emboscall
MIQUEL VILARDELL
ELS EXPULSATS DE LA NIT
2
Va passant el temps. Aviat serà el moment, amb la tensió idònia. És la feroç seguretat que dóna la intuïció. S’està fent fosc, a poc a poc, i la boira ha precipitat les tenebres. Dintre d’uns moments hauré d’engegar el llum del meu estudi. De fet, quasi no m’hi veig, ara mateix, per escriure aquestes ratlles. Però no necessito veure-les. Com un cec, en tinc prou amb palpar el meu entorn per saber cap on i com m’haig de moure, com m’haig d’escriure. Reposo. Mai m’havia fet un efecte tan gran el preparar-me, amb pauses i meditacions, un acte així. Paladejo, com en un plat saborós i ben condimentat, la degustació del meu acte, de moment sols planejat i entrevist en el meu cervell. Tot començarà a tenir sentit quan ja estigui a punt de cometre’l, però ara, mentre va passant el temps, segon rere segon, minut rere minut, sento amb una exacta precisió que la vida que vaig a matar també comença el seu compte enrere, minut rere minut, segon rere segon. Finalment, he encès el llum i rellegeixo les ratlles anteriors. Queda bé així i no val la pena tocar-ho, ni en un punt ni en una coma. Equivocat o no és el meu text; el relat de l’assassí. I un assassí només pot escriure amb sang... Que bé, aquesta frase final! Potser exagerat i carregós, però real, com tota la resta. És meravellós, adonar-me per primera vegada que no vaig errat en la meva obra. Tinc sis hores de coll, aproximadament. Pot ser bo anar-les anotant. Les sis hores abans de la fi. Sis hores abans de l’expulsió de l’infern d’una altra criatura. Sis hores abans de la creació de la mort. La meva creació definitiva!
Les properes hores aniran baixant encara més les temperatures. Es preveu que la nit de Nadal d’enguany s’arribi, en alguns indrets de Catalunya, a set o vuit graus sota zero...
–No havies d’haver-te posat així, tampoc –deia la dona, tot mocant-se sorollosament–. Has perdut més estona discutint amb ell que des de la sortida de casa. –Però convindràs amb mi que bé li havia de deixar clar, no? –contestà l’home. –Sí, ja ho sé que tenies raó, però tampoc calia que li ho anessis recordant durant mitja hora seguida. –Tampoc exageris tu, ara! –Ves si no! Ell de seguida ha reconegut que no havia posat l’intermitent amb prou antelació, però tu només anaves dient una i altra vegada "però que no ha mirat enrere, eh?, que no ha mirat?" I el pobre home, és clar, només podia fer que sí i donar-te la raó. –A sobre vés-li a favor! A un senyor que té un Volvo i no sap ni conduir-lo, el millor que es pot fer és cantar-li les veritats! –Si podia ser el teu pare! –Això mateix! Perdona que t’ho digui, però el meu pare conduïa cinquanta mil vegades més bé el seu vell R-4 que aquell beneit el seu Volvo nou de trinca. –... –A més, tampoc m’he passat tant com això. És bo que s’hi fixi. I encara ha estat de sort d’haver topat amb un bonifaci com jo. –Si tu ho dius... –No siguis sarcàstica. –Anna!, Adrià! Voleu fer el favor d’estar calladets una estona?... Sí, d’aquí mitja hora, oi? –Si el trànsit segueix així, sí. Toquem fusta. –... –De tota manera, se’ns hi ha fet fosc, cosa que ja em temia... Hòstia! –Jaume, no reneguis davant dels nens. –Collons! –Si us plau... –Que no ho veus? –Què? –Se’ns ha rebentat una roda!
