PRÒLEG

LA MORT DELS IBERS

El període històric que va dels anys 1940 als 1970 es coneix com el de «LA MORT DELS IBERS», coincident amb l’ampliació del fenomen celta o la «celtomania» a totes les cultures peninsulars sense distinció, període en què s’aplicaren els nous plantejaments celtòfils hispans inspirats en el seu moment per Manuel Gómez Moreno, entre d’altres. És llavors que als ibers els diuen «celtíberos», quan en realitat el nom de celtibers i de la Celtibèria escau a l’adopció del sistema d’escriptura ibera per part d’alguns grups celtes peninsulars, majoritàriament dels territoris d’Aragó, d’on són la majoria d’inscripcions celtiberes localitzades.

En el mateix moment es van rebaixar les cronologies científiques, i com a conseqüència els ibers van perdre el seu espai històric, passant a ser considerats únicament com a pobles indígenes de la romanització, sense consideracions sobre la seva existència anterior i obviant que les monedes iberes de l’època iberoromana ens indicaven en cada una que eren dels ibers i d’un determinat lloc, seca, tribu i comarca.

Sant Pacià, en el segle III dC, ens explica com en aquell moment encara hi havia «heretges de religió i de llengua» que seguien parlant l’iber i també practicant les seves creences, fet que confirma el Bisbe Eutropi.

Antigament s’havia pensat en la possibilitat que els primers ibers haguessin vingut en èpoques molt primerenques de territoris indoeuropeïtzats propers a zones minorasiàtiques situades a la Ibèria Oriental transcaucàsica, al costat del Mar Negre (actual Geòrgia) i en alguns casos després camititzats en el Nord d’Àfrica. Com que no és possible ni afirmar ni desmentir aquestes hipòtesis, em limitaré a referir-me a les dues Ibèries que van existir, explicant allò que coneixem sobre les seves llengües i cultures. El que sí és cert és que en els inicis del primer mil·lenni, emigrants i aventurers de tot tipus anaven cap el Mar Negre i després cap a Occident provinents majoritàriament dels territoris hel·lènics foceus, eubeus i fenicis.

Amb aquests contactes i la seva pròpia evolució, els autòctons dels territoris ibers havien anat creixent culturalment des dels temps del bronze i els inicis del primer ferro.

Fins l’arribada dels romans els territoris dels actuals Països Catalans Continentals peninsulars actuals, són els que formaven el Món Iber, constituint una autèntica síntesi de totes les cultures autòctones primitives anteriors al segle V aC. Els ibers de les comarques de la Catalunya Nord estenien els seus poblats fins el Roine, seguint per la dreta d’aquest riu fins arribar a la població actualment suïssa de Sion. A mida que van arribant les migracions de celtes, gals, grecs, fenicis i romans a les diferents comarques dels nostres territoris, sempre hi van trobant grups tribals ibers distribuïts per les diferents comarques. Amb la invasió i dominació romana el canvi va ser radical i començà el període Iberoromà, creador de les seves províncies tot menyspreant l’organització ibera en comarques. Més tard, amb el domini visigot els territoris i comarques ibers van recuperar els noms dels seus territoris.

El manual que avui posem a les vostres mans vol fer que tots els lectors tingueu coneixement de la persecució que va patir la Cultura Ibera antiga i genuïna amb l’arribada de cartaginesos i romans.

Aquest estudi hauria de ser com una finestra on poguéssiu contemplar en síntesi la suggestiva Cultura Ibera sense cap recança, on els lectors hi trobéssiu el valor humanístic dels fets històrics, perquè tal com diu el científic Eduard Punset (considerat com la veu de la divulgació científica), també m’agradaria poder presentar el meu treball com a divulgador dels coneixements que especialistes en iberisme, des de diferents branques científiques, han anat elaborant al llarg del temps.

FREDERIC SANTAEULÀRIA I ROIG