Està tot a punt per al solemne acte destructiu d’aquesta nit. Fins i tot, més a punt del que m’havia pensat dies enrera. Són les cinc de la tarda i em fa l’efecte que aviat tornarem a tenir la boira amb nosaltres. Des del finestral d’aquí darrera casa veig com va pujant lentament pel clot del Rieral, com un fum espès i blanc. Amb una mica de sort, doncs, quan es faci fosc la boira envairà tot el poble. Serà la nit ideal!

Em poso a escriure això amb la idea de deixar-ne constància literària. Serà la meva obra mestra, ho pressento, i per això cal que fili prim en la tria, ordenació i composició d’aquestes frases. Elles seran, només, l’acta notarial escrita, pàl·lid reflex del que vull fer dintre d’unes hores.

L’excitació, però, m’inunda, ho confesso, i em fa por que em traeixi. Hi he estat pensant massa temps com perquè ara ho esguerri amb la meva descurança i precipitació. No, no, no, mantinguem la sang freda i tot sortirà com ha de sortir. L’eina del sacrifici és a punt; les víctimes, també. Per tant, cal que ho estigui jo, si al capdavall no sóc més que l’instrument que uneix l’arma i els futurs assassinats.

Té, doncs, em poso a llegir i deixo aquestes ratlles! Aquesta nit, la gran nit, la santa nit, la nit del Natalici sagrat, serà la del Final consentit, la de l’Assassinat santificat, la de la Mort sacrificada. Sí.

Persistiran les boires en les fondalades i les temperatures baixaran encara més a l’interior. Es preveu que sigui, aquesta, una de les nits més fredes de l’any...

–Ja ho sents –va dir la dona–, anem de dret cap a la boira.

–Això no em preocupa; ja hi estic acostumat –contestà l’home–. Em fa més por que se’m faci fosc pel camí.

–Doncs al pas que anem...

–I què vols que hi faci jo?! Si no t’haguessis estat tanta estona a la perruqueria.

–...

–A més, ja et vaig dir que encara hauríem de córrer, abans de Nadal.

–Sí, però no havies dit que seria justament avui, la vigília...

–Dona, no ho he pas buscat jo! Feia temps que estava fotuda, i podia haver seguit així uns quants dies més, però quan arriba, arriba. Tant és que sigui Nadal o una altra època de l’any. El que s’ha de fer, s’ha de fer.

–Sí, és clar.

–A més, a mi em fa menys gràcia que a tu, encara, tornar al poble, ja ho saps. No estic d’humor per veure els cosins, ara, amb els maldecaps que tinc a la feina, però m’aguanto... I vosaltres dos, voleu deixar de fer merder aquí darrera!

–Deixa’ls estar, els nens, que no molesten pas!

–Sí, tu vés donant... Què collons fot ara aquest?!

–Ai, Jaume, és que no pots deixar de renegar? Almenys no ho facis davant de les criatures.

–Però que no la veus, la pròsia aquesta!?

–Ai, deixa-la estar, home!

–Doncs si arribem tard, no vull sentir que et queixis.

–...

–Serà gamarús?!.... Idiota!

En Daniel, aquella tarda, es va afanyar a tornar a casa, així que acabà el partit de futbol amb els amics. Estava content perquè havia aconseguit canviar-se amb en Josep de l’adrogueria, company de l’escolania, la missa de dos quarts de vuit a l’església, que tenia mossèn Lluís d’oficiant. El que no veia gens clar, però, és que pogués escapar-se d’ajudar a la Missa del Gall. Collons de mossèn Lluís! És clar que no es podia queixar; preferia ajudar-lo a ell que a mossèn Ramon, molt més vell, feixuc i lent a l’hora d’acabar les misses. Tot i així, la Missa del Gall no li desagradava, perquè trencava la rutina, i a més dels dos capellans sempre n’hi havia un parell més. Les misses diàries sí que eren avorrides a més no poder. Als seus tretze anys, en Daniel ja en començava a estar una mica fart de tota aquella beata monserga diària, de veure sempre les mateixes velles xarugues resant les mateixes gastades oracions a la mateixa hora de sempre, en els mateixos bancs i amb les mateixes cares de filomena de sempre. Sí, es deia mentre pedalava damunt de la seva bicicleta nova, el proper diumenge li diré que plego! Ben mirat, però, ja feia mig any que s’ho havia proposat i encara no havia obert boca. És clar que, ara, tenia una cosa més decisiva i imperiosa per dur a terme, i per això s’afanyava com s’afanyava. Sí, ho faria ara, així que arribés a casa. La Maria no hi seria, segurament, perquè hauria sortit a comprar la teca pel sopar, de manera que tindria camp obert per actuar. La boira, que s’estava posant al poble des del cantó del riu, encara l’animava més. Sí, barrinava el seu cervell, caldrà que la mati ara mateix, només entrar a casa.