En Daniel es va afanyar encara més després d’haver-se creuat amb el senyor Pujol. No ho podia assegurar, però era com si ja ho hagués vist: s’havia anat a trobar amb la seva mare i segur que s’havien ficat al llit junts! Va pedalar amb la ràbia en augment, tot pensant en allò. Recordava aquella vegada, l’estiu passat, quan els hi havia atrapat. Quin fàstic! L’home, nu, amb tot el pèl del pit ben blanc, fastigosament vell, sota d’ella. No sabia què li havia fet més fàstic, si el pèl canós d’ell o la bruna cabellera desfeta d’ella. El cas és que havia sortit corrents, havia agafat la bicicleta i se n’havia anat a jugar a frontó amb en Miquel de cal Castanyer. Aquest s’havia estranyat de l’energia i la fúria que, en absolut i rar silenci, en Daniel va fer servir aquell dia, per llençar la pilota contra la paret més que per rebotar-la. En Daniel sabia de les relacions furtives de la seva mare, però el veure-ho, per primera i –esperava– darrera vegada, el va ferir notablement. De llavors ençà no s’ho havia pogut treure del cap, ara estava ben disposat que acabés tot allò. De sobte, però, va ensopegar amb una pedra i va caure estès a terra. Renegà, tot palpant-se el genoll. Quan es mirà la mà s’adonà que hi tenia sang. L’esgarrifà una mica, la inesperada ferida, però es va sobreposar. Més sang rajaria ara, es va dir, quan entrés a casa seva!
El capellà va tancar el porticó que donava a l’eixida, sense pressa, pensant que, a més de la boira, ja s’havia fet fosc arreu. Va encendre el llum, just a l’instant que sonava el telèfon a dalt, al despatx de la rectoria. Llavors sí que es va afanyar, però malauradament, quan arribà al davant de l’aparell telefònic negre, el timbre insistent cessà, just quan la mà estrenyia l’auricular. Despenjà, conscient que qui trucava ja havia penjat, i ell, tot seguit, també penjà. Es va estar uns cinc minuts rumiant, i a la fi es va aixecar, es va treure el sobre de la butxaca i es va ajupir com si volgués fer-lo passar per sota la porta que tenia rere seu. Però, tot d’una, es va aturar i ho deixà córrer, sabent que no hi havia ningú, a l’altre cantó. Es va dir que, abans de la Missa del Gall, ja parlaria amb mossèn Ramon, ara que li havia canviat la de dos quarts de vuit que li tocava dir. Sí, va dir-se, això faria: parlar-ne cara a cara. Va respirar fondo i sortí, però ja no tornà a la sagristia, sinó que decidí sortir al carrer. La boira i la nit van fer-lo esgarrifar, però es calmà tot seguit, perquè li eren més familiars aquelles campanades que, tot d’una, començaren a sonar, gairebé damunt seu, des del campanar de l’església, tocant a quarts.
–I no té idea d’on pot ser? –demanà el municipal a la majordoma, fent una ganyota de contrarietat. –No. A vegades, surt una estona a passejar, però sol ser aquí abans que es faci fosc –contestà la dona. –On sol anar? –Depèn –es va arronsar d’espatlles la majordoma–. Si fa sol, acostuma a sortir cap el Rieral, i si no, es queda més a prop... –A peu? –Sí, però ara no fa ni sol ni és l’hora de sortir... I està molt greu, la senyora Engràcia? –preguntà, canviant de to. –Els seus nebots es temen que pugui morir aquesta mateixa nit. –Verge Santíssima! –s’alarmà de veritat la majordoma–. Veja’m, vaig a provar de trucar a mossèn Ramon, si el localitzo. –Sí, perquè sinó no sabré què dir-los, als familiars... Tan de pressa com li permetia la seva grassa còrpora, la majordoma s’afanyà a entrar cap a dins. Des del replà d’entrada al despatx, i a través de la porta entreoberta, en Joan