Estic a punt d’arribar a dalt i reconec que ja no estic tan segur de si faig bé. He dubtat molt, un cop s’ha apagat la llum. He estat a punt de recular i tot, però ara que tinc l’oportunitat d’acabar això d’una vegada, no puc afluixar d’aquesta manera. No és pas por el que sento ni cap mena d’angoixa, és només el sentir-lo tan segur a ell. Cal preparar-me per al que sigui, ja que un cop hagi traspassat el seu portal, em puc trobar amb qualsevol sorpresa. M’ha convidat a fer uns torrons i beure una copa de xampany, però no puc subestimar la ingenuïtat del convit. Certament que serà això, però aquí hi ha d’haver alguna cosa més que un simple àpat, la matinada de Nadal. O no serà que ja m’espera amb l’arma per atacar-me ben a punt? Si és així, s’equivoca de mig a mig perquè quant més es precipiti més aviat puc aconseguir jo derrotar-lo.

Falten set graons per arribar al seu replà. Set, només, però encara no m’acabo de decidir... Té, se n’ha anat la llum, de nou, per segona vegada. Sé que ell s’està esperant, rere de la porta, potser mirant pel foradet espieta, i delejant que torni a prémer el botó i pugi d’una vegada. El faré patir, doncs. Després de dos encontres en una sola nit, i de tot el pla anterior minuciosament estudiat, sé prou bé que el retard en la tercera i definitiva trobada el posarà més que nerviós. Sé, de tota manera, que ja no recularé. Vaig de cop a la recta final i no puc perdre ara ni els papers ni el fil narratiu que estic establint des de fa ja massa hores. Sigui el que sigui, doncs, vaig a fer el cor fort i acabo d’arribar a dalt, a les fosques. Tres... quatre... set... Ja sóc a dalt. Palpant, palpant, ja he arribat al timbre i el premo fort...

...i per bé que ha parat de nevar en el noranta per cent del país, encara ho segueix fent, de tota manera amb menys intensitat, en cotes superiors als vuit-cents metres...

–A quina alçada estem? –demanà, tot d’una, la dona, després d’uns moments de silenci, quan acabaven de pujar al cotxe.

–Per què? –va dir l’home, distretament, posant en marxa el motor de l’auto.

–No has sentit el que estan dient a la ràdio? Que només neva per damunt dels vuit-cents metres.

–Aquí devem estar una mica més avall.

–De totes maneres, ha afluixat una mica.

–Sí, és cert...

–I a la casa on anem, estàs segur que hi serà, l’oncle Eduard?

–Sí és veritat el que el municipal ha dit a en Lleonart, l’oncle podria ser-hi, efectivament –va dir l’home, amb gravetat.

–El que no entenc és per què en Lleonart mateix no hi ha anat.

–Aquest home no s’ha preocupat mai per la seva família. Ell, l’únic que desitja és quedar-se amb l’herència.

–Bé, però també hem de tenir en compte el seu raonament que és massa tard per fer res...

–Tot això són excuses.

–El cas és que bé que ens ha obert. Quasi són les dues de la matinada i...

–Devia estar despert.

–Sí... sí... ja arribem. Quan hàgim trobat aquest oncle del pare... Vinga, dormiu... Sí, sí, ja us despertarem quan s’hagi acabat.

–...

–I la dona aquesta, la Rita, qui és?

–Diuen que l’amant de l’oncle, però en realitat era una puta...

–Jaume!

–... perquè quan jo tenia setze o disset anys ja es deia que s’ho muntava a casa seva, on portava homes, i ho feia mentre la Maria, la seva filla, rondava per allà a prop.

–I per què parles en passat, ara?

–Que no has sentit en Lleonart? Es veu que l’han assassinada.

–Es referia a ella?

–Sí. I la veritat és que ha tingut un final poc afortunat, si ha estat així, com tota la seva vida, per altra banda.

–Sí?

–Sí. En realitat els seus dos fills no van conèixer el pare, i es deia que no són ni tan sols germans de pare. La filla gran, la Maria, és retardada i l’altre fill, més petit, diuen que és qui ho pot haver fet, perquè odiava la mare.

–Déu meu!

–Sigui com sigui, no entenc com és que l’oncle es va deixar seduir per una persona així.

