Que excitant que ha estat. Li he tornat la jugada, a aquest idiota, i a més això m’ha preparat absolutament el terreny. En realitat, ell mateix està creant el seu propi parany. Jo només he deixat que sospités i tota la resta ho està fent solet. En lloc de la complicació que, dies ha, quan m’ho estava preparant, em temia, la cosa està tenint uns resultats més que satisfactoris. No peco pas de cregut si afirmo amb total convicció que serà una veritable obra mestra.

Vaig escrivint-ho tot amb la paciència pròpia dels déus i els herois. Tota la meva vida he estat una nul·litat. He volgut crear, i sols he destruït, destrossant-me a mi. He volgut ser admès, i en canvi he estat expulsat d’arreu, de paradisos i d’inferns, de cels i de terres, de dies i de nits. Sóc d’enlloc, però per això mateix ara sóc d’arreu, i pel mateix motiu sóc més fort que ningú, més poderós que tot, i d’aquí que pugui realitzar el meu acte amb la més gran convicció. Això és molt més que humà o diví; és la pedra filosofal, el centre únic de l’Univers. És Tot, senzillament!

Davant d’això, què pot fer ara aquest infeliç? Precipitar la seva mort, és clar. Però això seria per a mi una falsa victòria. El procés ha de ser a la inversa: jo haig d’alentir-lo més, encara, per assaborir-lo amb ple plaer, a la vegada que ell hauria de voler enfrontar-se amb mi. Sí, m’agrada més aquesta possibilitat. Deixo que sigui així, i vaig fent la meva cap a l’afirmació segura que la creació d’aquesta nit serà el cim de les arts. Ni el millor dels creadors pot haver previst mai, en tots aquests segles de ridícula humanitat, de pretesos arts, de buides afirmacions personals, el meu excels descobriment. Però perquè tingui ple sentit el descobriment s’ha de dur a terme. I és el que faré, amb tots els ets i uts.

...no hi ha novetats respecte a les darreres hores. El que sí sabem és que ja han començat a caure les primeres nevades, fa ben poc, a cotes superiors als...

–Ja ho has sentit –va dir la dona–. Segur que ens trobarem encallats en algun punt de la carretera.

–No siguis pessimista, tu també! –remugà l’home.

–No, si no ho vull ser, però...

–D’acord que ha estat un mal any, aquest, però això no implica que ara també hàgim de perdre un bocí del pastís només per un simple retard. Els cosins exageraven i...

–No, no, si no dic res...

–...al capdavall sempre he estat el nebot predilecte de la tieta Engràcia, que...

–Confiem-hi...

–...ni tan sols aprecia el seu propi cunyat, en Lleonart, i menys encara...

–...el seu nét –van dir a l’uníson home i dona, mentre aquesta continuava: –Sí, ja t’ho he sentit a dir moltes vegades, això, Jaume, però el que sempre compta, en aquests casos, és estar al capçal del llit del moribund.

–És clar que sí, però el meu fill de cosí no hi era pas, ara...

–Segur? Ja et refies del que et pugui dir el fill d’en Lleonart?

–Home... no és tan astut com això. El que passa és que, a vegades, tu ets més malpensada que jo.

–Pensa malament i l’encertaràs!

–Però hòstia, què cony vols que faci?!

–Jaume, si us plau, no reneguis...

–Però si estan clapant!

–Ja ho sé, però no m’agrada.

–...

–...

–Mira: estic pensant que aquest nét, que tot sigui dit es veu que és força gamarús, si no s’ha presentat a casa de la seva àvia hi està perdent molt.

–Però ningú sap què hi ha en el testament, veritat?

–No.

–Doncs així, qui està fent esforços en va és ben possible que siguem nosaltres.

–Bé, ja ho veurem. No cal pas que cridis el mal temps, tu ara... Guaita, això es posa en marxa!

–Ja era hora.

–Collons, i tant!

–Jaume!

En Daniel va fer una passa enrera. Topà contra la tauleta de nit i es va fer mal, però era tan gran la descoberta que ni va sentir la mica de dolor a l’esquena. Es va acostar una mica al cadàver només per a comprovar si realment era això, un cadàver, i només va caldre donar-hi una ullada per tal de quedar-ne convençut del tot: la seva mare havia estat assassinada. Es va asseure sobre el llit, intentant pensar en alguna cosa que anés més enllà de la confusió i la sorpresa, però el seu cap no es bellugava tan de pressa com hauria estat desitjable. En lloc d’això, es quedà una estona així, estupiditzat, fins que ho va entendre tot: havia esta la Maria. Bé per ella!, es va dir. A la fi s’hi havia tornat, i de quina manera! El que no entenia en Daniel, però, era com havia pogut actuar així, tan de cop i volta, sense rumiar, i amb tant d’encert. Rumiava, rumiava... Sí, és clar: la seva germana no havia pogut més amb alguna escridassada extemporània, com totes, de la mare, i havia agafat de la cuina... No, no, no, allò no podia ser! La Maria no tenia prou pesquis per aquelles coses i menys encara prou mala llet. Ell sí, ell n’estava fart, d’aquella dona, d’aquella putassa que es feia dir mare seva, d’aquella casa que era can seixanta, d’aquell seu odi que el corsecava... Ell podia haver-la matat, però la Maria mai! Però, i on era ara, doncs, la noia? No seria que hauria fugit?... S’aixecà de llit, com un ninot empès per una molla, i sense mirar enrera, cap el cadàver, es posà a cridar la seva germana per tota la casa. Aturà els crits en sec perquè va sentir un soroll que venia de l’eixida i s’afanyà cap allà, tot repetint el nom de la seva germana. Va semblar que veia una ombra que fugia, però quan obrí la porta que donava a fora ningú es bellugà. Tornà a dir el nom de la Maria, una mica més baixet, com si la tingués molt a prop, però el cor li deia que havia fugit de la casa. En Daniel es va decidir a anar-la a buscar, doncs.

Va ser a mig camí, tot d’una, quan pensà que feia mal fet. Realment la seva obligació era estar al costat d’un malalt, encara que fos algú tan descregut i irritant com la senyora Engràcia. A més, encara faltaven unes quantes hores per a la Missa, i tenia temps de fer allò que s’havia proposat. Apujà el volum de la peça musical que tenia en el ràdio-casset de l’auto, s’aturà a la cuneta i amb un parell de maniobres es posà en marxa, camí de retorn.

S’endinsà altra vegada en la boira i es creuà amb un vehicle que va fer-li llums. No s’imaginà què passava fins que s’adonà, a través del mirall retrovisor, que l’auto amb què s’havia creuat tot just feia un instant, també donava la volta i es posava a seguir-lo, insistint en les ràfegues de llums curtes i llargues. Va minorar la marxa, per intentar entreveure o mirar de saber si coneixia el misteriós vehicle. El cor li va fer un salt: era el cotxe oficial de la policia municipal del poble!

Una onada increïble de terror va pujar-li des del fons de tot del cor fins a l’alçada dels ulls, que se li entelaren sobtadament. Va pitjar l’accelerador i el seu cotxe es distancià notablement del perseguidor. Canvià de marxa, i passat el revolt de can Lloses, quan ja tornava a ser a les envistes de la vila, duia un avantatge més que considerable, ja que de ben segur el municipal no s’havia esperat aquella sortida. Ara, l’únic que calia era despistar-lo del tot. Va decidir que s’esperaria una estona, allà al bosc, i que quan la boira estigués per tot arreu ja podria sortir. Va apujar el so de la ràdio i mirà de calmar-se.

–I dius que ha fugit? –exclamava en Lleonart, mig aguantant-se el riure, a la vegada que en Joan es posava vermell com un perdigot.

–Sí, contestà l’interlocutor.

–Però estàs segur que era el mossèn?

–Conec de sobres el seu cotxe.

–Ja, ja... –anava assentint en Lleonart, tot fent llambregades cap a dintre el menjador, com si tingués por que els poguessin sentir.– De tota manera, bé ha hagut de tornar al poble.