"...I certament no me’n penedeixo gens ni mica del meu acte. No era més que una mala pècora, una vídua provocadora, una bagassa sense escrúpols, una mala mare que només sabia escridassar i pegar a la seva filla subnormal. Em dirà que això no és suficient motiu per cometre un assassinat, però jo haig de dir, en descàrrec meu, que no ha estat un homicidi més, no, sinó un acte de justícia. I abans que un altre s’embrutés les mans, qui millor que jo, doncs, per realitzar aquest acte suprem de descàrrec? Ja ho sé que li costarà molt entendre’m, i tampoc pretenc que m’absolgui del meu pecat –ja veu que no sóc pas tan orgullós com per no reconèixer la meva falta davant de Déu–, però sí que desitjaria que, d’alguna manera, intentés veure-ho amb els ulls una mica més oberts que els de sacerdot i menys freds que els d’un jutge, dos càrrecs que, al capdavall, vostè sosté en un de sol. També el secret de confessió intervé en la decisió d’escriure-li, ja que si bé assumeixo la meva culpabilitat davant del Totpoderós no vull –ni crec que sigui el meu deure– assumir-ho davant dels homes. I no apel·lo tant a la persona propera i amiga com al confessor sagrat que vostè indubtablement és. Quan aquesta confessió arribi a les seves mans, potser ja seré lluny d’aquí. Si no és així, desitjo vivament que no hagin estat inútils aquestes paraules.

A reveure."

El capellà es tornà a llegir aquella carta, una vegada més, i ara, satisfet, va guardar-se-la a la butxaca de la seva americana de clergue. Després es va aixecar de la cadira i va mirar cap a fora. Una calitja boirosa s’estava escampant ja pel davant de la parròquia.

–Li asseguro que ho vaig veure amb els meus propis ulls –deia el municipal al batlle, tot tancant la porta d’accés a la Casa de la Vila –, i crec que hi hauríem de prendre cartes, en aquest assumpte.

–Però Joan, com t’ho haig de dir –va fer, amb aspecte fatigat, el batlle– que si no hi ha una denúncia legal l’Ajuntament no hi pot fer res?

–Doncs deixi-m’ho arreglar a mi, a nivell personal.

–Ja saps que això no ho puc consentir. No puc deixar que utilitzis el teu uniforme en un cas que és purament intern d’una família.

–Ja, ja, però...

–Mira, Joan: tothom coneix la Rita i ja fa anys que tracta la Maria d’aquesta manera; bé, vaja, abans que vinguessis tu al poble... Vull dir, que tot això que m’expliques ho sé de sobres. Si no visquessis envà per envà amb casa seva ni ho sabries.

–Sí, sí... –el municipal no acabava d’estar massa convençut del que li deia el batlle, però veient que aquest pujava al seu auto, aparcat ben bé al davant de la Casa consistorial, s’arronsà d’espatlles i s’acomiadà del cap visible del municipi, observant-lo com arrencava.

"On deu anar, tan esverat?", es preguntà en Joan, però no buscà resposta a la pregunta, perquè des de la plaça va veure com s’acostava la Roseta de can Coll, gesticulant de forma exagerada. "Oh, no!", va pensar el municipal, "una altra vegada aquesta tieta pesada!" La dona, esbufegant, es va acostar a en Joan, que no s’havia mogut pas de la cantonada de l’Ajuntament. No hagué de demanar-li res, perquè la Roseta se li avançà:

–Ja has vist el senyor Pujol? –demanà.

–No, per què?

–Estic convençuda que aquesta nit marxarà del poble sense donar-me els papers que vaig demanar-li.

