emboscall
MIQUEL VILARDELL
ELS EXPULSATS DE LA NIT
12
Ha estat un veritable contraatac de l’enemic, aquest! Qui s’havia d’imaginar que m’estaria esperant emparat en la foscor d’un portal, talment una bèstia salvatge, i a traïció saltaria al meu damunt per espantar-me? Ningú! I és que l’he estudiat minuciosament, sense que ell ho sabés, durant mesos i mesos, i aquesta possibilitat era inimaginable per molt que hi hagués una escletxa en el meu anàlisi. Tinc comptabilitzades les seves entrades i sortides de la casa. He controlat totes les seves trucades telefòniques i he deixat que m’espiés perquè així jo mateix tindria encara més armes amb les quals aprofitar-me de la seva debilitat mental. Fins fa unes hores era la víctima ideal, el somni de qualsevol geni creador: l’inici d’una obra d’art a partir de la seva destrucció. Però aquesta perfecció ha estat violentament capgirada. I el pitjor és el que m’ha dit quan me l’he trobat de cara: que em posés a lluitar amb ell, que no em volia vèncer tan fàcilment. Haig de reconèixer que té collons el paio aquest! M’ha costat i tot trobar la resposta adient a un despropòsit tan enorme i quan ho he fet tampoc és que hagi quedat convençut del tot. "Qui et penses que sóc", li he dit amb aplom, "un dels personatges dels teus relats insignificants?" Potser no ha estat la més profunda de les estocades, però això l’ha distret una mica. Sé que l’orgull literari és el taló d’Aquil·les intocable de qualsevol pretès escriptor i jo l’he sabut ferir eficaçment. La seva mirada agressiva i violenta, tan vulgarment visceral, s’ha estovat i ha abaixat els ulls com un gosset inofensiu. Jo, però, no he estat per brocs i he aprofitat això per girar cua, amb la dignitat ofesa, i tornar cap aquí com si ja no volgués parlar-ne més. En realitat, he comès la primera badada seguint-lo, però mal per mal, he mirat de no donar-li cap més oportunitat, Ara, però, no deixo de donar-li voltes a la mateixa pregunta: per què una errada tan simple ha conduït aquest imbècil tan lluny? A més, si ho rumio, ara sóc jo qui estic a les seves mans. No puc fer res si ell no fa res. Sols si es mou, jo em puc moure.
...i fins i tot, en algunes poblacions d’aquesta comarca han hagut d’interrompre la Missa del Gall per culpa del tall del subministrament elèctric...
–Això ja està passant de taca d’oli, Jaume! –deia la dona, enfadada, mirant amb posat sorrut el parabrisa–. Et creus el primer que et diu una tocada de l’ala... –La Roseta no està tocada de l’ala –el va interrompre l’home, calmosament, mentre conduïa el vehicle per un camí de carro, relliscós i mig tapat per la neu. –Doncs el que sigui! El que dic és que t’importa tres pitos i una flauta el que pensin, sentin o diguin la teva dona i els teus fills i en canvi estàs preocupat pel que li ha passat a un teu oncle que ni tan sols es deu recordar de tu... –Ell és l’únic que pot dir-me la veritat sobre el testament. –Ditxós testament! Ni mai que haguéssim vingut! –No deies pas això fa una estona. –Mira, Jaume, no em treguis de polleguera, que prou emprenyada estic. –Carai, ja se t’ha encomanat el meu parlar? –Ets impossible! –Tingues una mica de paciència, que ja arribem. –Des que hem sortit de casa ho has repetit, això mateix, cinquanta vegades com a mínim. –... –I quan arribem a trobar-lo què li penses dir?... Ah, és aquesta la resposta, arronsar-te d’espatlles? –... –Bé, doncs, ja callo, si és el que vols, però que consti que no tinc cap ganes de seguir amb aquesta història. Ja ho sé que abans t’havia dit una cosa i ara te’n dic una altra, però rectificar és de savis, oi? –Aquí n’ha passat alguna de grossa i jo necessito saber-ho. El que jo vull no són els diners, sinó saber per què no m’han deixat ni entrar. –I si l’haguessin matat, a la teva tia? –Tu has vist moltes pel·lícules! –No, seriosament: potser el teu oncle Lleonart i els cosins s’han conxorxat per treure-li els calés... –No siguis tan recargolada, dona! –Són coses que passen! Llegeix els diaris... –Sí, clar, a les pàgines del fet divers... –Tu saps que és cert i... Si us plau, Adrià, no em demanis on anem... No, no, encara falten hores per fer-se de dia... No, no hi haurà tió aquesta nit. –Guaita, ja hi som. –Ho veus? Està tot tancat i barrat.
