Els ibers i la violencia



	FREDERIC SANTAEULÀRIA (AUTOR) IBERS: ETNOS, CULTURA, LLENGUA I SEXUALITAT SEGONA PART ELS IBERS I LA VIOLÈNCIA ÍNDEX Pròleg Cap. 1 El sagrat: Creences, màgia i religió Cap. 2 Divinitats Cap. 3 Els santuaris ibers Cap. 4 Cultes i rituals Cap. 5 L’ètnia ibèrica i el llop Cap. 6 El sacrifici ritual Cap. 7 El culte al crani: Decapitacions o caps tallats, enclavats i trepanats Cap. 8 Altres maneres de morir Cap. 9 El ritual funerari de la cremació. Les restes cremades Cap. 10 Les necròpolis i els sepulcres de cremació Cap. 11 Els rituals de fundació Cap. 12 Les restes funeràries Cap. 13 Les ofrenes i els ex-vots Cap. 14 Les paleopatologies i la terapèutica PRÒLEG L'estudi bibliogràfic presentat en la primera part volia oferir la possibilitat de conèixer la realitat dels pobles ibers, quins eren els seus territoris genuïns i les seves relacions amb els altres pobles de l'entorn mediterrani, les migracions, les influències rebudes, i saber la llengua que parlaven abans de l'arribada dels celtes, grecs i romans, així com les vinculacions culturals i lingüístiques entre els pobles no indoeuropeus: ibers, etruscs, berebers, bascs i ibers de la Ibèria Oriental, fins arribar a la dominació romana dels llatins i a la recuperació del nom d'Ibèria, a partir de la divisió peninsular feta pels visigots que van recuperar de nou pels nostres territoris catalans l'antic nom d'Ibèria, en fer efectiva l'autònoma i independent regió d'Iberia per l'àrea catalana, durant els anys de la seva presència a la península (250 al 714 aproximadament). El fet que la Monarquia Visigòtica tornés a donar el nom d'Ibèria als territoris catalans, és molt important perquè posa de manifest novament el reconeixement de la primitiva realitat històrica i cultural dels nostres orígens ibers. En canvi cap altre territori peninsular va conservar el nom ibèric. Amb la continuació d'aquell primer estudi, he volgut ampliar aquests coneixements amb la presentació del que els científics han escrit sobre temes més específics de la moderna investigació sobre la mort, els aspectes mèdics, la terapèutica, la religió i les divinitats, intentant descobrir les seves relacions pluridisciplinars amb les creences, els rituals i tot el cicle vital iber. Per tant, entrarem de ple en els estudis que els especialistes han portat a terme fins avui en qüestions com el culte al cap tallat o les trepanacions -tot i les dificultats existents en el camp de la investigació-, pel costum iber de cremar els cadàvers, dificultats ben visibles en els laboratoris de medicina, en examinar restes esquelètiques d'època ibèrica. CAPÍTOL 1 EL SAGRAT: CREENCES, MÀGIA I RELIGIÓ Segons Emile Benveniste, J. Van Herten o E. Legrand, religió o temor religiós, és un concepte jònic que trobem en Herodot i Estrabó com a "threskeie," per parlar del culte. Tant Estrabó des de Amassia en el segle I aC, com Plini o Polibi -bisbe grec introductor del bizantinisme-, i altres, ens parlen, com els clàssics llatins, de la "religió" com escrúpol o temor religiós que es converteix en obligació, culte, pietat, regles de puritanisme o imposicions, tant pels egipcis com pels siríacs o després pels cristians. Pels romans el terme podia designar un presagi sinistre, una superstició, un escrúpol, una disposició subjectiva o casos de consciència que inciten al culte, els ritus i el sacrifici. Era una època en què, de supersticions, n'hi havia moltes, per falta de coneixement, i s'han anat mantenint a través dels segles. A Prullans de Cerdanya, per exemple, encara trobaríem gent que veu "el llum del forner", i a molts pobles es veien fantasmes i fenòmens lluminosos provocats per la llumeta fosforescent del fòsfor dels ossos en descomposició, visibles quan els morts eren mal enterrats o a poca profunditat. Actualment aquest fenomen ja no es dóna perquè s'utilitza calç i altres tècniques modernes. En les diferents tribus ibèriques el culte al sol i la lluna el trobem ben representat, notant que els berebers també donaven culte a la lluna. Diodor i modernament Emili Grahit, Romaní i Puigdengolas, Emili Castelar, Carreras Candi, P. Argaiz o Pellicer i Pagés, ens parlen de les antigues religions i dels animals sagrats respectats pels ibers, com el llop, el bou i d'altres. Tenien moltes divinitats locals i donaven culte de tipus naturalista a arbres, muntanyes, rius o fonts de tipus curatiu. El bronze publicat per H. Obermaier va ser el primer objecte que oferia una escena completa sobre la religió i el culte dels ibers. Antoni Rovira i Virgili en la seva Història de Catalunya, ens amplia molts aspectes que anirem desenvolupant en els següents capítols des que els ligurs pre-ibers -segons Schulten-, també havien influenciat a ibers i bascs. Sense entrar en detalls que tots coneixem, cal fer una referència al llibre del ex sacerdot, especialista en temes bíblics egipcis, Llogari Pujol, que va descobrir que els evangelistes copiaven els textos bíblics dels escrits egipcis, que 3.000 anys a. de C. ja havia existit el faraó Jesús i moltes dades referents als temples i déus egipcis com Osiris, Satumi, Horus, Seth o Isis, noms que després trobarem entre els ibers. Potser abans hauríem d'estudiar els continguts de les pintures rupestres de les coves prehistòriques escampades per tot el territori català, amb figures humanes, danses fàl·liques i altres detalls que ens acostarien a les idees i creences dels ibers. A la Catalunya Nord, tenim l'home de Tautavel-Talteüll i la Cova de l'Aragó, considerada una de les més importants del món, amb quasi 2 milions d'objectes classificats i 80 fòssils humans. Aquí és on es troba el Centre Europeu de Prehistòria, que val la pena visitar. Finalment els ibers van haver de conviure amb les idees religioses dels romans, cristians, gots, gent romanitzada, jueus, germànics, celtes i francs.... De les etapes posteriors dels ibers i dels primers temps visigots amb totes les influències siríaques, en trobarem informació en la "Itacio" o fitació (Loaysa) de Wamba (en llengua Gòtica), on descriu els nostres territoris ibers, davant les disputes dels bisbes. Durant l'època romana els ibers comencen a abandonar els seus antics cultes, però a les muntanyes quedaven molts indígenes ibers i també ibers romanitzats, que continuaven seguint les seves pràctiques i supersticions, amb restes d'idolatria i cultes als déus Liber i Libera, coneguts pels romans com a "cultes innobles" (Sant Agustí Civitate Dei, VII, 21), i es seguien celebrant les festes de la Falalogia i altres costums naturalistes. El 303 comencen les persecucions oficials i una amnistia general, assenyalant el l7 de Novembre com a dia per oferir sacrificis als déus. El 304 nova persecució. El 274 Aurelià comença les reformes i es proclama, com els flavians, "descendent del Sol" que els ibers adoraven. Per tant tornem a tenir el culte al Sol restablert a l'Imperi Romà com a déu únic. D'aquesta època hi ha a Barcelona làpides amb imatges i emblemes solars i d'altres amb emblemes cristians, com el gravat en una pedra ibèrica del Museu de Sant Martí Sarroca. Chlorus va deturar les persecucions per preparar l'etapa religiosa i política del seu fill Constantí. En el poblat iberoromá de Badalona trobem d'aquesta època una ara al sol i làpides amb les creus gammades dels ibers. A Gaussac (Era Val d'Aran) es va trobar una estela funerària amb la roda solar ibèrica. A les monedes romanes hi veiem Mart, el déu Sol i les divinitats de l'Olimp pagà, començant-se a introduir la creu cristiana. El febrer del 313 els romans decreten la llibertat de les pràctiques religioses dels pagans i fins el 324 es troben monedes de Tarraco, commemorant encara el déu Sol, moment en que ja s'adopta la senyera cristiana del "Labarum" i el monograma X.P, del qual tenim un exemple en una estela del Museu de Sant Martí Sarroca, i altres copiats dels senyals que els soldats romans duien pintats en els seus escuts per anar a les guerres. Des del 361 fins el 363 Julià va tornar a restaurar l'heliolatria i el culte al sol, perseguint de nou el cristianisme, com a última revifalla del paganisme. Per aquest motiu se'l coneixerà com l'Apòstata. La religió dels ibers podem dir que era de tipus animista màgic de la natura, basada en idees salutíferes, amb la finalitat d'allargar una vida vinculada amb el cosmos. En territoris fronterers ibers com a Villastar trobem el déu solar Lug, relacionat amb Toique, Sarmis Tioque, Aneito i Neto a la Llitera, que com a déu astral equival a Mart. A Sant Martí Sarroca (Anoia) hi ha representacions de Cernunnos, i de Sucel·los a Empúries o Sagunt. CAPÍTOL 2 DIVINITATS A partir del Neolític descobrim l'existència de comunitats matrilineals en els territoris ibers, amb dones que a més de treballar la terra, en són també propietàries. Trobem l'existència de sacerdotesses i cultes a les divinitats mares o de caràcter lunar. Tant els clàssics grecs o llatins, com Bachofen, relacionen les connexions entre la lluna i la dona. La terra també és femenina i va lligada amb la maternitat i la fecunditat. En un altre adstrat hi trobem el sol i el dia, en contraposició a la lluna i la nit. El pensament màgic, el fetitxisme, la bruixeria o el mite, fan acte de presència, igual que l'ordre moral, el ritual i els cultes per demanar favors a les divinitats, fins que les noves religions, condemnaran totes les antigues creences, el paganisme i la màgia antiga.



	En diferents llocs localitzem rodes solars i moltes demostracions de l'existència d'aquests cultes, com el thymaterion de Calaceit o les pàteres de Tivissa. A Empúries un cap d'Artemis de l'Escola de Pratxiteles o l'estàtua d'Asclepios-Esculapi, la Venus del Penedès a Sant Martí Sarroca i un llarg etcètera. Tots els estudis més moderns demostren que els ibers genuïns (Països Catalans continentals) adoraven inicialment divinitats relacionades amb el cicle vegetal anual i amb els fenòmens atmosfèrics o la natura, com correspon a una societat bàsicament agrícola (i no essencialment ramadera com la celta i celtibèrica), amb les seves vinculacions a la caça, la pesca, el comerç i la mineria, tenint sempre present el seu entorn mediterrani. Segurament que els déus autòctons van ser assimilats pels seus afins, portats de fora, adaptant-los el nom, cosa que comporta que no s'hagi conservat la denominació ibèrica. Per aquest motiu, es desconeix a quina divinitat estaven dedicats els temples i santuaris. En canvi s'han trobat moltes representacions de déus i deesses ibers en thymatèries, cremadors de perfums, terracotes en forma de bust com les de Demèter, estatuetes del déu Bes que era egipci, monedes, ceràmiques i altres objectes amb animals sagrats, o representacions del culte al crani humà o al cap tallat. Les venus i les dames trobades o aquelles representades en altres objectes, acostumen a ser la imatge o retrat de les sacerdotesses de la deessa, seguint el costum dels xipriotes i dels mediterranis en general. Algunes vegades aquestes imatges són alades i van acompanyades de persones, vegetals i animals. A La Serreta d'Alcoi, en una terracota hi ha unes aus i la Venus d'Illici, està sobre un dofí amb onades blaves, o com explica Anna Pujol, tenim testimonis ceràmics que testimonien l'existència d'éssers intermediaris entre els homes i els déus, coneguts com "daimones" en grec i representats sempre com a personatges alats. Les venus són escultures en forma de dona que es poden localitzar des d'Àustria fins a Gavà, ressaltant generalment el ventre, els pits o el sexe. Els pobles asiàtics creien amb sers femenins superiors, com a deesses dels inferns o mares de les tribus. Les Venus de l'Edat de Pedra es relacionen amb idees màgiques, la natura i la llar o el matriarcat. No podem obviar tampoc els contactes dels ibers amb els jonis o amb els foceus d'Efes, ni amb tot el món asiàtic, mitjançant les relacions amb altres pobles. La idea de fecunditat sempre està present en els simbolismes d'aquests pobles. A les antigues religions, la Venus està vinculada al sacerdot o sacerdotessa que sacrifica (Venus sacrificadora que oferia els sacrificis), mantenint-se en el món jueu i convertint-se en principi civil a partir de la captivitat de Babilònia. El nom de "daimones" en joni-grec significa "el que tem els déus" o és respectuós i devot amb ells, i pren el sentit de dimoni pel no devot, supersticiós o màgic (també amb èxtasi) segons Luis Gil J. S., després filosòfic. La visió romana ja és il·lustrada i crea l'escrúpol religiós, el culte autèntic i la "superstitio" o forma degradada i pervertida de la "religió", reflectint les creences populars i finalment l'actitud dels pobles llatins romans amb aquestes creences. El principal problema pel coneixement de les divinitats ibèriques rau en el fet del triomf de la romanització, que va comportar la identificació de les divinitats indígenes amb les romanes. Actualment, els nous descobriments del arqueòleg francès sense titulació però reconegut en tots els àmbits científics, Frank Goddio, faran que es pugui avançar molt en algunes qüestions relacionades amb les creences antigues, al descobrir durant la campanya del 2001, l'antiga ciutat d'Heraklion, amb esteles i esfinx de la deessa Neith i Notis, un bust d'Isis i tota mena de materials documentals de gran valor, segons les descripcions del professor Jean Yoyotte del Collège de France de Paris. Avié, Jullian i altres, ens parlen de les vinculacions entre totes aquestes divinitats mediterrànies que localitzem també entre els pobles ibers. La deessa Hathor i les deesses serpent, es relacionen amb el nom de "domachitsa" i els santuaris de la Doma a Catalunya, com a mare de família... (La Garriga, etc.). La carn de serp és curativa per la teriaca que conté i els grecs la posen com a símbol de la vida amb Asclepi i Esculapi. Les deesses serpent, apareixen primer en els santuaris jonis de Creta, a Knossos. Les influències jònies, focees, massaliotes o dels ibers jonis de la Iberia Oriental (Mar Negre), seran molt importants, igualment que les rebudes de totes les altres migracions. Raymond Llucià fa, en els seus treballs, un recorregut pels orígens ibers de la laietana Barcino, primer Barkeno entre els ibers, Bárkjino per fenicis, púnics i cartaginesos o Bárkino pels primers romans, perquè no sabien pronunciar la jota, fins que la van transformar en Barcino. De fet, a Barcelona, a més dels poblats de Laie i Barkeno, n'hi havia molts d'altres escampats en els diferents barris, com el de Can Tunis, Montjuïc i tants altres. Ens diu que els antics ibers de Barcelona, adoraven a Ilhomber com a déu dels ibers de l'Abides o Iberia occidental en egipci. Ens parla de les mítiques campanyes egípcies d'Ossiris i del culte solar dels ibers, del culte al déu Ber o Bar -adorat també pels púnics d'Eivissa-, nom que relaciona amb Ilhomber o Ilhombar i amb el nom de Barcelona, ja que bar en iber i en euskera significa barca. Segons Lupe Pelaz Cernuda es pensa que el sufix -ona pot significar aigua. Ur(k)quinaona també és un nom iber-basc. Tots els treballs dels historiadors dedicats a la prehistòria, com Jordà, Pellicer, Acosta, Martin A., Gorbea o Carreras Candi, ens parlen de les divinitats ibèriques des del Neolític i passant per les etapes dels Sepulcres de Fossa fins el 2.500 a. de C. Tots ens parlen dels deus de la fecunditat, de déus femenins del tipus Astart, Hathor o Shepesh, que ens fan pensar en una dea mater ibera, de la fecunditat, la vida i la mort, però associats a animals sagrats com el llop iber -que alguns anomenen "carnassier"-, el cavall , el bou o el cérvol i les aus solars. Les mítiques com el lleó, l'aixeta o l'esfinx apotropaic, dirigeixen la mirada cap el més enllà, junt amb les funeràries de tipus monstruós. Trobem Herakles o Diana, amb gran popularitat i amb sincretismes de Melkart o Astart-Astarté, com dees mater o deesses metroaques, igual que Venus, Artemis o Demèter. Les divinitats iberes sempre les trobem en santuaris, coves, fonts i altres llocs, ubicats en punts alts que ens parlen de la natura. No sabem res sobre l'existència de cap classe sacerdotal, però sí que veiem persones (masculines i femenines), responsables en les qüestions dels ex-vots, les lluites religioses, les processons o romeries, la música i el cant, les danses, dels temples, etc. Ceràmiques com les d'Alcorissa, Alcoi o Lliria, ens expliquen com es desenvolupaven els cultes i rituals, les cerimònies, el sacrifici, la màgia, les celebracions funeràries, els banquets o els jocs, i podem veure-hi amb tot detall els vestits que portaven, els adorns, les armes, els instruments, etc. En una ceràmica d'Elx, hi ha representacions alades i alguns Potnia Hippon relacionats amb Tanit-Artemis o Astarté, com a deesses del mar. A diferents llocs de la costa -segons Mela-, trobem Mons Iovis o Mongó (Alacant, Girona...). La divinitat de La Serreta s'identifica amb Demèter, com a deessa de la fertilitat i l'agricultura. Tenim altres representacions com les dels temples de la Illeta dels Banyets (Alacant), Campello, Sagunt o Ullastret. Astarté és també el símbol del bosc sagrat, i les coves-santuari es relacionen amb dipòsits d'aigua curativa, sacrificis d'animals i menjars rituals. Blanco o Garbini ens parlen dels ex-vots i dels amulets dedicats a aquestes divinitats o de les activitats culturals en coves com la del Cogul. Totes les cultures tenen els seus déus terapèutics, com podia ser el déu púnic dels territoris cartaginesos de Cartagena o Cadis, que coneixem com a Schmunn. En l'àmbit mediterrani les reines, les deesses i les sacerdotesses, són intermediàries entre els homes, els déus i els morts: ídols, amulets, fetitxes, joguines, ornaments, joies, penjolls, figures, imatges i més tard el sagrari, la cel·la, la capella, les ofrenes, les relíquies, els reliquiaris... Zoroastre, Afrodita, Istar, el cicle vital, la reproducció, la mort.... Les divinitats masculines, serien més secundàries perquè les femenines són nutrícies, fertilitzants i fecundadores, com a fenòmens de la natura, la terra i la maternitat. Les Venus ja fa més de 20.000 anys que ens parlen de la fertilitat. Afrodita o Eros són deesses potser desitjables, l'Artemis és caçadora, Demèter suscita l'amor. La Venus de Badalona està en la línia d'Afrodita com a gràcia o favor dels déus, que després es transforma segons el pensament grec. Les figures ibèriques, són ex-vots presentats a les divinitats en llocs sagrats, com a representacions d'oferents i algunes figures mostren les ofrenes d'aus o fruits, que presenten persones nues o vestides. A l'Anatòlia en llocs de domini joni o propers a la Iberia Oriental, existien divinitats amb els mateixos noms, encara que de característiques diferents. Entre els hel·lens, les deesses olímpiques, expressaven les tensions socials polítiques i el temor masculí, respecte el poder femení. El mite sempre hi és present, com la sexualitat (fins i tot promíscua i adúltera), així com la destrucció del poder masculí. Vegem la castració i també les afrodites gregues, israelianes, líbies, jònies, siríaques o romanes.



	A totes les del llevant mediterrani, se les coneix com "astartés," des del III mil·lenni aC. Com esposa, com la mare de tots els déus -vinculada al mar i la guerra-, com si fos l'Asserat, esposa de Javhé o Atàrgatis. Moltes vegades se les representa amb un nen als braços o estan donant el pit. Es creu que les figures miniatura eren reproduccions de d'altres de més grans que no podien tenir a casa. Segons Oliver de Marliave, en els Pirineus ibers i bascs, es poden trobar moltes tradicions mitològiques d'origen molt antic, especialment entre els gascons o en els territoris de l'Alt Garona, Bearn, Bigorra, Foix, Comenges i la Vall d'Aran .Les esteles funeràries araneses en són una prova a l'abast de tothom, al formar part de les esglésies actuals. Oliver descobreix mites i noms de déus, rituals i cultes, o llocs d'oració diferents als d'altres territoris ibers. La planta d'Artemis a Aspe era utilitzada per protegir la seva virginitat, a Paller (Cadí) es fa encara una cerimònia a la deessa Pal·les que protegeix els cavalls mentre es dansa el ball cerdà eugasser, imitant acoblaments d'animals. La deessa d'Epona es va substituir amb el nom de Nostra Senyora del Paller. De fet en els Pirineus, és on trobem més santuaris miraculosos i Mares de Déu, aparicions, altars votius, etc., sempre integrats posteriorment a les tradicions cristianes. En aquest cas de la deessa Pal·les, deriven a paller i per qüestions cristianes, la converteixen amb Nostra Senyora... Carreras Candi també fa molt bones descripcions sobre totes les creences i les fonts termals de tot Catalunya i Andorra o de l'antiga Bebrykia ibèrica, que anava del Júcar fins el Roine. Quant a les creences i divinitats, les presenta a partir del segle VIII aC, referint-se al culte al Sol entre els ibers de l'Edat del Bronze i del Ferro, com adoradors del astre rei, principi de vida i fecunditat. A partir dels estudis fets sobre els carruatges solars, emblemes, discs radiats, cavalls solars i cérvols, i les creus gammades, considerades com un derivat de la roda de quatre raigs del carruatge solar, considera l'extremitat recorbada afegida, com un indicador del moviment rotatiu solar. Tots aquests emblemes es localitzen en les fusaioles, les fíbules, les ceràmiques o en els pondus. Amb la creu gammada ibèrica s'hi relaciona la senyal de la creu, els discs cruciformes, les rodes, les senyals en estrella i totes les seves variants d'amulets i signes heliolàtrics, així com les destrals i alguns utensilis de pedra, col·locats reproduint la imatge del sol. L'origen del culte al sol es considera anterior a la introducció dels metalls, al voltant del Neolític. De vegades el déu solar, es representa al mig de la barca solar i en altres amb la copa medicinal a les mans, com a emblema del déu curatiu. D`aquesta copa o vas dels escandinaus, visigots i germànics, en deriva el nom de "got" que encara utilitzem per designar el vas de la beguda. Lleó Joulin o l'arqueòleg Dechelette, veuen signes solars en l'escriptura ògmica o hemisfèrica preibera, segons els estudis de Pau Milà i Fontanals fets en pedres de les muralles d'Olèrdola, on hi ha formes hemisfèriques i raigs solars. Fidel Fita va investigar els símbols de Calaceit junt amb Cartailhac, vinculant aquests signes ògmics amb la llengua euskera i la ibèrica primitives. El culte al Sol o culte heliolàtric entre els ibers, va anar evolucionant fins passar als temps històrics, i va presentar-se després en forma humana i amb els noms peninsulars d'Helios, Bellerofon, Apol·ló i Belenus, però desconeixent-se els noms pròpiament ibers. En canvi el culte està ben definit amb simbolismes de rutlles, esvàstiques i altres, presents fins molt després de la dominació romana en petits altars localitzats en els Països Catalans. La roda solar de les esteles funeràries, apareix constantment des de Cretes fins a Calaceit. En els pondus el genet a cavall es considera el déu solar, figurant a moltes monedes ibèriques, en figuretes, pintures i monuments epigràfics ibers. També trobem les anomenades "mosses" (per la utilització del sistema de mitja-mossa en la col·locació de les peces dels altars), utilitzades en els extrems dels altars ibers representant caps de cavall. A les puntes dels "capfoguers", molts cops també hi havia caps de cavall. Mela pensa amb la representació del diòscur Castor, considerat com a déu i confós amb Perseu i Meliagre, els antics déus eqüestres. Evolutivament s'arriba a Apol·ló, déu de curació introduït en temps d'Esculapi, manifestació de déu com a símbol mèdic. A Caldes de Montbui es van trobar moltes làpides dedicades a Apol·ló, a Empúries l'escultura d'Esculapi, i a Indika el Pegàs i Chrisaor del segle III aC., com a evidents símbols solars. A les monedes de Tarragona, Sagunt, Guissona i a les dels ilergets, hi ha sempre la corona de raigs solars. Hübner cita la làpida dedicada a Nescania en el gironès, i la bonica testa radiada de Tarragona. A Albelda (La Llitera) hi ha un heroi de pedra i a Calaceit el cavall ritual de bronze de la tomba d'algun guerrer. Llàstima que molts d'aquests objectes no es poden veure in situ, ja que estan exposats en els museus arqueològics de Madrid, Barcelona i Osca. L'Artemis ibèrica va ser jònia, efèsia, grega, de la Iberia Oriental (actual Geòrgia transcaucàsica) i Síria, convertint-se amb l'Astarté o Tanit fenici-púnica, la Diana romana i amb la Marina o Maria cristiana, a partir de les aigües, les fonts, el mar i les deus a elles dedicades. La divinitat de La Serreta es pot visitar en el Museu Camil Visedo Moltó d'Alcoi, tractant-se d'una divinitat feta amb terracota. En el Museu de l'Alcúdia d'Elx es poden veure moltes d'aquestes peces i també les escultures del Parc, que ens permeten admirar la monumentalitat ibèrica en mig dels palmerars. Una de les troballes del període iber correspon a una esfinx conduïda per una divinitat femenina que es situa sobre les seves urpes davanteres, guiant l'ànima d'un difunt que galopa sobre aquell ser psicopomp; també hi ha un bou com a urna cinerària i un tors d'home. En el Museu es pot veure el monument de Montfort on hi ha representada la divinitat masculina, vasos pintats amb manifestacions de la deessa local, la Venus d'Illici, l'Eros adormit i altres peces escultòriques. A Atzavares Baix (l'Alcúdia) trobem el jaciment arqueològic i Museu de l'Alcúdia, on es pot veure el lloc on es va descobrir la Dama d'Elx, altars de culte i sacrifici, dames sedents, un bust de togat, un d'infant i representacions diverses de divinitats o fidels que invoquen amb música o esfinxs, com a imatges fantàstiques amb cos de felí alat i cap femení. Com ha passat amb moltes de les coses ibèriques conegudes, la Dama d'Elx es coneixia com "la reina mora". A la població alacantina de Cabezo Lucero, es va trobar l'altra Dama ibèrica i a molts llocs imatges o mares de Déu. En el Museu del Castell de Sant Martí Sarroca (edifici del segle X-XII) hi ha la deessa trobada a l'entorn del municipi, coneguda amb el nom de la Venus del Penedès. En el Museu Thermalia de Caldes de Montbui (sala ibers), s'hi pot veure la Dama d'Eusti, localitzada al jaciment del poblat de Torre Roja (Sentmenat), al costat de peces votives de plom, monedes i ceràmiques del segle V aC. Es tracta d'una escultura de marbre blanc del segle I aC d'estil joni, formant part d'un conjunt de troballes ibèriques dels diferents poblats del municipi com: molins manuals, ceràmica, etc. La dona en el món ibèric tenia un tracte igualitari, exercint funcions de sacerdotessa. Entre els ibers les troballes arqueològiques il·lustren la quotidianitat, sense els prínceps de la resta peninsular, ja que la nostra cultura -com diu Jacinto Antón- va ser un desenvolupament autòcton de l'Edat de Ferro que va comportar el món ibèric. Tot de cop, els romans amb August i des de Kesse, amb l'ambaixada de Mitilene, els van anunciar que havien nomenat l'Emperador "Déu vivent". August ja era fill adoptiu del també divinitzat César, l'Estat romà era la Dea Roma i la religió va ser el suport de la política. Els dedicaven temples i altars, tot fent miracles, però encara veurem diferents variants dels "clipei" amb un cap de Júpiter-Amon i el Sol, tal com llegim en textos de Joaquim Folch i Torres o Schulten. Segons els escrits de Serra i Postius, Mossèn Cinto Verdaguer, refereix com el nom de la Laia o laietana Lària o Eulària (noia ibèrica laietana), va substituir la Holofermes de l'època del paganisme. El bisbe Quirze de Barcelona en comença a parlar en el segle VII, transformada ja en la "Madonna Sancta Eulària", el Rei Martí l'Humà li va fer una processó, i l'any 870 el bisbe Sigebut de Narbona va venir a buscar una relíquia i segons Albano Rutler, Sant Vanengo era devot d'ella. Guitardus li va dedicar un hospital que Jaume I va engrandir pels mercenaris o "eularis". (El nom d'Eulària-Eulàlia o la noia ibèrica laietana de la ciutat de Laie: laietans, laletans, laie, laia, laria, lalia, i eulabèia com a significat grec...). CAPÍTOL 3 ELS SANTUARIS IBERS Santuaris i llocs d'oració, màgia o peregrinació, són habituals a tot el territori dels ibers: santuaris rupestres, coves-santuari -especialment en el País Valencià-, dames oferents amb gots per libacions, santuaris rurals i urbans, com el temple de la Illeta del Campello, el d'Ullastret, Empúries, Tornabous, Mogent o Sagunt, amb cultes a Asclepi, Higea, Zeus Serapis i altres que anirem esbrinant. Un fet constant és que els santuaris sempre es troben en entorns molt naturals, coves, abrics, fonts, deus, rieres, torrents i rius, en espais oberts i sempre en llocs amb aigua, com a tot l'entorn proper a Ègara, ple de fonts i vegetació. A Sagunt el temple de Diana es va fundar l'any 1.409 aC, o sigui, 200 anys abans de la caiguda de Troia. Lucius Cornelius Bocho va escriure en els seus annals -dels quals Plini en treu informació-, que Sagunt estava habitada també per gent vinguda de la illa grega de Zacyntos i per libis. A l'Alcúdia a partir dels estudis de R. i A. Ramos, podem fixar-nos en la bonica basílica d'Il·lici i en el seu esplèndid mosaic, que ens relata una història de cinc mil·lennis de cultures superposades. A l'antic temple ibèric, construït d'adobs, la porta principal tenia dues pilastres i dos capitells protoeòlics, amb la seva taula d'ofrenes en el centre de la Gran Sala central, la capella i la torre del tresor. Aquest temple era dedicat a la Gran Deessa Local, a jutjar pels materials arqueològics trobats, rics amb simbolismes i amb testimonis litúrgics sobre la divinitat femenina, el seu consort -déu emparentat amb Sabazios-, déu iber de la cervesa, la bogeria i al mateix temps, taure i joguina de la deessa.



	Multitud d'imatges en ceràmiques, escultures i objectes, completen els coneixements que al·ludeixen a divinitats femenines locals ctónies del cercle de Demèter. De l'etapa ibero-romana (anys 10-12 aC), trobem allà mateix el Temple a Juno, commemorat en una moneda que diu "IVNONI", responent a les divinitats femenines autòctones. El cristianisme arriba entre els ibers aproximadament durant el segle V i en aquests temples cristianitzats, hi comencen a aparèixer els símbols del sacrifici d'Isaac, la creu i les ovelles, la balena o el colom, ben representats a la basílica paleocristiana d'Illici i a les visigòtiques o bizantines d'altres localitats. D'Empúries en tenim les referències d'Estrabó, parlant del temple dedicat a l'Artemis efèsia, i la millor mostra d'escultura grega peninsular va ser localitzada amb Esculapi o amb l'Afrodita praxiteliana, ara en l'arqueològic de Barcelona. Un altre monument representatiu és el Temple de Serapis, també a Empúries. Dénia havia sigut un altre lloc important per la religió dels ibers, amb un temple d'època jònia. Lorenzo Abad Casal, comenta la importància dels temples ibers, dedicant especial atenció als alacantins i contestans, i E. Llobregat ho amplia parlant del temple de La Escuera (Alacant) que va descobrir el suec S. Nordström en els anys 60. A Terol tenim el temple de Azaila i altres. M. Gil Mascarell ens fa veure les diferents característiques de les coves-santuari valencianes, mentre que Juan José Blánquez Pérez, tot referint-se a Juan Maluquer de Motes, profunditza en una possible "Ruta dels Santuaris," que seria el vehicle d'activitats comercials del mon ibero-grec, foceu i emporità. També hi havia santuaris votius -urbans i rurals-, on dipositar els ex-vots i les ofrenes als déus, com en els poblats de La Serreta d'Alcoi, Llíria, Calafell, Elx, Sagunt, el poblat ibèric de Montgrós en el terme municipal d'El Brull -al Montseny, que encara conserva un gran mur i les torres de defensa-, Cretes, el Cogul, l'Esquerda a Roda de Ter, Malla o Tivissa. A Anseduna (Nissan les Enserunes, Catalunya Nord), del segle VI aC., podem veure un temple amb columnes inspirades en l'estil joni i cases comunitàries ibèriques per les activitats socials i religioses. Altres santuaris els trobem escampats per tot el territori iber, amb centres de culte, màgia i rituals des de èpoques neolítiques, amb tradicions que travessen l'etapa ibèrica, la romana i arriben als nostres dies, com passa per exemple a Vallgorguina al voltant del seu dolmen. Molt significatius són els d'Alcanar (la Moleta i ermita de la Mare de Déu del Remei), Gandesa, El Perelló, Tivissa, Ulldecona (12 abrics santuari), Badalona, Barcelona, el Brull a Osona, Folgueroles, Caldes de Montbui, Llinars, La Roca, Roda de Ter, Savassona o Vic, Vilassar de Dalt, Llobera en el Solsonès i Olius, així com moltes restes de tipus religiós ibèric, escampades per tota la Vall d'Aran, com el frontal solar de Gaussac. Les comarques lleidatanes estan plenes també de documents escultòrics que ens parlen de la religió ibèrica i les seves divinitats: Os de Balaguer, Aitona, Albagès, Lleida, Seròs, Tornabous, Soses, Gerp, Albesa, Térmens, Vallfogona o el Bovalar. A l'exposició del 2002 en el Palau Robert de Barcelona, es va oferir una visió de conjunt de les diferents intervencions arqueològiques dels llocs esmentats. A Sant Cugat del Vallés amb la celebració del Mil·lenari del Monestir també es pot fer un recorregut per la història, ja que els seus orígens es remunten a l'època ibèrica, amb restes d'una fortificació romana a la base del monument, i dades documentades de l'època visigòtica i del cristianisme. CAPÍTOL 4 CULTES I RITUALS La cultura ibèrica converteix en sagrats molts llocs naturals: punts alts de forma cònica -mor / mur en llengua Ibérica (Mur, Mura, Munt, Mor, Mora, Morunys....)-, coves, abrics, pedres, fonts, encreuaments de camins... Es pensa en ritus mediterranis de la fecunditat adoptats pels ibers, ritus de transició, d'iniciació, de la llar, de guerrers, de nounats, de fundació, propiciadors de la fecunditat o per fer peticions i ofrenes als déus, generalment representats per figures femenines nues o vestides. En l'àmbit foceu o grec, les deesses podrien ser verges (Artemis, Atena, Hestia...) o mares (Alera, Afrodita...), però sense devoció pels fills. En general la figura humana i la imatge divina es justifiquen mútuament, ben representades en vasos ceràmics, relleus, plafons, pàteres de plata, en vasos de libacions molts cops trencats ritualment o en escultures i pebeters ceràmics o cremadors de perfums, amb bons exemples a Camarles o Benidorm, tot i que el pebeter és un objecte que els ibers mai van utilitzar, tal com ho demostra la falta de senyals de combustió. En el Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet se'n va trobar un amb el bust de la deessa Tanit, junt amb un capfoguer ritual, semblant als trespeus i "morillos" en forma de caps de cavall o de bocs, que a la Catalunya Nord, decoraven alguns extrems d'altarets. A l'Alcúdia es van localitzar alguns amulets fàl·lics fets d'os. El culte al Sol i la Lluna estan molt identificats. Significativa és la làpida ibèrica del Call Juich de Barcelona, amb simbolismes d'aquests astres. Aquesta làpida de l'Arc de Sant Ramon, es creu referida a l'alt litzar (en Euskera), o freixe. Fita, Hübner i Sampere i Miquel, van investigar la làpida votiva d'Annia Laietània de Barcelona i el "Vertumne Falus" de la Creu Coberta, ambdós trobats el 1849. A Provençana hi van trobar un cap de Medusa en pedra, reconeixent-hi el culte iber i pagà, descriptible també en les làpides romanes. A la Serra de Montcada hi van descobrir dues ares, una al Mont Aguilar i l'altra a Caparra, amb una invocació gravada a la roca que diu: "consagrada al déu Sol posà aquesta ara Abascant" (Balari, Jovany, Gaietà Soler i Masdeu). J. Botet i Sisó creu que alguns fragments de làpides o els discs solars de marbre amb forat rodó, envoltats de signes i lletres ibèriques, podrien també ser inscripcions gnòstiques fetes en amulets ibers. Era costum entre els ibers portar campanetes i amulets fàl·lics a la roba, agafats amb fíbules (imperdibles) de corall (Museu d'Història de Barcelona), per protegir-se del mal d'ull. Tots els rituals es celebraven generalment en el "lloc" sagrat. Els d'iniciació entre els joves, es feien cada any en base a cerimònies propiciatòries que permetien al jovent entrar a formar part de la comunitat d'adults, amb deures, obligacions i privilegis. Per això els nens que no han pogut acomplir aquest ritus, eren enterrats a l'interior de les cases. Els cultes i rituals dels indígenes ibers, van sofrir moltes transformacions amb les migracions constants cap a les nostres terres, on trobem fins i tot amulets egipcis del segle VI aC. en les urnes funeràries, que demostren una intensa penetració de cultes de fora. Per als seus rituals, disposaven de vasos sagrats, algunes ofrenes es dipositaven en clots fets a terra, es practicaven cultes domèstics i sacrificis sagnants, que tenien molts elements comuns amb els mediterranis, amb els quals compartien algunes divinitats. Els vasos del tresor de Tivissa pertanyien a alguna activitat de culte de tipus mitològic, on hi figura el Sol i el llop ilergeta. En el següent capítol parlarem dels rituals funeraris, les tombes i els aixovars o les cremacions, que necessiten un apartat especial. De caràcter ritual es consideren les danses del Vas de la Sardana de Llíria, on homes i dones agafats de les mans ballen una dansa que podria ser la precursora de la sardana, totalment identificable amb les danses de tipus religiós que Estrabó diu que ballaven els ibers durant les nits de pleniluni. En aquestes escenes s'hi veuen també els músics i les lluites rituals. En el plafó de La Serreta, la deessa mare està entre músics i adoradors. A la iconografia podem veure com normalment hi ha moltes dones flautistes. Pel que fa a les danses fàl·liques trobem suficient informació a El Cogul, amb figures humanes femenines ballant al voltant d'un personatge masculí nu. Seguint el costum dels taurs antropocèfals de Caldea o potser la dels cretencs jonis amb el Minotaure (Minos), arribem a la tradició ibèrica amb aquest animal sagrat. El símbol tauriforme com a representació de déus masculins, podria respondre a tradicions orientals de l'àrea jònia. El bou convertit en "toro" com a símbol de la fecunditat , seguia tradicions referents a cicles naturals. Les curses de braus poden provenir d'aquestes tradicions de masculinitat, igual que les antigues cremes d'efígies en temps inaugurals recorden les falles valencianes.



