M’he desfet del cadàver, que ningú podrà trobar, amagat entre tanta paperassa i escrits vulgars. He culminat la primera part de la meva obra en eliminar el rival, el meu altre jo que tant em molestava. Ara estic sol, poderosament sol, escrivint només per a mi, absolutament només per a mi. Desvetllat i insomne, podré arrencar de veritat, tot d’una, ferm i convençut, el relat que m’ha dut fins aquí, a les portes del segell final.

Només un personatge mort, però és que ara només pot quedar-ne un: un personatge total com jo mateix a partir d’ara. L’he executat justament, decapitat amb la seva pròpia arma d’atac, la mateixa que volia esgrimir en contra meva, resolució d’un pla detallat i perfecte, elaborat lentament al llarg de les darreres onze hores. Pot semblar un resultat insignificant per tanta preparació, però no és així: mai els mediocres podran entendre la inexistent relació entre temps i art. La grandesa no és en la gruixària ni en el rebombori de l’obra resultant, sinó en la fi única d’aquesta. Ara sí que sóc jo el mestre. I en sóc l’únic de totes totes.

Em sento tan fort com per liquidar més que les vuit figures que la meva ment havia començat a crear en les darreres hores. Tinc la màquina d’escriure davant meu, el paper en blanc ben lligat i aferrat entre el corró de l’eina i la segona part del crim a perpetrar, ben a punt: és l’insultant acte anti-universal, que està ben llest per a ser escrit. El començo, doncs: