Tenint en compte que ha estat una petita alteració en el meu pla, més aviat temerària, l’operació de sortir de casa i tocar el timbre de la seva des de baix, ha donat els fruits que jo esperava. El burro es pensava que no m’havia adonat de com m’espiava a través del matusser sistema de fer un forat a la paret, i així he deixat que cregués que jo no hi era, quan en realitat, a les fosques, el seu ull de mussol tafaner se’m feia absolutament present i visible des de l’altra banda de la paret. He anat ràpidament al carrer i li he donat un ensurt de mort. He fet, senzillament, el que ell pretenia realitzar amb mi: espantar-me i prou.

Ara sé que el terror l’ha deixat immobilitzat, i aviat el podré tenir als meus peus, hipnotitzat pel meu enlluernament destructor, demanant-me que el mati d’una vegada... Sí, sí, així cal que ho escrigui ara mateix, punt per punt, tal com ho he formulat en la meva ment per tal que quedi constància absoluta del meu crim perfecte. Perfecte com el meu odi, tan constant i perenne. És l’únic que de debò tinc. No posseeixo amor, ni afecte, ni una mica de tendresa, només sóc propietari d’una ràbia profunda. No visc amb ningú, i ningú viu amb mi. Per tant, com pot no ser perfecte tant d’odi, tant de ressentiment contra un món del qual estic exclòs?

Visc envoltat de cretins, de miserables que ignoren la seva pròpia mort però que tampoc saben viure la seva vida. Van vegetant, respirant l’aire de les seves fàbriques, dels seus despatxos, de les seves residències, pensant-se que són algú, que tenen alguna cosa, que posseeixen algú, però no són res. El que respiren no és més que un oxigen enrarit, tèrbol i de capella mortuòria. El meu aire és igual que el seu, però almenys a mi em serveix per no sentir-me partícip de la seva misèria disfressada de felicitat. Seré un mort en vida, un zombie fastigós i patètic, però abans seré també qui acabi amb, almenys, una "vida" d’aquestes. No em sap gens de greu saber que jo també la dinyaré després. Com a mínim, crearé alguna cosa abans: crearé la meva pròpia mort conscient.

...les mínimes es registren a les comarques pirinenques mentre que a la costa s’estan estabilitzant les temperatures. Més a l’interior, el risc de nevades és mínim, ara per ara, durant les properes hores...

–Ja és un consol –va dir la dona, després d’estar una estona callats tots dos.

–Com dius? –va fer, sortint del seu ensopiment, l’home.

–Que ja és un consol que no nevi.

–Ah sí?

–Ho acaben de dir a la ràdio.

–I de la boira?

–No n’han dit res... però que no escoltaves!?

–No.

–Encara et sembla que estem fent tard?

–No és ben bé això.

–Doncs et veig molt amoïnat, Jaume.

–Vols que et sigui sincer?

–Sí, és clar que ho vull.

–Pensava que més valdria girar cua, ara que hi som a temps, i tornar per allà on hem vingut.

–Però què dius ara? Que t’has tornat boig? Vols desaprofitar una part del pastís que t’has ben guanyat?

–Escolta: jo no m’estimo la tieta Engràcia. Em sap molt greu que es mori, però em fa l’efecte que no em mereixo...

–I en Lleonart, o els seus fills, s’ho mereixen més que tu, potser?

–Potser sí.

–A vegades, Jaume, em treus de polleguera. Fa temps que estem dient d’anar a veure la teva tia, que encara no ha testat, i tu ara, just quan ja estem a punt d’empassar-nos el caramel, va i el llences per la borda. Qui t’entengui que et compri!

–Dona, no t’has pas de posar així!

–I com vols que em posi, digues?; tens l’oportunitat única de la teva vida, després del mal any que hem passat, i alegrement decideixes que no cal. Doncs si no hi vas tu, m’hi penso presentar jo, a ca la teva tia! Si tu no t’estimes la teva família jo sí que l’estimo...

–Bé, bé, para el carro! No cal que t’esveris. Tot plegat és un pensament que he tingut. Tu m’has fet una pregunta i jo l’he contestada, entesos?

–...

–Entesos??!!

–No cal que cridis, que ja et sento!

–Bé, doncs continuem la nostra ruta, i com si no hagués passat res.

–Tu ho has dit.

–Oh, no!

–Què és això??!

–Que no ho veus? Una parella de civils motoritzats ens està seguint i ens obliga a parar! El que faltava pel duro!

–Podrien parar la sirena, com a mínim. Encara despertaran els nens. Quina poca delicadesa...

En Daniel estava cansat després de quinze minuts de voltar pel bosc, completament a les fosques. El llum de la bicicleta era tan escàs i esmorteït que va anar d’un pèl que no es tornés a fotre de lloros, un cop hagué passat el torrent, però la lluna feia el ple i encara podia veure-s’hi per entre els pins. De moment, no sabia pas què faria quan trobés la seva germana, però sí que tenia clar que l’havia de trobar ell, no pas les autoritats municipals o els veïns. No acabava de veure clar que hagués estat la Maria, però per molts dubtes que en tingués el que sabia segur era que l’altra gent no ho dubtaria mai. Va deixar la bici a un cantó, i va seguir, d’esma i sense tenir cap idea en concret, pel viarany més estret que serpentejava al costat d’un camp d’ordi. Per allà hi havia anat a caminar moltes vegades, amb la seva germana, quan el pare encara era viu, i el caminoi menava fins a les runes del castell, elevades en un turó. De sobte, va agafar por, perquè la boira havia aparegut, de cop i volta, com si ell s’hagués endinsat rere d’una fina gasa que hagués tapat la ja de per si poca llum lunar. Començà a caminar més lentament, mesurant cada passa. Es coneixia bé l’indret, però per això mateix no valia a badar. Quan havia caminat no pas més de deu metres s’aturà, decidit a tornar enrera i cercar cap a una altra banda. Per sort, no ho va fer, ja que en aquell instant s’adonà que, pel cantó oposat, i molt lentament, una figura femenina s’apropava i amb veu molt apagada li demanava: "Daniel, que ets tu?"

