Alguna cosa d’anormal, de més horrible encara que el que hi pugui haver dintre meu hi ha en aquest meu veí. No s’ha aturat en cap moment a pensar per què jo el volia matar: només vol que ho faci, i no sols això sinó que hi insisteix. Estava escrivint aquí, quan he notat com m’observava pel forat de la paret. Ja ni tan sols dissimula que m’espia, però en lloc de meravellar-me la seva temeritat absurda m’irrita i em desfà del tot els meus plans a partir d’ara. Està vist que l’hauré d’assassinar, ho hagi decidit o no.

Però anem per parts. Si vol que el mati, i ja no havent-hi el factor sorpresa, com pretén que ho realitzi si no em produeix ni el més mínim interès? Què em pot esperonar veritablement a tirar endavant el meu criminal projecte? No, realment no ho puc fer. No contestaré al telèfon, ignoraré que m’espia, m’oblidaré d’ell completament. Haig de fer com si no hi pensés, per tal que sigui la víctima perfecta que jo havia desitjat que fos hores enrera. Potser no m’ha esguerrat tant els plans com em pensava.Seuré, doncs, davant del televisor, i com el més insignificant i mediocre dels mortals –jo, un artista immortal!– miraré el programa especial de Nadal i potser la missa del Gall i tot des del Vaticà. De moment m’hauré d’oblidar de les altres víctimes d’aquesta nit per concentrar-me en una de sola, però potser l’esforç mereixerà, al final, la pena. Bé, doncs, desem l’escrit fins ara i recomencem de nou l’obra mestra. El bon art, de fet, es fa pregar....està nevant a pràcticament tota la regió nord, i aquesta nevada pot continuar ben bé fins a primeres hores de la matinada de Nadal...–Jo no sé de què serveix tenir un gran cotxe si no te’n pots refiar quan fa mal temps –remugava la dona, tot mirant els esforços que feia l’home per aconseguir que l’automòbil remuntés una pujada de la carretera, molt relliscosa per la neu.–En lloc de xerrar tant, el que hauries de fer és baixar i empènyer! –contestà l’home amb mal humor.–I què més! Vols que rellisqui i em trenqui una cama o què?

1–Doncs al menys no critiquis tant, que m’estàs traient de polleguera amb els teus comentaris!

–Però Jaume, ja portem més d’un quart que no ens en sortim, d’aquí.–Doncs m’hi estaré un quart més, si cal, però jo trec l’auto d’aquí, què cony!–Jaume! I vosaltres sigueu bons minyons i dormiu una estona... Sí, sí, tornem, tornem.–Encara passessin cotxes per aquesta maleïda carretera!–I no seria millor arribar fins el poble i anar a cridar els teus cosins...–Mai! No vull rebaixar-me tant! M’han fotut fora de casa seva i ara no hi penso pas tornar com un gos vençut.–No exageris, tampoc.–No exagero, tan sols vull fer-te entendre que encara tinc el meu orgull, jo.–No cal que ho juris.–...–I si ho deixessis estar, i jo provés d’anar a buscar ajut, si més no, del municipal.–Mira, no és mala idea.–El que passa és que no vaig prou equipada...–A la fi!–Què? No veig pas que s’engegui l’auto.–No, però en ve un altre.–Ja baixo, per si em veu...–Va molt ràpid, si no t’afanyes... El desgraciat!!–Però...–Has vist? Ni s’ha parat, el porc!!–Devia tenir pressa.–Fill de...–Jaume!