–D’això no hi ha dubte.

–Mira, Joan –va dir, resolt, l’home– hem de guanyar temps com sigui. T’ajudaré a buscar-lo. Ens dividim la recerca i a veure si així en traiem algun resultat positiu; recony de capellans!

Un cop hagué dit el darrer renec, en Lleonart entrà cap dins, sens dubte per explicar-ho als seus fills, mentre el municipal s’esperava al cancell de la porta, una mica nerviós i impacient. En Lleonart sortí de seguida, es posà al davant d’en Joan, al mateix temps que el renyava, sense mirar-lo a la cara:

–No havies d’haver dit a la Roseta que havia vingut a veure’ns el meu cunyat...

–Bé, jo... –quequejà el municipal, posant-se vermell altra vegada.

–És una ximpleta –continuà en Lleonart, quan ja eren al carrer– i està obsessionada amb el fet de creure’s parenta nostra... bé... dels meus cunyats, i cal que la mantinguem a ratlla.

–I què els ha dit?

–Bé, no l’hem deixada entrar, insistint que l’Eduard ja era fora. No s’ho ha cregut, i ha marxat a contracor, però almenys la tindrem distreta una estona.

–Ja...

–Bé. Guaita: tu vas cap el veral dels Roures...

–Però ja hi he anat abans, senyor Lleonart!

–Doncs hi tornes! Encara que hagis de donar-hi cinquanta voltes. Dintre de mitja hora, si de cas, truques a casa. Si jo el trobo primer ja el portaré cap aquí i si el trobes tu, fas el mateix.

–D’acord, però vostè on pensa anar-lo a cercar?

–Per la resta del poble. Hem de trobar aquest capellà sigui com sigui.

En Joan no va fer cap més comentari i s’acomiadà de l’home. Pujà al seu auto, no gaire convençut d’aquella batuda estranya, i va veure com en Lleonart entrava al garatge de casa seva. Encara que no en tenia costum, el municipal va renegar; començava a estar una mica fart de tota aquella monserga. Tot i així, a les dotze s’acabava el seu torn, i si llavors no apareixia el mossèn, ell ho deixava estar a mans d’en Pau. Què caram, que penqués ell, que tenia títol d’advocat i tot! A més, seria l’hora de la Missa del Gall, i en qualsevol cas ja sabrien on trobar-lo.

Va agafar el cotxe i se n’anà de dret a casa seva. Tenia ganes de reposar i de veure la seva dona, ni que fos cinc minuts. Ja es veia prenent-se un cafè amb llet ben calentó, per refer-se, i després continuaria la recerca. Bé es mereixia aquell repòs! Quan aparcà davant de casa seva, uns moments més tard, ja es sentia millor. Però de sobte, notà un fet anormal, no pas a casa seva sinó a la de la Rita: hi havia un llum encès!

Baixà de l’auto i s’anà apropant lentament, com si li fes una mica de por, molt a poc a poc, i va empènyer la porta, que estava oberta del tot. Al mateix ritme lent i esporuguit començà a entrar al rebedor.

En Joan, quin espant que m’acaba de fotre! Sort que he estat alerta i així que m’ha semblat sentir una mica de soroll m’he mogut. No se li ha acudit venir fins a l’eixida, com abans al nano aquell, però ha encès tots els llums, els del rebedor i els del dormitori de la Rita, com si fos festa major, apa! Serà qüestió d’anar amb peus de plom amb aquest individu. Jo que el prenia per un ximple sense força ni enginy i ni sé com ha entrat. I ho ha fet per la porta principal, el podrit! No serà que aquesta putassa l’ha deixat només ajustada per tal que entri qui vulgui? Si és així, no sé què carai faig jo aquí, mig amagat, podent passar tranquil·lament a dintre. El que trobo estrany és que en Joan se n’hagi anat tan ràpid. Si em sembla que corri i tot, el beneit! Miraré d’entrar, definitivament, a veure si ningú més m’emprenya, que abrigat així encara em refredaré. Van passat els minuts, i acabaré no fotent el clau ni a aquesta ni a aquella! Quan un es lleva amb mal peu no hi ha res a fer. Té, no ha apagat ni tan sols el llum del corredor. Millor: així veig on poso els peus en aquesta barraca tan fosca...

