Bé, doncs, ja hem quedat per abans de mitja hora. Ell, segurament, creu que m’ha vençut, fent-me sortir del que ha estat el meu refugi durant les darreres hores, però s’equivoca absolutament, perquè he estat jo qui ha establert el com i el perquè. Si hem quedat a casa seva, ha estat ben bé pel fet que li he deixat creure que ell establia el lloc, com si jo no conegués el seu pis –ignora que tots els pisos són idèntics! I l’hora, que m’ha proposat ell, li convé encara menys que a mi. Quant més trigui, més els nervis el poden trair i més puc vèncer jo sense gaire esforç. Creient que retardant la trobada, el temps juga a favor seu, s’equivoca de mig a mig.

Després del desconcert que ha significat per a mi la sobtada trobada al carrer, torno a tenir les regnes ben fermes. Reconec que ja no puc valorar aquest desgraciat de la mateixa manera que quan tot ha començat, però per molt que ho intenti mai podrà ser com jo. Cal que ho deixi ben escrit, ara i aquí, perquè en quedi constància. No sóc un escriptor, no, sóc més que això. Jo odio els mots, els esbotzo perquè m’empresonen, vull fugir de la verbalitat. Jo actuo escrivint, no sóc un redactor. Vaig més enllà d’interpretacions, de ràncies crítiques i obres artístiques. De formes moribundes. Perenne i diví, només els caducs mortals com aquest veí meu poden mantenir unes pretensions tan superficials. Jo n’estic ben lluny.

Deixo aquestes ratlles per anar-me’n. Comença la cacera final. Ara m’ho jugo a tot o res, si bé per a mi ha de ser el tot i per a ell el res. Malgrat això, les meves passes, ara, són menys confiades que mai. Només els confiats fracassen. Jo ho havia estat, però ara ja fa molt que l’antiga víctima ha superat tots els botxins. Tanco el llum i començo a sortir del pis.

...Si bé ja ha deixat de nevar en moltes comarques, ara el fenomen meteorològic que es preveu per aquesta matinada són les glaçades que faran que baixin encara més les temperatures...

–I per què vols tornar a insistir-li, a en Lleonart? –demanà la dona, evidentment molesta–. No n’has tingut prou amb el tracte que t’han dispensat, ell i els teus cosins, abans?

–Hem de trobar l’oncle Eduard, com sigui –contestà l’home, com si la pregunta fos d’una obvietat aclaparadora–. Potser està més malament del que ens pensem.

–Però que no veus que amb això no arregles res?

–Arreglo el saber què li ha passat, i així podré dormir més tranquil. Et sembla poc?

–Perdona, Jaume, però cada cop t’entenc menys. No fa gaire, em deies que volies trobar-lo per aclarir la qüestió del testament, i ara em dius una altra cosa...

–Mira, Isa –va fer l’home, amb un sospir, empipat per haver de parlar d’allò–, ara ja no m’importa tant el testament, com el que li pugui haver passat. Si és cert el que ha dit la Roseta...

–No em diguis que fas cas d’una boja com...? –va dir la dona interrompent-se tot d’una.

–Com qui? –digué ell, desafiant–. Digues, com qui?

–Res, oblida-te’n. No he dit res.

–No, no, no: acaba el que has començat, almenys!

–T’he dit que res... i no cridis, si us plau, que s’han adormit.

–Em fas xantatge amb els nostres propis fills, eh? Si tinguessis la valentia de dir-ho...

–Per Déu, Jaume!

–Si algú no té res a veure amb això aquest és Déu, justament. Ell, com tu, com tanta gent en aquest món, teniu el cap sa, oi?

–Si us plau.

–La Roseta, el meu pare, són uns bojos, oi?, només perquè s’entesten en viure segons el seu ordre, veritat?

–Perdona’m.

–Si algú està foll som tots nosaltres, no pas ell. Nosaltres, que ens creiem tot el que ens donen per la tele, i ens empassem la merda que nosaltres mateixos ens fabriquem, i destruïm tot el que creem! Nosaltres som algú per jutjar la lucidesa? Digues, som algú?

–Perdona’m, Jaume, ja saps que estic fatigada i no sé massa bé el que em dic.

–Si, et perdono, però no em crec que no sàpigues el que et dius.

–...

–Està bé, calla. D’això sí que en saps. Després de la sentència, el silenci.