La Maria no entenia res, i no parava de demanar-li al seu germà que cap on anaven, que era molt tard, que estava cansada, que nevava... En Daniel sols repetia "ja arribem, tranquil·la, ja arribem", però també a ell se li feia llarg el camí fins el mas Pujol. De tant en tant s’aturava, quan veia que la Maria es retardava unes passes, es girava i amb la mirada només, li suplicava, d’alguna manera, que s’afanyés. Va sentir com al campanar tocaven tres quarts. No hi serien a temps, va pensar en Daniel, d’atrapar el senyor Eduard abans que marxés cap a missa, però, qui sap?, podia haver-li sortit qualsevol romeguera o contratemps imprevist. Volia resar perquè fos així, i no li sortia cap oració. Des de l’estiu anterior que havia deixat de fer d’escolà i no tenia cap ganes de repetir les gastades frases que només recordaven les velles ertes que anaven a la missa diària de les vuit del vespre. Només creia, ara, en la sort i en les seves cames. Per això, tot d’una, va dir-li a la Maria: "Espera’m aquí, que ja torno". "On vas?", demanà la seva germana. "Haig de parlar amb el senyor Eduard i explicar-li qui ha matat la nostra mare". No esperà pas que ella repliqués. Li donà l’esquena i gairebé es posà a córrer cap el mas. Era l’única persona, el senyor Eduard, en qui podia confiar a hores d’ara. Havia estat el fastigós amant de sa mare, però no hi havia ningú més a qui recórrer; tan sols ell creuria tot el que li explicaria. però quan va fer el darrer revolt l’ànima li va caure als peus: el mas Pujol, tancat i barrat, estava completament a les fosques.–El meu torn s’acaba d’aquí cinc minuts.Va mirar pel retrovisor com deixava enrera el cotxe que relliscava en la pujada. No acostumava a fer coses d’aquestes, però ara era primer ell. A més, es deia per silenciar la mala consciència, quan pari de nevar podran anar a cercar ajut... És clar que, algú sabia quan pararia de nevar? Es va treure el cotxe del pensament, constatant que tractant-se de forasters ningú el relacionaria amb res. Amb prou feines tenia un quart d’hora, però pensava aprofitar-lo al màxim. En part, estava tranquil perquè s’anava convencent que no havien pogut sortir del poble, perquè ja no hi havien trens en aquella hora, però per l’altra sabia que no estaria bé de veritat fins que, com a mínim, hi pogués parlar.Va anar de dret, doncs, fins a casa de la Rita, i com havia fet abans, entrà pel darrera. La porta de l’eixida continuava oberta, i va passar cap el corredor fins el dormitori. Va encendre el llum, va fer una mica el llit i obrí tots els calaixos de la tauleta de nit, buscant-hi alguna cosa. Es calmà definitivament, quan va veure que tot estava en ordre, i que ni tan sols les taques de sang no es notaven. Tot i així, canvià la catifa de lloc per tal que aquesta ho tapés millor. Va mirar el despertador que hi havia encara sobre la tauleta: vuit minuts per mitja nit! Ja anava a sortir esverat, quan, sobtadament, notà una ombra rere seu que acabava d’entrar. No gosà girar-se, quedant-se paralitzat en sentir una veu familiar que li deia:–Que et descuidaves alguna cosa?–Mira, Joan, parlant clar –cridava el senyor Lleonart, més que no parlava–: la Rita era una puta, i la senyora Engràcia era una Pujol. Ja em crec que el que ha dit l’Eduard, però si ell fos com hauria de ser i no pas un vell enfigat, estaria aquí, que és el lloc que li correspon... Com si no fos la seva germana la que ha mort!–És clar que sí... –s’excusava el municipal, des de dins del cotxe, mirant el seu interlocutor, dret davant del portal de ca l’Agutzil, on l’havia trobat–. Però és que l’he deixat allà i...–Ja és prou gran per espavilar-se! Si fos un home decent, ja s’oblidaria d’aquesta Rita i no s’hauria mogut d’aquesta casa. Ja tinc prou maldecaps com per ocupar-me del meu cunyat baliga-balaga.–No, si ja entenc que hi ha prioritats...–Doncs no hi pensis més i vés a buscar el notari. Ja hi haurà temps de cuidar-nos de la Rita, de l’Eduard i d’aquest assassí que dieu que està engegat pels carrers del poble. Ja me’n cuidaré jo, si vols, però ara vés...–La Guàrdia Civil ha de tornar aviat, senyor Lleonart.–Però que no ho veus que amb aquest temps no es presentaran al poble fins demà al migdia, com a mínim?–Sí, segurament...–Doncs vinga, fes el que et dic. Jo vaig cap a casa, que no puc deixar ni una estona el meus fills sols sense que sàpiguen què han de fer. I per postres, aquest nét que no ve mai ni mai.–Només una cosa, senyor –va dir en Joan, tímidament.

