No puc entendre-ho de cap de les maneres. L’arma, el moment, la fragilitat del seu cos, tot estava a favor meu, i, en canvi, continua viu i ben viu. La resposta als meus cops a la paret no m’han deixat lloc a dubtes. I el pitjor és que ara ja sé que ha estat ell qui ha inutilitzat els ploms de casa deixant-me sense llum. Sí, ara vol continuar el joc, quan per a mi ja s’havia acabat definitivament fa exactament disset minuts. I no, jo no el vull continuar, ni el joc ni el SEU crim.. Haig de buscar una altra víctima, i quan més aviat millor, per tal d’oblidar-me de la precedent. Com passa en l’amor, també en l’odi cal saber oblidar per tornar a començar. Només que ara serà un començament sense entusiasme, sense la vigoria dels genis, dels déus creadors de grans obres mestres. Haig de tornar a superar la meva mediocritat com sigui!

Bé, asserenem-nos. No puc pas esborrar tot l’escrit fins ara. Sé, però, que hi ha unes quantes persones a punt per ser immolades en aquesta nit absurda, i jo en seré l’autor. Tinc temps, abans que es faci clar. Aviat seran les onze, i haig d’impedir que alguna d’elles vagi a la Missa del Gall, dintre d’una hora. Haig de traçar un nou pla, simplement, a partir d’ara, i enterrar els resultats obtinguts ara. No, no puc pensar que ha estat un fracàs, perquè qui té la primera ensopegada pot tenir-ne més de seguides. Però jo no sóc un qualsevol, sóc el creador. En primer lloc, doncs, aniré a baix a l’escala a mirar de reparar el corrent elèctric. La resta, l’hauré d’aportar amb la meva imaginació. Ningú –i menys aquest xitxarel·lo de veí– me la podrà prendre mai.

...ja s’han hagut de tallar els accessos a alguns ports de muntanya i en altres és obligatori circular amb cadenes en els pneumàtics...

–Tenia ganes de marxar, de veritat –va dir la dona, deixant anar un sospir profund i arrepapant-se en el seu seient–. Em sap greu que hàgim fet tard i que hagi estat tan breu la visita, però no em venia gens de gust quedar-me en aquest poble rònec...

–Hummm –murmurà l’home.

–Perdona, ja sé que te l’estimes molt, però després del tracte que t’han dispensat els teus cosins jo no hi tornaria a posar els peus, a casa del teu oncle.

–...

–Ja veig que estàs molt empipat.

–I com vols que no ho estigui? Si gairebé no m’han deixat ni veure el cos d’ella!

–Però tu tampoc t’havies de posar així, em sembla a mi.

–Saps què et dic? Que es fotin al cul...

–Jaume!

–...tots plegats aquest ditxós testament! Igualment l’oncle Lleonart s’ho hauria muntat com fos per quedar-s’ho tot ell o els seus fills.

–De tota manera, considero que ens havíem d’haver quedat fins almenys l’hora de l’enterrament, demà.

–I què n’hauríem tret? Només males cares per les ganes que marxéssim quan més aviat millor. Res més que això. Desenganya’t: mai m’han considerat Pujol, a mi.

–I el teu altre oncle? El germà de la tia Engràcia, vull dir.

–L’oncle Eduard?

–Això mateix! No li hem vist ni el pèl.

–Compta que ni l’hauran avisat. I tampoc al seu nét, pel que hem vist.

–Bé, però pel que em deies, a aquest no el tenia en compte ni la seva pròpia àvia, no?

–És igual. Oblidem-ho tot, i anem a celebrar el Nadal a casa.

–Sí, però ja és molt tard i els nens estan molt cansats. I la veritat, a mi tampoc em ve de gust fer tants quilòmetres, a aquestes hores...

–Parla clar, dona; què suggereixes?

–Quedem-nos en algun poble veí a passar la nit, i tornem...

–Però si no hi ha cap més poble en quinze quilòmetres!

–Tampoc és tant, Jaume!

–No ho sé, però...

–Heu vist! Adrià! Anna! Sabeu què és això? Sí, neu, neu!

–Aquí tens el que volies! Haurem de passar la nit al poble, tant si ens agrada com no.