–És que no t’he demanat perdó, potser? –va dir ella, gairebé a punt d’arrencar el plor.

–D’acord, deixem-ho estar –va acabar l’home, aturant el cotxe davant de la Casa de la Vila–. A més, ja hem arribat.

En Daniel es va quedar aturat uns instants, després de sentir aquell estrany espetec, a casa d’en Joan, i va fer, també, que s’aturés la Maria, just quan ja tenia mig peu a fora. A més, l’ombra d’un home, que acabava d’entrar a la casa veïna, el neguitejava i l’empipava a l’ensems. La seva germana va demanar-li què passava, però ell no va contestar, sinó que va fer-li un gest perquè no digués res més. La noia, estranyada, va veure com en Daniel obria molt a poc a poc la porta del rebedor i es quedava escoltant amb atenció els sorolls que venien del carrer. Mira que si li hagués passat alguna cosa a n’en Joan... Ell era, pràcticament, l’únic adult en tot el poble en qui confiaria mínimament, i el pensar que algun contratemps li hagués pogut esdevenir a ell o a la seva família l’indignava més que l’espantava. Tot això, a més, feia que el frenés en les seves ànsies de fugir d‘allà, i si bé tenia una part del cervell ocupada en els plans que faria un cop estigués ben lluny, una altra part, tot d’una, l’avisava que encara no era el moment idoni per fer-ho. Així estava, quan les paraules, inintel·ligibles per la distància, de dos homes que semblaven discutir acaloradament, el van distreure absolutament.

Primer va ignorar les paraules d’aquell homenet ridícul que, en calçotets, se li adreçava com si acabés de cometre un greu delicte, quan, en realitat, l’únic delinqüent era precisament ell. El panorama del quarto era esgarrifós, amb aquella dona pàl·lida, morta dins del llit, amb l’aspecte mòrbid i terrible de les dones pecaminoses com la mateixa Rita, nua i assassinada. I amb el seu home també mort i ensangonat, estirat als peus del llit, amb les mans crispades aferrant-se a la culata d’una pistola, el canó de la qual estava mig pam entaforat a la seva gola. S’ho mirava, però no reaccionava. Només, tot d’una, les paraules de l’homenet, tractant-lo de fariseu, el feren encarar-se vers ell.

–Fariseu?! –gairebé cridà, tallant-li el seu barboteig exasperant–. Qui és el fariseu, aquí? Jo, beneït i sacralitzat, o tu, hipòcrita traïdor a la gent que ha dipositat la seva confiança en la teva persona?

Sense ni adonar-se’n, aixecà el to normal de la seva veu, quasi cridant, al mateix temps que cloïa els punys i s’apropava amenaçador a l’homenet, el qual, intentant seure a la punta del llit havia acabat, perdent l’equilibri, accentuant encara més la seva ridiculesa, espantat i sobtadament emmudit.

–Digues, eh, qui és? –insistí– Has estat anys cometent adulteri amb aquesta dona i encara t’atreveixes a dir-me fariseu! A mi!

–Pe... perdona –va dir tot d’una.

–Mereixes morir com ella.

–Però...

De sobte, va sentir, endut per la follia d’una ira que només Déu podria entendre, com les seves mans aferraven pel coll l’homenet i li començaven a estrènyer... a estrènyer... a estrènyer...

Estic totalment perdut, acabat, les darreries. No és pas el darrer clau, ni tampoc el darrer bes, ni la darrera mirada, és el pou, la fi... La fi de tots els problemes... Podria haver fugit, escapat, tornar a casa on... Però per què em preocupo, ara?... Vaig deixant el terra, la matèria... No m’agafo a res... Em sento res... Sóc ja un cadàver més en aquest quarto mort... Lentament vaig perdent visibilitat... M’està matant, ben enganxat per la nou del coll... Em noto sense sang a la cara... Tot és el final... A... així de senzill... fàcil... No més problemes... ni enganys... no, ni... família... no il·lusió... desig... S’apaga... s’apaga la llum... Em moro, em mor...

...morint quan encara no tenia 35 anys d’edat, víctima de l’abús de les drogues. El recordem, ara, en el nostre espai de jazz nocturn aquí a la vostra emissora...