–Què? –preguntà en Lleonart, amb un to que no admetia gaires explicacions.

–Vinga, Joan, que hi ha coses més importants que les teves pròpies preocupacions. Ja miraré que et paguin les hores extres de més que facis per nosaltres. Sempre t’hem tingut en consideració, em sembla! –va dir, amb l’aire d’aquell a qui molesta que li recordin vells deutes. –Està bé –contestà en Joan, dissimulant la seva ràbia, i posant en marxa el motor.–I a veure si pots estar aquí aviat.–Caldria avisar el batlle.–Per què? Deu ser ja a la Missa del Gall. A més, mai s’ha fet amb nosaltres.–No, si em referia que no sap el de la Rita...–Deixa-ho estar d’una vegada, això! Ja me n’ocupo jo de tot.–D’acord.Quan en Joan sortí del poble, sentí que creixia un neguit molt fort a dintre seu. Pensà que era pel fet que no havia sopat encara o que, potser, no havia tingut temps de trucar la dona... Sí, li havia de trucar! Almenys per dir-li que no aniria a la Missa del Gall, que no hi era a temps.He fet bé de marxar del pis d’en Joan. Ella no estava per bròquils, i la veritat és que no m’ha deixat que li expliqués res. Es veia clar que jo li feia nosa. Esperava, això sí, una mica més de tacte per part seva. Bah, totes són igual! T’enreden amb els seus somriures melosos i tramposos. Et menteixen amb la seva llengua seductora. T’enfonsen i et dominen amb el seu cos de bellesa demoníaca. Et destrueixen, en definitiva. I jo, com l’home més estúpid del món, m’hi deixo arrossegar! I encara hi ha qui s’estranyarà que, de tant en tant, ens en carreguem alguna. Totes haurien de ser liquidades, les porques! No m’hi he encarat, perquè ha sonat el telèfon i he decidit marxar que si no... Aniré de dret a l’església. És massa tard per passar per casa. I aquesta neu dels collons! Guaita, què fa aquest? Collons, però si és en Perico! Va en pijama? Té, i ara l’empaiten el seu cunyat i la seva germana... Què diu, que li han robat? Que torna a ser un pobre pelagats? Aquest home, algun dia, n’hi passarà una de forta per culpa de la beguda... Oh, no, m’han vist!! Bé, hauré de parar....i acomiadem l’emissió del 24 de desembre escoltant la peça que va donar l’èxit pòstum a Janis Joplin...El senyor Eduard Pujol es mirava l’altre home amb posat desafiant. No havia contestat encara, que ja el senyor Eduard, com en la lletania d’un fiscal davant d’un tribunal, l’acusava d’assassinat, d’haver-lo agredit a ell i, a sobre, de voler fer recaure les culpes en una altra persona. Donà dues passes endavant, amb els punys closos dins les butxaques de l’abric.L’altre en reculà una i intentà dir alguna cosa, però quequejà i, al final, sols va sortir-li mitja frase de l’estil "jo no... és que.. espera". El senyor Eduard va dir-li que no tenia escapatòria, i que no calia que fugís, que el municipal ho sabia tot, i que ja havia anat a avisar els civils.L’home volgué donar-li una explicació, però la mirada del senyor Eduard era tan escèptica que no s’animà pas a seguir. El tic-tac nerviós del despertador de la tauleta de nit augmentava la tensió de l’ambient i, malgrat el fred que feia per tota la casa, semblava com si la temperatura hagués pujat tot de sobte. Es deixà caure sobre el llit, vençut, mirant arreu, a la recerca d’una solució, d’una explicació convincent. El senyor Eduard, triomfal, va dir-li, com una sentència més terrible que la dictada per un jutge implacable:–No cal que t‘amoïnis més. Hauran de començar la Missa del Gall sense tu.L’home assegut al llit se’l mirà fit a fit, suat, espantat, i com si a més de mut, s’hagués quedat amb tots els membres balbs. El senyor Eduard, dret, esperava una resposta, impacient, que no va pas arribar. El que si va arribar fou un terrabastall enorme, com de mobles sobtadament xafats. Tan enorme fou, que el senyor Eduard es va girar, espantat, i l’altre ho aprofità, eficaçment, per fugir.Impacient perquè la trucada no arribava, va agafar l’aparell telefònic dues