Frederic Santaeulària

una aventura tropical amb els caimans

BRASIL: COCODRILS, CAIMANS I CAIMANERS

emboscall

Índex

Presentació

Capítol 1 Els indis i els caimans

Capítol 2 De Sea Port i el Colorado cap el Pantanal

Capítol 3 El poble Cajun, el jazz i els alligators

Capítol 4 Desde la Transamericana fins la Transpan-taneira sense deixar la Transamazónica

Capítol 5 L'immmensitat de la selva a Foz d'Iguassú

Capítol 6 Pels estats de Sao Paulo i Santa Caterina cap el Mato Grosso

Capítol 7 El Dorado

Capítol 8 Els cocodrils i l'home

Capítol 9 Històries de dracs i dragons

Capítol 10 L'espècie

Capítol 11 Els guepards

Capítol 12 La força de la gravetat, els remolins i el magnetisme

Capítol 13 La memoria del caiman

Capítol 14 Piranyes i caimans es complementen

Capítol 15 El caiman és un caçador gandul

Capítol 16 De camí cap a l'Amazonia des de Cumbucu

Capítol 17 Com agafar un caiman

Capítol 18 Piranyes vives com esquer

Capítol 19 L'autoprotecció i els seus costums

Epíleg

Com acostar-se i protegir-se dels cocodrils

Una manera possible de fer la ruta del Brasil en 50 dies

Poesia para uma Estrada

estrada

volta

e vai

segue

e vam

vam e vai

vai e vam

a estrada.

Aquest poema pertany al llibre Três Fases, de Nilza Mattei. Ed. CLY Ipiranga, Sao Paulo (Brasil).

El seu segon llibre, Monólogo Tracajá, el va dedicar als pescadors i al Lauro, Rei de l'Illa do Araújo, a la Serra do Mar, que va morir un dia d'aquell any, mentre nosaltres estàvem en aquella illa en companyia de la Nilza.

Li dedico aquest llibre a ella, als pescadors que vaig conèixer i a l'escriptor brasiler Werner Zotz, que amb la seva sensibilitat envers els temes indígenes ha aconseguit que la gent pugui entendre el món tribal dels indis brasilers. Llegir les històries de viatges que al llarg del temps ha anat publicant, provoca satisfacció, i lleigir Apenas um Curumim és molt gratificant, i ho haig d'agrair a l'Eliane i al Toninho Romano, amics comuns del Werner i nostres.

Presentació

L'autor, de jove s'havia acostumat a anar a pescar tant de dia com de nit amb pescadors veterans, amb les barques i quillats que sortien cada dia de les platges de Vilanova i la Geltrú. Durant aquells anys encara no hi havia el port. El Casamitjana de Terrassa el pare i la seva colla també anaven de pesca durant la nit amb aquests quillats, junt amb el Garriga, parent nostre per la part de l'àvia paterna que feia molts anys vivia a Madrid, i passava les vacances a Vilanova. Uns dies sortien amb barca de palangre, uns altres amb quillats, quan no amb la barca del Pau o amb la petiteta de Cal Fermín de Ribes Roges, per escampar o recollir nanses.

També havia passat llargues estades a Prullans de Cerdanya recorrent el riu Segre, on més tard faria d'enviat especial de premsa per les setmanes de Canoe Kayack de La Seu d'Urgell o les de Sort del Noguera Pallaresa.

Al cap d'uns anys, a Itàlia feia intercanvi entre famílies, a la casa de pagès dels Dino Magnani, riberenca del riu Poo en el municipi de Santo Stefano Lodigiano i al costat de Codogno o a casa dels Tafurelli de Piacenza. Allà van començar les seves experiències en el riu. També a les Dolomites o en llacs com el de Misurina o el de Sant Vito di Cadore, a la frontera austríaca.

Quan tenia 18 anys, a principis de juny de 1958, va viatjar per diferents ports d'Europa, fins arribar, en tren als territoris samis del Sol de Mitjanit i Kiruna, experimentant en el terreny de l'exploració i els viatges en vaixells marítims i fluvials o des d'algun vaixell trencaglaç de companyies fineses com la Finncarriers, on tenia bons amics. Suècia, la va conèixer de la mà de la Marina Theodoridis i la seva família.

El Pol Nord va ser la més gran experiència, però sempre va sentir interès per Amèrica, que va conèixer a partir del Brasil, ja que el seu sogre, el pintor Pere Tort, vivia a Sao Paulo.

Tot plegat va comportar que conegués molts llocs de tot el Brasil, i de l'Amèrica Central i del Sud: la força del magnetisme a Cuiabá, la Mata Atlàntica del Tròpic de Capricorn a les illes de Paratii o a la Badia de Sepetiba, la fauna salvatge al Pantanal amb les carinyoses capibares, els ossos formiguers o els tuiuüs... Tot era un espectacle magnificat per l'amabilitat dels indis i caboclos. La relació amb amics i familiars de la seva dona, com la família Romano, van fer que s'aficionés molt a l'ambient i la natura del Brasil.

Les travessies en tren, enmig dels camps de canya de sucre o de cafè, les impressionants marees, les travessies de rius amb ferris i xalanes o els caimans prenent el sol enmig del camí d'una fazenda... Tot era un espectacle que encara podríem magnificar més per la Música, la Macumba, el Forró, o les històries de piranyes i mulates.

Dintre d'aquest ambient, va veure els primers caimans que el van emocionar... tant, que es van convertir en una de les seves més grans aficions.

A Porto Sairú o a Miranda, cada any s'hi anava implicant més i més, començant a portar-hi gent coneguda, grups i amics, en part pel seu afany aventurer, que després el va portar a combinar altres feines amb les de guia de turisme.

A Sao Paulo les xerrades amb la Directora de la Comissió Pro Indis Señora Leinad Ayer i la Coordinadora Rosángela Ubirajara o la visita a l'Escola índia Arandú amb el professor Jekupé Ju Mirim van fer que pogués conèixer amb profunditat l'autèntic ambient dels indis brasilers.

Als anys 80 la Directora del Centre d'Estudis Brasilers de Barcelona, la Senyora Gilda Oswaldo Cruz el va convidar a presentar unes xerrades amb audiovisuals sobre aquestes expedicions que van tenir força interès.

El relat d'aquest viatge d'aventures pot ser molt útil a tots aquells que volen conèixer el Brasil o els caimans en profunditat. Realment serveix com de guia pràctica per conèixer llocs molt singulars.

ELS INDIS I ELS CAIMANS

Tant els indis Tupí com els Guaraní, anomenen jacaretingues els caimans més llargs i paguàs els més curts. Caribé és el nom d'un noi indi, encara que també li van posar així a la cria d'un jacaré que va néixer prop de la seva cabana, a Tavarí.

Durant les tertúlies que fèiem en el Sitio i a la Chácara del Llac de Paraibuna, en ple tròpic de Capricorn brasiler envoltats d'ànecs, caçadors i la boira baixa arran d'aigua, de matinada, l'amic Nelson que havia regentat diverses hisendes en territoris d'aiguamolls, zones pantanoses i llocs inundats de divers països sud-americans, sempre ens parlava d'aquell fòssil de cocodril, de fa 70 milions d'anys, trobat a la bonica població brasilera d'Uberaba.

El Ragueb i la Eugènia arribats del Veracruz mexicà, eren també uns bons tertulians. A l'exposició arqueològica de dinosaures del Parc d'Ibirapuera de Sao Paulo, es podien veure dinosaures de tot el mon, de molts milions d'anys.

El Nelson era un gran viatger d'enciclopèdia, doncs et podia parlar de l'Acròpolis grega o dels carrers d'Atenes sense haver-hi estat mai, ja que ell viatjava intel·lectualment, fins arribar a tal grau de perfecció que quan parlava amb un que conegués aquella ciutat, no era capaç de distingir que ell ni la coneixia. I és que sabia amb detall tot el recorregut i els noms dels carrers més històrics i monumentals, el del cafè de tertúlia i tota classe de detalls dels llocs més idíl·lics per ell, de ciutats com Atenes, el Caire o Barcelona. El Nelson Zanotti havia estat catedràtic a la Universitat de Santo André que havia dirigit durant molts anys. Amic de l'art i la tertúlia, un bon passejador de ciutat, vivia amb la seva companya Aracy Arantes en una caseta colonial molt propera a l'estació de tren de Santo André.

Ens havíem trobat a Sao Paulo i a Santo André, però l'última vegada que ens vam veure hi vaig anar en tren, junt amb el meu fill Ivan. A casa seva es respirava un ambient molt cultural, artístic i al mateix temps tropical en l'entorn dels arbres del seu pati i l'olor de les menges d'estil indi que tant bé feia l'Aracy l'olla també era india, de fang i molt antiga.

Les estades a Paraibuna, sempre em mantindran el record de la Cristina Navarro i de tota la troupe del Maresme, durant les llargues xerrades mantingudes a la casa de la Regina, el Jacques o la Nilza. Tan lluny però l'ambient semblava el mateix de les nits ibers i celtes, passades en el nostre País a les coves de Les Mesquites o durant les costellades fetes a La Coma.

A la Illa Grande, on hi anàvem amb aquell vaixell Jabuí que des de Mangaratiba hi fa el viatge tots els dies, també ens trobàvem per fer bones xerrades amb la gent que es reunia per passar l'estona a la Casa de la Japonesa, amb el Dirceu i l'Emilia, o a la placeta de davant el mar, sota el Pico do Papagaio, mentre el Clovis passava tot fent música al carrer, ajudat per l'eufòria de la pinga. De tant en tant, vèiem passar algun dels cavalls que la gent deixa sols voltant per l'illa. O sentíem cantar els Beija Flor i els colibrís de color verd intens o els Mango de gorja negre. En aquest lloc podíem sortir sempre de pesca,veure tortugues marines i tota mena d'espècies tropicals, tant de flora com de vegetació. Les grans»jacas» penjaven sempre dels arbres a ras de trilles i camins i havies de mirar amunt perquè segons com, al madurar si et cauen al cap, et podrien fer força mal. Més d'un coco verd dels grans, ha matat persones que estaven sota d'un cocoter. L'Illa Grande és un espai ideal per practicar i aprendre qualsevol tipus d'activitat marinera, fluvial o muntanyenca. Ve a ser com si estiguessis voltant per l'Estat de Bahia de l'interior. No gaire lluny de l'Illa Grande, trobem centenars d'altres illes particulars, habitades, salvatges, de tota mena. A l'altre Illa Grande, la del Estat de Curitiba, passa el mateix. Potser la gran diferència és que allà no hi ha un pic com el del Papagaio sobre del port d'Abrao.

Les papallones de molts colors volen per tot arreu i no cal dir que tots ens miràvem les exòtiques noies brasileres que passaven amunt i avall carregades amb bosses, farcells i cistells i que valia la pena de batejar-les amb el nom brasiler de «gata». Les noies queden molt satisfetes si els dius que són com una gata. És un costum del país. A la Claudia Mendes li agradava molt. Si ets dona, la millor floreta és que et diguin «gata». Ah, i és fi, o sigui que quedes molt bé.

Tamanduá (ós formiguer).

Un cop a la petita població colònia illenca d'Abrao, alguns ens vam quedar a l'habitació que tenia lliure la Japonesa i els altres, repartits entre l'Alberg Municipal d'Abrao i la Pousada del Beto's. Al costat de l'alberg sempre hi havia papallones de grans dimensions que menjaven fruites molt madures i dolces i noies que anaven pels camins selvàtics descalces i amb bikini o amb les calcetes tangueres i una samarreteta. Bé, la veritat és que feia molta calor... i que estàvem arran d'aigua: el mar, el riu, el petit llac, la platgeta termal... El Beto ens va fer descobrir moltes coses, ja que ell tenia una bona barca per anar voltant caletes, tot fent surf i veient llocs verges de les illes.

Alguns dies preníem banys d'aigua molt freda en el naixent del riu, compaginats amb els de la terra negra i sulfurosa de la desembocadura de baix el mar, que diuen que són tan saludables i beneficioses per la barreja natural dels minerals d'aquestes aigües amb les salades de l'Atlàntic i les plantes medicinals que arrosseguen.

Des de la illa, vam anar baixant per la costa amb un petit veler particular que es dedicava a fer el trajecte fins a Paratii, però nosaltres vam baixar en el port d'Angra do Reis, una població amb milers de barques i quillats de pescadors, una important Escola de Samba, molts comerços i un gran magatzem de venda de coses nàutiques. Garses i gavines pertot arreu i urubús grandots, menjant el peix espatllat que llencen els pescadors.

Molta gent deixa menjar al seu pati a ocellells, aus i coties que des del Mato, cada dia s'hi acosten per atipar-se. Algunes cases fan el mateix amb els tucans. A l'hora de sopar és bo menjar un bon pollastre a l'ast, d'aquells de pagès, que aquí anomenen caipires, ja que hi ha granges que els crien a l'aire lliure i al mig del camp. Vam seure en una taula davant del mar i vinga, chopi (cervesa de barril) i pollastre, acompanyat de farina de mandioca i altres ingredients, tot sentint la música del sambón. Més tard, quan ja havien acabat de sambar, de no massa lluny escoltàvem una actuació musical amb piano, tot veient l'ambient de les parades literàries especialitzades en llibres de poesia només d'artistes locals i les colletes de jugadors de cartes a les taules de carrer, tan habituals al Brasil. Són taules i banquetes de ciment i rajola que es troben a tots els pobles en places i passeigs marítims.

A la cantonada, hi teníem una Sala d'Art i un salonet especialitzat en tots els tipus de cafè, on la Silva i la Yara en servien d'aquell tan perfumat. Al port comercial, amb més profunditat per fondejar, vam agafar el vaixell que anava cap a Paratii, Costa Verde i Sepetiba, mentre el tren s'enduia la carrega d'un altre vaixell del port proper a la Siderúrgia i no massa apartat de la Central Nuclear, admirada per molts dels vilatans del lloc.

A Paratii, havíem fet una estada amb els indis Guaraní, visitant els de l'Aldeia Araponga i Boa Vista. Un d'aquests indis que vam trobar a la Rodoviaria el Leonardo ens va portar a la Fazenda Muricana per veure de passada el salt d'aigua i la cascada de Quero Essa amb barca i a peu, des del riu Perequè, on no gaire lluny hi ha una destil·leria de cachaça. Des d'aquest punt resulta molt fàcil i bonic anar fins a l'Illa do Tamanduà, que en llengua indígena vol dir Ós Formiguer. A la tornada a Paratii, vam disfrutar del petit teatre experimental «Dos Bonecos», instal·lat des de fa molts anys en una casa colonial del segle XVI per unes noies europees que viuen allà. Aquesta és una bonica ciutat colonial històrica, totalment conservada, amb molts ocells, carrers empedrats del segle XVI i molts pescadors i barquers. Els jocs que fan les teulades de les cases són un veritable espectacle arquitectònic mirats des de el camí que va cap el Forte i el seu Museu. El noi del xiringuito va tocant la guitarra mentre la gent pren la cerveseta. La marea és molt alta: quan puja, els carrers s'inunden d'aigua, i quan retrocedeix, pots trobar molts crancs de mar que viuen sempre entre les llambordes i et volen pessigar els dits dels peus si vas descalç. Una vetllada a la Pensió Araújo coneguda com la Casa dels Artistes de Paratii, et deixa molt revifat, sobretot veient «gatetes» com la Naipí o la Mara, que toquen la guitarra improvisadament. Just a la casa del costat, l'escriptora i poeta Nilza Mattei hi té el seu estudi, que tantes vegades ens va deixar per les nostres estades.

Molts bananers, els barcinhos (bars mariners) amb els seus guitarristes, el bosc de mata atlàntica del Forte i el Museu Marítim o el típic cementiri indígena entre camins de terra vermella i bosc de canya de bambú, et situen en un mon tot diferent. De nit pots fer foc a les platges i caletes tot brasejant uns peixets o quatre gambetes. Millor si algú sap cantar i porta guitarra... Pescar és fàcil, i fer un foquet no està prohibit. Per les platges sempre hi ha grupets de músics que samben o fan Bossa Nova, entre altres coses, tant de dia com de nit. Va ser a Paratii on vàrem haver d'ajudar dues noies «gata», la Maraí i la Lua, que s'estaven enfonsant perquè la seva piragua tenia un forat per on els havia entrat l'aigua que la feia perillar.

En sentir els crits de socors, ens hi acostem amb el veler, pengem l'escala de corda i les pugem cap dalt el veler, tot remolcant la piragua fins el Saco de Sambuco, on vivien. Allà vam dinar en un xiringuito tot passant el dia amb elles i el barquer Andrade.

Transpantaneira.

