoeuropees. Durant el meu viatge per la Jònia, em vaig posar al corrent sobre la bibliografia existent en el tema de l'entroncament entre les llengües ibèriques orientals, la basca i la ibèrica. Les relacions entre l'èuscar i l'iber ja les havien confirmat tant Hubchsmid com Pokorni en els seus treballs que, igual que altres lingüistes, van utilitzar l'alfabet basc i el georgià antic (iber oriental), obtenint amb la traducció els mateixos resultats que s'havien aconseguit per procediments habituals. A partir del georgià, van obtenir bones traduccions de textos ibers i celtibers, partint del fet que la llengua ibèrica i la basca són una mateixa cosa. A. Beltran havia fet la mateixa proposta per interpretar un text ibèric mitjançant el basc, però el lingüista basc Koldo Mitxelena va desestimar la idea, igual que altres lingüistes.



	Román del Cerro refereix, en els seus treballs, les identificacions existents entre l'iber i el basc i altres llengües ibèriques orientals, tesi que Carreras Candi havia també treballat sense aconseguir un consens general. En el llibre de Mainer Editorial, Jorge Alonso, a part d'explicar algunes d'aquestes tesis ja aparegudes a la Geografia General de Carreras Candi o en les obres publicades per Román del Cerro, vol establir un altre parentiu entre l'èuscar, l'iber i el que ell defineix com la llengua tartèssica. Però aquesta hipòtesi resulta inacceptable, ja que les llengües púniques o libifenícies que es parlaven al sud peninsular no tenen res a veure amb l'iber o el basc al pertànyer a diferents grups o famílies lingüístiques. Encara que més tard el sud adoptés una variant ibèrica, això no és suficient per justificar que llengües d'arrels i famílies diferents siguin d'un mateix grup, tot i que en el signari de la llengua púnico-tartèssica, s'hi puguin veure trets i préstecs de l'iber. El sistema i l'ordre d'escriptura i lectura del tartessi-púnic, no es correspon amb l'iber, ja que segueix la normativa de les llengües púniques i tampoc utilitza els signes de puntuació de l'escriptura ibèrica. No voldria acabar aquesta presentació sense deixar constància d'aquelles circumstàncies personals que tant van influir-me en la qüestió del meu interès per les coses ibèriques i la història en general: els meus avis materns vivien i treballaven a les esglésies de Sant Pere (l'antiga Ègara), i la meva mare va néixer a l'església de Santa Maria. Col·laboraven amb mossèn Homs i amb l'arqueòleg Josep Puig i Cadafalch. Durant les dècades dels anys 40 i 50, el meu pare formava part de la Junta de Museus de Terrassa, la qual representava davant l'Ajuntament. Col·laborava molt directament amb Puig i Cadafalch i amb Josep Rigol, Joan Capella i Salvador Cardús en totes les qüestions de restauració de les esglésies de Sant Pere, Castell de Vallparadís, i en moltes qüestions d'ordre cultural. L'ESTUDI BIBLIOGRÀFIC Quant a la bibliografia consultada, voldria fer especial esment de l'obra de l'historiador Francesc Carreras Candi (1862-1937), que vaig tenir en compte des del primer moment en què jo començava a madurar aquesta idea. Crec que va ser ell qui em va despertar el veritable interès per les qüestions històriques de la nostra terra. La seva Geografia General de Catalunya va ser publicada per volums des de l'any 1908 fins al 1918 i, després, va ampliar les seves aportacions amb el País Basc, València i Galícia. És una de les eines de consulta bàsiques per la constància exacta que fa de tots els llocs de Catalunya, i, serveix per comprendre el fet iberocatalà. La realitat és que moltes obres modernes han partit, total o parcialment, de la d'en Carreras Candi, encara que molts autors no ho reconeixen i no en facin cap esment. Ell va ser president de l'Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, i estava vinculat a diverses institucions i publicacions catalanes i europees, destacant en les seves investigacions sobre l'iberisme, la toponímia o la filologia en general. És un honor per mi poder dir que la seva idea és sempre present al llarg del meu treball ja que, sense tenir en compte les investigacions i cites seves -que són també les d'en Cèsar Cardiran, pseudònim que ell utilitzava-, les meves i les de molts historiadors i lingüistes serien incompletes. En la seva obra hi van contribuir com a col·laboradors, personalitats tan destacades com Cels Gomis, Botet i Sisó, Serafí Rocafort, Morera i també Sampere, entre d'altres. Tots ells ens donen dades sobre l'antiga ciutat ibèrica de Laie -predecessora de la colònia militar de Laie-Barcino, després colònia Favència-, de la costa de Laie -coneguda com a Mar Bella-, o sobre el món pre-romà, i també citacions d'autors clàssics. Carreras Candi -advocat, historiador, cònsol de la República Dominicana, gerent de la Companyia per a la Canalització de l'Ebre i president de l'Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona- va dirigir moltes publicacions i estaments de tipus científic, cultural i lingüístic, essent un gran estudiós de la filologia. En les seves obres, mai no deixa de banda la cultura celta, tan lligada a la nostra. Ens explica, per exemple, la procedència celta destral -kelt o celt- com a eina de treball i alhora arma de combat, o ens dóna l'etimologia de laie , en relació amb el nom dels ibers laietans del Barcelonès-Maresme que, segons Sampere i Miquel, prové també del nom de l'eina laia o laiak, mot que s'identifica plenament amb l'èuscar laia, eina que s'emprava per fangar. En la seva obra es poden identificar les diverses interpretacions que de l'escriptura ibèrica s'han fet amb l'ajut de l'èuscar i que ja s'havien emprat per la interpretació de les làpides ibèriques de l'Arc de Sant Ramon de Barcelona. Resseguint tota la bibliografia esmentada al seu índex bibliogràfic, el lector pot introduir-se en la qüestió del substrat lingüístic iber o indígena dels territoris dels Països Catalans continentals i trobar-hi les referències necessàries per poder consultar aquelles obres clàssiques que parlen dels ibers o del seu territori. CAPÍTOL 1 IBÈRIA En el conjunt dels territoris pròpiament ibers i, en general, no indoeuropeus de la península, sempre hi veurem una continuïtat cultural que, en època paleolítica, ja se'ns presenta a través d'abundants representacions artístiques de l'art paleolític, sobretot a les àrees franco-cantàbriques i a les ibèriques, des de "El Cogul" i les terres lleidatanes en general, fins al final de l'àrea llevantina en els Països Valencians, amb moltes mostres en territoris fronterers. Juan R. Zaragoza, en el seu manual refereix com segons Pericot els pobles ibers es localitzen des de la part meridional de la província de València fins al sud de França, diferenciant-los clarament dels tartessis. Va ser la població llevantina del Paleolític superior i de l'Epipaleolític, la primera que va rebre la influència de pobles d'Orient i que va constituir, a l'est, la zona de la cultura ibèrica. Cap al segle IX aC van arribar els celtes. Els grecs van influenciar, bàsicament als ibers i els fenicis, als anomenats tartessis. Els ibers tenien una escriptura pròpia i unes peculiaritats culturals ben marcades. Ibèria és el nom que tant jonis com grecs donaven, originàriament, al territori que habitaven els ibers, a la Península Ibèrica, que començava més enllà dels rius Roine i Erau a la Catalunya Nord, amb la important ciutat ibèrica de Nissan les Ensérunes (Ensérune - Anseduna), i ja a la península, els seus límits corresponien aproximadament als definits entre els rius Segura i Cinca i la Mediterrània. De fet, el territori iber era, aproximadament, el que ocupen els actuals Països Catalans continentals. Dioscòrides l'anomena la "Ibèria Occidental". El nom del riu Ebre o Iber -genuïnament ibèric- està ben definit en llengua èuscara com a país del riu. Hecateu de Milet (Jònia 540-475 aC), gran viatger i dissenyador del mapa del món, fet a instàncies de Dario Histaspes, no assenyalava amb cap nom el conjunt de la península, citant només la part ibèrica, mentre que la Gàl·lia la definia amb el nom de Kéltike o terra de celtes, anomenant ibers els ilaugarates i els ilercavons. Asclepíades el Mirleà, com també Estrabó, assenyalen que els antics escriptors coneixien com a primitius ibers els igletes, que ocupaven les terres que van des de l'Ebre fins al Roine. Polibi de Megàpolis (segle III aC) certifica que Ibèria era la part de l'est peninsular fins aproximadament Sagunt i, que la resta de la península "no té encara un nom comú o general», situant els ibers ilergets des de l'Ebre fins als Pirineus. Herodot d'Halircanàs (484-425 aC) parla d'Ibèria quan explica que els jonis foceus van ser els primers a descobrir-la, situant els celtes o keltes a la resta peninsular. Scilax de Carianda (338 aC) escriu: "D'Europa són primer els ibers (ibires en grec, ibnpeç, o raça d'Ibèria, amb el riu Ebre). Després -segueix- ve Emporion (colònia massaliota) i els ligies (ibers barrejats per mestissatge), que arriben fins al Roine gal·locelta." Herodot, Èforus i Scymno de Chios s'expressaven -segons Carreras Candi- en semblant sentit restrictiu en referir-se als límits peninsulars ibers i a la resta celta i fenícia. Erastòtenes (279-193 aC), geògraf alexandrí, situava els celtes (gals o gàlates indoeuropeus) a tota la resta peninsular, coincidint amb les descripcions i divisions posteriors dels romans.



	Delgado, que va fer una recopilació de totes les dades antigues, resumeix la qüestió dient que "la península, sis segles abans de Crist, estava poblada per celtes a l'oest i al nord, per celtibers al centre, per ibers al nord-est i al litoral i per libifenicis o tartessos al sud." Scymno de Chios (segle II aC) situa a l'àrea de l'estret de Gibraltar els pobles libifenicis, etíops i semites, coneguts també amb el nom mític de Tartessos. Aquests territoris de la Bètica van ser convertits pels romans en la Hispània Ulterior, distingint així el territori dels ibers dels de la resta de la península. Plini arrodoneix tota la qüestió anterior a la seva Història Natural en designar amb el nom de Mare Ibericum la franja de la Mediterrània ocupada pels ibers. Ptolomeu (segle II) encara fa la seva descripció afirmant que "la península es troba entre la mar Baleàrica, la Ibèrica i el Pas d'Hèrcules, que dóna a la mar Exterior". Polibi, Estrabó o Herodot, primers cartògrafs i historiadors grecs, definien els ibers com a autòctons enfront els celtes nouvinguts d'Europa, considerant que els ibers tenien tots una cultura i una llengua comuna des de feia 6.000 anys. La Ibèria Occidental Abans de l'arribada dels romans, el país d'Ibèria o la Ibèria Occidental es caracteritzava per haver estat mancat d'invasions importants. És per això, que no hi ha cap historiador joni, grec, fenici-púnic, cartaginès o romà que doni notícia de cap invasió anterior a la dels cartaginesos. Joan Baptista Xuriguera diu que Anníbal va ser el primer estranger de l'antiguitat que va entrar a les terres ibèriques o catalanes amb el designi de sotmetre-les. Rufus Festus Avienus, encara que dedica bona part del seu conegut poema a parlar dels ibers, només va contribuir a crear una gran confusió en totes aquestes qüestions ja que, a diferència dels altres historiadors grecs i llatins, denomina ibers tots els pobles peninsulars sense distinció, i dona fe de la mítica Tartessos. Tant Plini com Estrabó diferencien sempre als ibers dels turdetans, els lusitans, els càntabres i els celtes. Hem de pensar que encara que Avienus doni informacions i dades concretes sobre esdeveniments del segle V aC, era un escriptor tardà i historiava 900 anys més tard dels fets sense esmentar-ne les fonts. Èforo, en canvi, a més de distingir els ibers dels altres pobles peninsulars, limita el nom d'Ibèria als seus territoris genuïns. Tots els autors antics ens expliquen com una primitiva Ibèria va anar estenent la seva cultura per gran part de la península a la qual finalment va donar nom. Aquests pobles peninsulars pre-romans, per raó de les seves llengües de substrat, es poden agrupar en dos grans blocs culturals: el celta (indoeuropeu) i l'iber amb l'èuscar (no indoeuropeu). La majoria de les altres llengües d'Europa són indoeuropees o indogermàniques i pertanyen al mateix grup lingüístic ari que el sànscrit. Quant a la filiació de l'indoeuropeu, el problema sorgeix quan l'historiador nord-americà Martin Bernal, de reconeguda fama i credibilitat a nivell mundial, diu que "no s'ha provat res del que fins avui han afirmat lingüistes i historiadors sobre el tema de la cultura i les llengües indoeuropees", considerant tots els treballs publicats com de "pures suposicions". De fet, avui es pot afirmar que les llengües no indoeuropees o pre-celtes (iber/basc entre altres) van precedir les indoeuropees. A la Península veurem com la dominació romana va arrasar, a partir del bilingüisme, la llengua ibèrica, la celta i la celtibèrica, i va acabar substituint-les totes pel llatí vulgar. L'única excepció va ser el basc que, com a part residual de l'iber, s'ha mantingut fins avui. El llatí vulgar, que s'anava consolidant en els diversos territoris peninsulars sobre el substrat ibèric, als Països Catalans continentals, va donar lloc a l'iberoromà, seguit del romanç català, el llemosí i finalment el català. La desaparició d'una llengua sempre s'esdevé a partir del bilingüisme quan es produeix un fenomen de diglòssia, és a dir, quan hi ha una situació sociolingüística amb un idioma formal, oficial, i d'ús escrit d'una banda i, de l'altra, un idioma per a usos informals, col·loquials i generalment relegat a l'ús oral. Segons Aitchison, el bilingüisme és el primer pas cap a la mort d'una llengua. La cultura dels ibers s'havia anat formant a partir dels pobles autòctons del Neolític català i del Bronze final preibèric, en canvi, a la resta de la península s'hi havien assentat pobles celtes o indoeuropeus en general i libifenicis. De tots aquests, els ibers van rebre moltes aportacions que van assimilar plenament. Van ser, doncs, els celtes primer i després els celtibers, els qui ocupaven la major part del territori peninsular de parla no ibèrica, a més dels pobles libifenicis i púnics que parlaven principalment el púnic. Si constatem dos grans territoris perfectament definits pels dos grans blocs lingüístics -l'iber amb escriptura pròpia i el celta sense-, marquem així la fita històrica dels pobles ibers, i podem identificar i diferenciar amb claredat la Cèltica peninsular de la Ibèria. La gran divisió ètnica i lingüística esmentada es pot demostrar amb les toponímies: briga a l'àrea celta i celtibèrica (en irlandès antic, bri vol dir turó) o d'altra banda ipo/oba/ci al sud andalús, diferenciades de les ibèriques no indoeuropees ili/ilti (ili de l'iber amb el significat d'altura, torre, castell o pujar a una altura; com Iltirda per Lleida). Els autors clàssics sempre havien insistit en les diferències lingüístiques dels dos territoris, considerant els celtes o gals com les arrels essencials de la formació del poble hispànic o celtohispà, en contraposició amb l'ibèric. La hipòtesi de Manuel Ballesteros, a la seva Historia de España, formula que la cultura celtibèrica va néixer a conseqüència dels atacs celtes, en l'expulsió practicada pels celtes o gals de la Gàl·lia, contra els ibers de la part ibèrica del sud de França (Catalunya Nord). Quan aquests ibers foragitats d'allà pels celtes al segle IV aC es replegaven cap a la Ibèria peninsular, Ballesteros creu que "van atacar els celtes peninsulars "messetaris" o pobles pastors de la Meseta com a represàlia contra els celtes de la Gàl·lia". Aquests atacs -segons Ballesteros- podien haver estat la gènesi de la Celtibèria, en rebre entre ells diverses influències culturals. En adoptar l'alfabet dels ibers, els celtibers van esdevenir l'únic poble cèltic d'Europa amb escriptura. D'això en serien exemples les restes arqueològiques i els escrits sobre planxes de plom trobats a Contrebia Belaisca, Villastar, o Bilbilis, que ens mostren que la iberització havia estat intensa i ràpida, amb constant expansió cap a la Bètica i la Carpetània, tot buscant una sortida al mar Mediterrani (aleshores mar ibèric) que els permetés un desenvolupament més actiu. Pel que fa a la divisió peninsular feta pels romans, cal afegir que la part ibèrica la van anomenar Hispània Citerior, respectant els seus límits. Després, en l'època d'August, quan la Citerior va ser ampliada, ja no es va correspondre amb els límits del territori iber genuí. (P.H.C. = Província de Hispània Citerior). La divisió lingüística existent va donar lloc al moviment teòric de l'iberisme bascoibèric o del bascoiberisme, en ser l'èuscar la continuació de l'iber. De fet, per interpretar un text ibèric -tant peninsular com caucàsic- el més efectiu és fer-ho amb un diccionari d'èuscar a la mà. Si tenim en compte la teoria del bascoiberisme, no s'entén com actualment encara hi ha lingüistes que, per investigar la llengua ibèrica ho facin mitjançant el celta, totalment oposat a l'iber i el basc. Segons Juan R. Zaragoza i Pío Beltrán, algunes paraules dels textos ibers del plom de Mogente i d'altres, es poden interpretar comparativament amb el basc. Manuel Gómez Moreno, investigador iberista, va establir diverses comparacions entre l'escriptura ibèrica, la minoica cretenca, la jònia i d'altres de l'Egeu. Els ibers andorrans també parlaven un tipus de llengua bascoibèrica coneguda com a andorrà, molt semblant a l'iber pirinenc i a l'iber aranès. Entre els ibers indiketes de l'Empordà, a part de l'iber, es parlaven llengües jonifocees o gregues hel·lèniques i massaliotes, mentre a la resta peninsular es parlava celta. Al sud, a part del celta, predominaven les llengües semites, les libifenícies o les punicocartagineses, fins que van adoptar en part l'iber turdetà que, en barrejar-se amb el llatí, va donar lloc al celtohispà, emprat a tot el territori no ibèric ni basc. A Galícia, el celta va propiciar la branca galaicoportuguesa.



	Com a conseqüència de tots aquests fets, Jürgen Unttermann va establir el mapa de la divisió lingüística i toponímica de tota la península, que es correspon exactament amb la divisió entre cultures indoeuropees i cultures no indoeuropees que conformen el territori peninsular. El 1997 es van iniciar en el turó Vilot de Montagut, prop d'Alcarràs (Segrià), les prospeccions del jaciment prehistòric que té una antiguitat de 3.000 anys, descobert al fer les obres del AVE entre Saragossa i Lleida, que ens explica aquestes situacions. Els arqueòlegs han datat l'assentament entre els anys 900 i 700 aC i correspon a un assentament de pobles invasors de la cultura dels Camps d'Urnes, relacionats directament amb les invasions indoeuropees o celtes fetes a les terres ilerdenses des de l'època pre-ibèrica, justificant-se un cop més la difícil situació en que es trobaven els pobles ibers. A Europa, les llengües més antigues supervivents han estat les no indoeuropees que, en el cas de l'èuscar, les ibèriques orientals caucàsiques o el berber, han pogut sobreviure fins a l'actualitat. El grup de les finohúgries juntament amb l'esquimal, el lapó o el sami també han subsistit. D'altres, com l'etrusc, l'iber o el guanxe, han desaparegut. A la Península es manté el neoiber o basc. Coincideix que les cultures de tots aquests pobles de llengües no indoeuropees sempre han hagut de suportar fortes limitacions i repressions culturals o lingüístiques per part dels pobles que han volgut exercir sobre ells la seva hegemonia, obviant la importància d'aquestes llengües com a substrat i origen de la seva cultura. Pel fet d'haver descobert que la cultura ibera es va anar estenent a altres llocs fora de la primitiva ibèria, no podem dir com Carmen Aranegui que "els nous coneixements esborren la imatge d'una ibèria primitiva". El territori ibèric Els límits que Estrabó va fixar per a la Ibèria genuïna eren per la costa sud, els corresponents a Carthago Nova (Cartagena), tot i les petites variacions que sempre s'han anat produint, tant per part del mateix Estrabó com d'altres autors. El fet important, i que no té lloc a dubtes, és que realment els territoris cartaginesos, ben marcats pels de Cartagena, Almeria o Múrcia, són la fita general bàsica que a grosso modo diferencia els territoris ibers dels altres. Segons Llobregat, els límits de la Contestània, territori que es correspon amb el final d'Ibèria, es corresponen amb els límits de l'actual província de Múrcia. A partir de Polibi, es comença a utilitzar el nom d'Ibèria per designar tota la Península, però sempre assignant a cada territori comarcal el nom de la tribu corresponent, diferenciant amb tota claredat les de la Bètica de les de la Cèltica, del País Basc o de les pròpiament ibèriques, amb el seu nom propi perfectament identificable amb el nom de les actuals comarques catalanes. L'aplicació del nom d'Ibèria a tota la Península respon a una visió confusa de la realitat ètnica i lingüística dels territoris dels Països Catalans continentals actuals, que com és natural, inclouen la Catalunya Nord i Andorra. Bosch i Gimpera, P., sempre va distingir entre l'àrea pròpiament ibèrica i l'àrea andalusa de tradició libifenícia, definida per molts amb el nom mític de tartessos. La visió de Bosch i Gimpera no ha estat mai apreciada, pel fet de fer coincidir Ibèria amb els territoris de parla catalana (des d'Alacant fins a Enserúne). Si mantenim els límits de Bosch i Gimpera, basats en el material epigràfic descobert, és possible entreveure una unitat cultural i lingüística total en els territoris ibers, que només es desfà quan fem comparacions amb les escultures orientalitzants del sud peninsular, en les quals Iván Negueruela hi veu uns grups d'escultors provinents d'àrees jòniques que s'instal·len a la Península, contractats per gent poderosa del sud (s. V aC). CAPÍTOL 2 EL FET CULTURAL I LINGÜÍSTIC IBER Els primers ibers a rebel·lar-se contra els romans van ser els de la Ilergècia, seguits dels lacetans o laketans. La mortaldat va ser molt gran i es volia anorrear tot allò que representés la nostra cultura ibèrica. La documentació de què disposem sobre les guerres ibèriques sempre ha tingut un caire parcial, en haver estat escrita per Titus Livi, que com a foraster, invasor i enemic, en va donar la versió del bàndol vencedor. El poble iber era molt avançat. Havien sorgit les primeres ceràmiques fetes en torn ràpid ja al segle VI aC, així com les ceràmiques pintades, La Dama d'Elx, la Dama Sedent o el Vas de la Sardana de Sant Miquel de Llíria, que constitueixen una mostra de la nostra cultura originària. Els escrits ibers del segle VI aC i anteriors, eren fets sobre ceràmica, pedra, planxes de plom, fites, terrissa, bronze, or, plata, tésseres d'hospitalitat o sobre altres metalls, com és el cas de les inscripcions en monedes, joies, vaixelles, armes o ornaments personals. Havien construït els seus camins per desenvolupar l'agricultura i el fort nivell econòmic que mantenien. Son camins que, després, els romans van convertir en les famoses vies romanes. En el camp militar, els romans havien adoptat la falcata ibèrica (en forma de falç) que van utilitzar per fer complir als ibers les ordres de Cató. Tant les xarxes viàries com les de recs construïdes pels ilergets, havien convertit el seu territori en el graner de les comarques iberes orientals i marítimes, creant, tal com afirmava l'historiador i amic Josep Lladonosa i Pujol, la base de la futura Catalunya. L'origen dels ibers cal entendre'l no sols com una onada de pobles o de migracions, sinó -tal com diu Maluquer de Motes- com la formació d'una cultura i un poble en el temps, ja que s'ajusta més a la realitat històrica, valorant els mestissatges que es van produir. El procés de la nostra continuïtat cultural -dins l'àmbit d'una cultura material típicament ibèrica- s'havia iniciat al V mil·lenni abans del canvi d'era, quan el llevant mediterrani pre-iber transformava ja la seva economia. És a partir del Neolític ibèric que es marquen els inicis dels seus orígens ibers a tot el territori de llevant i català, amb les primeres explotacions agrícoles, les mines en galeria -sistema únic a Europa-, el comerç, la indústria, l'escultura i la ceràmica, a més de la pintura rupestre amb figures humanes masculines i femenines, que tampoc no es feien encara en cap altre lloc. En coves tan famoses com les d'Altamira la pintura rupestre es diferencia de la dels territoris ibers perquè la figura humana de la dona és inexistent. Aquestes diferències culturals es manifestaven també en el sistema social: a Ibèria, les relacions socioeconòmiques eren mixtes i l'economia tenia un equilibri propi ja en el període Eneolític, en canvi, la resta de la península caminava encara cap a una concertació de poder, amb petites unitats senyorials econòmicament autàrquiques. A l'hora de pensar que ibers i catalans són una mateixa cosa, caldria esmentar una teoria sobre la coincidència dels dos gentilicis, que considera el mot catalans com una evolució fonètica per metàtesi del nom de la tribu dels ibers laketans (lacetans, laketans, catelans, catalans...). Lingüísticament, totes les inscripcions ibèriques aparegudes fins avui s'emmarquen dins el I mil·lenni aC. Es tracta de documents escrits en una llengua pròpia i essencialment diferent de les parlades pels altres pobles amb qui comerciaven els ibers. És una llengua anterior a les indoeuropees que pertanyia a una família lingüística euroafricana occidental, amb un alfabet propi amb algunes influències del joni arcaic. Un alfabet format per signes que representen síl·labes i signes que representen fonemes, constituint un cas únic a tota la Mediterrània occidental. Quan Manuel Gómez Moreno el 1920 va transcriure el signari iber, va demostrar que el sistema hemisil·làbic iber és antiquíssim i que, si va tenir un ús important, va ser a partir del II mil·lenni aC. Era una llengua que va quedar reforçada per les inscripcions monetàries, que en ser substituïdes per les romanes se'n van fer emissions bilingües. Com que actualment no podem estudiar l'iber, l'estudi de l'èuscar seria molt recomanable i necessari per poder entendre aquella llengua, en tractar-se de l'únic reducte viu que queda de l'iber que s'havia parlat. Humbold, pel que fa a l'iberisme, va establir la tesi dels bascs com a descendents dels ibers primitius, a partir dels resultats obtinguts de les comparacions fetes entre l'iber i l'èuscar.



	Prescott, a través de l'experimentació arqueològica, va demostrar l'existència del comerç entre els grecs jonis i els pobles ibers, destacant la tradició cal·ligràfica ibèrica de grafies amb formes originals que han perdurat en els ploms, l'orfebreria i les ceràmiques pintades. Oroz, per la seva banda, va desenvolupar el caràcter metrològic d'algunes inscripcions ibèriques. Amb tot això, penso que els 50 milions d'europeus que parlen alguna llengua minoritària -generalment immersa en el bilingüisme- ens poden conduir cap a la consideració de la importància que tenen les llengües de substrat, que permeten comprovar l'existència de les diferents cultures que romanen a través del temps malgrat les interferències sofertes. L'oficina Europea de Llengües Minoritàries va elaborar un mapa de la supervivència d'aquestes parles, en molts casos, de pobles sense estat o no reconeguts oficialment. Sovint, el model sociolingüístic adoptat és el de l'expressió multiculturalista i bilingüe, amb totes les mancances que això representa per al total rendiment d'una de les dues llengües que conviuen, perquè la condició de bilingüe només la compleix l'idioma subjugat a l'oficial de l'Estat. La idea principal seria entendre la formació de les diverses llengües que s'han parlat a la península ibèrica, revisant els esdeveniments històrics que van marcar els canvis, l'evolució o la desaparició d'algunes d'aquestes llengües que havien constituït la cultura lingüística pre-celta, pre-indoeuropea i pre-romana en el territori iberocatalà. Potser, per aconseguir aquesta fita, caldria acabar de recopilar i seleccionar totes les obres existents que ofereixen referències sobre aquests temes, fer-les servir de guia i, a partir de la seva informació -si és possible- anar més enllà en les investigacions. La present investigació bibliogràfica, a nivell històric i lingüístic, passa per la necessària referència a uns continguts mínims sobre les llengües de substrat que es parlaven o s'escrivien a la península ibèrica abans de la dominació romana, a fi d'establir el fet lingüístic i cultural del nostre territori dels Països Catalans a través de les diverses generacions humanes que hi estaven establertes. Ens cal remuntar-nos al Paleolític, a l'home de Talteüll o a la cultura del Mas d'Azil, per tal que el treball sigui entenedor per a tothom. Em referiré, doncs, amb especial èmfasi, a les llengües que es parlaven o s'escrivien a les terres que actualment són de parla catalana. És en aquests territoris on es va desenvolupar amb més fermesa la cultura pre-ibèrica i la ibèrica en si mateixa des dels temps més antics. Aquesta concepció que ens apropa cap a la idea de país, s'explica -tal com diu l'historiador Pierre Vilar-, pel fet que el territori català ha estat des de sempre un territori de pas i alhora ha esdevingut un lloc on establir-se, donant per tant una diversitat intercultural assumida i absorbida pels grups autòctons genuïns o integrats. Si els grups culturals coexisteixen, es podrà parlar sempre de multiculturalisme o pluriculturalisme ja des de l'època neolítica. Per tant, és important tot allò que tingui relació directa o indirecta amb la qüestió lingüística de temps tan remots. I caldrà situar el lector en el context corresponent, tenint en compte la informació bàsica sobre el tema. Per al desxiframent dels textos ibèrics, de tota la bibliografia existent, prenc com a base les aportacions dels estudis publicats pel professor alacantí Román del Cerro, ja que són els més recents i actuals. Els seus treballs revisen tots els anteriors però són innovadors. Les seves conclusions, a més de recopilar les investigacions anteriors més vàlides, donen una visió més clara, entenedora i sobretot posada al dia. Amb el debat que deixa obert -que no ha tingut detractors-, ens ofereix també una extensa referència bibliogràfica sobre el tema, que recomano com a eina de treball per al coneixement de la llengua ibèrica que, amb les seves respectives variants, es parlava en els antics territoris que abastaven, des de la Catalunya Nord o Vella, el País Valencià, la Vall d'Aran, Andorra, la Llitera, el Maestrat i el Racó, fins als voltants de Múrcia. Les terres de més cap al sud ja eren de domini cartaginès, amb seu principal a Cartagena. Cap a l'interior, els límits ibers arribaven als Pirineus. En conclusió, l'àrea lingüística de l'iber era el territori que tenia com a límits geogràfics els rius Garona i Roine al nord, el Cinca (la Llitera) a l'oest i el Segura al sud. El Cap de la Nau és un punt molt singular del Mediterrani. L'antic Promontorium Ferrarium, de la marina de la costa septentrional, que constitueix l'extrem més oriental del País Valencià, com si es tractés d'una avançada cap endins del mar ibèric per la part de les serralades del municipi de Xàbia, que separava el Sinus Sucronensis dels Illicitanus antics. En aquest lloc, en plena badia de Portitxol, es troba l'antiga Cova de la Plata, amb restes de l'explotació de ferro d'època ibèrica, al costat dels Illots de la Nao, situats davant l'alacantina illa de la Plana. Prop d'Alacant, l'illa de Tabarca i la seva població representen una visió molt particular capaç de transportar-nos plenament cap a un altre moment històric. Un objectiu important d'aquest estudi és procurar esmentar la bibliografia publicada fins ara sobre aquestes temàtiques, que sempre pot ser ampliada en funció dels interessos de cada lector. Els viatges i visites d'interès arqueològic fets a diversos llocs esmentats al llarg del treball, tan a poblats ibèrics com a museus, s'han fet sempre amb la voluntat investigadora de copsar al màxim la idea del context físic, en el lloc que es van produir esdeveniments històrics i culturals tan antics, o a través dels objectes trobats a les excavacions. CAPÍTOL 3 LA PREHISTÒRIA, L'EDAT DEL GEL I LES MIGRACIONS En el continent europeu, la penúria en fòssils humans de l'Edat del Gel ens priva de conèixer exactament qui van ser els primers europeus, però a Geòrgia (l'antiga Ibèria Oriental) es van trobar, el 1991, restes fòssils datades en una antiguitat d'entre 1.800.000 i 1.650.000 anys (mandíbula de Dmanisi). Són molts els qui pensen que els ibers orientals transcaucàsics podien haver emigrat a la nostra Ibèria peninsular i al País Basc, sobretot si tenim presents les similituds entre les llengües ibèriques i les caucàsiques. Amb els recents descobriments d'Atapuerca, on creuen haver descobert la nova espècie de l'homo antecessor, es pensa que l'home, fins fa un milió d'anys, no havia sortit d'Àfrica. Si això fos cert, els investigadors de l'equip d'Atapuerca pensen que la humanitat es va dividir en tres grans branques que van evolucionar per separat: una que no es va moure d'Àfrica, una altra que va emigrar cap a Europa (l'home de Neandertal) i una tercera que va emigrar cap a l'Àsia. La hipòtesi amb què treballa l'equip d'Atapuerca és que l'homo antecessor va donar pas a una espècie encara no descoberta que probablement va evolucionar a l'Àfrica i acabaria desembocant en l'homo sapiens. La conclusió és que la troballa d'Atapuerca ha significat passar d'una teoria cristal·lina, que donava una interpretació simple i lineal de l'evolució humana, a una altra d'extraordinàriament complexa i tortuosa, que sembla donar menys seguretats, però que és considerablement més precisa, en el sentit que es recolza en proves més fiables i en reinterpretacions consistents. Els pastors bascs, des de sempre, s'havien establert en llocs fronterers de la província de Burgos, per això no es fa estranya la circumstància d'Atapuerca. Algunes poblacions burgaleses han mantingut el topònim ibèric i antigament en algunes zones de Burgos es parlava llengua basca. La primera mostra peninsular sobre la vida dels insectes també va ser trobada recentment al País Basc per l'investigador autodidacta Rafael López del Talle a la Serra de Cantàbria. Es tracta d'ambre amb insectes del Cretaci inferior, fossilitzats i amb una antiguitat de 100 milions d'anys. Aquest jaciment és el tercer més important del món i el millor d'Europa en qüestió d'insectes, comparable als d'Alaska i el Líban. A part d'insectes, també hi apareixen restes vegetals de pol·len i bombolles d'aire de fa 100.000 anys, que han permès fer estudis sobre el diòxid de carboni de l'atmosfera d'aquella època. En quant a la Península es pot afirmar que sembla ben poblada des del Paleolític inferior per l'anomenat home trencanous, passant el Paleolític mitjà, quan apareix l'home de Neandertal amb un grau d'intel·ligència superior, del qual només hem trobat restes a Banyoles, Capellades i Gibraltar. Del Paleolític superior trobem representacions de l'home de Cromnagnon a Cantàbria i a la costa mediterrània. Les primeres proves de l'homo erectus -el primer que va estendre's per Euràsia- es remunten a fa 350.000 anys i van ser trobades a Talteüll (Catalunya Nord). Els més antics de la resta de Catalunya són els del Puig d'En Roca a Girona, i el Cau del Duc, a Torroella de Montgrí (objectes tallats en pedra i restes de caça). L'home de Neandertal es documenta entorn dels 90.000 anys d'antiguitat a Serinyà i Capellades. Fa uns 35.000 anys, en el Paleolític superior, l'home de Cromagnon va substituir els anteriors, dedicant-se a la caça dels grans herbívors representats a Serinyà.



	Després dels freds glacials, la caça i la recol·lecció van ser els mitjans principals dels homes de l'Epipaleolític (11000-5000 aC), inventant l'arc i desenvolupant la mineria i la navegació. Se n'han trobat restes a Gavà (el Baix Llobregat) que daten aproximadament del 6000 aC. En aquesta època apareixen, en els territoris dels ibers, els primers grups neolítics, que van implantant nous recursos per viure, basats en l'agricultura, la ramaderia i l'artesania. Fan ceràmica, eines de pedra, d'os i de fusta i apareixen les primeres pintures humanes. La religió rep una transformació palesa en els rituals funeraris i en els continguts de l'art rupestre naturalista i estilitzat, del qual en trobem mostres pel territori llevantí i per tot el territori ibèric en general. El Neolític antic cardial es consolida i la població augmenta. Les terres es colonitzen (Margalef de Montsant) i neix la CULTURA CATALANA DELS SEPULCRES DE FOSSA (3200-2500 aC) per tot el territori iberocatalà. Es troba constància d'intercanvis de matèries primeres a llargues distàncies, així com d'objectes d'ornament com els fabricats amb productes de la mineria de Can Tintorer a Gavà. Aquelles societats havien rebut també l'impacte dels rituals funeraris megalítics de més enllà dels Pirineus: sepulcres de corredor, galeries catalanes, cambres simples i cistes, que es van seguir utilitzant durant l'Edat de Bronze pre-ibèrica. Durant l'última etapa del Neolític català, la ramaderia es va desenvolupar molt i la població es va dispersar per totes les àrees de muntanya (2200-1800 aC), i va ser llavors quan van aparèixer també els vasos campaniformes coincidint amb el moment àlgid de la primera metal·lúrgia del coure i l'or, durant el megalitisme. Entre el 1800 i el 1200 aC (Bronze antic i mitjà) la demografia es manté estable. En l'etapa final del Bronze es troben ja poblats ibers amb una organització urbanística desenvolupada, com per exemple a Sant Martí d'Empúries, entre els ibers indiketes o l'Alcúdia d'Elx en el Vinalopó alacantí. Es va implantar l'ús del cavall per muntar i es va desenvolupar la metal·lúrgia del bronze. Aquelles poblacions havien iniciat la seva obertura cap al Mediterrani, transformant la seva formació cultural pels contactes amb els pobles etruscs, jonis, foceus, grecs, també amb els fenicis o púnics, que navegaven pel Mediterrani occidental a la recerca de matèries primeres i productes d'intercanvi. Per això, els rodis es van establir a Roses al segle VII aC i els focis o foceus a Empúries als segles VII-VI aC procedents de Massàlia (Marsella). Una de les mostres més antigues del Neolític peninsular es troba a Gavà, datable amb una antiguitat de 6.500 anys, però fins 2.000 anys després, el gran desenvolupament que representava el Neolític no va arribar a la resta peninsular, estenent-se l'ús del bronze i la construcció de dòlmens. Durant el mil·lenni anterior a la nostra era hi havia immigrants celtes que travessaven els Pirineus per ocupar llocs de la part nord i nord-occidental de la Península, mentre les costes mediterrànies ja estaven habitades pels pobles ibers i pre-ibers fins a Múrcia. Les primeres notícies històriques peninsulars parteixen de les descripcions que esmenta el grec Scylax de Carianda, que per extensió, va batejar la Península amb el nom genèric d'ibèrica. Alguns autors grecs van relacionar els ibers amb grups descendents també de pobles escites i jonis. La cultura del sud i de la Vall del Guadalquivir, la van designar amb el nom mític de Tartessos, localitzant-los als voltants de l'any 1.000 aC. Seria el mateix territori ocupat pels pobles de cultura libifenícia i més tard púnica, cartaginesa i turdetana, que van adquirir més tard trets culturals i lingüístics ibèrics. Altres mostres de l'Eneolític (pedra polida) són les de la Cova d'En Joan d'Os, a Tartareu (Lleida) que, juntament amb altres restes arqueològiques i les fonts clàssiques, demostren que al nord hi va haver mongoloides magdalenienses, seguits de pobles ligurs i finalment de celtes centreuropeus. Els territoris dels ibers o dels Països Catalans, tal com la resta del Mediterrani, havien rebut les influències negroides de fluxos orientals meridionals des de l'època paleolítica amb les migracions africanes i altres aportacions diverses. Els ligurs els trobem presents al nord peninsular durant l'Edat del Bronze pre-ibèrica, especialment a l'àrea Càntabra. Alguns havien vingut de la Panònia, més tard anomenada Gàl·lia. Els ligurs, igual que els celtes, són indoeuropeus provinents de la Ligúria (golf de Ligúria), entre Gènova i Torí, aproximadament. Hecateu els situa a partir del riu Roine, com a fronterer entre els ligus (ligus o liguses) i els ibers que havien envaït part de la Península, entrant pel nord i sortint pel Pirineu oriental. Tucídides els localitza a les ribes del Júcar, el Sican i la Provença. Scylax de Carianda diu que va conèixer ligurs entre Empúries, el Roine i els Pirineus. Titus Livi els defineix com gent "antiga". Tant la Ligúria italiana com Marsella eren antigament territori ligur, conjuntament amb les illes de Còrsega, Sicília i Elba. Alguns autors assenyalen límits entre els pobles iberoligurs ja abans del segle VI aC. Plini diu que no parlaven la llengua dels gals. Sèneca afirma que era una llengua diferent de la ibèrica, però no hi ha inscripcions ligures. Els seus estrats van ser el lepòntic, l'antic europeu, el gal i el llatí. El sufix -asco és ligur. Els celtes o els gals d'èpoques conegudes van entrar a la Península durant les onades migratòries del període 900-500 aC. Tant els celtes en general com els celtes galaics o kalaics es distingeixen per la seva toponímia conservada de noms acabats en -briga (burg, burgo), per la incineració i els camps d'urnes, i per l'ocupació de la zona central peninsular (Àvila, Salamanca, Zamora, Sòria, etc.). Principalment durant el 600 aC, -l'Edat del Ferro ibèrica-, les onades celtes procedents d'Europa i Àsia van començar a establir-se al litoral cantàbric, ocupant més tard tot el centre i gran part de la Península. Després, seran coneguts com a celtibers. Les principals tribus celtes van ser les dels turmògides a Burgos, els berons a la Rioja, els galaics a Galícia o els arèvacs del Guadarrama. Els pobles semites, libifenicis i púnics havien arribat a les costes del sud andalús al segle VIII aC, seguits dels cartaginesos. Pel que fa als ibers, alguns historiadors pensen que els més primitius d'èpoques llunyanes indeterminades, eren asiàtics camititzats al nord d'Àfrica. El cas és que les cultures prehistòriques peninsulars les hem de classificar partint de les civilitzacions francocantàbriques, les europees transpirinenques i les del llevant mediterrani, podent determinar exactament, gràcies als filòlegs, què és pre-romà, iber, celta, celtiber o nord-africà. A partir del Paleolític, tant els pobles asturs, com els càntabres i bascs, o els ibers, van conèixer l'arribada de pobles molt diversos, plenament absorbits pels autòctons esmentats. Els ligurs havien entrat en onades anteriors, abans que els celtes -que ho van fer 1.100 anys després- ens aportessin la cultura hallstàtica, seguida de la de La Téne (a partir del 500 aC). Per això, cal precisar que els ligurs havien reforçat la comunitat de civilització existent entre Occitània i el territori iberocatalà. Cal observar, dins el bloc de les migracions, que les més importants van ser les dels gals, belgues, gàlates o celtes, ja que són els qui van establir-se com a colonitzadors de l'interior peninsular no ibèric. A conseqüència d'això, s'han de valorar les ramificacions celtes posteriors, a partir de la Meseta Central peninsular, cosa que permet formular la diversitat ètnica i lingüística indoeuropea, estesa per la part no ibèrica de la península. La llengua més generalitzada a tota la Cèltica era, òbviament, el celta, sense escriptura i per tant sense alfabet. Pel que fa als substrats ètnics i lingüístics de la Península, els formaven a cada zona respectiva l'iber, el celta i el basc. Un cop els celtes de la Celtibèria adopten l'alfabet iber, cal afegir-hi el celtiber. Al sud hi trobem el libifenici o púnic. A partir de tots aquests fets, se'ns posa plenament de manifest la continuïtat dels pobles ibers fins a l'Edat del Ferro, quan ja apareixen amb tota claredat com a cultura autòctona als territoris catalans. Aquesta continuïtat és ben manifesta a partir del Neolític català i del Bronze final, absorbint plenament els trets culturals de les altres cultures presents i adoptant moltes de les seves aportacions. Respecte a les migracions del nord d'Europa, cal dir que els anomenats Bàrbars del Nord, forçats pels huns asiàtics, van fer que, des de molt antic, les diverses branques d'ostrogots i visigots (gots en general) anessin arribant a la Península, on es creu que ja hi havien trobat alans, sueus i vàndals, arribats en etapes anteriors. Els alans eren nòmades procedents del Mar Negre i del Caspi, que s'havien instal·lat, bàsicament, a Lusitània i Cartago. Els sueus venien de l'Elba i l'Oder i s'establien al nord-oest peninsular. I els vàndals procedien de l'est de Germània i es van instal·lar a la Bètica. Per ells, la Península era com el final de la Terra. Els gots (gotar o gots de l'oest) eren originaris de l'illa de Gotlàndia, als Països Nòrdics, rivals dels svear -ja esmentats per Titus i Tàcit- que van donar nom a Suècia.



	Els escandinaus eren pobles conqueridors i bàrbars, gent que no llaurava la terra, invasors marítims amb reputació de brutalitat i destrucció, i amb una població errant i nòmada. Normalment vivien en carros, no pas en cases. Els anomenats vikings eren pirates, aventurers i guerrers que des del Bàltic havien arribat a l'Atlàntic, al Mediterrani i a l'Orient Mitjà. Es creu que cap al 1800 aC ja havien estat a Islàndia, Groenlàndia i Amèrica del nord. Els llocs on arribaven eren totalment saquejats. Les seves inscripcions eren semblants a les rúniques. Hervás i Panduro estimaven que Lapònia era habitada per gent escita que s'anomenaven a si mateixos llavor, ocupant tots els països Nòrdics, part de Rússia i àrees de llengües no indoeuropees de la zona finohúgria (suomis, etc.). La llengua ancestral no indoeuropea era l'hugro. A partir del IX mil·lenni aC s'havia estès per tot el llevant peninsular una fase neolítica preliminar, amb la ceràmica, l'agricultura i tots els canvis substancials en el sistema de vida. Altres assentaments avançats del Neolític es troben -a part del Pròxim Orient i Anatòlia- en els territoris de l'antiga Ibèria Oriental, a les planúries de Konya, Catal Hüyük, Can Hasan, etc. (Turquia), i s'hi han trobat coincidències amb els costums funeraris del llevant ibèric i amb el sistema de sepultura de fossa dels territoris catalans. En aquelles zones anatòliques, es produïen també intercanvis de minerals amb àrees de l'actual País Valencià (8000 aC). De fet, l'origen de l'expansió neolítica sempre se situa al sud del Caucas, en àrees de la Ibèria Oriental o properes. Es creu que la primera ciutat del món va ser Catal Hüyük i la segona Jericó. A Itàlia, el Neolític s'inicià al nord, i a França, sobretot a partir del Delta del Roine i de la regió de la Camarga, que després formaria part de la Ibèria occidental. A partir del VI mil·lenni aC els nous sistemes agrícoles, ramaders i socials arriben a la península ibèrica per desenvolupar-se plenament al V mil·lenni aC. Gràcies a les datacions absolutes, es pot afirmar en quins llocs es documenten per primera vegada les noves formes neolítiques de vida, com la ceràmica, entre els indígenes de les àrees d'Alacant, València, Castelló, Catalunya i Andorra, amb bones representacions culturals també a la Llitera i al Baix Aragó. En el context dels sepulcres de fossa, apareixen representacions femenines a la ceràmica. A les pintures rupestres lleidatanes se'ns mostren les primeres tècniques de gravat i la Dama de Gavà és del tipus deessa mare soliforme. A partir del V mil·lenni, el Neolític va anar-se estenent cap a la resta de la Península, especialment durant el IV i el II mil·lenni aC. Només a Portugal i Catalunya, van aparèixer necròpolis amb sepulcres megalítics de corredor del IV mil·lenni aC, essent els únics llocs que formen part d'un Neolític avançat per arribar després a Catalunya l'etapa dels sepulcres individuals de fossa. Els poblats més antics es troben documentats al IV mil·lenni aC a Alacant. El primer Neolític de ceràmica cardial està molt ben representat a les coves de Montserrat, on per primer cop es va identificar aquesta tècnica (V mil·lenni aC). Del IV mil·lenni daten els poblats de Berga, i a partir d'aquestes dates s'identifiquen només a Catalunya sepulcres de fossa i ceràmiques, que mostren una població agrícola. En serà un exemple Can Tintoré, a Gavà, on es troben les primeres mines en galeria d'Europa. El mineral de Gavà s'exportava per atendre la demanda d'ornaments d'una pedra verda existent per fabricar collarets i joies. Per Catalunya, s'estengueren també els sepulcres de cista, que es van estendre cap al Baix Ebre, Osca, la resta d'Aragó, Andalusia oriental i la Meseta sud. Durant el IV mil·lenni, al llevant peninsular, a Catalunya i al sud oriental de la península, apareixen poblats, però a la resta peninsular la vida encara es documenta en coves. Al País Basc es documenta la plena existència d'un Neolític propi. Quant a l'art del Paleolític superior, ens trobem amb l'art llevantí esquemàtic, que pot titllar-se d'expressionista, naturalista i estilitzat, a tota l'àrea dels Països Catalans continentals primer i que, més tard, es difon cap a altres llocs. Els temps que van entre l'època de la Protohistòria i la Història, en els territoris ibers, ens marquen el període de la Prehistòria ibèrica, tot i que els límits són difícils de fixar, al ser èpoques marcades per la falta de cronologia escrita. L'Edat del Coure (aram) i la del Bronze ens assenyalen un període iber i celta, de la mateixa manera que després de l'Edat del Ferro arribem a la plenitud ibèrica. El primer senyal de pintura protohistòrica és del quaternari, localitzat en territori d'ibers ilergets a la Cova del Tabac, i es tracta d'una pintura feta amb mineral d'òxid de ferro i senyals de coloració vermella com les de Cretes (Tortosa), o les del Cogul lleidatà. CAPÍTOL 4 LA FORMACIÓ D'UNA CULTURA En un territori de tantes migracions i contactes entre cultures, s'ha de parlar necessàriament i amb insistència de l'origen dels pobles ibers i de la seva formació. Val a dir que J. Maluquer de Motes, en el pròleg al llibre Los Íberos, d'Arribas, assenyalava que el concepte d'origen d'un poble o d'una cultura ha estat desplaçat per la idea de formació, perquè el primer suggeria només una translació, un moviment, una migració o unes invasions que explicaven l'aparició d'un poble en un lloc, en canvi -diu Maluquer-, la idea de formació és més ajustada a la realitat del context històric, en comportar com a procés, la continuïtat i la valoració de les diverses aportacions rebudes. Els investigadors plantegen aquest problema -afirma Maluquer- "valorant els mestissatges que s'han produït fins arribar a l'etapa florida d'una cultura històrica". En el neolític ibèric, les coves eren habitades de manera regular i la pesca s'intensificava. Amb els estímuls mediterranis es va produir una autèntica revolució cultural amb el desenvolupament de la mineria, que va dur al litoral prospectors, sacerdots, comerciants i aventurers, arribant noves formes de vida que els autòctons van anar reelaborant, tot creant la nova cultura megalítica catalana. La circulació marítima va créixer molt i la societat es va estratificar totalment. A partir d'aquest moment, les diferències entre el litoral ibèric i l'interior peninsular celta es van incrementar progressivament. La part celta, en ser bàsicament ramadera, tendia cada cop més a la concentració de poder. Al litoral i a tot el territori iber en general, l'economia mixta, les relacions entre poblats, els contactes marítims, l'evolució de les idees religioses, la personalitat pròpia de cada nucli i la unitat cultural i lingüística de les tribus ibèriques, van fer que s'iniciés aviat un sistema de vida urbà. Especialment entre els ibers del llevant, s'havia arribat a formar un gran equilibri mediterrani que havia començat en el període Eneolític, i permetia que les unitats autòctones es desenvolupessin àmpliament. La gent del litoral va expandir-se cap al mar Baleàric, Sardenya, Còrcega, Sicília i sud de França, produint-se un gran equilibri durant l'Edat del Bronze mediterrani. A partir del segle VIII aC la presència al litoral iberocatalà de pobles de cultures hel·lenístiques es deixarà sentir també amb molta intensitat i marcarà l'inici de les exportacions des del llevant cap a la península itàlica i pel Mediterrani en general. Arribas, en el llibre abans esmentat, explica com la cultura ibèrica, quan mor, ho fa sense decadència i només pels impactes dels exèrcits cartaginès i romà. El Bronze valencià o mediterrani és dels més importants i ens marca una època pre-ibèrica i la importància cultural de la zona de llevant. Martínez Santaolalla sempre distingeix entre el Bronze mediterrani i l'atlàntic. La cultura d'El Argar queda delimitada i sense difusió. Els entorns del riu Vinalopó, en ple territori iber, són els que marquen les àrees del Bronze més antic. La cultura del llevant és en tots els casos diferent de l'argàrica però té semblances amb el Bronze català. En els territoris ibèricament genuïns, podem dir que del Neolític passem a l'època pròpiament ibèrica o cap a una clara iberització, i que el substrat indígena neolític als Països Catalans és la base ètnica ibèrica -després catalana- des de molt abans de l'any 1000 aC.