va veure com la pobra dona, atabalada, buscava primer l’agenda rectoral, després les ulleres i finalment aconseguí telefonar. En Joan respirà fondo i no va voler escoltar les paraules, que li semblaren que no eren pas massa falagueres, i es cordà millor l’impermeable, girant-se d’esquena a la porta i mirant cap a l’espessa boira. Es va girar de sobte quan va sentir la veu de la majordoma, just rere el seu clatell, que exclamava, més frisosa encara que abans: –Mossèn Ramon tampoc hi és, Joan, però avui ha de venir abans al poble, perquè li toca dir la missa de dos quarts de vuit del vespre. –Vaja! –esbufegà en Joan, mirant-se el seu rellotge de polsera–. I a part d’haver sortit a caminar, té alguna altra idea d’on hauria pogut anar, a aquestes hores? ––Deixa’m rumiar... –la dona arrugà el front, i al cap d’un moment l’aclarí per fer, amb els seus vivaços ulls clars il·luminats tot d’una:– Saps on sol anar sovint, en dies així? A ca la Rita. –A ca la Rita? –s’estranyà en Joan. –Bé, ja saps que li té molt afecte a la pobra Maria... –Sí, sí... –... i alguna vegada li porta pega dolça, caramels. La pobra és com una criatura, i la seva mare... Bé, ja sabem tots com és la Rita, oi? –Digui-m’ho a mi! –Tens raó que sou veïns! –En fi, aniré cap allà. Tot, abans que tornar de buit. –És clar. Es van acomiadar, i el municipal va posar en marxa el seu cotxe patrulla, però en lloc d’anar de dret a ca la Rita, va pensar que fóra millor donar una volta pel Rieral, ja que al capdavall eren cinc minuts. L’enfilà pel camí de carro de la sortida de poble i va arribar fins al final. Encara hi havia més boira que al poble, i li feia la impressió que fins i tot la fosca era més profunda. En arribar a prop del rec, va baixar del cotxe i explorà el terreny amb una lot, però era difícil de creure que el mossèn hagués anat per allà. Llavors, hagué d’aturar el raig lluminós sobre un objecte blanc i vermell que li cridà l’atenció, al peu mateix del camí. Va recollir-lo de terra i se’l mirà: era un mocador, tacat de sang. Tres lletres hi estaven brodades: R. J. P. "Erra, jota, pe..." va repetir en veu alta el municipal. "Ramon? Roser? Robert?...", es demanava, però arribà a la conclusió que ara no estava a per a distraccions d’aquesta mena, i se’l guardà a l’infern de l’impermeable. Tornà al cotxe patrulla, l’engegà i el posà en marxa cap a la casa de la Rita.
Amb el cotxe aparcat per aquí darrere ningú m’ha de veure. Puc entrar per l’hort, i no pas per la porta principal, i així em serà senzill de veure si hi és. Sempre està a la cuina la porca aquesta! No sé com s’ho fa, però tot el dia treballant fora per les cases, després endreçar la seva, que Déu ni do com està de bruta, i encara té temps per fotre unes bones cardades a quatre duros per clau. No està gens bona, però és la dona més calenta del poble, i amb això, avui, ja en tinc ben prou. És clar que no sé pas si podré fer res. Vés a saber si hi hauran els seus dos fills... Bé, ja sabrà treure-se’ls de sobre, que no és pas la primera vegada que ho fa. És clar que aquell seu nano –com es diu? Daniel, sí, Daniel– ja té l’edat de la meva Vanessa i no és pas tonto. En canvi, la pobra Maria, aquella sí que pots guanyar-te-la amb alguns dolços... Bé, ja estic a l’horta. Hi ha un fluorescent encès a la cuina, però ella no es veu enlloc. Hi entraré, com hi ha món!
I acabem el nostre programa d’avui amb una peça del darrer disc del conjunt mexicà Caifanes, editat fa un mes i que fa referència a la mort del conegut pintor...
