emboscall
MIQUEL VILARDELL
ELS EXPULSATS DE LA NIT
17
Ens estem apropant veritablement al moment final. Ho he notat per la mirada que m’acaba d'adreçar; si ara tingués paper i llapis intentaria reflectir-ho de forma escrita. És el meu millor personatge, i per això mateix, de tan perfecte que és, haurà de ser el primer que liquidaré. I ho faré amb absoluta tranquil·litat, amb allò que en diuen els criminalistes "a sang freda". Absurd! Pot ser d’altra manera la sang sinó freda? La calenta és només per als infeliços carnívors de bordell, depredats per putes barates o fagocitades pel sexe masculí. Per als pretesos artistes. Per als desgraciats que encara es creuen fills de Déu. Per als qui vegeten podrits entre el seu propi infern sense diable i el dels altres que si tenen algun dimoni és tan postís com el d’Els Pastorets. Per a la carnassa macilenta que cal enterrar als cementiris. O per als pobrets imaginatius com aquest que ara és a la cuina a buscar el torró de xocolata mentre es pregunta com s’ho farà per treure-s’em de sobre, un cop m’hagi matat, sense que ningú el vegi. Per a tots ells, la sang és calenta i mesquina. Per a mi és, naturalment, freda i generosament assassina. Haig de continuar amb la línia començada. Només la de l’odi és la que em val en aquests passatges finals de l’obra... Millor dit, la primera part, tan sols, de l’obra magna que tot just aquesta nit comença. He de preparar-me, però, per l’escomesa contra mi, que ell creu definitiva i triomfant... Uns xerrics de frens m’avisen que estic en la realitat... Realitat? La mediocre pantalla de la quotidianitat. Però m’estic lluny, massa lluny, per caure-hi de nou...
...en pràcticament totes les zones on ha nevat ara es pot apreciar com, a causa de la inversió tèrmica, la boira torna a fer acte de presència exactament a la mateixa hora d’ahir...
–Hauríem de tornar enrera, Jaume –deia la dona, amb un tremolor controlat en la veu–. No podem deixar aquesta pobra noia veient com es dessagna el seu germà. –Ha estat un accident, Isa, ha estat un accident –repetia l’home, quasi més per calmar-se ell que no pas per tranquil·litzar-la–. El municipal està avisat i vindrà de seguida. –Sí, ja ho sé, ja ho sé... i vosaltres, voleu callar ja d’una vegada...! Sí, sí, atropellat... Sí, sí, tornem cap a casa... Si us plau... –Calmeu-vos, voleu!... I tu, procura dominar-te també. Tot ha estat fortuït i ni tu ni jo hem de sentir-nos culpables de res, d’absolutament res. –Tot el que tu vulguis, però fem mal fet de marxar... –Bé, podem tornar enrera, que encara hi som a temps, si és això el que vols... –... –No dius res? –I quants diners hi havia en el sobre? –No ho sé, però molts. Per què? –Com pot ser que un noi, una criatura pràcticament, dugués tantes peles al damunt? –Aquesta no és la pregunta, i tu ho saps. El que hauríem de preguntar-nos de debò és si tenim cap mena de dret a quedar-nos aquests diners. És com un robatori. –Bé prou que els has agafat tu de seguida... –Jo he vist el sobre tirat damunt la neu i l’he agafat... –En qualsevol cas no li has donat pas a la seva germana. I havies de saber que era d’ell. –És cert, ho reconec: m’he deixat endur per la cobdícia, però almenys ho admeto... –I jo no? –T’excuses que ha estat un atropellament... –I no ha estat així? Se t’ha tirat pràcticament sota les rodes... –No m’ha vist perquè jo no havia engegat els llums del cotxe, ho hem de tenir en compte, em sembla. Per això opino que és millor que marxem. Ni la noia té prou senderi per a denunciar-nos ni tampoc el municipal sap el número de la matrícula. No podem lligar-nos amb l’atropellament... –Però sí que saben que ets el nebot de l’Eduard i l’Engràcia Pujol... –Cert... cert... –...i no els ha de costar localitzar-te, si volen –Bé, doncs, tornem, tornem... però m’has d’ajudar a fer una declaració convincent. No vull que ens impliquin en res delictiu, i menys havent-hi la canalla pel mig. –Està bé, no t’has de preocupar per res. Li direm al municipal que no l’hem vist sortir de la casa... No, no, vosaltres tampoc l’heu vist, entesos? –Vaig a girar aquí mateix. –Mira! –Què? –Aquella dona, no és... –La Roseta! I em fa gestos. Què deu fer, llevada a aquestes hores? Sembla que vulgui parlar amb nosaltres. –Deixa-la estar, i tornem cap allà. –Espera, però... –Què passa, Jaume? –El cotxe... que està... hòstia... –Jaume! –...relliscaAAANT!