	CAPÍTOL 5 ELS POBLES NO IBÈRICS DEL SUD PENINSULAR Les referències mítiques parlen de l'existència d'un estat anomenat Tartessos o Tarsis, a la baixa Andalusia, que s'estenia per tot el territori bètic o turdetà. Segons aquest mite, la capital era en terres de Jerez i s'anomenava Monarquia d'Argantonios o Reis de la Plata. El cas és que, deixant de banda els topònims, sembla que es tracti de la rica civilització fenicipúnica i líbia que s'havia establert al sud durant el I mil·lenni aC. En tot cas, el problema del relat mític tartessi rau en el fet que de Tartessos no en queda rastre, no s'han trobat cap mena de restes ni tampoc referències directes escrites. En canvi, quan el sud s'havia iberitzat i s'havia transformat culturalment en la Turdetània, ja és esmentat per Estrabó com a zona del sud que abastava un territori des de prop d'Alacant fins a Granada. La toponímia en -hipo- que vol dir lloc emmurallat, marca també la fita amb altres pobles genuïnament ibers, tal com la toponímia en -briga és característica de les tribus celtes. Estrabó sempre distingeix als turdetans dels ibers o dels lusitans del Duero. Si bé és cert que gran part d'Andalusia, en alguns aspectes es va iberitzar per raons de "contacte" i proximitat, també ho és que, tot i aquesta iberització, va mantenir els seus trets culturals propis tal com ens ho mostren les restes arqueològiques i les escultures trobades a Porcuna (Jaén), Càstulo, Osuna, Baza o Màlaga, diferents de les escultures ibèriques dels territoris genuïns. El sud va adoptar la llengua ibèrica -encara que amb moltes variants- però sempre es va caracteritzar per unes diferències culturals molt manifestes en la seva personalitat i per les influències rebudes dels pobles semites de l'àrea libifenícia, púnica i cartaginesa. A l'ensems, la celtització posterior esdevinguda en aquells territoris tant per part de celtes europeus com mesetaris, va deixar també molta influència, assolint característiques molt peculiars. Les invasions posteriors dels celtes vàndals, que van instituir el nom de Vandalicia -després Vandalucia i finalment Andalusia-, contribueixen al mestissatge. Els vàndals venien de l'antiga Germània i eren gent molt guerrera, destructora i despietada amb els pobles que ocupaven. La tribu dels vàndals que van anar a Galícia juntament amb els sueus, va ser la dels asdingos. A la Bètica s'hi van quedar els silingos. Al sud, amb el descobriment per part dels fenicis d'importants jaciments minerals, s'havia anat fent una civilització de tipus orientalitzant, amb seu principal a Cartago Nova (Cartagena). Tant els fenicis com els hebreus havien marxat junts cap a ponent tot costejant la costa d'Àfrica simultàniament amb l'arribada dels libis des de la fundació de Cadis en el segle VI aC. Els hebreus -els de l'altra banda del riu- a Egipte, també hi havien arribat juntament amb els libifenicis. CAPÍTOL 6 LA CULTURA IBÈRICA ALS ESPAIS FRONTERERS La majoria de poblats o necròpolis on s'han trobat escultures ibèriques, estan ubicats en els territoris dels Països Catalans continentals o en llocs que, encara que actualment no corresponguin als territoris esmentats, eren molt propers o estaven en àrees d'influència. Les zones limítrofs o veïnes dels poblats genuïnament ibers -com passa en el Cigarralejo, que està a tocar de la comarca de Vinalapó i Elx- sempre agafen trets de la cultura material veïna. Entre els ibers i els celtes de l'altra banda de l'Ebre (a la Celtibèria), la iberització es va donar per la proximitat entre les dues cultures, però això no va privar que els celtibers continuessin essent celtes i parlant la seva pròpia llengua: el celta. En molts casos, els poblats o necròpolis trobades fora de les àrees de la Ibèria genuïna es localitzaven en els territoris fronterers del Cinca, Terol, Saragossa, Múrcia o Osca. Quant als poblats ibers d'Andalusia, cal tenir present que els materials o objectes ibers torbats, o les escultures, tenen sempre un toc orientalitzant que els diferencia de les ibèriques. En tot cas, les influències són lògiques, per l'existència de la Via Heraclea (després Via Augusta), el Camí d'Anníbal o Carthago Nova. Aquesta via anava des de Roma fins a Cadis, de nord a sud, amb molts creuaments i vies secundàries importants. Aquests camins de circulació passaven per tots els territoris del sud-est de la Meseta i Andalusia, mantenint contactes amb tots els pobles ibèrics propers. Tots els llocs d'Andalusia on s'han trobat jaciments d'influència material ibèrica -tot i que orientalitzants-, com al Cerro de los Santos, Porcuna i altres llocs de la província d'Albacete, estaven afectats per alguna via de circulació provinent del nord. En canvi, veurem com a la part costanera del sud peninsular andalús, no hi ha cap jaciment ibèric, contràriament al que passava en altres territoris de la costa peninsular dels Països Catalans. Si la cultura ibèrica genuïna dels "antics ibers" s'havia desenvolupat a partir del País Valencià i en territoris sempre propers a la costa, podia haver continuat en direcció cap al sud, seguint la mateixa línia d'expansió que va seguir cap al nord. En canvi, els contactes es van produir només en territoris fronterers o en territoris de pas o de pont amb les vies de circulació esmentades. Per aquest motiu, quan s'acaba per la costa l'actual província d'Alacant -tot i la gran profusió d'assentaments ibers existents a la zona alacantina-, s'acaben sobtadament els poblats ibèrics. És important distingir els pobles pròpiament ibers de tots els altres pobles o territoris que van iberitzar-se després per un o altre motiu, en època pre-romana, pre-celta o fenicipúnica. Per això, de cap manera no podem comparar les escultures, els objectes, la Dama sedent de l'Alcúdia o la Dama d'Elx (Alacant) amb les escultures de tipus iber trobades en jaciments de les províncies de Jaén, Múrcia, Albacete o d'altres llocs d'Andalusia, que, a nivell escultòric poden ser més interessants que les d'Ibèria però són clarament orientalitzants. No podem establir cap relació entre la divinitat femenina de La Serreta (Alcoi) i l'art ibèric d'Andalusia. L'art ibèric del sud adquireix sempre la seva expressió només a partir dels motius orientals en què realment s'inspira. Les bitxes, els toros, les flors de lotus, les esfinx..., tot ens parla de les influències orientals que van rebre. Hem de comprendre que la cultura pròpiament ibèrica és conseqüència de l'evolució de la gent primitiva que des d'abans de l'època neolítica havia anat evolucionant. Els materials trobats en els seus jaciments ens demostren que podien haver estat influenciats per l'ambient mediterrani, però no per cap altre poble en concret. Són aquests jaciments i poblats els que ens permeten observar, en la majoria de casos, un cercle de la continuïtat de vida en aquests territoris, iniciada en èpoques prehistòriques i que va donar, per evolució pròpia i les influències rebudes, la cultura ibèrica i els seus etnos en base a una continuïtat d'habitació de molts segles. Entre els segles VI i I aC, la cultura ibèrica es va anar expandint o desenvolupant per tot el litoral dels Països Catalans. Actualment hi ha una tendència a convertir en tartessi tot el que és realment oriental, intentant establir una combinació de continuïtat cultural entre el tartessi i l'ibèric, sense tenir present que no hi ha una sola prova -més enllà del mite- de que Tartessos hagués existit. Els qui volen emmascarar la realitat del món ibèric genuí, l'únic que estan aconseguint és que la nostra Ibèria seguís essent una Ibèria perduda enmig de la gran "unitat" peninsular que sempre s'ha pretès construir. La civilització ibèrica, sens dubte, engloba en els seus orígens pobles diversos, però la seva cultura només es pot entendre amb una total unió lingüística i cultural i amb les naturals diferenciacions que estableixen -amb el seu nom ibèric- les comarques dels nostres territoris actuals. Si no fos així, a totes les comarques i territoris no s'hauria parlat la mateixa llengua. Amb l'intent d'englobar els pobles ibèrics amb els libifenicis, púnics i cartaginesos, es parla d'una iberització molt sui generis. Està molt clar que, a Cartagena per exemple, ja no podem parlar de cultura o d'ètnia ibèrica, car tot i que poguessin adoptar coses dels ibers o a l'inrevés, les comparacions -també les lingüístiques- resulten del tot absurdes. Per tant, hem de deixar d'establir comparacions entre els ibers de la Ibèria primitiva i Andalusia, la Bètica o la Cèltica, deixant de definir els ibers genuïns com els "Prínceps d'Occident" ja que, en tot cas, aquest nom només seria aplicable a les cultures de l'àrea andalusa.



		Les penetracions i els contactes de pobles d'Alacant amb els sud-est de la Meseta estan ben documentades, si tenim present que com a Porcuna, els trets culturals dominants eren totalment orientalitzants. El moment més orientalitzant del sud, per les influències fenícies, s'acostuma a situar entre el Bronze final I i II (des del segle VII aC al VI aC) i el període plenament ibèric. Precisament, al segle VII aC, el control de l'Estret i dels metalls ja estava totalment en mans fenícies. Segons José Blánquez Pérez, les vies de comunicació principals, a més de les dels curs de rius com el Segura o el Vinalopó, són les que van impulsar la formació dels elements culturalment ibèrics al sud-est de la Meseta. Molts poblats de les àrees de frontera que fan de pont entre dues cultures molts cops van ser senzillament assentaments ibers en territoris veïns, com en el cas d'El Cigarralejo, on s'ha comprovat que es tracta d'un hàbitat ibèric dels contestans. Segons J. P. Morel, el funcionament habitual del comerç foceu o de l'emporità era de nord a sud. El comerç d'Empúries només anava fins a Múrcia, límit tradicionalment del comerç grec i iber, tot i que també practicaven amb la resta d'àrees de la costa peninsular (ben documentat fins a Huelva, Sierra Morena, Còrdova, etc.), fet que establia possibilitats a la continuada iberització cultural i lingüística dels territoris de cultura fenícia. púnica o semita. Més que una iberització s'anava produint un fenomen de préstec cultural. Els eubeus grecs també viatjaven al sud, però les seves navegacions no van donar cap instal·lació; d'altra banda, en els territoris ibers es parlava una llengua, la ibèrica, i en els fenicis la llengua pròpia era bàsicament la púnica, les libifenícies o el celta. CAPÍTOL 7 ELS POBLES CELTES Els celt, kelt, kelte, del llatí celta, eren anomenats pels romans celtae (bàrbars). Al segle II aC els grecs els anomenaven gàlates i els romans galli (gals). Es creu que el nom l'havien agafat els grecs d'alguna tribu de la zona de Marsella. Galata i gal vénen de l'arrel gal- (poder, força), del lituà galeti (poder) o galià (força). En rus, golem vol dir gran. En celta, irlandès i bretó també és gal. Es tracta del grup de pobles primitius que en el període entre la Prehistòria i la Història van envair la Península abans i durant l'Edat del Ferro però especialment cap el 900 aC i fins el 700. Segons Herodot predominaven a la Península i eren el poble dominant a l'oest, conservant la seva puresa racial a Galícia, Portugal i la Meseta. Numància és la font més important que ens parla dels celtes, que formen la base de les arrels dels pobles hispans indoeuropeus. Des del segles VI aC eren coneguts com a keltoy entre els grecs, derivant com s'ha vist cap a keltay o galatai, transformats pels romans en celtae o celtici i galatae o galli. L'origen primitiu es troba a l'Àsia, units amb el tronc germànic-eslau i passant al grup ari-grec-itàlic més endavant. La Cèltica europea, segons Posidoni, ocupava des del Ponto fins a l'Escítia. Les seves migracions van començar des del Rin i el Danubi, donant el nom de Cèltica a la regió formada entre el Sena, el Garona, el mar i els Alps. Per als hebreus, tant els celtes com els escites, els perses o els libis, eren els bàrbars, perquè eren els qui havien penetrat a l'antic territori grec. Era una societat totalment illetrada i àgrafa, que amb la figura del rei Arthur van veure renéixer els mites i llegendes cèltiques, idealitzant els seus guerrers o sacerdots druides. Després d'envair Macedònia, i l'Hèlade, és quan són citats com a galatai, ja que pel nom de celtes se'ls vincula més a la civilització de Hallstatt, i pel nom de gals a la de Tène, tot i que l'única diferència és que el nom de celtes designa el període més antic. Plini i altres autors clàssics empraven el terme celtici per referir-se als celtes de la península ibèrica que no pertanyien al grup dels celtibers. En general, els pobles celtes provenien de la Gal·làcia, antiga regió del centre de l'Àsia Menor en poder dels gàlates. Primer havien passat d'Europa a Àsia per saquejar pobles propers, però en ser derrotats pels siris s'establiren a la Gal·làcia. Oroginaris, doncs, del centre d'Europa, durant l'Edat de Ferro poblaven un gran territori que anava des de l'Atlàntic fins a l'Àsia Menor, vivint per gran part d'Europa, des d'Irlanda dins als Balcans i la península ibèrica. La seva cultura dels Camps d'Urnes (Urnenfelder), al segle VI aC, s'havia estès per tot Europa. Els gals són els qui més es van expandir per Europa, amb especial incidència a França (la Gàl·lia) i gran part de la península ibèrica. El nom celta, segons Benveniste, significa el poble sotmès. Segons Villar, el nom de gàlates prové del llatí galli, d'on surt Galàctica per a Àsia Menor, Galítzia per a l'Europa Central o Galícia per a la península ibèrica, provinents tots de l'arrel gal-. De fet, els gals són l'element més característic de l'Europa indoeuropea. La seva llengua es creu que havia evolucionat fins a convertir-se en celta, un cop els autòctons de la Vella Europa havien perdut la seva importància. Gòtic, germànic i celta són llengües del mateix origen que el sànscrit o el persa. Els gàlates eren pobles enemics dels mediterranis, que s'havien establert principalment a l'Anatòlia, Egipte la Gran Bretanya i el País de Gal·les. Els indoeuropeus de la Península eren pre-celtes i celtes (1100 aC) i van entrar a la Península per Catalunya, on van trobar establertes per totes les comarques les respectives tribus ibèriques. La Península va ser plenament celtitzada, però a les comarques ibèriques van ser absorbits pels pobles autòctons, tot i adoptar molts dels seus trets. Quan els celtes arriben a la Península, els ibers ja treballaven el ferro, que utilitzaven per fabricar eines i armes, especialment la falcata ibèrica. Els ibers també coneixien l'alfabet i tenien una escriptura pròpia. Els pobles indoeuropeus que es van quedar al Duero van ser els pelendones, a Extremadura, els cempses, a Navarra i Cantàbria els belgues, i a l'Ebre els pròpiament celtes. Aquestes societats s'expandien a base de fer escomeses armades, però després de les persecucions romanes es van retirar en gran part cap a la Gàl·lia. La seva tradició ha sobreviscut a Irlanda, Gran Bretanya i Galícia. L'estructura social era aristocràtica i els caps rebien la influència dels druides. els qui s'havien establert al País de Gal·les van ser els únics no romanitzats. Ells són, doncs, els autors de la indoueropeïtzació de tot Europa. De fet, ja eren molt diferents dels indoeuropeus primitius del nord del continent (euròpids, desprès també caucàsides que tenien la pell blanca, els cabells rossos i els ulls blaus), fins després de les indoeuropeïtzacions. L'ètnia celta era preferentment de cabells i pell foscos. Segons la teoria de Gimbutas, el seu origen estaria en la cultura dels kurgans de la zona oriental d'Europa, tenint en compte les evidències dels termes lingüístics que empraven per designar la flora i la fauna i per les restes arqueològiques trobades. Kurgan és el tipus de sepultura en forma de túmul rodó semblant a les que es poden veure a El Argar (Almeria), que pertanyen a l'Edat de Bronze. Tant la Cèltica europea com la peninsular cèltica i celtibèrica, formaven part de l'Europa extramediterrània, i durant les seves invasions peninsulars procedents del Rin i l'alt Roine (segles VII-VI aC), no van intentar cap invasió coneguda del territori iber. L'última aportació ètnica celta rebuda pels autòctons va ser la de la segona onada, provinent de Suïssa i el nord d'Itàlia. Sovint hem idealitzat molt aquests pobles i les seves confraries religioses druides, però de fet no eren més que els soldats que anaven a la guerra. A la part indoeuropea de la Península havien arribat en caràcter de colons militars, instal·lats en campaments (magos = camp; ialos = espai descobert). Aquests sufixos no es troben en els topònims no indoeuropeus perquè aquells pobles ja estaven ben assentats en poblats de caire urbà. Els principals sufixos peninsulars no indoeuropeus eren: -duniu o -duno (Salardú, Verdú, Besalú) o -ili, -ilti (Iltirda). Els pobles celtes van introduir a tota la Península millores en la metal·lúrgia i els enterraments per incineració i "Camps d'Urnes" contribuint al desenvolupament de la cria de porc ibèric. Els seus monuments de pedra són megalítics, com dòlmens, menhirs, cromlechs o pedres oscil·lants, noms que s'han estès a monuments de llocs on els celtes mai no havien arribat. El nom Galízia o Glícia deriva del ruteno o del polonès halicz, i va comprendre primitivament la regió dels Càrpats, poblada per tribus lechites de Judà i Jerusalem. Amb les migracions celtes hi anava també gent d'altres pobles que s'anava celtitzant, i per això, segons Nordem, a l'àrea peninsular de Sierra Morena s'hi trobava representada la tribu dels germani, vinguts des de les regions romanes. Tots aquests pobles són descrits pels clàssics com a gent irascible, cercabregues, amiga del combat, del beure i de la festa. Estrabó diu dels celtes hispans: "Són gent que ha renunciat a viure de la terra i que es dedica només al bandolerisme, lluitant constantment entre si i provocant els pobles veïns". Segons ell, els romans van posar fi a aquest estat de coses i a aquesta manera de viure. A Grècia, van ser els gals els pobles que van fer les expedicions per destruir tots els pobles hel·lènics i quedar-se amb tota la riquesa que hi havia a les antigues ciutats gregues.



	L'origen de la llengua celta va sempre lligat a l'origen de les llengües indoeuropees. Actualment, uns tres milions de persones parlen els dialectes celtes a Irlanda (gaèlic albanac o scotish gaelic), Illa de Man (manx), Bretanya francesa (bretó), Gran Bretanya (britonnic de Bryton) i a Gal·les (gal·lès). Aquests dialectes celtes varien entre si en funció del tractament de les labio-velars indoeuropees. Les paraules cèltiques incorporades al llatí se les coneix lingüísticament com a celtollatines. Totes les llengües i dialectes celtes van ser només orals fins després de la cristianització (S. VI-VII), exceptuant la llengua celtibèrica peninsular. Aquest fet comporta que no es disposi de cap document antic escrit per ells mateixos fins després de rebre l'alfabet ibèric. Les llengües celtes continentals eren el gal i el lepòntic, de l'àrea dels llacs alpins de la Gàl·lia i del nord d'Itàlia (celta, gal, lligur, celtoligur). Les insulars eren les parlades a les illes: gaèlic, goidèlic, irlandès antic o fenish i el manx (també menx o mannois) amb certes influències escandinaves. Les inscripcions ogàmiques més antigues són aproximadament de l'any 500, escrites en l'alfabet ogom, que no és res més que una transformació de l'alfabet grecllatí introduït pels missioners del segle V. El gaèlic es divideix en l'escocès d'Escòcia i les illes Híbrides i l'irlandès o old irish (segle XIII). A la península ibèrica parlaven un celta que s'ha denominat hispanocelta, ja que tot i adoptar l'alfabet ibèric van seguir parlant -i després escrivint- celta. Al País de Gal·les i a la Gran Bretanya es va introduir també el kymroeger gal·lès, cymraeg o cymro, parlat per alguns colons i nadius del segle XII. A Cornualles es parlava el còrnic i l'armòric (segle X). El gal de l'Àsia Menor es va extingir. Segons els clàssics, a Escòcia, els irlandesos havien introduït una llengua pre-gaèlica anomenada picto, parlada antigament pels habitants pictes, pre-indoeuropeus i pre-celtes. En general, entre els celtes, l'escriptura és un fenomen tardà, adaptaven sempre escriptures d'altres llengües, i la seva autèntica culturització no es va produir fins a partir dels romans i amb l'expansió del cristianisme. Els pobles no celtes de l'antiga Europa es distingien d'aquests pobles indoeuropeus perquè no parlaven llengües del grup de les indoceltes indoeuropees. A nivell de la península ibèrica, és amb el celta que comença el bilingüisme en els territoris colonitzats per ells. La variant més propera al celta peninsular era l'old irish o irlandès antic. La majoria d'informacions sobre aquests pobles s'ha obtingut a partir dels escrits de l'etrusc, el grec, el llatí o el celtiber, i a partir del text de Coligny (França). Sempre que en referir-se a aquests pobles s'ha parlat de celtomania o germanomania ha estat per haver emprat erròniament el terme ari que, limitat als indoiranians, s'ha fet servir modernament per designar i definir aquests pobles com a superiors. De tota manera, Martin Bernal insisteix en els errors comesos en supeditar tota la cultura europea al fet indoeuropeu o indogermànic. El gal o celta, un cop desplaçat pel llatí, a França va donar el romanç gal i a la Península el romanç castellà a partir de l'hispanocelta. A la Meseta és on millor es pot parlar de l'ètnia i cultura celta, que va expandir-se per tota la part occidental de la Meseta fins a l'Atlàntic, totalment identificada amb la Celtibèria, perquè realment també era celta. La cultura celta està igualment ben documentada al sud-est de la Meseta i a molts llocs d'Andalusia. CAPÍTOL 8 LA PREHISTÒRIA I ELS DIFERENTS POBLES PENINSULARS No gaire lluny del País Basc, a la província de Burgos i llocs de La Dolina, es van trobar les restes humanes més antigues d'Europa. La troballa d'aquestes restes de més de 780.000 anys, ha posat de manifest la possibilitat d'una altra espècie d'homínids, ja que se sap que no es tracta de restes ni d'Homo Sapiens ni d'Homo Habilis ni d'Homo Erectus. Les restes de La Dolina són de les més antigues d'Europa, seguides de les de Mauer, Homo Erectus, pre-Neandertal, Neandertal, Sapiens arcaic, Cromanyó, Sapiens i Sapiens-Sapiens actual. Com que els neandertals van desaparèixer fa uns 35.000 anys, paral·lelament a l'arribada de nous pobladors procedents d'Àfrica, només podem parlar del nostre origen africà, tal com diu Martin Bernal. L'Home d'Orce, tot i els grans dubtes que presenta, seria molt posterior al de La Dolina. Les excavacions de l'Abric Romaní de Capellades, lloc ocupat des de fa 70.000 anys i fins fa uns 40.000, han mostrat que hi havia una espècie molt avançada, amb costums com els de l'Homo Sapiens. En aquestes excavacions s'han trobat eines de fusta fetes per l'Home de Neandertal, fet únic al món, ja que la fusta només es conserva si hi ha carbonat càlcic. També s'hi han trobat més de 200 fogars i mils d'eines de sílex. Això demostraria que aquests homes s'organitzaven l'espai de manera molt coherent, i quan viatjaven devien fer servir l'Abric Romaní de Capellades com a campament al seu pas per l'Anoia. A la zona nord, al litoral cantàbric, predominaven els pobles càntabres, vàrduls, autrigons i caristis, a més dels grups celtes galaics, turmògids, berons i asturs. La zona central occidental era plenament celta i és on van predominar després els pobles celtibers, lusitans, vetons, vacceus, carpetansevacs, arèvacs, pelendons, totos belos, lusons, turboletes, olcads i lobetans, tots de predomini cultural celta. Al sud, predominaven els pobles semites, libifenicis, púnics i cartaginesos, i a la zona est, els pobles ibers genuïns: contestans, lacetans, ilergets i edetans entre d'altres, fet constatat per Varro i Delgado. La Prehistòria havia començat a la península ibèrica entre la fi del II mil·lenni aC i l'inici del I mil·lenni aC, essent-ne el fet més destacat la fundació de Cadis pels fenicis. Les tribus peninsulars no ibèriques que han deixat indicis de la llengua ibèrica són les dels càntabres, asturs i jacetans, tribus que parlaven variants de l'iberobasc, com tots els habitants de les zones pirinenques catalanes. La presència ibèrica va comportar uns mestissatges molt importants a tots els territoris fronterers amb els celtes, visibles especialment entre els celtibers i els turdetans. La cultura pre-ibèrica s'havia anat conformant durant tota la Prehistòria en els territoris dels Països Catalans, però la Península s'havia definit en dues grans àrees lingüístiques i culturals: la dels pobles indoeuropeus (celtes) i la dels no indoeuropeus (ibers i bascs: tots dos amb la mateixa llengua). Se sap que el primer poble que havia conegut la península ibèrica havia estat l'egipci. La part ibèrica i la part celta Els autors clàssics, en parlar de la península ibèrica, distingien el territori celta de l'iber. Francesc Carreras i Candi diu que Estrabó va escriure: "El costat ibèric té força arbrat" i en canvi " el costat celta és ben nu". Amb la seva descripció, ens mostra clarament que hi havia dos grans territoris. En altres descripcions són esmentats amb èmfasi els pobles pirinencs o pobles de cultura de les coves, que havien donat pas a la formació de la nostra cultura. El fet més unificador de cadascuna de les diferents cultures peninsulars i al mateix temps del diferenciador d'aquestes és, sens dubte, el lingüístic. Blanco i Abad expliquen aquest fet en el seu llibre. Segons ells, els grecs utilitzaven el patronímic iber en un sentit molt ampli, englobant totes les tribus iberes i restringint-lo respecte a les altres cultures peninsulars, no referint-se mai a la totalitat. Polibi fa les distincions respectives quan parla de les altres tribus. Per ell, el poble iber és un ethnos del tronc o nació ibèrica o dels ibers (Iberikon Genos). Als tersitas o turdetans se'ls distingia sempre dels ibers genuïns tot i haver-se iberitzat molt fortament. Aquest autor distingeix amb molta claredat el territori iber del celtiber. Herodot d'Harakleia o Asklepíades de Myrleia seguien la mateixa línia de Polibi en les seves referències a Ibèria. En el tractat que cartaginesos i romans van signar l'any 348 aC sobre el litoral mediterrani també es diferenciava el territori iber obert a la influència comercial joniomassaliota de la resta, que depenia de les influències cartagineses. El tractat es va desfer per les guerres púniques.



	CAPÍTOL 9 LA GENÈTICA I LA LLENGUA PRÒPIA DE CADA ÈTNIA L'arqueòleg britànic Colin Renfrew va ser un dels pioners en realitzar una síntesi entre lingüística, arqueologia i genètica de les poblacions, proposant noves datacions sobre l'origen de les primeres societats europees. Una de les seves conclusions és que les llengües indoeuropees van néixer i es van difondre fa uns 9.000 anys. La genètica aporta importants coneixements a l'estudi de l'origen de les llengües, ja que la composició genètica d'un individu s'hereta -segons Renfrew- tant per part paterna com materna. En canvi, les llengües poden ser apreses d'altres persones o fins i tot substituïdes. El més important són les correlacions que, segons Renfrew, existeixen entre els grups lingüístics i els genètics perquè, en general, les llengües es traspassen de pares a fills. Renfrew diu que la millor manera d'estudiar la composició genètica d'un individu d'una comunitat, és observant primer la seva llengua, que alhora pot explicar la història de les poblacions. En el cas de l'èuscar, Renfrew creu que els estudis genètics actuals poden ajudar a descobrir l'origen primer d'aquesta llengua ibèrica, que ja es parlava a Euskal Herria quan els indoeuropeus tot just arribaven a Europa. La llengua euskera o èuscara pot ser considerada com la protoeuskera o protobasca. Tant Renfrew com Luigi Cavalli-Sforza van afirmar que els bascs eren els descendents més directes de l'antiga població paleolítica que va quedar aïllada per la gran onada neolítica de fa entre 35.000 i 10.000 anys. Tots sabem que, tant els gens com les llengües han avançat al llarg de la història de manera paral·lela, sense que els gens determinin la llengua. Val a dir que, des del punt de vista genètic, està clar que només hi ha una sola raça humana, diversificada pels seus moviments migratoris i d'expansió. Per a una òptima comprensió global he volgut presentar aquests conceptes referents a la genètica i a la llengua, a fi de poder enfocar el tema lingüístic iber tot seguit. En aquestes qüestions, he seguit bàsicament Cavalli-Sforza, perquè ens fa entendre perfectament la transmissió genètica i cultural. L'herència cultural humana ha estat possible pels nostres gens, que segurament no són gaire diferents dels dels nostres avantpassats de fa 10.000 anys. Pensem que l'única classificació completa existent sobre els grups ètnics humans és la lingüística, amb unes 6.000 llengües parlades arreu del món. Els diagrames científics mostren semblances que es poden obtenir a partir dels cognoms, la lingüística i la genètica. Les discrepàncies entre les classificacions lingüístiques i les genètiques s'expliquen per esdeveniments històrics coneguts, com una conquesta militar portada a terme per una minoria agressiva, que provoca la substitució completa d'una llengua sense substituir els gens. Tot i aquesta substitució, sempre quedaran senyals de la llengua antiga i dels nous gens. En el nostre cas, la llengua ibèrica va ser extingida a conseqüència de la conquesta militar romana, tant com en la basca l'intent va fer fallida. Les excepcions més importants es troben entre els pobles lapons, finesos o suomis, bàltics i hongaresos, i es van donar situacions semblants a les basques, entre els pobles que han conservat des del Neolític els seus gens i la seva llengua. Segons el tractament que, seguint Cavalli-Sforza, donen Bertranpetit, Margalef, Folch, Esteve, Calafell, Roque, Ventura i d'altres, els gens i la cultura circulen pel mateix àmbit, és a dir, són accelerats o retardats de la mateixa manera. Els conjunts de gens són, doncs, la conseqüència dels conjunts culturals. Si disminueix la intervinculació cultural, el flux dels gens disminuirà, i encara més si hi ha barreres lingüístiques. Amb les migracions s'introdueix la nova població de gens migrats i, per tant, els caràcters de la població d'origen. És llavors quan es produeix el pas de gens d'una població a una altra. Els gens, els pobles i les llengües s'han diversificat paral·lelament als moviments migratoris que, tant Cavalli-Sforza com Martin Bernal, entenen com a expansions, primer d'Àfrica cap a Àsia i després cap a Europa. Una altra hipòtesi seria la correlació directa entre la distribució de gens i la de les llengües, encara que els gens no determinin la llengua dels grups humans. Quant als estudis de gens i població de la península ibèrica, aquests mostren la diferència entre el poble basc i els altres territoris, i es pot comprovar com els bascs són els descendents més directes dels pobles del Paleolític superior. L'estudi de les poblacions pirinenques permet establir un arbre en què els habitants del Pallars i el Ripollès se situarien a la mateixa branca que els dels Pirineus francès oriental i central. En canvi, els del Pirineu occidental vindrien d'una branca diferent, d'on surten també els bascs de les dues bandes de la frontera. De fet, està demostrat que les diferències entre els europeus només són profundes en el cas dels bascs, sards, lapons i islandesos, pobles tots ells d'arrels no indoeuropees, com els ibers. Els estudis de l'ADN de diverses poblacions han permès establir relacions de parentiu tot estudiant les migracions. La primera anàlisi de l'ADN basc es va fer amb la dent d'una dona que pertanyia a una població medieval basca, demostrant-se que les mutacions que es podien examinar tenien una antiguitat superior als 10.000 anys, període durant el qual hi ha hagut una total continuïtat generacional del mateix poble. És ben cert que les peculiaritats de color de la pell, ulls, cabells, fesomia o constitució comunes entre un grup de població serveixen per definir races, però cal tenir present que hi ha molta població mixta. El problema és que només tenim informació de les llengües parlades entre fa 2.000 o 3.000 anys, amb unes classificacions recents que inclouen unes 17 famílies, entre les quals no hi ha el grup de les llengües no indoeuropees, ni vives ni mortes. Moltes vegades, les llengües dels invasors es limiten a incorporar, a les pròpies de cada poble o territori, un cert nombre de mots, prefixos o sufixos de l'idioma dels invasors. I la llengua dels invasors també es modifica, en funció del substrat lingüístic del poble envaït, com va passar amb el llatí, que del contacte amb l'iber i altres llengües va anar sorgint el llatí vulgar i, seguint el procés de diversificació, a cada lloc envaït anirien gestant-se les corresponents llengües romàniques. En els treballs de l'SCB, Ventura destaca respecte a les poblacions, que la paraula tribu és equivalent a la de nació en parlar de determinades ètnies, ja que designa una determinada societat. Ètnia, per oposició a tribu, permet un rigor científic i antropològic que va lligat a una neutralitat ideològica. Per tant, ètnia seria aplicable a totes les societats i és un terme objectiu respecte a les fronteres naturals, que són les ètniques. Segons les noves teories referides al registre fòssil, es creu en un origen multiregional de l'home, és a dir, que a l'origen únic s'hi contraposa un origen multiregional que troba el seu suport en aquest registre i en la genètica. Segons aquesta teoria, els humans van sorgir a la Terra per grups, simultàniament, cada grup en un lloc diferent del planeta. El registre fòssil es fonamenta principalment en ossos i dents, que han permès a Cavalli-Sforza reconstruir els arbres genealògics que relacionin els pobles i les seves llengües. Les troballes fòssils ens expliquen, per exemple, com en el període cretaci el Pallars Jussà era habitat per moltes espècies de dinosaures, i s'han trobat, en els nous jaciments descoberts, més de 300.000 ous. CAPÍTOL 10 L'EDAT DEL BRONZE PRE-IBÈRIC L'edat del Bronze preibèric seria l'edat dels metalls: el coure i el bronze eren els més utilitzats. Durant l'Eneolític és quan es comença a utilitzar l'aram o coure, el bronze i l'estany. Aquests metalls estan directament relacionats amb les necessitats agràries i comercials i amb la fabricació d'eines, ornaments i armes. A partir d'aquest moment, es produeix una gran puixança de la civilització peninsular de l'àrea ibèrica, que va des de Oropesa fins a Elx i que amb la part lleidatana són les zones més pròpiament iberes de tot el territori. A partir d'aquesta època, les construccions ja es fan als cims, i entrem de ple en l'època proto o pre-ibèrica en els seus territoris, que aniria de l'any 2.000 fins el 1.000 aC. Al final d'aquest període, els ibers estaven ben assentats i definits en el que ara és el territori dels Països Catalans continentals de l'estat espanyol, francès i Andorra. L'Edat del Bronze havia aparegut a Orient cap al 2.000 aC mentre a Egipte ja estaven en època històrica. Des d'Armènia i Mesopotàmia es va escampar pel Mediterrani després de passar per l'illa de Creta, de cultura minoica i jònia. A la península Ibèrica s'originà a l'àrea de la cultura argàrica, prop d'Almeria, a Portugal, Galícia i Balears. Al Moianès, en descobrir l'enterrament d'un home de tipus alpí, es va trobar un fermall de bronze centreuropeu , i a Granera, una destral de bronze tubular decorada amb relleus diagonals. D'aquesta època són també les últimes restes descobertes a Sant Martí d'Empúries, en el que era el primer assentament indígena iber datat del segle XII aC. Aquest descobriment va ser capital per a l'arqueologia catalana i mediterrània, ja que confirma que abans d'arribar els pobles grecs, el lloc era habitat pels indígenes autòctons ibers de la tribu dels indiketes. Evidentment, això hauria de comportar un canvi en els plantejaments actuals, situant la cultura ibèrica catalana en el lloc que li correspon.



	Les restes trobades ens mostren com aquests primitius ibers ja vivien en ciutats urbanes, establint-se en els mateixos llocs els grups de jonis-grecs que, procedents de la Fòcia o de Massàlia, s'hi establiren pels voltants de l'any 600 aC. A més de les estructures urbanes, s'hi han descobert moltes ceràmiques. Les estructures de la ciutat eren fetes amb murs a base d'argila, pedres i elements de fusta. A terra hi ha pavimentacions, llars de foc i forns domèstics, a més d'estris de ceràmica i de bronze, i altres elements com botons o anells. En aquesta mateixa època es van habitar les Balears, però no s'han trobat gaires vinculacions amb els ibers. Alguns autors han relacionat els foners balears amb els pobles ibers però, de fet, la fona era púnica i cartaginesa (carquinos), i molt utilitzada pels eivissencs. Segons la informació que va deixar Estrabó, cap a l'any 776 aC els beocis i els rodis havien fundat Roses a l'Empordà iber, i diu que els rodis havien anat a Ibèria per fundar la ciutat abans d'instituïr-se els Jocs Olímpics del 336 aC. Amb l'Edat del Bronze, precedida de la del coure o aram, començava de ple el desenvolupament de la metal·lúrgia, amb importants variacions en els enterraments i en l'habitat, mentre s'entrava en el període històric pre-iber. CAPÍTOL 11 L'EDAT DEL FERRO O ÈPOCA IBERA Uns 1.000 anys aC es produeixen importants migracions centreuropees i libifenícies cap a la Ibèria genuïna i a tota la Península en general, que introdueixen grans canvis respecte al període anterior. La penetració en territori dels ibers es pot dir que va ser pacífica, i significativa fins al Llobregat, nord de València, Castelló i part d'Aragó. Una de les primeres onades conegudes, va ser la que procedia del Rin i l'alt Roine, al segle IX aC. La segona es va produir al segle VII aC des de Suïssa i el nord d'Itàlia, travessant els Pirineus i arribant fins al Cantàbric, que va ser l'última aportació ètnica coneguda que van rebre els pobles ibers. La presència humana des del Neolític antic (3850 aC), amb continuïtat fins al final de la Prehistòria ibera (Edat del Ferro i període dels Camps d'Urnes) mostra, en els territoris dels Països Catalans continentals, un continuum cultural i lingüístic molt manifest, visible en els poblats ibèrics de Sabadell de l'any 1900 aC. Tot i que el material més utilitzat en aquest període ja és el ferro, el bronze se seguia fent servir per determinades coses. Els enterraments que van introduir-nos eren d'incineració. Sembla que, el celtes van donar gran importància a la cria del porc de color fosc, augmentant la seva producció. Les primeres cultures que havien utilitzat les coves del nostre País, desenvolupant una cultura prehistòrica, havien rebut aportacions de la cultura de Hallstatt. La seva evolució i el seu posterior assentament amb els autòctons i altres cultures, van originar la formació de tribus molt característiques, amb plena significació cultural ibèrica i totalment diferenciades de les seves coetànies, les celtes, les celtiberes, les gal·loceltes, les ligurs i les fenícies. Aquestes tribus s'havien anat caracteritzant pels tipus d'enterraments. Durant el megalitisme (segona meitat del III mil·lenni fins als últims segles del II mil·lenni aC), els enterraments són col·lectius i amb espectaculars construccions megalítiques, amb sepultures de corredor, galeria coberta o cambra simple, dels quals en tenim bons exemples a Santa Cristina d'Aro. En l'època protohistòrica, predominava la incineració a terra o en fosses de cremació, amb els objectes d'ús personal dins l'urna cinerària. A Ibèria, la inhumació es fa en abrics i a l'aire lliure, però des del període epicardial era col·lectiva i en coves. Més tard, se'n troben d'individuals i de dobles. Dels rituals funeraris en tenim dades a partir de l'Home de Neandertal, però és a partir del Neolític que es generalitza la pràctica dels enterraments, amb l'aparició de les primeres necròpolis rituals. Després de l'època ibèrica, amb el domini romà i el cristianisme, el procediment de la cremació de cadàvers -que es considerava pagà- es va anar extingint a partir del segle V, amb l'extinció forçada del paganisme i del culte al sol. En algunes comarques no va quedar cap rastre de l'antic ritual. Tot i això, els enterraments en cista del territori iber no són més que una perduració de les cistes neolítiques contemporànies, dels sepulcres de fossa del megalistisme iberocatalà del Bronze mitjà o del període pre-iber. Des del Neolític mitjà, en els territoris ibers s'havia generalitzat l'enterrament individual a l'aire lliure i en grans necròpolis, en l'anomenada cultura dels sepulcres de fossa. Aquests sepulcres, a part de les despulles, contenien l'aixovar del difunt, les ofrenes del grup i, si s'esqueia, els objectes de prestigi. A Guissona, durant l'estiu del 1995, un grup d'arqueòlegs de la UAB, mentre feien excavacions a la ciutat romana, van trobar l'esquelet d'una dona ibèrica d'uns 30 anys, enterrada feia més de 2.000 anys, amb àmfores ibèriques del mateix període (segle I aC). Aquestes àmfores són els recipients on els ibers dipositaven els aliments per als morts tot seguint les seves creences i el seu ritual funerari. CAPÍTOL 12 ELS TERRITORIS IBERS La cultura ibera, entesa com a poble ben establert en el seu territori, després d'absorbir i rebre influències molt diverses, es troba ben identificada durant el Neolític, el Bronze i el Ferro, fins arribar al moment del seu ressorgiment cultural a partir del segle VI aC. D'acord amb els escrits d'Estrabó i Scilax de Carianda, el territori iber començava al Roine, just després dels assentaments ligurs. La Prehistòria ha estudiat l'evolució de la societat ibera, des del seu origen fins a l'ús de l'escriptura. Durant el segle VI aC és l'únic poble peninsular amb alfabet propi i escriptura, començant la seva època històrica. Les troballes en el territori d'Ibèria han aportat restes de totes les cultures prehistòriques conegudes, especialment a Banyoles, Serinyà, Girona, Sant Julià de Ramis, Capellades, Falset, Moià, Rojals, Toralls, Romanyà de la Selva, Folgueroles, Matadepera, Terrassa, Sabadell, Vallgorguina, Salomó, Espolla, Guissona, Bell-lloc, Gavà i tants altres. El cas de les pintures del Cogul, dins l'art prehistòric de l'home del Paleolític i de l'art rupestre, ens situa en un lloc de privilegi perquè són les pintures rupestres amb representacions humanes femenines més antigues d'Europa, a més d'inscripcions posteriors en llengua ibèrica. La civilització ibèrica és la nostra primera cultura autòctona coneguda, distingint-se en els territoris catalans pel gran ús i especialització que va fer del ferro i la farga, la producció de ceràmica, la mineria, la metal·lúrgia, l'agricultura, la navegació i el comerç, a més de la introducció de moltes tècniques industrials. Els seus poblats urbans i les seves ciutats eren fortificats i construïts defensivament. Els seus assentaments són ibers, no pas grecs -com algú pensava- i alguns iniciats abans del segle XII aC. Va ser més tard que van rebre influències positives dels beocis i rodis a Roses, o dels jonis foceus minorasiàtics ( o grecs massaliotes) a partir dels seus assentaments a Empúries. Després de la fundació de Massàlia (Marsella) per part dels jonis foceus, les influències dels pobles jonis sobre els ibers, es van anar incrementant, però integrant-se finalment amb la població indiketa de la ibèria genuïna, com ho demostren els objectes dels poblats de Sant Martí, el Mas de l'Illa o Ullastret. Els escriptors grecs pensaven que alguns dels primers habitants peninsulars, podien haver estat els ligurs en èpoques pre-ibèriques d'edats indeterminades, juntament amb la vinguda d'oriünds del l'Àsia i del nord de l'Àfrica. Es creu que els contactes amb el pobles foceus són els que van donar més plenitud a la formació plena de la cultura ibèrica, en propiciar molts canvis en les tècniques de construcció, l'escriptura, la metal·lúrgia, noves espècies animals i vegetals ( la gallina, la vinya, l'olivera) o el torn de ceràmica. Gradualment, les tribus ibèriques es van anar integrant a les estratègies comercials de les grans potències mediterrànies, fins que cartaginesos i romans, al segle II aC, van començar a explotar el territori iber, forçant els indígenes a adaptar-se a la seva manera de viure, fundant noves ciutats al costat o a sobre de les primitives ibèriques, o reaprofitant els materials ibers a les ciutats derruïdes o cremades.



	CAPÍTOL 13 LA CULTURA AZILIANA El període mesolític s'identifica amb els capsienses, que ens donen la cultura aziliana del Mas d'Azil i l'asturianense, per la qual cosa, diem que l'art prehistòric peninsular neix al nord cantàbric i al llevant iber, entre el Mesolític i el Neolític. Tot l'art esquemàtic del sud peninsular és més tardà. Trobem, doncs, els magdalenienses al nord de la Península i els gravetians i solutrians a la part llevantina, entre el 10.000 i el 4.000 aC, la mateixa època que, en el Baix Llobregat, ja es practicava la mineria en sistema de galeries. La cultura aziliana és definida a partir del descobriment del Mas d'Azil, a la part ibera de la Catalunya Nord del final del Paleolític. Aquesta civilització, amb els seus primers signes d'escriptura aziliana trobats a l'antic Comptat de Foix, corresponen a una cultura pirinenca i mediterrània alhora, com la ibèrica posterior, assentada al mateix territori. Es creu que alguns signes d'aquesta escriptura pertanyien a una escriptura primitiva. No gaire lluny d'Azil, a Nissan les Enserunes (Catalunya Nord), es van trobar jocs molt complexos i daus fets pels pobles ibers de l'Edat del Ferro, semblants als trobats a Agramunt. Al Moianès -Cova del Toll, Fonscalents, Cova de les Teixoneres, Balma de l'Espluga i del Gai (8.000 aC)-, diversos equips de treball de Barcelona, ajudats per especialistes de Tolosa de Llenguadoc, van localitzar estris utilitzats per l'home de la cultura aziloide, definida també a Falset i a Margalef de Montsant. Destaca una destral en pedra polida i diverses proves d'ocupació (habitatges i enterraments) del neolític antic cardial i epicardial, i ceràmica impresa i llisa, amb incisions. També s'hi han trobat moltes puntes de sagetes de sílex. L'arqueòleg Piette, en els seus estudis sobre la cultura aziliana i els signes escriptuaris, diu haver descobert una gran civilització entre els azilians i les altres civilitzacions mediterrànies, que es podria traduir amb una certa unitat com la microlaminar mediterrània, molt ben representada a la Cova del Frare de Matadepera (Vallès Occidental). Piette va arribar a la conclusió que els signes escriptuaris azilians es corresponen amb els egipcis i els hebreus jueus, fent perdre a l'alfabet fenici la total hegemonia que tenia. La civilització aziliana forma part del territori de formació de la cultura ibèrica genuïna o del neolític ibèric, i la seva escriptura -amb registres fòssils- ens fa relacionar-la amb un origen multicomarcal. El primer senyal escriptuari de pintura protohistòrica, es va trobar a la Cova del Tabac de Lleida, i és del Quaternari. De la mateixa època s'han trobat altres escrits a les Coves de Cretes (Tortosa), a les del Mas Llort (Tarragona) o al Cogul, en terres dels ibers ilergets. A les cavernes s'hi van descobrir escriptures ideogràfiques i senyals geomètrics que han estat comparats amb els alfabets guanxes o amb l'escriptura jeroglífica. Algunes comparacions s'han pogut fer amb l'escriptura minoica o jònica, que ens han portat a deduir que l'escriptura simbòlica va precedir la jeroglífica. Per contraposició, cap dels signes trobats a Altamira (Santander) es pot considerar escriptuari. Tot ens fa pensar en la ja esmentada continuïtat cultural en el temps dins dels territoris dels ibers. CAPÍTOL 14 LA INEXISTÈNCIA D'UN NEOLÍTIC PENINSULAR GLOBAL Si es volgués parlar del Neolític de tota la Península en general, no es podria fer fins després de l'extensió i consolidació d'aquest període. Per tant, ens interessa parlar d'un Neolític iber o català. Més enllà, podríem parlar del Neolític corresponent a cada territori peninsular, perquè cadascun hi va entrar en èpoques diferents. Dins l'àrea ibera del Neolític trobem a Gavà, la Bòbila Madurell, la Venus de Gavà, les mines en galeria de variscita i restes arqueològiques recollides en aquestes mines, que demostren la distribució que es feia del mineral que es comercialitzava per tota la franja del Mediterrani català i cap a altres llocs. Troballes de tombes neolítiques descobertes a Olèrdola (Penedès) complementen els altres jaciments existents als Països Catalans. De la cultura megalítica de fa entre 5.000 i 2.500 anys aC tenim, en tots els territoris ibers genuïns, gran quantitat de dòlmens i menhirs, especialment a l'Empordà i al Vallès. Els dòlmens més importants són els de la Cova d'en Daina a Romanyà de la Selva i el de Vallgorguina a la Conreria. Del 3.800 aC tenim els primers objectes de bronze i coure o vasos campaniformes decorats, així com botons d'os de petxina, que demostren l'establiment dels primers contactes entre els pobles celtes indoeuropeus i els indígenes pre-ibers del nostre territori produïts cap al 1200 aC. S'ha dit que segurament d'ells havien après a fondre i treballar metalls. És en aquest moment de la prehistòria quan descobrim, en el territori pròpiament ibèric, el fet cultural iber, que durant l'Edat del Ferro trobem ben constituït. La primera cultura neolítica es va formar especialment a la costa ibera alacantina, on van sorgir els primers agricultors i les primeres ceràmiques. La falta d'homogeneïtat de les diverses cultures de la Prehistòria peninsular fa que no es pugui parlar de l'existència d'una Prehistòria ni d'un Neolític conjunt, sinó del de cada territori o cultura en particular. Per això no podem analitzar, -com fan molts científics-, tota la Península conjuntament, perquè cauríem en generalitzacions poc rigoroses. La Península no ha estat mai una àrea unitària sinó diversa, amb grups diferents que parlaven llengües diferents, per tant, és impossible parlar d'una Prehistòria espanyola. La majoria de pintures rupestres estan ubicades a la serralada de Cantàbria, Catalunya i Llevant, amb algunes mostres al sud i a Gibraltar, a més de les d'Atapuerca, prop del País Basc. Però, com s'ha dit, de pintures rupestres amb figures humanes femenines només se n'han trobat en territori dels ibers. La pràctica primerenca de tècniques agrícoles i ramaderes s'ha pogut comprovar al Paleolític només en aquests territoris ibers (Cova de l'or, Beniarès, Alacant. etc.) i en els mateixos territoris on després es va formar la cultura ibèrica. A Or, sabien fabricar ceràmica i coneixien el cultiu dels cereals, la decoració d'objectes, la cistelleria, els focs per escalfar-se, cuinar i coure ceràmica, les eines per treballar i segar els cereals amb dents de sílex, culleres d'os, punxons, ornaments, anells, teixits, molins de gra i, sobretot, queda clar que ja tenien el concepte de "treball organitzat". Torraven les llavors de blat, esprilla, espelta, civada i ordi, a fi de conservar-les millor. Els animals que domesticaven eren, l'ovella, la cabra, el porc ibèric negre, el bou i el gos. La caça va continuar practicant-se. Aquesta primera cultura neolítica pre-ibera, va tenir una àmplia difusió per tot el litoral català i sud de França. El neolític mediterrani havia incorporat la tècnica de la ceràmica, la decoració, la pintura i la pràctica d'enterrar els morts en fosses protegides i amb ofrenes, ornaments personals i un petit aixovar. En altres nivells es fa palesa l'existència de diversos rituals entre els quals destaquen els de tipus fàl·lic. Només es troben sepulcres de fossa en territori iber. A les Mines de Gavà se'ns presenta una organització social, econòmica, comercial i industrial de fa uns 6.500 anys. La ramaderia havia estat important a tota l'àrea des del IV mil·lenni aC, ja que, a més de servir pel consum i la utilització de les pells, els donava greix per il·luminar i ossos per a la fabricació d'alguns estris. La cultura catalana dels sepulcres de fossa ens mostra com fa 5.000 anys teníem societats molt avançades, i amb una metal·lúrgia altament desenvolupada, amb capacitat per a l'intercanvi i l'exportació. Cap al final del Neolític va aparèixer la cultura megalítica, amb els dòlmens que apunten cap a societats pastorals que coneixien l'ús d'alguns metalls (coure i bronze). Prop d'Almeria, a Los Millares, es troba, datat del 2.400 aC, el desenvolupament de la metal·lúrgia (no pas amb mines de galeria) i poblats urbans amb cabanes circulars, enterraments en túmuls d'inhumació col·lectius i objectes domèstics diversos. La cultura del Bronze de fa uns 3.500 anys tampoc va donar una cultura uniforme a nivell peninsular; per això, en el II mil·lenni aC són molt diversos els grups culturals existents. El comerç del bronze, del coure o de l'or i la quincalla per refondre, estan ben justificats per l'aparició de la metal·lúrgia del ferro entre els ibers. La cultura argàrica, també a prop d'Almeria, i la del Bronze meridional portuguès, iber, català i valencià són un fet. A les cultures de llevant (País Valencià iber) les tribus ocupaven els cims o punts més elevats, amb notable densitat de nuclis habitats, estatges rectangulars de sòcol de pedra i parets d'adob. Les coves i forats rocosos s'empraven per enterrar els morts, i l'ús dels metalls estava generalitzat.