En Daniel va tirar la darrera palada de terra sobre el forat on jeia la seva mare. La Maria s’ho mirava de lluny, i havia deixat de plorar, tan sobtadament com havia començat. Cap dels dos deia res, però l’home feia cara de satisfet, com si hagués realitzat una acció sublim. En Daniel es mirà el rostre suat i content del company enterramorts i va tornar a tenir un inesperat sentiment de desconfiança vers aquella persona que, tan llagoterament, els havia convençut d’enterrar el cadàver. "I ara què?", li demanà tot d’una. "Eh, com?" va fer l’altre, sortint del seu somieig feliç. "Sí, què hem de fer ara?", insistí el nen; "anar a la Guàrdia Civil?, dir-ho a l’alcalde?" "No, no, res d’això", s’esverà. "Deixa’m que pensi una estona". En Daniel no va dir res i va fer un posat que es podia interpretar com "doncs bé", però l’altre ni se’n va adonar, perquè s’abaixà les mànigues de la camisa, agafà les dues pales que havien fet servir i les anà a dur al seu cotxe. En Daniel ho aprofità per anar de dret cap on s’estava la seva germana, i amb posat decidit l’agafà per una mà i li va dir, enèrgic: "Anem!" La Maria l’interrogà amb la mirada, però el seu germà no digué res, només va endur-se-la d’allà, a grans gambades.

Es va sentir com un estúpid. Havia fracassat del tot, i ara s’estava fent tard. Talment com en el conte de la Ventafocs, aviat tocarien les campanades, es desfaria l’encís i tot es descobriria. Ja no es podia amagar més, per molt que ho intentés, però tampoc podia tornar ni lliurar la carta si no resolia l’afer d’una vegada. Havia passat tres vegades per davant de ca la Rita, però cap de les vegades no hi havia rastre de ningú. Si de cas, es podia trobar amb els civils d’un moment a l’altre i els havia de defugir. Aturà el cotxe, finalment, en una cantonada sense fanals il·luminats, i intentà rumiar: on haurien anat? Pensant, pensant, només trobava un lloc plausible: fins l’estació de tren. És clar! Com no se li havia acudit abans?

S’hi adreçà, més nerviós que mai, tot sentint com el campaner anunciava la Missa del Gall que ell hauria de dir dintre d’una hora i escaig. No volia ni pensar que quedava tan poc de temps, i volia concentrar-se en la seva recerca. Només li molestava el fet que hauria d’anar-hi per la carretera, però no podia pensar en detallets i quasi sense adonar-se’n es trobà que ja hi corria. Just havia passat el primer giravolt que va veure que estava nevant una mica, i això l’empipà considerablement. En arribar a la recta que l’aproparia a l’estació ferroviària, ja s’hi començava a quedar la neu a la cuneta i va tenir una petita esgarrifança de fred. Decididament, no li agradava gens que nevés. Es creuà amb un cotxe i acabà d’arribar davant l’edifici que, en aquelles hores, ja estava tancat i barrat.

Sospirà, pensant que era evident que no havien pogut agafar el tren, perquè el darrer feia més de mitja hora, com a mínim, que havia passat. Tot d’una, es va sentir molt i molt cansat. La boira, mentre, havia desaparegut i nevava abundosament.

–Tota aquesta història m’està emprenyant de veritat –remugà en Pau, al volant del cotxe oficial de la policia municipal–. Em sap molt greu que s’hagi mort la senyora Engràcia, però en Lleonart no és ningú per venir-me a buscar a casa abans de començar el meu torn. Que ho fes el batlle o que ho fessis tu, com abans, passi, però a ell no li tolero, i menys amb l’excusa de no sé què li ha passat al seu cunyat, que tampoc el troben. Doncs que el bombin, si no el troben! Havia aconseguit que en Gabriel s’adormís, i ve aquest vell xaruc a emprenyar-me. I a sobre amb aquest temps dels collons!

–Tranquil·litzat, home –contestà el seu company–, que no en trauràs res d’agafar-t’ho així.

–Tenia una hora, encara, Joan! I a més, ningú no sap on s’ha ficat aquest mossèn. No és pas tan gran, el poble.

–No m’estranyaria gens que s’hagués amagat.

–Amagat? –en Pau va fer una llambregada a en Joan, com volent dir "per on em surts tu, ara?"–. I per quin motiu s’hauria d’haver amagat?

–Bé, és igual –es posà vermell en Joan, tot d’una–. Oblida el meu comentari.

–No, no, digues, digues –va fer en Pau.

–Res, home, oblida-ho. Tenim dos cadàvers sota la nostra responsabilitat i tampoc és qüestió ara de capficar-nos per les meves ximpleries...

–Tu saps alguna cosa i no me la vols dir.

–Que no, home!

L’altre ja anava a replicar quan, de sobte, hagué de frenar bruscament perquè a la cantonada de la plaça Major amb el carrer d’Esmerats hi havia en Perico, l’escombriaire, estirat a terra, segurament borratxo perdut.

–El que ens faltava pel duro! –bramà en Pau, apagant el motor i saltant de l’auto.

En Joan també va sortir del cotxe i s’apropà, igual que el seu company, cap a l’escombriaire que, en la seva ebrietat, no deixava de repetir, com una lletania, "amics meus, sóc ric, ric, erra, i, ce... ric, ric, ric", i ho rematava amb un "riiic" cridaner i perllongat.

–Vinga, Perico, amunt –va dir en Pau, agafant-lo per sota d’una aixella, mentre en Joan intentava també posar-lo dret, agafant-lo per l’altra.

–Ric, amics, ric –repetia en Perico.

L’home els relliscà i tornà a caure al ja blanquinós terra nevat, quedant assegut, amb el cap cot, enganxat al pit, les parpelles caigudes i els llavis removent-se en l’etílica llunyania. Respirant descompassadament els dos municipals es miraren com volent dir "i ara què?"

–L’hem de portar a casa seva, com sigui –va dir en Joan.

–Doncs com no vingui la grua... –comentà en Pau.

–I si avisem el seu cunyat?

–En Tomàs? Certament és un homenàs...

–Segur que fa estona que l’estan esperant per sopar i no saben on s’ha ficat.

1–Saps què? Queda’t aquí, mentre jo el vaig a buscar.

En Joan va fer que sí amb el cap i mirà com en Pau se n’anava. Recolzà l’esquena d’en Perico contra la paret de ca l’Antoni Peixater, i va ser llavors quan notà el bony a la butxaca de la granota de l’escombriaire. Hi ficà la mà i en va treure un sobre ple de bitllets. S’ho mirà sorprès, després llambregà a dreta i esquerra, per si el veia ningú i ràpidament se’l desà a la seva pròpia butxaca.

El malparit d’en Joan m’ha passat al davant! No pot ser d’altre! Quan ha tornat, abans, ho deu haver escorcollat... O vés a saber si ja ho ha vist abans i tot que jo. Sigui com sigui és una prova concloent, però jo haig de sortir a fer-ho públic abans que ningú. A més, de ben segur que m’estaran cercant, a hores d’ara, i jo amagat aquí encara semblarà més que sóc culpable. I si vaig a veure la dona d’en Joan? Ella pot ser una bona coartada. Ningú sospita de la nostra relació... Però què els dic que hi he anat a fer perquè sigui versemblant? Que volia parlar amb ella per comentar-li alguna feta que m’ha succeït? No, és del tot absurd: si vull parlar amb ell, no haig de fer més que anar-lo a trobar. Però el cas és que van passant els minuts, ràpidament, i ja no tinc gaire temps a favor meu. I si vaig a parlar amb...? És clar! Haig de buscar una coartada, ni que sigui la més estúpida...

...que parla d’una mena de dona aranya, molt semblant a la que retrata Manuel Puig en la seva novel·la...

El senyor Eduard Pujol començà a caminar pels carrers del poble com un foll, més de pressa que de costum. La mort de la seva germana no sols l’havia deixat desemparat del tot sinó que, a més, es sentia com perseguit per una mena d’agonia pròpia, particular, furiosa i impossible d’esquivar. El seu cunyat havia sortit a la recerca del mossèn, i ell anava a la recerca d’en Lleonart, caminant com un foll, com un autèntic possés, en un cercle viciós que feia l’efecte que mai es tancava del tot. No tenia ni temps de saludar els pocs vianants que encara corrien en aquella hora, que li donaven el condol o li desitjaven bon Nadal, indistintament. Ni tampoc per adonar-se que, segurament, anava en direcció inversa d’on ell deuria haver anat. Necessitava caminar, fer-se a la idea que si trepitjava la primera neu nadalenca no era pas per fruir, com quan era un infant, sinó perquè encara estava en el món dels vius i mentre hi fos sabria ser l’àngel venjador de la pobra Rita, de la pobra Engràcia, d’ell mateix. No tenia escapatòria, però, mentre, lluitaria!

De sobte, es va haver d’aturar a respirar fort. A la seva edat no convenia accelerar el pas d’aquella manera, va dir-se, i no va importar-li gaire la neu caiguda sobre un banc del parc, perquè s’hi va asseure. Ni tan sols sentia el fred, de l’acalorament que duia, però això no va impedir de veure que es trobava, de nou, a l’altra punta del poble, no gaire lluny de casa de la Rita. S’aixecà i va anar de dret a casa d’ella, sense saber gaire bé per què. Li feia encara prou de mal el clatell, però no va ser-li obstacle per arribar al portal. Tot estava a les fosques. En un altre moment, no hauria dubtat a trucar, però ara no sols no en tenia cap ganes sinó que, sobretot, ja sabia que no tenia cap sentit el fer-ho. Qui sap si ja havien retirat el cadàver d’ella? No ho creia possible, perquè ningú, excepte el seu assassí, sabia que era morta.

Aleshores, caigut del cel com la mateixa neu, el senyor Pujol va veure com s’acostava cap allà un cotxe de la policia municipal.

Havia passat massa estona escrivint, i deixant de controlar el seu veí, pensà. Entenia el seu silenci, però tampoc volia creure tan fàcilment que això es tractava d’una sobtada victòria. A la inversa, va dir-se: vés a saber si ja hauria marxat de la casa, a la recerca d’altres víctimes, i s’havia oblidat del tot d’ell? No ho podia permetre de cap de les maneres! D’aquí, doncs, que va aixecar-se de la cadira en la qual seia, i va anar-se’n de dret al menjador, per enretirar de nou el moble que tapava el forat de l’envà –ara sense manies respecte al soroll que pogués fer– i es posà a mirar, amb ben poca discreció, el pis del costat.

Primer de tot, constatà que el veí havia restablert la llum. Segonament, que seguia fent anar l’aparell de música, però no a ple volum com abans, sinó una mica més baix, i tercerament que el seu assassí estava escrivint alguna cosa en una llibreta. Evidentment, des d’allà on es trobava ell, no hi havia forma humana de saber què escrivia, però volgué creure que potser es tractava d’un missatge, tal vegada una carta, que li escrivia a ell. Però no podia ser. Havia de tocar de peus a terra i adonar-se d’una vegada que mai no seria una víctima, que mai seria assassinat, que sempre seria un viu mediocre amb una mort mediocre. Però no ho volia admetre. Per què ho havia d’admetre? Actuaria, per tant, en conseqüència!

Va tornar el moble al lloc que li pertocava, i va decidir posar-se en marxa. De sobte, es quedà glaçat: el seu telèfon tornava a sonar. Però de la fredor passà, en fraccions de segon, a la més ferma alegria. Havia arribat el moment! Despenjà l’aparell i notà com el cor bategava foll dins el seu pit. Però quan va escoltar la veu que venia de l’altre cantó ja va comprendre que s’havia errat de totes totes. No sols qui parlava no era qui es pensava, sinó que, a més, es tractava d’un parent que li comunicava que feia uns moments acabava de passar a millor vida –millor vida!, l’envejà– la seva àvia Engràcia, i li pregaven que s’afanyés a anar-hi, ja que al punt de mitja hora obririen el testament. No va respondre massa de seguida. Només va pensar que qui havia mort de veres era ell.

...així, en les dates en les quals ens trobem, és justament quan augmenten el nombre de suïcidis, en especial entre persones velles o que viuen soles...

I si t’ho demano, és perquè amb en Daniel sembla que et mulles més. Més que el Daniel de veritat és com si estiguessis realitzant el teu propi autoretrat. Llegint el que has escrit em feia l’efecte d’estar veient aquell noiet amic meu, una mica "estrany", al parer d’altres nois, solitari, esquerp, amb qui sovint anava a xutar una pilota a l’era de can Pallars. Un noi de la meva edat, amb un germà més gran esguerrat al qual havia de cuidar, si més no en afecte, perquè la seva mare estava tot el dia treballant a la fàbrica. El noiet que una vegada em confessà odiar de cor la seva mare. Que l’odiava no pas perquè mai hagués estimat els seus dos fills sinó perquè només sabia tornar la indiferència amb ràbia. L’amic que tant podia estimar però que només sabia odiar. L’amic que era apreciat malgrat ell mateix. L’amic que escrivia uns contes "raríssims", plens de fantasmes grotescos i sang irreal, pors absurdes i paranys mortals, com el mateix món del qual no en sabíem de la missa la meitat. Sí, Enric, el Daniel del teu relat ets tu, conscientment o no. Però no, no t’amoïnis, que si mai publiques aquesta novel·la –o com vulguis dir-ne, d’això que m’has fet arribar– no seré pas jo qui desvetlli el secret. En realitat, sóc qui hi té menys dret. D’alguna manera, jo també estic en aquest Daniel.

Mancat d’afecte, jo també havia après a odiar-ho tot i tothom. Me n’havies ensenyat, potser sense ni adonar-te’n. Era massa fàcil fer-se deixeble del solitari ressentit. Era massa fàcil tornar-se un adolescent solitari. Era massa fàcil posar-se a agonitzar tan aviat, potser perquè no coneixíem cap més camí. No el CONEIXÍEM, però ara sí que sabem quin és el camí senzill i quin el complicat. I és que costa poc morir. És massa fàcil vegetar. M’ha costat d’aprendre-ho, sense tu, sense ningú. I ho he après, Enric; de veritat que ho he après. Però de la mateixa manera que l’adult lúcid rebutja tota la porqueria apresa a l’escola, jo també rebutjo la merda menjada a l’adolescència. Però no pas per això, no creguis, realment sé viure en pau amb mi mateix i amb els altres. No, no pas per això he començat a entendre la vida. He après a fer-la meva, no a comprendre-la.