DE SEA PORT I EL COLORADO CAP EL PANTANAL

Bé, de fet nosaltres veníem de Nova York, on havíem deixat els abrics d'hivern i les botes de neu, perquè a les botigues de Sea Port un dels llocs més emblemàtics de l'antic New York i el primer port que va tenir la ciutat al sud de Manhattan, abans de marxar cap a les illes que envolten, la de Liberty Island, encara es poden recollir alguns dinerons amb la venda d'aquella roba que ja no et posaràs en els llocs de calor com el Mississipí o el Brasil, sobretot si portes roba vella d'èpoques passades, com portàvem nosaltres i que tant interessa els botiguers novaiorquesos especialitzats en segona mà. El cert és que en veure el meu abric d'època i tela de Cheviot, els amos d'una botiga de roba bona, ens van cridar i ens van oferir el canvi de l'abric vell per un de nou o bé l'import del nou en dollars. Una oferta d'aquest tipus, enmig d'un Manhattan ple de neu, no me l'havien fet mai. Les escales que porten a les botigues i cafès de Sea Port, eren plenes de gavines, i al costat dels arbres hi corrien els esquirols, un animalet habitual en places i jardins de la capital del món.

També havíem estat en el Gran Canyon, amb avioneta des de Las Vegas, per visitar els poblats indis dels Hualapai Tribal Council i el poblat dels indis Navajo, tot recorrent el Colorado, per anar-nos acostumant al que hauríem de viure en el Pantanal. El recorregut del Colorado té molts ràpids i vegetació abundant i moltes serps. A les muntanyes que donen a la immensa explanada del Gran Canyon, a més dels pins hi abunden grans extensions de xiprers. Des de l'estació de tren de Las Vegas la visió de les muntanyes de Nevada, per cert ben cobertes de neu, era preciosa. Si no tens pressa, resulta molt interessant fer travessies amb aquests vetusts trens nord-americans que circulen a poca velocitat i fan força parades, però és una manera molt realista de copsar l'autèntic ambient d'aquestes mítiques terres pel·liculeres.

Quan el Nelson es va assabentar mitjançant les cartes del meu amic Jacques, del gran interès que jo tenia pels caimans i els cocodrilians en general, de seguida em va escriure: «Amic Frederic em deia, el teu és un cas únic, ja que la majoria de gent no mostra cap interès per aquests animals.» Ell, per la seva professió de veterinari i ecologista, sempre es preguntava com els crocodylus havien arribat fins aquestes latituds tropicals.

Per la gent són només animals ferotges, o assassins salvatges i perillosos; tal com els presenten a les pel·lícules.

Tots els rèptils cocodrilians, viuen en hàbitats tropicals i subtropicals, en zones pantanoses o inundades, en llacs, estanys, rius, basses, bassots, pous, canals i en algunes cunetes o desguassos de camins i carreteres. També n'hi ha en pous de bestiar, rescloses i en alguns pantans. És clar que a la Florida nord-americana i en alguns parcs i jardins propers al passeig marítim de Miami, els pots veure passejant amb llibertat.

Fins i tot se'n veu algun, de tant en tant, que s'ha despistat pel mig del carrer, fent parar cotxes i vianants. Quan surts d'aquell actiu i sorollós aeroport de Miami, pràcticament en plena ciutat, jo diria que tot és possible, fins i tot les aventures amb cocodrils urbans.

I és que moltes vegades comencen a caminar i surten dels seus límits, travessant avingudes plenes de cotxes, sorprenent la gent i creant gran expectació, sobretot als forasters. En canvi les espècies que hi ha a Cuba son més perilloses, semblants a les del Nil.

En general son rèptils que, en el seu ambient, pots trobar tant en aigües clares com pol·luïdes, ja que si la temperatura és bona i la claror abundant, tenen una gran capacitat d'adaptació.

En canvi a Puerto Rico tot i la gran vegetació i l'abundor d'animals marins, no n'acostumes a veure.

Quan ja estàvem en ple Mato Grosso brasiler, tot anant amb el Marcio i la Marisa per la carretera pantaneira BR-262, uns 60 kilòmetres amunt,entre Miranda i Corumbá, vam veure dos caimans considerables mentre el Ferrazán estav acanviant el neumàtic de la seva combi en el desguàs de la cuneta. De tant en tant es veu algun macaco o mono d'aquells que viuen sobre els arbres i no baixen mai a terra, per evitar els perills dels altres depredadors.

El Marcio era un piscicultor i la Marisa una zootècnica, tots dos carioques empleats en el Sitio do Esquilo de Itaipava, a l'estat de Rio de Janeiro, que s'havien ajuntat amb nosaltres per recórrer el Pantanal, després d'haver-nos conegut a la tertúlia de La Academia i la Sala d'Art de l'Illa de Paquetá, feia alguns anys. Des de Rio havíem anat a l'Illa de Juguanum i a la de Itacuruçá, tot vorejant la bonica Badia de Sepetiba per recollir altres amics. Tot era ple de frondosos arbres Tamoios o Flamboyants, com els de la Illa de Paquetá, des d'on havíem visitat les de Sol i Niteroi, veient des del Vaixell Transbordador, el famós pont que uneix la de Niteroi i Sol unides per un altre pont entre elles, amb Rio.

El grup de l'Amazones.

Tot el trajecte ple de peixos voladors, barques de pescadors i grans vaixells que esperen torn per entrar al Port, lluny de la impressionant Bahia de Guanabara, plena d'illes i illots de pedres arrodonides molt semblants a les de Montserrat, però presidides per l'espectacular Dedo de Deus. Al fons Tijuca i el Cosme Velho, amb el tren que puja al Corcovado voltant la selvàtica muntanya amb arbres de més de 30 metres d'altura, fins el cim de la muntanya, amb la font d'aigua gelada que puja de mil metres ensota fins el cim. Una delícia per beure! Al costat es veu el Pao d'Azucar de nom indígena, el Botafogo, la Platja Vermella i el Llac, ple de Biguás i altres aus com les que es veuen a la Illa de Paquetá. Paquetá és una illa sense vehicles, és només per vianants, però estan permeses les bicicletes, els cavalls, els carros i les carretes de passeig o els tricicles, sempre que no portin motor.

Des de tota la costa fins arribar a Curitiba, sempre vas veient l'espectacular Serra do Mar, veritable barrera natural que no deixa ni desembocar els rius al mar fins després de Santos, la ciutat del port internacional del cafè, l'edifici de l'antiga Bolsa do Café, el Tramvia del segle passat i el Funicular que et puja al Santuari brasiler de Montserrate, des d'on pots admirar la part selvàtica, les immenses planúries fluvials i pantanoses de Santos o Guarujá i el Mar.

A Rio, segons les èpoques, es veuen balenes que arriben fins el port.

El Ferrazán, encara que fos el que portava la combi, era un expert barquer i pescador de llagostes que havíem conegut navegant amb el seu quillat per entre les nombroses Illes de Paratii, quan viatjàvem per la Regió dels Llacs propera a Rio i Saquarema, fins arribar a la preciosa ciutat de Petròpolis, totalment immersa i ficada literalment dins la selva que ens portaria a la banda costera de Cabo Frio, on arriben els vents polars del Pol Sud, les gavines polars de voraviu negre i alguns pingüins que aprofiten per picar en el Rio das Ostras o en les platges de Búzios, sovint visitades per taurons que els pescadors aprofiten per fer una mica de negoci, ja que la seva carn és molt bona. També hi ha moltes anguiles i com a tot arreu força aranyes.

Crancs, Estrelles de Mar sud-americanes i una costa selvàtica més espessa que la de la mateixa Amazònia, són constants.

Per això a les platges de Búzios sempre apareixen grans ossos que veiem penjats en el poble com elements de decoració o donant nom a la idíl·lica Plaça dels Ossos. Aquí la part de bosc selvàtic és molt verda, però plena de cactus i d'artesans que fabriquen decoratives barques de fusta.

Aquell lloc de la carretera del Pantanal, on hi havia els dos sauris, era ple de Mangueiras, d'on penjaven mangos d'aquells tan dolços... Qui saltava a collir-ne? Degut a les fortes pluges, cada cop ens resultava més difícil continuar. Era el mes de febrer, època de fortes pluges. Finalment l'aigua del gual que feia la carretera, superava l'altura dels genolls de l'Antonio Mirosa també de Terrassa, com jo, que s'hi havia posat dins, per fer-nos com d'aparell mesurador de fondària. Quan encara estava dins de l'aigua, ens expliquen que en un bassot de més amunt hi viu un jacaré gran i vell que amb la força de l'aigua podria estar voltant per qualsevol lloc pantanós proper... i com que l'aigua era ben marronosa de les pluges, tal com els agrada a ells per camuflar-se... doncs no se sap mai... i l'Antonio va sortir corrents.

En quedar-nos clar que no podríem passar, marxa enrere i tots cap a l'alberg que l'amic Luiz tenia als afores de Bonito. El Marcio i el Luiz van aprofitar per anar a tallar troncs de canya de bambú de diàmetres grans per plantar a casa seva. Aquests trossos de canya de mig metre de llargada els omplen d'aigua, els tapen hermètics pels dos caps, els planten horitzontalment a terra i al cap de pocs dies, comencen a sortir gran quantitat de nous rebrots de canya, formant una tanca impenetrable amb pocs anys. Les barreres de Canya de Bambú de bons diàmetres, costen molt de travessar. A l'Illa do Padre, formada entre dos rius de Bonito plens de bambusals, la família del Waldemar i la Vani es dediquen a la cria de tucans a l'aire lliure, enmig dels arbres fruiters del seus terrenys plens de papaies i xucladors.

Pel camí anàvem parlant de com els cocodrils s'adapten bé a les modificacions del seu hàbitat fetes per l'home. Segons els canvis climàtics, d'estació seca a mullada o de pluges, ells van canviant de lloc, buscant els punts on l'aigua hi queda més estancada.

En el Sao Francisco.

Com és evident, els que viuen en llacs, canals o rius, no segueixen aquest procés, tot i que se'ls pot trobar canviant d'un llac cap a l'altre, d'un riu a un estany o senzillament del rierol d'una banda del camí al de l'altra banda. Per això a les zones pantanoses, sobretot per les vores dels rius, quan vas a peu, cal anar amb molt de compte. També si vas a cavall, perquè quan l'animal és mossegat a les potes per un d'ells, agafa un esverament impressionant. És important que en aquests llocs i especialment cap a Porto do Manga, mentre vas passant pels aproximadament 50 ponts de fusta que trobes pel camí, es prenguin precaucions, sobretot a partir del punt on es fa el trajecte en rai. El mateix cal dir quan, en el Pantanal Nord, vas des de Poconé cap a Pixaim, no gaire lluny del Rancho Intocabel, perquè és per on he vist aquests animals amb més activitat, especialment en aigües dels rius propers l'Abrobal, el Negro o el Corixo, i sempre amb molta més proliferació que a la mateixa Amazònia.

Hi ha tants rius i riuets que per arribar a Pixaim des de Coxim, Poconé o Cuiabá, cal passar per més de cent ponts de fusta que es troben en un estat deplorable i només accessibles amb jeeps de roda doble per no encallar-se en els forats que hi ha, entre les fustes del terra que es van escorrent. La resta d'aquests llocs són segurs i sense els problemes de delinqüència de les grans ciutats. Jo sempre recomano fer les estades a les poblacions petites, a les ciutats poc importants o a les illes, on la vida és molt tranquil·la.

En aquests trajectes d'aventura, és fàcil que alguna de les rodes se't quedi travada en un dels forats dels ponts, tal com ens va passar a nosaltres. Per passar cada pont, un dels acompanyants ha d'anar davant a peu, per revisar les fustes, posar-les bé i anar guiant al xofer. Són llocs on com a dificultat afegida contínuament veiem caimans travessant pels camins que porten cap als pesqueiros, les posades o cap els ranxos i fazendas.

La carretera de terra (la famosa Transpantaneira) acaba a Porto Jofre, a no ser que utilitzis barques o avionetes per entrar a la gran selva, creuant primer el riu. Just en el punt final, quan ja no pots passar, hi ha bons hotels i gasolina, per si ja no pots tornar enrere aquell mateix dia per culpa del cansament. Quedar-s'hi és viure una història única i relaxant. Ah, i creieu-me, no cal haver reservat habitació, sempre es troba lloc.

En general a tot el Brasil és molt fàcil trobar habitació (apartamento) sense problemes, excepció feta del mes de desembre-gener, en què ells fan les seves vacances. L'únic que et pot passar és que no puguis triar la categoria de l'hotel o de la posada. Sobretot en llocs econòmics és bastant habitual trobar habitacions de 4, 5 o 6 llits, que anant amb grup va bastant bé.

Per un desvio de la Transpantaneira, no gaire lluny de Poconé i un cop ja has passat la que és la última gasolinera, es pot anar cap a Porto Cercado. És qüestió d'un dia. Pel camí molts rius i riuets i molta pesca i cocodrils menjant piranyes o mossegant capibares a les vores dels rius. Des dels ponts se'ls contempla molt bé i si ho fas en silenci, pots escoltar i sentir bé el rosec dels seus queixals quan es van menjant les piranyes. El soroll és degut al fet que, en menjar, trinxen les espines grans de la piranya. Porto Cercado és també el final de la carretera, després ja no continua. No et pots perdre perquè com a barrera trobes una gran extensió amb bestiar i, al mateix temps, el riu que et talla el pas. El Porto és el punt on les barques amarren i fan parada, però clar no hi ha cap instal·lació portuària ni rés semblant. Això sí, a pocs metres hi ha algunes posades per la gent que va fins allà a pescar. Alguns pescadors que vénen de lluny carreguen en el seu vaixell un gran congelador nevera i hi van encabint el peix pescat que allà mateix van preparant i congelant de manera artesanal, per tenir-ne per tot l'any a la ciutat. A Riberao Preto l'amic Velludo ho fa cada any, com molta gent de Sao Paulo i altres ciutats. En aquests territoris, el més important és omplir el dipòsit fins el capdamunt de combustible en sortir de Poconé i portar un parell de bidons de 25 litres cada un per si fallés el càlcul de kilòmetres.

En el Pantanal només hi ha gasolina a les ciutats o pobles importants. Pels camins no se'n troba i dins del Pantanal cada u té combustible pel seu ús personal. Excepcionalment n'hi ha a l'hotel de Porto Jofre i només en pla d'emergència se'n pot aconseguir a la Pousada de Pixaim al preu establert per ells. Per tant, cal carregar bé a Poconé i reomplir a Porto Jofre per poder tornar. També a Miranda, Corumbá, Coxim i altres poblacions limítrofs i sempre amb bidons grans de recanvi al cotxe. És convenient portar aigua pel radiador i aigua mineral per beure. Per menjar no hi ha problema, però no està de més portar coses que no s'espatllin, com alguna llauna de sardines, verat o tonyina i pa, només per cas d'emergència. Això s'ha de comprar abans de sortir de les poblacions. Una altra solució és dur sempre un tros de fil de niló amb un ham per poder pescar. A l'hora de llençar el fil, si volem que vagi lluny, va molt bé embolicar-lo al voltant d'una llauna de refresc llarga o d'una ampolla buida que et serveix de carret de canya de pescar. També pots agafar qualsevol pal o canya i enganxar-hi el fil. En treure el peix agafat de l'ham, si resulta ser piranya és fàcil que quedis ben mossegat.

Cal pensar amb els llumins per encendre el foc aquí no està prohibit ni és obligació apagar-lo quan s'ha fet servir, i també recomano alguna espelma d'emergència, senzillament perquè és l'únic lot que no falla mai i que funciona sense piles, si els llumins no s'han mullat. A més amb aquests articles, a les duanes no et diuen res. També és molt bàsic portar unes estisoretes plegables i un ganivet molt petit multiusos que es pot adquirir a qualsevol ciutat. No cal dir que el barret, l'impermeable, el mocador de coll, un filferro o les ulleres de sol, van molt bé i en venen a tot arreu.

Alguns surten de les ciutats grans sense piles de recanvi per les càmeres o sense carrets, i després tenen moltes dificultats. La càmera digital és molt pràctica, però si la perds o s'espatlla, penseu que ho perdeu tot i que les piles es gasten aviat. Cal pensar igualment en els mosquits i el sol, l'aigua, i en les vacunes, tot i no ser obligatòries. L'antitetànica i la tifoïdal, que és oral, són molt recomanables, igual que les gotes per l'aigua no embotellada i altres precaucions.

Una part d'aquests territoris selvàtics del Pantanal es coneixen com els del Parc Natural del Pantanal, on jo crec que val la pena anar-hi entrant des del sud, o sigui des de Campo Grande, Miranda o Bonito arribant fins a Corumbá, Coxim i Cuiabá. Són uns territoris d'una bellesa i unes dimensions espectaculars; per mi únics. També s'hi pot accedir des de Cáceres.

Les barques fluvials passen amunt i avall carregades de peix i sobretot de piranyes, algunes descarreguen per les vores del Porto Jofre i d'altres continuen riu avall.

En canvi l'Amazones és molt bonic però el tràfec d'embarcacions comercials i industrials és bastant intens, el que fa que es vegin pocs animals. Sempre és millor conèixer els territoris recorrent els altres rius, igualment navegables, molt més ecològics i amb molta més vida indígena. Les cases fetes de bambú de bons diàmetres o les de fusta, fan el paisatge encantador.