Va estar pensant una bella estona abans no va reaccionar, adonant-se que, per fi, tenia tots els trumfos a la seva mà, que el mecanisme estava funcionant. Va anar fins la cuina, a preparar la barra de torrons que s’havia comprat, per menjar-se-la per postres en el dinar de Nadal, tot xiulant la melodia de Laura que en aquells moments tocava Charlie Parker a la ràdio local i que havia posat per donar una mica d’ambient a l’especial convidat que, de ben segur, aviat estaria pujant cap al pis, camí del seu darrer sopar. La seguretat de l’èxit li donava una alegria com feia temps que no sentia, potser d’ençà que havia aconseguit aquell accèssit en els Jocs Florals celebrats feia dos anys a l’escola on treballava el seu amic Jeroni. Això, però, tenia quelcom de més refinat, de més sublim fins i tot.

Va sentir, tot d’una, com algú entrava a la porta de l’escala de casa seva. El clec i el zumzeig característic del temporitzador de la llum i unes passes, més o menys tranquil·les i pausades, que començaven a pujar graons amunt. No va poder resistir la temptació de mirar pel foradat espieta de la porta, esperant veure, d’un moment a l’altre, el rostre impassible i dur d’aquell qui, només unes hores enrera, havia pretès liquidar-lo tan fàcilment. Amb tot, aquesta aparició no es va produir. Tot d’una, les passes es van aturar, com si l’individu hagués preferit reposar uns instants al replà de sota. A més, tot d’un plegat, es va apagar el llum, finalitzats els minuts de marge donats pel temporitzador, i tot va quedar a les fosques.

Es va sentir defallir, després d’una estona que se li va fer eterna de silenci i foscor. Què pretenia, recular per on havia vingut? O bé, millor encara, fer-lo sortir a ell del seu propi pis, per intentar alguna cosa en contra seu allà sota? Si es tractava d’això darrer, anava equivocat, però que ben equivocat. El convit havia estat fet amb termes clars i precisos. L’estava esperant, i l’educació no podia mancar, ni entre els millors assassins. Era així. Un acord tàcit entre iguals, no hi havia dubte. Per tant... I si resultava que, tot just, estava buscant l’interruptor del llum i no el trobava? Curiosament, això el relaxà. S’imaginà el paio cercant-lo i prement, tot d’una, el timbre de la porta dels veïns... És clar que era ben igual que ho fes o no, perquè aquests havien marxat a esquiar a la muntanya.

Finalment, tornà a respirar: el llum s’havia encès i les passes seguien el seu camí feixuc.

...de moment, com que no s’ha localitzat el forense, no s’ha pogut aixecar encara el cadàver, per bé que la Guàrdia Civil treballa amb diverses hipòtesis...

Una realitat, però, un xic irreal. De fet, em sembla que el nét de la senyora Engràcia és el personatge més inversemblant del teu relat, potser perquè mai em va semblar que fos d’aquest món. Alguna vegada, fins i tot havia dubtat de la seva existència. No se’l veia quasi mai pels carrers i llocs concorreguts del poble, no treballava –diuen que el mantenia la seva àvia; m’estranya!– i la seva única dèria era escriure, escriure... però què? Ningú, que jo sàpiga, va llegir ni una sola ratlla de la seva literatura –o com ho vulguis dir; els intel·lectuals sou uns perepunyetes en aquestes coses– i ningú va creuar mai més enllà de dues paraules amb ell. Tot i així, tots sabíem que estava vivint en un pis vell del barri de Cantó, i que bé sortia a comprar, almenys, dues vegades per setmana. És a dir, existia. Però jo em pregunto, ara, després de llegir el que tu has escrit, si a part d’això era algú més que un personatge "rar" de poble. En alguns moments, havia arribat a pensar que només era un miratge, un fantasma, un zombie que potser havíem creat entre tots, o, millor dit, entre totes les pors i morts d’aquest poble. Vull dir que el nostre personatge no sembla el teu. Em fa l’efecte que en la teva història és com una prolongació fantàstica d’en Daniel. Potser el mateix Daniel, més gran, esdevingut una cosa estranya, un ésser a part, un ectoplasma d’un poble ple d’assassins fantasmagòrics, que maten i fan mal però mai els veus. Fins i tot m’atreviria dir que és com la teva pròpia imatge, Enric, que es reflecteix en un mirall deformador. Només et puc dir això, i prefereixo passar a uns altres personatges.