El molt desgraciat fa mitja hora ben bé que no es mou ni intenta fer res. No vull subestimar-lo, però em sembla que es pensa que em podrà enxampar quan l’ataqui. Va bé: això esperona la meva imaginació i fa que pugui escriure aquest meu primer crim com si es tractés d’una petita peça d’artesania, lenta i curosa, però tanmateix bella. Em temo que no serà tan perfecte com pensava abans, però la nit és llarga, tot just acaben de tocar les nou i espero que un cop enllestit el meu acte, abans de mitja nit, pugui haver comès, en un dels meus propers crims previstos, alguna veritable obra mestra. Cada víctima és un cas especial i a part, que no he de perdre de vista, però això tampoc m’ha de fer oblidar el conjunt de la meva obra, no fos cas que els arbres no em deixin veire el bosc.

M’esvero de sentir-me pensar i escriure idees tan vulgars! Haig de recogitar millor abans de realitzar el següent pas. Segueixo pensant que tinc tots els trumfos a la mà, però aquest xitxarel·lo de veí és –ho he investigat– el típic individu insegur i maldestre, i, no obstant, ple de sort. Per molt que una ment intel·ligent com la meva pugui preveure-ho tot, deixant els caps ben lligats, el nus escorredor de la corda pot desfer-se’m de la manera més absurda si deixo que ell faci realment un pas abans que el meu. Per tant, estic rumiant que deixaré que passi mitja hora, com a molt, per posar-me a actuar immediatament. Certament, ell ja es deu fer pagues que entraré per la porta del costat del safareig. Per tant, realment és això el que haig de fer dintre d’exactament seixanta minuts. L’exactitud i puntualitat mortals abans que res. I és que la seguretat de la seva previsió serà, paradoxalment, el que el perdrà.

...és el previst per a demà. Quant a les properes hores, ha baixat el risc de nevades però les boires continuaran la nit sencera, ja que degut a la inversió tèrmica...

–Gràcies, però això ja ho sabíem, noia –va dir l’home, com si parlés a la ràdio.

–Ja tinc ganes que arribem, a veure si et passa aquest mal humor! –digué la dona, sense mirar-li la cara, els ulls enfonsats al davant, en la foscor que es deixava entreveure rere del parabrises.

–I com vols que estigui! En menys de dues hores, piquem amb un cotxe, se’ns rebenta una roda, ens claven una multa de deu mil peles, que aviat està dit!, i potser engeguem a passeig una fortuna.

–No era el que tu volies, això?

–Després de tot el que ens ha passat abans crec que sí, que el millor fóra deixar-ho córrer.

–Doncs vinga, ja pots girar cua i tornar!

–Això mateix: ara que ja estem arribant!

–Ets un autèntic cagadubtes, Jaume.

–...

–Mira, val més que no ens barallem i acabem d’arribar amb pau i tranquil·litat. L’Adrià i l’Anna ja fa estona que no dormen i no m’agrada que ens vegin discutint...

–A mi tampoc, collons!

–...ni al seu pare renegant.

–Collons no és un renec, Isa...

–Jaume, sisplau!

–...només una paraula, que fins i tot pots trobar al diccionari, si més no al de l’Enciclopèdia.

–Amb tu sempre s’aprenen coses.

–Deixa estar els teus sarcasmes per als cosinets.

–He començat a entrenar-me amb tu.

–Ja ho veig... Guaita!

–Ho han endevinat, els de la ràdio.

–És ben bé que qui no es consola és perquè no vol.

–No deies abans que ja hi estaves acostumat?

–Sí, però no esperava que fos tan espessa.

En Daniel, caminat al costat de la Maria, agafant-la per l’espatlla, no acabava de treure’n l’aigua clara. La seva germana només sabia repetir el mateix: que algú molt dolent havia matat la seva mare, i que ho era molt i molt, de dolent. Quan arribaren on en Daniel havia deixat la bicicleta, van veure que la boira també hi havia arribat, i això va fer que la Maria arranqués de nou a plorar, com quan s’havien trobat tots dos, moments abans. El noi agafà la bici, i, a peu, van anar caminant cap a casa, molt a poc a poc. Semblà que la Maria es calmava, i en Daniel ho aprofità per insistir-li que ho expliqués tot de bell nou. Pel que la seva germana aconseguí explicar amb una certa lògica, va veure que, senzillament, ella havia tornat a casa, com moltes tardes, de comprar, s’havia assegut davant del televisor a mirar un serial veneçolà d’aquells que tant li agradaven fins que s’havia adonat que ja portava una estona que la seva mare no li donava ordres ni l’escridassava. Aleshores, estranyant-se, l’havia anat a cercar al dormitori i allà se l’havia trobat, amb... amb... Ja no va poder acabar, perquè tornà a esclatar en plors. En Daniel va calmar-la amb prou feines, sentint que, morta i tot, aquella mala puta que es feia dir mare seva els fes anar de cul com quan era viva. Ell, però, que no li sabia gens de greu la mort de la dona, començà a pensar amb més calma sobre què era el millor que podien fer. Se li va ocórrer, tot d’una, quan ja sortien del bosc: tenia uns diners estalviats, de feines escadusseres que realitzava a l’estiu, i podrien marxar fora, lluny del poble. Ningú es creuria que ells no haguessin matat la seva mare, perquè era ben sabut de tothom l’odi que sentia per la difunta Rita. Ara, però, calia que tornessin a casa, i així li ho va dir a la Maria.

Es va netejar bé les mans amb un drap que tenia a la guantera, i sense pensar-s’hi més tornà a pujar al seu cotxe. L’engegà i reprengué el camí de bosc que havia deixat abans, passant pel costat d’un altre vehicle aturat al bell mig del camí, i tornant en direcció al poble. Passà el darrer revolt abans de veure davant seu el veral dels Roures, però no distingí cap rastre dels nens. No podia ser que haguessin anat tan ràpids d’ençà que els havia sentit abans, ja que no s’havia pas torbat més de dos minuts i, a més, ells caminaven molt a poc a poc. Suposà que anirien a casa seva, i va decidir donar la volta per la carretera fins arribar a ca la Rita, fent una mica de marrada, però estalviant-se així el perill de topar-se amb algun conegut si feia el trajecte a peu.

Precisament tenia aquest pensament al cap, quan va reconèixer que, ben bé de cara, venia de dret cap a ell, i corrent molt de pressa, el vehicle de la policia municipal. Esverat, i amb els nervis, trigà una mica a posar la marxa enrera, però finalment ho aconseguí, i bruscament reculà uns pocs metres, fregà la planxa del costat dret contra una pedra i es desvià fins una clariana, tot en una sola maniobra, per mig amagar-se rere la boira. Tancà els llums per tercera vegada, i va entreveure, amb gran satisfacció, com el vehicle passava de llarg, camí avall. Respirà a fons, tornà a obrir els fars i engegà el seu cotxe.

–I estàs segur que era per aquí, on l’has trobat? –demanava en Pau, allà a les fosques, prop del torrent, escombrant el terra amb els raigs ocres d’una lot.

–Home, més o menys per aquí... Tampoc puc dir exactament si era aquí, justament, o uns quants metres més enllà –contestà l’altre municipal, també buscant per terra.

–De tota manera, penso que és una bestiesa estar buscant pistes en una nit emboirada com aquesta, a les fosques, i sense que hi puguem fer res...

–Vés a saber: de la mateixa manera que l’assassí va deixar caure el mocador, també podia haver-hi deixat caure... –en Joan no acabà la frase perquè, en realitat, no sabia què dir.

–Què? –el va empènyer en Pau.

–Jo què sé... un anell, una cartera...

–Sí, és clar, amb el carnet d’identitat a dintre i una declaració jurada en què confessés que ell és el criminal, oi?

–Encara que te’n riguis, no seria pas la primera vegada que es produeix un descuit per part d’un delinqüent.

–Saps què et dic, Joan? Val més que ho deixem a mans dels civils, que ells són els professionals de veritat, i, a més, ja deuen ser a la Casa de la Vila esperant-nos.

–Potser tens raó –sospirà en Joan, derrotat–, però estic convençut que les inicials erra jota pe són les de la Rita. Sé que es diu...

–Es deia –rectificà el seu company.

–Bé, es deia Jaumich Ponsa...

–No et dic pas que no, però és preferible que ho expliquis als civils. Ells poden analitzar la sang del mocador i saber si és del mateix grup que la de la Rita.

Tancà el llum, mentre parlava a en Joan, i un cop aquest hagué sospesat el que li deia, assentí amb el cap, sense dir res, ara ja convençut de la infructuositat de la seva recerca, i es posà a caminar al costat del seu company en direcció on tenien el cotxe patrulla aparcat.

Estic agafant fred, amagat al costat de la cambra de la llenya, però no puc pas sortir, si no vull exposar-me que em vegin aquests dos. Ja sé que són uns nens, però justament per això mateix no me’n refio. La meva Vanessa també és una criatura i deixa-la anar per segons què! Es malfia de tot i de tothom, i la veritat és que sap i endevina moltes coses sense necessitat de veure-les. No, res, em quedaré aquí encara que agafi una pulmonia! Quan hagin marxat, premeré l’accelerador i espero no haver de tornar més a aquesta casa, ni vull sentir parlar més de la Rita, ni de la dona d’en Joan, ni de cardades al marge de la parenta! Que no estic bé amb la família?! És clar que, ben mirat, m’ho he buscat jo, per calent i dropo. Havia d’haver deixat córrer l’oportunitat de fotre un clau la nit de Nadal, quedar-me a casa i no pensar més en beneiteries de sàtir. Sempre he estat un esverat, en qüestió de faldilles, i ja veig a venir que això em portarà a la ruïna absoluta... Però, i si se’ls acut de passar-se tota la vetllada així, ell xerrotejant i ella plorant? Toco fusta... Hòstia: han tocat el timbre de la porta! Estan dubtant, però ell va a obrir. Ara serà l’hora de fugir o no ho aconseguiré mai...

...tot recordant un fragment de l’opera que va composar basant-se en la novel·la La mort a Venècia de Thomas Mann i que ara acaba de reeditar la casa discogràfica...

Tinc un mal que m’oprimeix el pit, fort, molt fort, però justament per això no puc cridar, ja que si ho faig serà com si se m’esqueixessin els pulmons i la còrpora sencera. Van passant les hores, i no tindré més remei que donar-me per vençuda. Tot anirà a mans d’aquest criminal i, a més, ningú sabrà el mal que ha fet a aquella pobra... Ai, quin dolor! No puc obrir la boca, ni fer gestos amb els ulls, ni tan sols arrugar el front com feia fa uns instants, perquè tota jo em basquejo i esclato pel meu mal imparable. Ja no puc lluitar més. Caldria que vingués el doctor Farreres o algun altre metge per donar-me un calmant, però em veig absolutament perduda, camí de la meva mort. Ara està més clar que mai. M’estan matant, tots plegats, i ja és tard per vèncer tanta ignorància i estupidesa. Té, ara torna en Lleonart, sense haver trobat el mossèn... Millor! Què diu?, que si ha trucat el municipal? I què n’haig de fer jo del municipal? L’estúpid! I ara, torna a marxar. Té, és així com ho enllesteix tot! Fotent el camp de casa. Així va deixar la meva germana, tranquil·lament, en la seva pròpia agonia. I a mi em fa igual. I em moro, ja. Però, i el doctor? On és? I la vida...? La vida?

El senyor Eduard Pujol es va estar una bella estona tocant-se el cap, allà on l’havien ferit i mirant-se la mà per si hi trobava restes de sang. La sang era allò que li feia més por i, segons com, repugnància i tot, encara que fos la seva. La llefiscositat vermellosa, la seva olor agre, li recordava sempre l’horror i la ferotgia que l’Agneta emprava per acabar amb la vida de les gallines, degollades fins a quedar escolades del tot, allà al mas Pujol, quan era un nen. Ara, per sort, no estava ensangonat però s’adonava que havia restat estabornit prop de mitja hora, amb el cap ben adolorit, enganyat com una criatura i havent perdut un temps preciós.

Es va aixecar de terra, feixugament, volent pensar en com i qui l’havia atacat, però estava prou adolorit com per no tenir gaires ganes de rumiar-hi. Evidentment, el cotxe ja no era allà on l’havia vist, però alguna cosa li deia que l’auto no li era desconegut del tot. Llàstima que no hagués tingut temps de veure millor la matrícula. Mig tentinejant aconseguí arribar fins on tenia el seu cotxe, encara aparcat a la vora del camí. Hi pujà, posà les claus al contacte i l’engegà, fent marxa enrera i decidint tornar al poble. Ara que ho tenia tot perdut, pensà, el millor fóra sincerar-se amb el seu cunyat. En Lleonart era un home intel·ligent, es deia, i sabria on començar a cercar, i potser hauria de descartar en Daniel de les seves sospites. En tot cas, va concloure, un nen mai el podria haver colpejat tan brutalment.

S’adonà de seguida que havia arribat el moment. Fins i tot abans de sentir els sorolls que provenien del balcó del costat. Era quelcom més intangible que un so, una visió o una olor: era la sensació clara de qui fa molt de temps que es prepara per a ser víctima propícia. Feia poc que creia que l’assassinat no podia prosperar, perquè estava absolutament llest per al contraatac ofensiu, però ara, quan ja havia passat una mitja hora ben bona d’ençà que havia pres la resolució d’un enfrontament clar i directe, no ho tenia pas tan clar. Notava clarament, en la part més profunda del seu interior, que ell havia nascut per a ser víctima i que només deixant-se immolar podia ser un màrtir perfecte, el protagonista autèntic de la gran obra que des de feia tant temps ambicionava escriure: autor i personatge a l’ensems.