Un cop establert el campament base posant-se d'acord amb gent del país, resulta fàcil agafar alguna trilla que vagi cap a territoris i raconades on hi ha molts caimans o jacarés. Clar que des del cotxe, arran del cotxe, també se'n veuen molts.

Per veure'ls bé com cal, una bona llanxa metàl·lica, una piragua, les barques de borratxa o millor una xalana coberta per parar el sol, resulten ideals. Encara que sembli estrany, en un lloc de tanta calor, cal portar roba d'abric perquè de bon matí i durant la nit, els vents del Pol Sud que pugen fins aquests territoris, poden deixar-te molt sorprès, ja que en algunes ocasions s'arriba als tres graus de temperatura.

A sota de cada pont acostuma ha haver-hi molts caimans, en llocs on durant l'època seca hi pots arribar bé amb el cotxe o a peu, baixant amb certa facilitat a sota de tots els ponts. En alguns casos, durant l'època seca, quan hi ha poca aigua, pots passar per sota els ponts amb el cotxe i parar enmig dels caimans. Algunes vegades quan obres la porta del jeep, no pots baixar perquè veus que a terra, sota la mateixa porta, n'hi ha dos o tres prenent el sol. En alguns casos serveixen de plataforma per les aus, per poder pescar més fàcilment.

Tot caminant pel mig dels prats, anem trobant alguns jacarés joves morts, amb la cua tallada a cop de destral, l'única part que normalment es mengen els autòctons. L'amic Joan Balaguer, de Terrassa, que també ens va acompanyar en dues de les expedicions fetes, li va arrencar un tros de pell a un d'aquests animalons, per fer-se'n un cinturó...

Tots vam descobrir com un dels millors llocs per veure el tràfec dels jacarés és des de sobre dels petits ponts que travessen els rius.

Caiman en el Taquarii.

EL POBLE CAJUN, EL JAZZ I ELS AL·LIGÀTORS

En canvi, al Mississipí, especialment a partir de Nova Orleans, o entre aquesta ciutat i Baton Rouge, el millor per veure'n és desplaçar-se amb barques cap a les zones pantanoses properes als canals, conegudes com a Swamps o Bayous. Els territoris inundats o pantanosos del Golf de Mèxic o de Nova Orleans, mantenen aquesta condició perquè son llocs que estan uns metres per sota del nivell del Mar, com la mateixa ciutat de Nova Orleans. Tot passejant amb el Trolley Bus, ja veies com un riu restringit per murs de contenció, un dia o altre havia de donar problemes, igual que els donaran novament algun dia, les rieres de Terrassa i de tants altres llocs, per la senzilla raó que s'ha estret o desviat el llit habitual del riu o de les rieres. Per aquest motiu el Pantanal sempre s'ha mantingut sense ciutats en el seu interior. Els al·ligàtors també abunden en alguns dels deltes i les entrades de rius principals. Ací, mentre el meu fill Ivan estava actuant en el concert de jazz del vaixell Natchez Cruise, jo mirava els al·ligàtors... i pensava que Baton Rouge era un bon nom per un club de jazz. I així va ser com a Terrassa vam posar en marxa el Club de Jazz Baton Rouge, que vàrem instal·lar en el Coro Vell de la Societat Coral Joventut Terrassenca, on la seva coral va fer les actuacions d'Espirituals Negres durant les 17 Hores de Jazz que s'hi van celebrar.

L'actitud del típic poble Cajun a Louisiana Sud, envers els al·ligàtors, resulta molt interessant de conèixer, però caldria viure-la en els territoris de les plantacions, o sigui en els esmentats swamps o bayous com els d'Esperanza Plantation en ple River Road Plantations. Allà resulta fàcil veure com els al·ligàtors s'acosten als vaixells i s'alcen en vertical mig metre per sobre de l'aigua. Des del vaixell Gator Bait, enmig dels

xiprers i la canya de sucre, els contemplàvem extasiats, mentre els Cajun els feien jugar. Al lluny sentíem el so d'algú que assajava amb un clarinet o una trompeta una mica de Dixie, Boogie o Ragtime...

Ací, tant els autòctons com els caimaners contràriament a les opinions de molts experts, creuen que els caimans hivernen durant les èpoques de molt fred, de forma semblant a com ho fan les tortugues, posant-se en forats, coves i esvorancs dels costats dels rius i canals, protegits per l'espessa vegetació de la selva fluvial. A les botigues de la ciutat del jazz i els cocodrils, en el centre de Nova Orleans, s'ofereixen junt amb bons tabacs de pipa naturals i a granel, gran quantitat de caps de caiman dissecats amb la boca oberta, pels col·leccionistes curiosos o per fer pràctiques de Vudú. Al costat, hi veies botigues especialitzades en la venda d'instruments improvisats i construïts pels mateixos músics amb els objectes més rars. Ah, i per cert que són dels que es venen més cars en aquesta mena de nou mercat d'instruments de construcció pròpia que s'ha anat escampant per la ciutat. Resultava fàcil veure un contrabaix fet amb un cubell i una caixa de fusta o altres construïts amb els materials de reciclatge més inversemblants.

Caiman lligat a la barca.

Anar pel Mississipí en un vaixell tipus cajun o en els ja històrics de rodes i pales, amb piano i un bon grup de jazz, resulta deliciós, i més si el pianista és el teu fill.

En quant a la caça dels al·ligàtors, en aquest estat hi ha molt poques restriccions al respecte, de fet limitades només a les temporades de veda. Es mengen moltes ostres crues o amb beixamel i al forn, més que no pas carn d'al·ligàtor. Al Brasil, en canvi, pots anar a restaurants especialitzats en servir carn de jacaré tendre i caldo de piranya, on en alguns casos, també hi pots comprar pells senceres o objectes fabricats amb pell de caiman.

A Madagascar l'espècie Cocodril del Nil, es troba a la zona de Les Pangalanes, a la costa est, on hi ha llacs, cascades, illes i ràpids. També a la costa de les Espècies, Talonaro i Berenty, tot i que l'àrea més bona per ells és la de Les Pangalanes, sobretot a l'alçada de Mananjary a l'Oceá Índic. Els que es veien en el Llac d'Anivorano feien més de dos metres de llargària.

A Madagascar aquests sauris freqüenten els grans espais aquàtics, rebent un veritable culte com a l'antic Egipte.

Després de moltes exploracions i viatges a granges europees, zoològics i llocs pantanosos d'EUA, Egipte, Madagascar i Sud-amèrica, el Nelson em va anar posant al cap la idea de fer un gran viatge expedició amb gent del país.

Mentre hi anava pensant, ja hem veia dins d'algun transbordador, per les vores d'algun riu proper a les plantacions de canya o de cafè de Bolívia, la República Dominicana, Paraguay, Argentina o Brasil.

Després d'uns mesos, amb l'amic Jacques havíem planificat el viatge des de la seva mansió tropical de Souza Ramos i que finalment vam portar a terme durant l'època plujosa del 1990. Era un moment molt adient, ja que els caimans especialment durant febrer i març tendeixen a sortir de les parts més inundades de les zones pantanoses on viuen, per anar a prendre el sol sobre les petites illes que les abundants pluges han anat formant en territoris de bosc i selva. L'hivern del 1990, va ser un dels més mullats del Brasil durant els últims 50 anys.

Fent-se el mort.

DES DE LA TRANSAMERICANA FINS LA TRANSPANTANEIRA SENSE DEIXAR LA TRANSAMAZÓNICA

Els amics de Pindamonhangaba que viatjaven amb gent de Campinas i venien de la costa, ens van trobar en sortir del Velas ao Vento, un restaurant de carretera, molt autèntic per la seva cosa local. Al mig del camí de coqueiros i veient passar un «bugui» brasiler el cotxe especial per recórrer terrenys difícils, sorrosos i dunes, ens van anar explicant tot el recorregut i les dificultats de la MT 370 i la Transpantaneira. El 1990 es van produir grans esllavissades en zones tropicals que van mantenir moltes carreteres tallades. Tant anant en cotxe com amb l'Expresso del Matto Grosso (autobusos i tren combinats), havíem de ser desviats molt sovint perquè les aigües s'havien emportat la carretera, endarrerint-se el viatge hores i més hores, que aprofitàvem per conviure amb la gent d'aquells llocs. Unes setmanes abans, en l'inici del viatge des de la costa atlàntica, per poder arribar a Caraguatatuba, vam haver de passar tota la nit dins el cotxe, perquè la carretera havia deixat d'existir, convertint-se en el llit d'un riu immens.

Un dels viatges interiors per anar fins la Fazenda Pantanal el vam fer amb l'aviador Lino, que coneixia molt bé tot el territori.

Per altres vols vam agafar la Companyia Pantanal i la TAM.

Tot menjant caçon, una mena de tiburonet, vèiem moltes biguás (aus semblants a la cigonya) i moltes bananeres, durant el viatge amb el Bus Litoraneo que ens porta fins Maresías, Guaecá i la Platja dels Cedres. Enganxades a les roques de les trilles que des de les platges de Guaecá van cap a les cales i els terrenys salvatges de mato i forest, hi ha molts cristalls i pedres semiprecioses brillants que es combinen amb flors com les de cultiu que aquí trobem a les floristeries. Jo no havia vist mai aquest fenomen dels cristalls com enganxats sobre de les roques del camí. Cristalls en quantitat només n'havia vist per les muntanyes del municipi de Cristalina. Sobre alguns arbres hi passejaven titís uns micos molt remenuts que s'atipen de bananes madures, dels mateixos que es veuen pertot arreu de l'Illa de Paquetá, on la gent es queixa perquè des dels arbres els hi entren a casa seva a plena llum del dia. Ara estan protegits, però hi ha gent que encara els mata.

De fet la jungla, la forest o el «mato», en condicions molt semblants, s'estén per tot el centre i sud d'Amèrica, fins abraçar l'Atlàntic i les seves illes amb immensitat de peixos voladors, gavines i negres urubús, alguns d'ells imperials. En el camí que ens portava cap a la casa del Marcelino i la Taina ja a Guaecà i Maresías, hi havia moltes erugues voladores fosforescents, just on la seva dona ens esperava per fer-nos unes bananes al foc de terra. El Marcelino era un home molt viscut, doncs ha treballat més de 20 anys amb vaixells de càrrega d'empreses de Santos, viatjant per tot el mon i fent al Brasil només petites estades i vacances. Abans de jubilar-se havia anat per tots els ports, sempre fent feines pesades en els vaixells. Ara ja porta un temps retirat d'aquest treballi viu aquí cuidant horts i bestiar o anant a vendre fruites amb un carretó. Va tenir un problema molt gran perquè va discutir amb un del poble, el Reginaldo, i ell sense pensar-ho gens li va clavar la navalla. Sort que no el va matar i amb pocs mesos es va arreglar tot. Si el coneguéssiu, quasi no us ho creuríeu, perquè és un home molt tranquil i bonhomiós amb qui és fàcil fer amistat.

Al darrera de casa seva, ens podíem banyar en el saltant d'aigua que hi ha o a la piscina natural que es forma a sota on es poden recórrer uns metres per anar fins el mar.

Amb tots els components de la família Romano i els seus amics, ens havíem trobat en aquest lloc fenomenal per fer vida autènticament de natura. Quan anàvem per la platja, els crancs de mides considerables ens acompanyaven molta estona. L'Illan i l'Anni no tenien por de res i el jeep descobert que portaven, ens duia per qualsevol camí.

Amb ells havíem fet també una interessant sortida amb la seva combi fins a Montalegre do Sul, en un moment de grans aiguats torrencials. Amb l'antic tren anomenat la Maria Fumaça vam anar cap a Jaguariuna, el lloc on els fazendeiros amb els seus homes havien cremat el tren perquè no volien que passés pels seus territoris.

Tot pujant des de la costa per anar al Pantanal, havíem anat parant a illes properes, tan verges com l'Illa do Mel i Nova Brasilia, tot baixant amb el tren Serra Verde Express que va des de Curitiba fins Morretes i Paranaguá, travessant aquesta bonica selva verge coneguda com la Serra Verde. Morretes és una població termal amb riuet i palmeres imperials.

Una renglera de set palmeres imperials marca l'existència d'una antiga fazenda.

Paranaguá és un lloc ple de rius, illes i zones d'aigua o deltes a prop del Mar. El millor és sobrevolar el territori amb avioneta o helicòpter. Una de les illes és accessible des de la platja, passant per una llarga palanca. L'embarcador per l'Illa do Mel està a Pontal do Sul, on s'hi arriba bé a peu o amb bus urbá. Abans havíem estat a Guaraqueçaba i a la Illa Bhela de Sao Sebastiao amb tota la colla dels Romano, on disfrutavem amb la pesca de canya nocturna a Pequeà. El Ferry de Sao Sebastiao per anar a l'Illa Bhela, lloc de pescadors i de música Country, és una meravella, perquè funciona totes les 24 hores del dia i és gratuït pels que van a peu.

Les parades de suc de canya, els cavalls, les platges de cocoters, els coquinhos (una fruita que no té res a veure amb els cocos ni amb el coco verd), els carrers colonials, la Fonda Ana

Doce, que val la pena visitar, o els seus mercats amb dolços i pastels, són molt especials.

Aquesta fonda és colonial del segle XVI, construïda totalment de fusta, de forma circular i amb un pati tropical al mig. Té porxades al sortir i balconades en el primer pis i està tota pintada amb verds i vermells.

Abans d'immobilititzar-li el morro.

LA IMMENSITAT DE LA SELVA A FOZ D'IGUASSÚ

Si baixes, com hem fet, fins a les Cataractes d'Iguassú per Foz, no veus cocodrils però et trobes de cop en una gran selva immensa, amb aigües de 8 grans rius impressionants i quantitat d'animalons i aus com els tucans, cupims, llangardaixos divers i molts ocells de colors poc habituals per nosaltres. En passar el Portal d'Entrada al Parc Natural venint de Foz, no sabria dir-vos si l'espectacle és en les cataractes o en la immensitat de la selva. Si arribes en avió o fas un passeig amb helicòpter o avioneta, encara millor, sobretot si el terra de l'helicòpter és transparent.

Les embarcacions pel riu, el pont de les cataractes, el mirador, l'ascensor per acostar-s'hi, el Ponte d'Amizade on conflueixen tres països, la gran presa d'Itaipú i les nombroses aus que ens van seguir fins arribar a l'Alberg Paulimar de la ciutat de Foz ple de japonesos i nipobrasilers, va ser un espectacle de natura, igual que les diferents estades en Hotels Flotants,tot tastant el vi de Caçabé.

Quan s'acaba el Carnaval, a Iguassú encara segueix uns quants dies i no és tant multitudinari com els altres. Es poden fer recorreguts amb avionetes i helicòpters o anar amb grans barques inflables per sota les cataractes i sentir la música de l'Arpa Paraguaya que de fet s'escolta arreu d'aquests territoris fronterers amb Paraguay i Argentina.

Un cop a l'alberg, els canvis d'impressions amb japonesos brasilers i amb els del Japó, ens va portar a veure el món des de una òptica molt particular, la dels brasilers-japonesos, molt diferents dels japonesos del Japó.

PELS ESTATS DE RIO, SAO PAULO I SANTA CATERINA CAP EL MATO GROSSO

Des de Rio havíem fet el recorregut amb el bus nocturn de la Normandy que ens va portar fins a Riberao Pires ciutat de llacs, embarcacions, pesca amb canya, pesqueiros i orquídies, on els indis Tibiriça feien la seva música moderna. Des d'allá viatjàvem amb tren cap els Rodeios de Sumaré, Santa Bárbara do Oeste o Americana, ciutats brasileres fundades pels sudistes confederats nord-americans, que fins fa poc encara parlaven una mena d'anglès tot especial, com el brasiler americanitzat que parlen actualment. A Sumaré vam anar a les montarias de la Festa dels Boiaderos, semblant a la famosa de Barretos, on hi van milers de persones de tot Amèrica. Després vam parar a Campinas per dormir a casa dels nostres amics Eliane i Tonino ella amiga d'infància de la meva companya Imma. Amb ells vam passar moments inoblidables mentre l'Illan ens feia experimentar amb una Cobra Jiboya que posava histèrica a l'Eliane. Els altres visitàvem els acollidors raconets de les seves llibreries-café, especialitzades en literatura infantil i juvenil.

Pel matí el Tonino ens va portar a Sao Paulo i com que era 22 d'agost, ens hi vam quedar perquè la festa del típic barri italià de Bixiga, sempre s'ho val: tots els menjars típics del Brasil, les millors pizzes del món, sambon, jazz, el country de gran banda en el Piu Piu tot de fusta, macumba, esglésies obertes durant tota la nit, gent de totes les categories, cultures i colors o els típics cafès per xatejar, o sigui amb telèfon interior a totes les taules per telefonar a la taula amb qui vulguis parlar o lligar. Només cal marcar el número de la taula i parlar... i tot el que us pugueu imaginar.

