És un boig o un insensat si es pensa que ara sortiré al carrer, amb aquesta nevada, i així, sota d’un fanal, amb el carrer perfectament il·luminat, el mataré com un nen que caça un pardal a cops de fona. No sé per qui m’ha pres, a mi, a un artista de la creació destructora. No, ja es pot anar esperant aquí a baix, o on sigui. Me l’haig de treure de sobre, això està clar, però serà quan jo vulgui, com vulgui i on jo vulgui. Fa massa temps que tenia tot aquest entramat decidit i lligat com per precipitar-me ara. Potser m’hauré d’oblidar dels altres, però almenys, si només haig de realitzar un sol crim, aquest haurà de ser magistral, tal com havia decidit aquesta tarda.

Bé, de moment no hi pensem més. Vaig a apujar el so del televisor, per trencar aquest silenci que tant el deu haver esperonat a trucar-me. Soparé una mica, que ja és hora que ompli l’estómac. Em relaxaré... però no pas més de trenta minuts. M’agrada saber que, a hores d’ara, tothom està encauat a l’església, escoltant tres capellans avorrits, que repeteixen les mateixes lletanies des que l’home és home. Només ha canviat l’idioma, les paraules, però és la mateixa musica que gastaven els il·lusos fanàtics de l’era de les cavernes.

M’agrada saber que ara, ara mateix, no hi ha en tot el món ningú més lliure que jo. Qui hi pot haver en aquest univers tan petit, però que molts desgraciats s’imaginen infinit, que pugui treure la llibertat, la vida, d’un altre ésser i esdevenir més poderós que déu? Ningú. Jo sóc déu, ara, i necessito creure-ho perquè també sóc el dimoni. Després de mi, sols l’Apocalipsi. No solament la fi de l’univers; més que això: la fi de tota Existència. Clar que sí! Ho escric, i no m’ho invento pas. És i serà així. Malgrat aquest meu veí inoportú...

...tot just ha parat de nevar en alguns punts del nord-est del país, però en canvi en altres indrets encara ho està fent, i d’una manera més que intensa...

–Però, Jaume –es queixava la dona–, no creus que ja va sent hora que deixem de donar voltes i ens anem a dormir? És més de mitja nit.

–Ja t’he dit que no vull deixar el cotxe en qualsevol racó. Demà l’haig de poder engegar –va contestar l’home, de mala lluna, reduint la marxa per tal d’evitar una relliscada de l’auto.

–Si ja és molt que ens n’hàgim pogut sortir, de la pujada!

–Si no hagués passat aquell municipal i no hagués trucat al seu company, encara hi seríem!

–Justament per això, ja podem donar gràcies d’estar aquí i no cal que ens hi capfiquem més.

–Et dic que no. És important deixar-lo ben arrecerat.

–Però els nens tenen son, Jaume... I jo també!

–Conec un lloc que...

–I de l’hostal? Eh que no has pensat en si quedava lluny de l’hostal.

–Dona, tampoc no haurem de caminar tant. Això no és com la ciutat.

–Per tu aviat és dit! Que no tens en compte la neu o què? A més, portem no sé quantes hores dins d’aquest trasto.

–...

–Sabent que podia nevar, ja t’havies d’haver endut l’anticongelant de casa.

–Jo no sabia que anava a nevar!

–Però sí que sabies que podia haver caigut una glaçada. Sempre dius que estàs avesat a les inclemències del temps de muntanya, no?

–Mira, ara no tinc pas ganes de discutir, i, a més, és molt tard.

–Digue-m’ho a mi!

–Guaita! Has vist?

–No. Què?

–És el cotxe de l’oncle Eduard.

–I?

–Potser està per aquí a prop. Si el trobés i hi pogués parlar, igual podria fer alguna cosa respecte el testament. Em costa menys de dir-li-ho a ell que als meus cosins.

–Però Jaume, què pretens?

–Deixa’m fer. L’haig de trobar!