	A partir del segle X aC es va iniciar un procés de migracions transpirinenques des d'Europa per part dels pobles indoeuropeus. Tots aquests pobles tenien el costum d'incinerar els morts. Per això ressorgeixen els cementiris anomenats Camps d'Urnes. Aquestes migracions van passar pels territoris ibers de Catalunya i Aragó i van triar, per establir-s'hi, principalment Navarra, Aragó i les Valls de l'Ebre. En aquesta mateixa època els fenicis colonitzaven el nord d'Àfrica i la costa de Tunis, creant petites factories en el sud peninsular, des de Cadis fins a Cartagena. A l'àrea ibera va ser més important la influència dels pobles jonis, foceus i grecs. A les àrees peninsulars costaneres hi havia mines de coure, estany, or i plata, proporcionant la seva explotació i el corresponent intercanvi de materials provinents d'Orient, com ara teixits, joies, ornaments, perfums, objectes de pasta vítrica, vi, oli i ceràmiques de torn envernissades. Els ibers del litoral van adoptar ràpidament la ceràmica feta amb torn i van aprendre la tecnologia del ferro, que es va difondre entre totes les tribus ibèriques. També havien adoptat la manera de construir les seves cases i l'alfabet, creant el seu propi sistema monetari amb plata, bronze i or. Els grecs s'establien sempre fora de les ciutats iberes, i per això Titus Livi escriu: "Empúries està formada per dues ciutats, la dels grecs i la dels ibers". Els territoris ibers eren coneguts com a terra dels ibers o ibèria, nom que aleshores no es feia extensiu a la resta peninsular. Les colònies del sud andalús van ser fenícies des de Huelva fins a Almeria. El Neolític mitjà és conegut en els territoris dels ibers pels sepulcres de fossa (4500-3000 aC) i se li aplica el nom de cultura dels sepulcres de fossa, ben representada arreu dels Països Catalans. Aquests sepulcres eren fosses revestides de lloses i excavades en el subsòl, i s'identifiquen tres fàcies comarcals segons el tipus de construcció: la vallesana o sabadelliana (fosses), la solsoniana (cistes) i l'empordanesa (corredor). Tots tres tipus eren organitzats en necròpolis. Aquesta cultura autòctona estava tan ben assentada que a la majoria de comarques no va quedar cap rastre dels altres tipus d'enterraments. La Venus de Gavà, datada del Neolític mitjà ( uns 5800 anys), és la figura més antiga de ceràmica negra. És l'única peça coneguda amb forma humana de tota la Península. Aquesta escultura demostra també la similitud entre els cultes de tot el Mediterrani, en evocar una deessa de la fertilitat. Està composada de tècniques decoratives diverses, com el relleu, el gravat i la pintura, que recorden motius solars. CAPÍTOL 15 SOCIETATS TRIBALS MEDITERRÀNIES El primer Neolític es troba a l'àrea compresa entre el Pròxim Orient i l'antiga Jònia (actual Turquia). Les societats encara caçadores estaven escampades per tot el llevant ibèric de la costa peninsular, formant més tard la Ibèria occidental. Aquestes societats no seguien culturalment aquells grups que encara no s'adaptaven a les noves societats protourbanes, i així neix l'anomenat sistema cardial, que defineix el neolític antic a tenor del sistema de decoració de les ceràmiques, fetes a base d'aplicar petxines sobre les vores d'argila tova, abans de coure-la (cardium edule). Aquest sistema, després, es va anar estenent per tot arreu. Tant aquests pobles del llevant peninsular -base de la civilització ibèrica-, com els del Pròxim Orient es guarnien amb collarets, com els de variscita verda de Gavà, o de petxines. La circumstància que només es trobin tribus neolítiques d'època tan antiga a l'àrea mediterrània fa pensar que podien ser gent influïda per grups anteriors procedents del Mediterrani occidental neolític, i són molt significatives les inscripcions fàl·liques de la Cossetània ibèrica, la Venus de Valltorta o les figures humanes del Cògul (Segrià). La solutrense ja va ser una cultura netament occidental mediterrània, desenvolupada dins tota l'àrea dels territoris ibers. En aquest període es comencen a veure, en l'àmbit peninsular, unes diferències culturals molt marcades, mentre comença una fase inicial ibera i mediterrània amb moltes connexions pirinenques i cantàbriques. El Neolític occidental antic o cardial, s'ha d'incloure dins el context general de les societats tribals mediterrànies, però tenint present que la primera ceràmica neolítica del nostre Mediterrani occidental va ser trobada a Alacant. El Neolític, després, es va estendre cap al centre d'Europa occidental, tot formant la cultura danubiana (Rin i Mosa), on s'havien establert grups humans des del final del VI mil·lenni aC, construint poblats i granges agrícoles. Els grups postcardials van assenyalar la transició cap al Neolític mitjà, amb els sepulcres de fossa i els estils ceràmics de Montboló i Molinot, amb restes a l'Alt Empordà, el Montsià i el Penedès. El final del Neolític va produir canvis en els enterraments, generalitzant-se la inhumació col·lectiva, i donant lloc a un trencament amb el període anterior. Amb aquest Neolític recent o final i Calcolític es va observar un canvi total en els costums esmentats. Els jaciments excavats en els territoris ibers demostren que aquests autòctons no apareixen de cop, sinó que abasten una etapa molt àmplia marcada per un període de consolidació de la seva cultura a través del temps. És evident que un poble tan ben consolidat havia de tenir un continuum de civilització anterior i receptiu a totes les influències rebudes. Amb la innovació del poliment de la pedra i l'aparició de la ceràmica es defineix a cada lloc el comerç de l'època neolítica, que en els territoris ibers comença amb la domesticació de plantes, animals i amb el desenvolupament de l'economia de producció i la metal·lúrgia. Les primeres evidències en aquests territoris cal situar-les cap al VII mil·lenni aC en el període Atlàntic, és a dir, entre el 7000 i el 3400 aC, època en què caldria vincular entre si les societats tribals mediterrànies. La denominació mediterrània correspon a l'ètnia del grup leucoderm dolicocèfal, de pell bruna i ulls foscos, que compren les subraces iberoinsulars i atlantopirinenques. El tipus leucoderm té pell blanca-bruna, cabells ondulats i nas estret. A més, és prop d'Europa, sud-oest d'Àsia i nord d'Àfrica. La subraça iberoinsular és euròpida, de poca alçada (1,63-1,65 m.), cos esvelt, ben format, cara allargada i oval, ulls grossos i negres, llavis gruixuts i cabells foscos, a part de reunir les altres característiques del grup leucoderm. S'estén fins al sud de Rússia i per totes les illes mediterrànies. Les cultures mediterrànies prehistòriques havien sorgit a les illes de l'Egeu al III mil·lenni aC (cultura ciclàdica) i amb els cretencs minoics de llengua minoica o jònia (llengua homèrica), anterior a la cultura micènica i coincident amb l'arribada dels pobles indoeuropeus a Grècia, (Aqueus 1600-1200 aC) i doris europeus indogermànics, provocadors de la gran crisi hel·lènica no superada fins al segle VIII aC que va donar lloc a la nova civilització grega, un cop rebutjada la invasió persa. CAPÍTOL 16 EL NEOLÍTIC, UNA APORTACIÓ MEDITERRÀNIA El Neolític havia estat una aportació mediterrània, perquè totes les poblacions del Paleolític superior, Mesolític i Neolític -incloses les aportacions neolítiques africanes de la cultura "almeriana"- foren influïdes, segons Pericot, per les civilitzacions de l'Orient mediterrani, que pertanyien ètnicament al món mediterrani. L'adaptació dels diversos pobles als nous descobriments neolítics és el que va provocar la diversificació en moltes cultures independents. Un dels aspectes més canviants durant el Neolític va ser el religiós, que produeix en el Mediterrani un gran canvi entre els pobles adoradors del sol que havien creat signes i emblemes diversos fets amb coure, ferro o bronze. Destaquen, com a més coneguts, el signe de la creu, a partir de dues destrals posades d'esquena, la creu gammada o els signes heliolàtrics. Una cronologia comparativa per veure l'evolució mediterrània del Neolític podria ser aquesta: 10500 aC Palestina 10000 aC Jericó 7500 aC Jordània 7000 aC Valltorta (Castelló de la Plana) 6500 aC Gavà (Baix Llobregat) 5000 aC Beniarrés (Alacant) 4500 aC Aldenhoven (Alemanya/Egipte) 3000 aC Charavines (França) 2500 aC Los Millares (prop d'Almeria) 2000 aC Illa de Malta 1500 aC Metal·lúrgia del Ferro, inicis (època pre-ibèrica) 1000 aC Edat del Ferro (època pre-ibèrica-Països Catalans continentals)



	L'àrea mediterrània ha estat el bressol de tota la civilització occidental, amb centres destacats a Fenícia, Jònia, Creta, Sicília, Egipte, Síria, Ibèria Oriental i Ibèria. Durant la primera meitat del I mil·lenni aC es van desenvolupar tots aquests pobles. Els fenicis, des de les poblacions sirianes de Tir i Sidó, van colonitzar les costes del sud "tartessi" o bètic, per aconseguir-ne l'extracció del mineral que havien descobert. Després van mantenir intercanvis i relacions comercials amb els ibers i van seguir amb la colonització dels pobles de l'àrea hel·lènica (Creta, l'Egeu, Milet, Efes i Corint), el Mar Negre i d'altres indrets. A partir del segle V aC comença la gran lluita entre Orient i Occident, que es tradueix en lluites amb els pobles doris-hel·lens, perses i romans. El posterior enfrontament de Roma amb Cartago per la possessió de Sicília va provocar les guerres púniques. Els pobles que s'havien establert a l'illa de Sardenya -sards o shardanes- es creu que parlaven una llengua molt propera a la dels ibers i, segons els lingüistes i els historiadors, aquests pobles mediterranis van estar, en l'antiguitat, molt en contacte amb els ibers. També es pensa que el nom de la dansa catalana, la sardana, pot tenir relació directa amb el gentilici dels sardans o sards. En el conegut vas ibèric de Llíria o Vas de la Sardana s'hi pot veure un grup de persones ballant una dansa que talment sembla una sardana. La civilització mediterrània i el seu art es podrien interpretar amb el següent quadre a partir del 2600 aC: a) Minòic de Creta (Egeu). Minotaure i Knossos donen pas al Panhel·lenisme i a la civilització grega clàssica. b) Micènic o helàdic (costes de Grècia, Micenes, Tirinto i Orcómeno). c) Civilització Jònia. d) Aqueus. e) Xipre f) Civilització fenícia (eclèctica). g) Grècia arcaica ( un cop reduïdes les civilitzacions minoica i micència per les invasions dòries del nord i d'altres). h) Sorgiment (a la península grega i a les illes de l'Hélade) de l'art o cultura occidental, oposada al concepte oriental, i que manté en els seus inicis les influències de l'art cretenc, minoic i micènic, més algunes aportacions àries rebudes dels pobles doris. i) Període arcaic de la cultura dòria de Grècia i les seves polis (segles VII-V aC). j) Grècia clàssica (segles V-VI aC). k) Renaixement joni (Àsia jònica i Efes). l) Hel·lenisme (Alexandre Magne, Indo-Pèrsia). m) Magna Grècia. n) Influències de les invasions àries. o) Corint. p) Gàlates - gals - celtes. El Mediterrani va ser el lloc de trobada de totes les civilitzacions, i les ciutats de la costa van fer d'intermediàries entre Egipte, Síria o Mesopotàmia, mentre els fenicis proveïen de productes del nostre mar els imperis assiris, babilònics o perses. La unitat mediterrània s'havia assentat en l'acceptació d'una rica diversitat, marcada pel comerç de l'inici del període històric al segle VIII aC, conformada pels primers documents redactats en llengua jònia o homèrica d'escriptura sil·làbica amb què s'escriuen els primers poemes homèrics. Els micènics, que empraven l'escriptura micènica, desapareixen al 1200 aC enmig d'un gran moviment de pobles i alhora amb la desaparició de l'Imperi hitita per les invasions dòries. És el moment en què els fenicis pre-colonitzen Andalusia per explotar les mines, i la caiguda de Micenes marca, per als grecs, la seva Edat Fosca. Els jonis i els eolis es van estendre per l'Àsia menor difonent el seu alfabet i la seva cultura, formant-se els mites de Tartessos i de les Columnes d'Eracles o Hèrcules (estret de Gibraltar), a partir del segle IV aC, en els llocs on hi havia colònies gregues. Es tendeix a excloure els bàrbars, guanyant amb hel·lenisme, herència del món minoic o cretenc. Un cop vençuda, Grècia es va imposar culturalment sobre els romans i llatins, provocant que la nova civilització resultant, encara que políticament fos llatina, culturalment tingués importants llegats hel·lènics. Per això, tots els generals romans imitaven als grecs en l'aspecte estètic. Cartaginesos, llatins o romans van sotmetre els ibers proporcionant grans masses de mà d'obra esclava que les legions feien servir per explotar les terres dels autòctons. Però van ser les colònies gregues, les que van donar a la Ibèria genuïna el segell més característic de la cultura mediterrània a partir del 800 aC. Roses i Empúries representen la implantació d'un comerç que garanteix la introducció de nous cultius i noves indústries entre els ibers, a més d'haver estat a la porta de la romanització, amb Tarraco, capital de la Hispània Citerior ibèrica. A l'Occident mediterrani, els mil anys que van del segle XVI al VI aC van servir per conèixer tota la cultura oriental i mediterrània. L'Europa extramediterrània, la formaven els pobles celtes que havien fet reviure les seves llegendes, idealitzades per les organitzacions o confraries druides. Aquests pobles són identificats com la cultura de La Tène, desenvolupada a partir de l'any 500 aC, entre les cultures europees de l'Europa centre-occidental i irlandesa. Wilhelm Humboldt (1821) es va dedicar a estudiar els topònims i antropònims ibers transmesos pels autors clàssics, al veure la pervivència de la llengua basca des de l'època pre-romana. Va deduir-ne que els ibers eren un sol poble amb una única llengua, idea compartida per Schulten i Bosch i Gimpera que, com molts iberistes, entenien la civilització ibèrica com una síntesi de pobles a partir de l'Eneolític iber. CAPÍTOL 17 LA CULTURA ALMERIANA Cultures com la de Los Millares o El Argar, properes a Almeria, van donar pas al Megalitisme i a la cultura mediterrània almeriana. A partir del 2500 aC aquesta cultura es va anar projectant cap a la Meseta i la costa. La d'El Argar, la trobem datada al I mil·lenni aC (1700 aC), al sud-est peninsular i a l'àrea de llevant, amb projeccions cap a l'interior i Portugal. A partir del 2340 aC es dóna a Los Millares. Ambdues havien rebut influències mediterrànies orientals. A Los Millares treballaven el coure, però no havien descobert el sistema de mines en galeria com al Llobregat, que l'havien desenvolupat des del 6500 aC. Des de Los Millares i El Argar, aquesta cultura s'anava estenent cap al sud, tot penetrant a l'àrea de l'estret de Gibraltar i al nord d'Àfrica, donant-se una clara representació del procés de jerarquització. Les seves ceràmiques presenten analogies amb les del nord-oest africà, i els seus enterraments són diferents dels del mediterrani oriental, cosa que fa pensar que podrien ser originaris de la conca mediterrània o del sud peninsular, amb possibles vincles amb la cultura dels pastors de Granada. Cap al 1800 aC. Los Millares havia deixat d'existir, quedant totalment abandonat i no podent establir cap mena de continuïtat amb les cultures posteriors. Durant el període Calcolític (coure-pedra), havia ressorgit la indústria de la pedra tallada i polida entre els almerians. Al Museu d'Almeria, creat el 1993 pel descobridor de Los Millares, Lluís Siret, es poden veure els objectes trobats. Durant l'última fase de Los Millares apareix la ceràmica campaniforme, que va estendre's a partir del 2000 aC a gran part d'Europa. Bosch i Gimpera creu que devia haver existit alguna cultura prèvia cap al 3000 aC, amb la qual s'haurien produït els contactes per assolir el nivell que tenien. Almeria, com tot el sud, va rebre la visita de fenicis, púnics, cartaginesos, semites i jueus, en èpoques primerenques de la història per explotar els seus minerals, fet que explicaria que, tot de cop, un poblat molt important quedés totalment abandonat i deshabitat sense que cap grup autòcton hi continués vivint. El sistema de mines que empraven consistia en obrir pous superficials seguint la veta del mineral. La fosa la feien en un forat excavat a terra i sense motlles. La cultura almeriana o almeriense es diferencia totalment de la cultura pirinenca.



	CAPÍTOL 18 LLENGÜES I ESCRIPTURES PENINSULARS L'escriptura peninsular més antiga, després dels signes escriptuaris azilians, va ser l'escriptura descoberta per Rivett Karnac, amb el tipus gràfic essencial de copes o cavitats semiesfèriques, que Carthailac va atribuir a l'Edat del Bronze pre-ibèrica, segons els fragments trobats a Olèrdola (Garraf-Penedès), Calaceit (Maestrat) i a molts altres llocs del nord-est peninsular. Tots dos investigadors van observar que es podien establir lligams entre l'existència d'aquests caràcters i els ibers del Cogul (Lleida), o amb altres de la costa de llevant. Els indígenes, doncs, tenien la seva llengua i els seus signes autòctons pre-ibers. Tot seguit ja ens trobem amb la pròpia dels territoris ibers o dels Països Catalans continentals. Poc després, a l'Edat del Ferro, els focis de la Jònia vingueren a comerciar i a establir-se entre els ibers, provocant la introducció, en part, del seu alfabet joni arcaic, que va sumar-se als signes i sistemes propis d'ells. També els van introduir en el seu culte a Artemis o Diana d'Efes (Jònia), la gran deessa dels jonis. L'iber va ser la llengua primigènia -parlada i escrita- de tot el territori dels Països Catalans continentals, entesa com a llengua pròpia d'una població autòctona i amb documents escrits a partir del segle VII aC, moment en què a Europa no hi havia cap altra llengua escrita amb alfabet i sistema sil·làbic. Des d'Almeria fins al sud i l'Algarve van utilitzar una variant de la llengua ibèrica. L'èuscar o llengua basca forma part de la llengua ibèrica -amb les seves diverses variants- que es parlava al País Basc d'ambdues bandes dels Pirineus, incloent-hi també el Pirineu o Pre-pirineu català. Al País Andorrà, l'iber rep el nom d'andorrà antic o arcaic. A la Vall d'Aran, els ibers parlaven també l'iberobasc. Amb la gradual iberització de gran part de l'interior peninsular celta, l'alfabet iber es va començar a utilitzar a tota la Celtibèria, estenent-se a la resta de la Península, i així es va donar la llengua celtibèrica, l'única escrita per un poble celta abans de la cristianització. Cal tenir en compte que el celtiber era una llengua celta amb alfabet iber. CAPÍTOL 19 LA CULTURA MEGALÍTICA CATALANA A Terrassa, en el jaciment de l'Aiguacuit, es van trobar restes d'una sitja calcolítica de l'any 2000 aC. A aquesta cultura, Pericot la bateja amb el nom de cultura pirinenca o megalítica catalana, que després formarà part de l'Eneolític. Totes les mostres arqueològiques d'aquesta època pre-ibera es localitzen dins l'àrea de la cultura dels pobles ibers, des del Roine fins a prop d'Almeria, amb importants exemplars a la Selva (Gironès), Vallès Occidental i Cantàbria. La cultura megalítica, és molt probable que sigui l'autènticament autòctona de l'àrea ibera, ja que en els territoris catalans -culturalment- es manifesten els dos tipus d'enterraments, el de la cultura pròpia i el de les cultures assimilades. El Megalitisme s'havia estès per la Mediterrània aportant-nos la nova tècnica metal·lúrgica, designada també amb el terme Eneolític, i pertanyent al Calcolític o Edat del Coure, convertit després en Neo-Eneolític. La ceràmica autòctona primerenca del territori iber va ser una invenció del període anomenat Neolític català. Les primeres mostres es van trobar a Beniarrés (Alacant). Aquestes tribus de llevant fabricaven vasos ceràmics amb decoració des del V mil·lenni aC. El vas campaniforme va aparèixer al III mil·lenni aC i es va estendre per la Península i per Europa des del Guadalquivir. Després, des d'Europa, va arribar a l'àrea ibera a partir del Roine, distingint-se el campaniforme mediterrani continental de l'almeriense. Tal com indica el seu nom, el vas campaniforme es caracteritza per la forma de campana invertida de ceràmica, i els seus precedents son orientals. A la Península es va desenvolupar localitzat a la Cèltica, entre Andalusia i la Meseta, cap al 2000 aC. CAPÍTOL 20 L'ART RUPESTRE L'art rupestre inicial es coneix també com a art llevantí. Va néixer a la franja oriental peninsular mediterrània des de les comarques lleidatanes fins a les tarragonines arribant a les zones limítrofs de Múrcia i Almeria, Saragossa, Terol, Conca i Albacete. La tècnica és el gravat i la pintura. La cronologia el situa entre el 6500 i el 2000 aC. J. Aparicio denomina l'art rupestre amb aquests termes, "Art paleolític del Llevant mediterrani occidental" o "Art Parpallonense», iniciat fa uns 25.000 anys. Les pintures rupestres del Cogul (Segrià) demostren, més bé que cap altre monument, el continuum existent en el territori iber genuí, des de la Prehistòria fins a l'època llatina. L'anomenada Roca, Cova dels Moros o Cova del Cogul va ser un lloc de màgia o un santuari rupestre. Les pintures fetes pels anomenats pintors de les serres no poden ser comparades amb cap altra en tot Europa. Amb aquest descobriment es va iniciar el coneixement d'un art pictogràfic nou dins la Prehistòria europea. En el conjunt trobat s'observa l'existència de 42 figures pintades a partir de dues gammes de color; vermell/castany i negre, d'estil naturalista-estilitzat-esquemàtic de datació postpaleolítica amb grafismes ibers. A la part alta del santuari hi ha més de 250 signes gravats corresponents a un text escrit en llengua ibèrica. També, algunes inscripcions llatines posteriors i representacions faunístiques amb escenes de caràcter social, ritual i sexual. El conjunt pictòric s'ha interpretat com una dansa fàl·lica de la qual també hi ha indicis entre els ibers de la Cossetània. Els arquers disparant contra un cérvol mostren una escena de cacera. Els textos escrits evidencien un testimoni de culte ritual realitzat al Cogul fins l'època romana i s'hi van recollir, també, alguns instruments de l'Epipaleolític i del Neolític juntament amb ceràmiques fetes a mà. Tot el conjunt es situa en una total continuïtat d'ocupació des de l'any 7000 aC fins a l'any 100 aC. El Cogul demostra una llarga tradició i perduració pictòrica que reflecteix l'evolució històrica i cultural. En les altres pintures rupestres del mateix període de la resta peninsular o d'Europa no s'hi poden veure figures humanes femenines. A Chauvet (sud de França), encara en territori iber, a prop del Pont de l'Arc, es van descobrir unes pintures rupestres de fa 30.000 anys, semblants a les de Cosquer (Marsella), però tant les unes com les altres representen només figures d'animals semblants a les d'Ulldecona. A Os de Balaguer, a l'Abric dels Vilars o Vilassos, es van descobrir unes pintures del mateix tipus que les del Cogul, en què es poden veure dues figures femenines dansant i una masculina al mig, totes nues. Les femenines són agafades de la cintura per la masculina, mentre una altra figura està ajupida i amb els braços oberts. El conjunt es complementa amb alguns animals i figures geomètriques vermelloses. A Sèllecs (la Roca del Vallès), s'hi pot veure un dolmen i la galeria coberta de Can Gol, amb les pintures rupestres de la Pedra de les Orenetes, igualment amb dues figures de l'estil serpentiforme, però amb superposicions que van des del Neolític fins a l'època ibèrica. A Ulldecona (Montsià), l'any 1975 es van descobrir, en el sostre de les Coves de la Serra de la Pietat, figures rupestres de color vermell, presentant la figura d'un arquer amb arc i fletxes, guarnit amb plomes a les cames i amb un carcaix a l'espatlla. Hi apareix també una cabra, un cérvol i altres animals. Les temàtiques són de caça, i els caçadors porten les plomes i collarets amb figura atlètica i cames musculades. El color dominant és el vermell, el marró i el gris fosc. Cronològicament es pot datar entre el 6000 i el 1000 aC.



	CAPÍTOL 21 LA MINERIA I LA METAL·LÚRGIA El desenvolupament de la mineria i la metal·lúrgia van significar la divisió del treball especialitzat en els territoris comarcals dels ibers. Les mines neolítiques de Can Tintoré, a Gavà, demostren que aquests pobles es dedicaven a altres feines a part de les agrícoles, les ramaderes o la caça. A la península ibèrica l'explotació de Gavà és la més antiga en sistema de galeria i està complementada per una línia d'ancoratge de vaixells d'època antiga, a tot el que és el delta del Llobregat, al peu del massís del Garraf. Els pous d'aquestes mines tenen fins a 18 metres de profunditat i les diverses galeries formaven petits laberints que comunicaven els pous entre si. La il·luminació la feien amb fanals de pedra o ceràmica alimentats amb greix d'animal. Pics i martells de pedra, escarpes d'os, pales, cabassos i cordes formaven part dels estris utilitzats. Recollien variscita i quars (lidita), així com els ocres. Les pedres, les polien amb sorra, i en feien bonics collarets. Dins les mines s'hi han trobat olles, tasses, perols escudellers, gerres, punxons, agulles, espàtules, puntes de llança i altres objectes que enllacen amb els efectes trobats d'època ibèrica. Cuinaven amb oli d'oliva i feien farina amb molins manuals. Els treballadors de les mines eren enterrats allà mateix, a les galeries abandonades, i en caixes formades per lloses de pedra, guarnits amb collarets i amb la cara pintada d'ocre. Al costat dels cadàvers, tant a Gavà com a Vilassar de Mar, Ripollet, Cerdanyola i el Penedès, s'hi han trobat ceràmiques amb aliments i collarets. És fàcil concloure que, si hi havia aquesta estructura tan important, havia d'estar acompanyada per la tècnica complementària, les xarxes de distribució del producte i altres serveis. La troballa de la Venus de Gavà dins les mines de Can Tintoré és un fet molt remarcable en l'aspecte cultural. Aquesta escultura ens mostra, un cop més, que l'activitat comercial i industrial era important en el territori iber molt abans de l'arribada de grecs o romans. No gaire lluny de Gavà, trobem mines de ferro a Sant Vicenç dels Horts, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu del Llobregat, Santa Creu d'Olorda, Berga, Tivissa i molts altres llocs de la zona pirinenca. A la variscita extreta de les mines de Gavà, se li atribueixen poders màgics durant l'època prehistòrica i el Neolític, en els territoris que després van conformar Ibèria. El fet de l'explotació minera demostra l'existència, a més de la industrialització, d'una divisió de treball i especialització. Les mines de Can Tintoré s'equiparen amb la cultura catalana dels sepulcres de fossa. Són unes mines que s'estenen fins als boscos de Les Ferreres i Rocabruna en unes 250 hectàrees. Actualment s'han trobat unes 65 mines. Durant l'època ibèrica, a Les Ferreres, s'hi van explotar mines de ferro, mineral que era embarcat a les properes platges i ports del Baix Llobregat o del delta d'aquest riu. Aquests jaciments i restes es vinculen amb la implantació de les societats camperoles de la primera meitat del IV mil·lenni aC. Altres jaciments importants d'època semblant són els de Sant Sadurní de Begues, la Cova del Frare de Matadepera, dels Lladres, del Toll, de la Font del Molinot, de l'Hort d'En Grimau o de Sant Pau del Camp de Barcelona. -La Venus de Gavà- La peça batejada amb aquest nom és una figura de ceràmica de color negra de forma humana que té representats els trets del cos i les joies, i al voltant dels ulls un seguit de raigs de sol. En conjunt sembla una icona solar. A les mans i els braços porta braçalets. El ventre indica un embaràs i el vestit no cobreix la part superior del cos. Segons les datacions del carboni 14, podem situar la seva cronologia entre els 5.800 i els 5.500 anys. Sembla formar part del grup de figures ceràmiques definit en les deesses prenyades de la vegetació trobades a Hongria, Bulgària, Gran Bretanya i Bolívia, que simbolitzen la fertilitat de la terra. El descobriment de figures femenines en jaciments molt distants, inspira una tradició sobre una religió prehistòrica generalitzada basada en el culte a la deessa mare i la fecunditat. La Venus de Gavà és l'única figura de forma humana o femenina d'època neolítica trobada a la península ibèrica, i la més completa de l'Occident europeu. CAPÍTOL 22 CAP A L'ÈPOCA HISTÒRICA Amb la cultura ibèrica de l'Edat del Ferro, a tot el territori dels Països Catalans continentals, els ibers passen de la Prehistòria a la Història. Entren de ple en el període històric sense necessitat de produir-se cap trencament entre les dues etapes. La resta peninsular encara romandrà durant molt de temps en l'etapa anterior. Realment, el pas es va produir a partir de la desaparició de les influències fenícies, en els segles VII-VI aC que, coincidint també amb l'arribada dels jonis foceus a Empúries, es va encetar una etapa de progrés entre els pobles ibers del nostre territori. El treball dels minerals primer i el dels metalls després, portava cap a un nivell més alt d'aculturació, palès en les pintures rupestres i en les de l'Edat del Bronze, que porten, sens dubte, cap al desenvolupament de l'escriptura en els territoris ibers i l'inici de la Història. Els pobles de cultura i llengua no indoeuropees, com és el cas dels ibers i els bascs, ens mostren que hi ha una clara diferenciació cultural i lingüística entre ells i els grups ètnics lingüísticament indoeuropeus. Els contactes entre aquests dos grups, indoeuropeus i no indoeuropeus, van fer que la cultura dels Camps d'Urnes també estès molt representada entre els ibers -com es constata a Can Missert de Terrassa-, però mai no va ser adoptada com a cultura pròpia. Com sabem, la cultura de Hallsttat havia influenciat extenses àrees que van des d'Àustria i Hongria fins a la Península (1200 aC), igual que la cultura de La Tène (llac Neuchâtel) havia influenciat molt més l'Occident europeu (500 aC), però sempre sense desvirtuar les cultures autòctones. Aquests grups indoeuropeus van aportar, a nivell lingüístic, l'Iliri -d'influència oriental- i el celta, que va penetrar a les Illes Britàniques des de l'Àsia Menor. La cultura de Hallsttat als Països Catalans era d'origen cèltic, però entre els ibers va ser una cultura que va quedar totalment immersa i absorbida dins el que seria després la cultura ibèrica. A la resta peninsular, s'hi va establir aquesta cultura celta com una de les pròpies i dominants. Mentre al territori ibèric estaven en el període de La Tène, a l'oest i al centre peninsular -plenament indoeuropeïtzat i celtitzat- seguien encara en el període de Hallsttat. A la part del Mas d'Azil, els azilians, amb els seus signes escriptuaris propis, havien començat un procés escriptuari. És el moment entre el Mesolític i el Neolític, quan neix l'art prehistòric, tan al nord càntabre com a la zona de llevant, on més tard veurem aparèixer les dues llengües no indoeuropees, la ibèrica i la basca, com a protollengües ibèriques. CAPÍTOL 23 LA NECESSITAT DE L'ESCRIPTURA Els pobles ibers, i per tant, no indoeuropeus, havien entrat abans a l'època històrica perquè se'ls havia fet totalment necessària l'escriptura. Al 2000 aC, a les costes mediterrànies, havia aparegut l'alfabet. Es troben les taules d'Ugarit, les marques, les pictografies, les ideografies i els jeroglífics, l'escriptura cuneïforme i l'alfabet fenici. A la Vall d'Indo existien els segells o el brahmi. El kharosthi, a l'Egeu i a les Cíclades; a Creta els escrits minoics de Knossos i Festos, amb escriptura que després es desplaça cap a Micenes i l'Argòlida. Les llengües jeroglífiques dels pobles orientals tenien una llengua oral i un llenguatge pictòric de signes, i es diferenciaven molt de la ibèrica, que era una llengua sil·làbica i alfabètica, amb grafies representant els fonemes, sense necessitat del codi d'interpretació de les llengües jeroglífiques, que tant Diodor com Herodot de Sicília asseguren que era una escriptura utilitzada només per sacerdots, paral·lelament a una altra llengua vulgar o alfabètica utilitzada pel poble.



	Les llengües sil·làbiques tenen les mateixes propietats que les alfabètiques. El minoic i després el micènic són l'únic testimoni de la llengua parlada i escrita a Grècia abans de la dominació dòria. Es tracta, per tant, de la llengua pre-grega o pre-dòria (acadi, xipriota, eòlic, aqueu, joni, àtic i pànfili). El grec alfabètic comença al segle VIII aC i n'és la primera mostra la inscripció sobre el vas àtic d'estil Dipilo. Al segle V aC el joni va recular en imposar-se l'àtic per la superioritat d'Atenes. Amb Alexandre sorgeix la koiné. La llengua de les classes inferiors es mantingué apartada del rigor aticista, com es pot veure amb el grec, amb què va ser escrit el Nou Testament. L'alfabet fenici prové del micènic, que els fenicis havien rebut dels pelasgs de Creta. Se suposa que l'any 1200 aC, l'escriptura cretenca, jònia o homèrica es va introduir a Fenícia. Arthur Evans havia descobert una escriptura pre-fenícia. A l'Egeu cretenc, amb influències egípcies i de les Cíclades pre-gregues, el cretenc de Knossos i Festos (amb el seu famós disc) es divideix en tres períodes; antic, mitjà i últim, a partir d'escriptures pictogràfiques (taules Knossos) anterior a totes les escriptures gregues formades a partir de les invasions dòries. El minoic cretenc prové de la civilització minoica, desenvolupada des del 2000 aC en el seu centre més important conegut, el Palau de Minos a Knossos. Després, el minoic cretenc es va desplaçar cap a la Micenes dòria-grega que, com a cultura micènica (Tirinto), queda reflectida per la llengua jònia arcaica del món homèric, amb la qual Homer va escriure la seva obra, i que curiosament, és l'alfabet que va donar algunes de les seves arrels a la llengua ibèrica. La cultura minoica, desenvolupada a l'illa de Creta i al mar Egeu al III mil·lenni aC, era molt elevada i eminentment mediterrània, però les grans civilitzacions continentals del Pròxim Orient asiàtic i els egipcis la van anar aniquilant. Sense els cretencs, la cultura grega no hagués pogut existir, perquè els hagués faltat la base. Va ser la primera talassocràcia amb domini marítim que durant més de 1.000 anys va irradiar la seva refinada cultura a Grècia i a l'Àsia Menor, monopolitzant el comerç i la indústria del bronze, amb la importació de l'estany des d'Anglaterra, i la Gàl·lia. CAPÍTOL 24 ELS ALFABETS Tos els alfabets coneguts -excepte el coreà, format per caràcters xinesos- provenen del minoic cretenc, que va donar pas al fenici, format a partir de l'escriptura hieràtica. La paleografia comparada estableix que l'escriptura fenícia és anterior a l'època de Moisès i que la hieràtica es troba en papirs de l'època anterior a la invasió dels Reis pastors de l'antic imperi, però sense agafar dels egipcis els noms de les lletres. Es creu que l'escriptura havia estat inventada pels sumeris al III mil·lenni aC amb el sistema cuneïforme. Uns signes eren ideogrames que representaven paraules completes, altres eren sil·làbics, i un tercer tipus de signes eren els afegits a les paraules per donar el seu significat precís, i hi havia un total de 600 signes. Gradualment es van perdre els signes pictòrics, transformant-se en lletres, representació gràfica de sons simples del llenguatge oral, amb un total de 30 signes adoptats i desenvolupats pels fenicis al segle X aC, basant-se en els pictogrames egipcis i els escrits sinaítics. El fenici-púnic va ser la base dels alfabets egipcis com l'hebreu (arameu, siri i aràbic), el grec, el llatí i el ciríl·lic. La literatura fenici-púnica o nord-africana es va perdre, però era la llengua que encara es parlava a les terres del nord d'Àfrica, quan Sant Agustí va escriure les seves obres, i en conserva alguns vestigis l'actual llengua de Malta. Del fenici arcaic se'n deriven el púnic i el neopúnic, representats en les cultures semítiques de la península ibèrica. La llengua punicofenícia d'Eivissa va quedar com el tronc occidental del fenici i del semític hebreu o samartià. Al sud peninsular, aquestes llengües són les que havien donat el libifenici, el bàstul-fenici o el bàstul-turdetà, formats tots del púnic. Les llengües àrabs, perses o turques deriven d'altres llengües semítiques posteriors a l'arameu i el siríac. L'alfabet joni arcaic, que va conformar en part l'alfabet dels ibers, era provinent dels pobles jonis foceus de l'Àsia Menor i formava part del gran grup de dialectes que envoltaven la llengua pre-grega. Era molt diferent de l'egeu i el fenici, i es pot dividir en tres variants: l'arcaica, l'oriental i l'occidental. L'escriptura sil·làbica cretenca-jònia va precedir totes les hel·lèniques i gregues vigents des del segle IX aC. En fenici es representaven gràficament les paraules només amb signes consonàntics, com a simplificació dels jeroglífics egipcis. A partir de l'alfabet que van difondre pel Mediterrani, van fer la seva aportació, que va donar el cananeu, el tronc semític amb l'hebreu i l'arameu, el tronc centro asiàtic i l'hel·lènic amb els seus derivats grecs i itàlics. El tronc septentrional va donar, entre els eslaus i els escandinaus, les runes. L'hebreu o samarità va formar el raschi o el rabínic de la Península ibèrica i l'alfabet jueu alemany. A partir de l'alfabet nigur dels turcs orientals, neix el tàrtar i el mogol, i d'aquesta branca també sorgeix el zen persa dels llibres de Zoroastre, que va ser la mare dels alfabets no indoeuropeus de l'antiga Ibèria oriental transcaucàssica, i en especial del georgià o llengua de l'antiga Ibèria oriental, que forma part del grup de llengües ibèriques orientals, amb importants vinculacions amb la llengua ibèrica, el basc o èuscar, les finohúgries i d'altres de la família encara no ben establerta de les llengües no indoeuorpees del nostre continent. Cal fer referència a les runes perquè molta gent els atribueix una antiguitat superior a la real. Les runes nòrdiques daten del segle IV al IX, per tant són molt tardanes, ja que l'alfabet de runes va tenir el seu origen entre els gots de la Rússia meridional. A Islàndia s'havien conegut els poemes islandesos Eddas que tracten dels Nibelungen, Sigfrid, Wieland o Tor, dins les literatures paganes perseguides pel cristianisme. A Ibèria, els ibers havien ideat el seu propi sistema d'escriptura amb totes les vocals i amb alfabet únic, totalment diferent del llatí (segles XII-VI aC). És un alfabet que va estendre's molt per la Península, donant variants diverses segons les àrees. Per tant, la unitat d'interpretació no és global, com a conseqüència de les posteriors influències massaliotes, gregues, llatines, celtes o semítiques. Per això, des dels Països Catalans fins a Astúries s'escrivia d'esquerra a dreta, i a Lusitània o al sud peninsular ho feien de dreta a esquerra, seguint la tradició libifenícia o púnica. L'alfabet iber està connectat amb l'escriptura aziliana i amb els caràcters del fal·lus de la Cossetània ibera. Gibert creia que representaven una de les fases evolutives entre l'escriptura dels aborígens d'aquesta part de Catalunya. CAPÍTOL 25 LA LLENGUA JÒNIA I L'ALFABET IBER El joni o joni arcaic antic és la llengua de la Jònia minorasiàtica, la que van utilitzar Hesíode, Teognis i Homer, fent que sigui coneguda com a llengua homèrica (segle VIII aC), amb què van ser escrites la Il·líada i l'Odissea. Quan els jonis van ocupar l'Àtica grega, la llengua jònia va convertir-se en àtic, que es va transformar en la koiné. El joni és la llengua de les quatre tribus jònies primitives, els Geleontes, Hopletes, Argikóreis i Asgadeis, i formava part del grup de llengües orientals que s'havien imposat a tota l'Hèlade per la seva superioritat cultural, vinculant-se plenament amb el joni-escita, relacionat amb la majoria de llengües "no indoeuropees". En el cas de la llengua ibèrica, la relació és molt directa, ja que l'alfabet iber, en part, és joni arcaic. El joni escita està molt relacionat amb totes les finohúgries, i aquestes amb l'iber i l'èuscar (euskara/euskera), que al mateix temps està relacionat amb les llengües ibèriques de la Ibèria Oriental. Amb suomi o finès, per exemple, per dir gorra encara diuen xapela, com en èuscar. El joni era la llengua d'Eubea, Cíclades, Esmirna, Efes, Milet i molts altres llocs jonis. Les llengües no indoeuropees de les àrees escites són també d'influència jònia. Tots els filòsofs pre-socràtics eren jonis i escrivien en aquesta llengua. Focea era l'antiga ciutat jònia de l'Àsia Menor, fundada per atenesos i homes procedents de la Fòcia. Els seus habitants són els que van fundar colònies a la Mediterrània occidental al segle X aC, com Massàlia o Empúries. Focea, conquerida pels perses al segle VI aC, va iniciar la seva decadència i els seus habitants van emigrar cap a Occident en massa, però culturalment havia estat l'únic país que havia superat la Magna Grècia. Els seus contactes amb els ibers havien estat constants, ja que els jonis de Milet rebien l'estany procedent de les Illes Britàniques a través del mar Ibèric i les costes peninsulars ibèriques.



	CAPÍTOL 26 ELS POBLES JONIS, GRECS I DORIS Després del segle VIII aC, a Orient es van produir una sèrie d'esdeveniments polítics que van tenir grans repercussions per als pobles ibers. El setge de la ciutat de Tiro, la conseqüent pèrdua de poder per part dels fenicis, la batalla d'Alàlia i altres fets van significar l'inici de la decadència d'aquests pobles i també el començament de les migracions jònies, minorasiàtiques i gregues cap a Ibèria i altres territoris propers. Durant aquesta època, havia sovintejat el trànsit d'embarcacions fenícies i gregues pel Mediterrani, i es produïen els primers contactes entre les tribus ibèriques i aquests pobles, que després va portar els jonis foceus a la fundació de ciutats i colònies al Mediterrani occidental. El trànsit comercial d'Orient, molt abans, ja ens arribava a través de la colònia jònia de Massàlia, que havia intentat establir-se també al sud peninsular però no ho van aconseguir pel fet que aquell territori ja estava plenament colonitzat pels fenicis. El nostre territori -primer iber i després català- sempre ha estat terra de pas i d'absorció o assimilació de moltes altres cultures que s'han anat consolidant conjuntament amb l'autòctona. Altres aportacions es rebien de l'illa de Creta, però van ser els jonis els que s'havien establert a Roses, Marsella i Empúries, des d'on la seva cultura es va anar irradiant cap a la resta de territoris ibers. El poble de Sant Martí d'Empúries era, antigament, una illa del golf de Roses, i va ser el primer lloc peninsular on es van establir els jonis fa 2.500 anys. Aquest havia estat el seu primer assentament, fundant més tard la ciutat i la Paiàpolis a terra ferma, en l'actual Sant Martí. La informació d'Estrabó es confirma amb les restes trobades, tant al primer nucli de la ciutat grega (segle VI aC) com al poblat iber del segle XII aC. Aquestes estructures ibèriques trobades sota les estructures gregues pertanyen a l'època pre-ibèrica del Bronze final (segle XII-VIII aC) quan, de fet, la cultura ibera hi estava ben establerta. Les habitacions de les cabanes eren construïdes amb murs d'argila i fusta, i se n'han trobat els paviments, les llars de foc, els forns domèstics, ceràmiques fetes a mà i objectes diversos de bronze, com anells i botons. Totes aquestes troballes demostren que, quan els jonis van arribar els ibers ja hi estaven ben assentats. Els rodis que s'havien establert a Roses cap al segle VIII aC van anar cap al Roine, en territori iber francès. Els jonis amb les seves escoles, havien arribat a la ciència laica (no sacerdotal), el sentit comú i el coneixement científic, deixant de banda la representació humana dels déus. Van ser els primers en cultura laica, acabant amb els condicionaments de les doctrines dels llibres sagrats de la classe sacerdotal. Més tard, amb Sòcrates, Plató i Aristòtil, es retorna a la idea moralista que va representar el naixement del cristianisme i el retrocés de la ciència. Per això, Nietzsche diu: "Sòcrates va ser cristià abans de Jesucrist". Els creadors de la filosofia occidental havien estat tots jonis: Tales, Anaximandre, Anaxímenes, Heràclit, Anaxàgores, Pitàgores, Alcmeon i molts altres, tot i que amb aquests últims es barreja la ciència i la mística per entrar tot seguit amb Jenòfanes en la metafísica, fins que, amb el naixement i l'oposició dels Eleates (Zenon, Meliso, Parmènides), la metafísica torna a fer un retrocés (540 aC). Amb Empèdocles, Leucipo i Demòcrit (462 aC) es produeix un intent de conciliació i és quan finalment la ciència jònia arriba a Atenes com a primera il·lustració entre els dominis doris aqueus o grecs. Si els pobles que van donar l'alfabet o part d'aquest als ibers i els van introduir en el comerç i la nova cultura, eren uns pobles amb aquest alt nivell cultural i filosòfic, es comprèn fàcilment que el nivell cultural dels pobles ibers anés pujant. La filosofia és original de l'esperit joni, sense influències egípcies, babilòniques, fenícies, perses ni hindús. Les corrents jònies no son orientalitzants com les fenícies que havien impregnat el sud peninsular. Orient havia pogut influenciar molts pobles en la tècnica o l'astronomia, però la filosofia jònia -que per qüestions polítiques coneixem com a grega- és la creació més original que va existir. La seva filosofia, lluny de qüestions sobrenaturals, es va projectar en les formulacions bàsiques sobre la matèria, l'esperit, l'ésser, la llei natural o la teoria del coneixement, creant un autèntic pensament científic, en oposició a les teories teocosmogòniques i místiques, que comencen vers l'any 600 aC a l'est de Grècia, estenent-se després per la Magna Grècia, Sicília i Atenes. L'establiment d'un d'aquests savis a Atenes, Anaxàgores, va portar a la ciutat de Pericles aquesta nova ciència. El centre cultural joni més important va ser la ciutat d'Efes, juntament amb l'imperi Pontus o de l'Hel·lespont, creat en el Pòntic de l'Anatòlia, sobre les costes del mar Negre i a prop de la Ibèria Oriental. El joni és l'únic poble de Grècia que va poder sobreviure a la conquesta dòria, estenent-se des de la Fòcida (focea) fins a Milet, essent creadors d'El Pont en el 676 aC, tot formant part de les més de 90 colònies establertes al mar Negre, Caucas, sud de Rússia i Crimea. El domini dori havia començat a tota la península hel·lènica entre el 1200 i el 1100 aC, coincidint amb el debilitament de totes les estructures cretenques i consolidant el procés d'europeïtzació a tota l'Hèlade. La destrucció de Micenes és també un fet palpable en les restes de la Porta dels Lleons (tot i que realment el que veiem són dues lleones). A l'Atenes jòni-focea es va desenvolupar la democràcia. La dona, al contrari de l'espartana, s'estava a casa dirigint la vida domèstica i amb dret a divorci. A l'estat esclavista dori d'Esparta era tot diferent; la vida tenia bàsicament un sentit militarista. Els pobles conquerits pels espartants grecs i sotmesos a servatge eren els ilotes, adscrits als estats lacedemonis, sense cap tipus de dret. Amb els doris, a Grècia havia baixat el nivell cultural i començava un retrocés social i artístic molt notable, perfectament distingible del nivell cultural anterior dels pobles autòctons pre-indoeuropeus i pre-grecs. Culturalment, sempre s'ha confós la divinitat pre-grega d'Afea amb l'Atenea hel·lènica. Els antics pelasgs, són els primers autòctons de l'Hèl·lade grega, juntament amb els pobles de la cultura ciclàdica, la minoica i la jònica, que havien precedit la micènica, que ja és dòria. Com s'ha dit, els doris o espartants van envair el Peloponès mentre els jonis es retiraven cap a l'Àtica i Atenes. Totes les estirps ètnicament pre-gregues (pelasgs, lelegs, caris, jonis, etc.) parlaven llengües no indoeuropees, de les quals queden restes a Tessàlia, Lacònia, Leucas, Corcira i Corfú (III mil·lenni aC). Aquestes llengües són el substrat de la llengua grega. És molt important saber que la paraula mar (thalassa) no és grega, sinó que forma part del substrat pre-grec, de qui els invasors centreuropeus (doris, austríacs, etc) del continent hel·lènic van assimilar les tècniques dels nadius en la forja dels metalls, la ceràmica i l'escultura, donant pas al món grec, i la seva indoeuropeïtzació a partir del 2000 aC. Des del segle VII aC es va començar a utilitzar el nom panhel·lenisme per designar tots els pobles dependents de Grècia (itàlics, il·liris, ligurs, tracis, escites, frigis, libis, egipcis, etc.) creant-se una gran unitat lingüística. És quan comencen a ser anomenats hel·lens tots els pobles de Grècia. CAPÍTOL 27 L'ORIGEN DE L'ESCRIPTURA DELS POBLES IBERS L'escriptura dels pobles ibers iniciada molt abans del segle VI aC sembla influenciada, en bona part, pels sistemes d'escriptura de la Jònia minorasiàtica, perquè l'alfabet utilitzat és molt proper al joni arcaic. El seu màxim nivell lingüístic i literari l'assoleixen primer les tribus ibèriques de la part corresponent al País Valencià, en els territoris dels ibers edetans i contestans (València-Alacant), on trobem la més gran manifestació de la cultura ibera: la Dama d'Elx. El seu sistema d'escriptura és molt peculiar, i s'han trobat els textos epigràfics més importants en els ploms i ceràmiques d'Alcoi, Empúries, Ullastret, Castelló, Solaig, Llíria, Mogent, Ensérune (França), Alloza i en les vaixelles d'argent de Tivissa. La llengua jònia (Ion) és de datació postminoica i s'havia convertit en la llengua dominant a tota l'àrea hel·lènica, donant el grec i el llatí. El nom d'alfabet homèric es fa servir per designar la llengua jònia literària. El comerç dels focis-grecs era realment foci-escita o grec-escita, controlat globalment pels jonis. És important fer aquest aclariment per entendre més bé el conjunt de relacions comercials i préstecs lingüístics que es van donar entre aquests pobles i els ibers orientals i occidentals. La llengua escita es parla a Ossètia i Geòrgia com a llengua ibèrica oriental, amb importants relacions amb l'èuscar i l'iber. És doncs de l'escita i el joni que neix tota la família lingüística no indoeuropea. Cloussier explica que els escites són un dels pobles més antics i coneguts que la història descobreix en el Caucas. Escita deriva del mot escit, onomatopeia del xiulet que fa una fletxa en ser disparada. El tron dels pobles escites era ocupat tant per homes com per dones i, entre elles, va destacar Thomyris com una gran amazona d'aquest poble estepari. La seva llengua era molt ancestral, pre-celta i pre-indoeuropea, anterior al celta i heretada per moltes llengües caucasianes.