A Sao Paulo un bon espectacle arquitectònic és anar en el Metro i visitar les seves estacions que et poden traslladar fins i tot a l'ambient parisenc del 1900!! Aquells que sense sortir de la capital paulista volen admirar l'arquitectura d'Oscar Niemeyer, el constructor de Brasilia, només els cal agafar el metro i visitar el Memorial d'Amèrica Llatina i el seu Parlamento Latinoamericano de la Unión o la gran Avenida Paulista... Penseu que per anar bé necessiteu un dia sencer, dinant en el mateix Memorial una bona feijoada. Tots els llocs interessants de la ciutat de Sao Paulo es poden visitar en Metro. Just coincidint amb cada estació hi ha els monuments, museus i llocs que val la pena veure. Una manera interessant de descobrir l'espectacularitat dels seus gratacacels i creuaments d'autopistes és el viatge en globus i, com no, el d'avioneta o helicòpter i taxis aeris. Hi ha aeroports també dins de la ciutat.

Als voltants de Sao Paulo, el clima és tropical alpí i en alguns llocs com Sao José dos Campos o Campos de Jordao, hi fa força fred. Aquesta ciutat és de les més boniques que jo he vist. Tota voltejada de muntanya i grans boscos, amb tren pel mig de la forest des de Sao José dos Campos. Un cop allà pots recórrer tota la ciutat amb els seus bonics tramvies d'època o pujar al Funicular per veure les muntanyes més altes i més plenes de vegetació del Brasil. Això sí, aquí sempre cal portar roba d'hivern.

A prop de Sao Paulo hi ha moltes aldees indies i vil·les Guaraní, que visitàvem amb l'assessorament de la directora de la Comissió Pro Indis de Sao Paulo, la Senyora Leinad Ayer i la Rosángela Ubirajara, secretària de la Comissió. A Embú el poblat Aldeia Mboi Mirim de Guaçu, la Aldei Rio Branco i a Parelheiros en el barri Colonia, on hi havia la Ràdio Tupí vam estar al poblat de Barragem i Crucutu amb la seva Escola Indígena Guaraní Ambá Arandú, on vam conviure amb els indis, acompanyats dels coordinadors Karaí Mirim, Inaya Waryjú i el professor Jekupé Ju Mirí.

Els poblats més interessants van ser els del Pico Jaraguá, on hi vam arribar a peu des del Parc Natural de la població de Jaraguá, on havíem anat en tren. Més endavant vam visitar els del Morro de Saudade i altres de l'antiga ruta de Bororé que et porta fins a Santos pel mig del bosc si portes un bon jeep.

El millor recorregut és anar primer cap els barris de Paraelheiros i Colônia, no gaire lluny del famós Interlagos i dels rius Pinheiros, Jurubatuba i Tieté que creuen la ciutat de Sao Paulo, per arribar prop de l'Eletropaulo i la Represa Billings, tot agafant les balsas-ferry per veure les diferents aldees dels indis Tupí i Guaraní dels entorns de Sao Paulo: Barragem, Crucutu, Morro de Saudade, Bororó, Mboi Mirim, Rio Branco i Jaraguá, entre altres.

El camí més bo és per la Capella del Socorro, el Canal del Riu Jurubatuba i seguir si es vol cap a les aldees del litoral de Santos, un cop passada l'antiga Ràdio Tupí. Es pot fer el recorregut amb un centenar de kilòmetres per camins forestals de terra vermella realment bonics.

De retorn, a la nit, mentre sopàvem en el Gato que Ri de Sao Paulo, proper a la Plaça de la República, vam telefonar al Nicolau i l'Alcira, la Bethe i el Joaquim, per anar preparant la ruta cap on hi ha l'estació del ferrocarril de Tauney, en el Pantanal Sud, sempre plena d'indis. Al cap de dos dies entravem en el Pantanal per Campo Grande i Miranda.

A no masses kilòmetres vam deixar el famós Pesqueiro Cabana do Lontra i ja molt lluny el Pesca Clube o l'autenticitat pantaneira de l'Hotel Diogo de Miranda, la Cabana Gaúcha o el Recanto Gaúcho. Aquí o en el Clube do Cachimbo (Pipa Club), fèiem la preparació per endinsar-nos en el Pantanal. La sociòloga en temes indígenes Beth Grimberg també ens va fer algunes recomanacions mentre passejàvem pel pont de sobre el riu del mateix nom des d'ones veien moltes barques de pescadors ancorades en el riu i els poblats de pescadors riberencs de Miranda. Vam baixar al més proper per poder prendre un caffezinho tot fumant un cigarret.

Riu Taquari-Negrinho.

En aquests pobles com que tothom té araras, papagais, cotorres i tucans, sempre en veus volant d'una casa cap a l'altra, creuant places i carrers o passant per sobre de l'Estació d'autobusos mentre fas temps per esperar que arribi el teu bus.

De caimans i piranyes en pots trobar a molts llocs, però en els oasis de tranquil·litat de l'interior de les zones pantanoses pantaneires, l'aventura és més reconfortant, mentre prens un mate tereré o un cimarron (fred, gelat, amb llimona o calent). El paisatge tropical amb camins o senders relliscosos, com les trilles que la mateixa vegetació o les inundacions es mengen ràpidament, fa que t'acostis més fàcilment als hàbitats d'aigües poc profundes o als aiguamolls. Allà on paràvem aprofitàvem les nits per anar a les petites gafieires, per escoltar música brasilera o sud-americana i fumar una bona pipa o un puret baiano, tot prenent una cervesa negra o un chopi si estàvem a la ciutat. Més amunt i ja entre pantaneiros, en el pesqueiro Bethe a tocar del Pont sobre el riu Miranda, no massa lluny de Campo Grande (potser uns 80 kilòmetres), podíem submergir-nos en l'ambient dels barquers i dels pescadors fluvials, tot fent un tastet de licor casolà com el que la preciosa Mel Rose prepara en el seu localet de Bonito per acompanyar la sopa de piranya o tot menjant carn de la gran barbacoa instal·lada quasi al mig del que fa de carretera. Els cotxes s'han de desviar per no haver de moure la gran barbacoa ni la gent que l'envolta. L'ambient era molt semblant al viscut en alguns racons de les immenses zones fluvials, on es troben les aigües dels rius Paranà i Tietê, formant l'Illa Solteira.

La diferència és que en el Tietê o en el Paranà no hi acostuma a haver ni caimans ni piranyes.

Això sí, grans peixos que pots veure tot fent algun recorregut amb els nombrosos vaixells fluvials, canoes, barques inflables de rems i llaguts que circulen per aquests rius.

En els territoris de Bodoquena i Bonito, ens acompanyen els carioques Thyrço i Lenice, per poder veure la pesca de grans peixos amb llaç o amb xarxa, en forma de Cop.

També es pesca anestesiant els peixos amb branquetes del verinós Curare.

El millor moment és quan ha acabat la piracema o migració dels peixos.

En aquests punts el més senzill és perdre's, a no ser que vagis acompanyat de persones que coneguin bé l'entorn. Un d'ells ens explica com els caimans, en ser de sang freda, necessiten d'aquests indrets per poder prendre el sol i conservar la seva temperatura corporal al voltant dels 35 graus centígrads.

El Nelson fins fa poc, estava treballant com a responsable d'un equip de guies turístics ecologistes, junt amb el Waston de Ladario, un bon especialista en el tema. Ell és qui ens ha guiat per traslladar-nos a la part de Bolívia fronterera amb el Pantanal brasiler.

A la cabana de fusta o refugi dels Diogo, on menjàvem i dormíem junt amb els coureros (caçadors d'animals de pell apta per fer coses de cuiro), i els altres caçadors i aventurers que hi fan estada, les parets estaven decorades amb pells de guepard i escopetes que havien fet servir els pares dels actuals propietaris. Les tertúlies dels esmorzars amb el Claudio, l'Orlando, la Jacy i el Jaé, eren molt divertides. La Mariona ens passava la margarina i començaven els acudits i les converses sobre sexe...

A Ladario la Policia fluvial del riu Paraguay, ens va cridar l'atenció perquè anàvem sense salvavides. Un d'ells va saltar dins la nostra barca, algunes preguntetes i la documentació. Després un puret petit i continuar.

La resta del grup va baixar des de Macapá latitud zero o línea de l'equador, per la Panamericana, aconseguint arribar fins ací per la brasilera carretera BR262, entrant just pel Buraco das Piranhas, el Rio Vermelho i el Portal Pantaneiro, molt a prop del mediàtic Zero Hora de Miranda amb aus i cignes corrent per la parada dels autobusos i on vam comprar el llibre de Severo Ferreira Dente de Jacaré, mentre fèiem camí per anar a sortir a Ladario tot vorejant les ribes del riu Vermelho. A fora del Zero Hora, el jovent ballava carimbó, lundú i no sé què més. Alguns es veu que ho feien amb ritme de Sirirí i Cururú que a nosaltres ens costa de distingir, com a tots els gringos.

En el Cabaret Catedral do Sambao en el Catedral do Samba i altres gafieiras de Rio, ja ho havíem vist a ballar amb ritme frenètic.

En aquest punt de parada i descans que es forma al voltant del Zero Hora, la Rotonda i el Diogo, aprofitem per anar a la barberia i pujar dalt de la columna-mirador que hi ha per visualitzar l'entorn i utilitzar el telèfon públic de dalt de tot, escalant la columna fins el capdamunt, per telefonar a casa. Després anem a les tendes per comprar material per prevenir i curar la picadura de mosquits, recanvis fotogràfics, agulles imperdibles, mosquetons per enganxar les motxilles o per les cordes... i sopar. I sempre que vulguis, molt bons iogurts i pastissos perquè estem en terres molt ramaderes.

Durant aquests cinc dies, hem voltat el territori amb una avioneta monomotor molt ben portada per l'expert Sebastian, que durant el trajecte ha anat fent planejades per divisar caimans de les vores dels rius i poblats indis com el de l'Aldeia Jaraguaé, en territoris propers a Ponta Porá i Paraguai. Després, un cop feta la parada de Pedro Juan Caballero ja al Paraguai, hem entrat de ple en l'extrem sud-oest del Pantanal, tot travessant la Serra de Bodoquena, on des de l'avioneta hem vist uns cérvols córrer espantats.

L'endemà vam seguir fins on viuen els amics Vanja i Jamuca, en un lloc on els caimans hi són en gran quantitat degut a la proximitat del Rio Vermelho i tots els seus ramals, als quals s'hi pot accedir bé des del Buraco das Piranhas i la Curva do Leque. A uns 5 kilòmetres del Buracoi el Portal del Pantanal, és un dels últims punts on encara es pot trobar combustible.

Des d'ací hem voltat pel Brasil, Sudamèrica i el Carib, amb el Vadú, que ens ha fet de guia responsable durant gairebé 60 dies, tot veient balenes, iguanes, botos o dofins i caimans. Hem viatjat amb tota mena de transports terrestres, aeris, marítims i fluvials que ens han anat traslladant cap els llocs

Caiman albí del Mississipí a Nova Orleans.

més interessants per poder seguir amb la nostra dèria dels crocodilidae.

El recorregut no ha estat massa difícil, tot i que la vegetació en alguns llocs era molt intensa i excessivament espessa.

Quan travessem trams a peu, per petites serres de la forest tropical, anem sentint les olors de les plantes i les flors, mentre escoltem el soroll de l'aigua i el del matxet llarg o facón de tallar les plantes per obrir-nos camí. Allà, prop d'un saltant d'aigua, enmig de les roques, el Vadú crida: «Mireu! un jacaretinga»; després: un paguá, un focinho denominacions dels diferents tipus de jacarés, segons la seva llargada o la seva forma.

Arribem entre relliscades i cops de cul pel fang de la trilla, sorrós i fi, fent que ens enfonsem fins sota genoll. Espantats en veure'ns dins del fang espès, amb els peus i les cames ben colgats, vam descobrir que afortunadament no hi havia cap perill. Era només qüestió d'anar fent lentament: tibar amunt una cama, donar el pas i deixar enfonsar de nou, treure l'altra i anar fent. Era com un massatge de fang reconfortant, bo per les picades de mosquits!! La meva arribada va ser conseqüència d'una llarga relliscada, que em va portar directe on estaven el Jacques, l'Ubirajara, el Vadú i el Paulinyo experts guies de fa molts anys, que ens acompanyaven. Ara estic ple de cops, amb un tall a l'esquena que m'ha fet una roca punxeguda i amb les ulleres de sol perdudes enmig del fang. La càmera fotogràfica es va salvar del desastre. Rentar-me la ferida en el saltant d'aigua ha estat el pas següent.

En aquest lloc hem muntat el nostre campament amb tota mena d'estris i productes per prevenir i curar la picada de mosquits, aprofitant la cabana de fusta que hi tenen instal·lada l'Ubirajara i el Vadú, grans coneixedors de les diferents espècies de cocodrils tropicals. Quedem parats en veure que fan el foc en el terra de fusta, dins de la mateixa cabana i sense cap precaució especial aparent. De vegades, ells vénen a pescar aquí amb el Ronaldi, que aquests dies treballa a l'Amazònia amb un grup d'irlandesos.

Han passat gavines polars que igual que el pingüí jovenet que vam veure, venien de l'Argentina. Quan érem prop del mar menjàvem molt peix espada que pescava la gent del poble i ara mengem molt peix de riu, sobretot pintados.

L'Ubirajara no havia nascut gaire lluny d'aquest lloc, en un racó de món anomenat la Pedra Negra, ple de formigues i erugues voladores que quan es fa fosc es converteixen en fosforescents. Clar que també hi ha papagais, araras, tucans, periquitos, mones, cupims i sobretot aranyes molt grans i a tots els rius les boniques capibares. Com a bestiar, el que més es veu a part dels cavalls són els porcs foscos, els búfals i les vaques zebú que ho omplen tot.

Els porcs plens de pèl i corrent pel camp, abunden molt. Alguns són de pel blanc-grisós, abundant i llarg, ben diferents dels nostres, que en viure tancats no tenen gens de pel.

Avui hem matat la gana amb un tast de petites bananes, d'aquelles que creixen de forma esporàdica, natural i sense cultivar, com les que es troben en illes com les d' Araújo, Tapera o Taruma i a tants altres paratjes. En alguns llocs n'hi diuen banana ouro i en d'altres banana da terra. Els nadius, tots en mengen, ja sigui crues, escalfades amb pell a la flama del foc de llenya, a la planxa o preparades com a melmelada, pastís o assecades com si fossin panses. En canvi, en els hotels i restaurants no en tenen mai perquè es considera com un menjar senzill, i si en demanes o et diuen que no en tenen o bé es posen a riure.

Tant el Vadú com l'Ubirajara em van explicant tot el que cal saber per conèixer bé els caimans, intercanviant alguns comentaris amb uns indis Guaraní que treballaven en aquell lloc. El Paulinyo i el Jacques aprofiten per anar fent diapositives mentre anem cap a una comunitat de pescadors no gaire allunyada d'una de les conegudes pousadas de la cadena Ana Doce, algunes d'elles ubicades en antics edificis totalment de fusta de l'època colonial.

Els que han vingut d'altres latituds s'estranyen que aquí l'aigua de les aigüeres giri al revés. Clar, és que ells ja havien oblidat que estàvem en l'hemisferi sud.

El peix que mengem avui és piraputanga a talls i pescada feta a l'estil d'un bacallà a la pil-pil. A tot arreu és fàcil demanar carn assecada al sol, que es pot conservar sense nevera. L'hem vist assecar fins i tot en els patis del darrere de les estacions d'autobusos...

En el lloc conegut com la Curva do Leque, hi havia un incendi forestal que ens va portar alguns problemes i dificultats per arribar fins la Pousada, on ja feia estona que ens tenien preparada la sopa de piranya, reforçada amb un raig de cachaça o pinga, que és com una mena d'aiguardent de canya que serveixen a tot arreu. En aquest xiringuito o biroskahi viu una família illenca que ens procura tot el que necessitem. Si volem postres, la nena, la Verinya, s'enfila un tros amunt i ens baixa unes gustoses bananes, algun coco verd o un tros de canya per xuclar. L'aigua del coco verd i la seva menja blanca i molsosa ens reforça davant el cansament que provoca la calor.

El cert és que el cacau que molts cops veiem penjar de l'arbre i el cafè, també ens donen forces. El cacau té l'avantatge que tot caminant pots anar menjant els seus granets reconfortants. No ho sembla, però t'activa molt.

Al costat del xiringuito del Mario i la Jacy, hi creixen arbres de jabuticaves l'únic arbre en el qual la fruita surt enganxada del seu propi tronc i jaques, potser un xic semblants al meló. Les jabuticaves vénen a ser com prunes negres molt dolces i petites, de la mida dels clavallicus que fan els esclavalliquers o pinyoners del nostre prepirineu.

EL DORADO

Poc a poc anem convivint amb els cocodrils, aprofitant l'experiència de la colla del Vadú, que ens convertirà en autèntics especialistes caimaners d'aquests animals que fa 200 milions d'anys en el triàssic superior, havien esdevingut els contemporanis rèptils dels dinosaures. Ells van sobreviure a la gran extinció dels sauris abans de baixar cap els tròpics... La conclusió dels científics és que porten uns 100 milions d'anys sense haver sofert cap modificació. Potser el seu gran avantatge és que poden acumular energia i passar mesos sencers sense menjar.