–I els fills, on són?

–Es veu que els han estat buscant tota la tarda, però es tem que hagin fugit del poble. Sembla ser que el noi és prou intel·ligent com per haver-ho decidit per si sol.

–És terrible, això. I què hi faria el teu oncle allà?

–No ho sé –s’arronsà d’espatlles–. El cas és que ja estem arribant al lloc...

En Daniel i la Maria van córrer escales amunt, just quan un cotxe s’acabava d’aturar davant mateix del portal de casa seva. La noia vacil·là uns instants, sense decidir-se a acabar de pujar, quan va sentir el soroll del motor de l’auto parar-se i va veure els fars de l’auto apagar-se, projectant les ombres dels dos germans a la paret. En Daniel, però, va dir-li que no s’entretingués, que havien de veure què havia passat a cal Joan. Van arribar a dalt, i es van trobar amb la porta el pis oberta de bat a bat. Tot estava a les fosques. Primer no gosaren moure’s del replà, però el noi començà a caminar cap dins, insegur, i ella va seguir-lo, enganxada a la seva esquena. Avançaren pel fosc i llarg corredor fins al final, on hi havia un quarto que es veia tènuement il·luminat, amb la porta mig tancada. Quan hi arribaren, en Daniel va acabar d’obrir-la del tot, però amb prou feines hi va entrar que va fer un petit xiscle davant de la tètrica escena: la dona d’en Joan, al llit, del tot despullada, estava immòbil, encarcarada com una morta; als peus del llit, un homenet panxut, calb i pàl·lid, també, que en calçotets seia damunt la catifa, amb les cames eixarrancades i una mirada desorbitada com la d’un borratxo, i més ençà... Més ençà, el rostre desencaixat d’en Joan, amb la cara ensangonada, agafat a la pistola amb la qual s’havia engegat el tret dins la boca. A en Daniel va costar-li una mica reaccionar, però ho aconseguí al mateix temps que el riure histèric que de bones a primeres havia proferit la Maria es transformava en un plor insistent i afligit, gairebé imparable, entre sanglots esqueixats i esgarips molt aguts. Els seu germà va abraçar-la, més que res perquè no seguís mirant cap allà, i va aguantar el seu clatell a l’espatlla, una bona estona. Fou llavors que es va sentir el cop sec de la porta del pis al tancar-se, i el soroll d’unes passes que, precipitadament, baixaven els graons de l’escala.

Acabava de sortir al carrer quan es topà amb aquells dos desconeguts. De l’ensurt, poc més que no té un atac de cor. La parella, però, semblava trasbalsada, i el rostre d’ell no li era del tot desconegut. Va haver de recórrer a tota la seva sang freda per fer-se càrrec de la situació, ja que no hi havia temps a perdre. Ell no deixava de dir que allà a dins –i assenyalava ca la Rita– hi havia el seu oncle Eduard mort, i que calia avisar la policia, quant més aviat millor. Més asserenat, per bé que anava donant llambregades a l’escala de la casa d’en Joan, aconseguí parlar, i finalment els va dir que aniria a donar-hi un cop d’ull, i ja es faria responsable ell d’avisar el batlle.

–Mentre, vostès podrien parlar-li a en Lleonart –acabà–. Al capdavall és el seu parent més pròxim, em sembla, a part de vostè mateix.

–Sí, però ja hi he anat fa un moment –assegurà l’home– i només està preocupat per poder enterrar l’Engràcia, la seva cunyada...

–És veritat que ha mort aquesta nit! –exclamà, fingint que ho recordava tot d’una–. Doncs vagin a avisar en Jo... vull dir el municipal que hi hagi de guàrdia.

–I on el podem trobar?

–Suposo que a la Casa de la Vila.

–Gràcies.