	CAPÍTOL 28 FENICIS, PÚNICS I CARTAGINESOS Sobre el domini cartaginès, cal dir que des de molt abans de l'establiment dels romans a Ibèria, tant ells com els libi-fenicis i púnics havien mantingut contactes amb els ibers i amb tot el Mediterrani. El cartaginès és l'individu del poble anomenat també púnic, d'arrel fenícia-semítica, que va créixer al voltant de la ciutat de Cartago, al nord de l'Àfrica. Els fenicis estaven establerts des de l'any 3000 aC a les costes de Síria. La colonització semítica -libifenícia, púnica i cartaginesa- va destacar especialment per la seva influència sobre la Bètica andalusa, regió coneguda a nivell mític o literari com Tartessos. La presència cartaginesa va representar el summum de la colonització del sud peninsular per part d'aquests pobles de Síria, i va ser el primer pas per a la posterior intervenció romana a tota la Península. Els fenicis, després de fundar Cadis, Almunyècar, Màlaga i Adra, van ser suplantats per púnics i cartaginesos -de difícil diferenciació- que pertanyien tots a una mateixa cultura semítica. Aquests pobles, assentats a l'actual Síria i Tunis, són els que van dominar les costes peninsulars des de Cartagena (Carthago Nova) fins a Portugal l'any 826 aC (família dels Barca: Amílcar, Esdrúbal, Anníbal), mentre a la resta de la costa peninsular mediterrània s'anava expandint la cultura pròpiament ibèrica. A Cartagena van introduir el culte a Eschmun, que es relaciona amb la insalubritat de la ciutat, segons Luis S. Granjel. Ballesteros ens explica, en la seva Historia de España, que els cartaginesos van ser "una operació dirigida per les riques famílies mercantils aristocràtiques de l'antiga Fenícia". Ells van culturitzar el sud peninsular, portant-hi, tal com diu Maria José Fuentes Estañol, una obra artística sense originalitat i doblegada pel comerç. Les seves produccions es limiten a copiar o imitar les cultures veïnes. Tot l'art que feien en relleu o en figures de terracotta no són més que imitacions de l'art d'altres pobles, i la causa d'això és l'esperit bàsicament comercial dels cananeus, fenicis i púnics. Aquests pobles van introduir la seva ceràmica juntament amb les seves navalles rituals. Els noms d'Eivissa i d'Hispània es creu que també són fenicis. L'escriptura púnica o libifenícia, coneguda per alguns autors com a tartèssica, va ser utilitzada al sud des del I mil·lenni aC amb l'inici de la colonització fenícia i no es pot confondre amb la ibèrica. La cultura del sud, en general, és una cultura orientalitzant, i la població, que era majoritàriament fenícia, celta o indoeuropea, s'havia semititzar totalment, acceptant els seus déus, el seu art, els ritus i els costums. Els pobles phun o pheni (punis o púnics, antecessors de phenicis i cartaginesos) de la regió de Tunis -antigament Líbia-, amb la destrucció de Caldea i la seva enemistat amb els egipcis, havien començat a immigrar cap a l'Occident mediterrani a partir del 2300 aC. Els egipcis els consideraven com a gent d'un país de bandolers (shus o huk shus), però els fenicis van aprofitar la caiguda d'Egipte, Frígia i Sidó per la conquesta filistea, donant força a la marina fenícia i tíria. Però, quan al segle VIII aC els assiris conquerien Fenícia i Tir (721 aC), els fenicis o púnics van establir-se encara més a la Bètica i a les Balears, difonent el seu alfabet libifenici per tot el sud. El poble cartaginès és el que suplanta el libi-fenici amb l'explotació dels minerals i el comerç. Al segle XII aC les flotes de Tir sortien de Cadis carregades de materials que portaven cap a Jerusalem. La religió panteista de tots aquests pobles era molt sensual i sanguinària, fent que es transmetés a les seves colònies un culte molt cruel. Els cartaginesos van travessar l'àrea ibèrica dels Països Catalans anant d'expedició cap a Roma, però sense quedar-se permanentment a Ibèria, tot i que un barca fundés la Barcelona no ibèrica. Els ibers, al 570 aC, van promoure la intervenció cartaginesa al sud en voler ocupar algunes factories dels asiàtics que van quedar anexionades definitivament al territori cartaginès el 509 aC. Simultàniament, van arribar a la Península, els primers jueus. Per això, a Barcelona, (la ibèrica Laie), es troba el poblat iber de Mont-juïc i el nom fenici de Bàr-jino, transformat en Barkino pels romans, perquè no sabien pronunciar el so velar de la jota. Traduït de l'hebreu podria significar lloc de gràcia. A Barcelona tenim el barri de Gràcia. Un cop acabada la I Guerra Púnica (s. III aC; 237-216 aC) els cartaginesos van anar avançant per la Península, estenent la seva dominació sobre les comarques d'Ibèria l'any 241 aC, essent els barca els primers dictadors que els ibers van haver de suportar. En el fons, la creació de Cartago Nova (Cartagena) l'any 237 aC per part dels cartaginesos, va provocar que s'iniciés a la Península un període de conseqüències terribles per a tots els pobles ibers perseguits primer pels cartaginesos i després pels romans. Amb la conquesta de Sagunt, Anníbal va iniciar la II Guerra Púnica, fins que el 218 aC l'exèrcit romà va desembarcar en el territori dels ibers indiketes a Empúries. Cartagena sempre va ser el símbol de la divisió real entre la Bètica, la Cèltica i la Ibèria pròpiament dita, o entre els pobles fenicis i els ibèrics. A causa de la presència libifenícia, al sud s'havia consolidat una cultura religiosa de tipus oriental, que va traspassar les seves fronteres: la cremació de cadàvers, els ungüents perfumats, l'Astarté o la Tanit fenícia, els caps d'Hator i mans, els rituals amb ossos de pollastre, peixos i els ous d'estruç pintats, van ser novetats que es van introduir a tota la Península. Els rituals funeraris, per a ells eren molt importants, introduint el costum de les danses fúnebres i els cròtals (una mena de castanyoles) i les planyidores, amb els seus plors, lamentacions i crits de dolor, uns personatges encara vigents avui en alguns indrets de la Península. Les navalles rituals fenícies van entrar de ple en la cultura del sud peninsular com una mostra més dels ritus sanguinaris, amb l'exigència de la religió púnica de víctimes humanes i la prostitució sagrada de les seves dones. Els fenicis van ser els artífex de la propagació de tota mena de mites sobre Tartessos, a fi d'aconseguir que els altres mariners no s'atrevissin a utilitzar les vies marítimes de l'estret cap a Europa que ells tenien monopolitzades. CAPÍTOL 29 POBLES DE MAR, FILISTEUS Els antics pobles de mar (hiksos i tiekeres) són els que van convertir l'estreta faixa costanera del Líban i Israel en la pròspera Fenícia (Biblos, Tiro i Sidó). La seva base econòmica era el comerç, tant d'objectes, matèries primeres i metalls com d'esclaus. L'art era per ells només una qüestió comercial, mancat de la creativitat més elemental, ja que les inscripcions púniques no són més que marques de propietat de l'artesà ceramista. A l'àrea peninsular, la preponderància dels púnics havia estat obra del general Magon, que havia aconseguit un total domini fins a Múrcia, consolidant el domini cartaginès i canviant el sistema de factories pel de colònies, dependents de l'autoritat púnica (segle V aC). A Alacant, els autòctons ibers havien posat en retirada els cartaginesos (229 aC) que, de fet, militarment mai no van sobrepassar el cap de la Nao iber. Les seves llengües eren camitosemítiques, derivant a partir d'aquestes branques hebrees cap al fenici-púnic, el siríac i altres dialectes. Molts esclaus eren portats d'Àfrica i el Caucas, fent-los servir per explotar els metalls dels territoris conquerits i poblats per esclaus. Les primeres nocions sobre els caràcters alfabètics i la llengua dels navegants tirifenicis les trobem en la seva escriptura exempta de vocals Els pobles de mar eren els tirsens, els tirrens i els etruscs, procedents de l'Àsia Menor i que havien intentat la invasió d'Egipte fins que van ser expulsats pels faraons, marxant junts amb els sículs cap a la península italiana, Sicília i el sud de ibèria. Eren també coneguts com a pobles del nord o filisteus, pertanyents a la cofederació de pobles de l'antic Pròxim Orient que, des del segle XIII aC van alterar molt la història i la demografia d'aquesta zona, implantant-se a Síria i Palestina. Els filisteus tenien connexions a l'Anatòlia, Creta i Xipre. Els pelasgs, els micènics i Ramsès III els van permetre d'establir-se a Palestina. A l'any 1200 aC van destruir, envair i saquejar els pobles hitites del centre de l'Àsia Menor anatòlica i del nord de Síria. A Canaan simbolitzen el que és Fenícia, és a dir, la franja costanera del Líban, que va donar fi a l'hegemonia del país del Nil. L'antiga Fenícia anava fins a les regions septentrionals d'Israel, Biblos, Tir i Sidó. La seva llengua estava formada per dialectes cananeus i arameus, desenvolupats abans que el fenici. Els fenicis ja comerciaven amb l'antiga Laie ibèrica (Barcelona), ciutat que van batejar amb el nom de Bàr-jino. L'ocupació cartaginesa de la Ibèria genuïna va ser molt breu, perquè només va durar dos anys. Lingüísticament, els filisteus van ser grecoparlants que també utilitzaven el frigi.



	Segons Sandars, la seva arribada és coincident amb l'època de les invasions dels pobles de mar dels segles XIII-XII aC. La seva cultura és d'influència egípcia, perquè treballaven com a mercenaris en aquell país. Després de la invasió escita del segle VI aC i les deportacions neobabilòniques, el terme filisteu es va substituir pel de gaceu i azoteu, referits als habitants de les ciutats de Gaza i Azot, considerant que la seva presència era una amenaça per a les llengües jueves (hebreu i arameu). Segons Bernal, el poble filisteu va ser l'antítesi grega, en ser considerat enemic de la cultura. CAPÍTOL 30 ELS EGIPCIS El primer poble que havia conegut la península ibèrica havia estat l'egipci, però pel problema religiós que no els permetia navegar per mar, no van fer expedicions per la Mediterrània. Els egipcis no admetien el moviment i la religió no els va permetre anar mar endins, santificant així l'horror al moviment. Les piràmides també demostren aquest sentit immobilista. Com que ells havien declarat el mar com a element impur i navegar-hi era sacríleg o pecaminós, els libifenicis i altres pobles se'n van aprofitar per dominar el comerç marítim. De fet, l'egipci era un poble sense mariners marítims, desconegut per als altres pobles mediterranis fins que els exèrcits dels altres països, hi van anar per poder conèixer el poble immobilitzat del Nil. Sobre el Mediterrani, només havien establert que era un mar rodó amb unes muntanyes misterioses a ponent, convertides per la mitologia en les Columnes d'Hèrcules. Els egipcis coptes són encara actualment els cristians del Nil i no deixen de ser una relíquia vivent de l'Egipte preislàmic. Ells són els veritables antics indígenes d'Egipte convertits al cristianisme, però sense barrejar-se amb cap altra ètnia. El seu patriarca a El Caire és Chenouda III. Són gent molt satisfeta de la seva puresa ètnica i procuren no afavorir els matrimonis mixtes. Avui, són l'única relíquia preislàmica. La paraula copte vol dir egipci en llengua grega. La seva llengua, doncs, és el copte que ha quedat només com un signe religiós, que ha identificar els indígenes cristians, separats totalment del món catòlic. El copte o estadi final de la llengua egípcia -amb jeroglífics del III mil·lenni aC- sorgí per l'impacte del cristianisme, i era la llengua que en el segle III encara dominava Egipte, tot i que les classes altes parlaven grec. El copte o demòtic és, per tant, la llengua de substrat egípcia, avui parlat per només un 6% de la població. La llengua jònia-àtica o grega cultivada a Egipte va donar el dialecte alexandrí, que va ser el grec dominant en la Versió dels Setanta i en el Nou Testament. CAPÍTOL 31 EL MÍTIC REGNE DE TARTESSOS I ELS TURDETANS Com ja s'ha dit, els pobles semites libifenicis són els que, a grosso modo, van conformar la cultura peninsular del sud, en explotar els minerals que en aquell territori van descobrir-hi. Més tard, seguint els relats de la Bíblia o dels grecs, es va designar amb el nom mític de Tartessos un ampli territori del sud peninsular. Això va ser així perquè, en quatre llibres de l'Antic Testament (Reis I, 10-22; Isaies 60-9: Jeremies 10-9; i Ezequiel 27-12) es parla de Tarsis, que alguns van voler identificar amb una imaginària ciutat de Tartessos, de la qual mai no s'ha pogut trobar res que demostri o identifiqui la seva possible existència. Altres, en parlar de Tartessos generalitzen, referint-s'hi com a primers habitants d'Espanya. La Tartessos del sud bètic, un cop culturalment semititzada i celtitzada, va passar a ser, en part, la Turdetània o cultura del sud andalús. En tot cas, el sud, després de ser fortament semititzat, va ser també celta, en rebre les migracions celtes de l'interior peninsular i d'Europa. A la Ibèria genuïna es van anar hel·lenitzant els costums. Seguidament, es va expandir la seva cultura per tota la Península i, al Guadalquivir es va produir la substitució de moltes formes orientalitzants fenícies per un art ibèric hel·lenitzat que va portar una gran evolució en l'art, l'arquitectura i el sistema d'enterraments. Quan el sud havia rebut influències primerenques dels navegants fenicis que s'hi havien establert, van fundar al s. VI aC Gadir (Cadis). Aquest, és un nom libi deformat pels romans i els àrabs. Seguidament, es van establir també a Medinasidònia, Malaka, Abdera o Asido entre d'altres, quedant tot el sud sumit en un estat d'esclavatge per explotar-ne les mines. Eren mines de plata, estany, coure i altres minerals, que els fenicis embarcaven a Cadis per a la seva exportació. L'extracció d'aquests minerals va portar molta riquesa, tant als explotadors com als autòctons, però quan els libifenicis, púnics i cartaginesos ho van deixar, la importància del territori de Tartessos es va esvair, desapareixent totalment com per art de màgia i sense deixar cap rastre. Històricament, no se sap res de l'existència d'un poble tartessi, que Cató nega obertament, designant les terres andaluses de la Bètica només com a "terres turdetanes". En tot cas, la civilització del sud s'ha d'interpretar més aviat com un cas d'explotació de mines en territori peninsular per part dels libifenicis, ja que tots els materials i objectes trobats són de cultura fenicipúnica. A part de no haver-se trobat ni la ciutat, ni cap resta arqueològica que a ells es referís, tampoc no s'han descobert restes de cap cultura urbana que demostressin l'existència d'una ciutat com la que plantegen mites i llegendes. Alonso J., com tants altres, en el seu llibre sobre Tartessos, dona fe de la seva existència i de la llengua "ibèrico-tartèssica", sense tenir en compte que l'iber no és una llengua semita com la púnica tartèssica. Les tribus turdetanes iberitzades són l'única dada fiable sobre els habitants del territori anomenat tartèssic, en el moment de l'arribada dels romans. Aquests punts, els exposa amb tota claredat l'eminent Jordà a les Actas del II Coloquio de la Universidad de Salamanca: Lenguas y Culturas Prerromanas de la Península Ibérica, deixant clar que, de moment, Tartessos entra només en el terreny mític, legendari i especulatiu. Suposant que aquesta ciutat hagués existit, hauria desaparegut sense deixar cap prova. L'historiador José Terrero a la seva "Historia de España" diu que des de l'època del Ferro, no sabem quasi res de Tartessos, explicant que el nom semita és Tasrchisch, simplificat en Tharsis. Segueix dient que l'únic que se sap per la Bíblia, és que els hebreus comerciaven amb Thasrchisch en temps del rei Salomó i d'Isaies. El problema principal és que ningú sap a quin país estava Tartessos, tot i haver-se trobat dues inscripcions assíries (s. VII aC) que semblen referir-s'hi. Autors com Terrero, consideren que els escrits púnics peninsulars eren tartessis, afirmant que es tractava d'una civilització que s'estenia per tot Andalusia des de l'edat de Bronze. En tot cas, els cartaginesos van ocupar el lloc dels tartessos o dels púnics (535 aC). El Dr. Hermann, segons Terrero, creu que no hi ha indicis per situar Tartessos dintre la Península. Els pobles colonitzadors d'Andalusia, van encunyar monedes amb inscripcions en llengua púnica, demostrant que eren pobles de cultura fenícia. Molts autors, als turdetans, bastetans i oretans, els consideren com la continuació del mític poble tartèssic. Les troballes d'art ibèric del Cerro de los Santos, l'Aliseda (Càceres) o Osuna, demostren, segons Terrero, influències orientals. L'art púnic, cartaginès i fenici és de difícil diferenciació. A l'època final del domini semita d'Andalusia, Asdrúbal (fundador de Cartagena), va concertar amb Roma (226 aC) que l'Ebre seria el límit o frontera de conquesta. Al morir Asdrúbal, el va succeir Aníbal que, a més de recuperar llocs com Salamanca o Zamora, va atacar la ciutat ibèrica de Sagunt per la seva posició limítrof i estratègica. Finalment, al 207 aC els romans conquisten Cartagena i, al cap de pocs mesos van conquistar la resta de pobles d'Andalusia. En quant a l'art i l'escultura de l'Alta Andalusia s'ha de veure que era d'influència oriental, amb forta configuració fenícia de prototips siris i hitites dels segles IX i VIII aC. En tot cas, la Tharshish de la Bíblia i la Baetis dels fenicis -després Bètica o Baetis dels romans- es va convertir en la Vandalucia dels celtes vàndals. L'àrea de Cadis és la més identificada amb el mite tartèssic, per les mines de coure de Huelva, de plom a Linares, d'hulla a Bélmez o de plom argentífer a Almeria.



	La primera escriptura del sud, la van portar els libifenicis abans que s'utilitzés la variant de l'iber. El seu déu era Baal, orientalitzat i pre-turdetà. El 237 aC la conquesta cartaginesa va ser sistemàtica, servint de trampolí a Anníbal en les seves campanyes contra Itàlia (217 aC). Els romans s'hi van instal·lar el segle III aC i van fundar la població d'Itàlica prop de Sevilla (211 aC), convertint tot Andalusia en la Hispània Ulterior (197 aC). Els emperadors hispans, Trajà i Adrià, eren nascuts a Itàlica (Sevilla). Molts andalusos van formar part dels exèrcits imperials, motivant que en recompensa els fossin donades grans extensions de terres, que representarien l'inici dels latifundis existents. Al cap d'uns quants segles, els pobles de les terres síries que ja havien dominat el sud com a fenicis, van tornar a ocupar-lo com a pobles musulmans o berbers de la família síria dels Omeies, amb altres estirps que, amb l'aportació celta i romana, van crear una particular expressió cultural, justificada en algunes de les restes de construccions militars antigues de plena inspiració síria i palestina. Fins i tot les típiques rajoles esmaltades són d'inspiració egípcia, caldea i persa. Els assentaments grecs com el d'Astigi (Écija) són poc nombrosos. Sevilla va ser cartaginesa, romana, vàndala i goda. Córdoba era la capital de la Hispània Ulterior i de la Bètica, però en general, el sud no va ressorgir fins que es va produir el domini musulmà. En tot el relat de Tartessos, Schulten hi veu una analogia amb el de l'Atlàntida, que també repeteix la utopia de Plató. El prehistoriador Obermaier ja havia negat anteriorment que existís cap vestigi de Tartessos, destacant que el fracàs en la seva recerca en el Parc de Doñana va ser total, tant científicament com econòmica. Schulten va escriure que van ser els teòlegs els qui van començar a crear la confusió, en afirmar que Tartessos era el nom bíblic d'un país. Arribas també creu que Avienus va recórrer a la fantasia. En les fonts antigues clàssiques sempre s'identifica el sud bètic amb la Turdetània. Scimno de Chios, Èforo i les fonts jòniques i cartagineses anomenen el territori com a Bètica. Lingüísticament, el nom de Carta- amb què comencen moltes ciutats, ens mostra igualment la filiació púnica (carta = ciutat, Carta-gena, Carteya, etc). A partir de les informacions tretes de l'Ora Marítima de Rufus Festus Avienus, procònsul llatí de Roma al segle IV, s'ha volgut afirmar que Tartessos estava emplaçat al Mediterrani andalús, quan les suposades fonts de cinc segles abans que nasqués Avienus, i que diu haver utilitzat, són totalment desconegudes. A més, Avienus, com a escriptor, sobresurt precisament en plena decadència literària, amb dos poemes geogràfics plens de contradiccions, errades de conceptes i històries mítiques. Tant Herodot d'Halicarnàs (484-425 aC) com Varró es limiten a situar els libifenicis a la Bètica. Els fenicis pagaven als propietaris per l'explotació del mineral i el treball dels miners esclaus amb productes exòtics orientals, enriquint els amos dels esclaus. Per això, com hem dit, la majoria de joies i objectes trobats són de procedència oriental o de producció local d'inspiració oriental, perpetuant els models fenicis amb una línia mancada de renovació per la inexistència de nous impulsos. És només a partir de la iberització, que en el context artístic cal considerar l'art turdetà de la Bètica, perquè ja mostra influències de la costa. Els marfils trobats a Andalusia són fenicis, fabricats en tallers cartaginesos o a la Península seguint els models i les modes púniques. Segons Herodot, els púnics feien transaccions amb els indígenes per intercanvi. L'escriptura que Jordà anomena com a tartèssica, és sens dubte la fenici-púnica o púnico-tartèssica que va existir des del sud de Portugal fins aproximadament el Cap de la Nao alacantí, a partir d'on s'usa l'escriptura ibèrica. Els topònims, l'epigrafia i alguns textos trobats en el sud peninsular, fan suposar la seva extensió per tot el sud-oest, des de el delta del Tajo a la costa portuguesa fins a la Vall del Guadalquivir, fent suposar segons Jordà. F, contactes amb la llengua ibèrica, la basca, l'aquità i amb llengües indoeuropees, ja que el mateix nom del mític rei de Tartessos Argantonios és indoeuropeu. A partir del s. VI aC desapareixen tots els fluxos fenicis de més al nord del Cap de la Nao i és a partir d'aquest moment que els grecs foceus havien descobert els mercats tartèssics tot seguint la Via Heraklea, d'est a oest i fins a Càstulo, donant lloc a una iberització i culturització creixent dels altres territoris peninsulars ibers hel·lenitzats. La progressiva penetració de bàndols celtes i goidèlics, va anar conformant l'original cultura del sud. Molts eren mastiens, oretans, olcades i també baleàrics, afegint-s'hi molts celtibers de la Meseta, reclutats en les batalles al nord de l'Ebre per anar a creuar els Alps, a canvi de soldada i botí. Segons els autors clàssics, aquests mercenaris eren molt apreciats pel seu esperit bèl·lic, aventurer i de recerca de glòria, i després, molts d'ells passarien als exèrcits romans (215 aC). Pel seu nom, també se'n coneix la procedència (Belligenus). El període orientalitzant del sud havia començat molt abans del segle IX aC. Com a conseqüència de l'establiment dels fenicis, havien sorgit els régulos, amb sepulcres monumentals, i afavorits per la necessitat oriental de primeres matèries. Els símptomes de concentració de poder, s'evidencien en els rics aixovars funeraris de poquíssimes tombes trobades a Carmona o Huelva del segle VII aC. És patent, doncs, un sector molt privilegiat i oriental, d'una elit de poder amb ostentació i exhibició de riquesa (dos o tres enterraments rics per necròpolis), indicant un enriquiment ràpid gràcies al control dels metalls i l'esclavatge. El segle VI aC el sud va quedar sumit en una gran crisi de supervivència a causa del declivi del comerç fenici que, M. E. Aubet planteja molt àmpliament en el seu estudi sobre la necròpolis de Setefilla. Els fenicis van abandonar les seves colònies mentre Cartago bloquejava tota possibilitat de comerç a la zona de l'Estret. D'altra banda, l'interès dels jonis foceus, massaliotes i grecs estava centrat preferentment en els territoris d'Ibèria (Països Catalans). Les llengües utilitzades a la Bètica eren les fenícies, el púnic, el bàstul-turdetà i l'iber, a més del llatí, el celta i el celtiber. La variant de la llengua ibèrica adoptada tenia les seves característiques pròpies: la lectura era de dreta a esquerra, igual que l'escriptura. Les paraules s'escrivien seguides i sense separació, resultant molt difícil la seva segmentació i la lectura. En llengua ibèrica, les paraules se separen en punts i línies. L'evolució de l'hispànic 1 cap a l'iber es pot atribuir a les influències rebudes de l'alfabet joni. Els escrits ibèrics són una creació netament ibera de la Contestània, que va expandir-se primer per tot el territori iber i després a la Celtiberia i finalment a gran part del sud de la península. En canvi, l'escriptura bastuloturdetana només estableix comparacions amb la fenícia, púnica o cartaginesa. Finalment, hem de constatar que P. P. Berger, coincidint amb tots els autors àrabs, va concloure que, la tan discutida Tarsis era Cartago (Tunis), lloc on es fonien els metalls procedents de la Península, descartant que la Tarsis bíblica tingui res a veure amb el nom de Tartessos. Timeu afirma que els productes importats pels fenicis, com la pesca salada, ho feien sempre via Cartago. Pel que fa a la toponímia de bona part d'Andalusia i del sud de Portugal, s'ha confirmat que no és indoeuropea ni ibèrica, marcant una diferència amb la resta de pobles mediterranis peninsulars. Villar creu que, en tot cas, l'iber del sud encobreix una llengua diferent, concèntrica, que va ser iberitzada més tard. Plini el Vell (III, 13-14) ens explica que les àrees de Huelva, Sevilla, Badajoz, Jerez i Ronda es diferenciaven de les altres per la seva població celta, que també era de les branques dels belos, arévacos o berones de la Meseta central. Unttermann creu que algunes inscripcions trobades al sud són d'estructura indoeuropea antiga, perquè l'estancament cultural va ser total, fet que no priva que existissin importants centres metal·lúrgics explotats esporàdicament per pobles orientals diversos, ja que les ceràmiques trobades són fruit d'aportacions foranes, procedents de Fenícia, Liban, Síria o Palestina, com a conseqüència dels estímuls navals. Schüle va escriure: "La gent que utilitzava aquesta ceràmica no era tartèssica". Herodot, l'any 430 aC afirma que, més enllà de les Columnes d'Hèrcules, hi ha celtes veïns dels cinesis. Ptolomeu, a la seva Geografia, situa les ciutats de bàstuls i fenicis des de Tarifa fins a Almeria. A la Betúria hi situa els celtes. La iberització del sud o de la Turdetània va comportar l'adopció de la ceràmica ibèrica. Sempre ha estat discutida la qüestió de si els turdetans o hereus dels tartèssics, podien considerar-se també ibers. Pel que fa a Tartessos, hem de tenir cura de no caure en l'error de considerar qualsevol objecte oriental trobat al sud, com si fos una relíquia de la mítica Tartessos. Avié va establir un "Terminus Tartessium" a partir del qual començarien els pobles ibers fins arribar als Pirineus, justificant la divisió existent entre els ibers i els territoris del sud. Segons Beltran, A., la civilització tartèssica, s'ha de considerar a part, tant lingüística com evolutivament, sense poder assimilar-se a la ibèrica. Segons ell, l'imperi o zona tartèssica va des de Cartagena fins l'Algarve i la ibèrica des de el Roine fins Cartagena. A Andalusia, son freqüents les tombes d'origen fenici (Jaén, Baza, Granada, Albacete, etc.) i l'art considerat "art ibèric del sud andalús" és orientalitzant i amb faccions sirio-hitites. A partir de l'acció fenícia -segons Miquel Tarradell-, neix la civilització tartèssica-turdetana dels "pobles andalusos".



	José M. Blázquez diu que aquesta cultura anava des de el Tajo fins al migdia. Plàcido, Alvar i González, consideren el posterior procés d'iberització hel·lenitzant de Tartessos- turdetània, com un procés de recuperació econòmica, tot i que la iberització de l'Alta Andalusia tingui uns trets diferents als de la culturització de Tartessos, fent notar que en els territoris ibèrics genuïns, no va existir el període orientalitzant de la Baixa Andalusia. José M. Blázquez a "Prehistòria y Edad Antigua", afirma que "la cultura turdetana no fué tocada por la ibérica" i que "la cultura ibérica estaba ya formada plenamente a finales del siglo V aC". Teresa Chapa Brunet en el seu treball sobre la "Edad de Hierro" a Prehistòria de. Noijera, Madrid, 1987, ens diu que els assentaments fenicis -també Cadis-, tot i que tradicionalment els situem entre el 1200 i 1100 aC, no son anteriors al segle VIII aC, ja que mai aquelles dades han estat ratificades pels documents arqueològics. Les escultures guerreres de Porcuna (Jaén), tot i que se les catalogui de ibèriques, sempre ens deixaran l'interrogant del motiu històric que va dur als mateixos indígenes a destruir-les de manera violenta. Potser l'aclariment d'aquest misteri resoldria molts problemes respecte les cultures del sud, territoris colonitzats per pobles provinents de l'orient llunyà o de l'altra banda de l'Estret de Gibraltar, l'orient semita. Aquestes colonitzacions es van desenvolupar paral·lelament amb l'existència dels "oppida" ibers i la societat ibèrica en general. És a partir del segle VI aC quan es formen en el sud grans ciutats portuàries púniques com Cadis, Màlaga, Villaricos, Almuñecar, etc. El camí d'Annibal -via que unia el llevant iber amb el sud fenici o púnic- segons Sillières, va fer rebre a aquests moltes influències culturals. En ciutats bètiques, com per exemple Abdera, es pot comprovar com la llengua púnica era la que s'havia utilitzat fins l'època de Tiberi, tal com es demostra per l'epigrafia i les monedes trobades. Finalment, al parlar de Tartessos, caldria esmentar els estudis de Ramon Sainero en el seu llibre "Lenguas y literaturas celtas" respecte la duplicitat del mite de Gerión, Geronte o el Gàrgoris tartessi o Celta-hispà que Avieno a la "Orae Miritimae" situa a la desembocadura del Guadalquivir, convertint l'"Hèrcules" en l'enemic fenici (els fenicis van colonitzar el sud peninsular), que derrotaria als tartessis. Segons Sainero, el mite històric original el trobem descrit en el "Cicle Mitològic Celta" en el manuscrit irlandès "Leabhar Ghabála" (Les invasions) en que els escribes irlandesos descriuen fets del segle VIII aC referits a les invasions celtes a Irlanda, i on es narra la mateixa història com uns fets succeïts realment a Brigantia (La Coruña o Betanzos, Galicia), sorprenent a molts literats, lingüistes i historiadors amb el trasllat que alguns autors han fet d'aquesta història dels celtes hispans del nord-oest peninsular, convertida en una història dels territoris fenicis del sud andalús tartessi. Cal deixar constància que l'escriptura anomenada tartèssica va desaparèixer durant el segle V aC de les àrees de Càceres, Badajoz i de l'antiga Beturia en general. L'escriptura turdetana pròpia dels pobles del sud, era una combinació i al mateix temps continuació de la fenici-púnica (-ipo, -oba, -sis) que segons Almagro Gorbea, M. no es pot vincular ni amb la basca ni amb la ibèrica. Segons Avieno el límit de Tartessos estava al sud del riu Júcar. Pomponio Mela escriu que Carteia era ciutat habitada per fenicis que s'havien traslladat de l'Àfrica a la colònia bàrquida igual que havia passat amb els habitants de Carmo o Hispalis. Per altra banda, Martin Almagro Gorbea (1986), citant a Pellicer (1983), diu en un col·loqui celebrat a Madrid, que "la inmensa mayoria de poblados ibéricos de Andalucía, son continuación de hábitats del periodo orientalizante" i també confirma que cal excloure de l'ibèric els poblats del Bronze final, que no van arribar a la iberització. "En la iberización que se produjo en territorios andaluces, tuvo también un papel muy importante la prolongación de la Via Heráklea realizada por César desde Tarragona hasta el sur por Cástulo, Cordoba y Sevilla, llevándola, finalmente, hasta Cádiz." Anteriorment, el viatge de Tarragona a Cadis es feia per mar. CAPÍTOL 32 LA DIFERENCIACIÓ DELS TERRITORIS PENINSULARS Èfor, revisant fonts anteriors, distingeix els habitants del sud, dels de la Ibèria pròpiament dita. Estrabó cita Èfor per referir-se al tema. Esteba de Bizanci i Escimno, tot descrivint l'ocupació de les costes del sud pels etíops, també fan la mateixa diferenciació. Artemídoros a la Geographoumena (llibre II, any 100 aC) descrivia les costes i la seva gent, negant totalment l'existència del poble de Tartessos i, com Posidoni, limita el nom d'Ibèria a les costes del llevant mediterrani. Scilax de Carianda és el més antic escriptor i geògraf grec que parla d'Ibèria. L'any 522 aC -com després Herodot i Asklepíades- mostra com una primitiva Ibèria, des del llevant dels Països Catalans, es va anar estenent per gran part de la Península i, al final, globalment en va rebre el nom. Aquestes són les referències de Carreras Candi. Hecateu de Milet, també distingeix els altres habitants dels ibers. Herodoros introdueix el problema ètnic en distingir entre poble i tribu, fent partícips tots els ibers d'aquesta arrel comuna, que els designa a tots per igual, amb el seu nom propi. A nivell lingüístic i cartogràfic, hi ha una zona que els antics denominen "frontera" on estan sobreposades les troballes d'escriptura ibèrica amb les púniques. Estrabó (III 1,2,3) va fer una gran descripció d'Ibèria tot dient: "La cadena de muntanyes que s'estén de sud a nord separa la Cèltica de la Ibèria i, essent la Cèltica i la Ibèria desiguals en amplada, la part més estreta de l'una i l'altra des del mare Nostrum (Mar Ibèric) fins a l'oceà és la que més s'acosta a cada banda del Pirineu, i forma golfos, un a l'oceà i un altre al Mare Nostrum, essent majors els territoris cèltics o galàtics, que fan l'istme més estret en comparació amb la banda ibera. Si el flanc oriental el constitueix el Pirineu, el Meridional el forma el mare Nostrum". Així, Estrabó mai no barreja els dos territoris, distingint sempre la part cèltica de la ibèrica, sense parlar de la Península globalment. De fet, en les llengües peninsulars actuals, hi ha només tres substrats importants: l'indoeuropeu o cèltic, el no indoeuropeu o basc-ibèric i el púnic-tartèssi. Els indoeuropeus van imposar la seva llengua celta a gran part de la Península i, com a centreeuropeus, constitueixen el substrat celta peninsular. A part de les àrees celtes, que inclouen també la Celtibèria i gran part del sud peninsular, la idea d'una o dues Hispànies va sorgir a l'època de la dominació romana. Èfor distingeix els pobles celtes dels ibers i dels berbrikes (bruns) de la franja ibèrica. Entre els antics, el terme pobles ibers és emprat com a oposició a tot el referent a les cultures cèltiques, ligures i bètiques. De manera molt general, en l'època pre-romana, la Península estava formada pels pobles ibers en els territoris dels Països Catalans continentals, els bascs al País Basc, els semites al sud i els celtes i celtibers a la resta. L'evident atractiu que Ibèria va exercir sobre els altres pobles peninsulars va fer que molts trets culturals penetressin progressivament a la resta, produint-se un procés d'iberització que va comportar l'aparició de cultures mixtes com la celtibèrica. A la Meseta nord o al nord-oest galaic, el retard cultural va durar molts segles degut a que les influències ibèriques no van arribar-hi fins poc abans de la romanització.



	CAPÍTOL 33 ELS POBLES INDOEUROPEUS I LES LLENGÜES D'EUROPA Tradicionalment, els pobles pre-romans de la Península s'han agrupat en tres grans blocs culturals: el celta o indoeuropeu, l'iberobasc i el púnic-semita. L'ibèric i el basc formen el grup dels no indoeuropeus, i el púnic el semita. La majoria de llengües d'Europa són de la família indoeuropea i pertanyen al mateix grup que el sànscrit o el persa, que són llengües satem a diferència de les llatines, que es classifiquen com a llengües centum o kentum. Tanmateix, l'existència del canvi lingüístic, si no és forçat per una situació política, seria simplement evolució. Ara bé, l'hipotètic avantpassat d'un grup de llengües amb afinitats es denomina protollengua. Per tant, el protoindoeuropeu seria la llengua mare a partir de la qual es van desenvolupar un grup de llengües actuals. Les llengües mortes, des que existien com a llengües vives, van anar alterant la seva forma a través del temps, fins i tot arribant a canviar de nom en convertir-se en substrat d'una altra llengua. La ibèrica, com a substrat molt fort, va evolucionar cap al llatí vulgar, però se'n conserven moltes arrels en la catalana. Per entendre bé aquesta qüestió, cal comprendre primer el problema de l'indoeuropeu com a llengua i cultura unitària d'un poble. En principi, sobretot quan no n'han quedat massa proves textuals, es tracta d'una llengua suposada que es reconstrueix a partir dels testimonis de les llengües que n'han derivat, però sense saber si aquella llengua va existir com a llengua unitària. En tot cas, hi va haver diversos graus de dialectització i de relacions entre llengües des de molt antic. Cal conèixer la Gramàtica comparada i el Mètode comparatiu, el tipològic o d'altres per entendre què és la reconstrucció de la llengua indoeuropea, esbrinant les diferenciacions entre el grup de llengües indoeuropees i les altres, de filiació no indoeuropea. Dins la tradició lingüística peninsular i l'estructura social de la història pre-romana, trobem diversos grups de medis lingüístics. Tovar va donar el primer pas en la distribució geogràfica de les institucions indoeuropees de la Península, distingint el territori de les centuriae del de les gentilitates. Adrados els va considerar celtes. Unttermann va considerar la hipòtesi que en el segle II aC les gentilitates s'haguessin expandit fora de l'àmbit celta i celtibèric. Els textos i les inscripcions de Contrebia Belaisca i Villastar respectivament, són del tipus originari amb nom de gentilitas. L'interès en els noms de gentilitas rau en el fet que ens mostren un canvi de significat essencial, de "pertinença al pare" a "pertinença a una sèrie d'origen". Schulten i Tovar han aportat que, ja en el contracte dels zoelae, les gentilitas apareixen com a unitats subordinades a les gens o tribus. Plini creia que els zoelae eren un dels 22 pobles asturs (any 27 dC). El desenvolupament lingüístic indoeuropeu, segons Gimbutas i Merpert, es va produir a les estepes del nord del Caucas o del sud de Rússia, des del IV mil·lenni aC. Es pot pensar en les seves migracions, però també en la possibilitat dels pre-celtes o avantpassats dels celtes. Alguns han pensat en una llengua indoeuropea o galaicolusitana, diferent de les altres indoeuropees i de la celtibèrica, que seria la que parlaven els celtes galaics del nord-oest, tractant-se en tot cas de l'antic indoeuropeu celta de Galícia i Portugal. La reconstrucció de l'indoeuropeu es fa a partir de les evidències que s'han trobat en les llengües històriques i amb l'ajuda de les dades arqueològiques i històriques. El vocabulari ens informa de la realitat d'un poble. Així, per exemple, la paraula ibèrica ferro no consta en el vocabulari celta i, en canvi, hi són presents bronze, cavall, carro, roda i gos. Els prefixos i sufixos, els noms geogràfics que han quedat, l'onomàstica, la hidronímia i algunes ciències, ens aclareixen molts dubtes sobre les nostres llengües de substrat. L'indoeuropeu era una llengua flexiva en la modalitat sufixant. Els seus dialectes eren el celta, el lusità, l'alteuropäisch, el celta peninsular, el celtibèric i l'anatoli. Quan la part no ibèrica indoeuropea de la Península era àgrafa, com la resta de pobles indoeuropeus i celtes, els pobles ibers tenien alfabet, amb escriptura pròpia, meitat sil·làbica i meitat alfabètica, formada per vocals i consonants. El grup de llengües no indoeuropees a la península ibèrica està format per l'iber i l'èuscar (amb els seus 11 dialectes), l'andorrà arcaic, l'antic aranès i l'iber-èuscar de la Vall d'Aran. A la resta del continent, són no indoeuropees les llengües pre-gregues minoiques, totes les del grup finohugri o uràlic yukaghir, amb l'hongarès, el suomi, el finès, el lapó o sami, el bàltic finès, el karelià, l'estoni, el vepsio i totes les llengües de l'antic país de la Ibèria Oriental transcaucàsica, conegudes com a llengües ibèriques orientals o abasgokerketes, juntament amb el georgià. Properes al territori iber trobem, com a no indoeuropees, el tuareg, el berber (iber-iber), el guanxe (Canàries) i el llenguatge del xiulet silbo (Gomera). A la península itàlica, l'etrusc -conegut el segle VIII aC- tampoc era indoeuropeu. Fixem-nos que les llengües no indoeuropees sempre han estat prohibides pels grups dominants en les diferents èpoques: l'etrusc, el lapó, el finès, el berber, el tuareg, el guanxe, l'èuscar, l'iber i, més tard, la llengua parlada en els territoris ibers genuïns, el català, desenvolupat a la part ibèrica tant francesa com peninsular. A la part de la Gàl·lia hi va tenir lloc també el limousin, les llengües d'oc i d'oïl, el languedocien, el gascó, el provençal i el català roussillonais, a més de l'èuscar i l'aquità. A la part indoeuropea de la península ibèrica, s'hi van desenvolupar primer el celta i el celtibèric i, més tard, el got, el visigot i el celtohispà, que va donar el romanç castellà i el castellà antic. Les llengües semites, libifenícies, púniques o cartagineses del sud, juntament amb el celta, van donar pas al llatí, adoptant també el celtohispà. -Els prefixos que distingeixen l'àrea dels indoeuropeus a la Península són: aco-, dunum-, briga-, seg-, pent-, i amb-. -Els no indoeuropeus són: ili-, ilti, iri- i ilu-. Els indoeuropeus havien penetrat al nord d'Europa al III mil·lenni aC i a la Península, al segle XV aC, tal com ho demostren els indicis arqueològics. A la zona ibera, l'onomàstica, l'epigrafia o la hidronímia mostren que la cultura indoeuropea no estava ben assentada en aquests territoris. L'únic document netament celta que es pot esmentar, són les tésseres d'hospitalitat, unes figuretes dividides per la meitat i gravades amb signes o contrasenyes a la banda interior plana, que assenyalen un pacte d'hospitalitat entre ambdues parts. L'autenticitat es garantia en ajuntar les dues meitats que cadascun dels pactants guardava en el seu poder. Aquest costum, els celtes l'havien adoptat dels pobles romans, que ho havien heretat dels grecs. Les tésseres, generalment, eren escrites en llatí o en llengua celtibèrica (alfabet iber) i podien ser pactes comunitaris o personals. La llengua lusitana era una varietat de l'indoeuropeu, del tipus centum-, però no era celta. El factor que va crear la consciència de comunitat diferent a la Península, va ser el fet lingüístic diferencial, a partir de diferents substrats. El fet lingüístic diferenciador assenyala sempre territoris diversos, altres maneres de ser i una altra història donada per la cultura pròpia de cada ètnia. Bopp i Rask van donar a conèixer l'origen de les llengües europees i, de les seves teories, es pot deduir que els altres pobles no indoeuropeus formaven un grup diferent, relacionat amb grups preexistents, com a població indígena i autòctona. A partir de l'aparició d'escrits i amb l'ajut de la toponímia, l'onomàstica i la hidronímia, els lingüistes han pogut determinar amb més precisió la filiació ètnica de cada grup, tot i que, per establir la cronologia exacta, necessitem sempre l'ajut de l'arqueologia. La paleontologia i l'arqueologia lingüística treballen paral·lelament amb l'arqueologia, i en aquests estudis es basa la teoria que la llengua indoeuropea més antiga és el lituà. Els descobriments més importants sobre els indoeuropeus, ens porten cap a l'arqueòloga lituana de formació alemanya i nord-americana Marija Gimbutas. A partir de l'any 1960, va posar en marxa la hipòtesi dels kurgans, abans esmentada. Els cabells rossos i els ulls blaus eren una característica física de les poblacions pre-indoeuropees del nord d'Europa, on també trobem llengües no indoeuropees.



	Gimbutas designa l'Europa pre-indoeuropea i pre-agrícola amb el nom d'Old Europe (Vella Europa), datant-la a partir del VI-IV mil·lenni aC. D'aquesta època es troben alguns signes rectilinis no indoeuropeus, als quals se'ls dóna el caràcter de signes de pre-escriptura pictogràfica d'ús religiós, amb alguna similitud amb els signes minoics cretencs pre-grecs. F. Villar va assenyalar que entre les llengües pre-indoeuropees i les no indoeuropees com l'iber i l'èuscar, existeixen hidrònims derivats d'una mateixa arrel. Així, kar, que en iber i èuscar vol dir pedra, es una arrel que trobem en totes les àrees pre-indoeuropees (car-ranza, car-rara, vall car-ga, vall car-ca, etc) Igualment passa amb l'arrel mal o nal que vol dir roca (Puigmal). Per això, es pensa que els grups no indoeuropeus mediterranis havien donat als preindoeuropeus el substrat lingüístic mediterrani. Lluís Bernal, en la seva tesi, a Atenea Negra clarifica molts punts foscos i ofereix llum nova perquè puguem veure la importància real que van tenir les cultures mediterrànies per a la formació del món actual, tirant per terra totes les teories sobre la qüestió de la indoeuropeïtzació d'Europa, perquè -diu- en haver estat molt tardana (1500 aC), ha permès la pervivència de molts elements encara no indoeuropeus ni preindoeuropeus en èpoques històriques entre els etruscs, ligurs, pelasgs, minoics, pre-grecs, sicilians, estonis, finesos, lapons, bascs, ibers i pictes d'Escòcia. La família indoeuropea era de règim patriarcal i la seva economia era de pastors i ramaders, amb escassa agricultura i sense escriptura fins al segle V. El micènic, tot i que es consideri indoeuropeu, neix de fonts no indoeuropees. Respecte a la península ibèrica, el que se sap és que, quan els indoeuropeus van arribar a l'àrea catalana-llevantina i fins al Cinca, es parlava la llengua ibèrica entre les tribus que habitaven aquesta zona. Si en aquests territoris hi havia hagut llengües indoeuropees es desconeix, però en tot cas, havien estat iberitzats, ja que no hi va perviure cap llengua celta ni indoeuropea. El sistema de numeració entre els pobles preindoeuropeus indígenes de la Vella Europa era el sistema duodecimal amb base 12, semblant al sistema modern de la dotzena regular. Els bascs, com a cultura no indoeuropea, utilitzaven el vigesimal, amb base 20, per vintenes, molt emprat també a l'Amèrica precolombina i adoptat pels francesos (quatre-vingt 80). Tots els pobles indoeuropeus es designaven a ells mateixos aris, des de l'Índia i el Pakistan fins a Iran, Euràsia i Irlanda. Aquest terme és d'ús comú en el sànscrit, en què arya significa senyor o persona d'una casta superior. Caldria assenyalar que tots els ritus culturals, els costums i les tradicions de tipus agrícola, segons Renfrew, són pre-indoeuropees, ja que la cultura indoeuropea era de tipus ramader. Quan els indoeuropeus entren a Europa, l'agricultura la troben plenament implantada, especialment -segons Renfrew-, a l'Anatòlia (Catal-Hüyük). El fet important és que a partir del V mil·lenni aC el continent s'havia indoeuropeïtzat de l'un a l'altre extrem, salvant les excepcions dels pobles no indoeuropeus amb l'entrada de la ideologia oriental, que va anar imposant les seves llengües, l'organització social, la religió i els costums, produint-se la barreja de totes les ètnies i fent sorgir la Nova Europa mestissa. De fet, la indoeuropeïtzació es va produir per la inexistència de grans civilitzacions urbanes en el continent. CAPÍTOL 34 GRAMÀTICA COMPARADA I LLENGÜES INDOEUROPEES La Gramática Comparada -diu Benveniste referint-se al Mètode Comparatiu- ens condueix a eliminar els desenvolupaments particulars per reconstruir el fons comú, o estudiar a quin grup pertany una llengua, però deixant subsistir un petitíssim nombre de paraules pròpies. En la seva crítica, Benveniste explica que, en tot cas, és possible informar-nos també per altres medis sense buscar correspondències verificades pel conjunt de les llengües. Conclou que "també podem analitzar en base a una sola llengua sempre que sigui possible la interpretació a través de l'etimologia, coneixent en quina mesura aquella llengua és una supervivència o un nou desenvolupament". I aplica al vocabulari de les grans institucions indoeuropees la seva anàlisi, amb el mètode comparatiu, a fi de trobar la noció primera de la institució com a estructura latent sumida en la prehistòria lingüística. Segons ell, "únicament la llengua i només la llengua ens permet designar amb total seguretat els pobles que van formar part de les comunitats inicials", tot afirmant que "només a partir de la llengua podrem conèixer a fons una cultura". Des del punt de vista antropològic, es considera fonamental l'estudi de la llengua i els comportaments lingüístics per poder elaborar les diferents teories o mètodes, al ser la llengua el reflex de cada cultura. Segons Martín Bernal, totes les hipòtesis publicades sobre l'indogermànic o indoeuropeu, amb una llengua comuna imaginària, són plantejaments totalment equivocats i falsos, perquè no han provat res del que afirmen, considerant totes les tesis de l'indoeuropeu com a pures especulacions. Tant el seu llibre com tota la bibliografia que ell esmenta és interessant per entendre la problemàtica a què han estat sotmeses al llarg de la història les llengües no indoeuropees, com l'iber i l'èuscar. Bernal ens proposa arraconar per sempre més els erronis principis sobre la nostra identitat indoeuropea, indogermànica o ària. En les seves obres posa en dubte que Grècia hagués creat les bases de la primera civilització europea, ja que primer hauríem de referir-nos a altres civilitzacions afroasiàtiques i mediterrànies, amb arrels egípcies durant el Bronze mitjà i final, però mai gregues. La llengua minoica o cretenca és d'origen no hel·lènic, ja que podem parlar d'aquesta cultura a partir del 3000 aC, i de l'arribada dels grecs només a partir del 2100 aC, per això, Bernal diu que "l'antiga Grècia és una invenció". Totes les llengües que no són d'arrel indoeuropea els científics mai no les han admeses com a model. Això passa amb el basc, l'iber, el berber, l'etrusc o l'egipci. Bernal ens explica com els descobriments arqueològics de Micenes i el desxiframent de l'escriptura lineal B va ser obra de dos aficionats, Schliemann i Ventris, i la creació d'aquestes disciplines acadèmiques ha estat obra de no professionals, ja que els científics havien negat durant molts anys coses que actualment accepta tothom. És important remarcar que al segle XII aC tots els pobles pre-hel·lènics parlaven llengües no indoeuropees, amb un lèxic molt refinat. Gordon va descobrir moltes relacions entre els escrits bíblics i els escrits jonis d'Homer. El nom joni que dóna nom a l'alfabet en què es basa, en part, l'ibèric tampoc no té cap etimologia indoeuropea. La idea de Gimbutas sobre els indoeuropeus va ser desestimada pels lingüistes soviètics Gamkrelidse i V. V. Ivanov al 1980, basant la seva hipòtesi en els vocabularis indoeuropeus. Creuen -com Bernal- que l'indoeuropeu té préstecs del semític com els de be, cervesa, mel, destral, clau, vaixell, el número 7 i d'altres. CAPÍTOL 35 EL BILINGÜISME EN EL TERRITORI IBER El bilingüisme és una qüestió que afecta tota la lingüística, en implicar sempre un contacte i un préstec continuat entre diverses llengües i, per tant, el contacte de les cultures implicades. En el cas de la península ibèrica, el bilingüisme es produeix de manera diferent en cada territori peninsular i, és un fenomen lingüístic que s'esdevé des de l'arribada dels romans, tant a la banda celta o indoeuropea com a la ibèrica, i ni el País Basc no se'n lliura. Aquest bilingüisme -com passa sempre- va acabar amb la llengua celta, amb la ibèrica, la púnica i la celtibèrica, quedant totes substituïdes pel llatí vulgar peculiar en cada territori peninsular, segons el substrat existent. Les nostres llengües peninsulars són la conseqüència de la que ens van imposar els romans. Això va donar l'iberoromà, el gal·loromà o l'hispanocelta, d'on van sorgir totes les respectives llengües neollatines com el francès, el català o el castellà. Al País Basc, el llatí no va poder dominar la llengua autòctona, i l'èuscar es va poder perpetuar fins avui. Per això, en totes les llengües descendents del llatí hi trobem molts trets pertanyents a les llengües de substrat anteriors, que al mateix temps van influenciar i van fer evolucionar el llatí. La desaparició d'una llengua ve causada sempre pel bilingüisme diglòssic. Com diu Aitchison, "el bilingüisme és el primer pas per assassinar una llengua". La primera generació bilingüe en parla dues, però les següents acaben parlant-ne només una, i la menys reeixida és parlada només pels més vells. Totes les llengües que es parlen actualment han evolucionat a partir d'unes llengües de substrat, com és el cas de l'iber respecte al català. Els canvis que destrueixen la capacitat de comprensió entre tots els membres d'una societat o una comunitat -com va passar amb els ibers- resulten desestabilitzadors per a la comunitat afectada. Aitchison es planteja com el canvi lingüístic pot representar decadència i socialment és no desitjable. Seguint la tradició boasiana i sense oblidar els estudis de Sapir, podem afirmar que la llengua és un reflex de la cultura. La llengua és l'expressió del que la comunitat d'individus pensa, i la cultura és l'expressió del que pensen i el que realitzen.