En Daniel va comptar els bitllets dues vegades més, abans d’acabar de sumar en un paper les diverses xifres que hi havia anotat per saber-ne el resultat total. No li va dir a la Maria, perquè la seva germana no sabia quin era el valor del diner i tampoc tenia cap coneixement de matemàtiques, però tornà a entaforar els diners a la butxaca de l’abric i després de mirar-se un moment el senyor Eduard mort, va parlar-li a la seva germana, molt pausadament i remarcant cada síl·laba, perquè ho entengués bé. "Maria", va dir-li, "hem de marxar d’aquest poble, aquesta nit. Ningú es creurà que nosaltres no hem matat la nostra mare, ja que ens demanaran per què l’hem enterrat. Ningú es creurà mai qui ens ha ajudat a fer-ho. I per postres, ara trobem mort el senyor Pujol! Però no ens hem d’amoïnar perquè tenim peles, moltes peles, i podem anar molt lluny, entens?" La noia només va fer que sí, tímidament, amb el cap, però en Daniel ja sabia que no calia detallar-ho massa, i que si marxava, ella el seguiria, sense preguntar res, perquè sempre havia estat així. Per tant, va dir-li que si volia agafar alguna cosa, ara era el moment. La Maria anà cap a la seva cambra, mentre ell només entrà al quarto de les bicicletes, agafà un tornavís de la caixa de les eines que tenia per allà i va punxar les rodes de la seva: si no tornava, almenys que ningú s’aprofités de les cambres noves que s’hi havia fet posar aquella tardor! Es va sentir més satisfet, quan ho hagué realitzat, com si de veritat el seu somni de fer-se gran comencés just en aquell instant. Va regalimar-li una llàgrima de l’ull, però amb un gest brusc va eixugar-se-la. Llavors va aparèixer, rera seu, la Maria, carregada amb una bossa de mà, penjada a l’espatlla, i un vell maletí color de fusta. En Daniel no sabia com dir-li que no es podia emportar tanta cosa, però ella ho trobava del més natural. "I què hi duus?, roba?", li demanà ell, davant de la negativa aferrissada de la seva germana de deixar algun dels dos embalums. "No, les nines que em regalà la iaia quan jo era petita", contestà ella.
Encara no entenia com mossèn Ramon s’havia ofert a anar a casa de la difunta senyora Engràcia, si no era gaire amic d’en Lleonart ni dels seus fills, però el cas era que així havia estat i ara ell podria tenir una hora de coll pel que havia de fer. El que sí era evident que quant més trigués a presentar-s’hi més estrany seria als ulls de tothom, i s’havia d’afanyar com fos. Ho havia posposat tot el vespre i ja es feia necessari acabar amb una desaparició que a tots els havia d’estranyar. Ho anava pensant, mentre s’acabava de desvestir i es tornava a posar el vestit de clergyman. Ja anava a sortir, quan de sobte la majordoma entrà per dir-li que, a dalt, al despatx de la rectoria, algú el demanava per telèfon. "Algú?", digué. "Sí, una dona", aclarí la majordoma, "però no li he demanat el nom". Va dir que ja pujava, dissimulant la contrarietat i preguntant-se quina persona era aquella que estava buscant un sacerdot a altes hores de la nit. Dominant els nervis, va pujar els graons de dos en dos i arribà fins on hi havia l’aparell telefònic. L’agafà i es presentà, demanant tot seguit de què es tractava. La dona en qüestió era la Roseta, qui, parlant molt atropelladament, va dir-li que necessitava la seva ajuda, que havia de parlar amb el senyor Eduard Pujol aquella mateixa nit, i que no era pas l’única que el cercava, ja que s’havia topat amb una parella de forasters i... Va interrompre-la, dient-li que era molt tard, que el disculpés, que encara havia de passar per casa de la senyora Engràcia i abans que la comunicant pogués dir-li alguna cosa més, penjà. Empipat per haver perdut el temps amb aquella boja, abandonà la rectoria veloçment i pujà al seu vehicle, camí de casa de la Rita. Ara ja no nevava amb tanta intensitat com abans, però el fred es començava a fer més cru i corsecador que les hores anteriors. Quan tot just acabava de girar la cantonada, es trobà cara a cara amb el nét de l’Engràcia, que com un borratxo, caminava pel mig del carrer sense mirar enlloc. Es desvià bruscament, però no s’aturà. Va semblar-li que no l’havia reconegut, i li estranyà que no estigués al costat de la seva àvia difunta, però ara no tenia temps de pensar-hi. Quan arribà al carrer, però, en lloc d’entrar de dret a la casa, es va quedar aturat per l’escena que va veure allà dalt, a l’habitació d’en Joan.
