Ara sí que m’ha deixat desconcertat, no tinc més remei que reconèixer-ho. He sentit perfectament com trucava al seu germà o al seu cosí, o qui fos, i com quedava per d’aquí cinc minuts. Aquest paio m’ha perdut el respecte, de cop i volta! Acceptaria que la por se n’anés d’ell, i fins i tot un terror més acusat que abans, però no puc pas acceptar que arribi fins i tot a allunyar-se més de vint metres d’aquest bloc de pisos! És un desafiament amb tota la regla, i la veritat és que està fet amb molt d’agosarament i gairebé diria que arrogància. On s’és vist que trenqui així, sobtadament, les regles del joc i em faci començar de nou com si res hagués passat!?

I el cas és que haig de prendre una decisió. Són gairebé tres quarts d’una de la nit i ja me’n puc oblidar, de les altres víctimes. Egocèntricament, aquest individu ha convertit la meva obra mestra en una obreta al seu servei exclusiu. Però va molt equivocat si es pensa que un autor es deixarà dominar així com així per un personatge de tres al quart com ell! Vejam, recapitulem. Primer ha estat una víctima fàcil, massa i tot per a mi. Després, quelcom ha fallat en la meva temptativa i encara està viu. Bé, això ja no ho puc evitar ni fer marxa enrera. Consumatum est. Però sí que puc reconvertir la seva insensatesa en una nova por. Haig de tornar a prendre la iniciativa. Trencaré també les meves regles i el seguiré. No sé exactament on viuen aquests parents seus, però no m’ha de costar trobar-ho. Sí, així ho faré, i ara mateix!

...hi ha set centímetres de neu en tots els llocs indicats i les temperatures oscil·len entre els dos i mig i els quatre graus sota zero...

–Reconeix que t’estàs passant, Jaume! –va dir la dona, amb posat furiós, repapant-se en el seu seient– És massa tard per trobar el teu oncle, caram!

–Que et dic que no, dona –respongué l’home, esbufegant com si fos sobrer l’aclariment que anava a fer–. L’oncle Eduard sempre ha estat un tronera, i aquesta nit estic segur que l’està rondant, encara a hores d’ara.

–I no se t’acut que pugui estar a la Missa del Gall?

–L’oncle Eduard mai ha estat de la crosta.

–I no és més lògic que hagi anat a casa de la seva germana, ara que està morta?

–No crec. Estarà ficat en una taverna, que ja t’ho dic jo!

–No diguis bestieses, que a hores d’ara estan tancats tots els bars d’aquest rònec poble. A més, no crec que hagi deixat el cotxe aparcat en un carrer solitari per anar a peu a...

–Ui, tu no el coneixes!

–Per sort!... I vosaltres dos voleu fer el favor d’estar-vos callats? El papa ha de trobar el seu oncle... Sí, el papa té un oncle... No, no és com l’oncle Pere... Oi que no, Jaume? –preguntà la dona, fent èmfasi en el nom de l’home.

–Sí, sí, és clar... –contestà distretament ell.

–Per Déu, Jaume, que aviat farà tres quarts d’hora que estem voltant, i fa fred!

–Guaita! El coneixes, aquest?

–No.

–Sí, dona, el municipal que ens ha ajudat abans, a la carretera...

–Ah, sí. I què?

–No, que trobo estrany que estigui aturat així, com un estaquirot, davant d’aquesta casa; sembla com si no es decidís a entrar, oi?

–Més aviat diria que està esperant algú.

–Mira, ara se’n va.

–Jaume, què fas?

–Cony, demanar-li a veure si sap on puc trobar el meu oncle.

–Ara pla!