Si almenys l’Eduard vingués! D’ençà que es va morir la Lluïsa m’he hagut d’ocupar jo d’aquests meus nebots i ara veig que m’he carregat amb una responsabilitat que havia de compartir amb el meu germà. S’ha estovat menant aquesta vida solitària i amargada i encara ha empitjorat més d’ençà que s’ha enredat amb la bagassa de la Rita. Res, no cal que hi confiï. Només vindrà quan ja no el necessiti, ja ho sé. És el mateix que l’Ignasi, vint-i-dos anys i no ha venut ni una escombra! La mort dels seus pares no justifica la seva ganduleria. Si encara tingués talent per escriure! L’únic que val una mica la pena, en tota la família Pujol, és en Jaume, però ell va marxar massa aviat del poble per saber el que està passant de veritat, ara i aquí. Sé que l’han avisat, però per molt que s’afanyi no crec que arribi a temps. Em trobo malament de veritat, i el pitjor és que no puc cridar, ni fer-me entendre com jo voldria... I no avisaran el metge, no! Només ell podria veure el que realment em passa i actuar en conseqüència. Haig de variar el testament, de tota manera. No vull deixar els meus béns a mans d’un hipòcrita il·luminat com aquest beneit. Prefereixo que s’ho dilapidi tot el pobre Ignasi o els fills de la Lluïsa, o en Jaume, abans que ell. Haig d’aguantar! És la meva vida contra la d’un autèntic criminal!
Des de l’església, al senyor Eduard Pujol va semblar-li que veia el cotxe del municipal, venint del Rieral. No es va pas preguntar què hi havia anat a fer, allà, sinó que arrencà el seu vehicle i s’endinsà cap a la boira, com si penetrés en una cortina de fum blanquinosa, però quan arribà al principi del bosc no trobà rastre de l’auto oficial. Reculà i anà de dret cap al carrer de Dalt Vila, on vivia la seva germana, ara agonitzant, amb l’estranya idea d’acomiadar-se d’ella. "Però acomiadar-me?", es va demanar tot d’una, "jo, ara? Per què, si ja està morta?" S’asserenà amb prou feines, aparcant el vehicle al cantó fosc del carreró que donava a la part del darrera de la casa, que havia estat propietat del Menescal i ara ho era de la seva vídua. Va encendre una cigarreta i es va mirar la punta encesa. Els ulls se li ennuegaren, i els va tancar uns instants. Tots els seus somnis de vell conco i ric, ara, tot d’una, esbotzats. Si quan ella era viva resultaven difícils d’empassar, ara ja ni tan sols semblaven somnis, sinó una mena de grotesc malson de matinada. No sabia què fer, si entrar o no. No li venia gens de gust, trobar-se amb els seus nebots ni amb en Lleonart, el seu cunyat vidu, però a qui tenia, ara, sinó a ells i a la seva germana? "Sí, vaig a veure-la", es va dir finalment. Va sortir del cotxe i del carreró fosc i se’n va anar cap a la casa amb aires de vençut. Trucà al timbre dues vegades i l’obrí, al final, en Lleonart mateix, qui se’l va quedar mirant amb estranyesa. El senyor Eduard no va dir res, i va entrar de dret cap a dins. Just quan es tancava la porta, passava pel davant de la casa en Perico, que cercava el senyor Pujol, amb el seu sobre boterut a la butxaca. Passà per davant del carreró fosc, sense encertar a mirar cap allà i anà de dret cap el bar de ca la Puta Coixa, disposat a emborratxar-se fins l’hora de tornar a casa.