	Tot i les qüestions esmentades, molts cops, la mort d'una llengua no és totalment real, perquè el que ha passat és que ha estat alterada la seva forma primigènia i el seu nom, però perviu sempre més la seva herència. El català actual, amb trets de diferent procedència, és la suma dels llegats importants que van deixar l'iber, el llatí i altres llengües de contacte. CAPÍTOL 36 ELS IBERS DE LA VALL D'ARAN I ANDORRA A la vall atlàntica aranesa, actualment es parla una llengua que deriva encara de l'antic èuscar o variant de la llengua ibèrica que parlaven els antics components de la tribu ibèrica dels airenosi, influenciada després per la llengua d'oc d'Occitània. Aquesta vall abasta gran part del Noguera Pallaresa, Vall de Montgarri i Noguera Ribagorçana al nord-est de la resta de territoris iberocatalans. Aran, en llengua ibèrica vol dir vall. Les traces de l'antiga parla ibèrica o bascoide són evidents en la toponímia aranesa i andorrana (andosins), certificant que la població anterior a la dominació romana era ibera. Polibi (200 aC) fa esment dels ibers airenosi i bergistans com a instigadors de l'exèrcit d'Annibal al seu pas pels Pirineus bergadans, andorrans i aranesos. A Ordino (Andorra) es troba el poble d'Arans; a la Cerdanya, Arànser; i al Pallars Jussà, Aransís. L'abundant art romànic rústec de tota la vall, conserva molta tradició de l'art indígena iber, fenòmen que es dóna també a la banda francesa. En la construcció de les esglésies es troben pedres treballades que van ser reutilitzades durant l'època del romànic. Eren pedres que havien format part de les caixes funeràries paganes dels autòctons, treballades sobre marbre blanc del país, a l'interior de les quals es dipositaven les urnes que contenien les cendres dels difunts. També es poden veure aquestes esteles funeràries a les parets dels campanars i les esglésies. Les decoracions són figures humanes i motius florals i geomètrics que el cristianisme no va admetre. Els principals es troben a les esglésies de Bagergue, Vielha, Gaussac, Bausen, Aubert, Vilamós, Arres de Jos i Alòs d'Asil, a la Vall d'Àneu, en una tomba de fossa descoberta l'estiu del 1995. A la Geografia de Carreras Candi, es parla encara de les noves cobertes (teulades) de la Vall d'Aran, que "han anat substituint les antigues, fetes amb feixos de palla de sègol lligades a les encavalcades, com a exemplars que escassegen més cada dia". Aquest sistema de teulats, és el mateix que feien servir els ibers en els seus poblats i que en aquestes valls pirinenques s'havia anat perpetuant en el temps. Cèsar atribuïa procedència basca a la tribu dels aranesos que ocupaven la part alta del riu Garona. Eren els garunni, que podien haver estat els primers pobladors d'aquesta part de la vall. CAPÍTOL 37 LA DIVISIÓ LINGÜÍSTICA PENINSULAR L'ocupació celta de gran part de la Península va comportar la divisió ètnica i lingüística confirmada i demostrada per les toponímies de cada territori ètnic, cultural i lingüístic. Els prefixos i sufixos confirmen plenament aquesta divisió, especialment els de les toponímies en -briga (Sergobriga) de l'àrea celta i celtibèrica (aquest terme celta irlandès vol dir turó). La toponímia dels territoris d'Ibèria o no indoeuropeus (per tant no celtes) era construïda en -ili, -ilti i derivats (Iltirda). El sud va ser també plenament celtitzat, sumant-se a la gran àrea celta peninsular. Les diverses onades de les migracions i invasions celtes sempre es reflecteixen en les llengües (celta, gal, gàlata, germànica, llatina, sueu, líbia, fenícia, púnica, cartaginesa, etc.). A partir de la divisió i diferenciació lingüística peninsular que es produeix amb la llengua celta, comença el canvi, i en ajuntar-se les diverses llengües de substrat amb el llatí, naixerà el castellà, l'aragonès a la Celtibèria, el galaicportuguès a Galícia i Portugal, i el català a les àrees iberes, conservant-se únicament com a reducte de l'iber el basc actual. Amb la introducció de l'alfabet ibèric a la Celtibèria, va poder existir el celtiber que els va permetre arribar al coneixement de l'escriptura (Ebre, Meseta i Extremadura), cosa que no va aconseguir cap altre poble celta. En els llocs on les influències ibèriques arriben més tard, com a la Meseta nord i Galícia, el desfasament cultural va ser molt més gran. Tant l'iber a Ibèria, com l'èuscar a Euskalherria van sobreviure amb força a la indoeuropeïtzació dels seus territoris. F. Villar, en els estudis publicats, presenta com a llengües pre-romanes peninsulars el celta, el celtibèric, el lusità, el púnic, l'iber i el basc. CAPÍTOL 38 LA CELTIBÈRIA I ELS CELTIBERS La Celtibèria queda delimitada de manera general per l'Ebre, Sòria, Logroño, Saragossa, Alaba i Navarra, fins a prop de Pamplona, seguint pel Tajo fins al Júcar (Cuenca, Guadalajara, part de Terol i de les actuals províncies de Madrid, Segòvia i Burgos). Els celtes de la Celtibèria, són els que ,en general, es van anar estenent cap a les altres regions o territoris peninsulars. A l'est, la Celtibèria limita amb la Ibèria pel territori dels ibers de llevant i per les valls de l'Ebre amb els ibers ilergets o lleidatans. Aquesta divisió és coincident amb la cultural i lingüística pre-romana, que divideix la Península amb els territoris indoeuropeus i els no indoeuropeus. La toponímia de la part celtibèrica és coincident amb la indoeuropea i celta o gal·la. L'epigrafia celtibèrica té un contingut ampli de variants com a old irish o antic irlandès. Aquests celtes que van anar conformant el seu territori cultural havien arribat a la Península des del país gal·lès a través dels Pirineus, establint-se al sud de les altes muntanyes pirinenques i quedant bastant aïllats dels altres celtes per les poblacions preexistents, que F. Villar anomena pre-indoeuropees. Com a llenguatge celta, es coneix també l'anomenat alfabet Ogham o alfabet dels arbres, als quals atribuïen virtuts màgiques. D'aquí deriva el costum màgic d'abraçar-se als arbres per carregar energia, d'on ve l'expressió tocar fusta. En canvi a Ibèria, el costum és dir toca ferro. No obstant, aquest alfabet és posterior, perquè deriva del grec i del llatí. Encara que els celtibers adoptessin molt de la cultura dels ibers, van continuar essent celtes en els aspectes bàsics. L'historiador Manuel Ballesteros mostra en la seva Historia de España com, en part, la cultura celtibera neix a conseqüència dels atacs que algunes tribus iberes van fer contra els pobles celtes pastors de la Meseta peninsular. L'autor, basant-se en la bibliografia que esmenta al seu llibre, posa de manifest que quan els pobles celtogals van expulsar els ibers de la part d'Ibèria del sud de França (Catalunya nord, Nissan, Les Enserunes, etc.) al segle IV aC, aquests ibers perseguits i foragitats, tot travessant els Pirineus, van atacar les tribus pastores celtes de la Meseta central, com a represàlia contra els celtes de la Gàl·lia. Segons Ballesteros, durant el segle III aC, aquests atacs són els que van ajudar a fer néixer la Celtibèria com a tal, pels contactes que van establir. A les comarques aragoneses frontereres amb els ibers ilergets lleidatans, és on s'havien produït més contactes. És per això que, en aquests llocs, les edificacions dels pobles celtibers mostren més influència. Contrebia Belaisca, Villastar o Bilbilis són exemples vius que demostren haver rebut una iberització intensa i molt ràpida. Quant al substrat celtiber, es pensa en un possible substrat ligur agafat pels celtes dels ambrons o ligurs, que havien estat assentats fins a l'Ebre. En les dues llengües celtes es documenten els noms de gentilitas, tot i que no es poden predicar de manera general, ja que no es van donar a tota la Celtibèria. A Tiermes (Sòria) es poden admirar construccions celtiberoromanes molt importants i és un poble amb molta tradició on encara es preparen begudes celtes ancestrals.



	En alguns llocs s'havia mantingut tant la tradició que el llatí no hi va penetrar fins al temps dels visigots. Com és evident, els escrits trobats a Villastar, Contrebia Belaisca o Bilbilis, són les úniques dades escrites trobades a Europa en llengua celta pre-romana. Gràcies a aquests escrits, s'ha pogut desxifrar i conèixer més bé la llengua celta antiga, ja que tot el que s'havia trobat en celta insular és posterior al cristianisme. Del celtibèric en va sorgir, després de l'època romana, el celtohispà, que pertany -com totes les llengües celtes- al grup de les llengües indoeuropees i, més estrictament, al grup de les llengües italogal·loceltes europees continentals. Segons Michael Kock, a Die keltiber und mir historischer konteext, la qüestió dels celtes en la terra dels ibers, va provocar la pertorbació de la pau política i militar romana amb les guerres que es produïen entre els celtes peninsulars i els ibers de la Gàl·lia, segons les cites que dóna Polibi transcrites per Livi i detallades per Manuel Ballesteros. Respecte al celtiberisme, Kock analitza els plans etnològic, filològic i històric, arribant a la conclusió que tots els escriptors anteriors a Posidó i fins i tot Lucano, Marcial, Silos Itàlico i també Estrabó, mostren una certa inseguretat sobre el tema. La prova més sòlida, la descobreix en els escrits d'Isodoro, quan afirma que "els celtibers són celtes que viuen a l'Ebre», tot afirmant que no formen cap "etnos" propi, sinó que són un grup més dels pobles celtes amb diferenciacions regionals que fan que no tots els hispanoceltes siguin celtibers. María Lourdes Albertos, en parlar de l'onomàstica celtíbera, ens diu que els antropònims i noms de gentilitas d'aquesta regió perviuen intactes en l'epigrafia celtibèrica, tant en escrits ibers com llatins dels bronzes de Luzaga, els ploms de Contrebia Belaisca o les inscripcions de Villastar. Segons Blázquez J. M., els celtibers van ser els més importants mercenaris, tant per als exèrcits cartaginesos com per als romans, rebent terres per recompensar-los. L'any 217 aC, Livi parla dels celtibers com a mercenaris mesetaris dedicats al saqueig de la Turdetània andalusa. A la província de Sòria han estat moltes les troballes arqueològiques de l'Edat de Bronze que fan palesa l'existència d'un poble centreuropeu segurament ligur. Els ambrons europeïtzats podrien haver estat uns dels primers pobladors d'aquests territoris celtibers. A partir del segle IX aC es troben restes de la cultura dels castros i necròpolis posthallstàtiques juntament amb restes megalítiques. Pericot diu que "la Celtibèria, després d'haver deixat de ser poble celta, passa a ser poble iber en país celta", volent verificar la seva iberització. La seva ciutat més important va ser Numància. Practicaven la ramaderia i també -encara que menys- l'agricultura. Estrabó diu d'ells que "practicaven el sacrifici i observaven les entranyes de les víctimes i presoners per pronosticar el seu futur". Isodoro clarifica la procedència celtibera de manera clara: "Celtiberi ex Gallis fuerunt, quorum ex nomine apellata est regio Celtiberica. Nam ex flumine. Hispaniae Ibero, ubi considerunt, et ex Gallis, qui Celtibi dicebantur; mixto utroque vocabulo Celtiberi nuncupati sunt". Les armes que empraven eren cotes, lorigues, petos, espases i escuts. Adoraven la lluna i encara practicaven sacrificis humans per les seves creences en religions primitives gal·les barrejades amb supersticions orientals. Quan van arribar, els ibers ja treballaven el ferro. Aquells qui pensen en els celtibers com un fet de mestissatge cometen un error, ja que el nom de Celtibèria s'empra només per designar les aportacions culturals lingüístiques que els grups celtes van anar adoptant dels ibers. El document més important en llengua celtibèrica és el bronze de Contrebia Belaisca, trobat a les excavacions de l'actual Botorrita, molt a prop dels límits entre Aragó i Lleida. Aquest document marca el punt de partida per a totes les llengües celtes i també per a la Celtibèrica. Els treballs de K .H. Schmidt, M. M. Lejeune, Tovar, De Hoz i Mitxelena van fer possible el desxiframent de les dues cares d'aquest bronze provocant algunes discrepàncies amb les hipòtesis de J. Maluquer de Motes respecte alguns signes. Contrebia Belaisca -segons la monografia de la Universitat de Saragossa- és una civitas celtibèrica, que marca els límits amb la Ibèria, tot i que Ptolomeu la situava a Saragossa. Les monedes trobades estaven escrites en iber i el nom d'aquesta ciutat es troba en una téssera juntament amb molts objectes de bronze, ferro, ceràmica ibèrica pintada, etc. Es tracta d'un document epigràfic escrit amb caràcters ibers que demostra la difusió d'aquesta cultura per la Península. La cronologia del poblat data del segle III aC i, en el mateix territori, al segle I aC, s'hi van instal·lar els romans. Les bigues, capitells i bastiments de fusta de les construccions tenen sempre lletres ibèriques gravades. Les restes de les edificacions no tenen paral·lelismes amb les del món clàssic, ni concretament joni, per tant, es tractaria d'arquitectura indígena feta per gent que coneixia l'arquitectura clàssica però no l'aplicava. El bronze s'anomena així pel seu origen lingüístic ibèric, i es va trobar escrit en aquest alfabet. Tots els elements de Contrebia, encara que sigui una ciutat celtibèrica, són culturalment ibèrics i no s'hi ha trobat cap resta de materials pròpiament celtibèrics o posthallstàtics, fet que demostra que la tradició celta no s'havia mantingut en aquest lloc fronterer. La iberització de l'Ebre va ser molt intensa i ràpida, tot i ser un territori plenament indoeuropeïtzat des del segle V aC. La llengua celtibèrica, igual que el celta, el gal·lès, el ligur, el celtoligur, el gaèlic o el celtohispà, pot alienar-se amb l'irlandès. A. Beltrán va proposar interpretar aquest bronze de Botorrita com a celtibèric mitjançant el vocabulari èuscar i també es va intentar amb molt d'èxit la seva lectura utilitzant el georgià antic de la Ibèria Oriental i el basc. El bronze de Contrebia va ser netejat pel Museu Arqueològic de Barcelona, on van descobrir -segons la monografia esmentada- que la separació que habitualment es feia entre paraules iberes amb dos punts, en una part del bronze, es pot observar aquesta separació amb un sol punt, com si es tractés del punt i seguit modern. Alguns lingüistes, ho van interpretar com la primera falta d'ortografia en llengua ibèrica. El poblat celtibèric de Bilbilis ens mostra també una superposició d'estrats de totes les cultures a l'àrea de Calataiud, punt d'accés i comunicació amb els ibers de la costa mediterrània. Estrabó descriu molt bé la cultura celtibèrica del nord del Duero i els gloriosos 20 anys de guerres numantines. La destrucció havia arribat primer a moltes poblacions que, com Termància, Contrebia, Bilbilis o Uxama havien estat destruïdes pels romans, a partir de l'any 153 aC, amb les importants sublevacions tribals dels celtibers, tot i que les altres tribus ja s'havien aliat amb els romans, aportant-los més de 40.000 homes de la Meseta per lluitar contra Numància. El setge de Numància (Sòria) va ser la darrera batalla entre celtibers i romans. Seguint la pràctica habitual, la ciutat va ser reduïda a cendres per ordre d'Escipió Emilià, l'Africà o el Numantí, el mateix que un any abans havia expulsat de les seves files mercaders, vidents i 2.000 individus d'ambdós sexes que, dedicats a la prostitució, acompanyaven sempre els seus exèrcits. Al mateix temps, havia començat la sega dels camps i la crema dels boscos. A les guerres, Escipió sempre hi anava amb Filòpemen qui, amb Polibi (fill de Licortes i president de la Lliga Aquea), havien elevat Escipió a un gran i alt poder polític i militar per haver lluitat contra els aqueus a Grècia i contra els cartaginesos a Cartago durant la III Guerra Púnica (46 aC). Va morir enverinat. Des de la Meseta central, els celtibers van portar cap al sud andalús la seva ceràmica amb impressions digitals i incises (segle VII-VI aC). Livi parla dels celtibers a partir dels textos de Cèsar (B.B.I-1), segons els quals, al sud apareix el nom de Budar, que és indoeuropeu, i el del cabdill celtibèric Istolacio. El poble celta de la Celtibèria havia penetrat a la Península a partir, com a mínim, del segle VII aC, desenvolupant plenament les cultures de Hallstatt i La Tène a Sòria, Càceres, Toledo, Madrid, Salamanca o Saragossa, fins a la seva romanització. Cal tenir present -segons F. Villar- que tant els celtes com els germànics s'havien establert sobre altres poblacions anteriors indoeuropeïtzades, fent que ells, per tant, haguessin estat sempre reindoeuropeïtzats. Segons Martín Almagro Gorbea, la llengua celtibèrica o hispanocelta només es documenta a partir del segle II aC per inscripcions escrites amb signes ibèrics, considerant-se la llengua celta que parlaven els celtibers la més arcaica. D'Ibèria reben el torn de ceràmica, la metal·lúrgia del ferro, l'alfabet, la moneda, la metrologia, la ceràmica pintada i l'urbanisme.



	CAPÍTOL 39 L'EXPANSIÓ CELTA I CELTIBÈRICA Una de les principals penetracions celtes cap a la Península es va produir quan al Rin, els volgs obligaven a marxar les tribus del Roine, perquè amenaçaven la seguretat de Marsella, fent que s'establissin al sud de França. Aquests fets van provocar que els celtes expulsessin molts ibers de la costa, que van entrar pels Pirineus cap a la Celtibèria guerrejant contra els celtes de la Meseta -tal com explica Ballesteros- com a represàlia contra els celtes. Cal tenir present que la Meseta era territori plenament celta, tot i que molts cops és inclosa dins el territori celtiber. La seva expansió es va donar, bàsicament, per poder arribar al mar Mediterrani, centre de comerç i de cultura, ja que ells desconeixien la pesca i la navegació marítima, motiu pel qual no tenien mots en el seu vocabulari per designar el mar ni el camp semàntic que s'hi relaciona. També desconeixien la idea de rei, perquè no concebien encara l'estat territorial o les comarques. En molts nivells, els pobles celtibers estaven poc evolucionats. Segons Salusti i Estrabó, encara sacrificaven el cavall en els seus rituals religiosos i eren l'únic poble que practicava l'antropofàgia en determinades circumstàncies. En aquells relats, trobem casos concrets viscuts a Calahorra; a manca de carn d'animal, en cas de guerra o siti, eren capaços de menjar-se dones i fills, conservant en sal vísceres i carn dels seus cadàvers com a menjar per als soldats. El primer tram mediterrani celtitzat va ser la Bètica. Les intencions de Roma, que en principi s'havia presentat com a aliada dels ibers, es van posar al descobert en veure les seves intencions d'annexió amb els seus assentaments de colons a la vall del Guadalquivir i la fundació de les primeres ciutats per Escipió al 206 aC, repartint terres andaluses entre els seus soldats, i deixant aquí els seus ferits veterans. Itàlica es va convertir, doncs, en la primera ciutat romana d'Hispania, amb un nom que recordava els seus orígens. Els turdetans van adoptar ràpidament els costums i la llengua dels romans en tota l'àrea bètica i, segons Estrabó, "la majoria d'ells es feien llatins, i faltava poc perquè es fessin romans...". Les famílies romanes del sud van constituir la classe aristocràtica, destacant les famílies dels Ulpis i els Aelis, de les quals procedirien els emperadors Trajà i Adrià, que van afavorir molts d'aquests territoris. La muralla d'Itàlica data del segle II, construïda per defensar-se de les invasions musulmanes que començaven a dominar la Bètica a partir de l'any 170. La part de la Baetúria cèltica estava poblada per celtes, celtibers i lusitans. CAPÍTOL 40 LES DUES HISPÀNIES Hispània és el nom amb què, a partir de la dominació romana, es coneixen els dos grans territoris de la Península Ibèrica, diferenciats bàsicament pel fet que, a la part no ibèrica i no basca de la Península es parlava només llengua celta o la seva variant celtibèrica, donant-li, el nom d'Hispània Ulterior (P.H.U = província de la Hispània Ulterior). El nom d'Ibèria, amb el temps, es va anar estenent per tota l'àrea peninsular. La divisió existent, tant a nivell lingüístic com cultural, va comportar que la divisió peninsular establerta pels romans seguís marcant les diferències ja existents en l'època pre-romana, creant-se les dues Hispànies peninsulars: la Citerior i la Ulterior. La Citerior (P.H.C. = província de la Hispània Citerior) corresponia, aproximadament, al territori iber genuí, és a dir, al de parla ibèrica o no indoeuropea. La Ulterior agrupava els pobles de cultura púnica i indoeuropea. Més tard, en temps d'August, en ser ampliada la Citerior, aquesta divisió ja no es va correspondre amb la inicial. Euskadi va seguir mantenint la seva independència, ja que com sabem, si en algun moment va ser romanitzada, va ser tard i malament, fent que poguessin conservar la seva llengua pròpia. Els pobles ibers, celtes, púnics i celtibers, amb la imposició del llatí, van perdre les seves llengües pròpies. Hermann Kinder, explica que els enclavaments celtes de la Península es distingien perfectament dels ibers. August també va dividir la Ulterior en dues parts: la Bètica -d'ascendència libifenícia, púnica i cartaginesa-, i la Lusitana. Dioclecià, més tard, va fer tres províncies, una divisió més d'acord amb les seves diverses ètnies i cultures: la Cartaginense, la Gal·laècia o Celtogal·la i la Tarraconense, d'ascendència ibèrica en la major part del seu territori. La diòcesi hispànica depenia totalment de la prefectura de les Gàl·lies. Estrabó, a Geografia (III-4,1,6-9,11) escrivia al respecte: "Per tota la costa, des de les columnes (Gibraltar) fins aquí (Tarraco), hi ha pocs ports, però són freqüents i bons en el territori habitat pels ibers laietans, iartolaietans i altres pobles ibers fins a Empúries, ciutat de fundació massaliota, que dista uns 200 estadis del Pirineu i dels límits entre la Ibèria i la Cèltica." Aquesta és la divisió més clara a nivell peninsular per distingir la Ibèria de la Cèltica. CAPÍTOL 41 L'ÈUSCAR I L'IBERISME BASCOIBÈRIC El poble basc ha estat en el seu assentament actual des de temps inmemorials. Euskaldun, Euskadi, Euskalherria... és el País Basc. L'èuscar, l'euska, l'euskara o euskera, és l'única llengua de l'Europa antiga que ha sobreviscut fins avui sense romanitzar-se. Els Euskaldun són els qui parlen èuscar i l'Euskalcki és el dialecte basc. L'Euskara batua és l'idioma basc unificat. La llengua basca és la mateixa que parlaven els ibers d'Ibèria i que es va continuar parlant fins a l'any 600 a la Vall d'Aran, Andorra, Pallars Sobirà, Pre-pirineu, Ripollès, Ribagorça i a molts pobles rurals del Barcelonès. Aquesta era la llengua dels Aquitans i, per qüestions de proximitat, també s'havia parlat a Burgos. El basc-iberisme representa, segons Humbold i d'altres, que a la península pre-romana i pre-indoeuropea o pre-celta, l'única llengua existent per als autòctons de gran part de la Península era la ibèrica, essent la variant de l'èuscar, l'hereva i única continuadora fins avui de l'èuscar contemporani. Al sud peninsular, a causa de les colonitzacions dels pobles semites, les seves llengües eren -inicialment- libifenícies, púniques, cartagineses, tartèssiques i celtes. L'iber i el basc tenen la mateixa onomàstica (ciutat = iriberri en basc o iliberri en iber), igual que en Euskal Aditz Batua. Amb el diccionari basc es poden interpretar moltes paraules ibèriques un cop han estat ben segmentades i les frases construïdes correctament. Si les dues llengües no fossin la mateixa, haurien estat, en tot cas, dues llengües de característiques basques amb contacte intens i continuïtat en el temps. En tot cas, va ser una llengua parlada tant al País Basc com en tot el territori dels Països Catalans continentals. Tant els ibers com els bascs, durant el Neolític, ja estaven ben assentats en els seus territoris i, tot i les fortes immigracions rebudes, havien absorbit plenament totes les altres cultures de les quals rebien noves aportacions. Es troben parentius genètics i lingüístics de l'iber i el basc amb el berber, el sami o el finès i amb les llengües ibèriques orientals de la Transcaucàsia. Actualment, Román del Cerro ens dóna una versió molt exacta sobre l'origen ibèric de la llengua basca. En tot cas, si algú no estigués d'acord amb la tesi de Del Cerro, hauria d'acceptar la tesi de Mitxelena, segons la qual "les dues llengües tenen elements homogenis en el seu origen". Tovar, F. Villar, De Hoz i Untterman hi han trobat, igualment, importants paral·lelismes. Román del Cerro diu -en el seu llibre- que no és possible entendre com alguns lingüistes de les nostres universitats, per investigar l'iber o l'èuscar, ho fan treballant amb el celta, que és una llengua d'una altra família, totalment oposada a les del grup no indoeuropeu. Avui, la tesi del basc-iberisme sembla que ha estat desenterrada i es comença a parlar de la seva existència, plantejada fa molts anys per Carreras Candi i altres lingüistes. Els bascs o la gent del país de la llengua basca, igual que els ibers, van mantenir la seva llengua a través dels segles, però la resistència total contra la seva pèrdua només s'ha donat al País Basc. Cal tenir en compte que, fins i tot molts dels presoners dels romans que van ser venuts com a esclaus, aconseguien matar els seus propietaris, escapar-se i tornar al País Basc per seguir lluitant contra els romans. La hipòtesi del basc-iberisme ja és una tesi respectada; a nivell lingüístic està acceptada, i entenem l'èuscar com a una continuació de l'iber. Aquestes són, doncs, les dues llengües de les primeres civilitzacions conegudes a la Península.



	Autors com Julian, Schulten, Pericot, Aranzadi o Bosch i Gimpera troben connotacions entre el poble basc i la seva llengua amb els primers habitants càntabres, bascons, asturs pirenaics o ligurs, tots en l'entorn de la cultura paleolítica francocantàbrica i pirenaica. La llengua basca i la ibèrica, van estar totalment vinculades als territoris pirenaics bascs, andorrans, aranesos i catalans. No podem oblidar que, tant el basc com l'iber, tot i ser de pobles diferents, són relíquies lingüístiques que pertanyen com a mínim a l'època neolítica. Els contactes entre els pobles ibers i els bascs van ser constants a través dels Pirineus. Humboldt, Vhlenbech i Giménez Soler van mantenir, com tants altres lingüistes actuals, que el basc és una supervivència de la llengua ibèrica i, Frombetti i Marr, hi veuen parentius amb les ibèriques caucàsiques, mentre altres justifiquen vinculacions amb les llengües del grup de les no indoeuropees. El cònsol romà Cató el Vell va acabar amb la llengua ibera en dirigir contra els ibers la gran repressió romana. Lluís Pericot deia que per traslladar-nos 10.000 anys enrera només calia tancar els ulls tot escoltant els bertsolaris recitant en èuscar, la llengua de tots els pobles de Bascònia (Àlaba, Guipúscoa i Biscaia), dels antics càntabres del Pirineu i l'Aquitània, separats per la parla dels celtes. Collines diu que, segons els indicis arqueològics, els bascs autòctons del Neolític i del Bronze eren els mateixos de l'Edat de Pedra, tal com ho confirmen els estudis genètics, que posen sobre la taula una continuïtat total de les dues cultures no indoeuropees. L'any 1993 es va amplificar i seqüenciar l'ADN fòssil d'una població medieval del País Basc obtenint, de la dent d'una dona trobada entre les restes descobertes a Amézafa (Àlaba), proves d'una mutació del tipus Delta F508, que té una antiguitat superior als 10.000 anys. En aquella data, la població basca ja presentava algun tipus de mutació, mantinguda pel seu aïllament. Segons Cavalli-Sforza, la població basca té unes característiques genètiques diferents de les de la resta d'Europa, i quan els indoeuropeus o celtes tot just arribaven a Europa, el protobasc ja existia a Euskadi, formant part de la cultura de l'antiga població paleolítica, que havia quedat aïllada per l'onada neolítica. Els bascons van estar sempre en lluita amb els celtes i els celtibers hispanoceltes de la Meseta, que els volien dominar. Sempre van ser rebels a ser dominats per celtes, romans, visigots o francs i van oposar molta resistència enfront dels musulmans. Arran de tots aquests intents de dominació, el bilingüisme va penetrar en els seus territoris. La llengua gascona està igualment emparentada amb les occitanes per les influències del basc. Hübner i Humbold van afirmar que la llengua ibèrica i la basca eren, antigament, la mateixa llengua o branques molt properes d'un mateix tronc que desembocaria en el basc o neoibèric. Actualment, es segueix reivindicant la seva llengua en contra del bilingüisme iniciat fa 1.000 anys amb les Glosas Emilianenses. Amb el nom de basc antic es designa la llengua que es parlava a l'Aquitània pre-romana poblada pels avantpassats bascs. El país estava envoltat per celtes de la Gàl·lia i de la península ibèrica. La Gascunya era el territori limitat per l'oceà Atlàntic, el riu Garona i els Pirineus, i va convertir-se en la província romana de Novempopulania. Els gascons o bascons s'hi havien establert abans de ser incorporats a l'Aquitània. Durant l'època de Carlemany, en el regne d'Aquitània s'hi va tornar a incloure la Gascunya. A Catalunya, l'iberisme és un moviment intel·lectual relacionat amb noms com Maragall, Unamuno, Prat de la Riba, Cambó, Ignasi Riera, Joaquim Casas i d'altres que volien potenciar l'iberisme per contrarestar el centralisme castellà. CAPÍTOL 42 LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA A L'ÈPOCA ROMANA En el moment de l'arribada dels pobles llatins o romans a la península ibèrica es parlaven diverses llengües a més de la ibèrica, ja que les llengües jònies o focees massaliotes i gregues eren utilitzades en el territori empordanès dels ibers indiketes. Els andorrans parlaven un tipus d'iberobasc conegut com a llengua andorrana arcaica. A Portugal es parlava el lusità i a la Cèltica i la Bètica es parlava el celta i celtibèric. En algunes àrees del sud, a més del celta, abans d'adoptar algunes variants de l'iber, es parlaven llengües semites libifenícies, púniques o cartagineses, que van ser les pre-ibèriques del sud bètic-turdetà. Pel que fa al celta de Galícia, es pensa que l'havien portat els celtes vinguts principalment d'Escòcia. A l'antiga Gallaecia durant la dominació dels celtes sueus, la seva llengua barrejada amb el llatí introduït per la dominació romana, va anar donant una evolució constant cap al galaic-portuguès. Per tant, en el moment de l'arribada dels romans, hem de considerar les següents llengües peninsulars: INDOEUROPEES I SEMITES a) Les llengües de colonització, foceu, joni i grec, a l'Empordà, i libi-fenici i púnic-cartaginès al sud peninsular, també conegudes com a tartessi. b) El celta, sense escriptura, que havia penetrat fins a Andalusia. c) El celtibèric, llengua celta escrita amb l'alfabet iber (Aragó fins la Meseta i Pamplona) d) El lusità (Portugal) i el Galaic-portuguès de Galícia i Portugal. NO INDOEUROPEES e) La llengua ibèrica, amb els diversos tipus comarcals d'escriptura, als Països Catalans continentals. f) L'èuscar, llengua ibèrica o neoibèrica del País Basc, Andorra, Vall d'Aran i Pallars Jussà. g) La variant andalusa de la llengua ibèrica, que s'utilitzava en algunes àrees andaluses o mediterrànies o zones de contacte amb els ibers, tot i que tenia un altre sistema d'escriptura, puntuació i ordre de lectura. La gran divisió lingüística peninsular va ser feta per Untermann i ratificada per lingüistes com F. Villar, en explicar-nos que les úniques llengües que van sobreviure a la romanització van ser les no indoeuropees. A partir del llatí, van aparèixer influències de la llengua del Lacio o llatí clàssic dels dialectes itàlics, del vulgar o sermo rusticus, del neollatí, del llatí eclesiàstic o de l'hispanollatí, de la llengua romana, del rom o romies dels autors grecs romans, del llatí del nord d'Àfrica i de tantes altres variants posteriors fins arribar a l'iberoromanç. Hübner també es refereix a l'escriptura del llatí per part dels autòctons en caràcters ibèrics. Al Cantàbric, el llatí només va poder penetrar a través de la cristianització visigòtica.



	CAPÍTOL 43 LA IBÈRIA ORIENTAL O ASIÀTICA S'han trobat moltes relacions entre l'iber, el basc i totes les llengües de l'antiga Ibèria Oriental. Les similituds i coincidències han estat moltes, i s'han fet diverses experiències de traducció com les esmentades a la revista científica Iberya, que s'edita a Geòrgia (Mar Negre). Un exemple: blat en basc és gar-a-gar, en iber oriental o georgià és gar-i, en iber és gar, i en català, per designar el feix de cereals encara diem gar-ba. La bibliografia consultada ens parla de les possibles migracions dels pobles de la Ibèria Oriental cap a Euskadi o cap a Ibèria. Alguns lingüistes han vist moltes similituds fonètiques entre les diverses llengües ibèriques i el fet que els dos territoris portessin el mateix nom. L'antiga Ibèria Oriental havia estat en el territori que avui coneixem com a Geòrgia, i la llengua georgiana és la més propera al basc-iber. Els romans van seguir anomenant Geòrgia com a Ibèria Oriental, distingint-la així de l'occidental o peninsular. Totes les llengües ibèriques orientals o asiàtiques son també del grup de les no indoeuropees, tractant-se de pobles que es poden distingir pel seu esperit independentista, tal com s'ha vist a Adjàcia, Txetxènia o Geòrgia. Grecs i romans coneixien els seus habitants com els ibori, nom que encara s'empra per parlar d'ells. Algunes semblances s'han descobert en els vestigis lingüístics ibers de la Narbonense romana, comprovant-se que l'ètnia dels ibers orientals era la dels kartlos, del poble kartli o karhtlevi (kar en iber vol dir pedra). Precisament, els jonis de Milet, que havien tramès en part el seu alfabet als ibers peninsulars, és a la Ibèria Oriental on havien format colònies, molt abans d'establir-se a Empúries. Totes les llengües esmentades com a ibèriques, a mes de no ser indoeuropees, tampoc són semítiques, uràliques ni eslaves. En els diccionaris i enciclopèdies antics, iber/-a, sempre té la següent definició: "pertanyent a qualsevol d'aquestes dues nacions on habitaven els ibers», referint-se a les dues Ibèries. A la Transcaucàsia de l'oest, els dos estats més importants foren Ibèria i Armènia, i l'establiment de les colònies jònies va donar peu a la formació de nombrosos estats. L'estret que uneix el Mediterrani amb el Mar Negre era Helesponto i, realment, era un bon camí per anar des d'una Ibèria cap a l'altra. El Caucas va ser el límit de penetració per a l'Imperi Romà en la part oriental (tal com a la Península ho va ser el País Basc), com a centre d'una cruïlla de camins comercials habitats pels ibers des del Neolític. A la Ibèria Oriental hi ha més de 100 nacions i ètnies diferents que van ser aïllades durant molts segles. En alguns casos, són ètnies que encara que mai no hagin arribat a constituir nacions, són molt nacionalistes. L'entroncament entre totes les diverses llengües ibèriques és un tema molt acceptat entre els intel·lectuals turcs i els russos. La qüestió de les relacions del basc i l'iber amb les llengües ibèriques orientals, és un tema confirmat també pels lingüistes Hubshmid i Pokorny, que ho van analitzar tot interpretant textos ibers i celtibers que comparaven amb el basc i les llengües caucàssiques. En els seus treballs van utilitzar l'alfabet iberobasc i el georgià antic, obtenint amb la traducció els mateixos resultats que s'havien obtingut pels procediments habituals. Sembla que els historiadors Julio Caro Baroja, Antonio Tovar i Francisco Presedo estaven bastant d'acord amb aquesta tesi. A. Beltran va proposar també un text ibèric mitjançant el basc, però Mitxelena no va acceptar la idea. Román del Cerro ho refereix com Carreras Candi. El nom d'iber, a la Península es refereix bàsicament a un riu o a l'Ebre, i cal dir que iberide és el nom d'un vegetal de l'Àsia Menor (iberis en llatí o grec). L'estat d'Ibèria Oriental com a tal, s'havia format i oficialitzat, a la part oriental al segle III aC, com a important centre d'una cruïlla de camins comercials. Habitada pels ibers des del Neolític, sempre havia estat sotmesa a polítiques repressives pel seu sentiment nacionalista. En època cristiana, el patró d'Ibèria també va ser Sant Jordi, i encara ho és avui a Geòrgia. Antigament, era el país del Gur (Kur en àrab), i les restes de les cavernes de Kutais demostren l'antiguitat d'aquests pobles, igual que les inscripcions vàniques. Coneixien l'agricultura i practicaven el culte solar com els ibers de la nostra Península. Tant en els relats de Jan Potocki com en el vocabulari comparatiu de Pallas, es troben moltes referències als pobles ibers orientals i a llurs llengües. A la Ibèria Oriental, (la Còlquida), el més important era el respecte per l'amistat i la constància en totes les empreses que es projectaven. Potocki ens parla d'alguns costums escites i jonis conservats, com el dialecte mingreli, que és una altra variant de l'iber georgià. Potocki -seguint Estrabó-, situa els legghi en una part de la Ibèria Oriental que encara segueixen ocupant. Els tàrtars de la Geòrgia meridional són designats com a kazakh o kouzak. En aquests llocs, encara hi ha tribus provinents dels antics alans prop dels ossetes i dels súbdits de la Porta (antiga porta sublim), que en les cruïlles d'Ibèria, segons Tàcit, servia de frontera amb Rússia. Aquest lloc havia rebut el nom de Portes Sarmàtiques segons Estrabó, ja que els sàrmates eren els habitants pre-ibers d'aquesta regió. Reineggs els esmenta, tot explicant que hi ha quatre camins per entrar a Sibèria i que un d'ells és el de la Ibèria Oriental, tot seguint el riu Aragus i els camins de Terek i Aragvi, que surten de l'actual Geòrgia. Plini les cita com les Portes Caucasianes del Pas d'Ibèria, i Neró en fa referència quan les volia creuar per anar d'Ibèria al país dels sàrmates. Ptolomeu diu que cal creuar-les per anar a Tiflis, però que hi ha altres camins per poder anar a Armènia sense passar per la Ibèria Oriental. El nom actual és el de Portes de Dariel. El prefix iber peninsular -ili, -iri, -ilti, el trobem localitzat sovint en aquests indrets de la Ibèria Oriental, on és utilitzat en el sentit de riu. Joehrig i també Pallas deixen constància d'aquest fet en els seus estudis. Noms molt corrents en aquesta zona serien urus, urvalla, monguts, missost, osses, ossets, etc. El 1909 E. Philipon va relacionar l'origen dels ibers occidentals amb el dels ibers caucàsics, en considerar les migracions que es van produir d'ibers asiàtics cap a la Ibèria pròpiament dita durant l'etapa final de l'Edat del Bronze. Schulten va establir que aquest element ibèric va perviure en els bascs actuals. Segons Plàcido, Alvar i González, el nom d'Ibèria procedia d'una regió homònima del Caucas meridional a Geòrgia, per les analogies que es percebien entre ambdós territoris. CAPÍTOL 44 LLENGÜES NORD-AFRICANES NO INDOEUROPEES Al nord d'Àfrica, trobem el berber i totes les llengües i dialectes que se'n deriven. A les illes Canàries, el guanxe i el llenguatge del silbo (xiulet) completen aquest grup. Bertelot i el Dr. Vernau, que han aportat moltes dades sobre la cultura guanxe indígena, localitzen avui a les Canàries la manera de ser i els costums del poble guanxe indígena o vintcheni. Segons el pare Padrón, a l'illa de Hierro, tenien una escriptura alfabètica i una altra de jeroglífica, ja que segons la Societat de Geografia de Canàries, les inscripcions trobades a la roca podrien ser númides. El guanxe és no indoeuropeu i està emparentat amb el berber. Els documents més antics són les pintaderas, gravats petroglifs, i els ideogràfics de la llengua aborigen, fets com a segells de fang cuit, que tenen paral·lelismes a Creta i Egipte segons Wolfel i Alcina Franch. Les úniques restes actuals del guanxe es troben en el castellà de Canàries i en els noms geogràfics, de coses i persones, en ser una llengua que amb la conquesta va desaparèixer ràpidament per l'extermini practicat. Segons el cronista Juan de Béthencourt, el llenguatge del silbo va néixer de la dificultat de parlar dels desterrats de Gomera, a qui prèviament els havien tallat la llengua. Les invasions del nord d'Àfrica havien forçat els berbers a ser nòmades, el que va influir en la divulgació de la seva llengua. El grup més conegut és el dels tuaregs. Gran part de la Península -com sabem- va ser territori berber durant molts segles, i ells són els qui van elevar el nivell cultural peninsular. Els berbers són els autòctons del Magrib actual, que havien lluitat contra els cartaginesos, els romans i contra faraons d'Egipte, constituint una veritable ètnia que comprèn el 40% de la població actual del Marroc i Argèlia. Les seves lluites contra els cristians van ser intenses a la península ibèrica, perquè volien defensar la seva cultura ancestral de llengua tamancic, al·lèrgica a l'alfabet àrab. Odien l'integrisme islàmic i les seves dones mai no han acceptat el mocador de cap o el tapar-se la cara. Per la toponímia -especialment la pirenaica-, es descobreixen les semblances existents entre les llengües berbers, l'iber i el basc, tot i que es van separar fa uns 9.000 anys aproximadament. Els arabistes saben que la toponímia del Pirineu té orígens berbers (iber-iber).



	CAPÍTOL 45 LLENGÜES DE SUBSTRAT La llengua ibèrica és la llengua de substrat del català i del neoibèric o llengua basca actual. Aquest substrat afecta totes les llengües no indoeuropees, des del Roine, l'Ebre i el Cinca, fins al Mediterrani. L'altra llengua -aquesta sense escriptura-, que va ser el substrat de tota l'àrea indoeuropea, és bàsicament el celta, que a la Península va donar el celtibèric i el celtohispà. Tot i l'arribada dels celtes que van deixar empremtes per tota la Península, l'iber i l'èuscar van persistir en tots els territoris on es parlaven aquestes ancestrals llengües autòctones d'afiliació i família no indoeuropea. El substrat iber abasta també l'andorrà i l'aranès, i es detecta perfectament en el llatí peninsular i en les posteriors llengües romàniques, però sense admetre cap concordança amb el celta o amb el llatí. A partir de les definicions de substrat, adstrat i superestrat, es pot veure clarament, el perquè de les llengües de substrat corresponents a cada territori etnicolingüístic. La incidència del substrat -com esmenta Miquel Coll i Alentorn- i de l'adstrat, queda completada després pel superestrat o per les influències posteriors a la romanització. En general, en tots els Països Catalans continentals, la llengua de substrat és l'iber. Si l'iber i l'èuscar no fossin la mateixa llengua, aleshores, a l'Alt Pallars, la Vall d'Aran o Andorra, l'èuscar seria l'altra llengua de substrat. Pensar en un substrat mediterrani seria una hipòtesi poc creïble, perquè comportaria una barreja d'elements indoeuropeus i no indoeuropeus inexistent. Per conèixer bé les llengües actuals, tots hauríem de fer un apropament realista cap a les llengües de substrat, atorgant-los la gran importància que tenen. Per tant, l'estudi del que es coneix de la llengua ibèrica o del basc hauria de ser tan o més important que l'estudi del llatí. Les isoglosses de determinats mots ibers palesen que es tracta d'una llengua única i anterior a l'extensió dels indoeuropeus, amb una unitat cultural per tot el conjunt de pobles ibers. El substrat iber va donar al llatí moltes evolucions, fins que va fer-se efectiva la llatinització d'Ibèria a partir de les ciutats. Els primers a utilitzar la nova llengua llatina van ser les capes superiors de la població urbana, essent les escoles, les administracions i els funcionaris els qui van estendre el llatí entre els autòctons del país, ajudats més tard pel naixent Cristianisme i tot seguit per l'Església. A l'àrea celta, el llatí també va ser fortament imposat i, encara al segle XVI, els dirigents de la Universitat de Salamanca feien grans esforços per mantenir-lo, prohibint -dins el seu estament- d'expressar-se en cap altra llengua i dictant càstigs severs contra els qui no mantinguessin l'ús familiar del llatí dins el recinte. A Catalunya, aquesta obligació s'aplicava només a les classes de gramàtica, tot i que el centralisme de les ordres religioses va ser un problema afegit en potenciar el llatí fins a aconseguir que les llengües autòctones es perdessin, per donar pas a les llengües imperials. Les llengües de substrat són les que han fornit en part la nova llengua invasora. La toponímia, la hidronímia i el lèxic bàsic rarament perviuen en les llengües d'importació, i abans de la substitució hi ha hagut la fase transitòria del bilingüisme. Un exemple de transformació lenta podria ser Etxaberri, que es transforma en Javierre, Javier o Xavier. L'existència dels diferents substrats ha fet que a la Península mai no hagi existit cap etapa d'unitat lingüística, d'acord amb la varietat ètnica existent. Wartburs diu que el concepte de superestrat constitueix el complement necessari del superestrat, ja que el superestrat s'utilitza quan un poble penetra en un altre país com a conqueridor. Després d'un llarg procés de bilingüisme, si guanya l'idioma invasor, la llengua primigènia dels autòctons desapareix. Jud bateja les paraules de substrat com a relíquies. El nostre substrat, en ser diferent al de totes les llengües conegudes, és un factor que crea consciència de comunitat diferent. Quant a la resta d'Europa, el substrat pre-indoeuropeu a partir del III mil·lenni aC es creu que era del tipus sami, suomi o finès, amb coincidències lingüístiques amb el basc, ja que la indoeuropeització de la Vella Europa va ser portada a terme pels pobles de les destrals de combat, de cultura i llengua gal·loceltes. (Dues destrals oposades entre si unides pel pal donen el símbol de la creu). Després de la dominació romana, la situació de les llengües dels pobles autòctons no va canviar gens, ja que a partir de Carlemany, amb les seves vinculacions amb Roma i el Papat, la situació va empitjorar, en proclamar-se la renovació de l'Imperi com a primer pas per al segellament del Sacre Imperi Romà Germànic, que ens va portar el nou model europeu i germànic del dret de sang per obtenir la nacionalitat. CAPÍTOL 46 EL LLATÍ Per al llatí, els únics substrats van ser l'etrusc, l'osc i l'umbre. Aquesta llengua es va perpetuar després de la caiguda de l'Imperi, amb la seva implantació en el món eclesiàstic i universitari. El coneixement de la ciència antiga s'havia escrit en joni i grec, però aquests textos s'anaven traduint a l'incipient llatí vulgar. Més tard, es van voler millorar refent-los de nou, transcrivint-los al llatí clàssic amb la finalitat de ser divulgats per tot Europa. Molts textos seguien el mateix procediment, però en lloc de partir dels textos originals grecs o dels escrits en llatí vulgar, partien de textos àrabs, i tanta traducció ha comportat tota mena d'inexactituds. L'etrusc era la llengua parlada per l'antic poble italià de l'Etrúria (Toscana), no indoeuropeu, del qual també s'han trobat inscripcions a l'illa grega de Lemnos (segle V aC). El llatí, com a dialecte del grec o de l'eoli, és considerat sempre com una llengua mare (romànic o llengua deus) pel que fa a les neollatines, perquè no es té en compte la qüestió dels autèntics substrats lingüístics de cada llengua. Roma havia recollit l'alfabet grec i el va adaptar durant el segle III aC, aconseguint de mans del grec Livio Andronico que s'iniciés la, fins llavors, inexistent literatura llatina. La història dels llatins es va començar a escriure en joni-grec, igual que els primers textos del Cristianisme. El grec va ser doncs la primera llengua de l'Imperi romà i Bizantí dels pobles indoeuropeus que, des de Centreuropa, havien baixat fins a les ribes del riu Tavere o Tíber, estenent-se per tot el Laci. Aquests pobles llatins eren pastors que vivien en cabanes, fins que van començar la seva activitat guerrera i colonitzadora. Els llatins, doncs, en els seus inicis, no eren un poble autòcton d'Itàlia sinó que pertanyien a un poble indoeuropeu, molt inculte en comparació amb els seus veïns etruscs. En general, els romans van assimilar les altres cultures i només van poder tornar a la ciència antiga a través dels textos grecs i àrabs. L'evolució natural del llatí es va produir a través del sermo rusticus vulgar o corrupció de la llengua llatina que, segons Meyer Lübke, cal distingir-lo del llatí clàssic del Laci i de la llengua romana. Quan el llatí rústic deixa de ser el propi dels invasors, és quan se'l coneix com a llengua romana. De fet, lingua latina i lingua romana s'oposaven amb entitats diferents. Per tant, només és llatí el que està expressat amb sistemes coincidents amb els originaris del Laci i usuals a Europa i Àfrica del Nord, durant l'Imperi Romà. Després es coneix la rustica romana lingua fins arribar a la seva fragmentació. La llengua urbana o clàssica es diferenciava -segons Quintilià- de la vulgaris, rústica, quotidiana, usualis, pedestris o vernàcula, perquè era la llengua dels esclaus (Meyer Lübke). Plautus distingia sempre la llengua nobilis de la plebea. A la península ibèrica, al segle III aC, les llengües autòctones comencen a cedir terreny al llatí vulgar, que també adoptaven els germànics. El llatinista i romanista de la UAB Joan Bastardes afirma que no és certa la creença que un text llatí llegit a la romànica es pugui entendre fins al segle XI, ja que no es pot pensar -diu- només en la fonètica. La romanització lingüística de la genuïna Ibèria (Països Catalans continentals) va ser, segons Carreras Candi, molt tardana exceptuant les grans ciutats. A la fi del segle IV -segons el bisbe Pacià-, encara es parlava iber per totes les zones rurals del Bisbat de Barcelona i, fins a l'any 1000 es va parlar l'iberobasc per tot el Pirineu lleidatà i andorrà. A Cantàbria, el llatí hi va arribar dos segles més tard. Fins la dominació gòtica, no es va desenvolupar el que serien les noves llengües romàniques o neollatines, basades en la romana rústica. Llavors, l'evolució de la llengua ibèrica havia començat salvant les influències semítiques i celtes i transformant-se en el català a través del llatí vulgar i, en part, del gòtic. En el cas del català, no podem obviar els contactes provençals, occitans, llemosins i sarraïns, a part dels celtohispans de la resta peninsular. El basc va rebre influències semblants però va poder conservar-se sense canvis rellevants.



	CAPÍTOL 47 LA IBÈRIA D'OCCIDENT Avui es pensa que cal deslligar el fenomen ibèric de tot canvi ètnic, però el més acceptat és que només es va donar un canvi cultural i de civilització provocat pels contactes dels indígenes autòctons ibers amb jonis, foceus, grecs, fenicis, cartaginesos, celtes i romans. El continuum de la civilització o cultura ibèrica està molt clar des del Neolític, fent-se palès a través de les diferents troballes arqueològiques. La unitat cultural i lingüística de totes les tribus ibèriques i la unitat en la civilització material, confirmen aquest fet visible en els seus elements culturals: poblats fortificats i en turons, consells aristocràtics, poblament rural dispers, santuaris petits en llocs elevats o coves, art, ús del ferro, artesania, variat instrumental agrícola, industrial i guerrer, ús de la falcata (falcatae), torn terrisser, economia monetària, mineria, comerç, importació de ceràmica (segle V aC), etc. Els contactes entre els ibers i fenicis s'havien produït des de el segle VIII aC i, amb els pobles grecs des de el segle VII-VI aC, però les restes arqueològiques del segle XII aC del poblat de Sant Martí d'Empúries demostren que molt abans d'aquests contactes els ibers estaven ben establerts, amb una cultura ben constituïda per tot el territori. Relació dels pobles ibers més significatius: Sordons (Rosselló), Indiketes (Empordà), Ausetans (Osona), Olossitans (Olot), Castel·lans (Vallès Occidental), Bargusi o Bergistans (Berguedà), Ceretans (Cerdanya), Andosins (Andorra), Airenosis (Vall d'Aran), Laietans (Barcelonès, Maresme i Vallès), Ilergets (Lleida), Lacetans (entre ilergets i laietans), Cossetans (Tarragona), Ilercavons (Baix Ebre), Edetans (País Valencià), Contestans (fins al Segura), Mastiens (a prop de Múrcia). Els pobles bascons eren els d'Euskadi. Els grups iberitzats d'Andalusia eren els turdetans i també els bastetans de Baza entre d'altres. A l'àrea d'Osca, s'hi trobaven els jacetans. A l'Aragó, els suessetans i sedetans, seguits dels pobles celtibers. La Geographoumena d'Artemidoros (any 100 aC) descriu les costes i els seus habitants al llibre II, situant els diversos pobles ibers i negant l'existència de Tartessos com a tal. Posidoni situa la Ibèria al llevant peninsular. Tant Helanico de Lesbos com Tucidides, afegeixen que els sicans de Sicília també eren ibers. A partir del 226 aC, el Pacte de l'Ebre, entre cartaginesos i romans, va contribuir molt que de forma general es seguís mantenint el riu Ebre com a fronterer entre la Ibèria autòctona, la Celtibèria i la Cèltica. La possible idea d'unificació peninsular és molt tardana, distingint-se sempre les diferents cultures que han format la Península. La romanització peninsular va durar set segles, i el seu domini es va fer notar molt a la franja litoral i en els corredors o camins que portaven cap a l'interior, on establien senzills nuclis urbans en algunes ciutats disposades en les cruïlles o enllaços estratègics, construïts especialment per poder sotmetre els ibers de les comarques. Entre aquests agrupaments militars urbans, com els que es conserven a Navés o Tantellatje, al Solsonès-Alt Cardener, s'estenien grans espais comarcals on imperava la vida rural dels ibers. En aquest món rural, s'havien format grans vil·les o masies envoltades de cabanes de colons i esclaus, al costat de petites cases de muntanya. Els imperialistes forans van imposar violentes expropiacions forçoses que ells havien de rebutjar. Algunes de les suposades gestes dels habitants dels territoris ibers antics, van ser plasmades per Plató tot fent referència a Soló i Théopomp (segle IV aC) en escrits que referma Arbois de Jubainville, referint-se també al mite de l'Atlàntida, poetitzat després per Jacint Verdaguer. Aquests escrits mítics procedien dels textos de la literatura africana antiga, desapareguda durant la dominació romana. Hecateu de Milet (Jònia, 540-475 aC) parlava d'Ibèria referint-se al seu etnos, i Scilax de Carianda, en el seu periple escrit l'any 380 aC, diu que "els ibers són els habitants de la nació regada pel riu Ebre" (Didot-París 1855). El nom genèric de l'Ebre l'estengueren els beocisrodis, després d'haver-se assentat a Rodes i Ophiusa (Formentera), pensant-se que el riu havia donat nom a Ibèria. Rufus Festus Avienus (366-375), tot i els grans errors creats, va contribuir que es parlés dels ibers que, tal com diu Josep Maria Ainaud de Lasarte, eren els habitants de Catalunya quan van arribar-hi els grecs i els romans. Estrabó, en les seves obres, en referir-se als ibers hi afegeix observacions d'Homer, Píndar, Aristòtil, Erastòtens o Polibi, potser arran del seu origen cretenc i per haver estudiat en llengua jònia. També dóna notícies d'Asclepíades o Possidó, perquè vivien a la Península. En molts dels seus informes es basa en les dades que li aportaven militars i comerciants de la seva confiança quan visitaven algun lloc de la Península. La divisió comarcal havia caracteritzat el funcionament tribal dels ibers fins que els romans la van voler emmascarar creant les seves províncies. Les comarques van tornar a ressorgir a partir dels comtats catalans. Estrabó (III,4,5), quan relata enfrontaments entre diferents tribus ibèriques, diu que aquestes guerres "desgasten a la nació ibèrica", deixant constància de la idea de nació que els romans veien en el conjunt de comarques o pobles ibers. Quan Avieno parla dels ibers ho fa diferenciant-los dels tartessos i dels mastiens amb capital a Cartagena (Mastia), dient que ni Mastia ni Tharsis eren ibers, confirmant-ho Hecateu de Milet i Herodot d'Heraklea. En el tractat romà-cartaginès del 348 aC, es cita Mastia com a "Mastia de Tharsis", en senyal de dependència l'una de l'altre però quedant ambdues desvinculades del món iber genuí antic. CAPÍTOL 48 EDAT DEL FERRO Els ibers es distingeixen per ser la civilització que forma la cultura del ferro, metall que van adoptar perquè era més dur que el coure i més resistent que el bronze -destinat només als grups dominants de les societats europees. En canvi, el ferro arriba a tota la població, motiu pel qual va ser considerat un metall democràtic. És amb ells que comença l'edat del Ferro. Ullastret en seria un dels exemples més palpables que mantenia les funcions pròpies de qualsevol ciutat ibèrica de l'època. El descobriment d'aquest material, la seva metal·lúrgia i els sistemes de farga els van fer progressar molt. En molts poblats s'hi han trobat vestigis de foneries o de fargues amb abundant instrumental de ferro, mentre que el bronze ocupava un lloc molt més secundari. Aquesta tradició va arrelar fort a totes les comarques, on després dels romans, va continuar essent el metall més utilitzat, amb un procés de treball conegut posteriorment a tot Europa com a procediment català o de la farga catalana. Aquesta indústria els havia aportat un nou moviment comercial i industrial que els va fer construir una important xarxa de camins (que els romans van convertir després en vies de calçada) i una extensa xarxa de recs que els havia atorgat la consideració -especialment als ilergets- de ser el graner dels ibers orientals i de les colònies marítimes. Abans d'entrar en el període històric s'arriba a l'Edat del Ferro, mineral utilitzat abans a l'Anatòlia pels hitites des del II mil·lenni aC i al Caucas, en llocs molt vinculats i propers a l'antiga Ibèria Oriental. L'ús d'aquest mineral va estendre's després cap al Pròxim i Mitjà Orient, Egipte i la Jònia, i es pensa que els pobles jonis el podien haver introduït a Marsella o a Ibèria.