–M’ho has fet fer tu, tu! –cridava el municipal, fora de si, agafant l’home, ben fort, per les solapes. –Calma’t, Joan, calma’t! –Com vols que em calmi, si és a tu a qui havia d’haver matat primer? –cridà en Joan, vermell com un perdigot, i sense deixar-lo anar encara. –És que tu no ho entens. La Carme i jo... –Vinga, acaba: com m’ho justifiques que estiguéssiu al llit tots dos en pilotes?!... Eh, digues! –Bé, no, espera... Era tot just la primera... –Mig poble t’estava buscant, saps? Jo mateix... I tu cardant amb ella, porc! –No... no... només... No acabà perquè va veure com en Joan agafava la pistola que tenia dels temps que feia de guàrdia jurat, i que havia deixat sobre la tauleta de nit després de disparar tres trets a la seva dona, i com li encarava al front, entre cella i cella. –Doncs si és així –cridà el municipal–, acabem-ho d’una puta vegada! –ESPERA! –va dir l’amenaçat, fent-se enrera, desfet de la grapa del municipal i posant les mans endavant com si així pogués evitar el tret–. No em matis. Tinc dret a viure. –Ella també en tenia! –Per això mateix: què vols, que t’acusin de dos assassinats? Saps el que això pot suposar...? –Sí! Que al món hi hagi dos cucs fastigosos menys. –Per Déu, Joan, tu i jo... –l’home va caure a terra, de genolls, en actitud de súplica, i se li esqueixà la veu en un començament de gemec plorós. –Parla per tu, només! T’has aprofitat de la nostra relació per tirar-te la meva dona. Quan temps feia que durava això? –Aquesta nit ha estat la primera, t’ho juro! –No juris en va, desgraciat! –Què més puc fer, doncs, perquè te n’adonis que no en treus res matant-me? Tinc dona, i una filla... –Jo també en tenia, de dona, i ja veus de què m’ha servit: per posar-me banyes. –Pensa-hi: carregaràs per sempre més el pes d’aquests assassinats sobre la teva consciència. De sobte, en Joan tancà els ulls i abaixà l’arma. –Mira, Joan –va dir l’home, una mica més alleujat per aquest últim gest–. Et prometo que demà faré públic el meu error per tot el poble. M’avergonyiré en públic. T’ho prometo. Tot menys la mort... Si us plau. En Joan assentí, amb el cap, sense canviar el rictus amarg dels seus llavis. L’home no gosà mirar-li aquells ulls que, tot d’una, ja no li semblaven els de l’afable municipal de sempre, i va continuar la seva súplica, amb el cap abaixat. –No he fardat mai de ser un bon home, Joan, però tampoc tinc necessitat d’escampar públicament els meus vicis –deia, començant a plorar queixosament–. Ara, per a mi és més important la meva vida que ser rebutjat pel poble sencer. Què dic, el poble: tota la comarca! El país ho ha de saber... Veritat que em perdones? –Sí –va dir en Joan sense entonació. –Em perdones, veritat? –insistí l’home–. Sé que sóc un cuc fastigós, tens raó. Ho sé i... Es va interrompre perquè un tret ressonà molt fort per tota l’estança.
És horrible, horrible, horrible! Jo sóc culpable de tota aquesta bestiesa i mai, mai, m’ho podré perdonar. Primer ha estat la Rita, després la dona d’aquest paio i ara ell, en Joan. Quan ha sonat el tret no em podia creure que s’hagués produït la detonació i no m’hagués tocat. He aixecat el cap lentament i llavors l’he vist, caient enrera, amb la pistola aferrada a les mans, com una joguina, i el canó entaforat dins la seva boca, com si se l’estigués cruspint lentament, el rostre desencaixat per la mort i la closca ensangonada. No he pogut ni cridar, només l’he deixat caure. No sé l’estona que m’he estat agenollat, però si que ara noto un fort dolor per tot el cos. No és ben bé un dolor físic, sinó una mena d’imparable mal sense espasmes, que ronda pel meu cap, per aquesta cambra petita i m’obliga a fugir d’aquí. Hauria de tornar a casa i ficar-me al llit com si res no hagués passat. Si la dona em demana on he estat, diré que he anat a la ciutat a comprar neules, o torrons, o... És igual! Això és una bestiesa. Me’n vaig!