vegades, disposat a citar el seu assassí allà on preferís, per acabar-ho, així, quant més aviat millor. Sabia que l’esperaven a casa l’àvia, ja que ell era l’únic nét viu de la senyora Engràcia, i també sabia que si no hi anava, ells es presentarien allà aviat. Com també sabia què hi havia al final de la seva curta vida; una cosa més important que tot aquell estúpid cerimonial: la pròpia mort. Ho anava pensant quan, al final, va marcar. Va ser breu i concís, al mateix temps que convincent –pensava ell–, ja que així que el veí es posà a l’auricular va saber engegar una llarga frase en què el citava al portal de casa, amb l’eina de liquidar a punt, dintre de deu minuts. No li donà temps ni a respirar. Cap opció a triar l’hora ni el lloc de la cita definitiva. Era el millor. Penjà en sec.Ara, però, no es trobava tranquil del tot. No li havia d’haver deixat dir alguna cosa?, s’auto-interrogava. Potser era massa aviat per aquell home? Potser era un assassí que només treballava en determinades hores del dia? Potser l’estri amb el qual l’havia colpejat abans ja era a les escombraries? I si ja havia decidit deixar-lo de banda i buscar-se una altra víctima? Aquest últim pensament l’esfereí encara més. Ni tan sols volia tornar-hi a pensar, ni escriure-ho. Si al cap de deu minuts no es presentava, caldria treballar-lo per tal que li resultés atractiu com a assassinat propici. Ja veuria com ho faria, però necessitava aquella mort. El necessitava! Però també el neguitejava tanta lentitud, tanta quietud a l’altre cantó de la paret. Bé, no hi pensem més, que ja és tard! Ni va mirar l’hora que era, sinó que, impacientment, va sortir del pis.  ... una nota d’agència que ens acaben de fer arribar informa que durant gran part del vespre ha continuat el tiroteig en les zones frontereres, i com a mínim hi ha hagut un mort; es tracta d’un civil, fotògraf, que...Enmig d’aquells dos nens que érem nosaltres hi havia el personatge de la Rita, que tu només descrius a partir de l’opinió dels altres, però que hauràs de reconèixer que estava present en els nostres primers somnis eròtics. Sens dubte devia ser una puta, i a sobre de les més desgraciades, perquè no és que cobrés barat per deixar el seu cos, no, és que, senzillament, ho feia de franc perquè així podia creure’s ben estimada. I qui va estimar-la? Potser només el senyor Pujol. La resta, no volia o, com en el nostre cas, no podia. Et confesso que més d’una vegada vaig desitjar anar-me’n al llit amb ella. La recordo bé, quan jo tenia quinze o setze anys –ella quants en tindria? Quaranta i pocs, suposo–, anant al cinema acompanyada pel seu últim xicot –algun conco del poble, o potser un casat desconegut per tots– i fent-nos glatir. Més d’una vegada, a la mitja part, en tornant d’anar a comprar blat de moro torrat o pega dolça al bar del costat de la sala, em tancava al lavabo i em feia una palla, pensant en el seu cos. M’oblidava del tot de les artistes de la pantalla, potser perquè l’erotisme de la Rita m’era molt més proper, més a tocar que el de les imatges sovint avorrides de les pel·lícules que ens empassàvem aleshores.

Però aquest desig d’amor, la Rita no podia pas aconseguir-lo perquè tampoc donava gran cosa més. Sols oferia sexe, i, a canvi, volia comoditats, confort i riquesa, vingudes vés a saber de quin somiat príncep blau. Unes coses que, en realitat, tampoc obtingué mai. Per això, quan penso en la Rita, ara, si em produeix algun sentiment és el de llàstima. És clar que no puc perdonar-li el seu comportament envers la Maria, però en part la disculpo per la seva mesquinesa, apresa d’altres mesquins: des de la gent rica per la qual treballava, explotadors a consciència, fins als seus amants pobres d’esperit, tots demostraren ser tan miserables com ella. Tanta mesquinesa, per tant, no podia fermentar res més que això en algú tan ignorant com ella. Si fins i tot el seu assassí fou un mesquí!