	CAPÍTOL 49 POBLATS IBERS Els poblats ibers són nombrosos per tots els Països Catalans continentals, amb especial incidència al País Valencià. Els poblats que tot seguit esmentarem, són només una petita mostra de la realitat, escollits entre molts pel seu contingut històric. N'hi ha de molt importants a Gavà (explotació de mines de ferro de les Ferreres i Calamot), Sant Just Desvern, Begues, Castelldefels, Esparreguera, Sant Vicenç dels Horts, etc., amb un total que només a Catalunya és extensíssim, i poblats molt importants, en la qüestió dels enterraments ibèrics infantils vinculats a les ofrenes simbòliques, a les divinitats nutrícies o a les protectores de persones i bens, com els de la Catalunya Nord: Le Cayla, Mardual (Gard) i Gailhan (Gard). A Catalunya, els de Can Olivé (Cerdanyola), La Penya del Moro (Sant Just Desvern), Camp Mauri (Berga). Al País Valencià, La Moleta del remei (Alacant), Benicarló (Castelló), Puig de la Misericòrdia (Vinaroç), Sant Josep (La Vall d'Uixó), Les Forques (Borriol), Montmirà (L'Alcora), La Escudilla (Zucaina), Los Cabañiles (Zucaina), Castellet de Bernabé (Llíria), La Seña (Villar del Arzobispo), Puntal dels llops (Olocan) i Los Villares (Candete); a les àrees frontereres trobem El Cigarralejo (Múrcia), Coimbara (Jumilla), Les Azafranes (Fraga), Baria (Almeria), o els d'El Carxe a la Múrcia catalana. A les enciclopèdies o en els llibres dels museus d'Empúries o Ullastret hi podem trobar una bona relació de poblats ibèrics. BARCELONA: La Ibèria barcelonina comprenia les tribus iberes dels laletans i laietans que, a més d'estendre's pel Barcelonès i el Maresme, ocupaven la ciutat de Laie, després Bàrgino i Barcino, situada entre l'antic cim Mont Tàver (entre l'actual carrer Paradís, la plaça de Sant Jaume i Montjuïc, segle VI aC). Laie i Barcino foren dues ciutats molt properes l'una de l'altra que més tard es van ajuntar. Segons les troballes arqueològiques de Montjuïc hi havia una altra població on s'hi va trobar un vertum-ne falus de 2 cm d'alçada, una làpida, rodes de carro de ferro, sitges i objectes diversos: restes de la muralla, moltes sitges, ceràmiques, l'esquelet d'una dona dins una sitja, dos cranis i altres objectes que donen fe d'una continuïtat en les característiques detectades en el II mil·lenni aC en els poblaments ibers del NE peninsular. Els poblats de Montjuïc, Castell de Port i Can Tunis es vinculen amb d'altres del Llobregat i Gavà. Altres poblats estaven establerts en els turons de la part alta (Puig d'Olorda, Penya del Moro, els turons de la Peira, de la Rovira, de Monterols, del Puguer, etc.). Amb la romanització van morir tots els poblats menys el de Montjuïc, situat a l'actual barri de Port segons Anna M. Sirvent. El terreny ocupat pel Castell va ser lloc de poblament, segons es dedueix de les restes trobades dels segles IV al II aC. En el segle I aC, en el barri ibèric de Port s'hi va establir una colònia romana aprofitant la "muralla ibèrica" que van millorar i enlairar, afegint-hi algunes torres de defensa. Entre els anys 20 i 10 aC August va instal·lar una colònia militar en el Mont Tàver o Barri Gòtic de la ciutat, on s'hi van quedar els soldats llicenciats de les legions romanes. No gaire lluny hi havia el port pre-romà i les Antines o línia de roques a flor d'aigua. La costa nord-est de laie-Barcino era coneguda com Mar Bella. Segons Ausoni, a l'epístola de paulí, es diu que des del port iber de Laie s'exportaven ostres -de les quals n'extreien el purpuri per tenyir les vestidures-, ceràmica, vi, oli i altres productes. El primer nom conegut de Barcelona és el de Laie. De la comarca dels laietans, Plini en diu Laietània, però segons Ptolomeu seria Laletània. En les monedes iberes barcelonines d'època romana sempre hi consta la llegenda ibèrica de Laie, que els romans es van veure obligats a respectar. Alguns representants aristocràtics de Barcino, durant els primers anys de la dominació romana es trobaven ja a Roma. Segons Plini, el límit de la Laietània és al Llobregat i al Tordera, seguit de la costa d'Indikècia. Laie, segons Sampere i Miquel es va traduir amb l'ajut de l'èuscar com una dedicatòria a l'alt litzar, nom del freixe, arbre sagrat dels antics bascs. Antoni Trueba va compartir aquesta mateixa idea exposant-la a la revista Euskara Pamplona (1879), que Anton de Bofarull comparteix a la Història de Catalunya (1876). Pomponi Mela, mort l'any 79 aC, descriu alguns dels pobles de la costa laietana com Blanca, Eluro, Betuli, Subur o Tolobi, i Plini anomena la ciutat de Laie com la ciutat transformada en la militar "Colonia Favencia Julia Augusta Pia Barcino". Tant el nom de Laie com el de Barcino eren anteriors a l'arribada dels romans. Barcinona és la llatinització clàssica del Barcino del llatí vulgar. El domini romà dels vençuts ibers o nous barcinonenses de Laie va significar confiscacions, expoliacions, violència, injustícia, pèrdua de llibertat, esclavitud i predomini només de l'esperit de recompensa per als soldats, militars, veterans i generals convertits en dictadors, que rebien notables beneficis en establir-se a la ciutat. Després de l'època ibèrica, mercenaris romans llicenciats de les guerres càntabres van fundar la Barcelona romana l'any 12 aC; es poden admirar moltes de les restes ibèriques en el Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona. La transformació de Laie-Barcino en colònia militar i de veterans militars, va anul·lar tota la societat ibèrica. Totes les obres que es feien durant la república romana eren fetes amb mà d'obra ibèrica, reconeguda en els vasos apol·linars o de vicarello, que servien per donar les distàncies que surten en els mil·liaris. L'Arc de Berà va ser construït també amb mà d'obra ibèrica i a la memòria del laietà Sura, que s'havia fet amic de Trajà, dedicant-lo després al culte d'August. Tant aquest culte pagà com els dels ibers mostren -a les làpides trobades- referències constants al Sol, Júpiter, Minerva o Venus. L'apoteosi imperial en l'aspecte religiós polític va provocar en tot l'Imperi el gran desenvolupament de la casta sacerdotal. Quant al cristianisme, tot el que se sap és apòcrif, i tot el referent a bisbes i apòstols dels segles I-V està basat únicament en escrits de l'Edat Mitjana. Va ser només a partir del segle VI, que la metròpoli civil es va transformar en religiosa, creant els inspector, els speculator i els episcopus, com a caps per controlar i reformar els costums dels ciutadans. Aquestes societats secretes -com la cristiana- pertorbaven l'ordre públic i social, oferint l'atractiu d'una vida immortal a fi de guanyar adeptes entre els desvalguts. Els visigots arrelats a Catalunya eren també propers a la ideologia romana i catòlica. Placídia (any 388), muller d'Ataülf, va ser la primera reina de Barcelona, jugant un gran paper en els seus propòsits de romanitzar novament Catalunya. Els hebreus o jueus formaven un altre nucli de desunió, des de la seva arribada als voltants de l'any 70 com a mitjancers comercials. L'origen del Call o Aljama barceloní data del segle I, però durant més de tres segles els jueus no es van barrejar amb la població ibèrica. El rei Ataülf va morir assassinat a Barcelona i Walia va traslladar la capital a Tolosa l'any 414, començant als territoris ibers una època de retrocés, desapareixent definitivament tot el que era pròpiament iber i seguint en tots els àmbits els trets de la cultura llatina, la bizantina o la visigòtica. El primer compte independent que va rebel·lar-se contra els romans i els visigots va ser Sebastià, que va intentar començar una nova època en els antics territoris d'Ibèria. El nom de Laie i laietans prové de l'eina agrícola dels ibers, la laia, que els laiak utilitzaven per el treball agrícola i també com a arma de defensa o combat. Es tracta del mateix terme que dóna personalitat al nom de la noia o de la verge laietana Laia que, segons la tradició, va ser martiritzada pels romans durant les lluites contra els autòctons ibers laietans o cristians. Amb el nom evolucionat fins a Eulària o Eulàlia, Laia va anar esdevenint la cristiana Eulària, convertida per l'Església en màrtir. De Santa Eulària, es diu que vivia amb els seus pares en algun indret de Sarrià on s'havien establert -diu la llegenda- tot fugint dels romans. La presó on es creu que havia estat reclosa i martiritzada es pensa que estava ubicada a l'Arc de Santa Eulària, proper a la baixada homònima, al vessant del Mont Tàver, on s'emplaça la primera població ibèrica i on els romans van edificar després la ciutat romana. Darrerament, una empresa comercial per retre homenatge als antics ciutadans de Barcelona, ha editat l'Auca dels Laietans, en què es destaca que van ser els primers habitants de la ciutat, en els seus turons des del Neolític. En el poblat ibèric del Guinardó s'hi van trobar restes dels ibers laietans, quedant-ne constància en les fotografies de Brangulí, publicades en el moment del seu descobriment. Al Barcelonès en general i sobretot a Barcelona encara segueix dominant el nom de Laia i el diminutiu Laieta, que podem trobar-lo documentat des d'antic i fins avui en noms de persones i comerços com Ca la Laieta. A Sarrià, el 1463 van edificar la primera capella dedicada a la santa Eulària en el lloc iber on, segons la tradició, havia nascut i viscut ella, en el paratge del Desert de Sarrià, lloc molt despoblat. El nom ibèric de Laia tenia tradició antiga que s'ha emprat per designar institucions culturals i comercials tan diverses com Laia Films, Galeries Laietanes o la revista Laye.



	El rètol de les monedes de Barcelona era Laiesken, que significa moneda dels laietans. Laietà o laietana era el nom dels habitants de Laie, ben documentat des de molt abans del segle VI aC La noia verge Laia, després Eulària, màrtir en mans dels romans, podia molt ben ser una noia ibèrica o laietana. El terme basc laia o laya vol dir càvec, aixada o fanga, una eina de ferro amb mànec de fusta que serveix per llaurar manualment la terra. Layari, en éuscar, significa llaurador que utilitza la laya, una eina amb què els bascs feien competicions tot llaurant la terra. ARBECA: Els arbequins eren d'origen ibèric cossetà (costa de llevant) poblant aquest indret proper als ilergets. A nivell eclesiàstic, aquesta comarca sempre ha estat dependent del Bisbat de Tarragona. Aquest poblat ibèric pertany al segle VII aC i va ser descobert l'any 1990. GUISSONA: L'assentament humà d'aquest poblat ibèric arrenca de l'Edat del Bronze, és a dir, de l'època pre-ibèrica. Damunt del poblat ibèric, els romans van construir la seva ciutat d'Iesso, amb mà d'obra ibera. CABRERA DE MAR: Entre el Maresme i el Vallès, al Turó dels Dos Pins, es troba la necròpolis ibèrica de Burriac. Les principals troballes es conserven al Museu Comarcal del Maresme de Mataró. Aquest poblat és del tipus opidum o ciutat, amb 10 hectàrees d'extensió emmurallada, establiments agrícoles, necròpolis, santuari rupestre, fondejadors, llocs de guàrdia i cabanes circulars, tot del segle VII aC. Amb l'arribada dels romans el segle III aC es produeix una reestructuració fins que, cap a l'any 50 aC fou abandonat. També s'hi han trobat cases ibèriques fetes amb parets de pedra i toves de fang, dipòsits de gra, sistemes de canalització, assentament militar i un edifici públic separat que té dues columnes com les d'Enserúne, a la Catalunya Nord. Des de Burriac, es veuen els poblats de Premià, Caldes d'Estrac, Llinars, Blanes, Lloret i Montjuïc. En el poble es conserva un balneari d'època remota. TARRAGONA: L'antiga Cessetània o Kessetània ibèrica (la grafia c ibèrica correspon al fonema k) -segons Enric Morera- era el territori més antic peninsular, del qual es té notícia des de la Prehistòria, on havien sovintejat les expedicions de tirrens, massaliotes, jonis, foceus i grecs. La Cossetània o Cessetània és el territori que més figura a la Iphigessis de Plini. Segons Plini i Ptolomeu, aquesta comarca i la Ilergavònia constituïen el territori del Tarragonès, que limitava cap a l'interior amb la Ilergècia. Aquestes tribus consten en els codis de Leyden, al Vaticà, Detlefsen (Berlín) i Iau (Leips), que confirma l'arqueòleg Hübner. Cap a la Cossetània també s'havien estès laietans de la costa barcelonina i molts ilergets, formant-se noves tribus cap a Tivissa, Gandesa, Prades i el Priorat. Els ilergets arribaven a la costa tarragonina per Vilanova, Sitges i el Garraf en temps anteriors a les guerres púniques. Les restes arqueològiques trobades en llocs ocupats per tirrens, fenicis o grecs demostren que s'establien a prop dels ibers només amb finalitats purament mercantils. Avienus afirma que s'interessaven molt pel ferro de les mines ibèriques de Gavà, Callípolis, Salauris o Labedúncia. Roma va voler annexionar-se tot el territori amb el pretext del trencament de la seva relació amb els cartaginesos. L'any 218 aC, primer els germans Escipions i després el seu fill i nebot -respectivament-, Publi Corneli Escipió, van acabar amb tot. La poderosa república romana va establir el seu campament militar sobre el turó de l'antiga ciutat ibèrica de Kesse (Tarragona). Marc Ponci Cató diu que havia destruït 400 poblacions ibèriques i amb August es crea la Tarraconense, la Cartaginense, la Bètica, la Lusitània, la Galaica i la Septimània. En una excavació practicada per construir aparcaments al centre de la ciutat de Tarragona (1996), va aparèixer el llac subterrani d'on s'assortien d'aigua dolça els primers habitants de Tarraco. L'estany té unes dimensions aproximades de 25 per 35m. i va ser utilitzat per ibers i romans. L'accés es feia des de l'indret just on estava establert el primer poblat ibèric. A la part baixa de les muralles de Tarragona es poden veure pedres tosques i monolits en petites portes que revelen el treball dels primitius ibers que havien fet les primeres muralles durant el prehistorisme. Després, en fer-les més altes, hi van afegir pedres marcades amb lletres ibèriques. Tot plegat ens demostra -tal com diu Pierre Paris en el seu treball publicat el 1902- que els romans no van fer més que completar-les o millorar-les continuant la primera fortalesa ibèrica. Les fortificacions ibèriques primitives guarden similituds amb les minoiques, potser a causa d'haver-hi hagut una colònia de foceus a la part baixa. Cap a l'any 522 aC Scilax de Carianda parla de l'estació tirrènica de Tarragona, tocant el mar, en una petita cala a prop del riu Francolí, just on s'ubicava el port natural. A les ruïnes s'hi van trobar paviments i ceràmica ibèrica anteriors al període grec. Les monedes ibèriques porten la inscripció de Kesse. Els tirrens, a la part baixa de la ciutat, li havien donat el nom de Tarraco adoptat pels romans. A la part de la muntanya s'hi van establir els romans, i a la part baixa, els ibers, on mantenien la indústria, el comerç i l'aprovisionament de la ciutat militar romana. Les edificacions romanes tenien com a únic objectiu l'establiment de les legions militars encarregades de sotmetre els ibers i els altres habitants de la Península. Els nous colons de la tribu Galèria establerta a Tarragona van ser els Quirina, Palatina i Colina. A Terrassa hi ha una inscripció referida a la tribu Galèria. LLEIDA: Els ilergets havien estructurat gran part de les comarques lleidatanes desintegrades pels romans. Lleida era la capital d'aquestes tribus comarcals que també ocupaven part de l'actual província d'Osca. Ptolomeu afirma que després dels bascons venien els ilergets, que havien encunyat 19 tipus diferents de monedes. El símbol dels ilergets era la llegendària lloba ilergeta, de la qual només es col·locava a les monedes el seu cap al costat de mitja lluna. Segons Ceferí Rocafort, es creu que els romans l'havien adoptat dels ibers per representar el seu imperi. Les monedes ibèriques fetes en comunitat entre Tarragona i Lleida també porten el cap de la lloba ilergeta al costat d'una espiga i un genet a cavall amb una palma o bé amb el cavall galopant amb la brida fluixa. Els ilergets ISTOLACI i INDORTES es van oposar de ple als cartaginesos i romans, mentre INDÍBIL i MANDONI s'alçaren contra ells. Els ibers vivien de manera civilitzada, però el xoc amb els cartaginesos i romans els va portar grans trastorns, desordres, guerres, mort i desolació. Després d'aferrissades guerres contra aquests pobles que els volien sotmetre, els ibers lleidatans van constituir -enganyats- una aliança amb Cartago, que va comportar una altra aliança provisional amb Roma. Les tribus ibèriques ja conquerides pels exèrcits romans també van atacar els seus compatriotes ilergets, i Roma -com tots sabem- va acabar dominant-los i destruint les seves ciutats i poblats. Baptista Xuriguera diu que els soldats romans no podien ser cap focus de civilització com se'ns ha volgut fer creure. Indíbil i Mandoni van ser portats al suplici i la mort, i els romans van exigir dels ibers una contribució doble de blat, sedes i togues per a l'exèrcit, a més dels hostatges en 30 pobles. Segons diu Xuriguera, tot era terror, càstig, incendis, robatoris, extermini de viles i acaparament de monedes per al tresor romà. A les monedes ilergetes, el nom de Lleida és Iltirta o Iltirda, que els romans van convertir en Ilerda, derivant amb gots i visigots cap a Lerda. Els ibers van fortificar amb murs i torres o talaies les seves ciutats, per això, Iltirda vol dir ciutadella enlairada sobre un camp. Amb la finalitat de poder alliberar-se dels romans en els seus territoris, els ibers van enviar 300 homes amb Anníbal fins a Roma per combatre'ls. La rebel·lió ibèrica de l'any 206-205 aC va ser dominada pels romans, fent-los fugir cap a les muntanyes. L'any següent es va produir l'últim moviment antiromà propiciat per les tribus dels ilergets, els lacetans i els ausetans (comarques de Lleida, Solsona i Vic), que van ser vençuts. A partir del segle II, ja no es va parlar més de caps ibers, quedant tots incorporats a l'administració romana. Cató va ordenar que les ciutats ibèriques es reedifiquessin al pla, mentre els romans ocupaven els turons per dominar-ho tot d'una manera estratègicament segura. L'esclavitud regnant va donar pas al pre-feudalisme visigòtic i a les lluites amb els bizantins, perdurant la civilització romana a través de l'Església catòlica. Els autòctons ibers van haver d'assimilar el nou cristianisme i acceptar la pastoral dels visigots amb l'arrianisme i les lleis germàniques, fins que Recared va declarar oficial el Catolicisme.



	TERRASSA I ÈGARA: A la conca de Tremp, a l'indret de Sant Cerni i situat en un terrer que cau sobre l'esquerra del Noguera Pallaresa, hi ha l'antic caseriu dels escampats, que tenia el nom de Caseriu de Terrassa, exactament igual que el de la ciutat del Vallès Occidental. Aquest territori és un dels que va ser més habitat pels ibers i porta aquest nom perquè està en una zona terrosa o en lloc de terrers. Les cases eren construïdes amb molta terra, en terrers o zones terroses, i es deia que estaven en terrasses. La ciutat de Terrassa, al Vallès Occidental, es troba on havia estat ubicada l'antiga ciutat ibèrica d'Ègara, ocupada més tard per les milícies romanes i després pel Bisbat d'Ègara, avui esglésies de Sant Pere. Durant les excavacions, fetes el 1996-97, s'hi han trobat noves restes d'edificacions d'època ibèrica i, entre altres objectes, el fragment d'un plat ibèric amb una inscripció en llengua ibera que hi diu Talskubilos. La troballa va aparèixer en excavar una sitja de gra. Segons Puig i Cadalfalch, l'antiga catedral d'Ègara és el monument visigòtic més important de tota la Península i la creació d'aquest bisbat data de l'any 450, tot i que el temple era de construcció molt anterior. A Santa Maria, sota la direcció de Puig i Cadafalch i amb la col·laboració de Frederic Roig i Morral -campaner de les esglésies de Sant Pere-, hi van descobrir dos dolia i restes d'una casa iberoromana. Aquests edificis s'aixecaven en el nucli urbà de la població amb soldats i funcionaris del municipi romà d'Ègara, on s'hi van trobar unes ares votives dedicades a Antoni el Pietós i a Quintus Grànius, juntament amb monedes de Licinius (307-322). Els peixos cristians del mosaic podrien haver-hi estat incrustats posteriorment cap al 313, com els cessellatum (petits trossets de marbre). Entre altres objectes, Puig i Cadafalch destaca tres petits bronzes constantinians, un collaret, una sivella, agulles de cap de bronze, etc. Es creu que la destrucció de la Seu d'Ègara podia haver-se esdevingut l'any 510, durant la guerra entre Amalaric i Gesalic, i va ser reconstruïda l'any 1112. En el carcanyol de la volta del santuari, Frederic Roig hi va trobar diverses àmfores romanes. Les noves construccions, tant romanes com cristianes, sempre s'edificaven amb les restes de materials de les paganes i al mateix lloc. La primera forma de la primitiva Ègara constitueix el primer indici peninsular de l'arribada de les influències de les construccions d'estructura oriental. La majoria de construccions del conjunt monumental d'Ègara són fetes amb pedres procedents de ruïnes anteriors que servien de pedrera, quedant només com a supervivents algunes filades de lloses o maons d'època arcaica o ibèrica. Entre les ruïnes, s'hi va trobar ceràmica emporitana i campaniana. Fins al segle XIII, encara era Ègara, després es va transformar en Sant Pere i Sant Pere de Terrassa, però el nom ibèric -tal com diu Soler i Palet- va arribar a nosaltres sense cap transformació, conservant-se durant tota l'època romana, visigòtica i cristiana. Durant temps es va dir Sant Pere d'Ègara, fins que la importància de la vila de Terrassa la va absorbir. Terrassa és esmentada a la Iltació de Wamba en descriure tots els bisbats, i també consta a les descripcions de Ptolomeu. Les làpides de la tribu militar romana Galèria -família dels Granios romans establerts a Tarragona- i les monedes recorden l'assentament d'Ègara. Puig i Cadafalch creu que el baptisteri de Sant Miquel havia estat primer un bany o piscina balneum i després emprat com a baptisteri masculí, utilitzant les instal·lacions del subsòl per a les dones. El fet important és que se sap que l'any 900 encara coexistien els dos pobles -Ègara i Terrassa- al voltant del castell del terme, distingint-se sempre els dos termes municipals. El torrent de Vallparadís era la línia divisòria natural entre les dues poblacions fins que el 1601 van construir el primer pont per unir l'església forana i la vilatana, amb les pedres de les capelles enderrocades de Santa Eulàlia i Sant Sadurní, en el terme d'Ègara o de Sant Pere. La Vall Paradís, a Ègara, guarda estreta relació amb l'antic nom de paradís, que apareix a moltes localitats i que es podria explicar de la manera següent: Sempre s'ha distingit péra de pèra, igual que déu de dèu. Però la paraula péra, antigament, tenia dues accepcions -Pere i pedra- en noms propis o topònims perquè havia caigut el fonema dental d i es confonien, però és ben palesa la bifurcació en dues formes diferents, quedant pédra i péra, diferenciades entre si i, alhora, de pèra. Per això ha quedat Pera-lada, Pera-tallada, Pera-alta, Pera-fita, Vall-de-peres, Mata-de-pera, i tots els derivats com Sopeira, etc. Perelló, perera (no per arbre fruiter sinó per pedrera) o pereys vol dir lloc d'extracció de materials petris o conjunt de pedres. Pereys evoluciona cap a perays, parays, peraires, parayre i fins l'homònim paradís, aplicat a torrents rocosos que acumulen rocs grans a les vores. Les mutacions toponímiques havien tingut una forta incidència especialment abans dels segles XI i XII, fet que ha entorpit els estudis històrics i lingüístics ibers. L'any 1108 ja apareix el nom de la població de l'altra banda de Vallparadís, Terrassa, que substitueix l'antic d'Ègara. El Castell-Cartoixa de Vallparadís va ser edificat molt a prop de l'antiga urbs d'Ègara, i segurament que anteriorment hi havia hagut algun assentament iber. La importància de la vila de Terrassa va ser per raó de l'ajuda que van donar els seus vilatans a les tropes de Ludovic el Pietós, que l'any 801 es van apoderar de la capital catalana, fet del qual n'ha quedat constància en la Capitular de Carles el Calb de l'any 843. A partir dels musulmans ja no apareix més el nom d'Ègara, exceptuant un document que tracta del Castell d'Ègara, de l'expoble de Sant Pere de Terrassa. En època de Ramon Berenguer III, el conjunt de centre urbà i esglésies s'anomenava Parròquia de Sant Pere Egarenc, referint-se a Terrassa com a lloc proper a Ègara. Carreras Candi escrivia a Soler i Palet amb els següents termes: "Ningú no dubtarà que Ègara no és Terrassa, per més que la segona substituís en l'ordre històric i d'importància a la primera". A la butlla plúmbia de Pere III (1.343) es diu que hi havia altres petits castells inclosos dins el terme de Terrassa. La basílica d'Ègara, seu d'Ègara o egaresa, va tenir com a primer bisbe Ireneu, anomenat per Nundinari de Barcelona l'any 450, succeint-lo Nebridi. En aquest lloc on hi ha les esglésies és on s'alçava el Sacellum egarenc romà, que presidia la població de funcionaris i soldats colonitzadors del ibers egarencs ocupant la seva antiga ciutat d'Ègara. Serra i Fortuny descriu l'assentament del municipi iberoromà d'Ègara i l'ubica -coincidint amb Puig i Cadafalch- entre els torrents Vallparadís i Monner. El paviment dels paons reials o sanefa és més antic que la pròpia basílica, ja que devien formar part d'alguna construcció anterior. Per les troballes obtingudes, es comprèn que els costums pagans van perviure fins ben entrat el segle IV d.C., en no haver-se afiliat encara el poble ibèric a les noves creences cristianes. El pare Arnella, l'any 1612, confirmava l'antic emplaçament d'Ègara. Ell creu que el temple de Sant Miquel era el panteó on es veneraven els déus antics, tenint en compte la descripció de Leto i de Plini (llibres 63 i 10, cap. I del bisbe Equilino, respectivament). El municipi flavi d'Ègara (120-140 aC) havia regalat un pedestal al seu emperador Antoninus Pius que demostra la seva dependència de Roma. A les dues làpides de militars veterans establerts a l'antiga Ègara (segle II d.C.) s'esmenta la ciutat municipal d'Ègara. L'altra làpida és referida a Quinto Granio Optao, de la tribu militar Galèria Dumviro d'Ègara. Al segle V d.C. Serra i Fortuny ens fa notar que encara feien constar oficialment Bisbe d'Ègara. Segons Martí, Puig i Sanllehí, el nom de Terrassa o torre ibèrica -talaia feta de pedra i terra, espècie d'argamassa feta amb pedra i terra-, es troba per primera vegada en documents del segle IX d.C. A partir de l'any 1113, els habitants d'Ègara o Sant Pere són coneguts com els fills de la part forana de Terrassa, mentre que els de Terrassa eren els fills de la vila. Segons Castellano, a les excavacions fetes per l'insigne Salvador Alavedra i Invers l'any l.9 59 i posteriors al carrer de la Rectoria, es van aconseguir grans aportacions arqueològiques per al coneixement de l'antic poble d'Ègara -sitges, enterraments i murs entre altres. A les excavacions practicades abans s'havia trobat ceràmica ibèrica i elements de l'antic bisbat. En aquesta àrea, abunden les fonts i existia un camí per connectar directament amb la muntanya de Sant Llorenç del Munt. Salvador Cardús, en els seus llibres ens parla també dels fars, talaies o torres de vigia, d'on diu que deriva el nom de torres de terrassa (torres de terra) i Terrassa. Fèlix Torres Amat, a la Memòria de la Reial Acadèmia d'Història de Madrid, creu que les antigues ruïnes de la torre de terra i pedra ibèrica documentada a l'àrea de Vallparadís van ser emprades per a la construcció de les esglésies visigòtiques actuals. Cardús, sobre la desapareguda torre o castell, pensa que en època romana havia estat un far o torre de vigia, com els que hi havia a tots els poblats ibers, utilitzat després pels romans. Aquest historiador creu que el nom de Terrassa pot venir també del fet que la torre -inicialment- degué ser construïda pels ibers a base de terra i amb poca pedra, rebent el nom de Castell de terra o fet de terrassa, tal com ho explica Fidel Fita. Carreras Candi, l'any 1935, en una conferència al Centre Excursionista sobre el tema "Terrassa», antiquíssim far, pot ésser ibèric", exposava que el nom de Terrassa venia del far iber d'Arx-Ègar (Ègar-a Arx), que en llengua ibera vol dir que era un territori defensat. En època romana, en els llocs ibers de les actuals masies, s'hi van anar instal·lant les vil·les romanes per als seus militars, a fi d'organitzar els treballs dels autòctons. Finalment, els van concedir l'estatut de ciutat flàvia, rebent la ciutadania per ordres de Vespassià.



	SABADELL: Joaquim Garcia i Rosselló ens introdueix en el seu treball sobre el poblat ibèric i la necròpolis del Turó dels Dos Pins de Sabadell on s'hi van trobar 94 tombes ibèriques que van aportar molta informació respecte aquesta cultura. La majoria de peces ceràmiques trobades són ibèriques, tot i que n'hi havia algunes de vernís negre àtic que podien haver estat portades d'altres llocs. La majoria d'objectes són datables cap el segle III aC. L'excavació va proporcionar també, algunes peces campanienses A relacionables amb el taller de Roses, Ullastret, Enserúne o Pech Mahó. Associacions del mateix tipus s'havien documentat en sitges dels jaciments de Can Miralles o Can Modolell de Cabrera de Mar. Aquesta necròpolis de Sabadell és d'incineració dificultant l'obtenció de dades respecta a l'altura, tipus cranial, paleopatologies, hàbits alimentaris, causes de mortalitat, sexe o edat. En aquells casos en que la cremació no havia estat complerta se'n van poder obtenir algunes dades. A la necròpolis de Can Rodó de l'Hort hi van trobar 4 tombes ben senceres i diferents de les altres habituals a Catalunya. Per l'examen de les 94 tombes no es descobreix cap tipus de jerarquització o gradació d'importància certificant, com la majoria de necròpolis ibèriques, que la jerarquia social era poc acusada. Tampoc es troben, en general, estructures domèstiques que destaquin sobre les altres. En el cas de les incineracions, el cadàver es cremava en el "ustrinum", pirra funerària, i les restes es dipositaven després a la tomba. Els cadàvers cremats anaven vestits i portaven elements d'ornamentació personal. Armament i altres objectes, també eren cremats i després dipositats a les tombes, separant les cendres de les restes que no s'havien cremat del tot i que havien estat sotmeses a procediments de rentat abans de l'enterrament definitiu. L'urna funerària era, normalment, una àmfora ibèrica amb tapa i nanses. Al costat hi dipositaven una altra àmfora amb líquids i tots els objectes personals. Si era un nen, hi posaven les joguines. També s'hi troben restes ossis d'animals. El poblat ibèric de Can Roqueta II de Sabadell data de 1900 anys aC, o sigui del Bronze inicial. S'hi ha identificat 26 cranis apareixent unes 1100 estructures en una extensió de 90000 m2. S'hi ha trobat cossos enterrats individualment o en parelles i també casos en què el cos s'ha llençat com a la veïna necròpolis de Can Piteu on tots els cossos van ser llençats o tirats. També s'hi ha trobat sitges i fons de cabanes amb una continuïtat d'habitatge des de el 1900 aC fins al segle X dC comprovant-se la barreja de la cultura autòctona amb altres comunitats culturals. En una sola excavació s'han trobat unes dues mil urnes i restes de metall. A la necròpolis de Can Piteu s'ha comprovat que la necròpolis d'aquest nom és totalment ibèrica, amb una antiguitat d'uns 5000 anys (3000 aC), per tant pertanyent al Bronze final i justificant l'existència d'un comerç entre ibers i fenicis. Les peces de ceràmica ibèriques i fenícies trobades a Sabadell permeten poder-les diferenciar amb tota claredat. A Can Piteu s'ha descobert el crematori ibèric totalment diferent del sistema d'incineració celta o celtibèric, o sigui que cremaven el cos però sense convertir-lo en cendres i eren els ossos trencats el que es posava dins la urna de ceràmica ibèrica. La necròpolis era una zona sagrada i s'hi han trobat fons a tres nivells de fosses, peces planes amb menjar i estris diversos. A Sabadell en l'actual Santuari de la Salut, hi ha també l'antic jaciment i la vila iberoromana d'Arraona abandonada el segle IV. A Gallifa el poblat iber és del segle VII aC amb restes ibèriques (d'una antiga fortalesa ibèrica) en el lloc on es va edificar el castell de Gallifa. BADALONA: El poblat ibèric estava instal·lat al turó d'En Boscà, envoltat per una muralla amb porta i torre quadrangular construïda abans del segle IV aC. Havia estat edificat amb terrasses esglaonades sostingudes per grans murs. Algunes habitacions eren fetes a la roca. Es dedicaven a l'agricultura i a tota la indústria i al comerç que generava. Altres activitats eren la ramaderia, la ceràmica i els teixits. Quan els romans els van obligar a baixar a la plana, van fundar la ciutat de Baetulo. Els objectes trobats es poden veure al Museu de Badalona. SANTA COLOMA DE GRAMENET: Com tots, el poblat iber de Puig Castellar, a Santa Coloma, té una gran situació estratègica sobre un promontori muntanyós. Va ser agregat a Baetulo i, com a Ullastret i altres llocs s' hi van trobar cranis trepanats o travessats per un gran clau, del qual estaven penjats al mur exterior del poblat com si es tractés de trofeus, celebració de victòria o càstigs per servir d'escarment. Aquest poblat pertanyia a la tribu dels laietans, del segle VI aC que, com la majoria va ser destruït pels romans al segle II aC. Els carrers ocupaven una superfície d'uns 4.000 m2. Les edificacions tenien una àrea central o plaça, els murs eren fortificats i, entre els materials trobats, destaquen els treballs amb ferro forjat i figures representant caps de bou. TOSSA DE MAR: La població ibèrica de nom Turissa, després Túrsia, Tússia i Tossa, té també una doble vil·la romana del segle I d.C. Entre les troballes arqueològiques, destaquen les nombroses restes de pipes de fumar ibèriques. Els romans del Baix Imperi havien adoptat el costum de fumar amb pipa dels autòctons durant les seves campanyes militars. Arran del gran nombre de pipes trobades, es creu que aquest costum estava més estès en aquest lloc. Aquestes pipes són d'argila rogenca o blanquinosa, del tipus sigilata, fetes amb motlle. Totes presenten un relleu ornamental. Plini cita el costum dels autòctons de fumar amb pipa. Les pipes romanes tenien el broc de canya, ja que pipum vol dir canya. En basc, la pipa de fumar és pipa, i fumar amb pipa, pipea hartu. CALAFELL: La ciutadella ibèrica de Calafell té més de 2.500 anys, i va ser construïda dalt del turó de les Toixoneres, davant dels estanys de la platja pels ibers cossetans, coneixedors com la majoria de tribus de les tècniques de la farga, la forja, l'escriptura i la moneda. Diverses cases, carrers i recintes de culte formen l'interior del clos de les muralles. S'hi poden veure forns per panificar, una mina d'aigua, magatzems, desguassos per a l'aigua, carrers empedrats, etc. Els murs eren de tàpia o toves, i els sostres de canya, bigues de fusta i argila barrejada amb palla. El foc es feia a terra i era habitual a totes les cases, tant com els molins fariners. De la ciutadella -segons Joan Santacana-, en depenien molts nuclis petits i masos dedicats al conreu de cereals, llegums, oliveres i vinyes. També tenien ramats del bestiar habitual de les masies. Al segle V aC la ciutadella va ser reformada en passar per una etapa pròspera. El comerç el feien amb pobles púnics, cartaginesos i grecs. A finals del segle III aC van quedar afectats per la tercera guerra púnica i van restaurar les muralles per intervenir en l'alçament antiromà de l'any 195 aC, fins que les legions romanes van enderrocar-les i en el lloc s'hi va establir un nucli de granges romanes que feien produir els esclaus ibers. La reconstrucció d'aquesta ciutadella es va començar el 1992 i va ser inaugurada l'estiu de 1995 amb l'objectiu de donar a conèixer com eren els pobles pre-romans de Catalunya.



	ULLASTRET: El jaciment i la necròpolis de la ciutat ibèrica d'Ullastret és un dels més importants per poder conèixer bé els orígens de la nostra cultura. La ciutat era habitada pels ibers indiketes des del segle XII aC, abans de l'arribada dels pobles hel·lènics, celtes i romans. L'assentament de l'Illa d'En Reixac i del Puig de Sant Andreu configuren l'Ullastret primitiu, després ampliat extramurs. La ciutat tenia nombrosos espais públics i de culte, a més de residències i comerços. Unes importants muralles amb torres de defensa còniques, rectangulars i circulars protegien la ciutat. Carrers empedrats, àgora porticada, sitges, places, temples, ex-vots, peces esculpides i cisternes constitueixen un destacat conjunt iber, amb peces del Neolític. Durant les excavacions, s'hi van trobar ceràmiques jòniques i focees que demostren el comerç existent amb els pobles jonis, foceus i grecs. Algunes de les peces de ceràmica trobades presenten imitacions elaborades pels indígenes ibers, que les van decorar amb franges de pintura vermellosa, i també n'hi ha d'etrusques, àtiques, pre-campanianes i campanianes d'importació. Les col·leccions d'àmfores són tan importants com les de monedes ibèriques i gregues, però el més destacable entre els objectes trobats és la col·lecció d'inscripcions en llengua ibera. El jaciment té unes 20 hectàrees, però falta molt per excavar a l'Illa d'En Reixac i al Mas de l'Illa, que abasta un poblat protoibèric molt anterior als ja excavats i demostra molt especialment el continuum d'aquesta cultura des d'èpoques molt anteriors. Ullastret va rebre després les influències dels ibers i dels grecs d'Empúries (segle VII aC) i va ser destruït pels romans al segle II aC. Aquesta població, amb oppidum emmurallat, estava situada al Puig de Sant Andreu, just rera Roses i Pals. L'existència de l'antic llac era un focus d'atracció per als habitants del Paleolític superior i per als seus animals. L'estany d'Ullastret rebia aigua del riu Daró i de la riera de Peratallada. A través d'aquest riu, els seus habitants estaven ben comunicats amb la costa. L'oppidum té un perímetre superposat al del Puig de Sant Andreu i a uns 900 metres es troba un altre nucli de població, el de l'Illa d'En Reixac, que havia estat una illa dintre de l'estany, anterior al poblat del Puig de Sant Andreu. Aquests assentaments enllacen plenament amb les cultures anteriors del període del Bronze. Les cabanes eren circulars i constituïdes en part a la mateixa roca, la ceràmica era feta a mà i amb torn, amb decoracions de color ocre, rosat, marró o vermellós, amb molts senyals d'una vigorosa cultura material. A partir del segle IV aC, és quan els oppida ibers s'emmurallen com a la Fosca de Palamós, o a la Creueta de Girona, refent les seves fortificacions per fer front a la falta de seguretat que els donava el moviment de pobles gals. A partir d'aquest moment, hi ha un canvi en les produccions ceràmiques. S'abandonen les pintures típicament ibèriques i són substituïdes per les pintades blanques. El centre més important d'aquesta producció és Ullastret, amb una important difusió cap al riu Hérault i el Tordera. Havien creat, doncs, una cultura material pròpia, amb empremtes originals i diferenciadores, tot i que haguessin adoptat altres trets de les diferents cultures amb qui van tenir contactes. Altres ocupacions iberes properes són les del poblat del Puig de la Serra, Puig Torrecunes, Puig Miralles, Plaça de les Bruixes, la Garriga i els Socors, tots abandonats amb motiu de la dominació romana. Aquests poblats van ser descoberts per Lluís Pujol i Masseguer l'any 1931, visitant-los tot seguit Serra Ràfols, Colomines, Pericot i Schulten. La muralla d'Ullastret és la més gran fortificació ibèrica existent. A totes les cases hi havia com a mínim una llar de foc, sortides de fum, bancs, forns de pa, forns de ceràmica, recollida de les aigües de pluja cap a les cisternes i conduccions de plom de mitja canya entre els avenços. L'Acròpolis o barri sagrat, tenia dos temples i ex-vots de terracota amb cares humanes de motlle i policromades. A partir del segle VII aC, van començar a fer importacions de l'àrea fenícia peninsular, dels etruscs i dels grecs. També importaven copes jònies i objectes de la Magna Grècia, d'Itàlia, de l'Àtica i de Massàlia, distribuint-se des d'Empúries a altres llocs. De vaixelles grises i jòniques se'n feien també a Ullastret al segle IV aC, a més de les pròpiament iberes i les pintades en blanc pròpies dels indiketes. Es pensa que la ceràmica importada s'intercanviava per productes agrícoles amb les famílies riques. A Roses (Rhode) s'han trobat ceràmiques campanienses importades d'Itàlia. Els vasos emporitans, que formaven part de la vaixella d'ús corrent a Ullastret, eren fets amb tècniques de cocció correctores i oxidants. En aquests poblats s'han trobat moltíssims objectes de ferro, bronze, vidre, cirurgia, ornaments personals, tot amb inscripcions en llengua ibèrica, i proves del comerç de líquids, conserves, salses de peix, etc, transportat amb àmfores ibèriques de boca plana. L'impuls del comerç entre els ibers va ser Empúries, on es feien intercanvis amb les tribus del llevant valencià i alacantí, amb la Gàl·lia i amb el sud peninsular. Primer, el comerç es desenvolupava pel sistema de barata o d'intercanvi -per això hi ha cases que porten el nom de La Barata- fins que va aparèixer el sistema monetari. Moltes decoracions d'edificis es feien a base d'esculpir elements a la pedra. Segons els descobriments d'Ullastret, els ibers adoraven divinitats del cicle vegetal, animal i atmosfèric, i practicaven cultes mediterranis diversos, amb representacions dels timateria o creadors dels perfums, del déu Bes, i d'altres d'origen egipci. El culte al crani el trobem ben documentat, igual que les trebedes i morillos (capfoguers), en forma de cap de cavall i d'altres animals, que decoraven els extrems dels altars trobats a l'Empordà i a la Catalunya Nord. Les necròpolis ens informen que en els rituals funeraris sempre cremaven els cadàvers. Els enterraments eren individuals i les cendres es dipositaven en una urna cinerària enterrada a terra o en una cavitat tallada a la roca. Al voltant hi col·locaven les ofrenes, constituïdes per objectes d'ús personal i vasos ceràmics. En l'enterrament, gairebé mai no s'hi troben armes. Aquests pobles practicaven l'agricultura -tant d'horta com de secà i regadiu- com a activitat econòmica principal. L'instrument agrícola és molt divers i les seves formes han perdurat fins avui amb molt poques variacions. Utilitzaven dos tipus de molins, el mòbil i el rotatori. En la ramaderia hi eren presents els bòvids, els ovicàrprids, els porcs, els cavalls i el gos com a animal domèstic. Practicaven les pesca i la caça del porc senglar i del cérvol. S'han trobat hams de pescar, xarxes, agulles de cosir, pesos de pedra per a les xarxes i fusaioles de fang per als telers. Recol·lectaven el mol·lusc i les principals activitats artesanals eren la metal·lúrgia del bronze i del ferro, ceràmica, motlles, teixits amb telers de fusta, etc. Es creu que els ibers coneixien la metal·lúrgia del ferro i la farga des de molt abans de l'arribada dels celtes. Respecte al poblat d'Ullastret, destaquen els treballs de Maluquer de Motes, Martín Aurora i també els de Serra Ràfols i d'altres, apareguts al llibret esmentat a la bibliografia. MOLÍ DE L'ESPÍGOL: Aquest poblat, construït en terres d'Urgell, correspon a la ciutat ilergeta d'Athanagia, referida pels romans en parlar de la part més oriental del territori, que tenia com a capital la ciutat d'Iltirta (Lleida). Les restes són del segle VI aC, i en les excavacions es poden apreciar ceràmiques de les quatre fases en què el poblat havia estat reconstruït. Les edificacions estan ubicades en forma elíptica i circular. El recinte era emmurallat amb doble mur. La ciutat manté un aire urbà amb cases agrupades per barris i amb carrers de 4 m. d'amplada enllosats i amb clavegueres. Un edifici públic amb façana, portal d'entrada i columnes de base motllurada fan pensar en edificis de culte semblants als d'Enserúne. Entre l'any 218 i el 95 aC, el poblat és incendiat i deixa d'existir, segurament pel contraatac del general G. N. Escipió, portat a terme contra els poblats més orientals de la Ilergècia, durant la marxa d'Anníbal cap a Itàlia (195 aC). S'han trobat grans kalathos del segle IV aC, gerres decorades i grans tenelles de cereals. PUIG DE L'ÀLIGA (Olèrdola): Sobre aquest massís es troba la muralla ibera amb un primitiu poblat iniciat al Neolític iber durant l'Edat del Bronze. La muralla va ser reconstruïda pels romans amb mà d'obra ibèrica. Hi ha un gran dipòsit d'aigua excavat a la roca amb una escala tallada també a la roca fins al fons del dipòsit, que té una capacitat de 350 m3 i un filtre d'aigua, i és semblant als de Tous i Calaceit. També hi ha sitges de forma oval, ceràmica, monedes i altres objectes. PEDRA DELS SACRIFICIS (Savassona, Tavèrnoles, Osona): Aquest lloc, ple de llegendes sobre aquelarres i bruixeria, ubicat precisament a prop de l'església, va tenir una ocupació ibèrica amb construcció adossada de la primera Edat del Ferro. El poblat va ser destruït al segle I aC, trobant-se al mateix lloc enterraments de fossa del Neolític iber i un segon poblat amb pedres gravades al foc i en baix relleu, així com d'altres amb forma de creu i ferradura. LA MULETA DEL REMEI (Alcanar, Montsià): La població és de planta oval i doble muralla, amb dues torres, amb una important xarxa de carrers amb cases de dos pisos i magatzems adossats a la muralla interior i algunes construccions singulars, i també s'han trobat sitges. Com sempre, ubicat a dalt d'un promontori escarpat i rocós, que pot definir el Mal/Nal o Mol, que en iber voldria dir escarpat (Maladeta).