	CAPÍTOL 5 L'ÈTNIA IBÈRICA I EL LLOP El llop ilergeta el trobem molt ben representat en totes les tribus ibèriques, i adoptat en època romana pels invasors. Llop en iber és "TIR", per això les monedes ibèriques lleidatanes, porten un llop que simbolitza la ciutat d'Iltirta (Lleida). A Elx podem veure ceràmiques amb la dualitat àliga-llop, a les pàteres del conjunt ritual de Tivissa (en l'oppidum del Castellet de Banyoles tot dominant la via fluvial de l'Ebre), el llop representa l'existència de creences en éssers intermediaris entre déus i homes. A l'Alcúdia hi tenim un pectoral amb un cap de llop i també una lloba ibèrica en pedra. Ceràmiques amb pintures d'aus i llops, simbolitzant el bé i el mal, la vida i la mort o escenes al seu voltant que representen ofrenes i sacrificis, són bastant freqüents en els jaciments arqueològics ibers. Tenim signes d'activitats culturals o religioses, en coves amb el llop -o modernament "carnassier"-, com a signe d'un possible ritual d'iniciació que es pot entreveure en les imatges de tonsura, la barba, el cabell llarg o les arracades masculines. Alguns cops apareix el déu alat i un llop o un "carnassier" (Olmos, 1992). El nom de Carnassier el van començar a utilitzar alguns autors per designar feres ferotges aparegudes en les decoracions ibèriques, que volien representar vigor i bravesa, associant l'animal a una divinitat masculina equivalent al llop ibèric genuí. En tot cas els diferents autors especialitzats (Julio Rodríguez, Teresa Chapa, Moreau, Maluquer, Anziani, Griñó, Iguàcel, Tortosa, Grunhägen, Vives o Ruano i Pericot, Carreras Candi o Kurtz que segueixen Plini, Pausànies i Estrabó), ens parlen en els seus escrits dels cultes subterranis, propers a la terra com el del llop. A la iconografia del llop hi donen uns nexes amb la simbologia funerària i les cerimònies d'iniciació, molt relacionades amb ritus xamànics i amb els etruscs no indoeuropeus (lloba etrusca). És un animal relacionat amb la iniciació, la mort i la identificació ètnica. La mort seria mort i cicle vital, matar per viure, morir per donar vida... regeneració... i en els processos d'iniciació, el llop tindrà braços i mans humanes com a "home llop". Com a emblema és molt habitual veure'l inclòs a l'escut de la Minerva de Tarragona, a les monedes com a delimitador ètnic i a moltes ceràmiques o en dades epigràfiques. El llop era un símbol d'animal temut, que demostrava a l'enemic el caràcter perillós de qui el portava, com a símbol. Olmos comenta la imatge del jove, estirant la llengua d'un llop, per demostrar el seu valor davant la fera, que sembla realment un ritu iniciàtic. CAPÍTOL 6 EL SACRIFICI RITUAL El sacrifici és realment una causa de mort violenta, encara que pugui ser ritual. Es pot partir d'un ritual purificador o de fundació com ofrena, o fet per aplacar i propiciar als déus. Molts autors pensen en costums heretades d'edats o temps anteriors i també d'altres cultures. En el cas de la cultura ibèrica, ens trobem amb molts casos que entren dins de l'àmbit de la violència, però sense poder saber exactament si es practicaven com a acte violent pròpiament dit o si aquestes lesions responien a casos terapèutics o de cirurgia. Tenim lesions dentàries intencionades i altres en diferents parts del cos, les trepanacions cranials, els caps tallats, els enclavats, les amputacions de les mans i casos de persones sense enterrament ni ritual. L'enterrament de neonats o infants a casa, la mort (suïcidi... o sacrifici) del devot, quan mor el seu cap (la devotio), els suïcidis (o el sacrifici dels fills) per evitar l'esclavitud, i també els sacrificis d'animals o el culte al cap tallat. De cada cas anirem veient l'estat en que es troben les investigacions actuals, sense deixar de banda la importància del ritual funerari iber, ni el de la cremació del cadàver. Si els cadàvers s'han localitzat en un lloc que no sigui la necròpolis i a més no estan cremats seguint la tradició ibèrica, vol dir que parlem d'una mort normal o no ritual, el que també ens fa pensar en uns possibles rituals que només es feien per les classes altes o aristocràtiques, que de fet eren les que vivien en les cases dels poblats que coneixem. Hem de tenir clar que en els casos de càstig, generalment no hi havia cremació ni enterrament dins les necròpolis. Quan es parla de la "devotio" o la "fides ibèrica", la qüestió és diferent, ja que el devot havia jurat vassallatge i lleialtat al seu cap. Per tant quan aquest moria, ell també estava obligat a morir. Per aquest motiu molts ho consideren un suïcidi voluntari o autoimmolació deguda a un compromís o contracte, tot i que s'hi poden donar moltes interpretacions. Ara bé, quan tenim casos de decapitacions o degollats amb cremació posterior, ja es pot pensar en un cas religiós de sacrifici o de ritual. Hi ha casos de suïcidis col·lectius i individuals durant les guerres. En aquells casos en que una persona sacrifica als seus familiars perquè no siguin esclaus, hem de parlar d'un altra tipus d'acció. També haurem d'examinar les qüestions penals en front dels càstigs corporals, o les amputacions de les mans, per humiliació i deshonra dels enemics. En totes les investigacions portades a cap per la Medicina legal, l'Arqueologia o l'Antropologia, el principal problema rau en la dificultat dels estudis científics, davant del costum ibèric de la cremació dels cadàvers, ja que la informació que l'estudi dels esquelets ens pot aportar, sempre serà limitada. Al llarg del present treball seguirem els estudis més actuals en aquestes qüestions, com són els d'O. Barrial, pel que fa al ritu del sacrifici; A. Pujol, sobre els cranis d'Ullastret; Vives i Miró, amb les restes de Montjuïc; J. R. Zaragoza, pels aspectes mèdics de la Geografia d'Estrabó; Barberà, amb les qüestions dels enterraments infantils; Agustí, en el tema dels signes de violència i lesions rituals, o Bermejo, per les abrasions dentàries i Corzo en el tema dels sacrificis infantils. A Dopico el seguirem amb tot el referent a la "devotio ibèrica", o a Marvin Harris en les qüestions de la mort; R. Olmos, en el tema de la dona en el sagrat, i a J. M. Reverte en totes les qüestions mèdiques i d'investigació. Quan es parla de sacrifici, hem de pensar amb les idees supersticioses, per arribar a entendre l'antiga antropofagia, que els autors clàssics citen en moltes ocasions (Herodot, Plini, Estrabó, César....), i està ben documentada des de l'època prehistòrica de les cavernes, podent ser de tipus guerrer , religiós o alimentari, pensant generalment que menjant la carn de l'enemic, es pot adquirir el seu valor. El sacrifici es presenta sempre com quelcom necessari per l'expiació d'una culpa, i normalment s'ofereix a un déu la destrucció de la víctima, que ells consideren transformació. En els sacrificis d'animals, cada cultura escollia uns determinats animals, segons el costum i el que representaven. Els possibles sacrificis humans entre els ibers, no ens han d'estranyar, ja que es practicaven en plena època històrica entre els egipcis, els grecs o els romans i entre molts pobles asiàtics. Arcadia, Leucade o Atenes, atenuaven la mala olor de la carn cremada, amb perfums... Cerimònies de ritus propiciatoris eren habituals en els temps jònics i homèrics, amb altars ben adornats i amb el foc ben encès i el sacrificant molt ben vestit. Música, cants i danses, mentre la víctima es cremava i després, sacerdots i assistents anaven menjant la carn... Els sacrificis romans d'època iberoromana, eren molt semblants i es donava mort a les noies vestals que havien perdut la virginitat, enterrant-les vives per enviar-les a la divinitat... En els sacrificis familiars, el sacrificant era el "pater familias" i en els públics els sacerdots i magistrats. La necessitat del sacrifici, era un dels dogmes principals entre els druides celtes, i cas de no tenir enemics per sacrificar, es sacrificaven innocents. Sobre els celtibers ens en parlen els clàssics, a causa del seu costum d'examinar les entranyes dels enemics o de conservar -en situacions difícils-, parts del cos de dones i fills per alimentar-se. Els fenicis, cartaginesos, palestins i gals, sacrificaven als nens i practicaven ritus molt sanguinaris. Totes aquestes cultures anomenades, van ser coetànies dels ibers. Per tant es fàcil entendre que alguna influència havien de deixar. El lloc per oferir els sacrificis podia ser el santuari o espais considerats sagrats, destinats al ritual o als sacrificis d'expiació. No cal parlar aquí dels sacrificis bíblics ni del cristianisme perquè són temes coneguts de tothom. Durant l'etapa ibero-romana el "pater familias," a més de ser sacrificador, també disposava de certs coneixements quirúrgics vinculats a les antigues creences màgiques i les conjuracions, davant casos de luxacions o fractures -que en les interpretacions, no es poden barrejar amb el sacrifici-, tenint en compte els descobriments fets al examinar les restes humanes, en els estudis osteològics, mètrics o anatòmics. Sacrifici és també banquet sagrat, després d'una acció sacrificial o un ritu de la llum -lustral- (rituals de purificació o de passar revista a les tropes un cop a l'any). Al Bages hi ha molts pobles que encara celebren les festes de la Llum, ara sota una aparença cristiana. Relacionat primer amb les costums sànscrites, vèdiques, armènies o irànies, tenia el sentit d'honra als déus per mitjà de les oblacions i les ofrenes, per mediació de reis i sacerdots sacrificants. El "mactare" llatí, segons el diccionari Ernout-Meillet es transforma en "matar". Gaius, (Ins. 4,28), parla del menjar ritual que segueix al sacrifici, la purificació lustral (febrer) o la il·luminació del Sol sobre la processó i l'autoritat que passa la revista de les tropes llatines i romanes. Plini, en els seus escrits diu que avorreix la ingestió de la sang dels gladiadors... Entre els ibers es troben pocs indicis de possibles sacrificis humans autènticament ibers, i molts d'animals amb representacions diverses. En aquest tema es pot llegir F. Marco Simón, que fa al·lusions a la qüestió de l'examen de les entranyes de les víctimes. Otto W. F. presenta l'antic sacrifici dels nens a Mykonos, Pornia o Beòcia i ens fa veure com es substitueix pel boc oví-capri, igual que modernament es substitueix per simbolismes. Sobre les danses rituals guerreres o de sacrifici, les lluites i els respectius músics, se'n poden veure imatges en les decoracions del Vas de Llíria o en les ceràmiques de La Serreta.



	En els poblats ibers, es fàcil trobar integrats en el poblat i els habitatges o habitacions, altars i llocs amb finalitats sacrificials, com a l'Alcúdia o Calafell. Pel que fa als sacrificis d'animals Joaquim Garcia Rosselló conclou que és factible parlar d'una estandardització amb una selecció de les edats de sacrifici i de determinades parts de l'esquelet, ja que quasi la meitat dels casos d'ovicàprits estudiats per ell, van ésser sacrificats en edat adulta. En canvi els suides (porcins), ho van ser en edat infanto-juvenil, fet que contrasta amb el context dels "sacrificis rituals," en que els petits animals acostumen a ser d'edats molt més immadures. Corzo i altres autors creuen que els sacrificis humans entre els ibers, es donen a partir de pràctiques heretades de l'Edat del Bronze o com a resultat de les influències celtes, púniques i després llatines i romanes. El cert és que a la mort d'un cabdill iber, es sacrificaven animals, celebrant-se banquets amb participació d'una part molt reduïda de la societat respectiva, apart del sacrificant i els servidors personals que li havien jurat vassallatge, que com sabem també havien de morir sacrificats. Terrero sospita que hi havia hagut antropofagia per motius màgics i ritus funeraris, introduïts de fora o per pròpia tradició dels mateixos ibers, basant-se en l'examen de les pintures de les coves, les figures votives o l'esfinx de Bocairent. Un bronze trobat en territoris fronterers murcians, ens presenta un sacrifici d'animals amb un sacrificador nu, amb ganivet a la mà dreta i una altra figura nua ornada amb collarets i torques com el sacrificador. També hi ha un recipient o pila circular i un personatge amb la mà sobre els animals i sense adorns. En el Museu monogràfic de l'Alcúdia (Elx), es poden veure objectes amb indicis de cultes sagnants, relacionats amb el sacrifici dels primogènits i amb el culte al Cap Tallat, així com un altar per aquest culte. Anna Pujol ens parla en el seu llibre del sacrifici fundacional o ritual domèstic, realitzat dins les habitacions dels poblats, enterrant part de l'animal en els angles de les habitacions i sota el paviment (normalment el crani i les potes), com en els casos de Sant Just d'Esvern, Calafell, Cerdanyola, Cabrera de Mar o Tamarit de Llitera que ampliarem en el capítol dels enterraments infantils sota el terra de les cases. Altres traumatismes intencionats s'han vist en les restes òssies de la Cova Freda de Collbató (Vives i Miró, 1991) i manipulacions dentàries a Puig Castellar, Castellnovo (Castelló de la Plana) i Ullastret, enteses com a manipulacions rituals de sacrifici i que comentarem més endavant. Les lesions intencionades rituals, també es podrien interpretar com a lesions de càstig. S'han estudiat dos casos d'home, amb lesions fetes a les mandíbules, utilitzant un instrument tipus navalla, descobertes en els poblats de l'Illa d'en Reixach i Puig de Sant Andreu. En el cas d'aquests dos homes, en el cadàver s'hi veu primer una decapitació o cap tallat i després les lesions esmentades, no havent estat practicat el ritus de la cremació ni l'enterrament a la necròpolis. A Savassona, en el terme de Tavèrnoles, sota l'església destaca la Pedra dels Sacrificis, gran pedra que presenta una canal horitzontal i forats tipus cassoleta que han donat peu a moltes creences populars sobre bruixeria i sacrificis antics o aquelarres, utilitzant la paraula del euskera. Junt a la Pedra s'hi ha documentat una ocupació ibèrica del segle III aC. i enterraments de Fossa des del Neolític iber, petrogrifs gravats per abrasió i repicats, una figura antropomorfa i signes cruciformes, ferradures i rodes solars. A la Ciutadella de Calafell, els arqueòlegs hi van trobar restes òssies de sacrificis fundacionals, el forat de l'estaca on lligar els sacrificats i un altar. La Pedra Gentil del dolmen de Vallgorguina també ens porta cap el mon de la bruixeria i les pràctiques esotèriques que durant la nit de Sant Joan, es continuen reunint en aquest lloc. A l'abric Agut de Capellades s'hi han trobat dents humanes soles i per altre banda, està ben documentat que els collarets de pedra verdosa que des de les mines de Gavà s'exportaven per via fluvial i marítima a diferents territoris, eren estimades pel seu valor màgic (Veure Museu de Gavà i Mines Neolítiques de Gavà). Tots els territoris de les diferents comarques gironines estan plens de monuments neolítics que ens parlen de creences i sacrificis preibers, degut als importants menhirs o pedres arques, dòlmens, coves i abrics, escampats per moltes poblacions tant de la costa com de l'interior. Mans tallades... En la qüestió del costum de l'amputació de les mans, segons les referències que en donen els escriptors clàssics en parlar dels ibers, tots coincideixen amb un costum ibèric practicat per la major deshonra i humiliació del vençut o dels presoners de guerra (Diodor, Apià o Estrabó a Geografia III, 3,6). La diferència amb les mutilacions dentàries és que aquelles -de vegades- es practicaven post mortem. En esteles i monuments funeraris de guerrers, s'hi poden veure junt a les inscripcions en llengua ibèrica, algunes aus i mans tallades, que representen enemics capturats o morts. Un exemple molt clar el tenim a La Vispesa de Tamarit de Llitera, actualment en el Museu d'Osca. Es tracta d'un monument funerari d'algun cabdill ibèric, amb inscripció en alfabet iber, i s'hi veuen les mans tallades dels enemics morts. Una molt bona reproducció es pot veure en el calendari del 1998 editat per la Caja de Ahorros de la Inmaculada, titulat "Los íberos en Aragón". A les diferents pàgines es poden admirar en gran format algunes de les troballes ibèriques del Cinca i La Llitera. El Dr. Juan Ramon Zaragoza de València, en el seu llibre sobre els aspectes mèdics de la península, basant-se en la Geografia d'Estrabó i la Història Natural de Plini, cita a Dioscòrides al parlar de les costums dels ibers lusitans i turdetans, dient que "son muy aficionados a sacrificios humanos", afegint-hi que examinen les entranyes sense treure-les, així com les venes del pit, comentant que donaven oracles palpant. Finalment explica que els ibers tallen les mans als presoners i dediquen als seus déus les mans dretes. De fet, el costum de tallar les mans es practicava per deixar els enemics inútils per la guerra. CAPÍTOL 7 EL CULTE AL CRANI: decapitacions o caps tallats, enclavats i trepanats Segons la investigació bibliogràfica realitzada, es desprèn que entre els ibers existia un ritual definit com a "Culte al Cap Tallat". En trobem detalls en ceràmiques i altres objectes, així com estris litúrgics per aquesta funció, referències d'autors clàssics, altars o ares de culte al Cap Tallat amb dipòsit ritual o d'ofrenes com les de l'Alcúdia, Illici o Calafell. En les troballes arqueològiques, el fet resulta evident en descobrir caps tallats, sense trobar la resta de l'esquelet. El cas dels dos homes de l'Illa d'en Reixach i del Puig de Sant Andreu a Ullastret, deixen clara una decapitació, lesions intencionades i enterrament sense cremació fora de la necròpolis. Aquesta circumstància fa pensar als científics en amputacions del cap i decapitacions punitives, religioses o rituals i de sacrifici. El mateix podem dir a Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet o al Turó dels Dos Pins. En les excavacions, queda bastant clar que existien algunes zones de culte relacionades amb el cap humà. La troballa de destrals neolítiques en el poblat de Puig Castellar, fa pensar a Bosch i Gimpera en alguna superstició de temps ibèrics corresponent al segle IV aC, ja que la necròpolis de Cabrera de Mataró és de la mateixa època. Segons Ana M. Muñoz, a l'Anatòlia, durant el Neolític també es troben cranis separats del cos i potser caldria tenir present la vinculació de l'Anatòlia amb els jonis i amb la Iberia Oriental. A Sant Martí Sarroca la imatge del déu Cernunnos s'associa amb els caps humans esculpits en pedra, tractant-se d'un monument relacionable amb la conservació dels cranis dels enemics, costum que, practicat inicialment pels celtes, era com una força sagrada que protegia de perills, tot donant salut, riquesa i victòries. Aquest monument de Sant Martí Sarroca, es pot veure al Museu del castell de la població, i és d'una importància cabdal. S'hi veu un guerrer i 6 caps tallats, a més d'altres adorns al seu voltant. En el Museu també hi ha una dotzena de molins manuals ibers de tipus domèstic, per moldre cereals, algunes ceràmiques, altres objectes com fussaioles de teler ibèric i dos forns de ceràmica ubicats en una finca privada, a més de la Venus ibèrica del Penedès, esmentada abans. Tot dels segles VI al I aC.