Va restar a les fosques, en silenci, i amb el cor bategant, una bella estona. Veritablement no sabia pas què fer. No tenia pas cap ganes de tornar al poble ni tampoc de donar explicacions al municipal, que de ben segur que l’havia conegut i a hores d’ara vés a saber si ja ho hauria explicat als seus companys i potser al batlle i tot. No, era millor que fes alguna cosa. Es presentaria a casa de la senyora Engràcia, i amb alguna excusa explicaria el seu retard. No seria tan fàcil, en canvi, convèncer en Joan que no havia reconegut el cotxe patrulla i que per això, esverat, n’havia fugit per amagar-se al bosc. No quedava gaire bé que un mossèn digués mentides, però Déu sabia per què ho estava fent. Després de pensar això, es va fer el senyal de la creu, a dins mateix del seu auto.

Tot d’una, però, va haver d’abaixar el so de la ràdio, perquè va semblar que sentia veus que venien del bosc. M’estaran buscant!, es va dir primer, però de seguida va comprendre que eren unes veus infantils, potser de dos nanos que estaven jugant per allà. De tota manera, a aquelles hores del vespre, i amb la boira per tot arreu, ho trobà estrany. Va sortir del cotxe, tancant la porta sense fer gens de soroll, intentà apropar-se, escudat per la boira que ja començava a pujar des del torrent, fins el lloc d’on procedien les veus. Distingí perfectament una veu de nena i una altra de nen. Aleshores els va reconèixer, el cor fent-li un salt: els fills de la Rita! El mossèn va parar l’orella, però caminaven tan de pressa i el to era tan esmorteït que les paraules sols podia intuir-les. Va comprendre que anaven cap a casa seva. Llavors va saber el que havia de fer. Tornà al cotxe i el posà en marxa.

–Joan, Joan! –cridà en Perico tot sortint de la taverna, tot empaitant el municipal que corria ràpid en direcció a la Casa de la Vila– Espera’m, que haig de parlar amb tu!

–Ho sento, Perico –contestà en Joan, sense ni tan sols girar-se mentre ficava les claus al pany de la porta de la casa consistorial– però ha succeït un fet terrible i no tinc temps per a tu, ara!

–Però és que el que t’haig de dir també ho és, de terrible! –replicà l’escombriaire.

–Bé, bé, un altre dia serà –va fer en Joan, tancant la porta rere seu, i deixant que el pobre Perico s’esgargamellés a cor que vols, fins que va decidir que el millor fóra tornar a la taverna.

En Joan anà de dret al petit despatx de la policia municipal, i tornà a trucar a casa de l’alcalde, però igual que abans ningú contestà. S’estranyava que ni tan sols la muller del batlle hi fos, però com que no hi havia temps per entretenir-se, per segon cop va marcar, ara amb el seu telèfon portàtil, el número d’en Pau, el company de la policia.

–Hòstia!

–...fins gairebé el mànec.

–Collons! I segur que era morta?

–T’ho asseguro. El seu cos estava sobre un autèntic bassal de sang. He estat trucant a l’alcalde, però no hi ha ningú a casa seva. Què faig, doncs?

–Cony: truca a la Guàrdia Civil.

–Està bé, però no creus que hauríem de dir-ho als seus fills?

–No els has trobat?

–Home, no eren a casa seva i no he tingut temps encara de buscar-los. Tu no podries venir abans?

–Mira, en parlo amb la dona i ens veiem dintre de quinze minuts.

–D’acord, però pensa que la senyora Engràcia està molt fotuda i en Lleonart m’ha encarregat que trobi el mossèn per fer l’extremunció.

–Però tindràs un moment per trucar als civils, oi?

–Sí, és clar.

L’altre va penjar, i en Joan va fer el mateix, però en lloc de trucar tot seguit a la Guàrdia Civil, va preferir marcar el número de cal Lleonart.

Brrr... He perbocat no sols el dinar d’avui, sinó també l’esmorzar d’ahir, em sembla. Ha estat horrible! Qui pot haver fet semblant salvatjada? Cal que me’n vagi d’aquesta casa, cames ajudeu-me. Si m’atrapen aquí, encara m’encolomaran tot el merder. No m’havia d’haver ficat mai en aquesta casa! Té, surto pel pati i passaré pel garatge fins als pisos on viu en Joan i... òndia, hi ha llum a la finestra del menjador. Puc pujar, i, qui sap?, potser podria fer una rebolcada inesperada. Estic amb la tensió tan a flor de pell que qualsevol descàrrega em pot anar més que bé. A més, aviat serà hora que torni, si no vull que la dona es comenci a emprenyar i em faci buscar... No, això no... Bé, ja sóc al pati, ara dues passes i... Caram, on m’amago, jo ara??! En Daniel i la Maria, que vénen cap aquí i, collons!, ben de pressa..

...recordant algunes de les grans figures musicals mortes enguany i altres de les quals s’ha celebrat alguna mena d’aniversari. Comencem precisament amb el més conegut dels instrumentistes...