En Daniel i la Maria havien agafat el cos mort del senyor Eduard Pujol, ell pel cap i ella per les cames i intentaven aixecar-lo de terra i portar-lo lluny del rebedor, ja que si no el treien d’allà ni tan sols podrien tancar la porta. La noia, però, no tenia prou força i deixà anar les cames, només moure’l unes passes. "No puc, Dani" digué la Maria. "Deixa’m a mi", va fer ell, tot decidit, i permetent que l’esquena i el cap del cadàver s’arrosseguessin per les rajoles de terra l’anà estirant ell sol per les cames, avançant ben bé, només d’una primera embranzida, un metre més. Estava cansat i suat, però tornà a respirar a fons, agafà força i l’estirà fins a mig corredor, observat per la seva germana, que treia la llengua com si també li fos pesat el fardot que tan sols es mirava, amb l’esquena recolzada contra la paret. En Daniel estava amarat de suor, i calladament maleïa aquell segon fiambre que havia anat a para a casa seva. De sobte, però, s’enrigidí, posant-se dret i escoltant cap a fora. La seva germana l’imità i adreçà la vista cap on ell mirava. El gos de can Dunes tornava a bordar i anunciava que algú s’acostava a l’entrada de casa seva. Abans que poguessin fer res, el so del timbre tornà a ressonar per tot arreu. Ells dos es miraren, però no calgué que demanessin res perquè una veu familiar va cridar, des de fora: "Daniel?, Maria?, que hi sou? Sóc en Joan d’aquí al costat". "Què vols?", demanà el noi. "No sabíem on éreu... Em podeu obrir?" En Daniel es quedà pensant uns moments, sense dir res, mirant la seva germana, que havia canviat l’expressió, abans no obrí la porta, tot d’una. En Joan, amb aspecte compungit, entrà a dins i es mirà el noi fit a fit; després va estirar la mà i li donà el condol. "On us havíeu ficat?" En Daniel arronsà les espatlles, i el municipal mirà la Maria, que estava plorant. "Maria, no has de patir per res, que jo...", però es va interrompre tot seguit al veure el cos que hi havia a terra, al darrera d’ella. "Senyor Eduard!", exclamà com si el mort pogués sentir-lo, i s’hi acostà ràpidament, terriblement desfet. S’ajupí davant seu, i després cercà una resposta als ulls del noi, però aquest no va dir-li res.

Faltaven menys de cinc minuts per acabar la Missa del Gall quan entrà a l’església. Se’l mirà des de rera de l’altar com si, finalment, el càstig al seu pecat mortal estigués a punt de fer-se efectiu d’un moment a l’altre. La mirada greu no s’adreçà a ningú en concret, només es quedà als darrers bancs del temple, i ni tan sols semblà que s’interessava per la cerimònia, però ell sabia per què havia entrat allà, i a qui estava buscant. L’home anava uniformat de cap a peus i es veia clar que havia entrat per qüestions professionals. Sí, havia de prendre consciència d’una vegada que la seva pretesa missió celestial era, en el fons, una simple venjança infernal. Ja podia esquinçar la carta. Ja podia oblidar-se de marxar del país. L’havien atrapat i l’escàndol arribaria als racons més llunyans de l’Univers. Ja havia arribat a Déu, es deia, feia temps, i ni la Seva Immensa Bondat podria fer res en contra del gran orgull humà pecaminós que havia demostrat.

Gairebé ni es va sentir la seva veu quan acomiadà els fidels, junt amb els altres dos concelebrants de la missa, i notà com els genolls li tremolaven al tornar cap a la sagristia.. Quan hi entrà, els dos capellans van demanar-li què li havia passat i per què havia trigat tant a arribar. Va dissimular tan bé com va saber, però els seus ulls no apartaven la mirada de la portella que donava de la sagristia a la nau principal de l’església, esperant veure-hi entrar d’un moment a l’altre el policia municipal. Els explicà, distret, que s’havia perdut per culpa de la nevada, tornant de can Feliu. Sentí la remor de la gent abandonant el temple i s’empassà saliva. Marxava tothom?, es demanà amb angúnia. El cor bategava a cent per hora, i estava tan distret que no va ni sentir la pregunta que mossèn Ramon li feia.

–Com? –demanà, distretament, traient-se la casulla.

–Que si ja has anat a ca la senyora Engràcia. Es veu que t’han estat buscant tota la tarda per donar-li l’extremunció i no t’hi han trobat.

–Que ha mort? –va preguntar, astorat.

–No m’estranyaria. Que no has vist com entrava en Pau, a l’església.

De sobte, es va sentir com salvat. El cor minorà el batec, a un ritme més normal, i en veu baixa donà gràcies a Déu.

–Com? –repetí ara mossèn Ramon.

–Res, només resava per la seva ànima.

 –El que li estic dient és absolutament cert –afirmava en Joan, acalorat, mirant de no aixecar gaire la veu, allà a l’entrada de can Lleonart–. Vingui a veure-ho vostè mateix!

–Ja m’ho crec, ja m’ho crec, no t’esveris! –digué en Lleonart–. El que vull veure és això que has trobat a la butxaca del meu cunyat.

El municipal li ensenyà. En Lleonart es posà les ulleres i apropà el nas al palmell de la mà d’en Joan. Després esbufegà a fons i va dir:

–Això confirma que tot és una conxorxa seva!

–És el que li estic dient. Quan demà els civils ens confirmin si hi ha empremtes digitals al mocador de la dona, que he trobat abans, ja tindrem les proves suficients que l’inculparan.

–Jo no n’estaria tan segur.

–Per què?