Va haver de tranquil·litzar-se. Li venien temptacions de tornar a apartar el moble i mirar què estava fent el veí, però no volia que se n’adonés, que l’estava espiant, i el soroll que faria el moble en moure’s de lloc de ben segur que el faria sospitar. Es notà, tot d’una, el cos amarat de suor. Llavors, palpant amb els braços estesos, a través del corredor, anà caminat amb el pis totalment a les fosques fins arribar a la cambra de bany. Sempre en la foscor, s’acostà a la pica de la banyera i un cop hagué trobat les aixetes, engegà la de l’aigua calenta. Es despullà del tot i es va ficar a dins, però s’escaldà i hagué d’ofegar un xiscle per la cremada. Quan aconseguí trobar l’aixeta de l’aigua freda, ja tenia els peus nus que li bullien i no sabia com aturar els ais que sortien de les seves cordes vocals. Temperà la calor de l’aigua i es posà sota la dutxa, intentant relaxar-se. Però, tot al contrari, en lloc d’això s’enrigidí, tot d’un plegat, i es quedà pensant. "Que sóc boig o què?", es va demanar; "que no recordes Psicosi i l’assassinat a la dutxa?!" Tancà ràpidament les aixetes, i ben moll arreplegà el barnús, que tenia penjat al costat mateix, i sortí de la banyera. Se n’anà de dret al seu dormitori, i es va asseure sobre el llit, encara desfet des que s’havia llevat unes hores abans. Va fer unes quantes aspiracions i respiracions seguides, i se n’adonà de mica en mica, que només aconseguiria sortir-se de la seva pròpia por posant-la en el cor del seu enemic, o sigui el veí. És clar que tampoc era tan senzill. Es va estar així ben bé deu minuts, fins que va anar cap al menjador a cercar la guia telefònica. Va somriure en pensar que tot i estar vivint paret per paret desconeixia del tot els seus cognoms, només en sabia el nom i el motiu que al poble se li donava a la seva família. Va encendre el llum del menjador, després d’abaixar lentament la persiana, i amb paciència anà resseguint amb el dit totes les ratlles amb cognoms, inicials, adreces i números telefònics del poble. A la fi ho va trobar. Però en lloc d’estar més tranquil, això el neguitejà. Es va aixecar, com un autòmat, i ignorant els missatges esporuguits del seu cervell va despenjar l’auricular.
...Sean Farragut, de 37 anys, havia estat acomiadat de la feina pel seu caràcter violent i havia amenaçat que es venjaria. Després de cometre l’assassinat múltiple, ell mateix s’engegà un tret que va acabar amb la seva vida...
Mira, només perquè vegis per on vaig i no em puguis retreure que no t’he sabut entendre. La dona d’en Joan, el municipal, apareix en el teu text com una gossa calenta, una puta que s’ho munta amb tothom. Com una altra Rita, vaja. I no és així. Més aviat era la típica noia maca i solitària, que sense ser cap bellesa espaterrant, sabia atreure tots els fadrins de la comarca en els balls d’envelat. Era una d’aquelles joves tímides i discretes amb qui podies parlar com si fos una germana, però que, en canvi, ben poc t’explicava d’ella mateixa. Només per fugir d’un cercle familiar estret un dia es casa, i ho fa amb un bon noi, maco, treballador i honest, als seus ulls, com era el pobre Joan Cuervo. Es devien estimar, de segur, però l’ociositat, el cardat avorriment que es respira en aquest poble, les llargues tardes davant el televisor, les nits solitàries quan en Joan estava de guàrdia, absent de la llar i del llit, van poder més que no pas tot l’amor possible pel seu home. La necessitat de moure’s, de viure enmig d’aquest enorme cementiri, d’aquesta quietud de la qual tu has fugit, va abocar-la al sexe, a deixar-se fotre pel primer que li digués alguna plasenteria. Potser la deixadesa d’en Joan, en aquest sentit –ep, Enric, això és només una suposició meva, que quedi clar!–, el no tenir fills i la trobada d’un cor –i un cos– que encaixava perfectament amb el seu, van fer la resta. Algun cop, et confesso, també a mi m’hauria agradat que arribés a ser la meva amant. També jo hauria volgut ser l’altre encaix de la peça. No érem tan lluny l’un de l’altre, al capdavall. Ara sí que he fet tard, però. |