...la famosa banda sonora d’Un lloc en el sol de Franz Waxman, en el fragment en el qual el protagonista tira a l’aigua la seva muller, per poder-se casar amb...

Han abaixat el so de la radio i no puc sentir ni les notícies, des d’aquí al llit, com si temessin que jo podés saber massa coses. S’ho endurà tot un criminal, i estan deixant que em mori, només preocupant-se per trobar el capellà. És justament la darrera persona que necessito veure a hores d’ara. I del metge, ni parlar-ne! Segur que ja és a casa seva, i allà li podrien telefonar, però no els passa pel cap, no! En Lleonart cercar el mossèn com si es tractés de Déu; en Jaume que no acaba d’arribar mai de mai i aquests dos pallussos de tant en tant traient el cap al meu quarto només per saber si estic viva. I és clar que ho estic, idiotes!

Mireu, mireu, com bellugo els dits del peu ficats dins de les meves mitges gruixudes! És l’únic que puc moure, però això m’estimula, perquè vol dir que, potser, està retornant la força al meu cos sencer. Tinc 81 anys, però sóc més forta que tots vosaltres plegats. Ah, si pogués cridar! No sols els diria el que penso de la seva estupidesa, sinó que posaria de potes enlaire el poble... què dic, el poble: la comarca sencera! Sí, faria moure tota la comarca per tal de donar marxa enrera al testament, ara que he obert els ulls davant de tanta porqueria. És trist: veig la brossa, però no puc ni tan sols escombrar-la del meu costat... I ara, què passa? Tornen a trucar a la porta.

El senyor Eduard Pujol va estar a temps de canviar de trajecte. Acabava de veure en Daniel, corrent amb la seva bicicleta cap al bosc, i venint del cantó de casa de sa mare, i per això va fer marrada, passant per la carretera. Quan arribà al carrer mateix on vivia la dona, un altre ensurt va aturar-lo: davant del portal de ca la Rita hi havia l’auto de la policia municipal! Va fer marxa enrera i s’amagà en una cantonada, apagant els fars del seu propi vehicle. No trigà a veure com en sortia en Joan, amb posat esfereït, s’enfilava al cotxe, l’arrencava i sortia del carrer per l’altra punta. Per l’aspecte, l’Eduard va comprendre que l’altre ja havia trobat el cadàver. Tocà l’ase, molest, però després d’uns segons anà de dret, decidit, cap a la casa.

El llum del corredor estava encès, i també el del dormitori, i per això entrà de dret cap a l’habitació de la dona. Una onada de fàstic va pujar-li des del fons de l’estómac quan tornà a mirar el cos ensangonat i mòrbid de qui havia estat la seva amant. S’empassà saliva i hagué de seure sobre el llit, perquè sentia que si no ho feia es marejaria. Restà així uns instants, però reaccionà de cop i volta, comprenent que si no s’hi posava aviat, podria tornar el municipal, d’un moment a l’altre, i no li convenia gens ni mica que el trobessin allà; segur que seria considerat principal sospitós del crim.

Es posà a buscar per tots els racons del dormitori, però enlloc trobà rastre del sobre, ni tan sols un bitllet aïllat. S’ajupí, fins i tot, sota el llit, evitant mirar el cadàver. Mirà també pel terra del corredor, nos fos cas que l’hagués arrossegat amb els peus, però ca, tampoc. Rumià i rumià intentant recordar amb tota exactitud les passes que havia donat una llarga estona abans, però era evident que no hi havia ni rastre dels diners. Va ser llavors que se li va acudir: els diners els tenia en Daniel, segur! Esverat, va sortir al carrer, emboirat i fred, i pujà al seu vehicle, per encaminar-se ràpidament cap el bosc.