...però oblidem-nos de les efemèrides mortuòries, i recordem que tal dia com avui, diada de Nadal, va néixer l’actriu alemanya Hanna Schygulla, qui fou la musa del desaparegut dramaturg i cineasta Rainer Werner Fassbinder...
Rapidesa? Sorpresa? Traïdoria? Cap d’aquestes qualificacions casava del tot amb el que pretenia fer. Estaven a punt de tocar les tres de la matinada, havia deixat de nevar i el temps feia l’efecte d’estar aturat del tot. Aturat com ell mateix. I això era el més greu. Amb el ganivet a la mà, tremolant-li el pols insegur i la mirada emboirada per la por, no es creia pas gens ni mica en el que anava a fer. I el cas es que, finalment, havia comprès que ho tenia tot de cara, però no actuava en conseqüència. Havia de sortir de la cuina, on feia l’efecte que s’hi amagava com un talp, i posar-se de dret a la cacera. I ell no era un talp, ell era un animal que havia d’actuar, amb rapidesa, astúcia i contundència, igual com ho havia demostrat fins ara. I és que, més que res, començava a tenir por d’ell mateix. Tenia por de convertir-se en un criminal compulsiu, que anés cometent assassinats sense aturador, només pel gust artístic de perpetrar-los. Ell era un artista creatiu, sí, però no pas un destructor, i si ara s’estava deixant endur per l’eròtica de la sang, qui li deia que allò no fos justament la norma i no pas l’excepció a una situació. Només volia ser un criminal aficionat, a estones, per completar una obra només encetada i no pas acabada, mentre la resta del temps pogués ser escriptor. Va mirar el rellotge de paret i va veure com el temps se li tirava al damunt sense remei. L’home, mentre, havia apujat una mica més el volum de la ràdio, i algun locutor amb el to de veu monocorde anava desgranant les notícies de matinada d’arreu del món, ple de pau i treves bèl·liques, tot balsàmic i relaxant. Va empassar-se saliva, i talment un Cèsar de poble va decidir que havia de traspassar el Rubicó i llençar-se a la batalla final. No hi tenia res a perdre. Vèncer o morir. Alea jacta est...
...poc després, el mateix municipal que havia comparegut al lloc, i havia trobat el seu company suïcidat, ha descobert un altre cadàver. Es tracta d’en Daniel Espí, un nen de tretze anys, que ha mort atropellat per un cotxe de matrícula i propietaris desconeguts, gairebé al portal de casa seva...
I bé, Enric, he arribat al final de la meva carta. No sé si era això el que esperaves de mi o no, però a mi m’ha plagut escriure’t amb tanta extensió. Ha estat com un exercici de resurrecció d’un antic sentiment d’amistat en forma de frases escrites per part d’algú que no ho exercia, ni ho ha exercit gaire. Et repeteixo que no m’ha agradat gaire la teva novel·la, i no m’importa dir-ho i repetir-ho. Potser hi trobo a mancar algun personatge com jo, una discreta víctima, una ombra mediocre entre les penombres assassines que tu pretens retratar en la teva novel·la. Crec que els altres personatges, com et deia al principi, més o menys ben plasmats, no me’ls puc creure, no em toquen. He pensat, doncs, rellegint tot el que he escrit fins ara, que et deixo aquesta carta perquè en facis l’ús que vulguis, i si vols afegir-li no m’importarà pas gens. No vindrà d’aquí, suposo, en tot aquest laberint de xerraires figures que m’has fet arribar per correu. Jo no sóc tan generós -–ni laboriós– com tu, i segurament trobaràs escarransida la meva aportació. Però voldria que hi fos. Si més no, i a part del suprem assassí que els ha matat a tots, seré una figura ben real. A reveure,
Pere
|