Bé, ja ho he fet! Haig de reconèixer que tot i la meva preparació mental, m’ha costat un xic. No pas perquè s’hagi resistit o m’hagi volgut contraatacar –cosa que jo, per altra banda, ja preveia–, ni tampoc perquè la meva eina ofensiva no estigués ben a punt, sinó perquè, justament per l’extremada facilitat amb què s’ha desenvolupat, m’ha costat poder creure en el crim. Sempre diuen que el primer assassinat és el més complicat, fins i tot encara que la víctima s’hi presti, però per a mi ha estat un bateig de foc ben poc usual. En fi, ara ja està realitzat, i cal que em concentri, a partir d’aquests moments, en els meus propers actes de creació.

Tinc la gola seca, i vaig a beure una mica d’aigua, m’estiraré just deu minuts i dintre d’uns moments ja podré treballar en la meva següent obra. Curiosament, no sento pas que m’hagi tret un pes de sobre; si de cas, és com si hagués començat en una nova feina i tot just hagués acabat ara la primera jornada laboral. Però encara em queden més dies feiners, i aquests hauran de ser més plens, satisfactoris que l’encetat avui, i a més concentrats en qüestió de molt poques hores. Estava pensant, inclús, en engegar el televisor i l’aparell de música, ara que he eliminat el meu veí, i fruir d’una mica de soroll banal i vulgar, com tothom. Penso que em pot anar bé el planejar el següent pas amb aquest ambient radicalment canviat... Però què passa, ara?! Ha marxat la llum!

...s’han registrat mínimes de dos sota zero, ja a aquestes hores del vespre, en moltes zones de l’interior, de manera que hi haurà pobles on es dirà la Missa del Gall sota un clima molt fred...

–Gràcies a Déu! –exclamà la dona, com sortint d’una mena de letargia massa llarga–. Només quinze quilòmetres!

–No cantis victòria tan aviat –va dir l’home–, que encara ens pot passar alguna cosa.

–Ai, fill, sembla que desitgis que vingui una desgràcia!

–Tampoc és això, però has de reconèixer que tot aquest viatge ha estat ple de mala estrugança.

–Ets ben bé de poble amb aquestes manies que tens.

–No són manies, que jo sé que existeixen les premonicions.

–Doncs ara no és moment de fer-ne cas, dic jo... I vosaltres, voleu fer el favor de callar? Sí, sí, deu minuts... oi Jaume?

–Sí, Anna, deu minuts... més o menys.

–No ho enredis tu, ara, i digue’ls que menys i tot.

–Potser menys i tot... Estàs contenta?

–Ai, Jaume, que antipàtic que ets! Si no fos que hi estem arribant, seria jo mateixa qui et proposaria de fer marxa enrera i tornar per on hem vingut.

–...

–No dius res?

–I què vols que digui? Abans, quan estàvem a l’autopista, i jo ho he comentat, t’ha semblat una aberració. Ara, doncs, no entenc per què em dius això, si ja estem arribant.

–Home, et veig tan disgustat, que ja he perdut tota la il·lusió per la ditxosa herència!

–No estic pas disgustat, però tampoc hi vaig amb la disposició d’ànim més adient.

–Doncs si em vols creure a mi, per què no fem una cosa?

–Què?

–Com que ja és tard, busquem una pensió per dormir, ens enllitem i demà serà un altre dia. Si la teva tia ha aguantat tant, vols dir que no aguantarà una nit més?

–Però si tampoc l’obriran aquesta nit, el testament.

–Ui, tu no coneixes l’oncle Lleonart! És capaç de fer llevar el notari encara que siguin les tantes de la nit o de dur-lo arrossegant per molt que estigui a la mateixa Missa del Gall.

–Doncs ja falta menys per arribar.

–Sí, i el cor ja em va boig com sempre que hi torno.

–Anna! Adrià! Voleu fer el favor?

En Daniel es sobresaltà quan va sentir el timbre de la porta de casa. Deixà de consolar la seva germana, qui, aparentment, no semblava que hagués sentit res, i es va aixecar per sortir del quarto d’ella i obrir la porta, però quan ja era al corredor s’aturà perquè no estava massa convençut de si estava fent bé. No seria ja la policia?, es demanà. Es quedà clavat al bell mig del corredor, davant de l’horrible retrat d’una gitana que la seva mare havia penjat allà des de qui sap quan i que duia amuntegada un dit de pols ben bé. Ho estava veient, sense mirar-ho, quan va sentir la Maria que li demanava: "Daniel, on has anat?" Va tornar corrents al quarto, fent-li gestos que callés, però la nena demanà, de nou, on havia anat. Parlant molt baixet, en Daniel li explicà que acabaven de trucar al timbre i que no volia que sabessin que eren allà dins. Acabava de dir això, que el timbre tronà a sonar, amb més insistència que abans. La Maria havia deixat de plorar i es mirava significativament el seu germà. Aquest tornà a sortir cap al corredor i arribà fins el rebedor, que estava a les fosques, però no es va atrevir a mirar pel foradet de la porta. El timbre encara sonà per tercera vegada, i ara el cor va fer-li un salt, ja que l’esquerdada campana, allà tan a prop, l’eixordà. Passaren uns segons més, a les fosques. S’acostà molt a poc a poc a la porta i fou aleshores quan sentí una coneguda veu que venia del carrer: "Daniel! Maria!"

Estava segur que un dels dos germans, almenys, estaven a dins, a l’altra banda de la porta, ja que dubtava força que haguessin sortit si no se’ls havia trobat cap vegada. Com que ningú contestà, però, ara va dir més fort i convençut el nom d’ella, intentant fer-li veure que l’obrís, que la venia a ajudar. Silenci. Canvià d’estratagema, s’aclarí la gola i es va presentar en veu alta, sabent que la noia, si més no, li tenia confiança i de ben segur que li obriria. El noi, en canvi, era força esquerp i, a més a més, prou astut com per voler-li fer creure que no hi eren, a la casa. Silenci de nou. Ara va prémer el timbre per quarta vegada, però ja sabia que estava perdent el temps.

Tot seguit, doncs, ho deixà córrer i se n’anà caminant fins al final del carrer, donà la volta pel canyissar i passant pel costat d’un planter de tomaqueres i patates, entrà a l’hort abandonat de ca la Rita. Estava tot a les fosques, fins i tot els llums de la part del darrera, però un incert pressentiment li deia que ja anava bé. Avançà molt a poc a poc, per entre les escales que conduïen a l’eixida de la casa, i llavors va veure que la porta estava oberta. Per un moment, pensà que havia fet tard i que l’havien deixat oberta al marxar. S’aturà, per pensar millor el seu següent pas, però aleshores va sentir un murmuri que, sens dubte, procedia del quarto de la Rita. Decidit, va entrar i anà de dret al quarto de la noia. Estaven a les fosques. Podia distingir les seves siluetes. Però no va trigar a prémer l’interruptor i llavors el recambró quedà il·luminat. Quatre ulls, entre espantats i sorpresos, se’l miraren. Ell, però, fent un posat bonhomiós, els demanà, cordialment:

–Maria, Daniel, per què no em voleu obrir?

–Però si el cadàver estava aquí! –exclamava el municipal, anant amunt i avall de la cambra, observat pel seu company i els dos civils, mirant a terra com si el busqués encara–. Si no fa ni una hora que l’he trobat!

–Calma’t, Joan –digué en Pau–. Ja ens ho creiem que era aquí, però intenta explicar a aquests senyors com ha anat tot.

–No em puc calmar. No, mentre no pugui entendre què ha passat.

–I trigaràs a saber-ho, si no els tornes a explicar el que m’acabes de dir.

–Està bé –sospirà en Joan, tot seient sobre el llit.

Es va treure de la butxaca el mocador tacat de sang amb les inicials, i intentà arrencar el seu relat, explicat en castellà, des de moment que l’havia trobat, a prop del torrent, fins la descoberta del cadàver. Els civils, poc loquaços, li van demanar algun detall respecte el ganivet i van dir que ells personalment mirarien de cercar la Rita, si és que era morta –comentari que no li agradà gaire a en Joan– i que els dos municipals podien mirar de trobar els seus fills, mentrestant. Se n’anaren, evidentment poc convençuts, i quan es quedaren a soles els companys, en Pau va dir a en Joan:

–Mira, noi, jo me’n vaig cap a casa i d’aquí dues hores, quan em toqui el torn ja vindré. Penso que aquests nens no poden haver anat lluny, i ja els trobarem tard o d’hora...

–Tampoc em creus, tu, ara? –li demanà, agressiu, en Joan.

–Ni et crec ni et deixo de creure. Només em sembla que això ultrapassa les nostres competències. Tot anant cap a casa, ja miraré de trobar el batlle, jo. No podem fer cap cosa més, Joan. Tenen el mocador, la teva explicació i...

–Si no s’han cregut res!

–Tenen l’obligació de comprovar-ho, home. Diàriament es troben amb casos d’aquesta mena.

–Què vols dir? Casos d’al·lucinats...

–Collons, Joan, sembla que no em coneguis! Ja ho saps que et crec. Però has de reconèixer que sense cadàver, sense restes de sang i amb una prova tan dèbil qualsevol dubtaria de l'existència d’un crim.

En Joan esbufegà fort i va admetre que el seu company tenia raó. En Pau va dir que se n’anava, llavors, i aconsellà a en Joan que també fes el mateix. Aquest va dir que sí, que aniria a cercar el mossèn i que quan fossin les dotze ja es rellevarien. Sortiren tots dos al carrer, i en Pau se n’anà amb el seu vehicle particular, però en Joan no pujà pas al cotxe oficial sinó que, tot d’una, com empès per una forta decisió, reculà i tornà a casa.

M’he amagat, aquí, a sota de l’escala, a veure si marxen tots d’una vegada. Estic espantat de veres. Mai m’havia passat una cosa així, i si no n’hi ha prou que em lliguin amb un crim, a sobre en Joan m’enganxarà rondant casa seva. És clar que, el pobre, ja té prou maldecaps com per anar a veure la seva dona, la qual, pel que sembla, tampoc ha tornat. Haig de tornar a ca la Rita, però. Abans que sigui massa tard, i trobin la prova. Em sembla que ningú se s’ha adonat, encara. Jo, però, només he necessitat donar una ullada al cadàver i relacionar, l’objecte amb el seu assassí. I encara ha tingut la barra de tornar al lloc del crim! Bé, sento com en Joan agafa el vehicle i se’n va. Estic ben enganxat pels collons i ara menys que mai puc sortir a la llum pública i donar una explicació que ningú es creurà mai. En canvi, si puc arreplegar aquesta prova tinc tots els trumfos a la mà. Si més no, puc fer-ho servir com a arma per a obligar el mateix assassí a confessar-ho. Bé, torno a la casa. Sé que, finalment, tothom ha marxat.

...és la darrera cançó que van gravar el grup argentí Ray Milland Band, el nom del qual fa referència al conegut actor nord-americà ja mort...

La mort va fent via. La sento aquí, ben bé al meu costat, i el pitjor és que ja no hi puc fer res més. A poc a poc noto com les meves oïdes no poden sentir ni tan sols aquesta música de la ràdio que fins fa poc m’era tan desagradable i que ara em sembla que serà la darrera sensació de vida que tindré. Ja fa estona que no puc bellugar ni un sol múscul, ni tampoc puc veure-hi més enllà de les parpelles. No puc parlar. No puc palpar res; ja no tinc tacte. Se m’esvaeix la vida tan de pressa que ja no tinc gens de por de la mort. Només, si de cas, una mica d’inquietud, però no pas pànic. Em molesta, també, que estant rodejada de parents, cap d’ells sàpiga que estic en el moment just i precís del final de la meva agonia. Encara puc experimentar ràbia i dolor a causa d’aquests insensats que es diuen cunyat i nebots meus, i m’hi aferro perquè em sembla que això allargarà els darrers brots d’existència que encara puc respirar i gaudir. Ara, ja només deu ser una parcel·la mínima del meu cervell, perquè en realitat no puc fer-hi res per combatre-ho. Deuen ser quarts d’onze de la nit, i jo aquí, morint estúpidament... Què sento? Em fa l’efecte que algú ha tocat el timbre de la porta. El metge? El notari? En Jaume, per fi!! Em sembla que ja entra... que ja... que... qu... q...

El senyor Eduard Pujol, tot d’una, se’n recordà. Girà cua amb el seu cotxe i com un foll va córrer cap el centre del poble, passà pel costat de la casa de la vila, observat pels ulls de la Roseta, que li va fer un senyal des d’una cabina telefònica on havia començat a marcar un número, i tirà fins a casa seva. Alguna cosa li deia que l’assassí seria allà, potser amb alguna prova contra ell, potser a punt per matar-lo o potser, simplement, per acabar-li de robar els pocs diners que encara tindria al mas Pujol. Però el senyor Eduard no li tenia por. Es veia amb cor d’enfrontar-se no sols al pitjor criminal del món sinó a tots els monstres expulsats de l’infern i de la nit junts. Havia de venjar, com fos, la injusta mort de la Rita.

Però quan arribà al mas, el silenci i la foscor no li semblaren ni tramposes ni falses, i va tenir el temps suficient de donar una ullada a l’entrada de la casa i a les portes d’accés a la planta per comprendre que allà no havia entrat ningú. Gairebé enfurismat amb ell mateix, per no acomplir-se el que ja havia previst en la seva imaginació, l’home tornà al seu cotxe i reculà fins el poble. Ho explicaria tot, absolutament tot, a en Lleonart, tal com havia pensat feia uns moments, i ni tan sols s’estalviaria detalls com els de la seva relació amb la Rita. Quan deixà el cotxe, bruscament aparcat davant de casa de la seva germana, va veure com un altre arrencava de la cantonada i marxava en direcció a la carretera. Els rostres de les persones que anaven a l’auto no li eren desconegudes del tot, i quan ja trucava el timbre de cal Lleonart se’n recordà: eren en Jaume, el seu nebot, i la seva dona. Per això, quan el fill d’en Lleonart va obrir-li la porta va comprendre que havia fet tard.

Li havia costat molt entendre-ho, però a la fi havia comprès que no estava mort, ni molt menys, i no sols això, sinó que, ple d’energies per provocar, en realitat, un bon final a la seva existència insignificant, havia baixat a l’entrada de l’escala veïna i, després de treure els fusibles del comptador del pis del seu assassí fracassat, havia tornat a casa seva. Ara podia, per això, estar-se assegut, tranquil·lament, al menjador de casa seva i pensar-hi com si la seva vida recomencés de nou, en una mena d’estranya resurrecció. Es sentia mitjanament feliç. No pas per no estar mort, no, que d’això ja se n’havia fet pagues hores enrera, sinó perquè acabava de fer alguna cosa encara més important: fer-li entendre al seu botxí que era un inepte, i que la víctima, en canvi, sense rebel·lar-se per res, mantenint-se en el seu paper, el provocava a continuar amb la història, i el desafiava mostrant-li la seva intel·ligència, qui sap si superior i tot.

Esperava la reacció de l’altre en qualsevol moment, i va dir-se que mentre estava així podria començar a escriure l’obra mestra que tant sabia que podia realitzar. No li importava l’extensió ni tampoc si la deixaria del tot acabada abans de morir d’una vegada, però sí que sabia clarament que tant si fos un esbós d’història, com un conte o l’arrencada intensa d’una novel·la, podria aconseguir una propòsit singular, inimitable. Estava feliç, perquè per fi el tindrien en compte. Potser, fins i tot, figuraria, dintre d’uns anys, en els manuals de literatura de les escoles. Decidit, doncs, es va aixecar i anà de dret fins la cambra on tenia la màquina d’escriure i els folis en blanc. Li feia una mica de mal el clatell, per culpa del contundent cop que li havia dispensat el mal criminal, però en definitiva es trobava bé. Com si una força misteriosa l’empenyés va posar el paper al corró de la màquina, i s’hi va asseure al davant. Ja estava a punt de picar la primera tecla quan va sentir clarament els tres cops a l’altra banda de la paret.

...enguany, i segons el comissari d’aquest districte conflictiu, s’han arribat a produir una mitjana de tres morts violentes diàries...

I és que la Maria no sols va tenir la desgràcia de néixer mancada d’una intel·ligència normal, sinó que a més els seus pares mai l’estimaren. Si el pare, amb motiu o sense, mai exercí com a tal, la Rita tampoc va estimar-la. Ja saps el que es deia pel poble: que de petita l’havia volgut abandonar. Amb tot, l’estrany és que no ho fes. Per a la pobra Maria més li hagués valgut; s’hauria estalviat cops, reganys cruels i innecessaris, en definitiva l’odi de la seva pròpia mare, que es tornà amargada en enviudar i ho acabà cobrant la seva filla anormal. Més tard, amb en Daniel al seu costat, la Maria va rebre una mica més d’afecte en el seu esperit. De fet no sols fou el seu germà, ja que també els veïns i molta gent del poble apreciàvem aquesta noieta esprimatxada, d’ulls clars i mirada perduda, amb un mig somriure permanent congelat a la boca i els aires tristos i desmenjats al caminar.

És clar que, més d’una vegada, em quedava pensant, intrigat, sobre el fet de si ella sentia realment dolor. Vull dir el mateix dolor que tots nosaltres. Sovint, veient-la tornant del forn, amb els pans a la coixinera, xerrant sola pel carrer, saludant tothom, ignorant la tempesta que se li preparava a casa seva, em feia l’efecte que preservava una felicitat especial, molt interna, difícil d’explicar. Mirant-la, en aquells instants, amb la seva personalitat esguerrada però no pas vulgar, em semblava estar contemplant el pas d’un ésser molt més savi que tots el gamarussos junts que vivim en aquest cony de vila. Els cops, els crits, la violència crua de cada dia, l’entomem mesells i ens corsequem per dintre perquè som incapaços de rebel·lar-nos-hi. Ella, així, indiferent a la por, potser estimant fins i tot una mare cabronassa com la Rita, ens donava, d’alguna manera, una lliçó. No ho creus així, Enric, tu que des de Barcelona ens analitzes amb el teu microscopi? Veig que no et mulles gaire amb la Maria i per això t’ho demano.