–Però encara estem amb això, Roseta?

–L’he vist com agafava el cotxe i sortia, ara mateix, de casa seva. I duia el maleter ben carregat, com si no volgués tornar més!

–Bé, però això no vol pas dir res.

–Que et dic que sí, Joan! Ja fa dies que ni agafa el telèfon, perquè sap que el que li demano és just. Només vull el que és meu! No faries el mateix que jo, tu?

–Però saps perfectament que la germana del senyor Pujol és la senyora Engràcia, qui, per cert, s’ha posat molt malament aquesta nit passada. No hauries d’anar amb ella realment a reclamar-li aquesta herència, abans que es mori? Al capdavall, és la gran.

–Prefereixo entendre’m amb l’Edu... vull dir el senyor Pujol. La senyora Engràcia és una envejosa...

–Roseta, no parlis així d’una moribunda! –s’escandalitzà en Joan.

–Estic parlant de la meva fortuna, Joan! –digué la dona, obrint molt els ulls, esverada–. Pensa que si l’Edu... vull dir el senyor Pujol no em reconeix com a germana seva ara, ell és capaç de fugir, un dia d’aquests, i jo em quedo sense un ral!

–T’entenc, t’entenc, però ja saps que la llei va a poc a poc...

–Romanços! El que passa és que la senyora Engràcia té comprats tots els notaris de la comarca i no accepta les proves que li presento. En canvi, el senyor Pujol, que és un bonifaci, estic segura que si pogués parlar-hi seria fàcil convèncer-lo...

–Mira, Roseta –va interrompre-la en Joan–, comprenc la teva preocupació, però ara tinc un afer entre mans més urgent: haig de trobar el vicari, que no se sap on és, perquè porti l’extremunció a la senyora Engràcia. O sigui que ja m’ho explicaràs...

–Així es morís, aquesta mala bruixa!

–Roseta!

–Vés, vés, que segur que és una falsa alarma. Mala herba no mor mai!

En Joan ignorà aquest darrer comentari i, tot saludant l’Agnès de ca l’adroguer, pujà ràpidament al cotxe patrulla del municipi. Quan posà en marxa l’auto, observà pel retrovisor com la Roseta parlava sola, i va sentir una mica de llàstima per ella.

Espero que en Joan estigui ocupat tota la resta de la tarda, i no s’acosti per aquí. És clar que jo haig d’anar a comprar alguns regals per fer cagar el tió, aquesta nit, i passar per casa de la senyora Engràcia, per saber com es troba, però per clavar una bona cardada amb ella no fan pas falta tantes hores. De fet, amb un quart d’hora en tenim ben prou, ella i jo. És la tensió que ens enxampin, si de cas, l’únic entrebanc, però llevat d’això xalem com pocs amants xalen en un poble com el nostre. Només em sap greu per en Joan, el pobre cornut, però què s’hi pot fer, sempre hi ha d’haver una víctima en aquests casos, i ara li ha tocat el torn a ell! No és pas tan greu; al capdavall aquest estaquirot no es mereix un llamp de dona com... Recony, no hi és! És estrany; ha quedat clar aquest matí que passaria. En fi, no cal que insisteixi, que encara em veurien els veïns. Bé, aniré a donar una volta i, després, ja veurem. I si visités la Rita? Ningú sospitarà que jo... Clar que hi aniré, com hi ha món! Ara mateix.

Va seure a la cadira, com pres d’un vertigen ferotge. Mai li havia passat allò. Era sensacional! Sens dubte, la millor història que podia escriure. De bones a primeres, no s’ho havia volgut creure, de tan sensacional que era, però ara estava segur que tenia un assassí per veí. Pel forat de la paret ho havia vist tot: com preparava les eines, com parlava en veu alta, repetint una i altra vegada que aquell vespre seria el vespre, i com s’empassava saliva tot rumiant el que, sens dubte, havia de ser un horrible crim. Feia mesos que havia començat a foradar la paret mestra que separava els dos pisos, procurant fer-ho a les tardes, quan el veí no hi era, i emprant el mateix sistema que, segons havia llegit en un número vell del "Selecciones del Reader’s Digest", havia utilitzat un presidiari per escapar d’un penal de per allà a Chicago: una forquilla robada del menjador. Bé, ell no l’havia robat, és clar, car era seva, però amb aquest improvisat filaberquí havia fet un foradet que havia dissimulat amb un moble, feixuc, heretat d’una tieta fadrina que havia viscut amb ell fins un any enrere, quan va morir atropellada per l’hereu de can Rossinyol, davant per davant de casa seva.