De moment estem bastant tranquils perquè diuen que aquestes espècies no pertanyen al grup dels menja homes, com és el cas dels cocodrils marins. Tot i la seva bona fama, sempre cal observar les necessàries normes i precaucions, encara que és cert que mai ataquen si no són tocats, molestats o perseguits, ja que en adonar-se de la presència humana, acostumen a fugir d'immediat cap a l'aigua. Ara bé, sempre hi ha algunes espècies que en són l'excepció, sobretot dins de l'aigua.

En cap cas podem envair mai el seu hàbitat, que és l'aigua. Si els toques volent o sense voler, pots ser home mort, ja que ells es senten atacats, igual que passa amb les serps. En canvi hem vist nois com l'Oswaldo dels que viuen a les vores dels rius, fent fora caimans de dos metres de llarg a puntades de peu i crits, mentre l'animal sortia corrent i ben esporuguit cap el riu. La decisió, els crits i la falta de por del noi, segurament devien influir en l'animal.

Aparentment semblava no haver-hi perill, encara que crec més que era qüestió de sort i experiència. De totes maneres l'animal estava a terra, fora per tant del seu hàbitat. En canvi si tant el jacaré com l'Oswaldo haguessin estat dins de l'aigua, estic segur que el caiman l'hagués mort. Per tant, jo sempre recomano veure els cocodrils des de terra. Si es fa des de l'aigua ha de ser amb les condicions apropiades i amb barca de fusta o metàl·lica.

A terra en situació normal, és una bèstia molt lenta. Camina de quatre potes, encara que pot córrer, galopar, nedar, saltar i reptar. Al galop pot arribar als 15 km per hora. Quan vol atacar, a part de moure els ulls i la cua per avisar els companys, es queda totalment immòbil per poder agafar la víctima per sorpresa. Entre els indis Guaicurus o a la Fazenda San Antonio, se'n veuen a cents, a banda i banda del camí o dels canals, tot prenent el sol i sempre disposats a arreplegar alguna Arara Azul que caigui dels arbres. En els territoris i rius de la Fazenda ecològica Caiman també n'hii viuen molts del tipus anomenat «negre», propi dels territoris pantaneiros.

Sortint del riu Miranda.

Entre els Xaraés i el Riu da Prata al seu pas per Aquidauana, amb l'amic Miguel, un expert canoeiro i piragüista brasiler, que l'any passat va venir a veure'm a Barcelona aprofitant el viatge que havia fet per participar en el Fòrum, havíem vist peixos molt grans, de més d'un metre de llargada, en aquest mateix riu. Tant ell com la senyoreta Èglise del Tamara de Bonito, ens van dur per aquests rius a veure peixos pantaneiros d'aquells de grans dimensions, no massa lluny del Lago Azul, el Misterioso i el Riu Formoso. El paisatge era molt semblant al de l'entorn de la Gruta de Tapagem, prop d'Itaporanga i del llac i rius de la població d'El Dorado, amb moltes cases de fusta junt a la carretera, on en algunes s'hi despatxen begudes i menjars mentre l'ônibus espera per creuar el riu sobre el Ferry. Allà es forma un ambient inconfusible de camioners, miners i viatgers, amb música durant tota la nit, semblant com si algú ens hagués transportat a l'oest americà dels segles passats. A Marabá, amb les mines d'Ora a quatre passes, et sents ben igual.

Caimaners.

ELS COCODRILS I L'HOME

El cocodril, el caiman o el jacaré no es dedica a atacar l'home. En tot cas només ho fan algunes espècies de l'Àfrica i el Pacífic: se n'han donat casos amb cocodrils marins o d'aigua salada. És clar que no pots banyar-te de nit en el seu hàbitat, que és el riu, o acampar amb bons menjars dins la tenda, arran del llac, perquè totes les olors de la tenda, per ell podrien ser com un esquer. El Caiman Negre del Brasil és l'únic dels tropicals considerat com a més perillós per als animals de dimensions grans, o per als humans, en situacions molt puntuals i especials. En general són, doncs, mol d'inofensius si no s'amenacen les seves cries o es volen tocar els seus nius. Si vas en barca i molestes les cries, ells intenten atacar la barca. Això sí, tal com he explicat, sempre cal tenir present que el seu hàbitat és l'aigua i que de nit són molt caçadors. Prop de Corumbá, en el riu Taquari, un grup de dins el riu donava cops d'esquena contra la nostra barca metàl·lica, sense cap perill.

Com és natural no es pot anar amb barques de goma o piragües que puguin tombar-se com un caiac o quedar com una de les famoses canoas quebradas.

Per cert que a la població de Canoa Quebrada hi va morir un terrassenc de la família Puigmartí.

Si et vols acostar als caimans, millor portar un bastó llarg per fer respecte o que els tapis els ulls amb un drap, a fi de que es quedin immobilitzats o reculin ràpidament. De fet per menjar prefereixen espècies de dimensions petites, com ara les capibares. Quan estàs a deu passes d'ells, ja comencen a recular o bé fan un salt molt ràpid, tot recargolant-se i girant per entrar directes cap el riu. És un moment molt perillós si algú s'hi acosta o si hi ha persones a prop que no s'hagin fixat en el seu moviment i la seva llargària. Normalment, ni tenint-ne un d'agafat, els altres et diuen res.

En deixar-lo anar, marxen tots junts, escapant-se de nosaltres. De fet no vam veure mai cap intent d'atacar-nos.

Potser el més perillós és quan giren per fugir cap el riu, perquè si no estàs prou lluny, et poden tocar amb la cua i tombar-te per terra, pensant-se que el volies atacar. En aquest precís moment, és quan ells et podrien destrossar. Per això sempre recomano estar a una distància bastant superior a la llargada total del caiman.

Es pot dir que actuen de manera semblant als escurçons.

Jo crec que són més perillosos els bichos de Pê, les formigues Saúba o el mosquit anòfel de la malària, que no pas els caimans.

En el cas dels nens és diferent per les imprudències que poden fer, per les mides del seu cos, semblants a les dels animalons que ells acostumen a menjar o per les olors del seu cos.

Les olors a llet i altres productes atreuen l'animal. Per tant un nen tampoc els pot llençar cap resta de menjar i menys interferir el seu pas ni fora ni dins de l'aigua. A certa distància, en aigües transparents i de dia, nosaltres ens hem banyat a les vores de rius, veient caimans a l'altre costat, i mai hem notat cap gest de voler-se acostar. Mentre les llúdries passaven riu avall, ells, mandrosos pel sol, ni es movien. De totes maneres no està mai de més, com a mida de precaució, deixar una corda llarga lligada a un arbre, on poder-te agafar si haguessis de recular amb rapidesa. També val la pena portar sandàlies de goma per si les pedres del terra t'obstaculitzen el pas. D'aquesta manera pots sortir caminant ràpid amb l'ajuda de la corda com els escaladors, sortint de presa del riu.

En el fons fluvial, també hi poden haver closques de cargols grans que se't poden clavar al peu i fer ferides que serien una atracció per piranyes i cocodrils. Un bastó per anar amidant les profunditats sobtades i repenjar-s'hi si cal, tampoc va malament.

De nit, que és la seva hora de pesca, cacera i atac, la cosa és diferent i mai heu d'anar a les vores dels rius o les zones pantanoses i encara menys banyar-se.

Els indígenes i caboclos, igual que els indis, sempre porten el punyal a la part dreta de l'esquena, a l'altura de la cintura, i diuen que si el caiman saltés, ells serien més ràpids i l'enganxarien per sota el coll el lloc on la pell és més prima abans que pogués atacar. De totes maneres es veuen alguns nois sense braç, normalment per excés d'atreviment o confiança.

Mentre caminem sentim algunes polques paraguaianes de gent que assaja amb l'arpa sota el porxo. D'altres romanen estirats en les seves hamaques. Al fons veiem passar pel riu les embarcacions de boieros i grups de bois que creuen el riu, acompanyats pels caboclos pantaneiros amb petites piragües i barquetes.

A molts llocs trobem ossos d'animals grans que altres s'han menjat en la lluita constant per la supervivència.

Per dinar una bona xurrascada i cap a la borracharia a canviar els neumàtics del cotxe. Les borracheries no són cases de beguda per emborratxar-se, sinó de reparació de neumàtics de borracha o cautxú. Aprofitem per omplir d'alcohol el dipòsit i el bidó (des dels anys seixanta ací molts cotxes van amb alcohol fet de canya, en lloc de gasolina). Alguns models combinen els dos combustibles.

I nosaltres prenem les típiques «vitamines», com en diuen de les fruites triturades.

HISTÒRIES DE DRACS I DRAGONS

Les històries de caimans o cocodrils, sempre han estat presents en l'art, la mitologia indígena i la literatura de tots els pobles. Entre els indis brasilers i sud-americans, no hi ha cap tribu que no tingui les seves històries, llegendes i mites de jacarés, semblants als de la tribu dels Kamaiurá, que tenien el jacaré Igaranyá que els feia de canoa per anar a pescar. Resulta difícil trobar un dibuix indígena sense caimans.

A l'antic Egipte eren sagrats i encara avui en dia se'ls pot veure representats a les façanes de cases i comerços, especialment a Luxor o a la Vall de l'antiga Tebes. També se'n troben de dissecats per vendre en botigues de ciutats o d'illes fluvials, com a Banana Island, al costat de Luxor, on hi ha bones plantacions de bananes i llocs de vegetació tropical a les vores del Nil, on val la pena anar-hi amb una barca Faluca i passar-hi tot el dia.

Durant l'expedició que hi vam fer amb el grup d'egiptòlegs del Museu Egipci de Barcelona i la Fundació Clos, de dissecats en vam veure a molts llocs, i de vius sobretot a la part d'Assuan.

Fixeu-vos que totes les històries i dissenys de dracs i dragons, semblen provenir de l'exageració del cos del cocodril.

Xinesos, catalans, europeus, africans, brasilers, indis, asiàtics i australians, tots tenim mites sobre dracs, dragons i caimans terribles que treuen foc pels queixals i aniquilats o perseguits per caçadors convertits després en sants i patrons.

Actualment la seva cria en granges, ranxos, fazendes o sitios, ha fet que en els països tropicals tothom els conegui més bé. De granges ecològiques i ben aclimatades n'hi ha a molts països i els seus exemplars es venen per zoològics o per reproducció en llocs en perill d'extinció. En algunes granges els exemplars es dediquen a la comercialització de la seva pell, el consum humà o a la fabricació de cosmètics.

Una de les zones on es pot menjar la millor carn de caiman és en les poblacions riberenques del riu Paraguai, del Miranda o del Taquari, on s'acostuma a precedir d'una bona sopa afrodisíaca de piranya i uns gotets de Pinga o aiguardent casolà.

En el seu hàbitat l'home els caça amb llaç escorredís, pistoles de dards, trampes, cordes, anestèsics de plantes tropicals o químics i altres sistemes que els coureros coneixien molt bé. Entre els que viuen en captivitat o en terrenys controlats, hi ha sauris que arriben gairebé a domesticar-se i amb ells es fan exhibicions per visitants i turistes, per exemple a Cuba i a molts altres països.

Els més perseguits per la seva pell son el Caiman Negre, el d'Ulleres i el Jacaré del Brasil i Cuba.

A Estats Units hi ha molta llibertat per la cacera dels seus al·ligàtors (nom derivat del castellà lagarto), sempre que es respectin les vedes. El caiman amizclado o coronado, sembla que està menys buscat.

Cocodrilians.

L'ESPÈCIE

El grup dels rèptils cocodrilians comprèn uns vuit gèneres amb unes vint-i-vuit espècies tropicals i subtropicals, totes elles molt semblants. A nivell científic es pensa que eren carnívors terrestres que després van adoptar la vida amfíbia. Tots són de la família Crocodylidae. En el Zoològic de Barcelona s'hi pot trobar bona informació i també alguns exemplars ben aclimatats.

Cada grup, a cada continent, va anar evolucionant independentment, apareixent així les diferències entre les espècies i l'adaptació al mar d'algunes altres.

El seu comportament és en general molt social i de grup familiar, fins i tot a l'hora de menjar. Les jerarquies, la protecció dels nius, les cries i els fills, el coneixement mutu dels diversos individus del grup durant tota la seva vida, o el fet de no lluitar entre ells quan mengen, fa que vegem en ells un grup molt especialitzat i avançat. Per caçar i menjar les víctimes de mida més gran, ho fan amb total col·laboració entre ells i respectant les jerarquies segons l'edat, tot esperant el torn rigorós que tenen establert.

La seva mortalitat més alta es dóna en els nius, ja que tant els altres animals com els homes n'agafen els ous o les cries. Amb les tortugues passa igual.

Quan pujàvem pel riu Araguaia cada matí vèiem com tant els caboclos com els indis Carajá, dels diferents poblats de les illes fluvials properes i habitades com la de Bananal, recollien un bon sac d'ous de tortuga per vendre o menjar. La gent riberenca, posa les tortugues capgirades sobre el foc i la mateixa closca els fa de paella per coure-la i de plat per menjar-se-la.

En aquell mateix foc amb alguna llauna buida de qualsevol cosa, hi fan el cafè o el mate. Amb la brasa, també hi couen el peix sobre uns branquillons d'arbust que serveixen de graella. La pell del peix, com que és molt dura i no es trenca, serveix de plat.

Per acompanyar, només cal portar pebre i sal a la butxaca o bé posar-hi herbes aromàtiques del bosc.

Actualment es pot arribar a la Illa fluvial de Bananal la més gran del mon entre les fluvials des de Sao Miguel o Sao Fèlix do Araguaia, on s'hi arriba pel riu Araguaia i els seus afluents o amb avionetes des de Brasilia. A Sao Félix és on viu el bisbe català Pere Casaldáliga, a qui vàrem anar a visitar a casa seva just quan havia marxat cap a Catalunya per visitar la seva mare. Per anar al Araguaia també es va bé baixant amb bus o cotxe des de la Illa de Sao Luis, totalment afrancesada, un cop passada la Praia Raposa, amb les seves cases sobre pals de fusta o «pilotes». Des del port de Sao Luiz, anem fins la propera Illa d'Alcántara amb hidrollanxa o amb la barcassa dels «pedestres». Aquí les begudes amb Guaraná són molt bones i es pot escoltar música dels indis Tabajaras de Fortaleza o el Reggae sempre de moda o anar amb el rai pel riu Anil o el Pont Sarney que uneix les dues illes, tot veient les grans marees i la platja d'Aracají o Cumbucu.

Piriguiza.

La posta d'ous

Un altre enemic dels cocodrils són les tempestes i les inundacions. D'ous en ponen molts, però pocs arriben a bon fi. Pensem que la posta és anual i que les incubacions de la vuitantena d'ous que fan habitualment, poden durar fins als 100 dies, resultant doncs un període molt llarg per la seva vigilància. Les mares defensen els nius i les cries, ajudant-les a sortir del niu amb la col·laboració de mascles i altres membres del grup, que estableixen veritables guarderies. Al fer els nius prop de canals i rius, tapant-los només amb restes vegetals i terra, són molt visibles per tothom. Acostar-s'hi és perillós, ja que ràpidament apareix la mare. Els animals que més ous de cocodril consumeixen son les cotíes, les serps, els llangardaixos, les mones, les iguanes, les granotes, les tortugues, les garses, alguns dels peixos i tots els felins.

Tuiúu.

ELS GUEPARDS

En el Pantanal de Poconé, després de passar per Paiaguás i Necolàndia, anant amb l'Elson Tatí de Poconé de xofer, vàrem trobar petjades de guepard (alguns en diuen jaguar i als països de parla portuguesa com Brasil, onza pintada) prop dels nius de jacarés. També a la Fazenda Caimán de Miranda tot caminant amb la Claudia Wintmanzti; anant cap a Porto Jofre amb el jeep del sogre del Roberto, una»onza» molt gran ens esperava al mig de la Transpantaneira, ben asseguda i barrant-nos el pas. Sort que anàvem amb cotxe! Nosaltres amb els fars del jeep ben llargs l'enfocàvem a perfecció i ella quieta al mig de la Transpantaneira durant uns 4 o 5 minuts. Tant el Joan Balaguer de Terrassa, com l'Oriol Bellavista de Mataró, van córrer a tancar les finestres del cotxe i amb el nerviosisme i la foscor eren les 6 de la tarda, ningú va ser capaç de fer una bona foto. Després el del pesqueiro de Pixaim, net d'emigrants espanyols, ens va tractar d'inútils. La bèstia va saltar fins tocar la porta del vehicle; va olorar la maneta del cotxe i tot seguit, d'un sol salt molt llarg potser d'uns 8 o 9 metres, va anar a parar directament dins el bosc, sense trepitjar ni la cuneta. Per la mida crec que devia pesar més de 120 quilos. Us asseguro que un cop és fosc no es pot baixar del cotxe! I menys enmig de la Transpantaneira, on tot sovint vèiem capibares mossegades de les cuixes que havien aconsseguit escapar de l'atac del cocodril.