...en aquestes primeres hores de la matinada pot venir de gust escoltar aquesta cançó de bressol que, per la seva tonalitat melangiosa fa pensar més en un ofici de difunts que no pas en una nadala...
Va arribar a casa amarat de fred, però content. Primer s’havia quedat com distret per les paraules absurdes del seu enemic, però camí de retorn, a casa seva, passejant sense esma, s’havia adonat que havien estat uns mots per despistar; una columna de fum per fer trontollar la seva estabilitat, massa fugissera per ser consistent. Estava convençut que guanyaria la partida, n’estava convençut; una partida a punt d’acabar. D’un moment a l’altre es produiria la claudicació del seu enemic, i calia estar preparat per tot. Així que va entrar al pis, doncs, es va fer escalfar, en un tassó, una mica de llet. S’acabà el tetrabrik començat dos dies enrera i s’adonà, amb contrarietat, que no en tenia cap més. I l’endemà era Nadal! I l’altre, sant Esteve! Tenia raó la seva àvia quan li deia que fins que no s’ordenés una mica, les passaria magres. De fet, ella mai havia aprovat que se n’hagués anat de cal Lleonart, però quan ho havia fet, havia sentit que no tenia més remei que fer-ho. L’àvia! Hi pensava amb enyorança; per uns instants es penedí molt de no haver-hi anat, però se’n va distreure de seguida quan va sentir que la poca llet que havia posat al cassó bullia amb el seu soroll característic. Va treure’l del foc, just quan estava a punt de vessar-ho, i l’abocà sobre una tassa bruta de cafè. Se n’anà al menjador, a beure-s’ho i es posà a escoltar el seu veí, però evità tota temptació de mirar. Es bellugava sense fer gaire soroll, notà, no pas com hores abans, quan feia l’efecte que l’estigués provocant obertament, amb la música a tot drap. Es sentia content d’ell mateix, perquè notava molt dintre seu la intensitat d’un pensament que s’havia d’acomplir ben aviat. Gairebé notava com cada segon que passava era un petit pas que l’acostava a l’enemic. Estava tan immers en els seus pensaments que, quan sonà el telèfon li va caure la tassa a terra, la qual es va petar en mil bocins duralex. Ja no hi quedava llet, però s’ho quedà mirant com si fos així, durant segons, abans no reaccionà. Aleshores, agafà l’aparell, per dir, amb seguretat: "sí...?"
En aquestes dates, doncs, els assassins no paren. Per això, tenim en aquesta tertúlia nocturna el doctor Estraça, especialista en psicopaties i que ha participat en el programa per la prevenció de malalties mentals de la UNESCO.
I si la senyora Engràcia era així, el seu cunyat, en Lleonart, no li anava pas gaire enrera. Abans que el seu germà es casés amb la Pujol, en Lleonart no era més que l’hereu d’una família rica pagesa vinguda a menys. en realitat, però, encara que hagués tingut els milions a la mà, hauria estat un miserable igualment. Quan érem petits –tu ho recordaràs bé– ocupava el càrrec d’agutzil i era el terror de tothom: des dels gitanos als quals feia perseguir pels civils fins als nanos que pillàvem a l’escola, a qui pràcticament arrestava com si haguéssim comès un crim i ens retornava a les aules gairebé arrossegant-nos. Va ser sempre el braç executor del que ens escanyava, i per això li fou fàcil jugar aquest paper al costat de la senyora Engràcia. Quan tots dos quedaren vidus –estic segur que assassinaren als seus respectius cònjuges– tothom s’estranyà que no es casessin. Si estaven fets l’un per l’altre! Segur que et sorprendrà això que et dic. Doncs, mira, és una primícia que encara podries utilitzar. Això et passa per estar tan lluny del grapat de fills de puta que ens han governat aquí! Si haguessis estat més a prop de les seves altes clavegueres potser el teu relat hauria anat d’una altra manera. Però, clar, això és ciència ficció i millor seguir amb la nostra realitat. |