Començo a estar una mica cansat de no moure’m gens, aquí a les fosques, en aquesta cambra de bany amb pudor a resclosit, un gos bordant al carrer i el fred de la nevada entrant per la finestra mal ajustada que dóna al celobert. A més de l’aire, m’arriba l’empudegament pel detritus humà que quatre veïns malparits deixen anar per les seves comunes. Em fa mal al cor tota aquesta situació tan humana, perquè em fa mal viure rodejat per cretins com el que ara està assegut allà al menjador, autèntic pusil·lànime entre els pusil·lànimes, esperant segurament que jo surti d’aquí dintre per atacar-lo. Em vénen ganes d’acabar això de la pitjor manera, destrossant el meu pla, destrossant l’obra pacientment construïda des de fa tant de temps, i començar de nou, amb quelcom més imperfecte, menys genial però més d’acord amb la meva grandesa. Ara no faig més que descendir a les mateixes clavegueres d’aquests insuportables homenets que no mereixen ni respirar el mateix aire que jo!

Bé, bé, calmem-nos. És insensat que jo pugui deixar-me endur pels pensaments arravatats, sense reflexió. Ell juga, encara, amb tot el temps a favor, amb la intuïció sense fonament, ingènua, d’amateur, i jo haig de jugar amb el terrible seny dels anihiladors, dels anti-creadors, dels anti-professionals i anti-amateurs, dels que estem més enllà de tanta púrria folla. Els divins demoníacs, en definitiva, hem d’obrir i marcar sempre un viarany no fressat. Doncs té, torno a encendre el llum, i deixo que dirigeixi el tram final de la història ell mateix, a veure si n’és capaç. Jo, de tota manera, cal que mantingui, com ara, la clau que tanca definitivament l’última frase. Amb això en tinc més que suficient. La victòria no és més que reblar la història al caprici de qui l’ha dissenyada, i aquí estic, disposat a fer-ho.

...i encara que de matinada pugui brillar el sol en les àrees properes a la costa, a la resta del país hi haurà boira abundant i les temperatures es mantindran baixes...

–Et trobes més bé? –demanà l’home, quan la dona hagué entrat a dins el cotxe.

–Sí... sí.. –va fer ella, encara pàl·lida–. Val més que no esverem els nens..

–Res, res, la mare no té res... Au, dormiu una estoneta més... Sí, sí, aviat tornarem... a casa.

–Serà el millor que podem fer, efectivament... Si et plau, tanca la finestreta.

–És millor que et toqui l’aire, dona.

–Però ja estic bé, Jaume..

–No havíem d’haver anat mai a veure aquest altre municipal.

–No et sentis culpable. Si no ens han volgut obrir els fills d’aquesta dona, és normal que hàgim mirat de solucionar-ho d’una forma o altra...

–T’agraeixo el que m’estàs dient, Isa, però sé que no hi havíem d’anar a fer res en aquella casa.

–Bé, ara ja està tot fet. El que hem de mirar, és de localitzar com sigui el municipal de guàrdia i comunicar-li que hi ha tres morts a... –de sobte, s’aturà a causa de l’ofec provocat per un inici de plor.

–Au, vinga, no hi pensis més –va dir l’home, tot traient-se un mocador de la butxaca– i eixuga’t les llàgrimes, que tu tampoc hi tens cap culpa...

–No... no... ja ho sé...

–Res... res... una mica marejada, només... Sí, sí, ja el farem cagar demà, al matí... Que sí, que la mare està bé... Oi?

–...

–Oi?

–Sí, sí... va, dormiu... no, ara un conte, no! Ja ets una mica gran per aquestes coses!

–Ja us l’explicaré jo, però demà, eh... sí, sí, us ho prometo, però ara dormiu... Collons!

–Jaume!

–Que no ho veus? Ja em torna a fer el burro el contacte.

–Tingues una mica de paciència, home.

–És que ja passa de taca d’oli.

–Mira: si cal vés a peu a buscar el ditxós guàrdia, però tornem a casa, Jaume, t’ho prego. Ja no suporto més estar en aquest poble ple de cadàvers...

–Bé, però haig d’engegar l’auto primer, no?

–D’acord, però m’has de prometre ara que així que hàgim trobat el municipal i l’auto estigui en marxa, sortirem del poble a tot córrer. M’ho promets?

–T’ho prometo...

–I el pitjor és quan penso que això ho poden haver fet uns nens. És esgarrifós.

–Sí, però no ho sabem del cert. De tota manera, no em quedaré pas tranquil del tot fins que sàpiga on és exactament l’oncle.

–M’ho has promès...

–Saps què? Vaig a buscar-lo a peu. Tornaré a trucar, des d’una cabina, al telèfon d’emergència de la policia local. Una hora o altra bé s’hi haurà de posar algú.

–Això!

–Tu queda’t aquí, amb els nens, que jo ja torno.

–Però afanya’t, si us plau.

