Estic aquí, a la cambra de bany del meu amfitrió, i em sento com un ratolí atrapat en un parany. La vetllada ha estat un fracàs fins ara. He deixat que ell, amb la seva insolència encegada dominés el moment, l’atmosfera... l’obra, vaja! Haig de deixar, però, que perdi la impassibilitat, car el meu treball està a punt d’anar-se’n en orris per moments. Acabo de tirar la cadena del vàter, per guanyar temps, però me n’adono, que estic com atuït. No sols no ha fet cap gest estrany per atacar-me, sinó que, ara mateix, quan s’ha aixecat per anar a la cuina, a buscar una altra botella de xampany, em creia que reaccionaria definitivament i tornaria al menjador amb l’arma d’atac a punt, però quan ha obert la porta del frigorífic he comprès que no era així.

Potser a hores d’ara ja té el ganivet per tallar els torrons ben esmolat i està esperant que jo surti del lavabo. Sento els sorollets de les seves passes, obrint els armaris de la cuina, entrant i sortint d’una estança a l’altra, com una formiga. Si jo he arribat a coneixe’l força, és evident que ell també em té ben apamat... Doncs res, em quedaré aquí al seu quarto de bany i esperaré que em vingui a buscar. Segur que ja està desitjant-ho. Reconec que he begut un pèl massa d’aquest endimoniat beuratge, que ell fa passar per xampany però que ni arriba a vi escumós. No coordino del tot bé els meus gestos, però tinc clar que ara mateix tancaré el llum i m’amagaré rera la porta.

Ja he tancat el llum, i em quedo parat, així, immòbil. Quan passin uns minuts més i vegi que no torno a la taula, forçosament haurà de reaccionar i venir cap aquí. M’hi puc estar tot el temps del món, perquè a les fosques el guanyo i me’l torno a fer víctima. Llavors seré la guineu que, ràpida i astuta, es llança sobre una presa confiada i li dóna encalç. Encara sóc l’autor, jo, el qui domina el final, i se’l cruspeix ignorant la resta. I la fi de l’obra és massa a prop com per no decidir ara el final que més em convé... per a mi.

...en les properes hores també deixarà de nevar per sobre dels vuit-cents metres, però tot i així les precipitacions caigudes fan que es recomani l’ús de cadenes per les següents carreteres de l’interior del país...

–És el segon cop que t’hi trobes, aquesta nit! –rondinà la dona, en veure que l’home feia mans i mànigues per engegar l’auto i no se’n sortia–. No entenc com de nou en nou t’ho pot fer!

–Jo tampoc! –exclamà ell, tornant a provar de posar-lo en marxa amb dos cops seguits de la clau del contacte–. De tota manera, sempre ha estat un cotxe fred.

–I encara no s’ha posat a glaçar. No sé què passarà quan ho faci!

–...

–Amb tot, ja em diràs on podem anar a buscar aquest ditxós municipal. No entenc per on deu rondar amb el fred que pela!

–Com a últim recurs, anem a despertar el seu company, el que és veí de la Rita.

–Doncs ja hi aniràs tu: jo no tinc cara per presentar-me a casa d’algú, per molt policia municipal que sigui, i despertar-lo per posar-lo al cas d’una cosa que es pot esperar perfectament fins l’endemà al matí.

–Això ho diràs tu, que es pot esperar!

–Bé, el teu oncle és mort, i nosaltres no tenim pas poders per ressuscitar-lo, oi?

–Però no treu que puguem actuar de pressa. Voldria saber què ha passat en aquesta casa. La Rita per enlloc i l’oncle Eduard mort.

–Tampoc ho sabràs ara de seguida.

–Ja m’has vist que no érem pas sols els que ens hem esverat pel que ha succeït.

–Sí, i no acabo d’entendre d’on ha comparegut aquell individu. Seria un veí, no?

–Suposo. La seva cara no m’era pas desconeguda. En qualsevol cas estava tan o més trasbalsat que nosaltres... Ostres, per fi!

–Al·leluia!

–I vosaltres continueu ben quietets aquí darrera, eh?... Així m’agrada.

–Sí, tu vés dient-ho, però ara ja passa de taca d’oli tot el via crucis de la nit

–Et prometo que un cop hàgim trobat un dels dos municipals anirem a dormir...

–Sí, però on? –va interrompre la dona–. Estarà tancat a tot arreu.

–Ni que hàgim de tornar a la ciutat, però aquesta nit dormirem! –afirmà taxativament.

–Però per què hem d’anar de nou cap a la casa de la tal Rita?

–No sé, però tinc el pressentiment que vindrà aquí, aquest municipal. Si el seu company ja l’ha assabentat de la mort de la dona, bé pot ser, no?

–Sí, és clar... –va dir ella, poc convençuda, al mateix temps que ell tornava a aturar l’auto davant de la fatídica casa.

En Daniel va dir-li a la Maria que es quedés al portal de l’entrada, mentre ell, molt a poc a poc anava entrant cap a dins. La porta havia quedat oberta, i no va pas voler tancar-la, per tal que el soroll de la molla no el traís. Hi havia llum al quarto de la seva mare, i cap allà va anar, de dret. Se’l va trobar a la cambra, doncs, d’esquena a ell, remenant el llit, com si l’estigués fent, per bé que era evident que l’estava desfent. Havia arrugat encara més la vànova i els llençols, i havia tirat el coixí per terra. Estava despentinat i amb la cara roja, potser per l’esforç o l’acalorament de la seva acció. Estava agenollat, com buscant alguna cosa sobre la catifa, quan es va sentir el soroll d’un cotxe que s’acabava d’aturar davant de la casa. L’home també es va aturar, al sentir-ho, al mateix temps que el gos del veí es posava a bordar amb gran cridòria. En Daniel, aleshores, només avançà una passa. L’home, que fins llavors estava agenollat, sense encara adonar-se de la presència furtiva, tensa, del noi, com atret per l’imant invisible de la mirada furiosa d’aquest, anà girant lentament el cap i els seus ulls toparen amb els d’ell, freds i durs...

De bones a primeres no va pas saber què dir. S’empassà saliva, i va quequejar el nom del noi, com si anés a demanar-li una cosa, un favor, però sense acabar del tot la frase. Va aixecar-se de seguida, i va voler dir una altra cosa, quan ja en Daniel anava cap a ell amb posat amenaçador.

–Deixa’m que t’ho expliqui –encertà a dir, estirant un braç i obrint el palmell de la mà, com si això hagués de frenar l’avenç i l’actitud amenaçant del noi.

–Per això ens ha ajudat a enterrar-la... oi, mossèn? –digué en Daniel, amb un to de veu que semblava més el d’un adult que no pas el d’un adolescent.

–Tot... tot ho he fet pel vostre bé, Daniel –es disculpà, caminant una passa a reculons, parant-se al tocar el cul amb la tauleta de nit– Us haurien inculpat a vosaltres: a tu i a la teva germana... No voldràs que li passi res a la Ma...

–Calli! –cridà, interrompent-lo–. Vostè l’ha matada, i encara em volia fer creure que no era així.

–Daniel, tu saps com jo respectava a ta mare...

–Doncs jo no! L’odiava, i volia matar-la, i ho hauria fet si no se m’hagués avançat vostè. Només per això ja es mereix morir...

–Però... però... –repetí, horroritzat.

–A més d’haver matat el senyor Pujol.

–Ha mort de forma natural, Daniel, t’ho prometo.

–I la dona d’en Joan, qui l’ha matada?

–Ell, en Joan!

–No m’ho crec. I en Joan mateix, qui li ha disparat?

–Que no ho has vist que s’havia suïcidat?

–Així tampoc és culpable de la mort del batlle?

–Bé... aquest... m’ha insultat.

–M’és igual, ara. Ha de pagar tot el que ha fet aquesta nit.

–No!

El crit va sortir-li del més profund dels seus pulmons, però va ser l’única cosa que va poder fer i dir. En Daniel, com si s’hagués tornat boig, va llençar-se al seu damunt, i d’una empenta, amb una força increïble, aconseguí que caigués a terra. Llavors, endut per la mateixa follia, li agafà el cap pels cabells i el colpejà amb una energia ferotge contra la dura rajola del terra. Un crec esgarrifós, provinent de la closca del malaurat, coincidí amb el seu darrer crit. La paret quedà del tot ensangonada i també les mans del noi, que deixaren anar el cos sense vida de l’home.

Així el va trobar la seva germana, que al sentir el soroll que hi havia al quarto de sa mare, s’havia afanyat cap allà, a veure què passava. Es quedà allà dreta, uns segons, sense saber què dir, mirant en Daniel, qui intentava reprendre l’alè. Llavors sonà el timbre de la porta...

...en els mitjans musicals es comenta que aquest podria ser el darrer disc minimalista alemany, ja que la malaltia que va contreure durant la seva estada a Nova York, fa dos estius, sembla ser que s’ha agreujat ostensiblement...

Feia ben bé dos minuts que havia sentit com tirava la cadena del vàter, i per això ara ja començava a preocupar-li el fet que no tornés tot seguit a la taula. Certament, es podia tirar el temps que volgués al lavabo, però estava segur que l’astúcia del seu convidat li havia enginyat alguna cosa perquè s’hi apropés i ell quedés atrapat entre les seves urpes. Es va començar a posar nerviós, al comprovar l’hora que era, i va menjar-se un altre tros de torró de Xixona, com si això fos una mena d’estimulant vitamínic que li permetés continuar el combat. Del lavabo no en provenia cap soroll. Va estar a punt d’omplir-se una altra copa de xampany, però es va frenar, perquè no li convenia estar ni mínimament ebri. Tot plegat, pensava, ho havia anat complicant ell mateix. Amb el senzill que hauria estat, es recriminava, haver-lo escomès només traspassar el portal de casa seva!

Ara, en canvi, estava ben bé a les seves mans, jugant el joc al ritme i a la manera que l’altre volia. Estava en el seu propi terreny, i, en canvi, a cada instant que passava, l’acció era arrossegada per qui havia de ser la seva víctima, i no pas a la inversa. Li feia l’efecte que es tractava d’un retrocés, d’un retornar a aquelles hores en què, talment un ratolí, havia estat a punt de morir a mans seves, aparegut d’entre les ombres de la galeria, ell només esperant l’últim senyal de la cacera. El gat, doncs, tornava a tenir la cua dreta i les ungles ben afilades.

De sobte, amb la botella mig plena, clavà un cop sec sobre la taula i es va aixecar d’una revolada. Estava decidit a encarar-se amb el convidat i dir-li, mirant-lo fit a fit, amb posat de Humperey Bogart, que ja n’hi havia prou d’aquell color, que havia arribat el moment d’enfrontar-se de veritat, com dos professionals, com dos bons artistes, un contra l’altre...