Els guepards i les onzes, viuen en llocs boscosos i alts, prop de les correderas i a les petites serres o cordilheras properes, però quan és fosc, baixen a caçar pels territoris de Pixaim, Porto Cercado o Porto Jofre.

Aquí la lluita pot ser intensa, ja que a més de les onzes, els exemplars adults de cocodrils poden ser reduïts per les Sucurí o les anacondes que els van estrenyent fins que moren asfixiats. Aquests felins estan en perill greu d'extinció, per la persecució que sofreixen de part dels ramaders que han envaït els seus territoris o per culpa de les caceres il·legals per fer-se amb les seves pells.

A Mèxic actualment s'estan creant zones de protecció prop de les tribus Nomayía o Gent Tigre. Pel poble Maya el jaguar era el déu Balam. Encara resulta més difícil veure serps d'aquestes tan grans en el seu hàbitat, però un cop passat Porto Jofre i el riu, la selva és tant intensa que tot és possible. En els rius de Bonito també se'n poden veure.

Durant l'expedició del 1993 que fèiem amb un grupet del Maresme, mentre estàvem a Vàrcea Grande a mitjans d'agost, la premsa de Cuiabá va publicar la noticia de l'Anaconda Sucurí que el dia abans s'havia empassat sencer un pagès de Santo Antonio do Leverger. Va ser el mateix dia que un grup de

Pel Pantanal.

pistolers va segrestar tot un autocar sencer, ple de turistes quan sortien de l'aeroport de Cuiabá. Després de quedar-se amb tot el que portaven a sobre, els van abandonar a la selva de la Chapada dos Guimeraes, on els pistolers es van fer fonedissos. Com que aquella vall del tipus chapada és molt tancada, la policia de cavalleria va muntar un cercle al voltant de la població de Chapada, ajudats de gossos fila i es veu que al cap de tres dies van ser detinguts els segrestadors. Els Fila brasilers eren els gossos que antigament s'utilitzaven per perseguir els esclaus que volien fugir de les plantacions. La Chapada i el seu mirador i les «plantes sensibleres» dels voltants, és un lloc únic que recomano a tothom.

Nosaltres vam seguir amb el mate i la copeta de licor de Pequí i Jenipapó, dues begudes molt habituals en aquests indrets.

Els vaixells de Guanabara.

LA FORÇA DE LA GRAVETAT, ELS REMOLINS I EL MAGNETISME

A Cuiabá i a Chapada, anem més lleugers pels efectes de les forces magnètiques de les seves muntanyes, ja que estem en ple centre magnètic del Pol Sud, on la força de la gravetat és més lleu. Aquí no ens cansem tant. Recordeu que els remolins o l'aigua de les aigüeres o les dutxes aquí també giren al revés cap a l'esquerra. En el lloc on hi ha més magnetisme, un cotxe parat pot pujar sol (sense motor) i fer un bon recorregut.

El millor lloc per fer l'experiència a peu de carretera i sense haver d'anar per pistes forestals, és a la baixada que hi ha just al revolt del Portal do Inferno, on comença la pujada de la Serra o «gravetat 0». En aquest punt el cotxe no sols puja sense motor, sinó que cada cop puja més ràpid!! Tots els taxistes de Cuiabá porten turistes a la Chapada per viure l'experiència després de passar per la Plaça Cabral, on es troba la senyal del Centre Geodèsic d'Amèrica del Sud, per cert no gaire lluny de la Casa del Guaranà, el Mercat interior, la Igreja Matriz, i el Museu Indi Universitari. El Guaraná és de fet la més reconfortant beguda brasilera i encara més el deliciós «Xarope de Guaraná».

Com a tot el Brasil,hi ha la costum d'anar a fer umbanda vavá, quimbanda, candomblé o macumba al costat dels rius, on s'hi reuneix molta gent,especialment durant les nits del cap de setmana. L'endemà per terra hi pots trobar de tot: ampolles buides de licor,puntes de cigars, les restes dels menjars que els esperits no han volgut, plats de fang que els gossos o els esperits han deixat ben nets, restes de cigars i símptomes d'haver-hi hagut molta marxa tant en el riu com en els xiringuitos propers i les platges fluvials, llocs envoltats d'ipès grocs.

LA MEMÒRIA DELS CAIMANS

Aquí és lloc de caimans grans. Tot i que entre els caimans el canibalisme resulta molt estrany, les lluites sorgeixen només en èpoques d'aparellament. En el riu de Nabileque en vam observar un cas molt excepcional.

Passen moltes estones a terra per poder prendre el sol i així cobrir les seves necessitats tèrmiques. I en general resulta fàcil veure'ls travessant els camins pantaneiros, fins i tot al costat del control ecologista d'entrada a la Transpantaneira, mentre els vigilants passen l'estona tot xerrant o jugant a dames.

Els amulets.

La barrera de control és de fusta, manual i per contrapès, com la del Parc Ecològic del Tieté dels afores de Sao Paulo, on també si pot veure algun jacaré.

El Pantanal és un lloc on hi viuen milions de jacarés. Els peixos i les restes dels altres animals van a parar als rius i els serveixen d'aliment, igual que les sobres i restes dels escorxadors de les fazendes properes als

seus hàbitats. Els caboclos i els indis porten noms relacionats amb ells i la vida gira entorn d'aquests rèptils que viuen més de 70 o 80 anys.

A les vores dels rius se'n veuen molts grups familiars amb proles de diversos anys, ja que la seva vida es desenvolupa sempre en grup. Els autòctons asseguren que els jacarés coneixen perfectament durant tota la seva vida a les persones habituals del seu entorn: pescadors, barquers... distingint sempre els amics dels enemics. Diuen que tenen molta memòria visual, que els permet recordar per sempre més aquells que els han fet mal, burxant-los amb un bastó o utilitzant estris de captura. Es creu que si els tornessin a veure els recordarien i els atacarien d'immediat sense cap dubte.

Encara que el seu hàbitat és sempre en terrenys pantanosos i rius del pla, també se'n poden trobar més excepcionalment en diferents boscos inundats, prop de les costes, en llocs de selva fluvial on hi creixen plantes aquàtiques o flotants, on hi acostuma a haver fauna molt diversa per la seva dieta. També se'n localitzen en els ràpids dels rius o saltants d'aigua on ells van a pescar peix. Els caients d'aigua, les cataractes, les centrals tèrmiques o hidroelèctriques i també els escorxadors propers a terrenys fluvials, són bons indrets per ells.

Els rastrejadors Nilton i Ubirajara amb l'autor.

PIRANYES I CAIMANS ES COMPLEMENTEN

Generalment on es veuen més caimans és en els llocs on hi ha més peix, com a conseqüència de la producció de compostos orgànics que el seu cos fabrica a un ritme superior al que pot donar la vegetació. Per tant és molt important la seva existència per mantenir l'ecosistema i una pesca fluvial copiosa i abundant. Està demostrat que reduir la presència de piranyes és una tècnica equivocada perquè redueix l'alimentació dels caimans, que són grans consumidors d'aquesta espècie. Sense piranyes disminueix la població de caimans i sense aquests es descontrola la població de piranyes.

Els grups propers a la nostra barraca de Pitangueiras, s'estan acostumant a nosaltres:e scolten tots els moviments i si ens acostem massa salten d'immediat cap a l'aigua. Hem après a cridar-los imitant sons semblants als seus, mentre els portem bosses amb carn, peix o restes de pollastre. Llavors en sentir-nos, van sortint de les raconades del riu i cada cop s'acosten més. A base de repetir l'operació dia a dia, es tornen més obedients en saber que a darrera dels nostres crits hi haurà una mica de menjar. Del menjar en diem «uf-uf», tot imitant el soroll del seu nas quan oloren. Alguns en diuen»fu-fu». Arriba un moment que només amb el crit acostumat, ja vénen sense necessitat de la carn, però en no haver-hi teca, s'esperen només una estona per veure què passa i tornen a marxar cap el riu.

La sola presència de l'home els fa un cert respecte, però permès seguretat, és millor anar sempre amb un bastó llarg que ens ajudi a marcar el límit entre ells i nosaltres. En veure l'home i el bastó que de fet no és comestible i per tant no té cap atractiu possible, no tiren endavant i s'aturen tots sense traspassar aquell punt que l'amiga Eliane Parent en deia la línea «Sigfrid».

Encara que els hi posis el bastó dins la boca, mai el roseguen, en canvi, amb la punta deixada suament sobre el cap enmig dels dos ulls, es queden immòbils i obeeixen. També els pots fer recular a base de prémer molt lleugerament la punta del bastó contra la part de sota del seu coll. Millor fer-ho amb el que està més avançat, ja que segurament és el dominant del grup. Mentre vas prement, ell va reculant i tots els que el segueixen fan el mateix. És important estar segur que no el punxes ni li fas mal, però has de pressionar només per on la pell és tova. Per tant és millor que el bastó tingui la punta arrodonida per prémer sense fer mal. Si els poses el bastó just a davant i a terra i camines com guiant-los, s'acostumen a seguir un trosset darrere teu. La manera més bona per immobilitzar-los, potser també posar un bastó o un pal d'escombra llarguet, just sota el coll però sense pressionar enrere, en el punt en que la pell és més fina. Llavors ells es queden totalment immòbils, degut al fet que la part de sota el coll, és la més feble de tot el seu cos. Quan comences a pressionar amb el bastó, acostumen a recular uns 40 centímetres, però sense moure's ni saltar.

Durant la primera sortida que vam fer amb el Vadú, teníem al costat molts caimans negres que seguien exactament el comportament dels que hi havia davant de tot. Els altres es rebolcaven sobre unes plantes sensibleres que només tocar-les tancaven les seves fulles instantàniament, com volent-li abraçar el dit. L'únic perill seria tocar directament l'animal o voler-li donar menjar amb les mans, obviant extremar la vigilància, ja que sense voler poden arrencar-te el braç d'una queixalada.

Tot i aquests perills, és a l'hora de menjar quan pots observar més bé la seva rauxa, l'escala jeràrquica i també les seves dents. Aquesta jerarquia la presideix el mascle més vell, que és el que té més potència i fertilitat sexual en augment a mida que fan més anys, o sigui al revés que els humans.

Avui hem passat la frontera boliviana per Puerto Suárez, Torrente i Arroyo Concepción, sorprenent-nos el cartell del bar «Salón del Forró» que deia: «prohibido entrar con armas de fuego». Com que d'armes no en dúiem, hem aprofitat per demanar a la Darci un tereré amb llimona verda i un raig de pinga. El Jacques ha volgut un cimarron calent sense xarop. Hem deixat el cotxe a la duana brasilera i hem continuat cap a Bolívia a peu, tot travessant el riu per sobre el pont del barri de Arroyo i l'arcada de benvinguda, perquè els policies bolivians no ens han deixat passar amb el cotxe ple d'ossos d'animals grans que havíem recollit en un prat freqüentat pels caimans que viuen en el riu, prop de la nostra caseta.

El tren a Baurú.

Tots els cocodrilians consumeixen molts peixos i cargols grans de riu, però també trituren i s'empassen totes les restes de carn i ossos que els dónes. Durant la nit, a la part del Carandá, mentre fas llanternatges o teiatges per veure els llumets encesos dels seus ulls, en una mena de llargues processons que recorren el riu, els vas veient obrir la boca amb la intenció de pescar. Mentre badàvem amb els punts brillants dels ulls dels cocodrils, ens vàrem entrebancar amb uns porquets silvestres molt petits que corrien per terra. De fet els caimans pesquen i cacen més de nit o cap el tard.

Per pescar es posen de costat en fileres de 7 o 8 tot fent barrera, i sense deixar cap pas obert. Ells vigilen de mantenir sempre les boques obertes de manera que els peixos que van en direcció contraria els entrin a la boca sense adonar-se'n. Ells es limiten senzillament a tancar la boca cada cop que els hi entra un peix. Quedaríeu parats al veure amb quina velocitat sel's van empassant un rere l'altre.

Tots anem ben protegits contra els mosquits amb mosquiteres de cap, mentre seguim contemplant la processó de caimans en el riu. Els nostres acompanyants fumen amb les seves pipes, tot bevent i ballant amb la Viviana i la Mandi com si estiguessin en una de les festes dels peons boiaderos o de cowboys.

Els cowboys.

EL CAIMAN ÉS UN CAÇADOR GANDUL

En el fons un caiman és com un caçador gandul que només caça quan apareix l'oportunitat, per no malgastar energies.

Tant l'Ubirajara com el Vadú ens han ensenyat a tenir cura de no quedar encerclats per ells sense tenir un punt de sortida clar. És important no quedar rodejat i saber per on sortir si fos convenient. Tampoc seria prudent que ells s'adonessin que t'has quedat encerclat o en situació apurada, mentre algun Bitxo Piriguissa, s'ho mira des de sobre d'un bambú.

En aquells últims dies d'estada a «La pedra negra dels urubús», al costat d'un lloc que coneixem com el del Caribé, cridar els caimans per anar a fer el «fu-fu» va ser el més gratificant, ja que ara ja fa dies que s'acosten als nostres bastons, deixen que amb la punta del pal els toquem les galtes i tot resulta molt idíl·lic, mentre la Jussara que treballa a la Fazenda Arara Azul, ens ofereix un tereré ben fresquet. Al fons el vent ens fa sentir el soroll del tren que va de Bauru a Campo Grande i Corumbá, on ens esperava l'Antonio, per afegir-se de nou al grup. Bé, ell portava vuit dies esperant-nos en una fonda de Corumbá amb llits rodons i miralls l'Hotel Angola, on la gent també hi va quan té algun enrenou amorós o algun ligue. Des d'allà vam anar dies pel riu Taquary, fent una bona parada a Porto Sairú i Coxim. A la fonda del petit poblat de cases de fusta dels Sairú, no tenien llum de cap mena. De nit t'havies d'espavilar amb la llum de la lluna. Sort que jo porto sempre espelmes i llumins que vaig apagar aviat perquè entraven tota mena d'insectes només per l'atracció de la llumeta de la meva espelma. Fins que no es va fer de dia, no vam poder sortir ni a l'entrada de la casa per mor de no trepitjar distrets algun caimanet. L'aigua de la Fonda Porto Sairú, anava del riu cap els dipòsits però, en fer tanta calor, sempre cremava. De nit era més suportable perquè quedava tèbia.

Referent al ligue, és clar, al Brasil, ligar vol dir telefonar i ligue trucada telefònica... En aquests llocs no hi havia telèfon, però tenien una emissora molt senzilla per les emergències. Des de Porto Sairú pel riu Taquarii és la millor manera de fer la travessia des de el Pantanal Sud fins arribar a Coxim o Cuiabá en el Pantanal Nord, en menys de 6 dies.

Bé, el cas és que la fonda esmentada de Corumbá, on s'estava l'Antonio, era la més econòmica i amb bons esmorzars tropicals que preníem en una balconada del tercer pis amb vistes a la gran selva fluvial del riu Paraguai. Aquí, alguns ens hi havíem estat en viatges anteriors, i francament es pot recomanar als més aventurers. A més, a peu de carrer hi ha cafès amb molt ambient, música, la plaça del mercat, l'oficina de correus que servia de punt de trobada, l'hospital, els canviadors de dòlars, la música... la baixada a la gran platja fluvial, el port, les parades del Mercat del Peix, les embarcacions i el camp de futbol o els indis Guathó asseguts per les voreres... L'Illa de Insúa..., a prop d'un territori que sembla com una illa en el món: el riu, les fronteres, els vaixells fluvials de control militar, els seus carrers colonials, les parades de peix, el futbol, les admirades mulates, el coco verd i tantes altres coses difícils de descriure.

Aquí el millor és agafar una barca coberta en el port de Corumbá, amb un bon guia o bé pujar en un barco de boieros i anar pel riu Paraguai, Mirim, Negre, Taquari i Cuiabá en un viatge fluvial que pot durar 4 o 5 dies i que difícilment ningú oblidarà mai.

També hi ha vaixells populars que et porten a passejar pel riu servint a la mateixa barca un bon dinar de peix pescat davant teu.

A la tornada ,baixant per Baurú, una de les comarques amb molta Canya de Sucre, l'ambient a l'estació de trens és molt agradable, tant com el que es respirava entre la gent de les taules del vagó restaurant. Pel que fa a la ciutat, és un bon accés per arribar al Pantanal nord i fer-hi un descans. És un lloc on hi ha gran afició pel forró, que es balla de forma delirant tant al carrer com a les gafieiras durant les tardes i nits de tots els caps de setmana. La gresca i el ball comencen a la plaça cap a la mitja tarda dels divendres i després tota la gent va seguint els músics fins arribar a les gafieires i salons de ball.

Per les trilles.

Hem passat per les poblacions d'Araçatuba i Cafelândia: no cal pas parlar de com estava el cafézinho... i el sucre de canya... Les canyes de sucre collides a l'hora de la fresca o en un dia plujós fredes són delicioses per xuclar.

Un dia vam fer un viatge en bus fins a Cananeia, la badia de les ostres, les platges plenes d'ostres que assaboríem mentre bevíem aigua de coco verd i pingueta, tot anant amb el Transbordador municipal fins a la salvatge Illa Comprida i l'Illa do Cardoso. Durant la vesprada, tots cap el Sambon del Barullo de Cananeia: crits, música, moviment, ball, menjar i que no falti tampoc el tabac, que aquí se'n diu fumo. Bé, al Brasil no és que es fumi molt, en canvi no existeix cap sala de ball, d'espectacles, gafieira, biroska, cabaret ni night club, on no es pugui sopar, menjar un lanchonete (entrepà) o picar alguna cosa junt amb la beguda. El cafè sempre hi és en forma de cafezinho com de barra lliure i ja inclòs en el preu, sense limitació de quantitat. Forma part de la seva tradició!!

L'Antonio és de Terrassa i volia saber coses dels cocodrils. «Mira, veus, la seva llargària varia entre un i sis metres... Veus aquell que baixa pel riu, està mort.» Devia mesurar uns 3 metres i els coureros el baixaven riu avall per aprofitar-ne la seva pell. No sabem si havia mort per causes naturals o l'havien matat. Tots li explicaven coses sobre la temperatura corporal dels caimans, com prenen el sol, com neden o com troten, arribant a fer més de 15 kilòmetres en una hora... Li ensenyaven com es van girant i canvien de costat de riu, segons la posició del sol. Per això durant el matí els trobes a una banda del llarg riu i durant la tarda els veus en un lloc diferent.

De fet si plou o el dia es núvol, en veus molt pocs fora de l'aigua. Dins de l'aigua també deixen que el sol els toqui a l'esquena, mentre van nedant. De fet, de nit són més amfibis i s'estan dins les aigües per mantenir la temperatura. Per altra banda és l'hora que més aprofiten per menjar.

Jo diria que de nit és quan són més perillosos perquè és la seva hora de pesca i cacera. Per tant no és hora de banyar-se ni de ficar-se al riu, ni de caminar per terrenys desconeguts o per terrenys semi inundats, propers als rius o de posar la ma dins de l'aigua des de la barca. Però l'Antonio no escoltava, ell estava pendent del que li deien les noies de la Fonda Canaá.

El cas és que els cocodrils marins són diferents, ja que surten a terra de nit, per reduir la temperatura, regulant la sal del mar amb les seves glàndules salines. Com que totes les espècies són de sang freda, és natural que no puguin generar calor per si mateixos.

A tots els agrada anar coberts de fang, herbes i restes de vegetals que els protegeixen de paràsits, insectes o del fred. Moltes vegades, pel riu es veuen com petites illes en moviment que no són més que cocodrils coberts de plantes com si anessin camuflats.

Tenen l'olfacte i l'oïda molt ben desenvolupats i de nit la seva visió és molt bona. Fan sorolls vocàlics, crits, grunys, sons guturals i brams, roncs o xiulets. També lladren i fan altres sons per demanar ajuda, espantar, avisar-se, donar als companys l'alarma de perill, cridar-se, fer el festeig a les diferents femelles o aparellar-se.

Aprofitant els saltants d'aigua.

Els nombrosos tuiuiús de collaret vermell i negre que volen i caminen pels seus voltants, s'espanten i s'esvaloten amb els seus crits. Els acabats de néixer o que tenen poc temps, només tenen el collaret negre i no és fins més tard que les noves plomes que els sortiran, el convertiran en vermell i negre.

El festeig dels cocodrils amb les femelles del seu territori proper, és molt elegant i encara que visquin en grups familiars, els mascles no són monògams.

Normalment acostumen a donar algun tipus de resposta a les vocalitzacions de l'home quan se'ls ofereix menjar, per tant no és difícil la seva domesticació. Quan estan dins de l'aigua, encara que sigui a molt llarga distància, ells et senten i es van acostant. En el Pantanal les experiències viscudes ens han demostrat que els caimans, quan escolten una mateixa vocalització durant molts dies, acudeixen en grup, pensant que rebran menjar, com el del dia anterior. Acudien a la veu de «ob-ob», i cada cop en més quantitat. En aquests casos procurem que tant el menjar com la bossa, quedin lluny de nosaltres.

Des de la caseta d'en Caribè, voltada d'arbres d'Urucum i Jenipapo que fem servir per pintar-nos tatuatges vermells i negres, sentíem els seus sorolls extravagants, mentre anaven marxant de les vores del riu, tot fent determinats moviments amb el cos, els ulls o la cua. Si volen atacar, en situacions de perill, abans s'avisen entre ells, movent la cua i els ulls. als companys l'alarma de perill, cridar-se, fer el festeig a les diferents femelles o aparellar-se.

Els nombrosos tuiuiús de collaret vermell i negre que volen i caminen pels seus voltants, s'espanten i s'esvaloten amb els seus crits. Els acabats de néixer o que tenen poc temps, només tenen el collaret negre i no és fins més tard que les noves plomes que els sortiran, el convertiran en vermell i negre.

El festeig dels cocodrils amb les femelles del seu territori proper, és molt elegant i encara que visquin en grups familiars, els mascles no són monògams.

Normalment acostumen a donar algun tipus de resposta a les vocalitzacions de l'home quan se'ls ofereix menjar, per tant no és difícil la seva domesticació. Quan estan dins de l'aigua, encara que sigui a molt llarga distància, ells et senten i es van acostant. En el Pantanal les experiències viscudes ens han demostrat que els caimans, quan escolten una mateixa vocalització durant molts dies, acudeixen en grup, pensant que rebran menjar, com el del dia anterior. Acudien a la veu de «ob-ob», i cada cop en més quantitat. En aquests casos procurem que tant el menjar com la bossa, quedin lluny de nosaltres.

Des de la caseta d'en Caribè, voltada d'arbres d'Urucum i Jenipapo que fem servir per pintar-nos tatuatges vermells i negres, sentíem els seus sorolls extravagants, mentre anaven marxant de les vores del riu, tot fent determinats moviments amb el cos, els ulls o la cua. Si volen atacar, en situacions de perill, abans s'avisen entre ells, movent la cua i els ulls.

Estades en els poblats indis.

DE CAMÍ CAP A L'AMAZÒNIA DES DE CUMBUCU

Quan vam viatjar cap el nord, mentre els nens dels pobles mariners ens oferien llagostes escaldades per menjar, tot de cop vam deixar les dunes i la gran marea atlàntica de Cumbucu o de l'illa de Sant Lluís, on les noietes ens oferien el deliciós Xarop de Guaranà amb cacahuet. Es van acabar les menjades de Pescada secada al sol com si fos bacallà, els dàtils i els palmitos, tot marxant en direcció a Belem, en un tren que travessa tota la selva de Macaré, i deixant enrere aquelles illes i rius on el peix Boto (espècie de dofí fluvial) ens deixava encantats per la seva tendresa i elegància. Clar que aquest tren no té res a veure amb el luxós Trem da Prata, que des de Sao Paulo arribava a Rio de Janeiro fent una travessia espectacular d'unes 12 hores de trajecte pel mig de la Mata Atlàntica.

Ara, pujant des de Goiania, en ple Pará-Amazones, en una de les ciutats més amazòniques del Pará, com és Belem i els seus entorns, tornem a veure caimans en els igarapés i igapós o als costats dels rius, fent les seves senyals de submissió jeràrquica quan passen per entre grups d'altres famílies. Resulten espectaculars les seves salutacions entre el silenci de la selva i el ressò del clàssic «xap-xap» que fan les seves mandíbules en xocar contra el pla de l'aigua. Durant l'època seca, estan molt més agrupats, i durant la plujosa s'escampen per tots els territoris humits. És bonic veure aus i ocells que passen el dia sobre una vaca-zebú, un búfal o sobre un jacaré i el cant harmoniós d'aquell ocell que per la sonoritat del seu cant tothom coneix com el café-café.

De nit hi ha molts morcegos o ratpenats que, segons com, poden transmetre la ràbia: alguns anys n'hi ha hagut fins a 15.000 casos només a l'Estat del Pará, i cada any moren vàries persones per aquest motiu.

COM AGAFAR UN CAIMAN

Si volem tocar un caiman, primer li posem un bastonet prim sobre el morro i tot seguit li llancem un tros de roba gran i gruixuda sobre el cap perquè tingui els ulls ben tapats. Si no veu res és fàcil que no s'espanti ni es bellugui. Algunes vegades des de la barca ja parada a la voreta del riu, fem penjar un llaç escorredís quasi arran de terra i mentre l'animal està ben quiet, fem que passi la corda fins després de la primera pota, aprofitant un petit pas o un moviment que ell faci. D'aquesta manera, quan tibem no li podem fer mal al coll.

Amb el final de la corda ben assegurat a la barca o en un arbre, anem escurçant la corda i aguantant el caiman per la cua. Quan veiem que està molt quiet i segur, llavors comencem alligar-li una cordeta al voltant del morro per evitar que obri la boca. A partir d'aquest moment ja es pot jugar amb ell i fer-li carícies. Així es queda una bona estona ben immobilitzat, mentre l'aguantem amb la corda a la punta del morro. Ara està ben espantat i fent-se totalment el mort, tot suportant les nostres carícies molestoses.

Durant la mitja hora que el vam tenir agafat no va intentar cap moviment, ni tan sols un cop de cua. Els seus companys, tots miraven des de molt pocs metres, sense moure ni un dit. Algunes vegades, des de la barca, ben arrambats a les platgetes que va fent el riu, deixem un llaç a terra perquè ell entri a dins amb les potes del davant, després tibem una mica per estrènyer i ells ja es queden totalment immòbils, aprofitant el moment oportú per posar-li la corda de seguretat al voltant del morro. L'extrem de la corda el tenim sempre enganxat en un lloc de la mateixa barca, per on es pugui escurçar o allargar el tram de corda, cas que fos necessari.

Després, per deixar-lo marxar, primer cal anar afluixant la corda i posar-lo ben bé encarat cap a l'aigua i apunt per marxar. Continuem mantenint-lo agafat i sense corda, després el deixem estar i des del seu darrere estirem la corda del morro i ell ja tiba endavant i marxa corrents cap a l'aigua. A la corda del morro mai s'hi ha de fer nusos, de manera que quan ell tibi es desfaci sola, sense que es pugui encallar ni enganxar enlloc. El final de les dues cordes, la del cos i la del morro, ha d'estar assegurat en un arbre o a la barca, però de manera que ell no s'hi pugui embolicar. La corda sempre com més amunt millor, perquè així en marxar no s'hi pot enredar.

Mapa de situació.

PIRANYES VIVES COM ESQUER

Per fer obrir la boca als cocodrils, enviem uns nens a la voreta del riu perquè agafin piranyes molt petitetes amb les mans, que després farem servir per posar a l'ham per pescar pintados, o per penjar d'un fil o un cordill perquè algun caiman s'acosti i obri la boca per menjar-se-la.

Aquestes piranyes, que a la vora dels rius hi són a cents, són petites com una sardineta del Mediterrani i es poden agafar amb les mans perquè, en ser tan petites no fan res.

Al costat, les noies que rentaven la roba al riu s'anaven mirant aquells nens tan atrevits.

Si en lloc de cuc com esquer portes piranyes petites, el pintado cau en menys de 3 minuts!

De fet no és difícil mantenir quiet el caiman, perquè contràriament al que veieu en els reportatges de televisió, l'animal es fa el mort i no es belluga ni un mil·límetre, mantenint sempre la boca ben tancada i esperant en tot cas el moment oportú per enxampar-te ben desprevingut, cosa que un cop assegurat el morro i la corda, ell ja no podrà fer. Podria ser més perillós en deslligar-lo, si no estiguéssim molt atents per anar estirant, desfent i deixant anar la corda perquè ell mateix vagi marxant des de la vora cap a l'aigua. Per això, abans de començar-lo a deslligar l'hem de tenir ben encarat cap a l'aigua perquè és cap on ell vol anar sempre, sense excepció. No cal patir per si volgués marxar enrere, en direcció a la terra, perquè no hi vol anar mai.

Entre ells també hi ha moments de lluita, sigui per qüestions de domini, sexe, territori o menjar, que acaben amb mossegades o cicatrius al costat del morro o la cua.

Prop de Miranda, al costat d'una plantació de canya de sucre i arròs del riu Vermelho, en vaig poder fotografiar un, just quan era ferit a la part dreta del morro per un seu company i un altre que mossegant enrabiat, es va clavar el seu propi ullal, foradant-se ell mateix, totalment, el seu propi llavi superior. I vaig tenir la sort de poder disparar la càmera fotogràfica just en aquell moment, copsant com l'ullal li surt per la part de sobre del llavi superior dret.

Entre els que buscaven aparellar-se, tant en el riu Negrinho com en el Mirim, la seva discreció en la sexualitat caimanera era impressionant, ja que sempre copulaven sota l'aigua, posant-se un sobre l'altre i girant-se perquè el mascle quedés a sota... En moltes actituds semblen ben bé humans!!

Ja de tornada, agafem un tren nocturn. Allà hi havia de tot: noies d'aquelles que realment es mereixen el nom d'una veritable gata, com la Jazzira o la Moema a mi m'agrada més»gateta» , música, ball, menjars, begudes, fum, mate fred o calent i les petites guitarretes pantaneires que donaven ambient de festa. Des del mateix tren amb les llanternes, podies sorprendre peixos i caimans.

Pujant el Riu Cuiabá.

Els seus ulls de nit en el Riu Vermelho.

La gent menjava cajús i pequís una espècie de cacauets, i prop de l'estació una avioneta ens esperava per anar a admirar les pedres precioses de Goiás Velho, l'antiga capital del Brasili Cristalina.

Aquí el millor, a més de les pedres precioses, era el bolo d'arròs, la passa de cajú o les quitandas que, acompanyades d'una bona pinga, eren delícies pels més grans amants de les coses dolces.

A les nits del Brasil són molt corrents les serenates a la llum de la lluna plena, mentre es menja carn de tatú, de capibara i de porc.

Si puges per un riu com l'Aquidaban, o vas per un llarg camí, és molt important admirar els grans espectacles de la sortida i la posta de sol per entre mig dels cocoters, les palmeres o les figueiras, un dels arbres més grans del Pantanal, que per començar a fer-se s'embolica al voltant d'una palmera fins que la fa morir poc a poc i l'absorbeix en el seu interior, per reconvertir-se en un gran arbre nou que es transforma en figueira i que no té res a veure amb la palmera ni amb les figueres. Un espectacle digne de veure durant els primers anys del procés. En els camps dels territoris de Miranda o Bonito n'hi ha moltes.

Una sortida o posta de sol al costat d'una majestuosa figueira pot ser molt especial, com la que vam viure tornant de Marabá, per la BR-153, prop de la Transamazònica.

Els carajás, amb les seves marques tribals, com les que duien els de l'illa do Bananal, fetes amb foc just sota els ulls, amb to blavós, anaven i venien movent les seves atzagaies i sarbatanes, al mateix temps que aplegaven burutis i buritzais per xuclar-ne el suc.

Dormir en les hamaques dels vaixells o de les cases resulta tota una delícia, sobretot si veus arares dalt dels arbres o un tamanduá (ós formiguer) que passeja tranquil·lament buscant nius de formigues. Trobar-te amb un Tamanduá dóna una impressionant sensació de temps passats, d'èpoques de dinosaures.

Es podrien explicar centenars de petites històries: el vaixell que s'encalla en el banc de sorra del riu, el patró del Sant Francisco que es baralla amb el capità del vaixell veí i li dispara un tret al peu, gent que porta petits jacarés i tortugues en un cistell, els nens que venen periquitos, la gent que et vol vendre hamaques en el port fluvial de Santarem... però el que més crida l'atenció és no poder veure mai l'altra banda dels rius, degut a la seva extraordinària amplitud. No parlem ja de l'Amazones... Pensem que quan creiem que estem veiem l'altra costat, el que veiem són només illots i desviacions del mateix riu. En el Riu Paraguai passa el mateix. Davant de Corumbá té una amplada de kilòmetres...

Cap a Marajó, per l'Encontro das Aguas, voltejant el riu Solimoes o el Negro, et penses que estàs en ple oceà, tot descobrint que la gent del país que taral·leja el Carimbó Marajoara s'està burlant de tu perquè ells ja saben que allò encara és el riu.

Prop de Guamá o Acará és el mateix. Nosaltres dissimulem, fem veure que mirem les barques regatoes o les cases

flotants, tot escoltant les ofertes d'amulets i productes per embruixar, com el sexe del peix bou...

Allá lluny seringueiros i Tapajós, les Anavilhanas, el riu Apuaú i Ariaú i els ferris que passen. De retorn a Manaus, en el bar de l'històric Armando, prenem un guaraná Regente per activar-nos, ja que el gran Rodizio del sopar ens ha deixat fets pols.