–En primer lloc, no té massa explicació que anés a prop del torrent a llençar aquest mocador. En segon lloc, les empremtes no volen dir gran cosa: acostumava a anar-hi sovint, a casa d’aquesta... pobra, i no és pas tan estúpid com per deixar-se enxampar així com així, posant les ditades després del crim. De tota manera, hem de procurar enxampar-lo, però hem d’actuar amb molta cautela.

–És clar.

–Escolta’m, Joan –digué, posant-li un braç sobre l’espatlla i continuant, amb to confidencial–. Em promets que em guardaràs un secret?

–Sí, senyor.

–Doncs bé: el testament de l’Engràcia ha estat retocat per la influència d’algú, comprens? No ens deixa res a nosaltres ni a cap parent...

–Què diu?!

–El que sents.

–I a qui ho deixa, doncs?

Es va fer un moment de silenci entre ells dos, i en Lleonart, pàl·lid per l’ira, va prémer fort les barres per dir, amb odi:

–Pensa una mica

En Joan obrí molt els ulls i exclamà:

–No em digui que és el... –i no acabà la frase, escandalitzat, a la vegada que en Lleonart assentia amb el cap.

–Per això et parlava de conxorxa. Ha estat molt intel·ligent i, de pas, se’ns ha estat tirant a tots.

–Què podem fer, doncs?

–Hauríem d’enxampar aquest malparit quan més aviat millor. Ha matat la Rita, l’Eduard i s’ha aprofitat de l’Engràcia. Mira: torna al costat d’aquest parell de nanos, mentre jo me’n vaig a l’església a parlar amb el senyor rector, i espera que vinguem tots dos... o tots tres.

–Pensa fer-li entendre que ja ho hem descobert tot?

–No encara, però haig de procurar que també es presenti al lloc del crim; potser així el podrem fer garlar.

En Joan, després d’acomiadar-se del senyor Lleonart, va deixar el cotxe oficial aparcat davant de la Casa de la Vila, i va marxar a peu a casa seva. Abans d’anar a fer companyia als desgraciats fills de la Rita, pensava veure la seva dona i explicar-li la moguda nit que estava tenint. Mirà el cel, observant la neu que no deixava de caure i es va sentir malament, per no haver decidit retornar el sobre a en Perico. Va dir-se que ja ho faria l’endemà, i es posà la mà a la butxaca interior de l’americana, per mirar-se, d’amagat, el feix de bitllets un cop més. Tancà els ulls, per no deixar-se vèncer per les temptacions materialistes, però els hagué d’obrir de nou: el sobre no era a la seva butxaca.

El malparit d’en Joan ja se’ls ha quedat, està clar! El que no entenc és què ha anat a fer a casa d’en Perico. A tornar-los-els? Si era així, és més burro del que em penso. El cas, però, que ha marxat d’allà, com si es penedís del que feia. A veure si m’estic equivocant i m’espero en va aquí, a l’escala de casa seva. Amb el bé que estaria a dalt, amb la cardadora dona d’aquest beneit! Però res, aquesta nit haig de deixar que cada cosa estigui al seu lloc. Els de casa no saben on m’he ficat. També en Perico i els seus parents esperen que els doni una resposta, si més no demà mateix. I quant als amics i coneguts ja es deuen estar preguntant què m’ha pogut passar que no he anat a la Missa del Gall... Bé, se me’n fot de tot! Se me’n fot de tothom! Haig d’arribar fins a la fi del que jo mateix he volgut començar aquesta nit. L’únic que m’interessa ara és aquesta petita fortuna. Que donin pel cul els Pujol i Lleonart, en Joan i en Perico! Tots plegats, que els bombin! És clar que bé hauria de dir-ho a la dona i a la Vanessa, però com els ho dic?... I si els proposés de marxar uns dies de vacances? No caldria explicar d’on he tret els diners, sols marxar lluny, potser a Canàries. D’un tret mataria dos pardals: no haver-me d’enfrontar a ser sospitós de l’assassinat de la Rita ni haver d’acabar la meva vida en aquest obscur poble de mala mort. Sí, pot ser el millor! És clar que amb l’Eduard buscant aquestes peles no sé pas si podríem anar gaire lluny. Ho intentaré... Caram, sí que triga. Abans ha entrat a veure els fills de la Rita, ha sortit disparat i ja fa un quart, com a mínim, que encara no ha tornat... No puc més: pujaré a dalt!... Vaig molt calent i ella m’haurà d’acceptar. Abans no m’ha volgut –les dones són així!– però segur que se’n mor de ganes; no crec que avui hagi fotut ni un clau. Si és que som com dues ànimes bessones; millor dit, dos calents bessons! Però, i si ha anat a la Missa del Gall?... Bé, només hi ha una manera de saber-ho...