En Daniel seguia calmant la seva germana, quan va sentir que la porta del cotxe que hi havia aparcat al davant de casa seva s’obria i es tornava a tancar. Unes passes damunt la neu indicaven que l’individu, el mateix que havia tocat el timbre de la porta uns moments abans, de ben segur, s’allunyava carrer avall. Allò el va animar. Era el moment propici per fugir, es va dir. Ja ho tenia tot rumiat. S’amagarien al bosc, molt a prop d’on la Maria s’havia refugiat, i quan es fes clar agafarien una drecera fins l’estació de tren, per fugir del poble, de la comarca, per sempre més. Ho tenia clar. Ja s’havia complert la seva venjança, i malgrat que sentia la mort d’en Joan, liquidat el cabró del mossèn, també al municipal podia considerar que li havia donat una satisfacció. I el sobre trobat, amb els diners, era com un premi final a totes les tribulacions patides darrerament. Ho anava pensant mentre acaronava la cabellera arrissada de la Maria, sentint-se, definitivament, un home. Ara, tots els seus companys del futbol, del cinema, i de les pelades comunes li feien l’efecte de criatures insignificants, comparats amb ell, algú prou capaç d’haver comès un acte de tanta valentia com per esdevenir un heroi gens comú. A cau d’orella, va dir-li a la seva germana que es calmés, que tot ja s’havia acabat, i que ja podien marxar. Ja feia estona que ella no gemegava i va assentir amb un sí quasi inaudible. Abans, però, de prendre la definitiva decisió, el noi va anar fins el cancell de la porta, i va guipar cap a fora. El carrer estava tranquil: el cotxe seguia al seu lloc, el gos del veí havia deixat de bordar i el fanal de davant can Doblers pampalluguejava com sempre. Només la foscor feia l’efecte de ser més clara a causa de la blancor de la neu. Va apujar-se la solapa de l’abric i li va fer un gest a la Maria. Aquesta tornà a agafar el voluminós equipatge i el va seguir cap a fora.

...i així, el que havia de ser una missa solemne per a celebrar un naixement es convertí, pràcticament, en un rèquiem per la mort del qui havia estat príncep hereu de Bohèmia. Recordem-ho en el nostre espai de música coral...

Quan ja anava a veure què passava, va sentir el clec de l’interruptor del llum que es tornava a obrir, i com el seu convidat, amb un comportament ben normal, tornava cap el menjador. Tenia la camisa enganxada a la pell, per la suor, i les mans aferrades al ganivet amb el qual acabava de tallar un altre tros de torró. L’altre se n’adonà, mirant fixament l’arma i després va somriure. Se n’adonava, de la seva vulnerabilitat i això el va fotre força. Envermellí i contestà a la pregunta que li formulava sobre si també en tenia de xocolata amb un sí gens ferm, dubtós i quequejant. Intentà agafar el pols normal, convidant-lo a tornar a seure. Ho va fer, sense perdre el somriure ni la tranquil·litat que tant l’exasperaven, i l’agafà del tot desprevingut quan va dir-li que podia omplir de nou la seva copa, que la nit era jove i que el millor encara estava per venir.

Va recalcar-li aquesta darrera frase, i sabent que amb ella hi havia implícita una amenaça, un cop li hagué omplert la copa, anà a la cuina amb la idea de sortir d’allà disposat a matar-lo. Primer havia de dominar els nervis, és clar, però s’ho estava rumiant amb tota la fermesa del món. Deixà l’altra botella que havia buidat sota l’aigüera, on guardava tots els recipients de vidre buits, i engegà l’aixeta per passar-se una mica d’aigua per la cara. Estava tremolant de ràbia. De ràbia, però també de por, de molta por. Havia estat relativament senzill fer de víctima –frustrada, per això– i en canvi li era costós i greu ficar-se en el paper de botxí triomfant.

Del menjador estant, l’altre va demanar-li quina era aquella música barroca que estava sonant a la ràdio, i la pregunta l’agafà desprevingut. Contestà, al cap d’uns segons, que no ho sabia, perquè havia tornat a canviar d’emissora. L’altre no va fer cap més comentari. Ell, però, va saber, tot d’una, que havia arribat el moment. La història només podia finalitzar-la qui, en un moment donat, n’havia estat el principal titella. Però el titella ja s’estava desfent de les cordes que el feien ballar al gust d’un altre.

...per tant, entre dues morts per causes naturals, un suïcidi ja aclarit del tot, i tres persones assassinades, sis són ja els cadàvers que el forense ha fet aixecar aquesta nit...

Finalment, de mossèn Lluís haig de dir el mateix que de tots els capellans que he conegut: un hipòcrita investit de misticisme, que és la pitjor mena de farsaire que es pot ser. Ningú va saber mai del cert què va passar entre ell i la Rita, però el que sí és segur que el mossèn en fou l’assassí. Ganes de dur a terme una il·luminada missió? –com tu suggereixes–; venjança d’amant frustrat?; violència de reprimit?; fracàs de violador en potència?; assaig de criminal neuròtic?; què va ser el seu crim? Ningú ho sabrà mai del cert, només ell, però jo penso que va ser una mica de tot això. feia molts anys que exercia de vicari del poble, i coneixia tots els racons foscos de la nostra ànima. I si a això hi afegim els més obscurs, encara, de la seva, queda la combinació justa per a fer-ne l’assassí ideal: una mescla perfecta de Hitler i Petiot, de Manson i Franco, de Papa i General, de militar i botxí, de policia i torturador. Ell, d’alguna manera, va ser, per unes hores, autoritat suprema en la morbidesa castigadora d’aquella nit que va marcar per sempre més aquest poble. D’alguna manera, mossèn Lluís es convertí, de cop, en el que devia voler ser realment: el sant patró del poble. Només per unes hores, és clar, perquè el sant també va ser assassinat per l’àngel. L’àngel de la nit, que diríeu vosaltres els escriptors.