	EL CASOL o PUIG CASTELLET (Folgueroles, Osona): Proper al dolmen de Puigseslloses, apareix un de tants poblats existents a la comarca d'Osona. Té muralla i torre amb més de 10 habitacions (segle III aC:) L'ESQUERDA (Roda de Ter, Osona): És un poblat que existia des de l'Edat del Bronze i que va ser ampliat al segle IV aC. Més tard, s'hi va construir la muralla, les dues torres amb recambres i més habitacions. Va aguantar la pressió dels exèrcits romans fins al segle I aC, quan va ser totalment destruït. COLL DEL MORO (Gandesa, Terra Alta): Poblat amb recinte fortificat i torre vigia que controlava estratègicament les rutes comercials de la costa interior. La torre o talaia fa 8m. d'alçada i es conserva íntegrament, com l'escala d'accés i la fossa defensiva de 6m. de fondària excavada a la roca. Aquest poblat, construït al segle VI aC va existir fins a l'època romana. Al seu interior hi ha diverses necròpolis amb túmuls de cremació del principi del període iber. (MORO, MORA, MURA, MORUNYS etc, vénen de MOR o MUR que vol dir poblat ubicat en un indret o muntanya de forma cònica. EL CASTELLET DE BANYOLES (Tivissa, Ribera d'Ebre): Defensat per muralles i per dues torres pentagonals, el poblat es composa d'un carrer principal, una plaça i altres edificacions. S'hi va trobar la valuosa vaixella de plata d'ús litúrgic o de culte, amb importants inscripcions en llengua i alfabet ibèric. Des d'aquí, controlaven estratègicament la navegació fluvial del riu Ebre (Iber), i els camins de l'entorn. Els romans el van destruir a finals del segle II aC. EL MONTGRÒS (El Brull, Montseny, Osona): Té una muralla de 5m. d'alçada i 3m. de gruix, amb dues grans torres, diverses estances defensives, habitacions adossades a la muralla i fossa defensiva revestida de pedra. Construït al final de l'Edat del Bronze, va estar habitat fins a la primera meitat del segle I aC. D'ARRÓ o ADARRÓ (Vilanova i la Geltrú, el Garraf): Al final de les platges de Ribes Roges -en iber roig ve d'oroig significant pedres o roques blanques que s'esglaonen fins al mar-, a l'indret de la muntanyeta de Sant Gervasi, es troben les restes d'aquest poblat amb cases i carrers porticats. Al costat s'hi pot veure la vil·la romana del segle II aC, sota l'actual via del tren. Establiment iber i vil·la romana (s VI aC al I aC) Altres poblats propers al Turó de Sant Gervasi, Xalet Miramar i Sant Cristòfol. A finals del segle II aC es va fer la implantació de les noves vil·les romanes com la de Darró, ubicada en el pla, sota el turó ibèric. En aquest poblat s'hi han trobat enterraments a l'interior de les estatges ibèriques i a la necròpolis inhumacions de fetus, recent nascuts i també àmfores utilitzades com a fossars d'enterrament. A Sant Pere de Ribes s'hi han descobert moltes restes ibèriques, especialment en els paratges d'Allò en Ros. OLÈRDOLA (el Penedès): Sobre el poblat iber del Bronze final i les muralles del 1100 aC s'hi troba sobreposat l'establiment romà edificat al segle II aC, juntament amb tombes i altres objectes. Aquí, els efectes de la dominació llatinoromana es veuen molt clars. Va ser destruït el poblat existent per edificar-hi el nou, utilitzant les mateixes pedres i la mà d'obra ibèrica. El procediment es repetia a tot arreu, tant a la Península com en altres països, per això, és fàcil entendre la difícil reconstrucció de la història dels nostres avantpassats ibers. BOADES (Pont de Vilomara, el Bages ): Habitat pels ibers del segle VI aC i destruït en època romana, durant el segle I aC, al mateix lloc, els romans van fer-hi edificar la població de Boades, on s'han trobat forns de ceràmica ibers i objectes diversos GENÓ (Aitona, el Segrià): Pertany al Bronze final iber, amb cases adossades, murs i muralles, carrer comunal i lloc per tancar els ramats. El sòcol de les cases és de pedra i les parets de tàpia, costum del qual -en visitar la població d'Aitona- se'n constata la continuïtat fins a èpoques recents. Els sostres -d'un sol vessant- eren de fang i elements vegetals. A l'interior hi havia foc a terra, forats per guardar el menjar i bancs de pedra, tot plegat del període que va del 1200 al 900 aC. Els seus habitants, a més de ser agricultors, practicaven la ramaderia i la caça. GEBUT (Sosses, el Segrià): Aquest és un bon exemple del desenvolupament urbanístic i cultural dels ibers ilergets, i del nivell assolit. Carrers enllosats, més de 60 habitacions, gran plaça central i una cisterna. Al costat, una acròpolis i una muralla que ho envoltava tot. Les edificacions són del segle VI aC i va estar habitat fins que al segle I aC els romans el van incendiar, edificant al seu costat la nova població imperial. SANT MARTÍ D'EMPÚRIES (L'Escala, Alt Empordà. Golf de Roses): Els foceus grecs de Massàlia (Marsella), amb la finalitat de penetrar en territori iber, cap a l'any 600 aC van crear un primer nucli o port lliure de comerç anomenat Palaiàpolis o ciutat antiga, ubicada en una illa molt propera a la desembocadura del riu Fluvià. Actualment, està unida a la costa pel punt on es troba la població actual de Sant Martí, on s'hi ha descobert l'existència de l'antic poblat ibèric d'abans del segle XII aC. Amb aquest descobriment recent, es demostra la continuïtat de la població des de l'època pre-ibèrica fins avui. CIUTAT d'EMPÚRIES: Cap al 550 aC, al costat del poblat dels ibers indiketes, els foceus van fundar la ciutat o polis d'Emporion (mercat) o la ciutat nova, Neapolis. Fins a la II Guerra Púnica no es va originar la ciutat romana d'Emporiae (218-100 aC) Tant els ibers indiketes com els focis massaliotes havien estat aliats d'Anníbal fins al final del període republicà dels romans. El nucli grec hi va coexistir amb un règim especial. PUIG CASTELLET (Lloret de Mar): La construcció d'aquest assentament data del segle IV aC. Té muralla, dues torres i lloc per drenar les aigües de les nou unitats familiars d'una a tres habitacions cadascuna adossades a la muralla interior amb sitges, fosses, pous i un forn de pa. EL RECLAU VIVER (Serinyà): En aquests jaciments que pertanyen al Paleolític, Neolític, Bronze i Edat del Ferro successivament, s'hi han descobert importants restes pertanyents a la cultura ibèrica, amb continuïtat d'habitatge i cultura en el decurs del temps.



	RUPIT (Osona): Territori iber molt vinculat als territoris ilergets en l'aspecte polític i militar. En aquesta comarca es troben molts forats obrats en roca viva i restes de troncs de fusta als quals s'atribueixen usos primitius diversos, com passarel·les, unió de galeries, suport de baranes, etc. Els forats també poden interpretar-se com a pous de fosa de bronze. La Via Francisca romana passava per aquest lloc en el trajecte de Vic a la Gàl·lia. La construcció dels forats és del segle IV aC. ENSERÚNE (Nissan les Enserúnes, Catalunya Nord): L'important oppidum d'Enserúne es troba al costat de Nissan (Bederrès - Llenguadoc). Enserúne és el topònim derivat d'Anseduna. Aquest oppidum o poblat d'altura fortificat ocupa el cim d'una muntanyeta. Al peu de la ciutat ibèrica es troba l'antic estany de Montady, i a l'oest, l'estany de Capestang. Tant l'Abbé J. Giry com J. January, en llurs estudis ens parlen del poblat i de la necròpolis de cremació. La població ibèrica va estar instal·lada en aquest lloc sense interrupció, almenys des del segle VII aC fins a l'I aC. Les cabanes dels primers temps on es van trobar restes de menjar i de ceràmica tenien les parets de tàpia i el sostre de brancatge o canyes, amb algunes sitges com a graners subterranis per a les provisions. Els estris eren d'os i pedra: pintes, agulles, destrals, molins de mòlta, etc. La ceràmica era de producció local ibera i feta a mà, amb perduracions anteriors molt ancestrals. També s'hi ha trobat ceràmica importada del segle VI aC, procedent de la Jònia, l'Àtica, l'Etrúria o Marsella. I ceràmiques del Llenguadoc i de la part ibèrica peninsular. A partir del segle V aC es comencen a construir cases de pedra amb un urbanisme clar a tot el poblat. És aleshores quan es construeix una muralla i les sitges són substituïdes per grans gerres de ceràmica. Del segle III aC apareixen ceràmiques emporitana i celtes, i el material metàl·lic és abundant tant en ferro com en bronze. A la necròpolis, s'hi van trobar unes 500 tombes on les cendres del difunt incinerat sobre una pira o ustrinum eren col·locades en una urna que servia d'ossera, generalment acompanyat dels objectes personals del difunt i de vasos ceràmics plens d'ofrenes alimentàries (peix, carn, ous, etc.). A partir de l'estudi de les ceràmiques es pot establir que nombrosos colons romans van arribar-hi al 118 aC, construint-se la Via Domiciana que passa per Enserúne. Més tard es comencen a introduir les ceràmiques gal·les tot i que l'aportació celta és molt reduïda. La vaixella àtica va ser substituïda per les ceràmiques de les tribus de les altres comarques ibèriques. Primer s'utilitzaven les ceràmiques de les comarques marselleses i després les gal·les, però la llegenda sempre estava escrita en iber, grec o llatí. Finalment es van utilitzar només les romanes. El poblat es va anar desocupant progressivament a favor dels plans i les viles que sorgien a partir de la romanització, per ser abandonades definitivament a finals del segle I d.C. Enserúne separava els pobles mediterranis dels bàrbars i era camí obligat entre Itàlia i la península ibèrica. Per tota la comarca propera a Enserúne, es troben restes de llocs habitats en aquesta època. Enserúne era un graner o magatzem molt important on guardar en sitges els cereals recol·lectats a les valls i plans propers, igual que feien els ilergets respecte als pobles de la costa ibèrica. El sistema ens fa pensar en les reserves de Minos a Creta o en les ciutats de l'Anatòlia. Les amenaces constants dels pobles celtes que baixaven cap al sud, els obligava a mantenir en llocs segurs aquestes grans reserves de cereals. La ciutat tenia unes 16 hectàrees i uns 10.000 habitants, importants obres de canalització d'aigua de pluja, cisternes per a un milió de litres d'aigua i gran quantitat de sitges amb inscripcions ibèriques. No hi ha massa proves de culte, però es troben edificis civils o comuns de sacrifici o de culte amb columnes i decoració, semblants als monuments hel·lènics del segle III aC. Les columnes són d'estil proper al jònic. La ciutat tenia un mercat distribuït en un llarg carrer, vorejat de botigues. Les destruccions de la ciutat es van produir primer amb l'arribada dels Volques bàrbars, després amb la d'Anníbal el 218 aC i finalment el 118 aC amb la dels romans. A partir d'aquell moment es van començar a emprar les tegulae i el sistema dels latifundis entre els colons. Al nord del poblat s'hi van establir un grup d'invasors celtes. La primera comunitat indígena que va acabar essent cristiana es va formar a uns dos quilòmetres d'Enserúne, al poble de Régimont (segle IV d.C.), i al segle V d.C. van edificar l'església. Al Museu d'Enserúne es poden veure centenars d'inscripcions en llengua ibèrica, en quantitat superior a la de qualsevol altre poblat conegut, que daten del segle VI a l'I aC Béziers i Narbona també estan representades per diverses monedes amb llengua ibèrica. L'ALCÚDIA D'ELX: Aquesta zona del jaciment arqueològic de l'Alcúdia d'Elx propera al riu Vinalopó, ha constituït un lloc amb continuïtat total de població des del Neolític fins a l'actualitat. L'Alcúdia o població romana de Illici té fàcil accés al riu com a via de penetració cap a l'interior i al pont (actual Santa Pola), des d'on es desenvolupava un intens comerç. Aquesta zona està formada per tells o monticles artificials que es van anar formant amb la terra a causa de la destrucció de diverses ciutats que hi havien existit, formant-se uns espècie d'illot rodejat per les aigües del riu. A l'Alcúdia hi ha el poblat ibèric, el romà, cases iberoromanes que mantenen l'urbanisme ibèric en època romana, muralles ibèriques, temples i el lloc on es va trobar la Dama d'Elx i la Dama Sedent de l'Alcúdia i les figuretes alades femenines que son versions ibèriques d'Artemis, deessa protectora de la vida i la fecunditat. Visitant el Museu i seguint la guia escrita per Rafael i Alejandro Ramos es van descobrint objectes ibèrics de gran interès amb moltes restes que ens expliquen el passat d'un dels llocs més importants de la primitiva Ibèria. Ja en el període Eneolític a Figuera Reona existia una zona rural amb un poblat de cabanes circulars, i a Aspe, una necròpolis amb importants objectes de sílex també eneolítics. De l'Edat del Bronze s'han trobat molts materials exposats en els museus de l'Alcúdia, Elx i Alacant, procedents dels poblats de La Rata, La Reja, Tabaya, Castellar de Morera i Puntal del Búho. Els primers assentaments urbans d'aquests jaciments de l'Alcúdia (partida rural d'Atzavares Baix), daten dels anys 5.000 aC aproximadament, evolucionant des de les etapes neolítiques, del Coure i del Bronze, fins a donar pas al naixement de la civilització ibèrica. Es creu que durant el segle VIII aC van rebre algunes aportacions tècniques d'altres cultures mediterrànies. A l'Alcúdia, un cop més, es veu com el món dels ibers va ser una conseqüència del progrés dels primitius habitants dels territoris pròpiament ibers dels Països Catalans continentals actuals. A la zona del port i a la ciutat de Illici que formava part de la Citerior en època romana, s'hi han trobat molts objectes que avui es mostren en els museus esmentats i a l'Arqueològic Nacional de Madrid, on malauradament també es conserva la Dama d'Elx, lluny del seu entorn natural. Els jaciments de l'Alcúdia, com tots els que es troben al llarg dels territoris regats pel riu Vinalopó, ens donen una ocupació humana amb total continuum proto-pre-ibèric fins a l'època plenament ibèrica de l'Edat del Ferro, demostrant-nos que l'ètnia ibèrica constitueix una cultura que es va anar formant durant mil·lenis en els seus territoris, rebent també aportacions exteriors. Aquest fenomen només es dóna entre els bascs, ja que en tots els altres territoris peninsulars els pobles que hi trobem assentats són vinguts de fora (fenicis-púnics, cartaginesos, celtes, germànics, etc.). En els jaciments de l'Alcúdia es pot comprovar que es dóna un total domini de les tradicions locals dins el constant procés evolutiu de la cultura ibèrica. El poblat iber es va mantenir fins al final de la dominació romana (any 40 aC) amb carrers de 3 i 4 m. d'amplada, cases quadrades i rectangulars amb sòcols de pedra, parets d'adobs i cobertes fetes de fusta. També hi ha edificis monumentals amb columnes, pòrtics i inscripcions en llengua ibèrica fetes sobre pedra. Destaquen els fragments escultòrics en pedra calcària trobats junt amb escultures de terracota i ceràmiques. El més interessant, a part de la Dama d'Elx, és la gran figura femenina del tipus de les dames sedents, assegudes en un tron i amb una flor a la mà, de la planta de la qual s'extreu l'opi. Es pot contemplar un mosaic iber amb el nom propi del propietari de la casa BL SAILACOS, objectes del període romà, basílica paleocristiana i el temple ibèric de la Gran Deessa del segle VI aC, amb una taula d'ofrenes i capella. Les estàtues del temple es poden veure en el Museu de l'Alcúdia, com si la Dama d'Elx formés part del mateix conjunt escultòric. Aquest temple va ser destruït durant la Segona Guerra Púnica i reconstruït novament. La divinitat era femenina i dóna testimoni de la litúrgia dedicada al déu de la cervesa i la bogeria (utilitzat com a joguina, toro i marit) de la Gran Deessa.



	No gaire lluny es pot admirar l'escultura de Venus en marbre blanc, amb un dofí i el mar, el temple de Juno (any 12 aC) i una moneda de IVNONI que respon al nom de la deessa del temple consagrat a la divinitat femenina pròpia dels indígenes ibers en època romana. Ivnoni (Juno), respon a les advocacions de les divinitats indígenes iberes que mantenien el seu culte en època romana a base només de canviar el nom de la Gran Deessa pel de Juno. En el Museu d'Elx hi ha materials de les excavacions dels jaciments comarcals de Cabezo Lucero, Arenero del Vinalopó, Monfort, El promontori i Casamoro, a més de les escultures del parc o palmerar d'Elx que expressen la monumentalitat i la importància del període ibèric més arcaic. La majoria d'estàtues ibèriques són sempre estàtues urna o urnes cineràries, per dipositar -a l'interior d'un petit departament buidat- ofrenes o cendres. Durant el segle I aC i part del I d.C., es converteix la ciutat ibèrica en la romana Colònia Julia Illici Augusta, que va encunyar moneda. El seu idioma va ser ja el llatí, originant la problemàtica lingüística que s'evidencia pel fet de trobar-se inscripcions ibèriques escrites en grafia llatina. Respecte a les deesses o dames ibèriques, com la d'Elx o les sedents, es pensa que són retrats reals de les grans sacerdotesses de les respectives deesses, ja que les divinitats mantenien una figura que donava a entendre més bé la total perfecció divina. Altres poblats molt significatius per citar son els de Vilars (Les Garrigues), Puig Castellet de Lloret de Mar, Castelló de la Roca Roja (Benifallet), La Moleta del Remei (Alcanar), Turó del Montgròs (Osona), Mas Castellà (Pontós) i el Castellet de Banyoles de Tivissa. Tots aquests poblats mostren una especialització agrícola i ramadera no comparable amb la dels llocs iberitzats de les àrees peninsulars no pròpiament ibèriques. La tecnologia a l'àrea catalana estava molt desenvolupada i era molt diferent de la resta peninsular que podria, en tot cas -com diu Josep Lluís Sellart-, il·lustrar la vida dels prínceps de les àrees turdetanes. Joan Santacana pregunta "Què se'n va fer dels ibers ?" i la resposta és: "els ibers som nosaltres". *CULTE AL CAP TALLAT* I SACRIFICIS HUMANS** En una sala del Museu es poden veure les restes de sepultures infantils en recipients o vasos ceràmics que es creu responen a sacrificis humans de tipus religiós i d'una pràctica ritual o cerimonial, ja que també s'han trobat els vestigis d'un altar dedicat al culte del Cap tallat, amb un crani humà sense cap altre resta del seu esquelet, i utensilis litúrgics que deixen clar que es tractava d'una àrea de culte relacionada amb el cap humà o dedicat al culte del Cap tallat. En aquesta qüestió, Blánquez Pérez esmenta una pervivència de costums hallstàtics i semítics, quan es refereix els enterraments infantils dins la casa, amb exemples d'homicidi voluntari de les criatures en no poder responsabilitzar-se de la seva alimentació, etc. El lloc o temple on es practicava el culte al Cap tallat, es pot visitar en el jaciment de l'Alcúdia d'Elx. Els sacrificis humans entre els ibers en general (decapitacions, enclavaments, càstigs corporals, morts violentes, sacrificis rituals o amputacions de mans dels vençuts, ofrenes, etc.), alguns autors creuen que es tracta de practiques heretades d'èpoques anteriors (Edat del Bronze) o com a resultat de les influències rebudes dels celtes, fenicis i púnics (Corzo, 1989). La "devotio ibèrica" obligava a morir als súbdits del Cap a qui havien jurat lleialtat (Dopico, 1994). Nota: Degut a la tendència de molts autors a incloure la zona llevantina dins la meridional s'ha de fer notar que els poblats de les àrees del sud andalús classificats com a ibèrics, són continuació d'hàbitats del període orientalitzant, manifest per la formació de "tells" (Pellicer). Cal també excloure de l'ibèric el Bronze final tartèssic ja que no va arribar a la iberització. En general, cal separar sempre la zona meridional de la pròpiament ibera degut a les seves diferències ètniques i culturals, tot i que segons Osvaldo Arteaga i Michael Blech també s'han de tenir en compte el trasllat massiu de població ibèrica ja romanitzada que anava iberitzant nous territoris tot construint nous poblats ibers. Els cranis enclavats d'Ullastret i Puig Castellar fan pensar en un acte punitiu, com en el cas de les decapitacions i trepanacions, tot i que les possibles qüestions rituals hi son presents. En canvi, les lesions intencionades de peces dentaries es veu més com a ritual. La identificació del càstig hi és present tant en els cranis trobats a Burriac com a la Penya del Moro, Montjuïc, Ullastret o Collbató, havent-se observat senyals de descarnació i de fractures intencionades en alguns casos. Aquests cadàvers no eren incinerats, ni cremats i no apareixen en àrees d'enterrament. L'ALBERA Prop de Sant Pere de Rodes trobem la presència humana en aquest lloc des de l'època neolítica amb importants dòlmens i altres construccions megalítiques com les de la necròpoli de Punta Pi i restes ibèriques que ens mostren la continuïtat d'habitació. TORRES DE SEGRE Els arqueòlegs del IEI de Lleida van descobrir a Torres de Segre durant les excavacions de 1999 un poblat ibèric amb muralles defensives junt a l'ermita de Carrassumada. Les muralles tenien 9 metres d'alçada i van deixar-se d'utilitzar cap al segle III aC. BOCAIRENT (València) En aquesta població s'hi va trobar una escultura ibèrica de pedra representant un lleó batejat com el lleó ibèric de Bocairent. Va ser trobat a la Lloma de Galbis en la Vall d'Albaida, on hi ha el poblat iber. El lleó es pot veure en el Museu de Belles Arts de València. LA BASTIDA DE LES ALCUSES (Moixent, País Valenciá) Poblat iber excavat per Lluís Pericot el 1927 i considerat un poblat prototip de la primera fase ibèrica (segle VI a.C.), on s'hi va trobar un plom escrit en iber. Aquest plom estudiat entre d'altres per Richard Harrisson, es pot afirmar que no és ni subibèric, ni meridional o turdetá i no té cap conexió amb llengues del sud peninsular. CAPÍTOL 50 LA CULTURA I LA SOCIETAT IBÈRICA La formació de la cultura ibèrica és possible perquè en els seus territoris es troben uns fets culturals amb personalitat pròpia, de forta tradició indígena i totalment al marge de les civilitzacions de Hallstat o La Tène. En el conjunt peninsular, trobem al sud l'art de les cultures semites, el de la Betúria cèltica, el de cultures celtes i totes les etapes orientalitzants a partir de l'àrea de Cadis. La ceràmica trobada a cada zona peninsular ens assenyala com es va desenvolupar cada poble. En el cas de les ceràmiques del sud, ens podem adonar que tot i ser moltes vegades de fabricació local obeeixen a un impuls extern, demostrable per la falta de precedents o pel fet d'aparèixer, des del principi, en fase de plenitud o sense fases de formació. En canvi, a la Ibèria genuïna, l'Edat de Bronze o pre-ibèrica ja acaba amb importants mostres culturals artístiques on -especialment al País Valencià- es manifesta una ruptura total amb fases anteriors i amb les influències rebudes de les cultures indoeuropees o dels Camps d'Urnes. La cultura ibèrica -i amb ella l'art- apareix plenament definida com a molt tard al segle VI aC amb un substrat que ens fa anar fins al Bronze final.



	Els ibers havien arribat a un desenvolupament urbà i arquitectònic molt important, visible en les muralles, les cases i habitacions, els carrers i els espais públics, amb edificis de funció especial, talaies o torres de vigilància, pedres falcades amb tascons, etc. A tots els poblats hi trobem tallers artesanals o industrials, cases de dos pisos amb escala, temples i moltes mostres importants de ceràmica, orfebreria o escrits amb llengua ibèrica. Com a mostra tenim la Dama de l'Alcúdia d'Elx (Alacant). La Dama de Baza s'ha de classificar en un altre apartat, ja que tot i ser turdetana-ibera, mostra l'existència clara d'una etapa orientalitzant inspirada pels fenicis. La cultura pròpiament ibera podia haver rebut al segle VI aC influències de l'escultura joni-grega i etrusca, però sense abandonar mai el segell inconfusible que els ibers imprimien a totes les seves obres d'art. La seva distinció especial és que no mostren una obsessiva preocupació per la simetria, pròpia de l'art grec. El suport de l'escultura ibera és la pedra, els gres (arenisques), les calcàries i la fusta. En bronze hi feien figuretes petites per a complements i ornaments; amb fang cuit, figuretes i objectes votius. Per colorejar-les utilitzaven els pigments. Amb el nom d'escultura iberogrega es designa la que està totalment influenciada per la focea o joni-grega-massaliota, tot i que es tracti d'obres no importades però fabricades a Ibèria amb les tècniques hel·lèniques. La Dama d'Elx, és una de les obres d'art que, a nivell mundial, més interès ha suscitat, amb gran prestigi internacional, perquè mostra la plenitud de l'art iber amb l'afegit de definir la personalitat del nou art ibèric. No se sap si aquest bust formava part d'una escultura de cos sencer, perquè va ser trobat amagat prop d'una muralla per prevenir-la d'algun perill. El francès Pierre Paris la va comprar i va ser instal·lada al Louvre, essent retornada a la Península l'any 1941. La Dama porta un luxós vestit i un pentinat exuberant, amb molts detalls. El vestit és una túnica fina, cordada amb una fíbula i a sobre un mantó de tela gruixuda. Com a ornaments, porta tres collarets grans i dues arracades, coordinant tot plegat amb la descripció que Artemidoro va fer l'any 100 aC sobre els pentinats i agençaments propis de la dona ibèrica. També portaven un vel i una pinta alta molt gran que diferencia perfectament la Dama d'Elx de totes les altres escultures de les diferents èpoques i cultures. La Dama de Baza, per exemple, no porta la pinta i és d'un tipus amb molta difusió a tot el mon hel·lenitzat, amb cames molt desproporcionades. Alguns pensen que pot tractar-se d'una imatge púnica de la mateixa època que la ibèrica que marca molt bé les diferenciacions existents entre la cultura ibèrica i la libi-fenícia o púnica. La renovació dels tallers d'art ibers, arran de la presència romana, va ser un fet que es comprova pels palliati o figures retratístiques, produint-se una etapa de transició, en realitzar-se obres ibèriques en època romana, constituents del període iberoromà de dues etapes: la transició (segle III al II aC) i els inicis ( segle I aC). Els bronzes i les figures votives dels santuaris formen el capítol de la plàstica menor i les figures de fang o terracota són molt abundants, amb bons exemples a la Serreta d'Alcoi (Alacant), de gran interès iconogràfic. En la peça principal de la Serreta, la deessa mare sosté dues criatures a qui ella dóna de mamar, al costat d'un ocell. En altres santuaris hi ha molts peveters i crema-perfums en forma de bust femení. És molt abundant la producció d'ex-vots de bronze datables entre el segle VI i IV aC, especialment a l'àrea del País Valencià. Les arts del metall ens ofereixen molts objectes de bronze i ferro, destacant els ibers com a bons forjadors, havent-se trobat moltes armes de ferro, pectorals, objectes funeraris i les famoses falcates ibèriques amb decoracions i incrustacions de plata. Fíbules, agulles, anells, arracades, collarets i altres joies de la cultura ibèrica destaquen dels tipus adoptats per les cultures de La Tène I de la resta peninsular. Els estris de taula i els vasos decorats mostren un gust exquisit. En aquest camp de l'orfebreria i la metal·listeria les obres més significatives són les plàteres i la vaixella de plata trobades a Tivissa (Tarragona), que es completa amb dibuixos i decoracions incises a la part posterior. Coneixien, doncs totes les tècniques de transformació: forns, batuts, forjats, soldadura, repujat, filigrana, gravat, nielat, etc. L'orfebreria dels altres pobles peninsulars -iberitzats o no-, és sempre orientalitzant i reproductora de motius fenicis o púnics. A la Meseta sud -per les influències celtes-, l'estil era molt bast i les tècniques poc elaborades. Els tresors ibers d'orfebreria van cedir el lloc a les monedes, les joies d'or, etc. Un dels treballs de la vaixella de Tivissa recorda pels seus dissenys l'arbre de la vida mediterrani i les deesses femenines. A les decoracions iberes hi acostuma a haver molts felins, llops i cavalls. Dins la gamma de la ceràmica són molt importants els instruments de cuina, amb pots que es podien posar al foc, gerres, bols, vaixelles, gots i urnes, quasi sempre acabats amb pintura o estampats aplicats abans de la cocció a base de pigments minerals. Es decoraven amb tot tipus de representacions socials, destacant el famós Vas de la Sardana de Llíria, que sembla una representació de l'actual dansa catalana. Els forns ibers -com els trobats a Terrassa o a Sant Cugat- podien acceptar temperatures de fins a 1.000 graus, amb processos de cocció oxidants. Per obtenir la ceràmica grisa o vermellosa obrien l'aire. Més tard, la ceràmica groga els va atraure i en van agafar tècniques com la del vernís. A partir del segle IV aC, en les decoracions hi comencen a haver figures humanes i dibuixos fantasiosos com ocells grans, àligues amb les ales esteses, llops, etc., amb especial incidència en el Baix Vinalopó. Molts dibuixos pertanyen a un estil que alguns qualifiquen com a cubisme iber. En els objectes hi sovintegen els noms escrits amb la seva llengua, identificant i explicant les activitats representades en la decoració o identificant els pintors, els ceramistes, el preu o el seu propietari. Les ceràmiques resulten molt didàctiques perquè s'hi veuen els guerrers, les armes, els vestits, els combats, les caputxes que duien, els balls que ballaven o els instruments que tocaven, com l'aulós simple o doble, les trompetes, i les flautes. Els instruments de percussió eren el bastó de ritme o batuta, el xoc d'escuts en sentit rítmic, la lira, les maraques, la trompeta i la tuba. Resulten interessants les decoracions amb braus, caceres del porc senglar, lluites, processons amb dansaires i músics o els vestits de cota de malla dels homes. També s'hi pot veure el cabell de les dones recollit amb una petita xarxa, la ret, com la que utilitzen encara les colles sardanistes o del ballet català. En els recipients ibers de Sidamunt hi ha moltes figures d'animals i també algunes d'homes nus. El vestit de les dones era a base de túniques fines cenyides amb cinturó, tancades amb fíbules i mantons amb borles. El calçat era llis. Els homes duien túnica o pantalon curt amb cinturó i portaven collarets i braçalets, cabell llarg i la cara afaitada o amb barba. A finals del II mil·lenni aC, la cultura ibèrica l'hem de situar segons Luís Suàrez a partir de El Argar (Almeria) amb irradiacions cap al sud de la Península. Segons Suárez després apareixerà la cultura tartèssica. La cultura ibèrica ja romanitzada es va estendre molt degut a la prolongació que Cèsar va fer de la Via Heràklea, des de Tarragona fins Andalusia, passant per Castulo, Córdoba i Sevilla, prolongant-se finalment fins a Cadis en un traçat de Nord a Sud. Segons Almagro Gorbea, M. (Historia de España, Planeta, 1997), les influències ibèriques en el sud peninsular es van fer més palpables a partir de la desaparició del món tartèssic orientalitzant (especialment a la Bastetània) on a partir del segle IV aC canvia l'onomàstica de Porcuna, Pozo Moro, El Cigarralejo, etc., desapareixent els noms fenici-púnics. "Obulco", per exemple, s'iberitza i canvia a "Ipolca", tot i continuar fidels a les seves tradicions i cultura, com ho demostren les escultures ibèriques d'Osuna o Porcuna que, a més del toc oriental, van ser materialitzades sota la protecció de Roma. La difusió ibèrica va penetrar cap a l'interior a través d'El Maestrat i la Vall de l'Ebre i des de València cap a la Meseta. Segons Richard J. Harrison (Madrid 1989) l'estil de les escultures de Porcuna (Jaén), és totalment diferent del de l'escultura ibèrica. Respecte a Pozo Moro en destaca el seu origen oriental. Nicolini suggereix que alguns santuaris del sud van començar la seva activitat amb sacerdots que van establir cultes de tipus semític o fenici.



	CAPÍTOL 51 LA ILERGÈCIA I ELS ILERGETS En tot el referent als ilergets, he volgut seguir les dades i la bibliografia de la Història de Lleida, escrita per l'historiador Josep Lladonosa i Pujol, amb qui vaig mantenir alguns contactes durant els anys seixanta. La nostra coneixença havia començat arrel de les meves publicacions a la premsa diària sobre diverses troballes històriques de la comarca de l'Alt Cardener i altres de properes. Ens vam trobar a la redacció d'alguns diaris i també al seu domicili de Lleida, on vam mantenir converses sobre En Pere de Sa Coma, d'on era nat aquest antic picapedrer que se'n va anar a treballar en la construcció de l'antiga Seu de Lleida. En el seu llibre, explica raonadament la distinció que cal fer entre la cultura mediterrània, "amb aigües vessants fins a aquest mar», tot detallant que "els plans d'Osca i d'Ilerda són ilergets, no molt distants del riu Ebre". Després, ens dóna la cita d'Hecateu sobre els ilaugarates o ilergets, per referir-los com a pobles del segle VI aC i antecessors a les conquestes cartagineses i romanes. Ptolomeu, a les seves taules, diu que relaciona moltes ciutats de la Ilergècia i, ens explica que Herodot els esmenta i diferencia clarament de les tribus del sud turdetà. A la seva obra podem veure la importància de les tribus ilergetes i de les dels ilercavons de l'altra banda del riu Iber, en zona de Tortosa. Aquestes tribus havien construït -diu Lladonosa- camins per desenvolupar la seva forta economia, perquè vivien en terres molt fèrtils. És Lladonosa, qui explica com els ibers ilergets van ser els qui van formar el moviment més fort i sòlid d'oposició als romans, establint tota mena d'aliances amb altres pobles ibers o amb els cartaginesos, en un intent desesperat per no caure sota el seu domini. CAPÍTOL 52 L'ÈPOCA HISTÒRICA ENTRE ELS IBERS Quan tot just es produeix la instauració dels pobles celtes indoeuropeus a la Meseta central i les colonitzacions fenícies arriben al sud peninsular, comença entre els ibers la formació de l'època històrica, amb les influències i intercanvis que els va facilitar la mar Mediterrània. En els territoris de parla catalana actual o ibers genuïns (àmbit peninsular i sud de França), les diverses cultures que es van integrar amb la ibèrica, són les que van ser absorbides per les ètnies indígenes i autòctones. La teoria que catalans ve de castell, castlans o catlans, no seria possible fins després de la Reconquesta, perquè abans no hi havia castells ni es parlava català. Igual passa amb els qui relacionen el nom amb els gots, que van venir a Catalunya molt tardanament. La tesi dels laketans és la mes valorada, ja que cada tribu ibèrica va formar alguna de les comarques catalanes, i són els ibers els únics pobles que trobem ben assentats per tot el territori amb una correlació total que ve del Paleolític, molt abans de l'arribada de celtes, cartaginesos, grecs o romans. Amb l'alfabet i els escrits ibers -sobre planxes de plom, ceràmica, os, fusta, etc- es justifica plenament l'època històrica ibera en els territoris Catalans Continentals des de molt abans del segle VI aC. CAPÍTOL 53 LA MONEDA IBÈRICA La primera moneda ibèrica és del segle V aC formant part del grup de monedes fraccionàries del Ripollès i l'Empordà amb un disseny de cap de moltó. Son les primeres emeses a la península. A partir del segle V aC, Empúries encunya moneda de tipus grec, i a partir del IV es fa també a Roses. Es pensa que la moneda grega va ser introduïda pels focis en aquesta època, i que els ibers, en van encunyar seguint el mateix sistema a Xàtiva, Llíria, Sagunt, Lleida, Tarragona, Barcelona, Guissona, Isona, Vic, Indica i Narbona. L'època plenament monetària comença amb les monedes encunyades a Kesse (Tarragona), Untikesken (Empordà), Iltirda (Lleida) o Guissona. Aquest sistema va ser decisiu i de gran influència per als altres pobles peninsulars. Els valors eren l'as, el semis i el quadrant. La primera moneda de la història s'havia documentat a Efes (Jònia) al segle VI aC. A Roses i Empúries es feien també dracmes. Les primeres monedes de les seques ibèriques eren de bronze i tenien gravada la inscripció KESSE de la tribu cossetana de Tarragona. Les que porten UNTIKES són d'Empúries, les de la seca de Vic porten la llegenda AUSES (KEN), les de Mataró ILTURO i les del sud de Lleida ARKETURKI. En parlar de numismàtica, cal distingir entre les monedes metàl·liques i les que no ho eren. Tant la numismàtica ibèrica (Països Catalans continentals), com alguns dels seus monuments, demostren que les diferents tribus es distingien per emblemes que normalment eren imatges de l'objecte natural que els donava nom. En el nostre cas, normalment es tractava del llop, dels senglars, dels dofins i cavalls entre d'altres animals. Les primeres monedes ibèriques d'època romana es van seguir encunyant en caràcters ibers, amb el nom del poble o ciutat i dels seus nous magistrats romans. El valor hi era indicat amb punts o notes numèriques. En els territoris dels indiketes s'hi observa la influència grega o jònica, mentre que a la Ilergècia, la Cossetània i l'extrem nord-est s'hi veu molta uniformitat. Les monedes romanes d'Hispània, porten la inscripció SPAN, que en el cas d'Adrià vol commemorar el seu viatge a la Península. De vegades es representa Hispània amb la figura d'un iber (home o dona), caracteritzats per les seves llances curtes i l'escut rodó. A les monedes romanes, el primer simbolisme aplicat va ser el del rigorisme o la punició, al·ludint a les guerres ibèriques. S'hi poden veure dones amb vel i cabells desordenats o deixats anar, que denoten tristesa, i en el revers, el feix, la destral i algun personatge assenyalant l'àliga imperial romana que completava la idea de punició i d'imperialisme. També hi surten algunes matrones o turrita amb corona de talaies o torres ibèriques conquerides com a senyal de dominació. A Roses i Empúries, es van fer dracmes molt imitats pels celtes gals. El denari ibèric era també utilitzat pels bascs. Des de l'any 218 aC, a Cartagena s'encunyava gran part de la moneda que feien servir a tots els territoris del sud, perquè Cartagena era un dels llocs més importants de proveïment dels púnics. A partir de la República romana, la majoria de les monedes ibèriques van ser copiades per molts dels altres pobles peninsulars. Aquestes còpies van implicar que al segle II aC en fossin utilitzades també les seves llegendes, la llengua i l'escriptura, especialment entre les elits ciutadanes dels territoris veïns. L'encunyament de monedes de plata al sud bètic o Hispània Ulterior (P.H.U.), amb Cató, va ser prohibit, perquè l'explotació de les mines estava cedida a companyies d'equites o a particulars, que les explotaven com a l'època fenícia. CAPÍTOL 54 LA LLENGUA IBÈRICA L'antiguitat mínima de la llengua ibèrica ens trasllada a l'any 1850 aC (topònims de Terlinkes, Villena (Alt Vinalopó), i sempre molt anterior a l'arribada de les llengües indoeuropees o celtes. La llengua ibèrica és del grup de les no indoeuropees i, era la llengua autòctona, almenys en els territoris dels Països Catalans continentals actuals i en el País Basc, sobretot a partir de l'Edat de Bronze o època pre-ibèrica. Terlinkes és el poblat de Villena a la Contestània, que ens va oferir escrits a partir del Bronze llevantí vinculats amb els ploms d'Alcoi i del Vinalopó. A partir del segle VII aC és quan es localitzen ploms d'aquesta època amb més abundància, tot i que s'han trobat altres evidències clares de l'escriptura ibèrica a tot el llevant de Catalunya i Enserúne, especialment esteles funeràries, estris i escrits a les parets o a la roca de santuaris. Segons Almagro Gorbea, M. (1997) la llengua ibèrica no es pot vincular amb la turdetana perquè aquesta era una continuació de la fenici-púnica o tartèssica.



	La llengua és el que marcava mes bé la unitat cultural dels pobles ibers, que tot i la romanització es va mantenir fins al canvi d'era. Segons Villalaín Ramos i Villalaín Blanco, l'element més característic dels ibers és la seva escriptura, puguem o no interpretar-la completament. Creuen que dels diversos models o variants dialectals que van existir, el model fonamental és el de l'àrea catalana llevantina, ja que les altres formes es van desenvolupar de dreta cap a esquerra. Es van realitzar molts estudis amb el text del plom de la Serreta d'Alcoi. S'han trobat morfemes escrits sobre planxes de plom gravades amb punxó des del Bronze final, demostrant-se que la llengua ibèrica era la que s'utilitzava en èpoques anteriors. Escrits d'aquesta època se n'han trobat a Solaig, Santa Bàrbara, Espadan, Sagunt, Segorb, Enserúne, el Cogul i un llarg etcètera. L'alfabet té algunes semblances amb el joni arcaic. La barreja que feien de signes sil·làbics i alfabètics és un cas únic a tot Occident. Les isoglosses dels mots ibers palesen clarament que es tracta d'una llengua única, perpetuada per sempre en l'escriptura i configurada per signes que representaven síl·labes i signes que representen sons (sistema sil·làbic i alfabètic). Aquest és un sistema que, a més de ser únic a tota la Mediterrània, és una forma molt intel·ligent d'adaptar l'alfabet joni arcaic a la seva llengua i als sistemes propis utilitzats pels ibers amb anterioritat. Uns signes representen lletres i uns altres síl·labes, per tant, estem parlant d'un sistema d'escriptura semisil·làbic amb elements arcaics (les síl·labes) i progressius (les lletres). Manuel Gómez Moreno va ser el primer a fixar l'alfabet iber a partir dels epígrafs monetaris i dels topònims coneguts. Els pobles ibèrics genuïns (des del riu Erau i Roine o l'Herault, al Llenguadoc francès, fins al Cinca, l'Ebre i Múrcia) escrivien d'esquerra a dreta. L'alfabet té 28 signes, arribant més tard a 29, i la majoria d'escrits conservats al País Valencià o a Catalunya estan gravats sobre plom i ceràmica, però també es conserven moltes altres inscripcions sobre pedra, marbre, os, fusta, metalls, joies, vaixelles d'argent o plata, monedes i en santuaris o coves rupestres. La majoria d'escrits són del segle VI aC fins al I d.C., encara que se'n troben a partir del segle XII aC. Els celtibers, un cop van adoptar l'alfabet iber, van adoptar també el seu sistema monetari, però sempre van continuar parlant celta. De fet, el celtiber i el celta es van convertir en les llengües de tota la resta peninsular, no ibèrica ni basca. Els primers en adoptar-lo van ser els Celtibers de la Meseta i Vall de l'Ebre. Actualment es conserven encara molts noms ibers purs no llatinitzats tant en l'àmbit onomàstic com geogràfic. Hi ha molts textos de tipus religiós, votiu, econòmic, social, sepulcral, i de pactes o contractes. Les seves variants es van estendre des de Múrcia fins al Guadalquivir -segons J. de Hoz- pels contactes que en aquesta àrea s'havien establert amb el celta i el celtibèric. L'onomàstica personal, la hidronímia i els noms geogràfics, formen un conjunt molt conegut en haver-se utilitzat fins a l'any 1000 d.C. aproximadament, distingint-se segons les varietats cal·ligràfiques en tres àrees: a) La catalana, fins al sud valencià que és de tipus llevantí. b) La del sud-est i sud-oest del Baix Guadalquivir, l'Algarve i L'Alentejo, amb les seves variants i sistemes propis només del sud andalús. c) La celtibèrica o variant celta. La llengua ibèrica del país Basc és la mateixa que la de tots els Països Catalans continentals. La cal·ligrafia dels signes de l'iber és, en general, molt semblant als de la llengua jònia, minoica o homèrica de la Jònia, Creta o l'Àtica grega, amb moltes similituds, per tant, amb els signes grecs. L'alfabet de l'escriptura ibèrica -segons J. de Hoz- es correspon totalment amb el signari iber o éuscar. Segons Javier de Hoz, J. Untermann ha publicat fins avui més de 1750 inscripcions en llengua i escriptura ibèrica, que inclouen 54 seques en iber, algunes inscripcions grecoibèriques, algunes en escriptura llatina i d'altres amb variants diverses. En les inscripcions llatines manifesta que hi ha abundant lèxic ibèric referent a noms de persona i es coneixen molts noms geogràfics de tot tipus. En els més de 70 ploms ibers coneguts a la península, s'hi troben representats tots els diferents tipus d'escriptura i dialectes utilitzats per ells. A la Catalunya Nord (França), el nombre és molt superior. Aquests ploms són d'un gran interès, doncs en comparar-los amb els textos grecs o jonis podem deduir-ne que es tracta de documents econòmics, cartes privades, ofrenes, etc. Segons Untermann, aquests textos permeten una bona anàlisi i la perfecta segmentació dels elements gramàtics per poder elaborar hipòtesis tipològiques o traduccions com les presentades per Del Cerro en els seus llibres o per poder fer anàlisis grafopsicològiques com els portats a terme pels professors Villalaín amb el mètode de Marchesan Alegret. Quant a les diferències que es poden donar entre l'escriptura segons el territori, aquestes acostumen a ser només del tipus basc o basc-ibèric. Segons De Hoz, a les inscripcions trobades a la zona d'Almeria o d'Andalusia, no és possible atribuir-hi amb seguretat la pertinença a la llengua i escriptura ibèrica, el que també ens assenyala una vegada més els límits dels territoris pròpiament ibèrics. En els seus inicis, l'escriptura ibèrica només es va desenvolupar amb força des de la Cossetània fins a la Catalunya nord, és a dir, dintre del que podríem considerar el centre neuràlgic d'Ibèria. Més tard, es va anar estenent per totes les comarques i territoris ibers, fins que finalment es va escampar amb variants cap a territoris veïns. De Hoz, en el llibre Els ibers, diu que la llengua materna dels ibers és la ibèrica, encara que -segueix- pot o no coincidir amb altres pobles de cultura material ibèrica. Segons Estrabó, a partir del segle V aC la llengua ibèrica es transcriu també al grec (Estrabó III, 4, 6). Al sud andalús, tot i l'adopció d'un tipus d'escriptura ibèrica, no es pot considerar l'iber com la seva llengua pròpia, ja que a més de ser molt diferent i d'haver-se trobat molt poques inscripcions, moltes de les trobades d'època pre-romana, estan escrites en llengües que s'utilitzaven a tot Andalusia, clarament no ibèriques com el punicotartèssic o d'altres de tall semític o libi. Per això al sud han sorgit molts problemes d'identificació dels escrits considerats de llengua ibèrica perquè no era la llengua ancestral utilitzada pels seus habitants. Se sap que, fins a l'època de Tiberi es va utilitzar el púnic. Tant Manuel Gómez Moreno com Jordi Maluquer de Motes, Del Cerro i d'altres, confirmen les estretes relacions entre l'iber i l'èuscar. En les inscripcions llatines i gregues els noms propis dels autòctons i els geogràfics estan escrits en iber. Les normes gramaticals més generals aplicables a la llengua ibèrica i al seu alfabet ibèric (a la Ibèria genuïna), extretes dels diferents autors citats a la bibliografia i al llarg d'aquest treball podrien resumir-se així: La lectura del text és sempre d'esquerra a dreta, i de dalt a baix. Un cop segmentades les oracions en paraules, la lectura s'ha de fer de manera inversa. Els morfemes ibers s'escriuen sempre amb majúscules. En la toponímia dels textos ibers no hi ha cap presència d'elements celtes. Les paraules estan segmentades mitjançant dos o tres punts o línies. En canvi, en les variants turdetanes l'escriptura és continua, sense separació de paraules, dificultant moltíssim la segmentació per a una traducció correcta. Per escriure utilitzaven un punxó que, en el cas del plom, permetia deformar el metall i, en el cas d'estudis psicografològics, resulta més significatiu fins i tot que el bolígraf actual. * Aquest tipus d'escriptura permet estudiar tots els paràmetres del "jo" en psicografologia. * Es coneix el valor de cada signe però no sempre el seu significat * Els signes sil·làbics són ibèrics. * La pluralitat s'indica amb -IR. * La a tendeix a convertir-se en e, o, i i en o-u Diftongació a/ai. Monoftongació au-o (laube = llop, lausa = llosa). * a = article el. * La e fa el tancament cap a vocal e>i Obertura de vocal e-a Diftongació en ie * La i fa l'obertura del fonema i<e



	Desaparició en ia, iu, oi. Diftongació en ie. * La o fa diftongacions, o-a, o-e, o-i, o-u, o-au (kaldorun = "caldero", calderó). * La u es palatalitza en u/o (urola = uriola, oriola, oriol). Tancament del fonema en o>u. * La k com a sufix de causa agent. k-g (kal = gal, gall). Assimilació vocàlica de k (moko = mó). Sonorització de sordes i desaparició de sonores en k-g. * La l es pot palatalitzar (kal = gall) i pot tenir alveolars l-r. La és un sufix modal. * La b (fonema oclusiu bilabial sonor) Igual que en grec, no existeix ni p, ni m, que són b. Des de b es generen la p i la m. * La n presenta metàtesi d'intervenció inicial en contactar amb el llatí. Origen d'm i b. Desapareix en posició final. Desapareix es posició final o en grup ng. Genera m. Es pot palatalitzar. La d pot convertir-se en t. Agrupacions sd, dd = nd. La g tendeix a o quan és intervocàlica. Pot convertir-se en k. La t es conserva. Ensordiment en k en alguns antropònims. La r (alveolar monovibrant sonora) No s'inicien paraules amb r , i va precedida de vocal (ar, er, ir, or, ur) Metàtesi d'r davant el contacte amb el llatí. Alveolar multivalent sonora. r llarga s'oposa a r. La s i la s- presenten oposició fonològica (Ibim* = ibi, bask = baska). Per les vocals i consonants com m, n, r o s, els signes són equivalents a una sola lletra com en el nostre sistema, però hi ha altres signes que representen síl·labes: ba, be, bi, bo, bu, pa, da, ta, ga, gue, gui, go, gu, ca, ke, ki, co, cu. La p (fonema oclusiu que pot reforçar inicis de paraula). Apareix en articles, sufixos, locatius, pronoms, verbs, adjectius i noms. Hi ha una evolució tardana de p cap a f. -Un mateix morfema es pot utilitzar segons el significat per diverses categories gramaticals. -L'article és fluctuant. -En els morfemes ibers del celtibèric es donen -per influència del celta i del gal-, les següents diferenciacions i matisos: -Pèrdua de p- inicial -Canvi de e en i. -La l i la r passen a li i ri. -Pèrdua de la declinació. -Canvis en el consonantisme -El verb va al principi de la frase. La llengua ibèrica no presenta tipus flexius (ni declinació ni conjugació) perquè no són necessaris per a la construcció de la frase. L'única flexió és la de pluralitat -IR. Els elements gramaticals s'expressen per variacions vocàliques, consonàntiques o seqüencials, igual que es fa en anglès (man, singular i men plural). -EN és un relacionant amb valor de genitiu (com DE) i serveix de signe d'aglutinació. El tipus aïllant de l'iber fa que quedi definit com una llengua analítica no indoeuropea. Les seqüències escrites entre interpunts són, doncs, sintagmes. Els noms de gentilitas* de totes les llengües pre-romanes peninsulars ens mostren sempre la forma pre-romana del genitiu i, només ocasionalment, la forma llatinitzada. J. Untermann va fer investigacions sobre els noms de gentilitas, els noms personals, la distribució geogràfica dels sufixos i la formació dels noms de gentilitas. Segons M. L. Albertos, la denominació ibera es composava del nom individual i del nom patern, que es corresponia amb les influències orientals i que dóna als lingüistes una perspectiva de l'estructura social pre-romana peninsular no indoeuropea, que es distingeix perfectament de la indoeuropea. Respecte als grafitis sobre ceràmica ibèrica de Benidorm o Sidamunt, Román del Cerro considera que estem parlant dels primers epígrafs de l'Europa Occidental, en què l'escriptor ja té consciència semiòtica de l'escriptura com a sistema de signes lingüístics, i l'escriptor iber -tal com diu Del Cerro- va escriure: "la veu les ratlles graven i les raspadures escriuen (graven) amb punts" (KULES TILE IS). Els ibers havien establert, doncs, la correlació entre signes i eren conscients que havien de fixar la veu en el temps, cercant perdurabilitat en el llenguatge. Román del Cerro així ho afirma, i va fer aquesta traducció a partir de TILE. En Basc TILET és un punt, una ratlla o un traç en l'escriptura. El lingüista Hubschmid i altres atribueixen a l'iber i al basc arrels caucàsiques. Humbold a partir dels resultats obtinguts en les traduccions de la llengua i de l'èuscar, va establir la tesi dels bascs com a descendents dels ibers. A les Actas del II Coloquio sobre Lenguas y Culturas preromanas de la Península Ibérica, editades per la Universitat de Salamanca, queden ben justificats tots els temes lingüístics exposats de manera semblant a com ho fa Román del Cerro en els seus llibres publicats després. En aquestes actes, Mitxelena esbrina el tema de l'alfabet joni arcaic i el de la llengua ibèrica, i Mariner aprofundeix en la distribució dels fonemes ibers i la seva evolució. Prescott abasta l'aspecte arqueològic dels mateixos i de les excavacions que va realitzar a Empúries i Pontós, demostrant l'existència d'un comerç dels grecs i jonis amb els ibers autòctons. Ell destaca especialment la tradició cal·ligràfica ibera amb les seves formes originals que van perdurar en els ploms i les formes més cursives de les inscripcions pintades de la ceràmica de Llíria, considerant l'evidència de la grafia i dels dialectalismes grecs-jonis entre el 500 i el 450 aC Oroz desenvolupa el sistema i el caràcter metrològic d'algunes inscripcions referents a la metrologia, amb indicació de capacitat, pes o preu en objectes de ceràmica, plom o plata. Les valuoses opinions de Tovar en aquestes actes, ampliades en les seves obres, ajuden a una bona comprensió de tot el referent a la cultura ibèrica. Igualment ens passa amb la lectura de J. Untermann o F. Villar que, amb les seves obres esmentades a la nostra bibliografia, ens aporta tota mena d'informació respecte a la lingüística ibèrica, la celta i la celtibèrica o les seves respectives cultures. El treball d'Untermann resulta molt interessant, perquè és l'únic autor que exposa amb total claredat -en els seus mapes lingüístics- les dues grans divisions de la Península, distingint les diverses llengües pre-romanes que es parlaven. F. Villar, en el seu llibre sobre els indoeuropeus, fa també una sèrie d'exposicions molt clares sobre els ligurs i el seu territori, ocupant-se de manera semblant de la realitat dels pobles no indoeuropeus en època pre-romana, tot referint-se a l'iber, l'euskera, el celtiber, el lusità i el tartessi-púnic. La llengua ibèrica es va mantenir fins a l'època mossàrab, per això en el Glosario de voces ibericas usadas hasta después de la època musulmana en la Península, de Simonet, es poden examinar amb facilitat gran nombre de paraules que ens posen de manifest aquesta realitat.