La Maria i en Daniel, xops fins al moll dels ossos, van arribar al carrer de casa seva, cansats per tota aquella caminada, amb la idea fixa d’estirar-se al llit i dormir. En Daniel, però, ja sabia que no aclucaria els ulls en tota la nit, però la idea, tan sols, de poder reposar ni que fos una estona l’animava un xic. Però al girar la cantonada, en Daniel va veure una cosa força estranya: un individu, desconegut per ell, estava anant amunt i avall, de portal en portal, com si volgués trucar el timbre d’alguna porta i no s’acabés de decidir. Va estranyar-li el comportament de l’home, i també el fet que una dona, des de dins d’un cotxe aparcat pràcticament al davant, l’estava cridant com si el renyés. Es van aturar, sota un fanal que pampalluguejava, i va fer que la seva germana també s’aturés, amb un gest imperiós perquè callés. Anava a obrir la boca per dir alguna cosa, però es quedà així, amb els llavis congelats en forma d’o. Per llavors, el misteriós home tornava al cotxe i s’adreçava a la dona. En Daniel va poder sentir com deia que ignorava si podia ser aquell, el carrer, o un altre; en tot cas, reblava, ho deixava córrer. Pujà a l’auto, doncs, l’engegà i va marxar d’allà, a tota velocitat, passant per davant d’ells dos, però sense veure’ls. "Què passa?", demanà la Maria. El seu germà no digué res. Arrugà el front, només, i va fer seguir la noia fins el portal de casa seva. Semblava que encara nevava més.

Es va treure la jaqueta molt ràpidament, descordant-se amb dits nerviosos. Va caure-li la carta de la butxaca, i la collí, com enfadat per la caiguda del tros de paper, i la desà entre les carpetes que tenia a la sala de canviar-se. Mai li havia passat allò: arribar tard a la Missa del Gall! Ningú li ho perdonaria, però menys s’ho perdonava a ell mateix. És clar que quan expliqués que havia quedat encallat per la nevada, tornant d’algun mas, en qualsevol caminet de mala mort, podia aconseguir que entenguessin fàcilment el retard. Justament, acabava d’escoltar a la ràdio que estava nevant cada vegada amb més intensitat. El temps sempre podia ser, en un cas així, un bon pretext.

S’eixugà amb el mocador el front suat, es posà la sotana nova, amb tota la botonada ben cordada, malgrat les presses, i es col·locà després, al damunt, un roquet curt, de color blanc un xic descolorit, i finalment la casulla, també de color blanc i amb una creu brodada amb fil vermell. Ara ja es trobava millor. Baixà cap a la sagristia, i des d’allà va poder sentir com tot just acabava de començar la litúrgia. Tancà els ulls, donant gràcies a Déu, perquè arribava en un bon moment, i repetí, de memòria i en veu molt baixa, el passatge de l’Epístola als Corintis que havia de llegir així que sortís. Eren els seus versicles preferits i murmurar-los per a ell, a soles i en aquell indret, van donar-li més que seguretat i conhort. Es sentia més a prop de la Glòria que mai.

Respirà a fons, i amb passes segures avançà cap a la porta que donava de dret a l’altar major.

El municipal parlava des de dins del cotxe oficial estant amb el telèfon portàtil. Es trobava cansat i la seva veu era tan apagada que el seu company li havia de fer repetir un munt de vegades el que li deia per poder-ho entendre millor.

–Sí, sí, a casa del senyor Lleonart –deia, amb posat fatigat.

–I del cadàver de la Rita, què hi ha? –preguntava la veu d’en Pau.

–No ho sé. Amb tot aquest ditxós enrenou del notari, no he pogut tornar-hi.

–I per què no hi vas ara?

–Haig de tornar el notari a casa seva.

–Vaja, ni que estiguéssim a les ordres d’en Lleonart!

–Ja t’ho juro.

–Per cert: què se’n sap, del batlle?

–Res, tampoc. De tota manera, i si hi sóc a temps, miraré d’anar a la Missa del Gall, abans no s’acabi, i li ho explicaré tot.

–No sé pas si hi seràs a temps. Entre esperar que surti el notari de can Lleonart i tornar-lo a casa seva, l’Ofici ja es pot haver acabat.