Després, en el cotxe de línea a la saleta del darrere, en el banquet que l'envolta en tres de les seves parets on tenen la cafetera i l'aigua pels que no volen dormir, uns encenem la pipa i altres, com la Janduia, els cigarrets, mentre un home del país ens explica que els cocodrils més perillosos son aquells que estan molt acostumats a veure gent, ja que són els que abans perden la por i el respecte que senten per l'home!! També diuen que és cert que si mai han tastat la carn humana, difícilment tindran interès per menjar-ne.

La Sucurí.

L'AUTOPROTECCIÓ I LES SEVES COSTUMS

Per protegir-nos d'ells, cal tenir en compte que de dia es dediquen més a prendre el sol que a alimentar-se i que l'aigua és el seu hàbitat real, on veuen, senten o respiren com a terra. Treure les extremitats fora de la barca, banyar-se o agafar aigua amb les mans, poden ser imprudències terribles. Resulta molt perillós agafar cries des de la barca, encara que sigui amb una corda o un llaç escorredís, doncs apareixerà la mare al moment i al cap de poc altres membres del grup. És millor no utilitzar barques de goma ni piragües petites que puguin bolcar. Tocar els caimans amb el rem, el timó o l'hèlix pot esdevenir perillós. Si els trobes en camins o en una carretera, normalment no cal fer res, ja que ells canvien de direcció, es fan el mort o retrocedeixen només en olorar-te. Moltes vegades s'acosten a algun animal ferit o mort. Pensem que en aquests llocs la gent no retira les bèsties mortes, ni del camp ni dels camins, perquè ja saben que serveixen d'aliment pels altres animals.

A tot Sudamèrica predominen els caimans de hocico ancho i els cocodrils d'estuari que excepcionalment poden arribar a tenir fins a 7 metres de llargada. El caiman de anteojos del Brasil se'l coneix com a iacaré, jacaré o yacaré, que és de l'espècie Caiman. En els zoològics i safaris de tot el país, també se'n poden veure en hàbitats adequats, tipus natural. Formen part del gran grup general dels crocodilae o cocodrils.

En el Pantanal hi ha al voltant de 10 milions de jacarés, uns 70 per kilòmetre quadrat, i és on hi ha més espècies diferents. Aquest és el motiu del meu interès pel Pantanal brasiler.

A Estats Units se'ls anomena «al·ligàtor» i són molt abundants al Mississipí, igual que a l'Àsia i Àfrica. Els de l'Índia i Birmània són coneguts amb el nom de «gavials».

A la Guinea Equatorial els exemplars són molt petits. En el Sàhara només s'han trobat fòssils del famós cocodril gegant Sarcosucus Imperator o supercroc.

Ningú sap com és que van desaparèixer els altres sauris i en canvi el Cocodril no, però es pensa que pot ser degut al fet de dominar al mateix temps dos medis, l'aquàtic i el terrestre. La seva capacitat es centra en el poc desgast d'energia, ja que passen el 90% de la seva vida quiets, esperant que el menjar s'acosti a ells.

La pol·lució de les aigües tampoc els afecta, i s'hi adapten molt bé. A les Seychelles, les illes Comores, el Nil i Madagascar, era un animal sagrat.

Ara, amb el turisme, han sorgit els caimaners i altres especialistes que es cuiden d'ells.

Les seves dents còniques unes 72 mantenen una renovació constant durant tota la vida. Subjecten la presa i no acostumen a atacar l'home. Des de fa 80 milions d'anys no han sofert canvis notables.

Un nen tailandès Watana Thonngjon, té un cocodril alimentat per ell. Viu a casa seva junt amb els seus gossos i dormen junts. A Terrassa, el propietari d'un bar n'ha tingut un durant molts anys.

Riu Paraguaii-Mirim.

A França i Espanya hi ha algunes granges que en crien. També a Sudamèrica o a Cuba. Al Brasil n'hi ha moltes.

Com a contemporanis dels dinosaures i enemics seus, són els últims supervivents rèptils amb evolució iniciada en el Triàsic.

És un animal de peculiaritats molt específiques, com per exemple que sempre evita el vent o les onades, amagant-se dins de l'aigua i mantenint el nas a fora només per respirar. Els nadons fan vocalitzacions perquè la mare els obri els ous. Prefereixen aigües tranquil·les, vores de riu i bassots. Quan es posen molt rígids volen demostrar dominació i poder. Els subordinats, quan passa el dominant, es queden quiets amb el cap alt i fora de l'aigua. Si l'altre s'acosta, ha d'anar repetint el gest de respecte, que varia una mica si el fa un mascle o una femella. Els moviments de cua sempre indiquen agressió, especialment en les èpoques de reproducció bianuals de final de les estacions seques.

Resulta molt significatiu que les cries coneguin sempre pares i germans, i en el grup no hi caben els forasters. Si es coneixen, es paren i es miren socialment, mentre deixen passar les llúdries riu avall per entre els manglars.

Els cocodrils actuals poden arribar com a molt als 2.000 kilos de pes.

L'únic cocodril albí o blanc del món, com si es tractés del Floquet de Neu cocodriliá, el vaig anar a veure en el zoològic de Nova Orleans, en un hàbitat natural del zoològic de la ciutat, a tocar les vores del riu Mississipí, un dia que dos grups de jazz estaven tocant música Cajun neworleanesa al costat de les casetes de venda d'entrades pel zoo. És un exemplar únic, preciós... No sé com estarà ara, després dels grans aiguats i les desgràcies del 2005.

En els baretos del costat sempre hi havia grups que feien música en viu, igual que a dalt dels vaixells. També en feien a les galeries que hi havia al costat, en el Canal Street o en la

Jackson Sq, tot i que els llocs de l'autèntic jazz, el cajun o el zÿdeco i el blues, estaven en el sector sud del barri Francès, especialment en el Bourbon Street, on ens traslladàvem amb el mític tramvia groc de l'època dels esclaus, famós per la filmació de la pel·lícula Un tranvía llamado deseo amb la Vivien Leigh.

Els locals de Preservation Jazz estaven en el sector est del French Quartier i també en el barri d'Algiers, enmig dels boscs de xiprers.

L'expedició s'ha acabat i ens queda la satisfacció de la gran experiència viscuda al costat d'aquests grans supervivents de l'època dels sauris, tot descobrint que també es mengen el tabac de pipa aromàtic, igual com ho fan els cavalls. El que no vaig fer es donar-li amb la mà... En canvi al Tamanduá formiguer li pots donar amb la mà sense cap perill.

Les Capibares.

Epíleg

Si dic que a Rio de Janeiro vam anar a ballar la lambada, mentre tothom mirava les calcetes de les noies balladores, sobretot de la més gata del típic ball de mulates, o que escoltàvem la guitarra en el famós bar Garota d'Ipanema, del carrer Vinicius de Moraes, i que després sentíem la samba dels assajos del Mangueira, enmig de les faveles o l'autèntic jazz del Panorama o de la Praia Vermelha sota el Corcovado i el Pao de Azucar, o que a Sao Paulo anàvem a alguna de les famoses biroska, ens dirien que això ho fa tothom, però crec que també cal esmentar-ho.

Per aquest motiu en el Centre d'Estudis Brasilers de Barcelona, la seva directora Gilda Oswaldo Cruz, va voler que fes dues conferències amb audiovisuals sobre alguna d'aquestes expedicions.

L'expedició ens va servir a tots per aprendre que un viatge és quelcom misteriós per ser viscut i explicat.

Els gaúchos pantaneiros.

Com acostar-se als cocodrils de forma segura

1. Normalment només ataca quan és molestat o quan envaeixen el seu hàbitat privat, reaccionant de forma semblant a com ho fa un escurçó. Si el vols tocar, ell pensarà que el vols atacar, i si el toques sense voler, exactament igual, i et destrossarà.

2. Per veure'ls és millor arribar des de terra cap a les vores dels rius i no amb barques des de l'aigua ja que és el seu hàbitat. Millor portar sempre un bastó prim d'uns dos metres de llargada, per fer respecte o fer-los apartar si convingués.

3. És millor no entrar a l'aigua, banyar-se o treure les extremitats des de les barques, especialment de nit, que és quan

ells es dediquen més a buscar menjar. De nit, a les vores dels rius i llacs o zones pantanoses, és més fàcil topar amb ells sense veure'ls. No es poden plantar tendes en aquests territoris.

Cap indi Tupí-Guaraní de Barragem.

4. No parar piragües o barques petites a sobre d'ells, perquè les poden tombar.

5. No tocar mai els seus nius ni les seves cries.

6. A terra no deixar-se rodejar per ells i tenir sempre un punt per on sortir si es van acostant al teu voltant, especialment si portes menjar per tu o per ells. Procurar tenir- los sempre davant teu.

7. Pensar que una fulla o un tronc pot ser un caiman que porta fullaraca sobre l'esquena, igual que una majestuosa serp sucurí pot semblar un tronc i en canvi ser una serp.

8. En baixar de les barques, el peu ha d'anar a lloc segur, mai dins de l'aigua.

9. Els animals només es poden tocar amb el bastó, però cal que no els molestis o els facis mal. Si els tapeu els ulls amb una roba, ells momentàniament s'immobilitzen.

10. Si estàs a prop d'ells, en llocs de molt silenci, el disparador de la càmera fotogràfica els pot espantar, sobretot si estàs estirat a terra davant d'ells.

11. Dormir en un prat al seu costat mentre prenen el sol no és del tot recomanable.

12. No acostar-se als animals que tinguin ferides obertes. Si les tenim nosaltres tampoc.

13. Els nens fan olors atractives pels cocodrils.

14. La part de sota el coll del caiman és la més feble i sensible.

15. Tenir present que tenen molt bon sentit de l'olfacte i que hi senten i hi veuen a llarga distancia, tant dins com fora de l'aigua.

16. A terra, si no són molestats, sempre salten cap enrere o cap a l'aigua i fugen. A dins de l'aigua, es mouen, giren i van en totes direccions.

17. Quan caminen, neden o prenen el sol, no fan soroll.

18. Si se'ls crida i acudeixen hem de tenir menjar, el bastó i les degudes precaucions. Si els cridem sense tenir menjar hem de controlar més la situació o quedar-nos més lluny.

19. Si els enfoquem de nit, els seus ulls resplendeixen. No us fieu mai de les aigües poc transparents o plenes de vegetació. Cas de voler entrar dins de l'aigua, hem d'assegurar-nos de la seva transparència i visibilitat total, sense raconades o trams de riu amb revolts o sense visibilitat. A les vores dels rius on hi ha molts arbusts, plantes i herbes, hi ha molts caimans. Els llocs propers al bestiar o als escorxadors són més perillosos. Són animals molt ràpids per saltar i giravoltar en un petit espai.

20. Abans d'acostar-s'hi cal veure la seva llargària, mantenint sempre una distancia igual o superior a la seva longitud total entre ells i nosaltres, per evitar que al giravoltar, ens puguin tocar sense voler.

La selva d'Iguassú.

UNA MANERA POSSIBLE DE FER LA RUTA DEL BRASIL EN 50 DIES

Les poblacions i llocs estan ordenats per fer la ruta fàcilment, utilitzant els medis recomanats per arribar a cada lloc des de la població anterior.

EUA: Avions, bus, trens, avionetes, helicòpter.

Amèrica Central i del Sud: Igual i vaixells.

SAO PAULO: avió, tren, metro...

SANTO ANDRÉ: tren.

PARANAPIACABA: tren-bus.

LLAC DE PARAIBUNA: bus, cotxe.

SAO JOSE DOS CAMPOS: bus, taxi.

CAMPOS DE JORDAO: tren, tramvia i funicular.

SAQUAREMA: bus.

REGIÓ DELS LLACS: bus, barques.

PETROPOLIS: bus.

CABO FRIO: bus, vaixells.

BÚZIOS: bus, vaixells, velers.

ITAIPAVA: bus.

RIO DE JANEIRO: bus, bondinho, cremallera, bicicleta.

CORCOVADO: tren cremallera.

PAO DE AÇUCAR: cistella.

Poblat indi de Bacajá.

ILLA FISCAL: barco transbordador.

ILLA SOL: ídem.

ILLA DE NITEROI: Vaixell.

ILLA DE PAQUETÁ: Vaixell i carreta de cavalls.

MANGARATIBA: veler.

ILLA GRANDE: veler o vaixell.

ABRAO: vaixell.

SERRA DO MAR: vaixell.

ANGRA DO REIS: barco de linea.

PARATI: barca i barqueta de rem.

TERRITORI INDÍGENA DE PARATI-MIRIM: Barca o quillat.

CARAGUATATUBA: bus.

UBATUBA: bus.

COSTA VERDE: bus litoraneo.

BAHIA DE SEPETIBA: bus.

ITACURUÇÁ: barques.

SAO SEBASTIAO: bus o barco.

ILLA BELHA: ferri.

Protesta indígena.

MARESÍAS: bus.

GUAECÁ: bus.

TRILLAS MATO DE GUAECÁ: a peu o cavall.

SANTOS: bus i tramvía. Grans línees oceàniques. Rai a les illes.

MONSERRATE: tren funicular.

CURITIBA: bus leito.

SERRA VERDE: tren expresso.

MORRETES: ídem.

PARANAGUÁ: ídem.

PONTAL DO SUL. bus, vaixell.

ILLA DO MEL: vaixell.

PARANAGUÁ: ídem.

PORTAL DEL PARQUE NATURAL DE FOZ: bus leito

FOZ: bus

PONTE AMIZADE (AL PARAGUAY i ARGENTINA): bus.

CATARATAS DE IGUAZÚ: bus jardineira, barques inflables, helicòpter, trenets, cavalls.

AL PANTANAL: tren i bus leito.

RIO TIETÉ: bus, rai, vaixells fluvials.

RIOPARANÁ: bus, rai.

ILLA SOLTEIRA: bus, rai.

MATO GROSSO: bus leito, trens, vaixells fluvials, hotels flotants.

CAMPO GRANDE: bus, tren, avionetes.

FAZENDA PEDRA NEGRA: jeep.

PONTE RIO MIRANDA: jeep.

PESQUEIRO BETHE: jeep.

BONITO: jeep, taxis, canoes, llaguts, piragües, combi.

AQUIDAUANA: jeep.

ZERO HORA. ROTONDA DE MIRANDA: cotxe

MIRANDA: moto-taxi, barques, bus.

FAZENDA SAN ANTONIO: bus, cotxe.

«CAIMAN: jeep.

PORTAL DO PANTANAL: jeep.

BURACO DAS PIRANHAS: jeep.

ESTRADA A PORTO DO MANGA. CONTROL POLICIAL: jeep.

RIO VERMELHO: jeep.

CURVA DO LEQUE. jeep.

FAZENDA ARARA AZUL. jeep.

PORTO DO MANGA. jeep i rai.

LADARIO: jeep, cotxe, bus.

CORUMBÁ (A BOLIVIA PUERTO SUAREZ). cotxe o bus.

RIO PARAGUAY: vaixells o barcos de boieros.

RIO MIRIM: ídem.

RIO NEGRINHO: ídem.

RIO TAQUARY: ídem.

PORTO SAIRÚ: ídem.

POBLADO DE PORTO SAIRÚ: cavall i a peu.

COXIM: vaixell fluvial o bus.

SAN ANTONIO DO LEVERGER: bus.

PORTAL DO INFERNO: jeep.

CHAPADA DOS GUIMERAES: jeep.

CHAPADA CIUDAD: bus.

CUIABÁ: bus.

POCONÉ: bus i jeep.

TRANSPANTANEIRA (PORTAL ENTRADA) CONTROL POLICIAL: jeep i barquetes.

PIXAIM: jeep o combi de rodes dobles.

PORTO CERCADO: jeep o combi de rodes dobles.

PORTO JOFRE: Jeep o combi de rodes dobles.

PARQUE NATURAL SELVA: barco motor o avioneta.

CÁCERES: barco fluvial, avioneta o jeep i bus tornant enrere.

BRASILIA: avioneta o busos.

RIO ARAGUAIA: avioneta o vaixells.

SAO FELIX DE ARAGUAIA: ídem.

PUESTO DE LA FUNAI PROTECCIÓ INDIS: a peu.

ILLA FLUVIAL DE BANANAL: piragua.

PARÁ AMAZONIA: tren i bus.

SANTAREM: bus.

RIO AMAZONAS: vaixells.

BELEM DO PARÁ: ídem.

ILLA DE MARAJÓ: vaixell de linea i altres.

MANAUS: avió, avioneta o vaixells fluvials.

ILLA DE SAO LUIS: bus.

ILLA DE ALCANTARA: bus, vaixell.

FORTALEZA: bus.

SALVADOR DE BAHIA: avió.

PONTA PORÁ: bus leito.

A PARAGUAY (PEDRO JUAN CABALLERO): bus leito.

BRASIL: bus.

BAURÚ: bus i tren.

CAMPINAS: tren o bus.

SAO PAULO: tren o bus.

Poblats indígenes voltants de Sao Paolo (Represa Billings, Barragem...): jeep i rai.

Entrevista de l'Edi publicada al Diari de Terrassa.