El problema que se li presentava, però, era aquest: sí, sabia que hi hauria un crim, però qui era la víctima? I com ho podria esbrinar? Si volia actuar, calia que ho fes aviat, perquè el vespre s’apropava i cada minut de coll que donés a aquell individu podien ser moments finals de la vida d’una persona... qui sap si de la seva pròpia?S’estremí amb aquesta idea, i va haver d’aixecar-se per anar fins a la cuina i prendre’s una copeta de ginebra, mentre el cor li bategava com un foll, desfermat. Pensava, pensava, pensava... Evidentment, no podia pas sortir del pis i anar fins a casa de la seva àvia, a celebrar el Nadal, amb ella i els seus cosins, ja que estava exposat que aquest fos el pla, justament, de l’assassí. I tampoc podia anar fins a la cabina a trucar. Quants assassins no havien acorralat les seves víctimes en una cabina telefònica? Una bona colla, de ben segur, potser un centenar i tot de persones estaven morint en aquells moments, arreu del món, a mans de qualsevol sàdic amb fòbia telefònica. No, descartat! I mirar de sortit pel balcó de darrera? Tampoc; dos pisos d’alçada eren massa, sobretot per a un pobre estudiant desnerit com ell. I si intentés sortir a la terrassa i xisclar com un possés, reclamant l’atenció vers ells, presa d’un cruel depredador de persones? Menys encara; no queda bé que et tanquin per boig la nit de Nadal. I si, senzillament, es preparava pel contraatac? L’assassí no sabia que ell sabia el que sabia. Però, i com es defensaria? Els ganivets de la cuina estaven quasi tots oscats, i no tenia cap maça ni morter per clavar-li a l’atacant un mal cop al cap. I si......ja ha estat identificat el pertorbat mental que ahir causà una dotzena de morts a la citat californiana de Yerba Linda, als Estats Units...Hola Enric:No sense esforç, em poso a escriure aquesta carta que espero, si més no, que et distregui una estona i, potser, et faci riure i tot. Fa molts anys que no ens veiem, i potser per això ara et sorprendrà aquesta sobtada franquesa, però ja que tu, no sé per quins set sous, se t’ha ocorregut sotmetre’m a judici –a mi, un perfecte analfabet literari, un empleat de banca avorrit i solter– la teva novel·la, hauràs d’admetre que jo també hagi restat sorprès per la teva tramesa i em toqui posar-me a l’alçada de l’esdeveniment. Suposo que recordaràs com, quan érem petits, jo sempre era el més ximple a l’hora de les redaccions. Doncs bé, res ha canviat. Segueixo sent un dropo, i escriure aquestes ratlles, t’ho asseguro, em suposa un veritable esforç.

Però anem de dret al gra. Tu em fas diverses preguntes, i no sé si podré pas contestar-les totes. No, no és la mandra d’escriure, ni tampoc la meva ximpleria, és només que em semblen excessives tantes qüestions. Que no sóc un crític, vaja. Per exemple, és versemblant, la història?, em demanes. I què cony vols que et contesti? Per ser honest amb tu, i ja que vols el meu parer sincer, et diré que, francament, a mi no m’ha agradat gens. Sí, sí, sí, ja reconec que sóc un ignorant en gramàtica, literatura i totes aquestes conyes. Deu ser una magnífica obra des d’aquest punt de vista, segur, però a mi m’ha semblat tot mentida. Senzillament això: mentida. Volies saber la meva sincera opinió, oi?, doncs és aquesta. El que tu expliques ja ho vam poder llegir als diaris de tot el país, i de forma molt més concisa de com tu ho exposes. I no, no t’ho dic pas perquè jo ho vaig viure –que NO ho vaig viure– tan a prop de casa, ni tampoc perquè el que expliques no sigui real, sinó perquè només alguns dels personatges són com els pintes. Els conec, nano, però en aquesta novel·la no me’ls crec.