Tu ets la màxima autoritat a la nostra província, i tots els que hi vivim estem obligats per l'autoritat que ha delegat en tu l'emperador a respectar-te i a obeir-te, reconeixent-te com a superior. Però els homes de vegades estableixen entre si vincles que, dreçant-se per damunt de les obligacions i de les formalitats, els igua
len: em plau saber-me amic teu i, com tu vols, considerar-me el teu germà. L'afecte que em tens i que em demostres, Gal·lió, està justament correspost pel que neix de mi envers tu; per això he volgut respondre amb la màxima promptitud a la teva demanda, relativa a aquest il·luminat predicador de la resurrecció del déu-home que ha arribat fa uns mesos a la ciutat. Pensa que, si no he respost abans, és perquè he hagut de reconstruir uns esdeveniments de fa vint anys, dels quals vaig ser un dels protagonistes. A més, ja saps que estic malalt; millor dit, m'estic morint. Ho dic sense por i sense llàstima de mi mateix; he viscut molt, i no em reca gens d'anar-me'n, perquè sé que els que m'envolten m'estimen i en ells perdurarà la meva memòria.
Però, estimat Gal·lió, permet-me que m'interessi per tu. Em deies, en la teva carta del mes passat, que la teva filla petita estava a punt de fer-te avi un altre cop. Desitjo de tot cor que sigui un nen, com tu i el teu gendre voleu; Diotima ha anat cada dia a ofrenar espigues rosses al temple d'Artemis per tal que us sigui propícia en el vostre desig. Ja saps que jo, com tu, sóc força escèptic pel que fa a l'eficàcia d'aquests costums, però, una vegada més, voldria creure que són útils. Sé que és molt important per tu i pels teus. Vull aprofitar l'ocasió per a anunciar-te que Fedre, el meu fill, també serà pare. Nosaltres, però, acceptarem de grat allò que ens vingui. Em fa tanta il·lusió sostenir entre els meus braços una criatura novella, sabent que porta la meva sang! Tant de bo visqui prou per veure-ho: seria com un regal abans de morir.
M'has de disculpar que hagi acabat un altre cop parlant de la mort. M'hi porta el meu estat, és cert, però també ve motivat pel teu encàrrec. Perquè t'he de dir per començar que no en sabia res, d'aquest predicador, Pau de Tars. Però m'he fet informar sobre ell per uns jueus vinguts ara fa un any de Roma, d'on van haver de marxar a causa del decret d'expulsió dictat per l'emperador .Es tracta del matrimoni, de qui segurament deus tenir referències, format per Àquila i Priscil·la, els quals, segons tenia constància de fa temps, són seguidors de la religió del déu universal. Convé que sàpigues que el predicador resideix a casa d'aquesta gent, i que treballa amb ells fabricant tendes. No crec que, doncs, se li pugui atribuir cap activitat contrària als interessos de l'Imperi, o que pugi perjudicar la convivència pacífica a la ciutat, a no ser que es consideri la seva tasca religiosa com un fet delictiu. Això ho hauràs de decidir tu; tanmateix, ja saps que és perillós immiscir-se en les supersticions del poble, i més encara en les dels jueus. El meu consell és que no facis res si no hi ha evidència de delicte.
Per si et serveix d'alguna cosa, jo puc aportar el meu testimoni personal sobre un punt important d'aquesta nova religió. Car Gal·lió: interrogant Àquila i Priscil·la, als quals he fet venir a casa meva diverses vegades els darrers dies, he arribat a la conclusió que el déu a qui ells adoren és un home que jo vaig veure morir amb els meus propis ulls. Es tracta d'un galileu, anomenat Jesús, que va ser crucificat essent emperador l'enyorat Tiberi, l'any sisè del seu mandat.
Com tu bé saps, he fet carrera militar. Ben cert que podia haver triat un altre camí: podia haver-me dedicat al comerç o al conreu de la terra. Però, com no és gens estrany entre els joves, jo tenia un gran afany d'aventura, i ser nat en una ciutat com Corint, per on contínuament passa gent d'arreu del món, et fa desitjar conèixer les terres de què diuen meravelles tants homes diferents, cadascun d'ells amb el seu accent particular. De seguida que vaig poder vaig entrar a la legió, deixant Diotima amb la llavor del nostre primer fill en el seu si. Avui, quan penso en totes les vides destruïdes en llur primera florida que he vist a l'exèrcit, m'adono de la molta sort que tinc de poder-ho explicar. Però aleshores era diferent; concebia el món com una cosa molt gran, però no infinita, car pensava que podia arribar a conèixer-ho tot. I la veritat és que sí, que he conegut molts països i molts homes diferents, però tot just prou per adonar-me del poquíssim que pot arribar a saber mai un home sol, encara que hi dediqui tota la vida. Ara que sóc vell he comprès que amb l'estudi dels llibres dels filòsofs i dels poetes, contrastat amb la contemplació atenta de la natura que tenim al voltant, podem adquirir un millor coneixement del món que no pas viatjant sense parar d'una terra a l'altra.