Quan es trobà al carrer va veure clar que estava fent una bestiesa. La boira ho tapava tot, però no era tant la capa espessa i humida que envaïa la nit com el fred i la soledat el que van provocar-li una taquicàrdia aguda, la qual el va fer recular fins l’escala de casa seva, corrent i tot.

Pujant els graons de dos en dos, es col·locà ràpidament al replà del pis, hi entrà i es tancà per dintre amb molta intranquil·litat. Tot seguit, anà cap el menjador i sense ni desabrigar-se, va moure, a poc a poc, el moble que tapava el forat de la paret. Procurà no arrossegar les potes del moble vell per no fer gens de soroll, però tot i així no pogué evitar un sonor catacrec en el darrer gest. Aguantant-se la respiració, aleshores, va mirar pel forat que ell mateix havia fet.

A l’altre cantó, en el pis veí, no es veia res, ja que estava tot a les fosques. On s’havia ficat, aquell criminal? Hi posà l’orella a veure si així podia percebre algun soroll, per molt remot i llunyà que fos, però també el silenci era total i absolut. No podia ser. Era impossible que hagués marxat, ja que s’havia passat una hora escoltant per si obria o tancava la porta del pis i havia estat observant, per la finestra del balcó del menjador, qualsevol moviment sospitós, i res d’això havia passat. I si havia sortit just quan ell havia anat al carrer? I si a hores d’ara ja estava pujant per les escales cap al seu pis? Si li havia arribat l’hora, no n’estava preparat encara! I sense fer res de res, esperant el botxí com una cloca espantada! No, no s’havia de moure: trucaria als seus cosins demanant ajut! Es sentia com la Catherine Deneuve en aquella pel·lícula de Polanski en la qual la noia es trobava encerclada en el seu propi pis; el seu propi territori convertit en un parany!

Va ser, però, com un pensament no ben acabat, perquè va caure sobre l’auricular, l’engrapà tremolant i marcà el número de ca la tieta.

Impacient, va sentir una, dues, tres trucades, però abans de la quarta deixà anar l’aparell, de cop, espantat. Llançà un crit quan un segon ring escandalós li anuncià que l’assassí ja era allà.

...es demana molta prudència durant les festes nadalenques. Recordem que l’any passat, en aquestes mateixes dates, van morir a la carretera un total de...

En Perico ja m’agrada més, veus? Potser perquè ell i jo som força similars, malgrat tenir dues feines aparentment tan diferents. Ell, l’escombriaire simple, i una mica ximple, que té com a vici l’alcohol. Jo, l’empleat de banca també simple, i potser foll i tot, que té com a vici passar-se hores assegut davant de la tele. Ell no ha tingut cultura, és cert, i jo sí, però estic al seu mateix nivell, ho reconec. De fet, em costa força llegir els llibres que es publiquen actualment, prefereixo les revistes de xafarderies per histèriques. Què vols?, la vida en aquest poble no dóna per a gaire més. Diria, fins i tot, que gent com en Perico o com jo el dignifiquem, el posem on ha de ser: en el centre de totes les misèries imaginables.

No t’explico res de nou: en Perico sols deu tenir quatre o cinc anys més que nosaltres, i des dels catorze anys, que jo sàpiga, ha fet d’escombriaire. Mai ha tingut gaire pela a la butxaca –ni enlloc, si ho sabré jo!–, i si encara té algun lloc per dormir és mercès a la seva germana i al seu cunyat. La resta, per ell, es redueix a vi i cervesa. Els diners: tots dilapidats en alcohol. Les il·lusions: totes ofegades en borratxeres. La vida: una absoluta ebrietat. Vici, droga, corc, és igual com en diguis: per a ell i per a mi, a això es redueix l’existència. I per bé que no en parles gaire, és ell la veritable essència de tots nosaltres. Fins i tot tu, Enric, fins i tot tu! Potser quan t’hi reconeguis de veritat no necessitaràs desglossar-te en tants personatges com has fet. Però què t’haig de dir, jo, si ja ho saps millor que ningú?