FAULES D’HUMANA FAUNA

1. "Atura’t!", va intentar demanar l’agredit. Però era a ell a qui van fer figa les cames i tota la seva existència, incapaç de retenir la mirada de l’agressor. "Segueix!", es va somriure l’agressor i va apallissar l’agredit.

2. "Un dia començaré la meva gran obra!", s’anava obsessionant l’inventor. Hi rumiava, vivia i embogia. Hi rumià fins que, vell i foll, aconseguí deixar de rumiar-hi. Durant l’agonia de la mort el visità l’invent i li va dir: "Aquesta nit t’enllestiré!".

3. "Sí, vull!", van exclamar els dos enamorats i com a dot van compartir la resta de les seves vides. Cap al tard, però no ben bé, es van preguntar si encara seguien enamorats. Per fugir d’estudi, van discutir si unes torrades amb mantega i melmelada de préssec serien prou bones. Un dels dos ja era a punt d’enretirar-les quan l’altre, finalment, l’aturà i exclamà amb paraules entrebancades: "Vull, no...!".

4. "Pep, deixa el que estiguis fent i vine!". En Pep, desesperadament, intentava defugir l’itinerari tràgic. Les màquines, els companys de feina i els productes que eren tan a prop, de cop i volta es van fer tràgicament llunyans i indiferents al seu fat. Va ser l’encarregat qui, sobtadament, cercà en Pep per la drecera més directa. "Facis el que facis, marxa, Pep!".

5. "Travessa!". Li deia el ninot verd, però en els ulls del conductor hi havia el ninot vermell. El vianant dubtà. Era de l’espècie dèbil. Posà un peu en el pas de vianants i deixà clares la seva indecisió i la seva feblesa. Cedí la seva inferioritat. Va tenir sort. El més fort deixà clara la seva decidida fortalesa amb un gest de la mà. Cedí la seva superioritat. "Travessa!".

6. "Ja ho he arreglat!", assegurà l’estafador, qui acceptà una altra copa de cava. Cobrà, refusà humilment les mostres d’agraïment i escampà la boira. L’alegria i l’altruisme de seguit es van espatllar. L’estafat trucà repetidament al número de contacte i no hi havia contacte. "Ja t’arreglaré!", cridà inútilment i l’ampolla de cava ja era buida.

7. "T’ho pots ben creure, si fas el que et dic!", afirmà l’entabanador, convençut de la de la seva pròpia mentida per induir a un acte que només a ell beneficiava. L’entabanat se l’escoltava sense dir res, se l’escoltava molt bé. En el moment de la catarsi l’entabanador va riure. L’entabanat no gens. Va fer un gest negatiu amb el cap. "Creu-t’ho!", va acabar dient, convençut de la seva pròpia veritat, rebutjant un acte que només a ell perjudicava. I van canviar de conversa.

8. "Quina vergonya!". Com més volia amagar el seu objecte de desig, més el donava a conèixer, el fetitxista. Cada dia que passava empitjorava, fins el punt que somatitzà la seva obsessió. Volia posar-hi remei, però l’objecte, ara objecte d’aversió, era cada vegada més visible. Fins que un bon ––o mal–– dia, el fetitxista es convertí en l’objecte mateix. "Què vergonyós!", reconegué, amb tota naturalitat, quan es mostrà diferent. I entre els seus coneguts hi hagué opinions per tots els gustos.

9. " És qui més en té!". ¿Tenir més què? ¿Qui és que en té més? Tothom s’ho preguntava públicament. Però el propietari, més que ningú, s’ho responia íntimament: " És qui menys en necessita!".