Romancejà una estona darrera el bardissar, un cop s’hagué cordat els pantalons. Li feia una mica de mandra tornar a la rectoria, però bé havia d’anar preparant les coses per la Missa. La Missa del Gall. Pensà en les vegades que havia "dit" aquella Missa tan especial, al poble o en un altre lloc, i li va fer una sensació estranya el recordar la intensa emoció que li havia produït la primera vegada. Va ser en el Nadal del 66, ho recordava bé, el del seu ordenament sacerdotal, i el de la nevada que va caure quatre dies després, justament el dia dels Innocents. Va ser el Nadal més feliç de la seva vida, uns quants abans que tot s’esguerrés en ser destinat a aquell poble.

Va sentir com tocaven quarts. No sabia gaire quina hora era, perquè s’havia deixat la polsera a l’església i tampoc es veia des d’aquí el rellotge del campanar. De tota manera, sabia que era tard. Es va afanyar a tornar cap el camí, agafant-se a uns fanals que creixien al marge del costat del bardissar, per posar-se a l’alçada del viarany. Va decidir fer drecera agafant el caminoi de la font de Sant Pere de Cunillar. Pel camí va sentir que s’allunyava un cotxe, corrent a tot drap, però no es tombà a mirar-ho.

Ja s’acostava al poble, quan es recordà que havia promès als familiars de la senyora Engràcia de passar-la a veure. Havia empitjorat la nit passada i es temia el seu traspàs d’un moment a l’altre. De tota manera, necessitava, abans que res, aclarir el tema decisiu. Tot d’una se li va ocórrer: sí, agafaria l’auto i aniria a trobar-lo, abans de començar la gran Missa concelebrada. Era el millor per a tot plegats. La senyora Engràcia podria esperar. Tot d’una, però, li va semblar que s’havia girat un vent fred, fredíssim, i que la boira escamparia abans de mitja nit. I es va esgarrifar.

El municipal va trucar el timbre de casa de la Rita un parell de vegades, prement molt fort el botó vermell. Estava tot a les fosques, i era evident que a la casa no hi havia ningú. Semblava estrany no sentir el guirigall de sempre i ni tan sols sentir el so del televisor que normalment funcionava amb el volum al màxim, o que no hi hagués ni en Daniel ni la Maria, sempre pendents de l’humor de la seva mare, però es va arronsar d’espatlles i va marxar.

Va estar dubtant un moment si passar o no per casa seva, ara que hi estava a una passa, però el seu sentit del deure es va acabar imposant. Anà de dret a casa dels Lleonart. El va obrir el gendre de la senyora Engràcia, que només veure de qui es tractava espetegà, sense ni dir hola:

–I es pot saber per què encara no és aquí aquest ditxós capellà?

–Li asseguro que l’he cercat per tot arreu –quequejà en Joan–, però no hi ha manera de trobar-lo.

–Ja ha anat al mas Solà?

–No –contestà, agafat per sorpresa, en Joan–. Què hi hauria anat a fer, al mas Solà, el mossèn?

–Cony, no són parents amb ell?

–Sí, però que jo sàpiga allà no hi ha pas cap malalt.

–Això no vol dir-hi res: ja se sap que aquesta gent –i donà èmfasi al "aquesta gent" per fer evident el seu menyspreu pel clergat– són allà on hi ha d’això –i es fregà el dit índex amb el polze en dir "això"–. O és que necessita alguna altra excusa en especial per anar allà?

–No, no, és clar... –es disculpà el municipal.

–Doncs vagi-hi immediatament! Fa un moment que ha arribat l’Eduard aquí i tampoc sabem què dir-li sobre això del mossèn.

–D’acord –es va posar vermell en Joan–. Hi aniré, però dubto que hi sigui.

–Bé, si no és allà almenys sabem que serà a la Missa del Gall, oi? –digué en Lleonart amb somriure sorneguer–. Esperem que l’Engràcia aguanti fins llavors.

–Esperem-ho –va fer, tímidament, en Joan–. Bé, adéu-siau i fins ara.

–Però vingui amb el capellà! –va sentir el municipal que cridava l’altre, quan ja li donava l’esquena; ell ni es girà per contestar-li. No tenia cap ganes de rumiar ni de ficar-se entremig del conflicte que des de feia temps enfrontava els Lleonart-Pujol contra els Solà.

Pujà al seu auto, però quan ja tenia el motor en marxa tingué un ensurt de mil dimonis perquè algú colpejava la finestreta de l’altre costat del conductor. Era la Roseta. Va abaixar el vidre, una mica empipat i va engegar-li:

–I ara què vols, dona?

–Bé, res, saber si havia parlat amb el senyor Pujol.

–No, no hi he parlat –contestà de mala gana–. Ara és a casa de la seva germana, de tota manera.

–Ah sí? –Obrí els ulls del tot, la Roseta–. I encara hi és?

–Suposo –digué en el mateix to– però ara no se t’acudeixi d’anar-hi.

–Per què no?

–Caram, Roseta, que no saps que la senyora Engràcia es troba malament o què?

–Sí, ja, ja, però... I com està, ara?

–Igual.

–Doncs ja m’esperaré que surti.

–I per què no ho deixes estar per demà?

–I permetre que foti el camp del poble aquesta nit? Ni pensar-hi!

En Joan, prou pressa que tenia, va ignorar els maldecaps de la Roseta i, donant-li un adéu tot brusc, després d’apujar el vidre de la finestreta, posà en marxa l’auto i se n’anà cap el mas Solà.

Una mica més i m’enxampa, el podrit! Sort que no tenia clau per entrar, que sinó...! Ara, el que jo em pregunto és què hi ha vingut a fer a casa de la Rita. A veure si tot fent-se el mosqueta morta resulta que li fa el salt a la dona amb aquesta. És ben cert que cada casa és un món. Tenint la dona que té, en Joan, és inconcebible que la tingui tan abandonada. O, si fos veritat que s’ho munta amb aquest escarràs? Si fos veritat, n’hi hauria per llogar-hi cadires. Bé, esperaré uns cinc minuts més i si no ve me n’aniré. Estic perdent el vespre sencer per culpa de cercar una bona cardada. Em sembla que no és demanar tant, que un home ben plantat i sa com jo es pugui esbravar una mica en un dia d’hivern com el d’avui. Amb l’agitació i estúpida celebració d’aquesta nit, m’agradaria tenir un preludi més gratificant, ni que sigui amb la Rita. Està vist, de tota manera, que avui no és el meu dia. Se m’acut una cosa: aniré a esperar-la al seu dormitori. No entenc on cony es deu haver ficat la barjaula, però no crec que trigui. No és pas que la conegui, però aquesta necessita un mascle un parell de cops al dia, pel cap baix! I ara m’ha tocat a mi.