	Per molts les inhumacions de persones amb el cap tallat es, poden interpretar com a rituals o cultes, però també com a sacrificis o com a execucions, en les que intervenen idees de caràcter màgic o religiós referides al crani. Ramos Folqués, Rafael i Alfredo, van descobrir moltes d'aquestes relacions en els jaciments d'Il·lici, presentant aquests estudis en els seus treballs i en el Museu de l'Alcúdia i en el d'Elx. A la Catalunya Nord -Roquepertuse o La Cloche- s'han trobat petites urnes o reliquiaris on col·locaven els cranis, i també se'n poden veure d'enclavats i penjats amb grans claus. En territoris gals i celtes o ibers hi ha molts exemples a l'àrea d'Aix en Provence, tant de cranis clavats com d'escultures en pedra de cranis enclavats, semblants als caps tallats de Sant Martí Sarroca (Penedès), en aquest cas, acompanyats d'una divinitat i molts fragments de ceràmica ibèrica pintada. Alguns autors relacionen aquesta tradició amb la caça de Caps dels enemics vençuts com a escarment. Les creences dels celtes deien que l'ànima estava al cap..., i privant als enemics vençuts del seu cap, potser se'ls privaria de l'altra vida... Anna Pujol en els treballs publicats sobre la decapitació i posterior empalament de cranis humans, pensa també en els possibles enemics, segons les troballes de Puig Castellar i Ullastret, i dóna la mida dels claus en uns 20 centímetres de llarg, alhora que explica que els dos cranis trobats en una sitja prop d'una porta de la muralla del poblat d'Ullastret, travessats pel gran clau, mostren evidències d'haver estat primer decapitats, igual que els de l'Illa d'en Reixach. També descriu com els ullals i premolars inferiors havien estat llimats de manera intencionada, ja sigui per costums rituals o qüestions d'estètica. En el cas dels enclavats no es pot assegurar si es tractava d'execucions d'enemics o si anaven acompanyades d'un ritual d'exposició pública perpetuada, pel fet de trobar-se cranis enclavats a les muralles exteriors del poblat de Santa Coloma de Gramenet. De fet -tal com diu Ramon Manent-, l'enclavament és un dels sistemes d'execució constatats des de la Prehistòria. De tots és sabut que durant l'Edat de Pedra (6000 anys aC.), tant a Amèrica com a Europa, eren freqüents les trepanacions, especialment durant el Neolític, portant a cap intervencions en que no es perforava la cavitat del crani i d'altres que implicaven la ruptura del crani i la calota. La trepanació o perforació amb barrina, es practicava tant a vius com a morts, podent-se certificar mitjançant els estudis dels científics, que molts dels trepanats sobrevivien a les intervencions, degut a que mai perforaven l'os parietal, el que ens fa pensar també amb pràctiques mèdiques i quirúrgiques. Resulta difícil trobar una explicació clara a aquests fets, degut a que trepanaven tant a morts com a vius, el que, ens acosta més a pràctiques rituals relacionades amb els mals esperits que s'havien de treure del cap. S'han trobat tombes amb un sol crani i molts fragments de trepanacions amb forats centrals, com si fossin utilitzats com amulets. Franz J. Gall i altres frenòlegs han demostrat mitjançant la craneoscòpia que el culte al crani, ha existit fins els inicis del segle XIX en diferents llocs del mon. Tampoc resulta estrany, pensar en trofeus de victòria. La trepanació és la perforació del crani amb extracció d'os, practicada en territoris ibers des del Neolític i també a l'Edat del Bronze o pre-ibèrica. Està clar que les persones que practicaven aquesta cirurgia havien de ser gent molt experta: metges, sacerdots, xamans... Aquestes costums podrien venir de pobles asiàtics, orientals i en concret de jonis, massaliotes, grecs , fenicis o bé dels ligurs, si pensem que entre els ligurs pirenaics hi havia molts gals, com entre els celtibers i ibers hi havia molts ligurs provinents de tots els Pirineus peninsulars. Algunes explicacions les podem trobar en les necròpolis de Cabrera de Mar o de Rubí, i en l`extens treball de Ferran de Sagarra i de Siscar publicat el 1905-1906 en el Butlletí de la Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (Tom III), que dirigia Francesc Carreras i Candi. Els dirigents de la confederació ibèrica i de les seves assemblees, entenien en tot allò del fet religiós de les diferents localitats mancomunades, i per tant en els aspectes vinculats a la qüestió del sacrifici. Mateos, Etxeberría, Molano o De Alvarado entre altres, creuen que la finalitat d'aquestes costums -tot i tenir relació amb els enemics i la guerra-, podria ser màgico-religiosa, especialment si no es troben signes de cap patologia ni traumatisme -com l'espondiloartrosis-, tan habitual durant l'època ibèrica. Una prova més, serien els descarnaments post-mortem intencionals, localitzats en els diferents estudis científics. Es podria pensar en problemes neurològics, com a conseqüència de fractures que podrien provocar la necessitat d'alguna trepanació acabada en processos infecciosos i altres patologies descobertes en les proves ortopantomogràfiques de crani sec i en les teleradiografies. S'han trobat cranis trepanats, tant masculins com femenins, i tant en edat adulta com juvenil, tenint en compte els paràmetres d'esperança de vida d'època ibèrica. Assumpta Aragall, en els seus llibres ens parla de les trepanacions de la cova de la Bòfia de Sant Jaume (Solsonès) on es van localitzar 19 cranis humans i 19 de gos, i descriu malalties i traumatismes contundents provocats per armes. Ella situa l'esperança de vida d'aquella època en un màxim de 40 anys i excepcions contades en els 60, fent-nos veure que en el Solsonès-Alt Cardener hi havia hagut una forta concentració de gent del centre d'Europa, que es van barrejar amb els ibers i que practicaven trepanacions amb finalitat màgico-ritual i no quirúrgica, que també confirma D. Campillo, Joan Santacana i Maria Camino, al parlar-nos de les trepanacions post-mortem, junt als vasos funeraris d'ofrena. Els habitants de Riner (Solsonès), explotaven la mina de coure del poblat i també practicaven la trepanació amb finalitats màgiques. Un trepanat braquicèfal curvo-occipital al parietal dret va aparèixer a la Torre d'En Cornet de Sallent, mentre Bosch i Gimpera el 1919 trobava a la Cova Joan d'Os de Tartareu, un mesocèfal d'uns 20 anys -masculí-, amb moltes perforacions, en aquest cas provocades per un tumor maligne, el que seria un bon exemple de paleopatologia amb aplicació de trepanació com a cirurgia. La trepanació cranial a nivell antropològic va ser un descobriment del francès Paul Broca (1824-1880), començant el seu estudi amb un crani precolombí trepanat. Restes esquelètiques trepanades, que sempre distingirem de les del cadàver -en aquest pas de cadàver a esquelet-, estudiades per ell, es poden veure en el Museu Broca i en el Museu de París. Alguns dels millors treballs sobre cranis trepanats del nostre territori són els realitzats pels laboratoris del Museu de Solsona amb els cranis trobats en diferents poblacions del Solsonès i ara exposata amb molta cura en el Museu Diocesà de Solsona, que val la pena visitar per la seva especialització en prehistòria i cranis trepanats. El fet de trobar cranis que han sofert alguna intervenció especial, o restes de crani que utilitzaven per omplir forats dels murs o en altres llocs, sense cap marca de cremació i amb mostres de descarnacions, i sense objectes associats de tipus personal ni ofrenes, ens fa creure en actes de punició o de sacrifici. El cas de Montjuïc, el de Collbató, Burriac, Ullastret, Puig Aguilar o el de la Serra dels Almors, que Vives i Miró refereixen, en són proves contundents, ja que quan un cadàver no es crema és per algun motiu especial, com són les excepcions punitives intencionades. Pel que fa a les restes que es troben escampades i en desordre en determinats jaciments, intriga el fet que són restes que tampoc havien estat cremades, i que es troben en l'interior de sitges, de pous o al costat del riu, que de fet revelen una actuació diferent amb aquelles restes molts cops escampades. Dins la temàtica del culte al crani o al cap tallat, s'ha de dir que generalment les trepanacions no eren pòstumes a la mort i que en molts territoris peninsulars, sempre han existit costums i tradicions religioses molt antigues, a l'entorn de les relíquies de cranis que a partir del cristianisme -tant de caire romà, com visigot i bizantí-, es transformen en un culte ritual dels cranis o relíquies de sants, relacionable perfectament amb els cultes ibèrics al crani o al cap tallat. A l'església de Sant Miquel, dins l'entorn de l'antiga Ègara en l'actual Sant Pere de Terrassa (conjunt visigòtic), junt a l'altar del subsòl de Sant Miquel també s'hi guardaven relíquies de sants en els primers anys del cristianisme. Aquest altar del subsòl de Sant Miquel, és una cripta amb passadís cap a altres llocs o com a sortida privada -actualment tapada-, que servia segons Josep Puig i Cadafalch, de capella funerària per guardar-hi les relíquies. Puig i Cadafalch també creu que tots els entorns d'Ègara havien estat un lloc funerari, amb panteons per venerar als déus antics, mentre la població encara no era tota cristiana. Durant les investigacions fetes per ell el 1906, va descobrir que Sant Miquel estava enllaçat amb la Basílica per un pas porticat, seguint el sistema de construcció siríac. A moltes esglésies s'hi conservaven reliquiaris amb cranis de sants, que el dia de la seva festa eren portats en processó a llocs de romeria o a fonts i deus per conservar les propietats curatives de les seves aigües. Hi ha casos en que es deixava el crani dins de l'aigua fins que s'acabava la sequera, altres en que rentaven el crani amb aigua de l'última tempesta i altres ritus per l'estil, que tant es donaven a Iberia com a Euskadi o en altres llocs de la península. En les "Actas del II Congreso Nacional de Paleopatologia de València, Octubre, 1993 i 1996 de la Universitat de València" (llibre localitzable a la biblioteca de la Universitat de Girona), es pot trobar informació més amplia dels autors M. Villalaín i J. D. Gómez Bellard i altres. Actualment els estudiosos del tema dels enclavats, arriven a la conclusió de que aquests cranis enclavats son els dels liders i responsables ibers de la resistència del poblat, considerant que van ser decapitats, enclavats i penjats en las seves pròpies muralles pels legionaris romans després d'incendiar i aniquilar els respectius poblats, comprobant-se que tots els cranis enclavats son posteriors a la repressió romana. En quant als trepanats l'únic que hi podríem afegir com a conclusions últimes dels egiptólegs, és que aquesta pràctica de cirurgia ibèrica, no era coneguda entre els egipcis. Aixís ho confirma l'egiptòleg de la UAB Josep Padrós.



	CAPÍTOL 8 ALTRES MANERES DE MORIR Un lloc important el va ocupar l'enverinament amb vegetals, ungüents o per enverinament intencionat de les aigües. Dioscòrides diu que l'enverinament en època antiga formava part de la vida diària de tots els pobles. La prevenció és difícil, ja que es pot aplicar a la sopa o a qualsevol menjar o beguda. Per eliminar el gust agri hi afegien sucre, i herbes aromàtiques per la mala olor. Com a conseqüència, van néixer els antídots i altres remeis, però el més famós coneixedor de verins de l'antiguitat va ser Mitrídates VI Eupàtor (121 al 64 aC) que era rei d'El Ponto i experimentava amb esclaus les diferents substàncies i els seus remeis i antídots. En aquest apartat podríem parlar també del canibalisme originat en el Paleolític, en base a menjar ritualment parts del cos humà. Pels escriptors clàssics, sabem que els ibers no eren temorosos de la mort. Titus Livi escriu que tret dels càntabres, cap poble va donar tanta feina als generals romans com l'iber. A vegades una tribu ibèrica sencera es suïcidava: homes, dones i nens, abans que sotmetre's a l'enemic, ja que eren molt afectes a la seva terra, motiu pel qual no anaven a fer conquestes en altres territoris. Per tant el suïcidi formava part de l'entorn ibèric en determinades circumstàncies, com és la por a l'esclavatge. Un exemple concret el tenim a Sagunt (País Valencià), amb el suïcidi de dones i fills (normalment degollats), per no ser esclaus dels romans o dels cartaginesos (Plini Història Natural, VII, 35, Destrucció de Sagunt per Aníbal). La dona ibèrica estimava la seva terra i no volia ser dominada ni colonitzada. Apià, Diodor i Sèneca, expliquen com les dones es suïcidaven llençant-se des de llocs alts, altres es penjaven o es degollaven junt amb els seus fills, per no caure en mans dels cartaginesos. La mort de la dona per guerres o setges està ben documentada. Estrabó, Plutarc o Apià, donen referències so bre la guerra i el suïcidi de les dones en els setges de poblats i ciutats, dient que portaven armes i morien lluitant. Algunes eren capturades (Apià 72), esclavitzades, empresonades i martiritzades o mortes, fets relacionables amb el matriarcat iber i les amazones, ja que les dones ibèriques, molt sovint ajudaven als homes en algunes tasques de la guerra i en la construcció de muralles defensives, transport d'armes, etc. Segons Magie al parlar d'esclavitud entre els ibers, cal esmentar que molts presoners eren crucificats pels romans, o venuts com esclaus per treballar sempre més com a tals, tot i no ser la seva condició anterior. Segons Ruiz y Molinos (1993), els esclaus agafats durant les guerres, no podien ni tan sols ser enterrats en les seves necròpolis. En veiem exemples en el Setge de la ciutat de Vic (Ausa) l'any 218 aC, portat a cap per Gneu Corneli Escipió -setge que va durar un mes segons la descripció de Titus Livi-. Els ausetans van haver de pagar un important tribut i el cap iber Amusic va haver de fugir. Al parlar de guerres i maneres de morir, cal fer esment a la falcata ibèrica, arma i signe ritual al mateix temps, que després van adoptar els romans. Les fletxes i l'arc formen part de l'armament iber, trobant-se amb bastant profusió entre els aixovars i enterraments. Aristòtil (Política, 13/24), atribueix als ibers el costum de clavar al voltant de la tomba tantes puntes de llança com enemics hagués matat el difunt (Polibi VII, 2, 5, segons Schulten). La punta de llança surt en les monedes de Cosse (Tarragona) i Laye (Laie, Barcelona), en les làpides de Calaceit i en diferents ceràmiques i esteles. Juan R. Zaragoza, Fletxer i Pericot, en parlen en els seus treballs. Com a casos de possible suïcidi, es podrien citar també els coneguts d'avortament i anticoncepció intencionats, en mares gestants, part, enterraments infantils a les cases, etc. L'efígie coneguda com a Ídol del Part, descoberta a Elx, és ibèrica i representa el procés d'un part al viu, una de les més antigues representacions iconogràfiques d'un part, segons García Donato. Queda molt clar que abans de la dominació romana, la societat ibèrica tenia molts trets del matriarcat antic encara vigent, sobretot en els aspectes de família, sexualitat o reproducció, especialment abans d'entrar de ple en el patriarcat romà. Estrabó també refereix el costum ritual de "la covada," que practicaven els càntabres, on la mare, després del part, és substituïda pel pare en el llit, com a forma d'acceptació i reconeixement del fill, i que no sabem exactament si es practicava entre els pobles genuïnament ibers per falta de proves documentals. Segons Jullian, la covada recorda el matriarcat i és el darrer vestigi del conflicte entre els nous drets del pare i el poder de la sang maternal que era llei en les antigues civilitzacions. El plafó de terracota trobat a La Serreta d'Alcoi, guarda relació amb el matriarcat, al veure's imatges de la mare amb els seus fills. De fet de la família matriarcal, es va evolucionar cap a la patriarcal. Ell diu que els ligurs preibers, sí que practicaven aquest ritus durant la primera Edat del Ferro ibèrica, essent fàcil que la tradició ligura continués entre els ibers. Els ibers cap al segle VII aC., en els territoris de l'actual Catalunya i especialment a l'interior, van ser un poble molt barrejat amb el Ligur. Bosch i Gimpera cita com a noms ligurs els de Roses, Alba, Iluro (Mataró), Dertosa (Tortosa), Bergion (Berga), Balasc, Tabascan, etc. La "devotio" o la "fides ibèrica" -tal com l'anomenaven els romans, que també la van adoptar-, és realment una forma de suïcidi o mort pactada. La "devotio", és la mort del devot, si el Cap a qui es jura com esclau, moria. És, doncs, segons Dopico, un sacrifici que molts volen considerar un suïcidi voluntari, però que en tot cas entraria en el camp de l'autosacrifici per lleialtat pactada. Més aviat seria una mort amb resignació pel pacte existent. Potser entre les diferents maneres de morir, sense voler entrar en detalls minuciosos coneguts de tothom i ampliables en qualsevol enciclopèdia, hi ha el tema del " Vampirisme " que científicament s'identifica com una paleopatologia de tipus zoonosis específica, comprensible només com formant part de manifestacions reals de perversió insana, criminal i sanguinària, pròpies d'alguns individus a totes les cultures. La paraula vampirisme, només té un sentit metafòric. A nivell religiós els sacrificis, la sang i la carn de persones, animals o divinitats, són idees molt utilitzades, tant a l'època ibèrica, en el Vell i el Nou testament, com a les diferents religions i en les creences gregues i romanes. Els rituals a Mitra o el canibalisme en són exemples quan parlem de màgia, religió o terapèutica entre els escites, els indoeuropeus, les cultures africanes, etc. Es poden buscar connexions antigues entre el vampirisme i la ràbia, les pràctiques xamanístiques i la religió en tot l'àmbit euroasiàtic. Es pot ampliar aquest tema amb les opinions de Gómez J. M. Tabanera, antropòleg historiador o amb les mèdiques de Gómez Alonso, J. (Revista médica Jano 1982. Rabia y vampirismo). Per acabar diré que a més de la mort natural, hem de tenir present la mort per qüestions rituals o per "selecció ritual". L'esperança de vida en temps ibèrics, sembla que en conjunt es pot establir cap els 32 anys, fixant-se el límit de vellesa entre els 50 i 60 anys. Un altre apartat el formen les morts violentes -accidentals o expresses-, els accidents, els càstigs, els rituals i les inhumacions involuntàries, tal com ho assenyala Arteaga. CAPÍTOL 9 EL RITUAL FUNERARI DE LA CREMACIÓ: Les restes cremades El professor José Manuel Reverte Coma, ha estat el pioner en els estudis de restes òssies cremades, de necròpolis ibèriques peninsulars. Professor del Laboratori d'Antropologia Forense i Paleoantropologia de l'Escola de Medicina Legal de la Facultat de Medicina de la Universitat Complutense de Madrid, les investigacions que va portar a cap, són molt nombroses i per tant impossibles de descriure aquí. Durant les pràctiques i la visita que vaig fer l'any 2001 amb els alumnes i professors del curs de la UNED sobre els ibers, a més de visitar aquest laboratori i el seu museu, vàrem poder examinar restes cremades de diferents necròpolis ibèriques de Catalunya i veure els efectes del foc, comparant aquestes restes amb les d'altres esquelets actuals que no havien sofert cremació. Actualment hi ha molta bibliografia escrita pel professor Reverte, per Manuel Santonja Alonso, Emeterio Cuadrado (excavador), Juan José Blánquez i altres que he seguit pel desenvolupament d'aquesta temàtica. La cremació dels cadàvers era un costum propi dels ibers genuïns (o pobles no indoeuropeus), que no practicaven els pobles indoeuropeus de la resta peninsular (celtes, celtibers). Tampoc la practicaven els fenici-púnics, cartaginesos, etc., establerts en el sud peninsular). La cremació es realitzava a una temperatura que podia arribar als 850 o 900 graus centígrades, idònia per cremar el cadàver i fer desaparèixer les matèries orgàniques. Els aixovars i altres matèries inorgàniques, apareixen deformats o alterats. Els ossos presenten una pèrdua de volum, es contrauen i surten esquerdes, estries i fractures que es poden confondre amb manipulacions voluntàries, si l'examen no és fet en laboratori per persones expertes. Segons Reverte Coma aquestes alteracions podrien dificultar les posteriors medicions. El foc a les pires es feia amb fusta del mateix lloc, normalment alzines i roures.



	Els estudis antropològics i paleopatològics de les restes òssies cremades, fets pels científics especialistes en aquests temes, han servit als estudiosos per poder entendre i interpretar aquests tipus de coneixements sobre les restes cremades (neurocrani, calota, esplanocrani, ossos llargs, mides, determinació de cossos estranys, tipus de carbó, pols, terra, pes total, color, sexe, edat, tipus, patologies, lesions i manipulacions, alimentació, signes degeneratius, traumatismes, tipus de cremació de les restes, ossos d'animals, etc. i qüestions referents a la pira funerària, el material combustible utilitzat, el tipus de combustió o les impregnacions d'altres materials). Amb aquestes investigacions i l'estudi de les parts menys cremades, es pot arribar a conclusions molt importants per completar els estudis dels pobles ibers. Segons Hawkes, Almagro Gorbea, G. , Sopeña i altres, es pensa també en una celtiberització de determinats territoris (cumulative celticity), que explicarien el costum celta de l'exposició de cadàvers, perquè fossin devorats per aus i animals, sense haver practicat la cremació ni l'enterrament. Segons Silio Itàlico (Pun. I, 3, 340-343), està clar que els ibers cremaven els cadàvers i que en canvi per les cultures celtes i celtibèriques dels altres territoris peninsulars, era considerat com un fet criminal. Els pobles celtes havien introduït el costum de la incineració. Segons Joaquim Botet i Sisó, el sistema iber i pagà de la cremació dels cadàvers, va extingir-se durant el segle V, amb el cristianisme. La nova situació sense cremacions, va comportar uns fets nous, provocant unes èpoques de grans epidèmies ben conegudes de tots. Les necròpolis amb més tombes de cremació són les d'Enserune, a la Catalunya Nord, amb unes 500 tombes, les de Sabadell amb varis milers, Cabrera de Mar, Santa Coloma de Gramenet, Sant Feliu de Guíxols, Rubí, Gavà, Tornabous i moltíssimes per tota la província d'Alacant, València, Castelló de la Plana i un llarg etcètera. Especial interès mereixen per la riquesa del seu aixovar, els poblats de Burriana i la Vall d'Uxó a Castelló de la Plana. La cremació dels cadàvers respon a un complex ritual funerari religiós que també comporta una sèrie de normes de tipus higiènic, que posa de manifest la religiositat ibera, tractant-se de rituals semblants als de caire dionisíac. Durant el Congrés internacional "Els ibers, prínceps d'Occident", es van celebrar una sèrie de conferències, actes i taules rodones per debatre entre altres la feminització del ritual funerari en la cultura ibèrica, els espais de culte i territori, l'anàlisi d'un espai de frontera o dels enterraments múltiples... En parlar dels rituals de cremació, cal pensar també en les diferències entre sexes i nens o en les excepcions en els casos d'inhumació, mutilacions prèvies, manipulacions de cranis o inhumacions de nens en cases. El ritu de la cremació dificulta els estudis de les restes òssies, tot i que encara es poden reconèixer algunes patologies. En aquells casos en que trobem ossos no cremats, pensem en una diferència social. El ritual de la cremació s'ha d'entendre com a cerimonial fúnebre, o sigui dins el mateix context en que ens ho presenten les tombes i els materials descoberts, amb dibuixos i pintures en ceràmiques, vaixelles, esteles, etc. i en diversos materials dels aixovars. En el Vas de Llíria veiem escenes de dansa i música, en el d'Oliva una dona amb llança i escut, a la necròpolis del Turó dels dos Pins cremacions múltiples de fins 7 persones i en altres, imatges de parelles eròtiques, cares femenines com la de la timatèria de Verdú i llànties, ciriers o tulipes amb decoracions diverses. Les poblacions més antigues, enterraven els morts en coves o en sepulcres. Després amb les influències indoeuropees de la incineració , cap a l'any 1.200 a. de C., ja tenim proves que els ibers ilergets havien adoptat el ritual de la cremació, diferent del d'incineració, seguint també sistemes diferents d'enterrament, iniciats en l'anomenat dels Sepulcres de Fossa, peculiar i propi dels nostres territoris. En general mitjançant els estudis científics de cremació, podem arribar a determinar el sexe, l'edat, la talla, la tipologia, el ritual i les tècniques de cremació, a més de totes les qüestions mèdiques i patològiques. En molts casos només trobem enterrats amb ritu de cremació a l'elit del poblat, ja que la proporció de número de tombes i els rics aixovars ho demostren clarament. Els aixovars també es poden valorar segons els vestits, els adorns i el tipus de cremació, que pot ser ritual o senzillament de tipus culinari, pel que fa al procés utilitzat. Els ossos després de cremats, poden haver estat refredats, rentats i nets, sense deixar restes de cendra ni terra. Un apartat especial mereixen els nens, ja que generalment no se'ls aplica el ritus de la cremació. La cremació en general presenta molts problemes als investigadors, per l'explosió dels ossos de la calota cranial -a causa de l'acció del foc de la pira funerària-: les restes de pigment vermellós entre els fragments de la calota, senyals dels arrossegaments post mortem, restes en vies de sinostosi, fragments de calota sense dents, porcions petroses, etc. En l'esplacnocrani tenim mandíbules fracturades per l'acció del foc, taques, parts calcinades, esquarteraments i diferents efectes de combustió incompleta entre altres. CAPÍTOL 10 LES NECRÒPOLIS I ELS SEPULCRES DE CREMACIÓ El Neolític preiber es representa amb un tipus peculiar d'enterraments, els Sepulcres de Fossa, propis només dels nostres territoris (5000 al 2200 aC.). Més tard i per influències exteriors es troben en alguns llocs com La Pobla de Segur o Terrassa, vasos campaniformes i enterraments d'incineració. També hi ha enterraments en coves, com a Salomó, Bor o Bellver de Cerdanya, fins arribar als enterraments del megalitisme amb monuments funeraris col·lectius i grans blocs de pedra, arribant fins l'Edat de Bronze, precursora de la del Ferro ibèric. Durant el Paleolític es construeixen els grans sepulcres de corredor, galeries cobertes i cistes. Arribem a l'Edat del Bronze (1800-800 aC.), amb diferents canvis, que ens portaran el costum de les cremacions ibèriques, (Època ibèrica a partir segle VII aC.) i de les incineracions entre els pobles celtes i celtibers peninsulars. També entrarem en l'etapa del Ferro. (En principi considerem els celtibers com a cultura celta de llengua celta, però inicialment amb influències ibèriques a les àrees de frontera. Després aquestes influències seran ampliables a més territori i l'adopció del alfabet iber en alguns territoris celtes peninsulars, farà sorgir el nom de celtiber i Celtibèria). Simultàniament a les costums pròpies dels ibers en els seus territoris dels actuals Països Catalans Continentals, entre les comunitats celtes (Can Missert de Terrassa en seria un bon exemple), arribades en territoris ibers, es comprovarà la pràctica de la incineració, tot i que els pobles que aniran conformant la Iberia Occidental genuïna, passaran dels Sepulcres de Fossa als Sepulcres de Cremació, com a únic ritual autènticament ibèric, sense sofrir variacions, i present fins l'època romana, com a únic ritual de tots els pobles ibers. Encara que després anirem desenvolupant el tema de la cremació, recalco que va ser un ritual funerari present durant tota l'època ibèrica i que no hem de confondre amb el ritual celta de la incineració. Els ibers cremaven els cadàvers amb vestits, joies i adorns, en una pira amb combustió de fustes, guardant les cendres i restes òssies en una urna ceràmica o en gerres i cistes, junt a l'aixovar, aliments i begudes, a més de les vaixelles trencades ritualment. Els enterraments, tant en el Neolític (Sepulcres de Fossa) com en època ibèrica, s'organitzen generalment en necròpolis, tal com es pot veure a gran quantitat de jaciments excavats a tot el Vallès. Les urnes per les restes, podran ser amb decoració o sense, amb tapa de pedra o de ceràmica, pintades o no, i els aixovars a més d'adorns i joies, poden contenir fusaioles, sivelles de cinturó, pectorals, agulles, campanetes, ganivets, falcates, armes, eines, vestits i un llarg etcètera que ens permetrà estudiar amb detall tots aquests materials per a una millor comprensió de la societat ibèrica. Una de les qüestions que estan clares, és que no totes les persones d'un poblat, tenien dret a ser enterrades en el mateix lloc, com ens mostren les diferents proporcions entre sexes, classes socials i altres diferències, ben documentades amb les excavacions i els estudis posteriors portats a cap pels diferents especialistes. En general es pensa que les necròpolis eren destinades a gent de categoria social superior i els altres, segurament serien enterrats fora de la necròpolis, en llocs diferents o senzillament no s'enterraven. Quan parlem d'enterraments, caldria recordar que tenim el sistema d'inhumació, el d'incineració i el pròpiament iber o de la cremació del cadàver, amb casos especials de mutilació prèvia o post mortem (cranis, dents, mans....) i també el sistema d'inhumació, en poblats o llocs necrolàtrics però no en necròpolis.



	Un cas apart és la inhumació -generalment de nens-, dins de les cases i que desenvoluparé en un capítol especial per aquest tema. El ritus o procés de la cremació es composa de les següents etapes: -Preparació i construcció dels forats, cistes o tombes i dels materials necessaris; -Conducció del cadàver al recinte necrolàtric, processons, etc. -Preparació de la pira o del foc a terra o en un petit pou i llenya necessària. -Cremació del cadàver vestit i junt amb el seu aixovar durant unes 24 hores. -Recollida de les restes i l'aixovar i conducció cap el lloc de l'enterrament o tomba. Enterrament. -El cerimonial comportava banquets, dansa, combats, lluites, música i sacrificis, segons les costums de cada tribu comarcal. -Segons la categoria, es construïen monuments i esteles funeràries. Les necròpolis eren extramurs del poblat o en muntanyes properes. -La vaixella utilitzada durant el banquet era trencada ritualment i enterrada. -Les restes de cendra i ossos eren dipositades a la tomba, dins un vas ceràmic, cista de pedra, urna cinerària o gerres. -També era costum deixar els ex-vots en els santuaris. -Les armes eren doblegades abans de ser cremades. -Aristòtil explica el costum iber de clavar al voltant d'algunes tombes de guerrers, tantes puntes de llança com enemics morts. (Aristòtil, Política, 1324). -A l'àrea ibèrica genuïna (Països Catalans Continentals), no es donaven els casos dels territoris iberitzats dels sud cartaginès, amb enterraments sumptuaris, fins i tot amb càmeres subterrànies, monuments escultòrics o torres estela que de fet són de tipus orientalitzant. Tots els rituals d'enterrament palesen les creences religioses segons cada sistema cultural i ens permeten un apropament més fidedigne a totes les tradicions, a partir del sacrifici del fill primogènit d'èpoques anteriors. Amb l'examen de tots els materials trobats i els escrits clàssics, s'ha pogut descriure com els soldats dansaven al voltant del mort en l'enterrament de gent important, com desfilaven els genets al so de la música, que alguns recitaven poemes i que es lluitava per parelles damunt del sepulcre. També s'han estudiat homenatges als guerrers, mitjançant esteles funeràries que representaven al mort, envoltat de llances que significaven els enemics morts o inscripcions en sepulcres contra el mal i els violadors de tombes. En general hi ha poques tombes de dones, especialment de riques, i en molts casos són dones enterrades amb els seus fills petits o neonats, pensant-se també en avortaments. Molts difunts eren exposats als animals depredadors o deixats en el riu i el mar. Moltes d'aquestes dades s'han pogut obtenir en base als estudis dels metges forenses, que han investigat els ossos i els materials cremats. Pel que fa a les qüestions tècniques sobre la cremació, podem dir que es poden donar diferents casos, especialment: cremació sense reduir els ossos a cendres, sense utilitzar urna per les restes, cremació en forats o a terra, en la pròpia tomba i cobrir, en forns o ustrinum i després enterrats en altres llocs especials, també amb foguera comuna o en alguns casos incineració, o sigui, reduint els ossos a cendres i enterrant amb el sistema de Camps d'Urnes o "urnenfelder", no pròpiament iber. El costum més habitual és la cremació del cadàver en la pròpia tomba, cobrint la pira amb terra, tancant i recollint les restes per ser enterrades en el lloc previst. Les sepultures acostumen a ser forats o "loculi" de forma oval o de vegades amb un túmul de terra i pedres. Alguns autors pensen en alguna orientació preestablerta del cadàver, seguint la trajectòria solar i amb col·locació especial del aixovar, però aquests són dos punts amb poquíssima informació i sense cap confirmació fidedigna. Segons Adroher i altres, les sitges abandonades eren reaprofitades com a tombes, tant per animals com persones, o per dipositar-hi ofrenes votives o per altres activitats domèstiques. L'estudi de les necròpolis és, doncs, la clau per poder comprendre la societat ibèrica. Normalment les sepultures es troben sobreposades en diversos nivells, bastant acumulades i en un aparent desordre. A les figures sedents, com les Dames Sedents de l'Alcúdia o la Dama d'Elx, en l' orifici que porten al darrera del tron, s'hi han trobat cendres i ossos cremats, com si es tractés d'un reliquiari. En relació a la falcata, per les inscripcions i dissenys que porten, s'ha pogut determinar que a més de les connotacions militars, en tenia també de rituals, sacrificials i necrolàtriques. Crec que cal advertir que tant els celtes com les tribus celtes dels celtibers, no van utilitzar tombes fins després de la romanització, no existint anteriorment ni inhumacions ben definides ni enterraments de restes incinerades, dipositant els cadàvers en els rius, pantans, llacs i mars, tal com ho demostren les troballes de restes en el Tàmesi i altres rius. També deixaven les restes a l'aire lliure pel consum dels animals, tal com ho certifiquen les ceràmiques celtibèriques (José Luis Maya i Richard Harrison). Juan José Blánquez Pérez , en el seu llibre sobre la formació del món ibèric en el sud-est de la Meseta (per Schulten la "Die Meseta Kulturen" o per Carreras Candi la "Keltiké"), ens parla dels territoris de pas i de pont seguint el Camí d'Anníbal, la Via Heraklea o Herculea i Augustea, en les que durant tot el seu recorregut anem trobant en territoris de frontera, una sèrie molt important de poblats i necròpolis ibèriques, fora dels territoris ibers genuïns, i que van ser l'inici de l'expansió de trets culturals ibers cap a altres llocs peninsulars, fent que el nom d'Iberia, es generalitzés entre els autors clàssics per designar la península. El mateix va passar en els espais fronterers del Cinca, Terol, Osca, Albacete o Múrcia o en el recorregut de la Via Augusta, quant va ser allargada fins a Cadis -des de Tarragona-, en el sentit nord a sud. Per aquest motiu, a la costa -després d'Alacant-, no es troba cap poblat iber. Crec que a molts autors, historiadors i científics especialistes en el tema ibèric -tant antics com actuals-, els ha creat molta confusió el fet que el grec Himilco en el seu Periple, utilitzés el nom de "ibar", "ibai" o "iber" (que tant en euskera com en llengua ibèrica vol dir riu, país o lloc del riu), tant per designar els territoris genuïnament ibers, com per designar el riu Ebre o el riu Guadalquivir, fent servir el mateix nom tant per un riu com per el País, creant-se l'inici de la gran confusió de confondre la Iberia Occidental genuïna, amb els territoris libi-fenicis, púnics o cartaginesos del sud peninsular, propers al riu Guadalquivir. Potser també ha influït la voluntat política de voler crear un origen únic i homogeni per tota la península que justifiqués la realitat estatal, amagant el fet que fins el 714 Tarragona va ser la capital de la regió autònoma d'Iberia dins la Monarquia Visigòtica, i Cartagena la dels territoris del sud peninsular. Tornant a les necròpolis, no podem confondre, doncs, els enterraments ibèrics, amb els púnics o cartaginesos del sud andalús, (excepció feta dels territoris propers a Gibraltar que ja eren celtes), amb unes altres tradicions incineradores pròpies dels grups més meridionals, gestades en el que coneixem com a mon tartèssic o de procedència fenícia orientalitzant, tot i que després, es pogués iberitzar en part, naixent la Turdetània. Per aquest motiu alguns escriptors parlen de les dues ibèries peninsulars, la genuïna u Occidental i la turdetana. Pierre Paris toca el tema àmpliament, situant-se específicament en les troballes del segle IV aC, explicant les "ustrines" on els cadàvers són reduïts a cendres o l'ustrinum com a lloc de la cremació, i el "silicernum" com a banquet de després del funeral, les pàteres (kylikes), els túmuls i els empedrats tumularis per cobrir o delimitar i assenyalar el lloc de l'enterrament, per futurs homenatges, rituals o activitats votives, tot citant De Motos, Presedo, A. Gorbea, Cuadrado, Tarradell i Mangas, que també ens parlen dels túmuls principescs orientalitzants del sud andalús. Podríem afegir-hi que les influències centroeuropees anteriors al Bronze final i Hallstatt, van proporcionar algunes de les combinacions descobertes entre la inhumació, la incineració, la cremació ibèrica i altres costums hel·lenitzants.