–Tens raó. Per què no ho intentes tu? Al capdavall, ja estàs de servei.

–Està bé. Ens veiem demà. Ja t’ho explicaré, com m’ha anat.

–D’acord.

–Bé, doncs, adéu.

–Adéu.

–...Joan?

–Sí? –va fer, intrigat, l’al·ludit, que ja anava a tallar la comunicació.

–Bon Nadal!

En Joan no contestà, i tallà la comunicació amb mal aire, escapçant el riure sardònic d’en Pau. El fet que fos Nadal i estigués allà, de servei encara, el molestava força. Volia oblidar-se de la Rita, però no podia. No se’n sabia avenir que l’haguessin matat. De sobte, però, va comprendre que si pensava en tot allò era com trobar una excusa per oblidar que el veritable culpable d’un crim era ell mateix. Per això, va mirar-se el rellotge de polsera, va adonar-se que encara hi era a temps i va posar en marxa el vehicle.

El que m’ha dit en Perico lliga perfectament, però no entenc com pot ser que l’Eduard no hi hagi caigut que ell podia tenir els diners. És clar que, ben mirat, qui pot imaginar que un pobre escombriaire borratxo ha d’haver arreplegat tants diners... Serà veritat que en el sobre hi havien tants bitllets? Si ho pogués trobar! Llavors sí que no em costaria gaire marxar del poble. Amb la Rita morta, podria cardar el camp amb la dona d’en Joan, per exemple... Però, per què penso en tantes bestieses? No puc deixar la dona i la Vanessa, jo! Només qui s’ha begut l’enteniment faria un destret així a la seva família. El que haig de fer, ara, és arribar-me a la Missa quan més aviat millor. Em penso que acaben de tocar un quart d’una i seran molts qui ja murmuraran per la meva absència. No els vull donar peu a més xerrameques! És clar que amb aquesta picossada que corre vés a saber en quines males mans, podria estar a les meves, tanmateix, i començar una autèntica vida nova... Una dona i jo... Una dona i... No hi pensem més, i anem a l’església a complir! Mira que si fos en Joan qui s’ho ha quedat... Els únics que l’han tocat han estat els dos guàrdies municipals. De fet, en Pau és encara menys de refiar que el seu company i, per altra banda, ell té... Hòstia! Amb qui em trobo, ara! En Joan! I va en l’auto oficial! El seguiré...

...Per això, en aquests primers minuts de la diada de Nadal ens plau recordar el guitarrista Oscar Moore, nascut en tal data com avui, però del 1916, i que durant algun temps formà part del prestigiós tercet que acompanyava el ja traspassat pianista i cantant Nat King Cole...

El senyor Eduard Pujol s’anà arrossegant de mica en mica fins a l’entrada, amb la idea de sortir al carrer. Estava espantat, molt espantat, perquè veia claríssim que la mort s’acostava. Recordava que el cardiòleg l’havia avisat, feia més de mig any enrera, que tingués cura del seu sistema circulatori, però el rejoveniment emocional que havia suposat per ell la relació amb la Rita l’havia portat a creure’s un ésser fort, quasi immortal. Però aquesta nit tot havia canviat; tot s’havia acabat. Sabia, amb terror, que era inútil voler sortir al carrer i intentar cridar. Cridar?, i a qui? Li feia l’efecte que era el darrer home del món, i que ni la seva mirada, ni el seu tacte i, menys encara, la seva veu, ja no podrien fendir més l’aire; l’aire de la vida. Ara només respirava la mort i Ella l’aspirava amb tota la seva ànima famèlica.

Aconseguí, amb tot, arribar fins l’entradeta i encara va tenir prou força per aixecar el cap i veure perfectament quin havia estat l’estrèpit sorollós que li havia provocat aquell estúpid col·lapse miocardi: un dels horribles quadres que decoraven la casa havia caigut i havia fet caure una gerreta de ceràmica que s’havia petat en mil bocins. S’hi anà acostant, cada vegada amb més lentitud, amb moviments cansats, lents i feixucs. No se sentia res, tan sols els lladrucs arrítmics d’un gos que bordava en un pati proper. S’aturà uns instants. Llavors va escoltar atentament: eren les passes d’algú que s’apropava molt de pressa, gairebé corrent. Intentà aixecar mig cos, per fer un crit d’auxili, mesclat amb una impossible alegria d’agònic. Però no va poder. Pensà, uns segons, en la seva germana, va fer mig gemec i es desplomà bruscament, mort. La porta s’obrí d’un reblada i quatre peus entraren dintre, arrossegant un grapat de neu bruta.