Certament, jo era a l'exèrcit quan el març de l'any DCCLXXXIV de la fundació de Roma van crucificar a Jerusalem el galileu anomenat Jesús. Jo estava aleshores destinat en una de les legions establertes a Síria. El procurador de Judea, Pòncius, no disposava d'una dotació militar gaire nombrosa, i per això, de vegades, demanava reforços. Aquell any, durant una festa religiosa que es celebra a l'hivern, hi va haver aldarulls molt greus entre els pelegrins que, provinents d'arreu de Judea, es reuneixen a Jerusalem. Pòncius temia que els disturbis es reproduirien durant la Pasqua, que és una festa religiosa que cada primavera aplega milers de pelegrins a Jerusalem. El procurador estava convençut que es gestava una revolta a la província. El llegat de Síria li va enviar un destacament format per tres centúries, una de les quals era comandada per mi. Ens vàrem dirigir primer a Cesarea, la capital de la província, on Pòncius va assumir el comandament. Amb tres centúries més, vàrem fer cap a Jerusalem. Hi vàrem arribar dies abans de la celebració, i ens vàrem instal·lar als establiments militars de la ciutat. Pòncius em va triar com a cap d'una missió especial: calia actuar com a espia, camuflat entre la multitud. Suposo que em va escollir perquè jo parlava el grec i l'arameu tan bé com el llatí. I, a més, havent vingut de fora, no corria el risc que algú em reconegués com a centurió romà. Vaig emportar-me tres dels meus homes amb mi, entre els quals un jove legionari a qui jo havia agafat sota la meva protecció perquè era d'origen grec com jo mateix. Havia nascut a Cnosos, i es deia Alfeu, però li havíem posat de sobrenom Longí, perquè era molt bo amb la llança.
La vigilància va començar un dilluns. Ens vàrem vestir com qualsevol pelegrí, i ens integràrem en la multitud. Ens allotjàrem en un hostal. Tots vàrem quedar enlluernats per una de les serventes, una noia de condició humil, però d'una bellesa que moltes cortesanes haurien envejat. Magdalena, és deia. Després vaig saber que era la dona del confident de Pòncius, Judes. Els primers dies de vigilància no va passar res especialment memorable. No vàrem detectar cap indici que fes pensar que s'estava organitzant una revolta armada, això pel que fa a la gent del poble. Una altra cosa eren els homes del Temple, que aquests sí que eren realment sospitosos: tenien una organització policíaca que s'encarregava de fer complir la llei del temple, al marge del nostre dret civil romà. Pòncius, quan vaig informar-lo al respecte, em va dir que estava estipulat que fos així.
La tranquil·litat es va acabar el dimecres, quan el confident ens va avisar que aquell mateix vespre la guàrdia del temple faria unes detencions a l'hort de Getsemaní. El procurador va manar-me que hi acudís d'amagat. El lloc era un clos de petites dimensions poblat d'oliveres i envoltat d'una paret baixa de pedra seca, situat a la sortida de la ciutat, en la ruta de Betània i de Betfagé. Ja era fosc quan hi vàrem arribar. Ens vàrem amagar a l'altra banda del mur de manera que entre els quatre que érem tinguéssim un bon control visual del lloc. Dels tretze o catorze homes que hi havia a l'hort, només n'hi havia un de despert, i no vigilava pas, car estava completament immòbil, semblava profundament absort en els seus pensaments. Vaig calcular que havien passat dues hores abans no va arribar un grup d'agents del temple, conduïts per Judes. El confident va assenyalar l'home que estava despert, i el van agafar sense que es resistís. Els altres, desvetllats sobtadament, varen fugir sense mirar enrera, i ningú no es va molestar a seguir-los. Un d'ells, cobert només amb un llençol, va passar molt a prop d'on jo estava amagat. Malgrat la foscor, vaig reconèixer Magdalena.