Gairebé no va ni esperar que pugessin a l’auto, que es va precipitar cap a dins ca la Rita. Tenia por que l’enxampessin ara que la sort la tenia tota absolutament de cara, i per això calia afanyar-se. Va entrar, corrent com un llampec, fins l’habitació on dormia la dona, passant per damunt del cos del senyor Eduard Pujol, que continuava a terra, al mig del pas. Llavors es va treure la insígnia que duia a la butxaca. Va mirar-se-la amb fruïció: era la creu de la Confraria dels desemparats, que havia trobat a la butxaca de l’homent, i que ell, de ben segur, havia agafat de terra. Ara, però, hi col·locaria la del desgraciat, i així les sospites recaurien en l’altre. Es va estar mirant una estona on deixar-ho, mentre decidia que havia de desfer el llit perquè semblés que allà hi havia hagut un cadàver. L’única cosa que el preocupava era que ell havia perdut un altre objecte preuat, però si no era allà és que l’havia perdut al bosc, segurament, i per tant no era fàcil que el trobessin. Sí, tots els caps estaven lligats i ben lligats. Només el del temps podia fallar-li...

...la peça que escoltarem tot seguit, doncs, fou la darrera que va interpretar el gran violoncel·lista abans de morir, ara ja fa tres anys, a la seva humil casa de Bucarest...

Després d’haver-se acabat una botella de xampany, s’aixecà per anar a la cuina a buscar-ne una altra que havia posat a la nevera així que havia entrat el seu convidat. Es sentia eufòric i victoriós, si bé l’efecte etílic de la beguda el feia adonar-se que el seu sentiment no era real. Quan va treure la botella del frigorífic, va sentir com l’altre s’aixecava també de la taula, i del menjador estant li anunciava, quasi com demanant-li permís, que havia d’anar al lavabo. No contestà, com dient que en quedava assabentat, i el va veure com desfilava pel llarg corredor, lentament, fins a la cambra de bany. Veient-lo així, li feia l’efecte que era com un gat que corria a amagar-se amb les orelles i la cua entre les cames.

Va portar la botella al menjador, i quan començà a destapar-la anà rememorant la conversa mantinguda amb ell, una mica intranscendent en principi, al voltant del temps –ells, dos col·legues, caient també en el tòpic!–, d’aquella nevada que tot just ara començava a afluixar, i després intentant agafar un to més literari. Havia canviat la programació de la ràdio, però no havia mogut el dial de lloc, mentre la conversa l’estava dominant el convidat... Sí, va concloure, havia estat prou hàbil per decantar-la ara cap a l’obra que estava escrivint i interrogar-lo subtilment. S’havia escudellat i ell, incaut, hi havia caigut de quatre potes. Reflexionant-hi, doncs, ja no podia estar tan content de la vetllada. S’aturà un instant, i va decidir que tot era culpa del maleït alcohol, i que hauria de mesurar el que anava a beure tot seguit. Va agafar un tall de torró de Xixona, pensant com s’ho faria per mantenir la tensió. Ho necessitava per al cop final, però tenia por d’estirar massa el fil. No li convenia per a res deixar esllanguir el temps, i ara havia arribat el moment.

Això estava pensant, quan va sentir el soroll de la cisterna del vàter buidant-se, amb un doll d’aigua baixant i perdent-se per les canonades, claveguera avall.

...s’han descobert tres cadàvers més en aquesta tràgica nit de Nadal: es tracta d’una parella jove, sense fills, i de l’amant de la dona. A partir de les empremtes digitals trobades en els cossos es podrà establir una hipòtesi sobre l’autor del triple crim...

D’en Jaume Pérez, el nebot bastard de la senyora Engràcia, també n’haig de parlar des de la distància, i no sols temporal sinó també física. La seva mare marxà escapada cap a Barcelona quan en Jaume no tindria pas més de vuit o nou anys. Tot el que ens arribava al poble sobre ella era una informació deformada per les enraonies malaltisses dels típics tafaners bruts i tous que tan abunden, encara ara, en tots els pobles. Es deia, per exemple, que el seu pare era un foll que havia intentat matar la seva pròpia muller i que era un sàtir ferotge a qui agradava seduir poncelletes innocents a la sortida d’un col·legi femení de la cantonada de casa seva. M’és igual si això és cert o no, i m’és igual si com tothom afirmava el seu pare escurçà la vida de la seva mare i amargà la seva pròpia. L’únic que m’importa i que me’l fa simpàtic –com em sembla que també a tu mateix– és el fet de ser un altre perdedor, un altre expulsat, un refusat més de la negra nit. La resta, com la vida de tants –o de tots, diria jo– és una efímera anècdota grotesca.