Quan tornà a entrar al seu pis, mort de fred, es va sorprendre de sentir, gairebé des del portal mateix, el soroll que el seu veí estava fent a l’altra banda de la paret. Va maleir els ossos d’aquell frustrant i desorientador assassí, i entrà de dret cap on tenia el moble que tapava el forat que tant pacientment havia realitzat al llarg de molts mesos. L’enretirà sense preocupar-se gens ni mica pel soroll i mirà pel foradet: el seu veí seia de cara a la paret –o sigui, cap a ell– en una butaca descolorida de skai, amb els ulls ben closos i escoltant amb el volum a tot drap una música que ell identificà com la d’alguna peça de jazz antiga, amb un cantant de veu nasal, plana i melodiosa, que entonava una cançó melosa de la qual mig identificà la lletra en anglès –where is that boy...?– i que li produí un neguit espantós. Va estar a punt d’increpar-lo allà mateix, per la seva indiferència i cruel seguretat. Van entrar-li ganes d’escanyar-lo, de saltar-li al damunt i colpejar-lo. D’ençà que havia començat tot allò, per primer cop es sentia més fort que ell; tot d’una, ja ni li feia por. Ja no sentia terror per aquell ésser insignificant, ja no li trobava cap qualitat, ni es creia mereixedor de ser víctima d’un individu així. En aquell precís moment, doncs, començà a odiar-lo de veritat.

Va tornar el moble al seu lloc, furiós, i de la reblada se li petà una pota, de manera que per poc no va caure-li l’embalum a sobre. Es notava suat, però ara no pas per estar esporuguit sinó per l’excitació triomfant. Perquè sabia que triomfaria. Estava tan i tan tranquil que això el va fer caure en una mena d’èxtasi celestial que el dugué gairebé a frec de la més gran de les felicitats. Traçaria un pla mestre i el duria a terme amb totes les conseqüències, fins al final més extrem de tots; no ho dubtava ni un instant. Havia perdut massa hores esperant, massa temps fent un rol que no li corresponia en absolut. Ara, finalment, sabria estar-se al seu lloc, com hi ha món!

...ja que en la majoria dels casos, i per l’experiència que m’he trobat al llarg dels anys, la compulsió que els porta a matar té la seva arrel en la mateixa infantesa...

De tota manera, el senyor Eduard Pujol degué estimar-la bojament, amb una envejable passió, per fer la bestiesa que va fer: treure tots els diners de la hisenda familiar per fugar-se amb ella. És ben lògic, per altra banda. Un home solter, ja gran, dominat per la seva germana, indefens com un pardal ferit en un bosc nevat, malgrat la fortuna i el prestigi que el seu cognom té a la comarca. Per tant, la seva tardana i, per a ell, primera i fructífera aventura amorosa degué significar el despertar de moltes coses, de molts sentits. La vida, sobtadament, prenia un color diferent, molt més revivificant que el verd brut dels feixos de bitllets que ell i la seva família posseïen. Un color viu, mesclat amb l’olor a cos inconegut de femella, poden fer molt, fins i tot per a un mig cadàver com el senyor Pujol. La grisor del confort fàcil, però sense sentiments dignes de ser considerats com a tals, es transformava tot d’una en roig, groc, blanc, esclat d’arc de Sant Martí en la seva existència. Llàstima que una primavera així no pogués dur-la a terme per culpa del seu cor massa vell, i una nit de Nadal tot s’acabés com el rosari de l’aurora. I és una llàstima, ho repeteixo, perquè tots, tots –i això, Enric, ho hauries d’haver escrit– vam ser una estona Eduard Pujol.