Vaig anar a informar Pòncius immediatament. El procurador vetllava, inquiet. No li va fer gens de gràcia constatar que els jueus es prenien la justícia per la seva mà. Allò constituïa una transgressió dels pactes de govern, que establien que l'autoritat imperial legislava sobre els afers civils i militars. Calia demostrar que no es podia vulnerar aquest principi: a primera hora del matí, les sis centúries disponibles estaven arrenglerades al pati del temple. Pòncius, a dins, negociava amb el gran sacerdot, Caifàs. Quan va sortir, els membres de la seva escorta personal duien, gairebé arrossegant-los, tres homes, un dels quals era el que havien detingut la nit abans a Getsemaní. Quan, al campament, l'interrogàrem, amb prou feines si va poder pronunciar el seu propi nom: Jesús, nascut a Natzaret de Galilea. L'havien fuetejat molt durament. El procurador va dir que aquells tres homes estaven condemnats a mort per intent de sedició contra Roma. Va designar-me com a cap de l'escamot que l'endemà havia d'executar la sentència. Jo mateix vaig escollir els legionaris que farien els torns de guàrdia, excepte el botxí, que era un dels membres de l'escorta personal de Pòncius. Vaig cometre l'error, que mai més no m'he pogut perdonar, d'incloure el jove llancer entre els homes que m'havien d'acompanyar.
Menyspreàvem els jueus; amb el seu sàbat i els seus ritus de purificació, són molt diferents de totes les altres nacions que coneixem. Per això, els soldats es varen riure dels detinguts, especialment del galileu, a qui consideràvem el cap dels sediciosos. Vaig contemplar sense fer res per impedir-ho com li cenyien una corona d'espines, li posaven una capa de color escarlata i li donaven una canya, a tall de ceptre. Pòncius va manar que fos assotat abans de clavar-lo: fuetades amb les cadenetes de ferro proveïdes de trossets d'os i boles de plom a l'extrem; no tan sols laceren la pell, sinó també la carn. Jesús estava mig mort quan l'arrossegàrem cap al lloc de l'execució pels carrers estrets, vorejats de parades. Vaig manar un pelegrí, un home gros que semblava tenir la força d'un cavall, que carregués amb el patibulum, atès que el reu no podia ni tenir-se dret. El conduírem fora de la ciutat, com era el costum, per a executar-lo. El seguici va baixar pels carrerons i va sortir de les muralles per pujar al Gòlgota, el turó de la Calavera, situat al nord-est, en un angle entrant de la segona muralla septentrional, que l'havia evitat. Al lloc del suplici, li donàrem vi mirrat, costum jueu destinat a mitigar una mica el sofriment. Però no en prengué. El seus ulls deien: la pietat dels homes té el mateix valor que llur crueltat, i totes dues són encegament.
La mort per crucifixió és el més terrible i el més cruel dels càstigs. Es planta un pal a terra i quan el condemnat arriba, portant un altre tros de fusta, se'l fixa al pal, per formar gairebé sempre una T. En el pal on havíem de lligar Jesús, Pòncius hi havia fet posar una placa de fusta, el titulus, que portava el motiu de la condemna, tal i com era normal que es fes. Estava redactada en hebreu, llatí i grec. Iesu Nazaretius Rex Iudeorum, INRI. Les ordres eren: clavar Jesús i lligar els altres dos. Primer els vam despullar: és un altre costum romà, i té com a finalitat humiliar un darrer cop el que està a punt de morir. Les minses despulles, com és costum, van servir per premiar la tasca del botxí.