	Els enterraments ibers i les necròpolis de tot tipus, les tenim molt ben representades a tot Catalunya , País Valencià, Vall d'Aran i Andorra, però molt especialment en els territoris alacantins. Potser les necròpolis més importants, serien les de Barcelona, Sabadell, Cabrera de Mataró, Perelada, Empúries, Ullastret, El Vendrell, Alcanar, Tortosa, Santa Bàrbara, Amposta, Gandesa o Vallfogona de Balaguer, junt amb les d'Issona, Guissona i Arbeca. Llocs especialment interessants per visitar, podrien ser: La Serreta (Alcoi), Moixent, La Bastida, El Puig, Molà d'Orró, El Molar, Los Villares, l'Albufereta, Manisses, Guardamar del Segura, Corrral de Saus, Elx, l'Alcúdia, Tarragona o Amposta.... A Empúries la necròpolis Parallí, lluny del nucli colonial grec, amb la necròpolis Martí o la de les Corts -utilitzada en el segle III aC-, són interessants pels canvis de ritual que podem veure a cada època. A Gandesa, en la necròpolis de Coll del Moro tenim enterraments de tipus tumular que l'amic i arquitecte Àngel Muñoz va descriure en la seva memòria sobre l'aixecament d'aquest poblat. A Barcelona els descobriments de la necròpolis del poblat laietà del Guinardó van ser molt interessants. Altres llocs amb necròpolis que val la pena visitar podrien ser Santa Perpetua de Mogoda, Pinyeres-Batea a la Terra Alta, Zucaina a Castelló, Vilanova i La Geltrú, Cerdanyola, Sant Just D'Esvern, Castelló de la Plana, Terol, Llíria, Tornabous, Tivissa, Alcanar, Sagunt, Calafell, Calaceit o Llinars dels Vallés entre d'altres com Cabrera de Mataró, Rubí o Sant Feliu de Guíxols. Potser el millor exemple ibèric el trobem a la Catalunya Nord, en l'oppidum d'Enserune (Anseduna) a Nissan Les Enserunes, seguit del poblat d'Ullastret, Empúries i Calafell. Altres poblats amb necròpolis d'èpoques ibèriques molt antigues, serien per exemple el de Llavorsí (segle VIII aC.), el d'Arbeca (segle VII aC.), Carratalà i Genó a Aitona o tots els del Baix Ebre del segle VII aC, destacant l'aldea del Barranc de Gàfols a Ginestar d'Ebre, el poblat de La Fonollera a Torroella de Montgrí, Vall d'Aro, Caldetes i els materials dels arqueològics de Lleida, Girona, Tarragona o Barcelona i Osca. Algunes necròpolis presenten la característica que els sepulcres estan formats per sitges esfèriques, amb fondàries superiors als 2 metres i tapades amb grans lloses, tractant-se de sepulcres de cremació, en els que hi dipositaven les cendres de molts individus, segons les explicacions de Bosch i Gimpera. A la necròpolis de Ca En Fatjó de Rubí -com sempre en el cim d'un turonet-, hi van aparèixer molts materials, especialment terrissa, pesos de teler, monedes i sitges de diferents grandàries, cavades en el terreny d'argila. Totes -segons Colominas- havien servit per enterraments de cremació, col·locant les restes cremades dintre les grans gerres. Si la sitja no quedava plena, es completava amb terra, es feia un nou sostre de pedres, i a sobre s'hi feien nous enterraments, fins que la sitja quedés ben plena. Algunes sitges tenen barrejat material ibèric i romà. En el cas de les cambres funeràries ibèriques, eren construïdes amb carreus de pedra calcària i maó, o eren excavades a terra, rebent el nom de cambra hipogea. Les cistes eren caixes paral·lelepípedes de fang o pedra, que feien d'urna cinerària. També podien ser excavades en el sòl. Joaquim Garcia i Rosselló, seguint també a Zamora, Guitart, García, Miró i Pujol, va publicar un interessant treball sobre la necròpolis ibèrica del Turó dels dos Pins (Cabrera de Mar), amb totes les dades científiques de les 94 tombes excavades. (Ed. Ausa, Sabadell, 1993). A més de detallar tot el referent als diferents tipus de ceràmica trobats -tant indígena com grega o d'importació-, la descripció de cada tomba és extensa i suficient en l'aspecte científic. Ens fa veure com diferents produccions de ceràmica d'aquest jaciment demostren la seva convivència i que el període de canvis en el Mediterrani durant els finals del segle III aC i fins el segle II, afecta de ple a la població ibèrica i les costums indígenes. Com ell mateix diu, molta informació ha estat possible gràcies a que en alguns casos la cremació no va ser completa, com passa amb les 4 tombes de Can Rodon de l'Hort que estudia Barberà, i que es sumarien a les 94 anteriors. Com a la majoria de poblats, aquests jaciments i necròpolis són propers a llocs d'aigua, torrents, rieres o petits rius, imprescindibles pel poblat i per mantenir les importants indústries de ceràmica, el que fa que no sigui difícil trobar forns de ceràmica de certa importància, com el localitzat entre la Torre de Mossèn Homs i la Font de les Canyes, dins del terme municipal de Terrassa, a la carretera de Castellar del Vallés, que desgraciadament ara es troba abandonat en els jardins del Museu de Terrassa. L'existència d'aquest forn ibèric de ceràmica, segurament tingui alguna relació amb l'antiga Ègara i amb algun poblat que hauria existit, proper al lloc on es va trobar el forn. Qui sap si el poblat autènticament egarenc, va estar en un lloc molt proper a on hi havia el forn ibèric (Torre de Mossèn Homs), i la Seu d'Ègara només era la necròpolis i l'assentament d'un antic poblat i de les noves forces romanes d'ocupació (militars i funcionaris), on després s'hi van instal·lar també els alamans visigots i els cristians, que hi van crear el nou bisbat d'Ègara -desaparegut amb els sarraïns-. i que després de la conquesta carolíngia (s. IX), va intentar recuperar el prevere Saió, un mossàrab immigrat. Després Santa Maria es va convertir en seu dels agustinians, des del 1112 fins el 1592, com a priorat canonical. Sant Pere d'Ègara (ara Sant Pere de Terrassa), el 1562 formà una universitat particular, separada del municipi medieval de Terrassa com en època ibèrica, mantenint-se la idea confirmada per Soler i Palet que "Ègara no és Terrassa". Fins que no s'investigui més al voltant del lloc on es va trobar el forn, no es podrà dir res, però fixeu-vos que a l'entorn d'Ègara, s'hi estan fent moltes excavacions noves que han aportat molt poques novetats d'època ibèrica. Un dels millors forns de Catalunya és el de Fontscaldes (Valls) i el de Sant Cugat del Vallés (Serra de Collsserola). Sobre la tècnica de la cuita en els forns ibèrics, cal llegir Josep Puig i Cadafalch, volum V del Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, anys 1.913 i 14, que es pot trobar a la Biblioteca de Catalunya. Dins la vall de Cabrera de Mar, tenim el camp de sitges de Can Miralles, l'assentament rural del Turó dels dos Pins, el camp de sitges de Can Bartomeu, etc. En aquestes necròpolis, García Rosselló comenta la distribució espacial de les tombes i la inexistència de jerarquització o diferències socials, en aquestes estructures funeràries estudiades per ell, mostrant-nos les ordenacions fetes per sexes per un millor treball, i el nombre de persones de cada enterrament, tot veient tombes amb un, dos o tres individus i més. Ens presenta les cremacions dobles, relacionades amb nens i grups familiars, però mai enterraments de nens sols. Destaca la poca quantitat d'enterraments femenins, relacionable amb el possible enterrament massiu de guerrers. Pel que fa al ritu funerari, està clara la cremació i el fet que els ossos havien estat trencats per facilitar la combustió. Es cremaven indistintament homes, dones o nens que haguessin de ser enterrats amb la mare, i també va localitzar tres individus decapitats i sense restes cranials. S'ha pogut determinar que les restes eren cribades i rentades. En el cas dels nens es troben algunes joguines entre l'aixovar. S'hi han localitzat ossos d'animals, alguns amb senyals de descarnaments i en ocasions barrejats amb els ossos de les cremacions humanes, col·locats al voltant del dipòsit funerari, sense poder saber el motiu d'aquestes ofrenes i sacrificis. Per les sobres de banquet, es documenta la celebració, d'acord amb les altres proves documentals i arqueològiques. Un cas especial és la presència en aquesta necròpolis, d'ous de gallina en algunes tombes, que Poulsen relaciona amb Afrodita i les relacions eròtiques. En canvi Nilssen, els relaciona amb les propietats nutritives o nutrícies, i altres com Rafel, amb les ofrenes alimentàries. Entre els ibers és un costum que apareix en necròpolis a partir del segle IV aC, podent-se tractar d'influències de pobles mediterranis. Per García Rosselló les closques d'ou, es poden interpretar com un simbolisme vida-mort, en base al significat específic de l'ou. A la necròpolis de Can Piteu de l'antiga Arraona (Sabadell), els treballs del jaciment, han ofert importantíssimes troballes, entre les que cal destacar el crematori o la constatació del comerç existent entre els ibers i fenicis. Es tracta d'un poblat iber de gran importància de 3.000 anys a. de C. Tenim una estructura de tres nivells d'empedrat, amb tombes les unes sobre les altres, reaprofitant o reutilitzant el mateix lloc per no ocupar més espai. El nombre d'urnes trobades -en el moment del descobriment- superava les dues mil i el d'estructures el miler llarg. Era un poblat ibèric de les darreries del Bronze i d'inicis de la Edat del Ferro , amb una zona sagrada limitada, que calia respectar, nombrosos objectes d'aixovar, ceràmiques, menjars i tot el necessari pels rituals. A Gavà, dins l'entorn dels territoris de les Mines Neolítiques, trobem tota mena d'elements i restes humanes de les èpoques preibèriques, mostrant-nos la continuïtat d'ocupació des d'èpoques molt antigues i la interrelació amb la posterior cultura ibèrica. Els treballs de Bosch, Carreté, Estrada i Verdaguer, ens donen referències exactes sobre els Sepulcres de Fossa, la mineració, la Venus de Gavà i les altres troballes, referenciant els estudis de Bosch, Cuesta, Arenas, Cebriá, Estany i altres. Aquesta àrea és molt extensa, ja que va des de Can Tintoré a la Serra de Les Ferreres (Burjachs). Presenten un estudi de les sepultures, ceràmiques o de les cambres o pous exhaurits, utilitzats com a lloc d'enterrament. També es troben restes humanes barrejades amb la resta de materials, que evidentment no fan referència a cap enterrament, sinó a un dipòsit de restes diverses. Les restes humanes d'època ibèrica, trobades en el jaciment de Montjuïc -segons Vives i Miró- corresponien a enterraments en sitges del segle IV aC, suggerint segons aquestes autores una continuïtat de les característiques detectades en el segon mil·lenni aC., durant la fase cultural ibèrica. Destaca també la cantera que es va utilitzar en època posterior, per la construcció de la ciutat romana de Barcino, les rodes de carro ibèriques o els cranis, mandíbula i dents , fragments de calota i cranis enclavats o decapitats, que ja s'han comentat al parlar del culte al cap tallat, veient-se clar en aquests i altres casos que es tractava de càstig exemplar o de punició, examinant la forma dels rituals practicats.



	Degut a l'estudi de les restes dels enterraments, Vives, Sandiumenge i Moral han treballat amb estudis de polimorfismes en el Pirineu català, trobant importants variacions en els sistemes proteics del Pallars Sobirà i La Garrotxa, respecte de la resta peninsular, amb importants graus de variació amb les comparacions dels fenotips per sistemes mèdico-antropològics. El monument funerari més interessant és el descobert a Sant Vicenç de Malla (Osona), que palesa la importància del treball escultòric iber. També són molt remarcables els "relleus funeraris" de la Vall d'Aran, conservats gràcies a haver estat reaprofitats com a material de construcció per fer les primeres esglésies romàniques, escampades per tot el territori dels "airenosi" ibers. Són manifestacions d'un art totalment rústic, amb la tradició indígena ibèrica ben manifesta. Aquest fenomen es repeteix també en el costat francès, en tota la llarga cadena de poblats ibers que va des dels Pirineus fins al Roine, des de Catalunya fins a Marsella. (Portús, Mirmanda, Terrats, Castell-Rosselló, Ruscino, Elna, , etc.). Aquestes pedres-plafó, acostumen a ser la part frontal d'antics calaixos funeraris o tombes d'època pagana, treballats molts cops sobre marbre blanc del país. En tenim exemples a Bagerque, Vielha, Gaussac, Aubert, Bausen, Vilamós, (amb una divinitat pagana), Alòs, Arres de Jos, Montcorbau, Esterri, etc. També podem trobar poblats, necròpolis i sepultures ibèriques molt interessants, a les terres catalanes ara incloses dins l'Aragó, especialment pels afluents de l'Ebre, a Maçalió, Calaceit, La Zaida, Casp o Alcanyiç. Afortunadament degut a l'estudi i l'excavació de tombes, l'Arqueologia funerària, en connexió constant amb la social, aprofita tota la informació procedent de les necròpolis, per analitzar el ritual, l'estructura social i els aspectes biològics. A partir de la dominació romana, gradualment es van anar substituint els rituals i costums ibèriques, pel sistema romà individual d'inhumació, amb sepultures de lloses, teules i cavades a la roca, reculant novament cap al sistema preibèric, en una clara involució. Els aspectes de la Paleodemografia, són també de gran interès en l'àmbit que estem seguint de qüestions vinculades amb la mort. Les dades relacionades amb aquesta ciència s'obtenen generalment a través de les necròpolis. L'anàlisi paleodemogràfic de les necròpolis, normalment es composa de l'estudi de la longevitat i qualitat de vida de la població ibèrica, tot veient les seves limitacions i establint una estreta col·laboració entre l'Antropologia i l'Arqueologia, imprescindibles per l'estudi de la Prehistòria, la societat i la cultura, destacant la mortalitat infantil (25 al 50%), la incidència de la mortalitat genèsica i maternal, la desproporció entre dones i homes d'edat madura, o la sobremortalitat masculina o l'índex de masculinitat, explicable per causes rituals i culturals. L'esperança de vida entre els ibers era de 28 anys, amb dos anys de diferència per sexes, amb una mitjana de 34 anys. Resulta difícil localitzar individus de 60 anys. En aquests aspectes alguns dels estudis més destacats són els de Martín Almagro Gorbea, M. Fusté, García Merino, Garralda y Grande, V. Vallois, F. A. Hassan, J. L., Reverte, Garcia y Bellido i M. Beltrán entre d'altres, amb la seva Aportación inicial a la Paleodemografía ibèrica. CAPÍTOL 11 ELS RITUALS DE FUNDACIÓ Per parlar dels rituals de fundació, resulta obligat parlar dels infants, dels enterraments infantils, del sacrifici i de tot allò que vincula el mon infantil amb la mort. Sant Epifani al parlar de les sectes antigues, explica que els gnòstics per simular la Eucaristia, oferien a Déu la carn d'un nen nascut prematurament i després de triturar-la en un morter, hi afegien aromes, i diu que se la repartien entre ells i se la menjaven (Hoeres, XXVI, 5). També descriu com els catafrigis i els montanistes, el dia de Pasqua utilitzaven com a pa eucarístic un compost de farina barrejada amb la sang que havien tret amb agulles, del cos d'un nen que tingués un any d'edat. Si el nen moria el consideraven màrtir. Dels maniqueus comenta que segons San Agustí, feien amb els nens actes abominables. Podríem anar explicant infinitats de costums i tradicions semblants, fins arribar a les costums pròpiament ibèriques. Com sabem, resulta significatiu el fet diferencial dels enterraments infantils o perinatals, ja que no acostumen a aparèixer en les necròpolis normals, com tampoc s'hi acostumem a trobar representats els membres de població de menor rang social, obtenint per tant dos fets diferencials: els de menor rang comentats en el capítol anterior i els infantils o perinatals, que acostumen a trobar-se en inhumacions específiques sota el paviment de l'interior dels estatges o habitacions. Cal dir que a les àrees frontereres de la part indoeuropea de la Península, hi ha algun precedent semblant amb casos que es remunten al segon mil·lenni aC, sense poder-se assegurar un origen autòcton o mediterrani d'aquests rituals. El cert és que les característiques dels enterraments infantils ibers, ens parlen d'uns membres de la comunitat que no han arribat al status característic de la gent adulta. Per tant els nens ibers, sabem que rebien un tracte diferent en l'entorn de la seva mort i enterrament. Francesc Gusi i Jener investiga molt extensament tota aquesta temàtica, com a signe religiós i de culte en l'enterrament de nens, infants, nadons, perinatals o acabats de néixer, i el seu enterrament sota el terra de les cases i llocs o recintes necrolàtrics. Tot plegat ens pot fer pensar en moltes qüestions sense resposta, com per exemple: enfrontaments i lluites amb mort de la mare que cuida el nen i l'alimenta, control de la natalitat o demogràfic, dificultats familiars, avortaments, selecció a causa del sexe, ritus de propiciació, agrícoles o de cicles i d'ofrena fundacional, suïcidi de la mare i fills per evitar l'esclavitud... o la mort dels fills, cas de morir la mare que els cuidava i alimentava. Segons Fletxer, la població global ibèrica podia estar als voltants dels 400.000 habitants, treballant-se amb els percentatges de la mortalitat infantil i la demografia des de fa bastant temps. Els estudis d'inhumacions infantils, han permès començar a fer descobriments referents a la Paleodemografia i la Historiografia, com els de la Granja Soley (1982). Les tombes dobles i triples amb mare i fills, a més de la suposada mort del nen després de morir la mare -generalment jove-, ens presenta altres dubtes. Al Turó dels Dos Pins tenim exemples com els del Pinax de La Serreta d'Alcoi, en que la mare s'identifica amb una divinitat nutrícia, com a la placa de fang cuit que Del Cerro comenta tot parlant de la mare, el nen oferent i la música. La mortalitat infantil es situa entre un 20 o un 30%, però els rituals amaguen una realitat que situa l'esperança de vida en un espai molt curt. L'absència de nens a les necròpolis va lligada amb el costum de no cremar les restes infantils i per tant comporta un ritual diferent per ells i un sacrifici ritual infantil (perinatals, nens, fetus, etc.), que si no és de fundació per oferir infants a la divinitat, seria d'un altre tipus. Queda clar que parlem d'un ritual o cerimonial infantil amb sacrifici, que el podem situar a partir del Bronze final i fins el període romà, a tot el territori dels ibers genuïns i en els fronterers. Els enterraments infantils de Cerdanyola o els de Sant Just Desvern, són molt significatius per parlar de possibles sacrificis cruents, amb 13 enterraments d'aquest tipus. Anna Pujol ens parla del sacrifici fundacional i del corresponent ritual domèstic, realitzat dins de les habitacions del poblat, amb l'enterrament d'un caprioví o part d'ell, en els angles de les habitacions i sota el paviment (normalment el crani i les potes). En el poblat de Calafell hi trobem restes de sacrificis de diferents animals, com a sacrificis de fundació relacionats amb la construcció del nou habitatge, com en el Turó de Can Olivé, Cabrera de Mar o Tamarit de Llitera. Se'ls anomena sacrificis de fundació per estar relacionats amb els nous edificis, com si es tractés de la col·locació de la primera pedra. Alguns es troben inclòs dins l'arrebossat de les parets, junt a ous (fecunditat i vida eterna), i curculles marines entre les pedres de les llars de foc (Maresme, Sant Just Desvern i Tamarit de Llitera). Elisenda Vives i Carme Miró, en els seus treballs, comenten els rituals de fundació de les criatures enterrades a La Penya del Moro, l'Illa d'En Reixach, Darró i Montjuïc, respecte els perinatals i fetus immadurs, dels quals es poden veure exemplars en el Museu de Terol, reconeixent que la interpretació d'aquests actes, permet tot tipus d'especulacions. També en el Museu de l'Alcúdia, a Atzavares Baix, no gaire lluny d'Elx, s'exposen a la sala II, restes de sepultures infantils i els seus esquelets no cremats, en vasos ceràmics i gerres que es pensa responen a sacrificis humans infantils, realitzats en funció d'alguna manifestació religiosa, ja que, per les seves característiques, demostren l'existència d'una pràctica ritual o de culte, atès que les restes havien estat col·locades en un altar.



	En canvi a la necròpolis de Penáguila (Alacant), Gómez Bellard i altres, van descriure les restes incinerades d'un neonat perinatal sotmès al ritu iber de la cremació, dins d'una urna de ceràmica ibèrica extramurs del poblat que segons Llobregat, E. es pot vincular a un santuari o lloc de culte ibèric que Cortell situa en el segle IV aC. Sembla que el neonat havia nascut abans d'acabar la gestació. Si fos així, es tractaria d'un part prematur, tot i que Giraud observa un predomini de restes cranials respecte les altres parts de l'esquelet, semblant una recollida selectiva intencional (Duday, 1990). El ritual funerari dels ibers pels perinatals, neonats, prenatals, pre-terme, acabats de néixer o nens de curta edat, era el de la inhumació, que podia ser en poblats o en alguns casos en necròpolis, si seguim les explicacions de Santonja, Barrial, Pereira, Tarradell o Mata i Bonet, segons casos. També es donen alguns rituals excepcionals de cremació, encara que Campillo (1994), diu que són casos de dones embarassades o de mares de neonat, el que justificaria l'existència d'un ritual diferenciador per l'individu infantil. A la Biblioteca Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú s'hi pot trobar bibliografia suficient sobre els enterraments ibèrics del Darró, així com dades del seu establiment, del Turó de Sant Gervasi (Xalet de Miramar i ermita), i del nucli iber de Sant Cristòfol o de la Vil·la romana. Com a idea resum, podríem dir que els enterraments infantils d'època ibèrica, són d'inhumació en poblats o estatges, i que ofereixen diferents interpretacions relacionades amb la idea de sacrifici, ritual, ofrena agrícola anual i altres que correspon analitzar a la paleoantropologia. Està clara una gran simbologia religiosa-funeraria amb profunda ritualització. Els criteris dels etnoarqueòlegs, dels etnògrafs sacrals i tanàtics o dels especialistes en aquests temes, encara no són totalment unitaris, encara que es considera que el ritual infantil es delimita en els 6 mesos de vida dels lactants, neonats, perinatals o fetus, diferenciant aquests dels més grans i dels nascuts morts. Complementàriament cal tenir en consideració, l'elaboració mítica de creences i supersticions metafísiques, la mort intencional o preparada amb sacrificis rituals, l'infanticidi per diferents motius, la mort natural sense el dret a ser enterrat segons les normes establertes, la falta d'aixovar, el sacrifici de lactants en determinats períodes anuals, l'enterrament a casa o en edificis culturals per agrair o demanar bens socials a les divinitats a nivell d'ofrena votiva, possibles sacrificis de primogènits, etc. Alguns autors han pensat amb casos d'exposició del cadàver a l'aire lliure en un lloc sagrat, deixant-lo per menjar dels animals, com una forma de ser tornat a la Natura... La diferència bàsica entre ser inhumat o cremat, radica, doncs, en el fet de ser un membre de ple dret en la societat o tribu a la que pertanyia, convertint la inhumació en una pràctica domèstica, i la cremació, en una pràctica comunitària i social, deixant de banda algunes excepcions. En canvi Guérin ho presenta com una realitat de sacrifici cruent, emmascarada o amagada per les estructures de la pròpia construcció dels edificis. Beltrán Lloris ho veu com una inequívoca influència semita, amb presència també en el mon indoeuropeu peninsular. Gusi ho atribueix a la influència pre-grega i joni-grega, indoeuropea i del món semític-púnic, amb vinculacions de les "urnenfelder" indoeuropees. Les tendències actuals es decanten més cap a un costum bàsicament autòcton dels ibers preindoeuropeus, a la que hi podríem sumar influències dels altres pobles coetanis. Pensem que cada comarca ibèrica tenia les seves costums pròpies, segons les necessitats i les influències rebudes. En alguns casos s'han descobert recintes necrolàtrics singulars a nivell de temple o lloc sagrat, entès com adoratori o conjunt sacral funerari infantil. Normalment s'hi pot trobar un molí com els de Sant Martí Sarroca, que era l'element simbòlic relacionat amb el cicle agrícola del cereal, i amb exigència de sacrificis anuals de nens o d'animals (Frazer 1922), que també es vinculen a diferents activitats econòmiques, ramaderes, agrícoles i metal·lúrgiques. Junt als enterraments infantils s'han localitzat moltes ofrenes de gra, closques d'ou, ossos d'ovicràprids joves, dents, ossos de cria de rates de camp, ocells, peixos, petxines, adorns personals, ceràmiques, etc., sempre tot relacionat amb la llar i els rituals de fertilitat i fecunditat fets a divinitats ctòniques, nutrícies o protectores de persones i bens. Per una ampliació del tema es poden consultar obres de Maya 1986, Tarradell 1965, Barberà, Pascual, Caballé i Rovira 1961, Bardaviu 1926, Cuadrado 1987, Reverte 1985, Lillo-Carpio 1981, Maluquer 1958, Mínguez 1988, Guérin, Calvo, Grau i Guillén 1989 i altres que ells mateixos esmenten en les seves obres i en la seva bibliografia. Gusi presenta una relació de poblats amb enterraments infantils distribuïts per les àrees del Llenguadoc, Catalunya, Aragó, Terol, Castelló de la Plana. València, Alacant i Múrcia. CAPÍTOL 12 LES ESTELES FUNERÀRIES Un dels investigadors que millor ha treballat totes les qüestions ibèriques, és Richard J. Harrisson, que també es refereix al tema de les "esteles". Les esteles s'erigien en els llocs d'enterrament, i algunes vegades s'hi poden identificar imatges de guerrers. A la Vall d'Aran es troben algunes esteles amb orificis per la caixa de libacions. Les decoracions consisteixen en representacions humanes esquemàtiques, alguns cops sota arcades, rosàcies, semicercles solars, línies en zig-zag i altres motius geomètrics o derivats del culte al sol, característiques que van continuar en les construccions indígenes posteriors i en les d'època romànica. Algunes d'aquestes pedres paganes, van ser reaprofitades intactes per la construcció de les noves esglésies cristianes. Una de les esteles més boniques, potser és la de la part posterior de l'església d'Arres de Jos. Altres de molt interessants són les de Tamarit de Llitera en el Cinca, la de tipus eqüestre de Calaceit (Terol), el monument funerari també de Tamarit i la de Mas Carbó a Benassal (Castelló de la Plana) especialment interessant per les inscripcions en llengua ibèrica. A Sant Martí Sarroca (Penedès-Anoia), tenim en el seu castell-museu, l'important monument funerari -ibèric prerromá-, que feia les funcions d'estela. En el mateix museu hi ha molins ibers de farina rotatoris, les moles, la base del molí i la famosa Venus ibèrica del Penedès. Un altre monument funerari amb funció d'estela, que té un valor escultòric molt important, és el del Museu de Malla (Osona - Sant Vicenç de Malla), que representa un carro tirat per dos cavalls i dos personatges vestits amb túnica -dempeus sobre el carro- i dos genets en marxa. Val la pena visitar tot el conjunt monumental funerari de Sant Vicenç de Malla, que es troba al costat de l'antic oppida d'Ursal (o Orsal) i poblat iber del turó del Glascar a la comarca ibèrica d'Ausesken. L'estela antropomorfa trobada a la necròpolis del poblat de la Pedrera (Vallfogona de Balaguer) es diferència de l'anterior perquè es tracta d'un betil o pedra sagrada, de material calcari. Altres esteles escrites en llengua ibèrica, són les de Santa Perpetua de Mogoda, la del carrer del Call de Barcelona, Empúries, Badalona i Ullastret. F. Carreras i Candi refereix a la seva Geografia General, les troballes de Cretes, explicant que "aytambé abunda la roda solar en les esteles funeràries ibèriques i en les ibero-romanes, com a demostració del culte heliolàtric que practicaven", afegint-hi algunes explicacions sobre les cambres sepulcrals ibèriques afectes al ritual de cremació, que contenien urnes cineràries, que en les opinions de Martha Montelius, Modestoy o Alexandre Bertrand, podien provenir d'influències del Àsia Menor jònica, o de les migracions etrusques. Els pilars estela o les estructures tumulars de terra o pedra, volen assenyalar la ubicació del difunt i la seva tomba, possibilitant la realització de rituals i ofrenes posteriors, de qualsevol tipus, per satisfer les seves costums (symposia), amb igual funció que les altres esteles. A Montfort (Alacant), es va trobar un pilar estela funerari del segle V. aC, amb un bou taure que permet comprendre l'escultura animalística. L'esfinx d'Agost (Alacant) és una meravella del segle VI aC, que desgraciadament hem de veure en el Louvre de Paris. Altres esteles molt interessants són l'esfinx d'Elx, el cap i cos d'au del Corral de Saus a Bocairent - Moixent (València) i l'estela de Sinarques (València), amb escrits ibers com les tres esteles de Badalona que contenen informació sobre el món funerari ibèric. Altres esteles es van descobrir a Llíria (Camp de Túria) i Faura (Camp de Morvedre), junt amb més de 2.000 peces iberes recuperades per la Guardia Civil en el pis de dos col·leccionistes l'any passat. Es tracta de peces mai exhibides en cap museu i procedien de diversos jaciments d'aquestes poblacions. L'any 2000 al subsòl de la Plaça Font i Cuso de Badalona es van descobrir dos esteles ibèriques situades prop de la claveguera romana del "cardo màximus" de la ciutat de Baetulo, en la zona del fòrum, sumant-se a la trobada els anys 20 a Can Peixau, totes amb inscripció ibèrica. Amb aquest motiu el Museu de Badalona va organitzar una exposició i seminari sobre la mort en la cultura ibèrica, l'epigrafia, els canvis provocats per la romanització i les esteles de Badalona. Richard J. Harrisson diu que són els cabdills individuals i no les comunitats, els que tenen dedicades esteles gravades. També caldria esmentar el xiprer com a quelcom simbòlic des de temps immemorials. Es tracte d'un arbre que durant l'edat del Bronze ja estava escampat per tota la Mediterrània. Les seves llavors eren utilitzades com a remei astringent i l'arbre, per la seva forma i altura, sempre ha estat considerat com un símbol d'espiritualitat. Sense poder precisar cap època, ja des de molt antic servia com indicador de serveis en els camins antics: un xiprer sol indicava aigua per beure, dos una casa on es podia menjar i tres o més, hospitalitat, motiu que més tard va fer omplir de xiprers els primitius monestirs on s'admetien per treballar fins i tot persones perseguides per la llei. Finalment el xiprer és un símbol d'hospitalitat per a tothom en els cementiris, determinant una funció tant important com la de les esteles.



	CAPÍTOL 13 LES OFRENES I ELS EX-VOTS Juan R. Zaragoza en les seves obres, quan parla dels poblats ibers en espais de frontera, de pont o de pas, es refereix als ex-vots, les reproduccions i als "objectes-ofrena" o a les ofrenes diverses. Altres autors es refereixen als genis ithifàlics com els del Cogul, Minateda o Tarragona, que ens recorden sens dubte els de La Jònia en els actuals territoris turcs. M. Aurora Martin i Ortega en els seus llibres sobre Ullastret, ens comenta els nombrosos ex-vots de terra cuita, amb figuracions de cares humanes policromades -fetes amb motlle-, trobats en aquest indret, a l'ermita de Sant Andreu i a l'illa d'en Reixach (600 aC.), junt amb elements de cirurgia fets amb bronze i ferro. Com a ofrenes trobem objectes d'ús personal, vasos ceràmics i armes. Els ex-vots eren unes figuretes que els ibers, oferien als seus deus. Aquests personatges, generalment són la representació del propi oferent, que es presenta en variades actituds, mostrant el seu sexe, oferint fruites o petites víctimes. Poden ser de bronze, calç o terracota i la gent senzilla quasi mai hi és representada. Alguns ex-vots tenen un interès mèdic perquè representen parts del organisme que hem d'interpretar com ofrenes per aconseguir una curació o com agraïment. Els que no disposaven de diners per fer-se fer una d'aquestes reproduccions, oferien qualsevol objecte personal vinculat a la seva persona: armes, claus, agulles, arracades, etc., a fi de rebre la protecció de la divinitat. La fabricació d'exvots, era tant important, que moltes vegades la finalitat principal dels santuaris ibers, era la d'emmagatzemar els ex-vots. Juan Luis Román del Cerro, catedràtic alacantí, va utilitzar el text votiu ibèric trobat a La Serreta d'Alcoi, per poder fer i publicar un estudi molt complert a fi d'intentar desxifrar la llengua ibèrica, en base a les paraules que va poder identificar en aquest context. Aquest escrit votiu, sobre planxa de plom, havia estat trobat l'any 1921 en el Santuari de La Serreta esmentat abans, tractant-se de l'acta sacra de "L'ofrena dels Pobles" ibers contestans, situats entre els rius Júcar, Segura i Vinalopó i fins el Mar Ibèric (ara Mediterrani), feta a una deessa -potser de la fertilitat-. Junt a aquest escrit s'hi van descobrir moltes figures de terracota, entre les que n'hi ha una en forma de plafó, que representa la deessa o sacerdotessa ibèrica (sense nom conegut), que acull al seu voltant uns nens rodejats de coloms. També s'hi veuen uns peregrins i dos músics amb flauta de doble tub, representant en conjunt una peregrinació de pobles ibers que fan ofrenes a la seva deessa. Segons l'estudi i traducció que va fer dels texts de les dues cares (A i B) el professor Del Cerro, es tractava de demanar a la deessa, llarga vida pels seus pobles. Aquest dia van acudir al Santuari 41 pobles, segons relació que consta en el plom, tractant-se d'un ritual tradicional. El plom es va descobrir en una casa propera al Santuari i és anterior al segle IV aC. En la grafia del text s'hi descobreixen semblances amb el joni arcaic, i moltes coincidències toponímiques descriptives d'aquest territori geogràfic contestà relacionables amb els topònims del Pirineu català, aragonès i francès, a més de les indubtables vinculacions amb l'escrit del poblat ibèric de Terlinkes, datat del 1850 aC. (inicis Bronze iber). En el Santuari s'hi van trobar molts ex-vots, escultures en bust de dones i homes, a més de 300 figuretes humanes de fang. El plom era un acta justificativa de la diada. Seraikala era el nom iber transformat després en Serrella i Serreta, que vol dir cim d'una serra estreta, cim estret o c(k)ala en el cas marítim ("ella" es transforma, doncs, en "eta"). El lloc del santuari havia portat el nom d'Ondoc(k)us, Ondoches, Ondochus i Ondokis (santuari de custodia d'exvots). La població ibèrica de Seraikala del costat del Santuari (d'Ondokis), va deixar d'existir en el segle II aC., però el Santuari, va perdurar fins el IV dC, deu segles, doncs, de peregrinacions des de la important ciutat de Cocentaina -que encara conserva aquest nom en l'actualitat-, i que segons Vallvé, els àrabs en el segle XII li adapten el nom (qust ant àniya), en el XIII: qusant àna (el lloc de les relíquies), sempre confirmat en l'euskera Kutsu. Segons Uroz, per Plini aquests territoris ja eren la Contestània, per Ptolomeu, Sertori i Titus Livi, es va convertir en la Kontestanon... A Elda també hi ha dades del Monestir o Monastir que dóna nom al poblat iber de Buistiner del segle IV aC. Es troben ofrenes votives de fang, ceràmica, terracota, bronze, pedra i metalls, en plats, gots, llanternes i armes, escampades junt amb restes d'animals en cims de muntanyes, grutes, coves, fonts o deus... properes als poblats ibers. En suma, l'exvot s'utilitza per parlar amb els déus... Ramos ens parla de "les pepones", el llop o l'ocell d'ales esteses i de la divinitat femenina, que representa la concepció dual de les forces que regeixen l'univers dels ibers, segons els símbols pintats per ells. En un vas ritual de l'Alcúdia, en la col·lecció Ramos, s'al·ludeix a les forces de l'Univers, invocades pels ibers que oferien la libació (Ramos 1966). En el Museu Camil Visedo Moltó d'Alcoi, es poden veure ex-vots ibers molt il·lustratius, a més d'altres materials ibèrics, també referenciats en el Congrés internacional sobre els Ibers, que va tenir lloc del 12 al 14 de Març de 1998 al Centre Cultural de la Fundació "La Caixa" de Barcelona. Les ofrenes d'exvots van ser tan importants que transcorregut un temps, s'havien d'anar enterrant en pous i rases excavades als voltants dels santuaris, prop dels tallers on es construïen. Hi ha ex-vots que són molt simples i d'altres que són grans obres d'art. Els ex-vots donen fe de costums, vestimenta, ritus i tradicions. En l'aspecte sexual ens presenten representacions de sexe -masculí o femení-, molt exagerats, masturbacions amb el penis i vulves gegants. Alguns cremadors de perfums també eren ex-vots, veient-s'hi representats sacrificis, libacions amb danses o música i cants. CAPÍTOL 14 LES PALEOPATOLOGIES I LA TERAPÈUTICA Les característiques físiques, l'edat, el sexe dels individus, així com la dieta alimentària i les costums, formen part de l'entorn de les paleopatologies i de la corresponent teràpia, tenint presents les diferents necessitats biològiques de l'home, a partir dels diferents indicadors que ens faciliten informació: la pelvis, els ossos, el crani o les dents per aquells aspectes paleoantropològics que la ciència de la paleopatologia estudia. Tots els temes derivats de les malalties en època ibèrica, han estat tractats i investigats per historiadors de la medicina, basant-se especialment en les representacions plàstiques ibèriques i en els autors antics. Actualment és un treball més d'arqueòlegs, antropòlegs i metges. La hidroteràpia s'entén ja com un tractament farmacològic i l'estudi de les restes òssies de les necròpolis, en són una base important a partir dels estudis actuals pluridisciplinars. Una de les informacions més valuoses que posseïm en aquests aspectes, és la que ens aporten els jaciments de la Bóbila Madurell i el Camí de Can Grau, ja que són jaciments amb molts enterraments neolítics. La paleopatologia analitza el material arqueològic d'esquelets, mòmies i cadàvers. Els paleopatòlegs profunditzen en les dades, reconstruint esquelets, estudiant el teixit ossi, fent proves com la del carboni 14 o la de la proteïna, anàlisis químiques i radiografies, tot per treure conclusions sobre la salut i la malaltia dels pobles primitius, i descobrir algunes de les teràpies que aplicaven, però tenint molta precaució per no identificar com a quadres mèdics les alteracions sofertes després de la mort. Els primers medicaments havien estat elaborats amb substàncies animals, el que fa que se'ls relacioni amb els primers ritus de sacrifici, amb la dimonologia o amb els hàbits alimentaris. La medicina de l'entorn grec, inicialment va trobar molta oposició entre els romans, però de fet la medicina del món hel·lenístic i mediterrani, va arribar a Roma, tot i l'escepticisme que segons Carrerras Candi, Marco Varron (s. II aC), mostrava en vers la medicina joni-hel·lenística. El metge Erasístrat de Julis (250 aC), natural d'Alexandria, ja feia molta cirurgia experimental en delinqüents condemnats a mort, i els "pater families" en el seu entorn familiar, practicaven determinades cirurgies i creien en la màgia. Molts remeis naturals d'aquella època s'aplicaven a tot el mon conegut (les magranes, la col...). Entre els ibers les trepanacions es practicaven en part amb finalitats terapèutiques i la prova és que molts dels trepanats sobrevivien a la intervenció.



	Heròfil, Celso o Musa, són metges reconeguts en l'Antiguitat. El plom ibèric de Mogent ens parla de medicina màgica, les deesses d'Elx o els santuaris, de medicina creencial, i el coneixement iber del somnífer ens introdueixen en la primera farmacologia, igual que les trepanacions i altres pràctiques dels ibers, ho fan en el camp de la cirurgia i la medicina. Podríem afegir-hi molts tractaments amb herbes medicinals, totes les pràctiques màgiques i creencials, la teúrgica o la dieta, la higiene, la hidroteràpia, les aigües minerals i el termalisme -sense oblidar el vi o la cervesa com a medicines-, activadors o desinfectants, la utilització dels orins com higiene dental segons les cites d'Estrabó, i un llarguíssim etcètera. Els estudis actuals sobre la "criba orbitalia", determinant d'un tipus d'anèmia hereditària, és relacionada amb el paludisme, i les abrasions dentàries, es poden relacionar amb la dieta. Els ibers coneixien bé la utilització de l'opi, plantes verinoses, aigües sulfuroses i molts remeis o costums que han perdurat en el temps. Aquells científics dedicats a la Paleopatologia, realitzen els estudis dels marcadors paleopatològics, a base d'ortopantomografies en crani sec i teleradiografies, mostres osteològiques i osseres, estudiant la mortalitat, els osteosarcomes, les lesions intencionades en cranis, dents i altres parts del cos, com és el cas de les trepanacions, els enclavats, o els caps i mans tallades, obtenint els diagnòstics clínics. Hi ha casos com els de la criba orbitalia o les artropaties degeneratives, relacionables amb l'ambient i l'edat. En els estudis osteològics de les restes del Monestir de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac (Vallés Occidental), es posa de manifest que la necròpolis era d'inhumació, arribant al segle X amb 77 exhumats i localitzant-se només patologies habituals en aquelles societats més antigues. En els estudis de paleopatologies perinatals les circumstàncies són semblants. Potser un dels estudis més interessants és el de la cista neolítica de Vilar Simosa d'Olius (Solsonès), que segons Guerrero, L. i els estudis del Museu de Solsona, data de 5000 anys a. de C., descobrint-se també una trepanació i altres traumatismes. En la necròpolis de la Costa dels Garrics del Caballol de Madrona, Ceuró i Pla de Nuncarga -tots al Solsonès-, s'hi van descobrir cistes amb lloses o sepulcres individuals i dobles que havien estat reutilitzats en èpoques neolítiques i preibèriques. La trepanació cranial estudiada per Campillo el 1977, comportava segons Guerrero, L., poder establir paral·lels amb jaciments calcolítics com el d'Aigües Vives i altres. Altres cranis trepanats es van localitzar a Gavà, Sant Pau del Camp, Montjuïc, Santa Coloma de Gramenet o a diferents punts del Gironès, donant sempre una cronologia molt antiga, anterior a l'època ibèrica. En el Museu de Solsona (en iber Setelsona segons Ptolomeu), es poden veure cranis i calotes amb lesions, un cop fetes les imatges radiològiques de condensació o tomografia computeritzada, al voltant de les lesions, demostrant-se que alguns individus havien sobreviscut a la lesió. Ningú pot assegurar si les lesions estudiades corresponien a actes de violència, cirurgia, teràpies, cultes o ritus, càstig, etc. L'absència de restes d'immadurs en el cas de les trepanacions resulta anormal. A la Vall del Vinalopó d' Alacant o a la Vall d'Uxò de Castelló de la Plana, que conformen una part del territori més genuïnament ibèric de tota l'àrea dels Països Catalans, Cloquell, B. i Aguilar, M., en els seus estudis publicats, dediquen amplis espais a la patologia odontològica, amb dades basades en varis milers de dents d'aquestes valls de l'època Eneolítica i del Bronze, fet que demostra la continuïtat ètnica. De les investigacions també es desprèn que la mortalitat era propera als 30 anys pel 90% dels individus, mentre que la meitat dels menors de 6 anys, morien abans dels 4 anys, motiu entre altres per creure poc en l'existència d'un passat feliç i harmoniós amb l'entorn. G. Trancho dedica els seus esforços a l'estudi de la criba orbitalia o anèmia ferropènica, mentre Negre, Feucht, Castellá o Villalaín, estudien les característiques antropològiques i la craneometria detallada, els estudis mandibulars, dentals i post cranials, determinant edat, sexe, talla, patologies i lesions. Villalaín també va fer estudis grafològics de textos ibers. Castellá va dedicar-se més als treballs endocranials en el País Valencià, així com altres s'han especialitzat més en els traumatismes mandibulars, les lesions traumàtiques o les trepanacions en cranis. M. Macías i F. Etxeberría han ofert un interessant estudi sobre la ferida en un "sus scrofa" -porc senglar d'època prehistòrica- única evidència de punta de fletxa, en restes faunístiques que demostren l'ús de l'arc per la caça. En restes humanes se'n coneixien uns vint casos. El primer que va definir la Paleopatologia va ser Marc Armand Ruffer el 1913, després de residir a Egipte i dedicar molts anys de la seva vida a l'estudi de les patologies de les restes humanes antigues i les mòmies, ideant moltes tècniques d'investigació. Pales el 1930 va considerar que la vida i la malaltia naixien juntes. En canvi el descobriment de l'existència de la trepanació cranial prehistòrica, va ser obra de Pierre Paul Broca (1824-1880) amb un primer estudi d'un crani precolombí de Perú. A la Península, els treballs paleopatològics es van iniciar el 1967 al inaugurar el Laboratori de Paleopatologia del Museu Arqueològic de Barcelona. Entrant ja en el camp de la terapèutica i la medicina, hem de pensar inicialment amb les plantes terapèutiques. En el segle I, Pedanios Dioscòrides va escriure el tractat de medicina més important de l'època Antiga. Metge grec, nascut a l'Àsia Menor, havia estudiat a Alexandria i va publicar el seu tractat a Roma. Durant 16 segles aquesta seva obra de 5 volums, va ser un clàssic de la farmacologia. A la seva obra cita més de 600 plantes i animals, així com gran quantitat de minerals i els seus efectes terapèutics, detallant minuciosament la preparació i les dosis. Durant l'Edat Mitja es va traduir al llatí amb el nom de "De Materia Médica", i a Bizanci es va publicar amb il·lustracions. Tal com diu E. L. Borobia Melendo, quan tracta de la medicina prerromana i de la ibèrica, hem de pensar sempre amb les influències de les diferents cultures que van arribar a la península procedents del Mediterrani, pensant que Egipcis i Babilonis, eren molt avançats en aquest camp, i no obviant la medicina teúrgica ni màgica, presents a la península amb les divinitats salutíferes, els amulets, les rodes de metall representant el sol, els rituals, les destrals neolítiques i un llarg etcètera. Tampoc podem deixar d'esmentar les influències que els celtes i celtibers devien aportar als ibers, a partir de les tradicions empiristes dels druides. En aquests aspectes només podem obtenir informació de les restes arqueològiques, del que puguem interpretar dels escrits ibers i celtibers sobre ploms, o dels escrits dels clàssics jonis, grecs o romans, i especialment d'Estrabó, obtenint també dades de tipus màgico-creencial, que ja hem anat comentant al parlar de les divinitats o dels santuaris. En el text del plom de Mogent (Moixent) -tantes vegades citat en aquest estudi i escrit en llengua ibèrica- es pot interpretar l'existència d'una medicina teúrgica i màgica-creencial, ja que una persona desitja que l'altra no sofreixi mals i no tingui determinades qualitats vicioses (J. R. Zaragoza a La medicina de los íberos). També entrarem en el camp de la màgia i el tabú, les aigües termals, sulfuroses i medicinals en general, els banys freds o calents, tenint pressents totes les diferents tradicions, cultes i rituals, esmentats en els anteriors capítols, així com les influències púniques, fenícies i cartagineses, rebudes directament i a través de les cultures libi-fenícies, púniques i cartagineses establertes en el sud peninsular. Segurament la medicina de tipus científic va arribar entre els ibers mitjançant la cultura joni-hel·lenística i focea instal·lada a Empúries, rebent ja les aportacions massaliotes i també de les colònies jònies de la Iberia Oriental. Quan parlem de farmacologia ibèrica, ens hem de referir necessàriament a la qüestió de l'opi com sedant i calmant del dolor. Entre els grecs aquesta planta amb la triple càpsula -coneguda com a cascall entre nosaltres-, era atribut de Persèfone i del somni etern, segons el fragment escultòric publicat per Ramon Folqués. Científicament es coneix com a "papaver somniferum," i és ben conegut dels ibers i molt empleat després en època romana. En aquella època, curanderos, cirurgians i metges, es concentraven a l'entorn dels temples per atendre els fidels quan sortien del temple. L'opi l'hem de considerar narcòtic, relaxant i calmant del dolor. Demèter i Tanit es relacionen amb la flor del cascall i amb la de la paparola (rosella, Papaver Rhoeas o en el Bages coneguda com a pipiripips), per ser considerades deesses curadores. La Dama Sedent de l'Alcúdia (Alacant), té la mà sobre el genoll, i entre els seus dits hi té una flor d'opi, considerada pels metges grecs com el somnífer i calmant més poderós al produir un refredament del cos -segons Escriboni- que pot arribar a causar la mort... En el 1400 aC ja es cultivava a Egipte i era ben conegut a partir del 1300 aC com a "opium thebaicum", inicialment produït a Tebes (actualment Luxor, Egipte), i escampat per tot el Mediterrani. A Creta podem veure una estatueta de la Deessa de l'Adormidora, del segle XIII aC (Herakleion), on són ben coneguts els seus efectes, motiu pel qual la utilitzaven molt en les festes rituals, a base de mastegar la droga per entrar en trànsit.



	Pensem que les drogues han estat l'element essencial per la farmàcia i la medicina, i que la drogomedicina no era res més que la curació a base de plantes medicinals administrades com infusions, vapors, pólvores, lavatives, ingerides o fumades. Entre els autors clàssics trobarem comentaris sobre totes les especialitats: obstetrícia a Sagunt, traumatologia, ginecologia, sexologia amb Èforo, i altres temes amb Apià, Diodor o Pompei i Sèneca, apart dels temes de higiene pública, aigües i dietètica que veient com construïen els poblats ibers i com s'alimentaven, es comprèn fàcilment que tenien un important grau de coneixements, que Luis S. Granjel esmenta en el seu important treball sobre "Medicina Antigua", imprescindible per aquells que vulguin entrar en el tema. La paleotraumatologia estudia els accidents comuns, els cops, les amputacions, les ferides per armes i els traumatismes, entre altres. LES AIGÜES MEDICINALS I TERMALS El fet de trobar els poblats ibers i els santuaris, al costat de fonts d'aigua, ens fa pensar en la importància que es donava a les aigües, en tots els seus aspectes. Els ex-vots es troben molt a prop de fonts, la utilització de fonts de tot tipus està provada, i també les creences amb les virtuts terapèutiques de determinades aigües, vigents encara en l'actualitat. Les coves-santuari sempre estan en relació amb les aigües corrents, les fonts o el termalisme antic. Fonts sulfuroses o pudentes per beure, amb el seu espai pels banys, les trobem escampades per tot Catalunya. El primitiu costum de tenir dins de les cisternes i pous una sangonera per comprovar la qualitat de l'aigua, ha estat vigent fins fa poc temps. Estrabó explica que els malalts eren exposats en els camins, per ser aconsellats per aquells que havien sofert la mateixa malaltia anteriorment. Aigües medicinals se'n feien servir moltes, que preparades adequadament curaven moltes malalties, enverinaments o picadures de serp, fins arribar a l'acció unificadora de la dominació romana, que va influir en totes les qüestions, entrant en el període que podríem anomenar com de la Medicina hispanorromana, després modificada per les influències i costums visigòtiques, i més tard pel mon àrab. L'Ajuntament de Caldes de Montbui ha editat un llibre sobre la història termal que val la pena conèixer, junt amb els continguts del Museu Thermàlia de la mateixa població i les termes de la ciutat. Aquest llibre pot ajudar-nos a conèixer la importància mèdica del termalisme, amb totes les seves vessants i especialment en la terapèutica. Antigament totes les fonts termals eren considerades sagrades, i tots els metges jonis, grecs i romans entre altres, en recomanaven la seva utilització. El Corpus Hippocraticum, utilitza les aigües fredes i calentes, començant a apartar-se de tot allò que tingui relació amb la religió. Segons Blumenau, quan la medicina comença a separar-se de la litúrgia, es valora menys el poder de les aigües, que formaven part de l`entorn religiós. Segons Tartivel això va comportar que durant uns segles les teràpies a base d'aigües quedessin molt abandonades. Els reintroductors de les costums hidroterapèutiques es considera que van ser Asclepíades de Bitina i el seu alumne el metge peninsular Musa, que va curar a l'emperador August amb banys d'aigua freda a Tarragona. Celso, Dioscòrides i Herodot, en donen detalls. Després de Crist, la hidroteràpia va continuar, amb noms tant coneguts com Antilo, Arquígenes, Rufo de Efes, Areteu, Galeno... Molts dels seus escrits es conservaven a la famosa biblioteca jònia d'Efes, que val la pena visitar junt amb el Museu d'aquesta ciutat, per comprendre el prestigi que va tenir. Fixem-nos que fonts i deus sempre guarden relació amb noms de divinitats antigues o verges, constatats amb supervivències en les costums locals, com a nimfes o personatges femenins anomenats xanas, xanes o janes-janas, extensius a noms de cases properes a un brollador o riuet, com Cal Xanes, cal Mar-câ-(en)xanes (Marcaxanes), el Xanes... i molt a prop encara hi podem trobar alguna ermita com en el barri de La Creu a La Pedra (Alt Cardener) on trobem la font, cal Xanes, el riuet i l'ermita. Igual passa en punts especials de les muntanyes, amb cultes a llocs considerats sagrats, perquè suposaven que en aquell lloc hi vivia un déu..., una verge o una xana, per la seva proximitat al cel... Ègara, antic poble iber de l'actual Sant Pere de Terrassa, està també envoltat de torrents, rieres, surgències i mines d'aigua, fonts, rierols, pous, basses, piscines, i és precisament prop d'aquests llocs humits, on ja en les excavacions del 1906 Josep Puig i Cadafalch troba les primeres restes de Mamut, ampliables ara amb les noves restes de Cal Guardiola-Vallparadís. A pocs metres d' Ègara, la Font de Santa Maria, -abans amb baixador directe des de les esglésies-, baptisteris, mausoleus als déus pagans, o antics balneums... que ens acosten a la consideració de llocs de culte vinculats amb l'aigua o amb la purificació..., amb una continuïtat d'ús fins ara. Llàstima que pous o basses del segle passat s'hagin destruït, seguint els nous criteris arqueològics, perquè fa que es trenqui el fil de la continuïtat existent, molt important en els fets històrics. Aquest sempre va ser un tema de discussió entre Puig i Cadafalch i el meu pare -que en aquells anys era l'interlocutor entre la Junta de Museus i l'Ajuntament de Terrassa-, acceptant la idea d'aquest gran arquitecte i arqueòleg que va ser Josep Puig i Cadafalch, que portava a sobre l'experiència de les excavacions fetes a Empúries. Podríem citar molts noms de Catalunya, com Vallfogona de Riucorb, Badalona, Cabrera de Mar, Arties, Caldes de Malavella, La Garriga, Caldes d'Estrac, Solsona, Aix en Provence i infinitat en el País Valencià, amb coves i santuaris pels cultes a les aigües, com les de Bellús, Bussot, Requena, Millars, Carcagent o Ensarrias -que en sumen més de 45-, amb l'aigua com a objecte de culte lúdic i salutífer. Llàstima que les instal·lacions antigues, hagin anat canviant amb els canvis de les poblacions i la construcció dels nous monestirs i ermites. Les "vil·la" agafen el nom de "caldes", quan hi ha termalisme. Un recorregut per les aigües terrestres, fluvials i marines, seria molt extens per poder parlar de tots aquests cultes a les divinitats aquàtiques, a les nimfes o a les deesses de context mitraic o a Fortuna, però sense obviar la part pràctica dels establiments en campaments militars i altres. A Benifayó (València) es va descobrir una ara consagrada a Mithra, el déu vèdic, semblant a la trobada a Helesponto (Iberia Oriental). Aquesta ara de Benifayó, tenia font i mitreu en el seu entorn proper. Tenim testimonis mitraics a Cabrera de Mar i Tarragona, a Gavà s'hi va descobrir una pàtera mitraica i altres objectes a la Lusitània ibèrica. L'aigua i les fonts són femenines i l'assimilació de diferents noms és constant: Artemis-Diana, Mar-Marina-Maria, protectores del mar i les illes, Latona-Apol·ló, Diana-Lucina pels cultes astrals de la llum, que encara perduren a les Festes de la Llum de Manresa. (Les festes anuals de la llum són festes que els militars romans celebraven amb motiu de passar la revista anyal als seus soldats). L'Artemis Aktaia era la deessa de les costes, com l'Artemis Paralia de Xipre, la Lluna, el Sol, Seleneo, les deesses mare, la Potamia, senyora dels rius i de les fonts Pudes o pudentes que neixen a les vores dels rius, com les del Cardener... Potamia ve de la paraula grega "potamós" referida sempre a un riu, així com el "laeta fluviis", parla del nom iber del riu dels laietans del barcelonès. Tot plegat són evolucions de cultes antics, moltes vegades originaris de Siria o de Efes a la Jònia focea, igual que l'arquitectura de les nostres esglésies visigòtiques, bizantines o romàniques. A nivell lingüístic, per exemple, trobarem que Súria o Soria deriven de Síria. Moltes fonts tenen uns espais que marquen un cert ambient de sacralitat, provinent de les èpoques primitives. Els santuaris marins, es transformen en marians i de Maria, amb palmeres de dàtils i l'Artemis, com passa a Lesbos. De fet Santa Marina encobreix una cristianització de cultes prerromans a les aigües marines. A partir del cristianisme tota la tradició de l'aigua es transforma amb ritual o sacrament d'iniciació, que treu el pecat: benediccions, baptisme, aigua beneïda, i es mantenen les tradicions anteriors de caràcter curatiu, transformades amb miraculoses. La travessia del Mar Roig és un bateig, però a partir de Sant Pau, l'aigua baptismal es converteix amb representació de la tomba i l'úter matern. Els escrits d'Ephrem el Siri, ens parlen d'aquestes qüestions i del simbolisme de la font com úter de l'església .(M. Eliade, París 1952). Per aquests motius les piles baptismals, s'excaven a terra com fosses amb forma de creu. D'aquest estil es poden veure els baptisteris de Sant Pere de Terrassa i els esquemes publicats en el llibre La Seu Visigòtica d'Ègara, de Puig i Cadafalch (Barcelona, 1936 i 1948). En el mosaic de La Salut de Sabadell (Arraona), Neptú no figura com en les altres variants de travessies marines, sinó que apareix com a figura frontal. Trobem altres representacions a Tarraco, Alacant, Tortosa, Elx, Torre Llauder, Barcelona, Solsona i tants altres llocs ibèrics, però una de les instal·lacions termals més interessants, és la de la Vil·la dels Ametllers de Tossa de Mar, amb paviments musius, mosaic de Vitalis, cisterna, forn, parets estucades amb rosa, eixidius de plom, escales per la piscina, sarcòfags i banyeres de marbre... semblants a les de Avinyonet de Puigventós, la de Sant Miquel a Sant Pere de Terrassa o la de Badalona.



	A partir del segle IV, amb el domini visigot, les influències bizantines i el cristianisme, fan que tots aquests llocs o balneums, sofreixin moltes reformes, reconstruccions i reconversions, adaptant els edificis a les noves corrents i creences religioses cristianes. Amb les noves tradicions s'arriba a inutilitzar els conjunts termals, construint cisternes, esglésies, mausoleus i baptisteris. A Tossa les termes van ser substituïdes per una banyera de pedra i una cisterna.... El mateix podia haver passat a Ègara (Sant Pere de Terrassa), com a molts llocs on no s'ha trobat informació suficient. A la Vil·la de l' Aiguacuit de Terrassa, també es demostra que a finals del segle II dC, es construeix un conjunt termal que va ser remodelat en el segle IV, en aquest cas mantenint les seves funcions termals, fins que a finals del mateix segle IV ja s'inutilitzen, deixant constància de com la hidroteràpia va formar part de la medicina ibèrica. Bons exemples es poden veure a Els Munts d'Altafulla amb tres conjunts termals, un d'ells al costat de la platja (a marina). Per entendre aquests fets, cal veure com el nimfeu d'un palau de la família romana dels Laterani a Roma, es va transformar en el baptisteri de Letrán, a Ràvena va passar el mateix, i també a Sant Giovanni Fonte o amb els banys de Neró de Pisa, Bacucco a Viterbo, Tívoli i altres, que eren banys pagans predecessors dels posteriors baptisteris cristians, igual que les primitives senyals geomètriques dels mosaics es transformen amb la cristianització, afegint-hi els peixos o les creus. Tots aquests llocs reconvertits en espais de culte cristià, després van sofrir novament la devastació i abandó total durant l'època musulmana. Tal com exposa Patrice Cressier, seguint a Eliade, ni el cristianisme ni l'Islam, podien tolerar cultes a les aigües de la manera en què es practicaven antigament, tot i que les dues creences van assimilar algunes d'aquestes pràctiques naturistes. Altres remeis.... A la Cova del Toll de Moià o en diferents jaciments ibers, s'han pogut descobrir restes alimentàries, fibres, begudes o productes utilitzats terapèuticament pels ibers. Normalment aquestes restes s'han trobat en gerres o recipients divers. Roy L. Moodie, Benoit, Ramon Folqués, Gonzalez Wagner i altres, han publicat diferents estudis al respecte. Després de parlar de les herbes medicinals, les aigües terapèutiques i de l'opi, potser caldria esmentar el consum de vi que a nivell mèdic, té un ús terapèutic com a estimulant, antídot i com a vehicle per altres fàrmacs (Escochotado, 1989), podent-s'hi afegir moltes altres substàncies purgatives, diürètiques o cicatritzants com les herbes "grasses", etc. Moltó també ens parla de totes les aigües minerals i vitamíniques, així com la importància del vi, l'oli, la sal, el vinagre i el cereal. El vi també servia per formalitzar pactes, acords i contractes. Se sap pels diferents autors i pels dissenys ceràmics, que les grans festes eren acompanyades de vi, cervesa, música i balls. Els vins de més qualitat s'importaven d'Orient i d'Itàlia .Els territoris netament productors de cervesa dins l'àrea de la Iberia Occidental -tal com anomena Dioscòrides el territori dels Països Catalans Continentals-, eren els de l'actual Catalunya, que l'exportaven amb gerres i àmfores a tota la península i diferents llocs del Mediterrani. Alguns autors creuen que els ibers bevien cervesa per falta de poder adquisitiu, ja que la gent més adinerada bevia vi. El poeta Ausoni en una crònica menciona el vi de la laietània ibèrica, que devia ser del tipus del que s'emmagatzemava a les gerres del Museu de la ciutat de Barcelona, i cita també el garum de Laie-Barcino (Barkeno en iber), i les ostres que els mercenaris-militars romans llicenciats de les guerres càntabres, fundadors de la nova Barcino l'any 12 aC, també van començar a consumir. Els arqueòlegs han descobert els conductes i els dipòsits per al most, així com les gerres o dolies dels cellers, una fàbrica de salar peix i fabricació de garum (pasta de peix feta de tripes i ganyes de peix), segons les anàlisis químiques dels residus fetes pels investigadors arqueòlegs. A tots els nombrosos poblats de la ruta de l'Ebre s'han localitzat àmfores amb residus de vi. El lloc més destacable és el de Aldovesta a Benifallet (Ribera d'Ebre) i a l'Aldea del Barranc de Gàfols, on hi ha elements procedents del comerç fenici que a través de l'Ebre -igual que feien els ibers- tenien com a objectiu explorar l'interior peninsular. Normalment els fenicis es dedicaven a la recuperació de metalls a canvi d'importacions de vi. Segons Ana Mª Muñoz, la barreja del vi amb l'aigua va ser un costum molt habitual en els aixovars dels enterrats. Amb el temps, aquest costum es va convertir amb un requisit simbòlic del culte funerari iber, visible també en les decoracions ceràmiques. Vi i cremació ens parlen, doncs, de purificació, com a nou element religiós present en les libacions del Mediterrani, tal com ho certifiquen les troballes de Pontós, Creixell i Ermedás. Entre els grecs l'ús d'olis i perfums era comú en el segle VI aC.
	Al·lucinògens A Gavà tenim ben documentat l'opi, com a tota la Iberia Occidental, a Cornellà el cànem o marihuana, a Genó (Segrià) i Pontós (Empordà), la cervesa i l'LSD. Del "cascall" en treien l'heroïna i la llavor de la rosella era també utilitzada com a narcòtic. Aquestes substàncies van ser trobades en restes ibèriques i preibèriques del Bronze, segle XII a. de C., a partir de les investigacions del arqueòleg Jordi Joan de la Universitat de Barcelona. L'anàlisi microscòpic i químic de recipients, trobades en aquests poblats, van posar al descobert l'any 1.997, restes d'aquestes substàncies al·lucinògenes, que són les més antigues d'Europa descobertes fins avui. Els estudis han determinat que entre la cervesa hi havia la part de la civada que es fa servir com a principal component del àcid lisèrgic o LSD. Les restes d'una mandíbula trobada en el poblat, demostren el consum d'aquest fong anomenat LSD. Es pensa que també era utilitzat en ritus religiosos o cultes, vinculats a la deessa Demèter i amb els misteris d'Eleusis, segons Jordi Joan i Josep Mª Armengol. S'ha descobert que per fabricar cervesa utilitzaven blat, civada i midó. La cervesa més antiga del món s'elaborava a Sudan 8.000 anys abans de C. El cànem es va trobar en una pipa de Cornellà que podríem relacionar amb les pipes ibèriques de Tossa de Mar. A les mines de Gavà, les restes trobades eren d'opi i al Museu de Vilafranca del Penedès hi ha un vas cerveser iber.