	Els sistemes d'escriptura peninsulars existents en època pre-romana eren l'ibèric llevantí, el grec ibèric, el libi-fenici o púnic i el tartèssic-turdetà o bàstul-turdetà. La llengua ibèrica va ser transcrita al grec. Segons Manuel Gómez Moreno l'escriptura del sud-est peninsular no és ibèrica i segons Richard J. Harrison a Tartessos no s'han trobat inscripcions. Tampoc a la Vall del Guadalquivir ni a Huelva, centre de Tartessos. Segons Garcia Bellido la meridional turdetana o la de Càstulo és molt diferent de la ibèrica i comparativament és una escriptura retrògrada. En els ploms ibèrics hi son representades les tres escriptures ibèriques. A la Catalunya Nord l'iber va desplaçar al grec, incorporant-se a tot l'ERAU amb trets bascoides a partir de la Vall d'Aran. L'anomenada escriptura Llevantina és l'escriptura ibèrica clàssica. Alguns dels ploms trobats escrits en iber, son cartes escrites sobre ploms enrotllats amb el text a la part de dins i la direcció visible a la part de fora per al portador de la missiva. CAPÍTOL 55 LES DIFERENTS LLENGÜES IBÈRIQUES* I LA LINGÜÍSTICA REFERENCIAL a) Iber de la Ibèria Occidental (Països Catalans continentals) i variants adoptades en altres territoris peninsulars. b) Iber de la Ibèria Oriental o transcaucàsica, llengua del grup de les abasgokerketes i txetxenolesgianes, amb el georgià actual i d'altres c) Euskara o Euskera (llengua basca actual o neoibèric). Reducte final actual de la primitiva llengua ibèrica del País Basc, Andorra, Vall d'Aran, Pirineus catalans i Pre-pirineu. A la zona francesa es representa amb l'Aquità. * El Celtiber, utilitza l'alfabet iber (no indoeuropeu), però és una llengua celta indoeuropea; amb dues variants, la occidental i la oriental. Roman del Cerro, en els seus llibres testimonia que la llengua ibèrica pre-llatina va ser l'origen de l'euskara. Això s'ha demostrat a partir de la perfecta comprensió dels epígrafs ibers de l'Edat del Bronze i del Ferro, que s'han pogut traduir gràcies a l'associació d'aquests textos amb morfemes de l'èuscar. Amb aquest sistema es va poder aconseguir una traducció amb sentit, verificable pels referents geogràfics de cada epígraf. Esmenta també les falles comeses per Tovar, Villar, Mitxelena, Beltran, Lafont, Lejeune o Caro Baroja que per intentar traduir l'iber havien barrejat l'iber no indoeuropeu amb les llengües celtes o indoeuropees.. Actualment existeixen ja uns 350 morfemes coincidents amb el basc i la majoria de noms s'expliquen amb l'èuscar: Iber = riu (ibai-ibar). Elx = Illike, ili-ke (en èuscar, ciutat o vila del puig o de l'altura). Ausa o euse, en basc, és Eusa, Euza o Auza. -al departament francès Aus o Ause. Girona o Gerunda sols és explicable pel basc Ger-unda en què unda-undar és el nom del riu Onyar, segons les explicacions de Sampere i Carreras Candi. Al Roselló tenim Bear o Bearn = Bihar o Biarra. Elna és el nom iber (iriberri, Iliberri) que correspon a les poblacions anomenades Vila-nova. Segons Carreras Candi, està clar que l' iber i el basc són una mateixa cosa i que el basc és la llengua viva que representa l'iber en l'actualitat. Segons Sampere, els bascs serien els descendents dels ibers antics, -ho confirmen el P. Llana, Pella, Forgas, Broca i Collignon-, que havien constituït els primers índex cefàlics peninsulars al Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Tots els objectes ibers primitius estan ben definits en el vocabulari basc: ganivet = aiztoa, roca = aitz, ganivet fet de pedra = aitz-kara, pala = aitzur, estisores = aitzurrak, etc. La pedra balestaria o ederata en basc és balle-s-tarrak,eder-ata o eder-eta, que vol dir pedres belles. A Cerdanyola hi ha les bellos ederata. La toponomàstica manifesta una unitat lingüística i cultural tot i els seus dialectes i variants comarcals. Humbold diu que era la llengua més antiga d'Europa. Segons Moliné la qüestió lingüística i ètnica fixen les característiques individuals i socials que les fan inconfusibles. Alcover, en el seu Diccionari de la Llengua Catalana, classifica les llengües pre-romanes peninsulars segons la següent distribució: a) L'iber de la Hispània Citerior i la Narbonesa (territoris ibers o catalans continentals) b) El púnic de les colònies o ports de mar, sense ingerències terra endins c) El turdetà o el bàstul-turdetà dins la Turdetània o sud peninsular. d) El Libi-fenici, a la faixa de terra mediterrània que va des de Xerès fins a Màlaga i el sud de Portugal Maria E. Aulet, diu que l'escriptura bàstul-turdetana, només estableix comparació amb les escriptures libifenícies. L'escriptura del sud peninsular, alguns lingüistes, la designen amb el nom de tartessio o bé d'hispánico 1 -tot i que Hispània no existeix fins als romans-, i a la primitiva llengua ibèrica, com a hispánico 2 o ibero-llevantí. Amb el nom d'hispánico 3, designen l'escriptura cilbicena o libi-fenícia gaditana. L'evolució de l'hispánico 1 del sud cap a la variant ibèrica del turdetà s'atribueix en part a les influències de l'alfabet joni. Alcover manifesta la qualitat de l'antiga llengua ibèrica i pensa que la convivència a les nostres costes amb comerciants rodis, focis i grecs va exercir fortes influències. De la llengua tartèssica o del sud-oest no se'n troba cap làpida que certifiqui aquest tipus d'escriptura dins la zona central tartèssica. Segons Estasén, un fet important en la desaparició de l'iber, a més de la dominació romana, va ser la implantació del cristianisme car, pel seu caràcter d'universalitat, l'Església exigia unitat en la llengua. La Roma dels Emperadors, va ser després la Roma dels papes, que en abandonar el nom d'església hebrea o galilea, va adoptar el de romana, que va convertir-se en catòlica i universal. Altres relacions que podríem trobar amb la llengua ibèrica són de la Jònia asiàtica o Àsia Menor jònica, on també hi ha el riu Iberns. Ber-ber és una reduplicació típica d'arrel semblant a iber que pot provenir del constant fluir de gent que pels voltants de l'any 1000 aC anaven cap a Ibèria. És per totes aquestes qüestions que avui respecte als ibers es pensa en una formació conjunta constituïda per un poble amb gent de llocs molt diversos que anaven adoptant la cultura i la llengua dels autòctons, al mateix temps que ells rebien altres influències. Després dels estudis de Fluvio Ursino i del desxiframent de l'alfabet ibèric fet per Manuel Gómez Moreno, A. Tovar el va ordenar, aconseguint disposar d'un cos lèxic de quasi un miler de paraules que demostren que l'èuscar i l'iber són una mateixa llengua. Alguns pensen en les influències caucàsiques i altres en les euroafricanes. En tot cas, Hubschmid i Pokorny veien el basc com una llengua ni camita, ni semítica, ni indoeuropea. Maria E. Aulet escriu que els escrits ibers sobre plom pertanyen a una llengua que neix d'una reelaboració netament pròpia dels ibers de la Cossetània i la Contestània, que després es va anar difonent per tot el territori iber de la Península fins al Roine llenguadocià i el Pirineu. Segons Del Cerro, el bon camí per anar perfeccionant els sistemes per desxifrar els escrits en llengua ibèrica es troba en el sistema de la Lingüística Referencial, a més d'utilitzar l'euskera, l'onomàstica, la hidronímia i tots els altres sistemes coneguts. La lingüística referencial, quan tracta els significants a la recerca del seu significat , es deixa conduir pel referent. (Veure Román del Cerro en el seu llibre El Origen de la Lengua Vasca, on demostra amb total claredat la relació genètica de les dues llengües i el sistema emprat per desxifrar l'iber). A partir de la dada referencial, es poden construir segmentacions apropiades i ben encaminades, contemplant la descripció física del lloc i la seva funcionalitat. Fins fa poc, la Lingüística acadèmica oblidava la Referencial, fent que es desvirtuessin els textos ibers. En aquest mètode, el referent contribueix a la justa segmentació dels significants i col·labora en la definició del significat, a fi d'homologar els significants i fer la descripció semàntica, comprovant-ho després amb les característiques geogràfiques corresponents. De l'estudi dels referents -abans ignorats- i la relació directa entre significants i significats, es poden deduir les estructures majors i menors de la llengua d'un text determinat i la direcció de la interpretació fonològica i semàntica. Quan en un text ja s'han identificat una sèrie de topònims referits a un poblat, l'estudi de la descripció geogràfica té una importància cabdal per poder portar a terme la necessària segmentació morfològica del significant ibèric i atorgar el significat precís a cada morfema, que moltes vegades podrà ser constatat en més d'un topònim. Al Mètode Referencial, s'hi ha d'afegir la informació que l'èuscar ens aporta i la utilització complementària i de comprovació amb els altres mètodes utilitzats fins ara. Finalment, la descripció geogràfica del text es pot comprovar visitant el lloc descrit. El coneixement previ dels articles i dels topònims repetits en els diferents textos serà també de gran ajuda i serà útil disposar d'un diccionari euskera.



	En llengua ibèrica, el final de cada unitat de sentit o frase s'assenyala amb uns interruptes verticals que faciliten molt el desxiframent. El procés de construcció de sintagmes d'interpretació fonosemàntica -explica Del Cerro- és inversa. Els treballs anteriors al sistema dels referents obviaven el tema de la interpretació fonològica i semàntica inversa, dificultant molt la correcta interpretació dels textos que s'havien trobat, i donava la sensació que la llengua ibèrica era impossible d'interpretar. Tant Del Cerro com Tovar accepten que el basc o l'iber és una llengua d'aïllament com el berber o d'altres de no indoeuropees. Actualment, està demostrat que el significat de la majoria de morfemes és el mateix en basc que en iber. Román del Cerro va crear el primer diccionari iberobasc amb indicació del dialecte èuscar a què pertany cada morfema (biscaí, guipuscoà, alt i baix navarrès, sultí i roncalés) i la traducció al castellà. Exemples extrets del seu diccionari, als quals afegim algunes notes: *basc iber significat i exemples* Úi Úi Crit de dolor que encara utilitzem en català LUR LUR Terra o territori (llatí lurdo). Cat. Vall de Lord; Fran. Lourdes UR UR Aigua. (OR/UR) La Vall d'Ora; zona que té molta aigua i rius UR/KE/TA UR/KE Cabal d'aigua. Pel Coll d'Arques passa un gran cabal. GAI GAI Aspirant a... (gai saber). KARRAK KAR Pedra. (Vall Carga, Vallcarca = vall de pedres, etc.). ERA ER Acte o acció (Era Val d'Aran) BALTZ BALK Negre. En català, fusta fosca d'un arbre, el balç. IRI IR Poble (Iriberri, Iliberri, Benabarre). -GI -G Lloc. GORKO GURS/GORS Gor(ga), gorga. (Vallgorguina, Les Gorgues, a la comarca d'Osona) ZEBA SEBA Domesticar, encebar, engreixar. ORITO/ORRI ORTI Fulla d'hortalissa o verdura de l'hort. Hort. BASK/BASKA BASK Fang. ARAN AR Vall. (Vall d'Aran). * El sufix -os és característic de l'iber, mantingut pel llatí, el grec i el català. La metàtesi ha estat corrent en les transformacions posteriors com -UR i RO, de DAD = AND, de LES = ELS, de ORTZ = OROITZ i ROIG, de ARSA = RAS, de ER = RE, de GAR = KAR o KER, etc. * L'alfabet ibèric està relacionat directament amb el joni arcaic, la llengua ibèrica té els seus signes propis, i el seu sistema particular que no formen part del joni. Quant a la perpetuació de l'iber i l'euskera en un mateix tronc genètic, cal dir que no presenta cap mena de dubte, ni tant sols per simple comparació. A partir d'aquest tronc comú, cadascuna de les dues llengües va anar conformant la seva identitat. Sense aprofundir en la investigació de l'iber i el basc resulta molt difícil el coneixement històric de les cultures no indoeuropees que ens havien precedit en l'època pre-celta i pre-romana. Les inscripcions funeràries redactades en llengua ibèrica o basca ens assenyalen el ritus mortuori del I mil·lenni aC, corroborant la documentació arqueològica i donant-nos una important descripció de la litúrgia o dels ritus mortuoris, oferint-nos llum pel que respecta a l'epigrafia ibera en general, ja que les esteles funeràries es localitzen en tot l'àmbit geogràfic de la llengua ibèrica. L'origen ibèric de l'euskera es demostra inicialment amb la comparació dels primers epígrafs ibers de l'edat del Bronze i del Ferro. Tot i les variacions lingüístiques comarcals, l'iber respon sempre a un conjunt totalment unitari. La història del seu desxiframent va començar l'any 1577, a partir dels treballs de Fulvio Ursino i d'estudiosos com Mayans, Hervàs, Hübner, Schuchart, Meyer-Lübke i Fletcher, tal com ho refereix Carreras Candi, encara que Gómez Moreno i Tovar després adeqüessin l'alfabet. El l.908 a ASCOLI Itàlia), es va descobrir una placa de bronze amb noms ibers de persones entre les inscripcions llatines. Les bases usades per Champollion per a l'egipci o les Ventris per al micènic o lineal B, crec que també es podrien tenir en compte en aquests estudis, en ser molt interessants per al desxiframent de qualsevol text. El descobriment de gran quantitat de topònims pre-llatins ibers i les referències geogràfiques en aquests van donar les primeres pistes a tots els investigadors, fins arribar al mètode referencial esmentat, que ha estat possible pel fet que el topònim iber és sempre descriptiu del lloc. Per tant, si la interpretació dels topònims es fa correctament, es pot realitzar un recorregut pels llocs descrits sense perdre's en l'itinerari. Els lingüistes, a partir dels topònims, estableixen constants que els permeten donar sèries toponímiques iberes que es poden confrontar amb els llocs geogràfics. Per això, resulta més assequible investigar a partir de noms tant descriptius com Morunys, Mura, Ègara, Maladeta, Malla, Malalta, Malcar o Vallcarca, confirmant que NAL/MAL és roca escarpada, que MOR/MUR és lloc alt en forma cònica, que KAR és pedra, etc., confirmat a més pel basc i per la visualització del respectiu lloc geogràfic. Molts dels canvis lingüístics van ser produïts pel contacte amb el llatí, però també pels processos d'analogia i etimologia popular que provoquen molts canvis fonètics (bidua = vídua, viuda, kalinara = galliner, mur = mor, moro o Mura, kalbe = calb, katalo = català, laketà, lacetà, català..., laube = llop, bin = pin, pi, sap(s) = avet, pin-sap(o) = pi avet...) Posteriorment, la llengua àrab va tergiversar encara més els noms ibers, modificats també pel celta, el celtiber, el got-visigot bizantí i el castellà. Per exemple, el fenòmen de tafxim de l'àrab valencià convertia la laringovelar i labial en o/u. Del Cerro, en els seus llibres, enumera morfemes de l'iber molt coneguts que volem repetir aquí, relacionant-los amb noms molt propers al català de les nostres contrades per demostrar que les arrels de l'iber encara no s'han perdut del tot: KAN ESE = casa de la muntanya OBI = òbit, cova KALA = lloc rocós. Mont Calb, Gall, Barranc del Gall, Cal Gall o Cal Gallina. KAL = cala, lloc rocós de la costa. ARES = límit de pedra. Coll d'Ares. BOLU = rodó, bol o tassa rodona, donar un vol o passeig en rodó, etc. MON, MUN = cosa de forma arrodonida o inflada. BAS = bosc. Sant Esteve d'en Bas, la Vall d'en Bas. BAIDA = badia GAR = gra, garba de cereals. LAU = pla. MUR-A = forma cònica, poblats situats en muntanyes de forma cònica (Mura, Morral, Moralet) NABA/NABAR = pla entre muntanyes, Navès, Navars. SUR/ZUR = blanc, Blanca subur. SULO/ZULO = forat. Solc. TRUNKO = forma cilíndrica, tronc. XIC/XIK = dividir, partir, un xic de..., un tros petit. BIDU = viudo, vidu. MAKA = marca, defecte o taca, màcula. AR/SA = pedregal, Arseguel, arc, arcs.



	KAKOL = corbat, corbatura, el cargol té formes corbes. RAS = roca, rasa , ras, dormir al ras... KATALÓ = perfil inclinat on els ibers en general i els lacetans i laketans en particular, hi feien construccions defensives semblants a castells. Català. LEGU = eina de pagès o qui la fa servir, els legos dels monestirs la feien servir. TRUMFU = arrel cilíndrica, trumfus = patates. KAR-BO = gra de pedra, carbó. ARKA = font, arqueta (petit dipòsit) d'aigua, font de l'arc o de l'arç. UR-OL = oriol, oriola, ros, rull, Rússia, Ural, Urals. URINOR = banyar-se, mullar, mullar-se XALÓ/EXALONE = xalet. Cal Xalet, vila, casa, casó, casa Xaló, Casa Xalet BAKAR/ESE = casa apartada, Vacarisses. A tots aquests llocs on es parlaven llengües ibèriques, els diccionaris no donen mai l'etimologia ibèrica i es refereixen només a les clàssiques o d'origen incert, sense fer cap esment que la clau està en la llengua de substrat del català: l'iber. La presència d'alguns termes ibers a França o Itàlia, s'explica pel préstec del l'iber al llatí i des del llatí a les altres llengües romanç. A les Actas esmentades abans, Mitxelena parla de diversos estudis que ha fet sobre l'iber i l'alfabet joni arcaic, i Mariner va estudiar la distribució dels fonemes, constatant els canvis que es van produir i assenyalant la seva evolució definitiva entre els segle V i VI aC. Al mateix temps, confirmen que no cal buscar motivacions de canvi fora de la pròpia comunitat de llengua, car tots els textos ibers demostren que no es tracta de cap adaptació del grec. CAPÍTOL 56 *EL NOSTRE CONTINUUM* CULTURAL En el cas de la cultura ibèrica, el procés s'inicia al V mil·lenni, abans del canvi d'era, quan el llevant mediterrani pre-iber transformava la seva economia. Del segle X aC tenim el tresor ibèric de Villena (Alacant) que ens dóna àmplia informació. D'èpoques ibèriques anteriors hem citat el poblat empordanès de Sant Martí, Terlinkes i les necròpolis de Sabadell. A partir del neolític iber, les coves s'habitaven de manera regular, s'intensificava la pesca especialment a tot el Delta de l'Ebre i la caça seguia com a activitat. Els orígens ens porten als primers agricultors, miners i ceramistes de la costa de llevant. Per això, es dóna una total falta d'homogeneïtat amb les altres cultures de la prehistòria peninsular. Si seguim Santacana o Solías, detallen tot el referent al neolític iber del Llobregat, amb el seu comerç, la mineria de Gavà o la troballa de la famosa Venus. La difusió de la metal·lúrgia i la mineria eren un fet, tot i ser possible que els prospectors de les colònies libi-fenícies del sud peninsular haguessin fet aportacions a la cultura dels ibers. Entre ells, l'economia era mixta, arribant a un equilibri propi en el període Eneolític, que va fer que les comunitats iberes es desenvolupessin més àmpliament que les altres entrant en l'època històrica molts segles abans que les altres cultures del nostre entorn. Elisenda Vives i Carme Miró ens mostren, en els seus treballs sobre les restes humanes de Montjuïc, com el I mil·lenni aC és com un compendi de la diversitat de tipus del mil·lenni anterior, que reapareixen en època romana. Les restes ibèriques de la Cova Freda de Collbató, actualment en el Museu de Montserrat, presenten diferents fases d'ocupació des del Neolític fins l'època ibèrica, destacant en els seus estudis, que la integració entre estrangers i autòctons va ser total, ja que es mantenen sempre els mateixos caràcters ben definits, certificant que les invasions sofertes als inicis del I mil·lenni aC, no van aportar una varietat racial diferent a la detectada. CAPÍTOL 57 LES INVASIONS** L'antiga ibèria genuïna es caracteritza per estar mancada d'invasions importants abans de l'arribada de l'exèrcit d'Annibal. Es pot constatar que no hi ha cap historiador grec, foceu, joni, romà ni cartaginès, que doni cap notícia de cap invasió anterior a les dels cartaginesos. Joan Baptista Xuriguera diu que Anníbal fou el primer estranger de l'antiguitat que va entrar a les terres ibèriques o dels Països Catalans actuals, amb el designi de sotmetre-les. D'aquesta gesta, en època moderna, se'n van ocupar literàriament en els seus poemes Víctor Balaguer i Jacint Verdaguer. Amb l'inici de les invasions cartagineses i després romanes, els ibers van sentir la necessitat de la guàrdia i la defensa, motivant en els poblats ibers la difusió de les talaies o torres i muralles per protegir-se i defensar-se dels atacs forasters. Aquests llocs, després, van ser anomenats vici o castella pels colonitzadors i només estaven habitats pels autòctons. De manera semblant, de les cases de camp més importants en deien torres, nom que va perdurar fins a l'època medieval. Els romans van aprofitar totes les torres ibèriques o talaies, reconstruint-les per a la seva utilització, després de fer baixar als plans els habitants ibers que no havien mort. Moltes d'aquestes torres eren construïdes amb una argamassa formada per pedres de riera i terra argilosa, motiu pel qual se les coneixia com a torres de terrassa. Molt a prop de Sentmenat hi ha la Torre Roja, presidint el poblat ibèric homònim que en seria un bon exemple. Durant les guerres ibèriques, resulta palès que entre les diferents tribus no es va donar una plena unitat de direcció guerrera. Les seves campanyes van ser intermitents exceptuant les dels ilergets a la Ilergècia, en formar el nucli més important entre els ibers. Per això va ser a les terres lleidatanes on es va concentrar la principal defensa contra els invasors celtes, cartaginesos i romans. Tant AMÍSIT, com MANDONI o INDÍBIL, tingueren importants èxits sobre els pobles conqueridors, fins que Escipió va acabar amb la seva resistència. L'imperi romà, l'any 95 aC, es va trobar amb l'oposició general de les tribus ibèriques, decidint d'envair-nos enviant un personatge famós per la seva severitat, Marcus Porci Cató, que ja havia hagut de vèncer fortes resistències a l'Empordà, on l'ilergeta Bilistage li va donar finalment acatament. A continuació, van ser subjectats els ibers bergistans del Berguedà, decretant el desarmament de tots els ibers des de l'Ebre fins als Pirineus. De tornada, va sotmetre els ibers sedetans, suesetans i els ausetans d'Osona, deixant assetjats els lacetans (Cardener - Solsonès). Entre els anys 81 i 72 aC, Sertori va dirigir les lluites contra els celtes galaics, lusitans, arèvacs i asturs, un cop feta la conquesta de les Balears, uns quants anys abans. Sertori havia concentrat les seves forces principals a la Ilergècia, posant la seva confiança en els habitants d'Osca, on havien fundat diverses institucions senatorials a canvi de la seva adhesió. Aquesta situació va portar a la creació de noves províncies: la Lusitània i la Celtibèria, amb capital a Osca. Finalment, una conspiració militar romana va acabar amb Sertori fins que Pompei va posar fi a les revoltes ibèriques, lusitanes i celtiberes tornant victoriós a Itàlia l'any 72 aC. Tot seguit, a Roma va començar la guerra civil entre Cèsar i Pompei, que havia obligat Cèsar a venir a la Península per lluitar contra els ibers ilergets i per apoderar-se de tota l'àrea peninsular, però sense aconseguir-ho mai en el País Basc.



	CAPÍTOL 58 ELS GRECS A IBÈRIA Els foceus grecs es van desenvolupar molt fortament per la gran activitat comercial que mantenien, i la seva finalitat era obrir al món joni asiàtic, anatoli i massaliota els mercats ibers. Empúries va ser la seva base, però mantenien estretes relacions amb molts poblats ibers, especialment amb el d'Ullastret, afavorint l'activitat econòmica de la població ibèrica. Tot i les aportacions que els ibers van rebre d'ells, sempre van conservar una total autonomia, la seva cultura i la seva llengua. Al segle IX aC els rodis s'havien establert a Roses, des d'on van anar cap al Roine. Els foceus o jonis van establir-se a Empúries al segle VII aC al costat del poblat ibèric de Sant Martí d'Empúries, habitat pels ibers almenys des del segle XII aC. Des d'Empúries, els foceus grecs van anar cap a Massàlia (Marsella) i Mainake (Vélez-Màlaga), i alguns d'ells van establir-se cap el Cap de la Nao i Alacant. Quan es van produir les invasions dels doris indoeuropeus en els territoris hel·lènics, Beòcia, costes jòniques, etc., van anar emigrant cap a la nostra Ibèria, on després de rivalitzar amb alguns grups, es van establir a Roses i Empúries a partir del segle IX aC. Aquestes colònies estaven en contacte amb Massàlia, centre de comerç europeu i mediterrani. Segons Carreras Candi, les vores dels rius servien de vies de comunicació i es creaven noves vies a tots els territoris. Els principals establiments comercials es trobaven a Empúries, Begur, Llafranc, Sant Feliu de Guíxols, Blanes, Pont de Molins i Cadaqués. Scilax de Carianda, al segle IV aC escriu que els ibers, tot i l'arribada dels altres pobles, es regien per les seves pròpies lleis, i diu que la ciutat grega d'Empúries estava separada de la ibèrica per una muralla que les independitzava. Scilax de Carianda era un gran escriptor i viatger que vivia a la regió de Carianda, Àsia Menor, zona limítrof amb Lídia i Frígia. Va escriure el seu Periple, en què explicava que, arribant a la costa oriental de la Península, havia descobert un riu denominat pels autòctons com a riu Iber, Ibris o Iberus. L'any 218 aC amb motiu de la II Guerra Púnica, els vaixells de guerra romans van arribar a aquest port comandats per Corneli Escipió per barrar el pas als cartaginesos, començant el procés de romanització. Cató hi va instal·lar el campament militar, que va constituir una nova ciutat romana l'any 49 aC. Durant el mandat d'August, la ciutat ibèrica, la grega i la romana van quedar unificades amb el nom de Municipium Emporiae. La nova ciutat construïda sobre l'antiga i històrica Indika, es va convertir junt amb Emporion en una colònia de militars veterans semblant a la de Barcelona. Al segle VI aC les incursions i moviments dels pobles gals indoeuropeus, havien fet que tots els pobles indiketes i ibers en general, reforcessin els seus sistemes de defensa, que van aprofitar els romans. Aurora Martín, a la Guia del Museu d'Ullastret (Girona 1978), afirma que aquesta ciutat ibèrica és la clau per al coneixement del que va ser la vida indígena al nord-est de Catalunya a partir del segle VI aC, al mateix temps que serveix com a exemple de ciutat ibèrica en el moment del seu esplendor cultural. A les excavacions s'han trobat molts objectes i monedes de pobles amb els quals comerciaven. En canvi, la ceràmica campaniana o grega que s'ha trobat, era feta en gran part en els tallers de Roses o d'altres llocs de la comarca per ceramistes autòctons. Pel que fa a les inscripcions, la majoria són fetes en alfabet iber, encara que també se n'han trobat en grec, feníci-púnic-tartessi, joni i llatí. CAPÍTOL 59 CARTAGINESOS I ROMANS CONTRA ELS IBERS: LA ROMANITZACIÓ Els xocs dels ibers contra els exèrcits cartaginesos i romans van transformar la vida ibèrica en un estat de guerra permanent durant molts anys. Segons E. Moliné i Brasés, Marcial -en els seus relats- va arribar al punt de considerar la llengua ibèrica com a "indigna del verb llatí". Segons Asclepíades el Mirleà i Estrabó, els primitius ibers -també coneguts com a igletes- s'havien barrejat molt amb la milícia romana, i això va ser un dels vehicles més forts de mestissatge i de la romanització. La llatinització dels autòctons es va produir durant els sis primers segles de dominació (de l'I aC al V dC). La cronologia podria ser la següent: Any 197 aC-Primera divisió del territori peninsular en dos: Ibèria (la part de la Ibèria genuïna), o la Citerior. Des del nord de Cartagena fins al sud de la Península, la Ulterior. Any 197 aC -Inici de les rebel·lions indígenes. Any 195 aC -Cató domina les revoltes i fa enderrocar muralles, torres i talaies. Any 180-179 aC -Abandó forçat dels poblats per anar als plans i villae, i a les ciutats romanes. Els romans havien extingit les riqueses dels indígenes per la seva intensa explotació i exportació en profit de Roma, especialment pel que fa a la ramaderia, la mineria, l'agricultura i la riquesa forestal. Les terres, convertides en latifundis, eren cultivades pels esclaus ibers a fi d'enviar tots els productes cap a Roma. Fins i tot, les fustes i les resines anaven a la capital romana per fer funcionar les seves termes. La típica casa romana neix a partir de la casa mediterrània, adaptada al model llatí. Els artistes i artesans ibers treballaven sota el control romà i, com els magisters, eren bastant autònoms, però la seva personalitat es mantenia en secret. La romanització va comportar també la substitució dels caràcters ibers de les monedes i la mutació del llop iber per la lloba romana. Es va estendre la religió romana, plena de contradiccions i barrejada amb els cultes orientals, perses, egipcis i minorasiàtics (Cibeles, etc). Els emperadors eren divins i els hebreus van anunciar la plenitud dels temps amb les predicacions cristianes que els romans ens van transmetre, introduint en el nostre territori l'Eclessia de Constantí i Teodosi, que va permetre a la nova Església i als sacerdots disposar de béns amb exempció tributària i immunitat personal, organitzant-se en diòcesis governades per bisbes. CAPÍTOL 60 FEMINITAT GINECOCRÀTICA A L'ENTORN IBÈRIC No voldria acabar sense parlar del que s'ha escrit sobre els aspectes femenins i matriarcals d'aquest poble i del basc, units tots dos per una mateixa llengua i un mateix entorn cultural pirinenc. Parlar de la seva ginecocràcia no és quelcom estrany, ja que les divinitats femenines i els rituals per a la fecunditat -com hem vist- formaven part d'aquestes dues societats. He fet també esment de l'existència de molts altres aspectes de la dona ibèrica en el camp religiós, polític i social i en aspectes tan quotidians, com la cura que ella tenia del seu cos i del seu aspecte extern. S'arreglava amb objectes diversos i amb vestits extremats, participava en els concursos de bellesa que es feien només per a dones amb jurat masculí. Normalment, lluïen el conegut xitó, semblant al que porta la dama d'Elx. El principi matern iber o basc-iber va obtenir una gran difusió en tots aquells llocs on han quedat constància de la llengua ibèrica. La qüestió important és deixar clar que els pobles ginecocràtics tendeixen sempre a la fidelitat a la gleva, no es complauen amb el combat contra els enemics i són bàsicament agrícoles. Segons Estrabó, el culte a l'Artemisa efèssia de la Jònia va ser adoptat pels ibers quan ja tenien gran predomini numèric les divinitats femenines respecte a les masculines. La societat basca era també matrilineal, amb un calendari lunar, una deessa femenina i una gran fidelitat a la seva terra. Els ibers havien adoptat el principi femení de la fertilitat abans de l'arribada de celtes i romans, que eren pobles amb concepcions diferents. Vegem com l'antiga Vella Europa, abans de ser indoeuropeïtzada, i per tant no celta i anterior al V mil·lenni aC, es regia per unes lleis matriarcals i femenines que no penalitzaven l'adulteri ni valoraven la virginitat. Aquella societat era molt igualitària, fins la indoeuropeització. Després, només petits nuclis de pobles no indoeuropeus del continent (lapons, fino-hungars, etc.) van mantenir algunes d'aquestes tradicions més avançades i no cristianes.



	Amb la cultura del món oriental hel·lenístic, la dona va ser reduïda a un nivell inferior al de l'home, quedant postergada pels condicionaments militars. A Esparta s'eliminaven les nenes nascudes de més, segons la quota establerta, i només a la Jònia -on adoraven l'Artemisa efèssia-, la dona era més lliure. Estrabó, que també era joni i havia fet els seus estudis en llengua jònia i després en llatí, a la seva Geografia descriu la manera de viure dels bascs i altres pobles del nord peninsular, com a pobles ajustats a sistemes de parentiu matrilineals, en els quals la dona tenia autoritat i significació social i econòmica, ja que també treballava la terra i era propietària. La fecunditat i la terra eren l'expressió de la maternitat. Robert Graves, a Rey Jesús, explica com, entre els cristians gentils, es va prohibir la participació de sacerdotesses, en creure que podien introduir l'element sexual i l'erotisme en el sentit místic, en contra dels fonaments del cristianisme. Estrabó, que parla de la ginecocràcia dels càntabres, explica la cohesió interna de la situació familiar matriarcal i la relaciona amb els altres costums i formes populars dels pobles ibers. Von Humbold compara els resultats obtinguts en base a la llengua ibèrica i confirma la mateixa idea. Herodot assenyala l'existència de la via ginecocràtica dels càntabres amb termes semblants, demostrant que entre els ibers i els càntabres era una de les qüestions més regulades. A Ateneo IV, 40 Herodot diu: "Només motius nobles provoquen l'heroisme dels ibers". El principi matern iber o basc-iber -tal com diu Bachofen- obté una àmplia extensió en tot aquest àmbit i per això en aquells llocs on hi va haver pobles de cultura o llengua ibera ha quedat constància del matriarcat que havien introduït. A la ciutat ibèrica d'Illiberis (Ruscino), prop de Perpinyà, quan es va celebrar l'aliança amb Anníbal, es veu clarament en aquest pacte el principi matern ibèric. Per ells, pels romans i pels grecs, aquesta concepció sobre la vida era senyal de barbàrie, però pels ibers era signe de civilització que es corresponia amb la idea de les cultures pre-hel·lèniques o pre-gregues no indoeuropees. Bachofen insisteix que els pobles ibers -en totes les manifestacions de la vida- apareixen com una de les més primitives "famílies de pobles", i que les seves maneres són de les més originals. Considera també el fet grec que havent cultivat el dret matern a l'antiguitat (pelasgs, minoics, cretencs, micenis, laconis, etc.), després l'abandonessin. A la Península hi ha constància del rellançament de les festes lunars, com a costum adoptat per grups ibers en el culte dels déus. Bachofen troba molt proper per qüestions lingüístiques i culturals, el dret familiar i el culte de bascs i ibers. Jordà ens fa veure com en els territoris pròpiament ibèrics s'havia influït decisivament sobre els pobles indoeuropeus dels Camps d'urnes arribats a la Península al final del II mil·lenni aC, traspassant-los alguns d'aquests costums. Clemente Alejandrino diu que la dona ibèrica fa treballs d'home i treballa abans i després del part. Eforo parla de la seva estètica i de la profilaxi sexual que posa en gran estima. A Sagunt, quan els ibers van ser derrotats pels cartaginesos, les dones es suïcidaven junt amb els fills petits abans que ser dominades per l'enemic. Diodoro i Apiano expliquen que es tiraven des de les teulades, es penjaven o es degollaven. Sèneca també ho explica en les seves obres. CAPÍTOL 61 EL SUBSTRAT LINGÜÍSTIC CATALÀ Aquest és un element imprescindible per a l'estudi global de la nostra llengua i cultura catalana actual. Per poder-ho entendre correctament i relacionar-ho amb la llengua ibèrica, cal tenir clar que l'iber és la primera llengua de substrat del català. El coneixement del basc ens ajudaria molt a entendre tot el referent al substrat iber i als avenços fets per al desxiframent d'aquesta llengua. El català com a llengua romanç, és una llengua llatina derivada del llatí vulgar, però la seva història i la dels seus territoris es remunta almenys fins al Paleolític ibèric, amb una llengua que es va mantenir intacta, tot i haver conegut l'arribada de pobles tan diversos com els ligurs, els celtes, els cartaginesos, els grecs i els romans, entre d'altres. Per això, les diferències entre els dos grans grups lingüístics peninsulars seran sempre presents en les llengües posteriors, mantenint-se la gran divisió entre les antigues àrees peninsulars: la indoeuropea i la no indoeuropea. La llengua de substrat del català és sens dubte -com hem dit- la ibèrica, de la qual es conserva, com a reducte final actual, el basc modern o neoibèric, a part d'algunes arrels semàntiques concretes que han perdurat en el català. CAPÍTOL 62 `SPAN', EL NOM PENINSULAR Alguns han dit que els grecs -per anomenar tota la Península- es referien a Hespèria, però ja sabem que no era així, perquè no donaven cap nom global al conjunt peninsular, distingint senzillament els grups ibers dels celtes, fenicis i tartessis. En tot cas, el nom d'Hespèria era utilitzat per designar el conjunt dels països itàlics o celtes. Scilax només utilitza el nom d'Ibèria per designar el territori de les tribus iberes. Més tard, el nom d'Ibèria s'estén per tota la Península. Potser resulta interessant saber que, antigament, per designar el relleu físic de Catalunya, referien totes les muntanyes dividides en dos grans sistemes: els Pirineus i els Catalànids, fins a entrar en contacte amb els ramals del sistema Ibèric, precisament en els límits de l'antiga civilització ibèrica per la banda de Beceit. Segons alguns autors, la Península s'havia dit primer Pània (de Pan), tal com Luso va donar nom a Lusitània. Estrabó hi va veure la veu grega spanion (rar, estrany). D'altres, ho deriven de la veu fenícia span (conill), ja que van ser els fenicis els primers colonitzadors del sud peninsular. Alguns pensen que és paraula cartaginesa que vol dir terra poc poblada. Segons Jesús Fleta, com que els grecs no coneixien el conill, l'havien anomenat petita llebre, donant Polibi el nom llatí de kiniklos o cunículus. Segons F. Villar, actualment es creu que el nom d'Hispània va ser agafat pels romans dels cartaginesos establerts a Cartagena a partir de l'arrel que significa conill o terra de conills. Alguns pensen que es pot referir al nord o a la llegenda d' Spanus. El primer romà que va utilitzar el nom d'Hispània va ser Estrabó. Mela i Plini l'utilitzen en plural, hispaniae. El nom d'Hipània o Espanya té moltes versions, però el cert és que no és d'afiliació ibèrica. Segons la majoria de teories deriva d'Span (span, spanya, spanos, hispania, span-ha...). Segons Benveniste, en llengua iraniana, spenta s'uneix a molts diferents termes, en tractar-se d'un adjectiu verbal en -ta, construït sobre un radical spen-span, que en comparatiu seria spen-yah (span-yah), i en superlatiu spen-span-ista. El radical span- proporciona un substantiu neutre que és spân-ah/span-ah. La qualitat d'spenta o spanta i un adjectiu derivat spanah-vant, es tradueix per sanctus, referit al fet religiós d'Avesta, motiu pel qual s'utilitza com a epítet d'un animal boví de la cosmologia. En grec, spanios vol dir estrany o referit al que es veu poques vegades. Spano vol dir escassetat i spania significa escàs. Un altre postulat és el dels qui mantenen que el nom d'Hispània va néixer a Empúries, a partir de l'existència documentada de la forma Espanim entre els ibers indiketes de l'Empordà. Ezpania, Espania o Hispània es pensa que podrien haver estat antigues denominacions de la part superior del riu Iber o Ebre, després emprat per denominar tot el seu trajecte. Altres defensen que és d'afiliació èuscara o ibèrica, ja que aquestes eren les llengües que es parlaven en totes les terres al llarg de l'Ebre. Alguns afirmen que el nom fenici d'Skephanim és equivalent al d'Hispània. Schulten i Bochart són els qui proposen la tesi més acceptada sobre l'origen de la paraula Hispània que consideren semita, ja que vindria del terme i-shepham-in que vol dir terra o pais de conills. Graslim dóna com a millor etimologia de la Hispania llatina (900 aC) la que diu que prové de Pan (company de Bao), faula grega d'origen libi-fenici, però està clar que Hispània no prové de Pan, encara que sigui la terra que es va presentar als libifenicis com la terra cunicular o conillera. Precisament la literatura grega i llatina que conserva en si l'africana, ens informa que a Espanya hi havia molts noms de Conill i Cunill. Els romans utilitzaven el nom d'Hispània posant P.H.C. (Província d'Hispània Citerior) o P.H.U. (Ulterior). Alemany creu que Hispània podria venir d'Hispal (Sevilla) i d'altres pensen que pot venir del nom hebreu d'span que també vol dir conill. Aquesta ha estat sempre la hipòtesi preferida i de més èxit. El nom d'span apareixia en monedes romanes peninsulars i també en les commemoratives del viatge d'Adrià a la Península.



	CAPÍTOL 63 LA `PAX ROMANA' I L'IMPERI ROMÀ Territoris com els de la Umbria -entre la Toscana i el Laci-, habitats pels etruscs de l'Etrúria (no indoeuropeus), van ser aniquilats. Els etruscs eren pobles molt avançats que vivien en tribus urbanes i en federació de tipus republicà federalista. Els llatins eren un poble que havia rebut tota mena d'aportacions culturals ligurs i etrusques. El signe de Roma designa tota una barreja ètnica necessària per augmentar el peonatge dels exèrcits imperials. Roma volia unificar les ètnies però els indígenes mai no van ser tinguts per romans. L'Etrúria és el territori de la Toscana italiana, bressol del poble etrusc, antiga regió no indoeuropea com la ibèrica, ubicada entre els rius Arno i Tíber, els monts Apenins i el mar Tirrè. Era un poble ben establert des del segle VIII aC, de la Vall del Poo fins a la Campània, i d'ells havien adoptat tot el referent a la religió, enginyeria civil, urbanisme, metal·lúrgia i activitat comercial. Després de la seva subjecció i de la dels altres pobles itàlics, els llatins van començar l'enfrontament amb tots els altres pobles. A partir del segle II aC es va iniciar des d'Empúries la campanya contra els cartaginesos, que havien optat per una forta oposició fenicipúnica amb Anníbal i els bàrquides, lluitant contra Roma al 218 aC. La dominació es va anar consolidant, produint-se una sèrie de canvis molt transcendents en tots els camps i especialment en el lingüístic; el llatí vulgar va acabar amb totes les altres llengües excepte el basc. Amb la dominació es van produir grans lluites, especialment a Ibèria i a la Celtibèria, on recordarem la fatal destrucció de Tiermes o el setge de Numància. L'Imperi de Roma comença el 31 aC i acaba el 476 dC a Occident i el 1453 a Orient. Va sorgir sobre les ruïnes de Roma essent una creació exclusiva d'August -que vol dir sagrat- autoanomenant-se príncep i fent veure que restaurava la República. Era un monarca absolut anomenat emperador i senyor. L'Imperi va viure en base a una gran concentració militar permanent, amb lluites constants. Les ciutats conquistades les van classificar en: aliades, immunes, lliures, estipendiàries, municipals i colonials. Al segle V d.C., les tribus dels huns, vàndals, visigots i ostrogots ho van dominar tot fins que, amb la destrucció de Ròmul Augustus es va destruir l'Imperi d'Occident. Constantinopla no va caure en mans dels turcs otomans fins el 1453. Les úniques illes no dominades plenament per ells van ser el País Basc, la Gran Bretanya i Germània. Al segle V van ser eclipsats pels pobles germànics que van iniciar el regne visigot a la Península Ibèrica, el franc a la Gàl·lia, el dels ostrogots a Itàlia, etc. Quan els pobles germànics o francs (homes lliures) llançats al pillatge van devastar les principals ciutats ibèrocatalanes (256-264 dC), l'element ibèric o autòcton català va quedar en una indefensió total (265-274). A la mort del germànic Pòstum, van imperar Màrius, Victorí i Tètric fins a la proclamació militar de Claudi (268-270), tornant a imperar Tètric (270-274.) en morir Claudi, que es va rendir a Aurelià, precursors del llarg moviment dels bagaudes. CAPÍTOL 64 ROMA I EL LLATÍ El llatí va constituir el tronc de llengües indogermàniques o indoeuropees i àries. Segons Stolz, l'enunciació fonamental la va fer Bopp el 1816. La branca itàlica de l'indoeuropeu es divideix en dos grups. El llatí i els primitius osc i umbre, absorbits pel llatí. L'única llengua que se seguia parlant va ser l'etrusca, el mesapi i el grec. El celta i l'itàlic van conformar una estreta relació o unitat lingüística italo-celta que va donar el gaèlic-itàlic, el britònic, el prisco i el sabèlic. La modalitat lingüística del llatí evolucionat, va ser el llatí vulgar. Els mateixos ibers van utilitzar de seguida el llatí com a llengua de comunicació per poder comerciar amb els altres pobles estrangers. El llatí vulgar era conegut com a llengua vernàcula o dels esclaus, també anomenat pedestris, rústica, quotidiana i usualis. Quan nosaltres parlem de la nostra llengua vernàcula, de fet, encara estem recordant la llengua primitiva com a llengua dels esclaus ibers. Plutus la coneix com a llengua plebea que vol dir llengua de la classe baixa o vulgar del poble. Serà llatí el que està expressat amb sistemes coincidents amb els del Laci, usuals a Europa i Àfrica del Nord durant l'Imperi Romà. Wartburg fa un minuciós treball sobre la posterior fragmentació del llatí de la Romània, fruit de les diverses llengües de substrat i la tan diversa procedència dels colons i soldats romans. Les invasions germàniques també van ser un motiu decisiu. Més endavant, llengües com el gascó, la llengua d'Oc, l'occità o el llemosí van anar sorgint de la simbiosi entre el llatí i els idiomes primigenis. Finalment, l'ibero-romànic, el celto-romànic o el celto-hispà i el gal·lo-romànic naixents, van provocar les escissions en el romànic posterior. De parla ligur autèntica en queden alguns parlants només a Monugue (Mónaco) supervivents d'una colònia ligura com les d'Antibs, Grassa i les terres provençals. Al Pirineu, els ligurs van reforçar la comunitat de civilització entre l'Occitània i la Catalunya ibera, molt abans que aquesta zona nord-ibèrica rebés les altres influències. El romanç o les llengües romanç que es parlaven a Catalunya, Navarra i Aragó es van definir per les influències que ja portaven de l'iber o lèuscar i, després de l'any 1070, per les influències del provençal, la llengua d'Oc i el llemosí, com a conseqüència de les relacions rebudes durant les conquestes franques de la Gàl·lia gòtica i les intervencions de Carlemany, els Carolingis i la Marca. A la zona de llevant es parlava a més el xarquí. La substitució del llatí per les llengües vulgars va ser un fet més recent, ja que a les universitats l'ús del llatí responia a les idees o prejudicis de l'època, però també a la necessitat real, perquè acudien estudiants de tot el món cristià i el llatí els servia de mitjà comú de comunicació. Els estudiants eren classificats en nacions segons la llengua nadiua que els identificava. El llatí se seguia mantenint a tots els estaments oficials, universitaris i eclesiàstics. La total descomposició de les veus ibèriques no es va donar fins l'època de la dominació àrab. CAPÍTOL 65 EL POSTIBERISME La societat iberoromana o la població ibèrica romanitzada va seguir amb els seus costums durant molts anys, tot mantenint-se el bilingüisme iberollatí. Seguiren practicant el culte al sol en la forma d'Apol·lo, Escolapi o altres divinitats solars. Les inscripcions i les narracions literàries ens demostren que les tradicions i els cultes van perdurar durant molts segles, tant com la llengua. Les làpides al sol de Gaussac a la Vall d'Aran o les de Mont Aguilar a Barcelona, en són un exemple. Les monedes de Tarragona del 314 dC encara commemoraven el déu Sol, Mart o Júpiter. Al segle II el nombre de cristians era encara molt reduït i el culte es desenvolupava en completa privacitat, i amb una organització molt incipient. La fi del culte pagà al sol es va produir al 313, però l'església va adaptar i acceptar costums i simbolismes pagans com la creu gammada. La dominació romana va portar la creació dels pagenses, que era una institució desenvolupada per tot el territori ibèric durant el segle IV d.C. com a conseqüència de la colonització militar. S'havien establert tropes de línia i tropes sedentàries, a més de molts ibers que treballaven la terra sense cap sou, adscrits a un lloc a conseqüència de l'anomenat benefici militar, obtingut pels seus caps, veterans o pagenses, que gaudien d'unes 12 hectàrees de terra/cap. Als servos agraris o esclaus se'ls donava només una petitíssima participació dels camps o boscos comunals que ells treballaven, i tenien l'obligació de fer-los produir. On es troben més masies o villae romanes sempre hi ha molt a prop restes de poblats ibèrics. Amb els visigots (406-714), en ser dividida la península en deu províncies, la part catalana recupera el nom d'Ibèria, amb autonomia i categoria d'estat nacional, amb capital a Tarragona. Segons Hübner, a Iberia, per escriure el llatí utilitzaven l'escriptura cursiva ibero-romana, diferent de les altres llatines.



	CAPÍTOL 66 LES LLENGÜES MINORITÀRIES Els 50 milions d'europeus que parlen alguna llengua minoritària en un estat de bilingüisme ens porten a considerar la importància que tenen les llengües de substrat que ens han precedit. I és per la seva importància, que les llengües minoritàries encara estan aguantant tan fort, malgrat les interferències rebudes en totes les èpoques. L'Oficina Europea de Llengües Minoritàries ha elaborat un mapa de supervivència d'aquestes parles -en alguns casos, de nacions sense estat- sense oficialitat. Sovint, el model adoptat és el de l'expressió multiculturalista i bilingüe, amb tots els inconvenients que comporta el bilingüisme (diglòssia), que per més inri, només practica la cultura oprimida. Si per distingir els bascs dels altres pobles, se'ls definia com "la gent del país de la llengua basca" és evident que a cada poble se'l pot distingir i diferenciar per la llengua que parlava. En aquells casos en que tenien escriptura, tot plegat encara resulta més fàcil. Per tant no resulta difícil identificar per la llengua púnica-tartèssica a les ètnies pre-romanes del sud andalús, per la basca als bascs, per la celta i la celtibèrica als celtes i per la ibèrica als ibers; simplificant-nos moltíssim les divisions ètniques i territorials de cada país. Pels noms geogràfics també podem descobrir molt senzillament quina era l'ètnia, la cultura i la llengua de cada territori. Això implica que només hi hauria dubtes amb nuclis aïllats de població immigrada, que no estès encara integrada en la cultura autòctona corresponent, com seria el cas d'aquells grups que encara parlaven grec, foceu o celta, dins d'un altre territori autòcton. Tots els pobles esmentats, quan van quedar influenciats pel llatí, van anar creant gradualment la seva nova llengua, que no és més que una adaptació o mestissatge lingüístic, de la seva llengua primitiva amb el llatí. I per aquest motiu, cada un d'aquests pobles es segueix distingint per llengües diferents: català, aragonès, castellà, galaic-portuguès i andalús, etc. EPÍLEG El motiu principal a l'hora d'escriure el present treball ha estat recopilar, resumir i citar totes les referències que sobre els ibers es poden trobar de forma molt dispersa sobre aquest tema, i també de totes aquelles que sense centrar-s'hi específicament, n'aportin alguna informació. Una àmplia bibliografia completa l'estudi que permetrà als interessats aprofundir en el tema i poder ampliar-lo amb la complementària o bàsica que cada autor ofereix en els seus llibres referenciats, i que no es relaciona necessàriament en el present treball perquè, com és obvi, es pot trobar en les seves respectives obres. Seria també interessant per al lector una revisió de tot el referent a les famílies lingüístiques, al canvi lingüístic i als filums existents, lluitant per tal que, algun dia s'arribi a establir la gran família de les llengües no indoeuropees. Fins al moment, el filum que proposa Cavalli-Sforza (1988) sembla ser el més acceptat. A Europa, totes les llengües pre-indoeuropees van ser substituïdes per les indoeuropees, exceptuant l'iber i el seu representant actual, el basc -o llengua neoibèrica- descendents de les llengües pre-neolítiques. Com que les dades bibliogràfiques globals són molt abundants, el text s'ha redactat amb la voluntat de fer una recopilació i classificació ordenada. Per tant, no es pretén substituir cap obra, sinó oferir un nou instrument que serveixi de guia per ajudar a una bona comprensió global de tot el referent als pobles ibers i al seu entorn més proper. Pensem que ens estem referint a una de les primeres civilitzacions peninsulars iniciada precisament dins el territori dels Països Catalans continentals. Els seus documents comercials i religiosos, escrits sobre plom amb caràcters ibers, ens mostren una societat avançada. Tota la història peninsular ha estat remodelada per poder crear uns fets i unes figures heroiques d'una Espanya primitiva que no va existir, creant mites de Tartessos, prefabricant una Ibèria peninsular global que no té res a veure, ni cap semblança, amb la realitat dels pobles pròpiament ibers, amb una llengua i una escriptura pròpia. Fer-nos veure que això no era així, a fi que no siguin evidents les diferències actuals, per mi, és una criaturada. Les novetats actuals de la moderna investigació sobre la cultura ibèrica, es fixen més en aspectes antropològics i mèdics de forma pluridisciplinar junt amb els aspectes arqueològics destacant els estudis de paleopatologia i de la Història de la Medicina d'època antiga. L'estudi de qüestions antropològiques i mèdiques de la cultura ibèrica, ha permès descobrir i ampliar molts aspectes nous de la paleodemografia: moviments de població, promig de vida, mortalitat, migracions, salut, malalties, la terapèutica ibèrica amb especial atenció a la hidroteràpia, el termalisme o el culte a les aigües. S'està donant, també, molta importància a les dades que ens poden oferir novetats respecte a l'economia, les estructures polítiques, els intercanvis, la guerra, la religió o tot el referent a la mort i a tot el cicle vital iber. La possible interpretació, per part dels actuals científics de les diferents branques, dels aspectes mèdics, màgics o de creences, així com els tipus de cirurgia que aplicaven, son també motiu d'ampliació dels nostres coneixements. Tampoc obliden les influències de la medicina dels altres pobles contemporanis dels ibers, com seria el cas de la grega o hipocràtica, la romana o la fenici-púnica.