Els dos reus que només s'havien de lligar els vam enllestir de seguida els meus soldats i jo. Vaig comptar que a aquests els hauríem de trencar les cames abans que es fes de nit, ja que segurament encara estarien vius. Jesús, en canvi, en l'estat en què es trobava, i després de clavar-lo, no podia ser que aguantés gaire. No dubto pas que aquest era el propòsit; calia que la gentada que havia seguit fins allí fos testimoni de la seva mort. Vaig manar al botxí que procedís. Mentre dos soldats aguantaven el reu, que es convulsava terriblement, el carnifex va clavar un clau a cadascun dels seus braços, oberts sobre la biga travessera. Una vegada el vàrem haver posat sobre la fusta vertical, el botxí li va clavar les cames disposades una a cada banda, fixant-les amb sengles claus que travessaven les canyelles. Entre el cap del clau i la cama, va posar-hi una petita planxa de fusta d'olivera, per tal d'evitar que el reu pogués alliberar el peu del clau. Els pals verticals de la creu estan proveïts, a la meitat de llur alçada, de la sedula, una mena de cadireta inclinada que sosté una mica les natges i que al mateix temps les talla, tosc relleu cornut destinat a aguantar el pes d'un cos que altrament esquinçaria les mans clavades a la biga transversal. D'aquesta manera es manté la víctima al límit de l'asfíxia; intenta reprendre l'alè recolzant-se en els peus (amb l'estripada de la ferida que això comporta), o en la cadireta. La víctima mor, no a causa de les hemorràgies provocades pels claus clavats en els avantbraços i els peus, sinó per asfíxia i esgotament. I si sobreviu gaire temps, se li trenquen les tíbies, cosa que impedeix definitivament de fer servir els peus com a punt de suport. Reduït a aquest estat, exposat en el dolor a totes les mirades, el crucificat espera una mort que trigarà hores a arribar, distès, pres de convulsions, ofegant-se i torturat per la set.
Bevíem posca, aigua acidulada amb vinagre. És reglamentari de portar-ne. Longí, massa tendre encara, sentia pietat pel moribund i va remullar una esponja, l'enfilà en una canya i d'aquesta manera la portà fins als llavis ressecs i sanguinolents del galileu. El sol era al punt més alt. Aviat haurien passat sis hores des que havíem pujat al Calvari. Un crucificat pot agonitzar durant dos dies sencers, fins i tot durant més temps. Però de vegades, ràpidament o no, un crucificat mor esgotat, ofegat, en una crepitació pulmonar poc audible. Per això no vaig abandonar en cap moment la guàrdia; volia notificar personalment a Pòncius la mort de Jesús. Però, impensadament, va sortir una dona de la multitud i s'aproximà a la creu; era Magdalena. Es va agafar als peus del crucificat, embrutant-se la cara de sang. De cop, fent un esforç poc previsible, el galileu va arrencar un dels seus braços de la fusta, caient de costat sobre la dona. Vaig manar que se l'emportessin d'allí .Tanmateix, vaig quedar perplex, car no havia vist mai res semblant; veritablement, aquell home era fill de déu, era un heroi humà, un gran home. Mai no em perdonaré aquell minut d'indecisió, ja que no vaig adonar-me del gran trasbals que l'escena havia produït en Longí. El jove legionari, que no havia presenciat mai cap execució, no va poder suportar la visió del sofriment d'aquell home i amb un cop de llança va traspassar-li el costat. Jesús va morir a l'acte .Vaig haver d'arrestar el meu jove amic, i el vaig fer dur al campament. Ja es feia de nit; vaig manar-li al botxí que agafés el mall de ferro i els trenqués les cames als dos que encara eren vius. No van trigar gaire a morir asfixiats. Ningú no va reclamar els seus cossos, i els vàrem carregar per enterrar-los al camp dels morts anònims, a la sortida de la ciutat. El cos de Jesús, en canvi, el vàrem lliurar a una dona, acompanyada per un vellet, que afirmava ser la seva mare.
Vaig informar detalladament Pòncius, qui no estava gens satisfet de com havien anat les coses; en el seu interior, sabia que el gran sacerdot i els seus sequaços l'havien utilitzat. Algú havia de pagar els plats trencats. Va manar que Longí fos fuetejat l'endemà al pati del campament, davant de la tropa. Així es va fer. No es podia permetre que un soldat romà alleugés per compassió la pena d'un condemnat per intent de sedició, car això no era bo per la moral de l'exèrcit .Dies després, camí de Cesarea, Longí va desertar, i no n'he sabut mai més res.
Avui, quan em pensava que havia oblidat aquells fets horribles, tanco els ulls i veig la cara de Longí, però els seus trets es confonen amb els de Jesús. Tant de bo tornés la pau de fa només uns dies, abans de posar-me a furgar en els records. Sort que tinc a prop Diotima, a qui mai no agrairé prou que hagi sacrificat la seva joventut per mi. Sort que hi ha els amics, com tu, Gal·lió, de qui només espero béns per mi i pels meus. Sort que hi ha els llibres dels filòsofs i dels poetes, perquè en ells trobo bons consells i confort espiritual, com en aquests versos d'Hesíode que guardo a la memòria, no sé si prou fidel:
