emboscall

 

 

EL CONDEMNAT

1

Senyor jutge:

És probable, i així ho espero, que quan arribi a les seves mans aquesta carta ja s’hagi dictaminat la meva mort per atropellament de comboi ferroviari –suposo que aquests seran els termes oficials–, i, per tant, amb el fet consumat, m’adreço a vostè, per tal que cap influència sentimental pugui interferir en la seva lectura. És la cinquena carta que escric en circumstàncies semblants, i escarmentat com estic voldria que aquesta lletra fos el meu darrer i definitiu testimoniatge de vida.

Anant directament al gra, diré que tot va començar un matí de primavera, quan vaig conèixer la persona que m’ha dut fins aquí, redactant aquest testament improvisat. Fins llavors jo era un somiatruites, dèbil de caràcter i amb tendències depressives, però totalment inofensives, i en canvi, d’aleshores ençà, la meva existència ha estat –amb permís de les autoritats eclesiàstiques– un purgatori; el purgatori dels aprenents de suïcida.

Per no estendre’m en detalls, que ja deu conèixer per les meves anteriors quatre missives, dir-li que aquesta persona, anomenada Laura, és l’autèntica culpable del meu disbarat de vida i no pas jo mateix. Me’n vaig enamorar, aquell dia de principis de maig, anant a treballar de fuster, a casa seva, en un casal dels afores del poble: ella fou qui ens obrí la porta, a l’operari i a mi, i ella fou qui em mirà amb el més profund menyspreu; el menyspreu del superior envers l’inferior, però el menyspreu també que pot excitar el desig en quòniams com jo. Aquest va ser el meu càstig: enamorar-me d’algú que mai, mai, podrà enamorar-se d’un pobre fusteret.

El mateix dia, quan vaig descobrir que la dolça noia, l’altiva senyoreta filla d’estiuejants, d’encara no dinou anys, es casava dos dies després, se m’esquinçà el cor –utilitzo el tòpic, perquè em sembla ben precís en aquest cas–. És clar que si només hagués estat això! Per una imprudència meva, un martell de fuster que teníem a l’ampit d’una finestra anà a parar a la closca del pare de la Laura, just en el moment que passava per sota. Morí a l’acte, no pas de la tronya –considerable, de tota manera– sinó de l’ensurt provocat per la intempestiva martellada; ensurt a tenir ben en compte en el present cas ja que l’home patia del cor.

A part de les conseqüències laborals que em suposà el malaurat accident (vaig ser acomiadat immediatament de la fusteria), em vaig guanyar l’odi de la filla del difunt. Digui’m, doncs, senyor jutge, si això no és suficient motiu per matar-se: sense feina i odiat per la persona que estimes! Va ser llavors quan hi hagué el meu primer intent de suïcidi. Vaig anar a la ciutat, amb la idea precisa de fer-me aixafar pel metro, com un vulgar suïcida urbà, un cop escrita una primera carta, molt simple –la recorda?–, però no em vaig veure amb cor de llançar-m’hi, inexpert encara davant de la tasca de no-viure. És a dir, que més que un intent fracassat va ser desestimat.

Es diu que matar-se és una covardia davant de la vida, però per a mi, allò no era viure, buscant treball a la gran urbs, sense carta de recomanació i amb una minça experiència laboral, volent oblidar el trist accident, però veient la Laura a cada cantonada, a cada carrer, aturada a cada semàfor, a la sortida d’una botiga, baixant les escales del metro, sempre vestida de dol, sempre el front arrugat de tristesa i irritació, amb el menyspreu augmentat en una dosi enverinada d’odi.

Quan ja havia passat més d’un any, perdut i sol a la ciutat, amb els pocs diners que tenia estalviats volatilitzats en la dispesa diària, vaig veure que el millor, per deixar de viure, era carregar la responsabilitat en un altre; o sigui, fer-se matar.

Amb aquest pensament, me’n vaig anar fins una de les moltes tavernes properes al port, mirant de buscar brega amb qualsevol macarró o trinxeraire d’instints assassins. Empitofat com anava tot el sant dia, no em costà gens posar-me a tret davant d’un gros i fort pinxo de prostíbul, a qui vaig insultar, amb tot el meu repertori, no pas reduït per l’edat que jo tenia. Va fer el seu efecte ràpid, perquè s’ho agafà malament i reaccionà tal com jo volia, engrapant-me pel coll amb una sola mà. Com ja vaig explicar-li en la meva tercera carta, el meu cos va fer figa de seguida, quedant-me desmaiat als peus de l’homenàs.

En tornar en si, unes hores més tard, jeia al catre de l’individu –que vaig saber que es deia Paco i era gitano–, qui va voler saber què m’havia empès al disbarat d’enfrontar-me amb ell. Potser no era la persona ni el lloc més indicat per fer-ho, però m’hi vaig esbravar com feia temps que no m’esbravava. En Paco va dir que comprenia el meu disgust, "perquè jo també he estat enamorat follament", m’aclarí, "però malgrat tot, malgrat el mal de queixal i la bòfia, la resta de la vida és prou bona". I per animar-me em convidà a sopar amb ell i la seva companya.

Allò hauria estat, potser, el meu renéixer, tanta bona voluntat hi posà el pobre Paco, si la malastrugança no hi hagués intervingut. Però és que si hi penso, ben mirat no podia ser d’altra manera: la dona del meu macarró infermer resultà ser una gitana atractiva i seductora, amb l’únic defecte –però quin defecte, tractant-se de mi!– de semblar-se moltíssim a la Laura. La retirada física era tan gran que vaig arribar a pensar si no es tractaria d’una bessona més bruna de la meva impossible enamorada.

Em costà desfer-me d’en Paco, perquè no entenia la meva sobtada marxa de casa seva, però ho vaig aconseguir, finalment, amb la mentida que a casa meva m’esperaven i sense tastar res de la teca que la sòsies de la Laura ja havia preparat, vaig sortir corrents d’allà, sobri però abatut. Un cop al meu miserable apartament, la desfeta va ser absoluta. Vaig escriure la tercera carta –la recorda, també?; oblidi aquella, doncs, que aquesta és la meva obra mestra–, i després, fent una soga amb els bruts llençols del llit, vaig fer un nus escorredor en un cap, que em vaig lligar al voltant del coll, i l’altre cap vaig nuar-l’ho a una biga de fusta del sostre. Com recordarà, el desenllaç d’aquest tercer intent encara fou més trist: la biga no resistí el meu pes i part del sostre de la cambra s’enfonsà i em va caure al damunt. No cal ni que digui que la mestressa de la casa em perdonà els tres mesos de lloguer que li devia, però em va fer fora immediatament, desitjant, digué, no veure’m mai més.

Vaig tornar al poble, més vençut que mai. Vaig viure un temps a casa dels pares, dropejant, ja que ni a l’antiga empresa on havia treballat de fuster ni a d’altres llocs em volien donar feina. Per una vegada vaig estar content. Començava a creure que el meu aprenentatge de suïcida s’havia acabat; gairebé havia oblidat la Laura, i fins i tot ara em podia matar per una causa menys mal considerada que la de les amoretes platòniques.

El dia triat pel meu quart intent fou el dimecres de la setmana passada, en un matí tan assolellat com el d’aquell mes de maig llunyà, quan vaig topar-me amb ella per primer cop. Vaig triar un barranc que hi ha als afores de la vila, per on passa un riu emmerdat per les deixalles d’una indústria química propera, o sigui que si no la dinyava amb la caiguda sí que la dinyaria intoxicant-me amb les brutes aigües del rierol. Quan ja estava a punt de fer el gest fatal, deixant l’americana a terra, amb la cartera i l’agenda de butxaca a sobre, a més de la pertinent carta per a vostè al costat, vingué de pressa, fins on em trobava, un cotxe potent i luxós, i d’ell sap qui en va baixar?... Doncs sí, senyor jutge, ho endevina: la Laura!

Però no, no venia a impedir-me el meu just acte autoeutanàsic, demanant-me perdó per tot el que m’havia fet patir, oblidant el seu odi i clamant per la reconciliació, ca! Es veu que aquelles terres eren propietat de la família i mai deixaria –mai!, repetí furiosa– que un pollós com jo, cito textualment, deixés caure el seu cos allà i convertir-lo en l’indret de moda dels suïcides. Substancialment això és el que em va venir a dir, perquè tot el seu odi envers meu va esperonar-lo a llançar-me tota una diatriba que no puc recordar ara amb detall. En tot cas, em vaig arronsar d’espatlles, vaig recollir l’americana, la cartera, l’agenda i la carta de comiat, i sense dir ni ase ni bèstia vaig marxar del seu terreny, a poc a poc, deixant-la amb la paraula a la boca.

Ara ja ha passat més d’una setmana, i després de reflexionar-hi molt, he arribat a la conclusió que estic ben a punt del meu cinquè intent que, espero, culminarà la meva magra carrera. Senyor jutge: d’aquí cinc minuts passarà un tren, no gaire lluny del cobert on estic escrivint-li, i un cop m’hagi passat per sobre, s’haurà realitzat la meva única, però definitiva, obra mestra. Si ha pogut entendre’m, senyoria, millor, i si no arxivi la meva carta al calaix de les insignificances. És el lògic destí per un cas tan desgraciat i prescindible com el meu.

Esperant, doncs, no haver-li agrejat ni l’esmorzar ni el dinar, ni menys encara el sopar, s’acomiada el seu segur suïcida,

 

Armand Nebot

 

 

2

Senyor jutge:

Comprenc com es deu sentir després del meu fracàs i de totes les expectatives posades en mi, però cregui’m que jo vaig posar-hi molt de part meva, i fins i tot ara, quan ja estic ben sentenciat i condemnat, voldria haver-ho esborrat i començar de nou. En aquests moments, però, tots vostès m’han tret un pes de sobre i és per això que li escric aquesta carta, definitivament la darrera, en senyal de sincer agraïment per tot el que han fet per mi, especialment el fiscal que ha dut el cas.

En canvi, de l’inepte del meu advocat sols puc dir-ne pestes. Quan vaig ser arrestat després de l’accident, ell insistia en basar la seva defensa en fer-me presentar com un maníaco-depressiu, sense entendre que el que jo volia, de veritat, era ser condemnat. Em va costar un esforç considerable aconseguir que no s’hi posés tossut en això i que deixés fer a la justícia el seu curs.

Tres dies abans que es celebrés l’audiència judicial vaig sentir-me alleujat quan vaig saber que el meu cas havia estat tan publicitat per la premsa, la ràdio i la televisió, que fins i tot el Parlament havia modificat, amb el consens de tots els partits, una clàusula del Codi penal per la qual es reinstaurava la pena de mort, d’una manera excepcional, per castigar-me a mi. Estava segur, doncs, que el fiscal demanaria la pena màxima, i que ni el meu advocat podria impedir-ho. L’home s’emprenyà molt contra el que creia una conxorxa ideada per mi i els d’ultradreta per a desprestigiar la seva carrera de picaplets progressista.

Sigui com sigui, quan el dia del tribunal vaig veure que vostè n’era el jutge instructor, vaig comprendre que, per fi, em reconciliava amb la vida. L’advocat ho intentà tot per salvar-me, però el fiscal, a qui mai podré donar les gràcies del

tot pel que ha fet per mi, va rebatre amb brillantor qualsevol prova o testimoni que l’altre presentava. I el colofó genial foren les conclusions que esgrimí el darrer dia per convence’l a vostè –convençut des de feia dies, m’equivoco?– i que donaren pràcticament per tancat el meu procés.

No sols vaig trobar molt encertat tot allò que va dir sobre el fet que ser un suïcida és ser un assassí en potència, sinó que quan afegí que jo m’havia llançat al tren amb la idea expressa de fer-lo descarrilar i provocar infinitat de morts innocents, em sembla que va treure a la llum una consideració que ni jo mateix m’havia plantejat, però que no era pas desencertada, ben pensat. El que jo no tenia previst era que en un dels vagons hi viatgés la Laura! Sabia de les seves extravagàncies de nena rica, però com podia imaginar-me que seria capaç de barrejar-se amb la púrria i viatjar en un tren de rodalies com aquell? Sincerament, crec que ja li està bé i, de pas, aquest fet ha estat un agreujant del meu crim, que ha pesat encara millor sobre la sentència definitiva.

I quan acabà dient que totes aquelles morts innocents estaven curulles de vida, mentre que la meva no valia ni un ral, vaig estar a punt d’aixecar-me, senyoria, i aplaudir-lo i tot. Era més del que jo podia esperar. La perla oratòria, de tota manera, foren les seves pròpies i concises paraules, senyor jutge, que recordo amb precisió d’una a una, i que si estigués davant meu li asseguro que les reproduiria amb la mateixa entonació i prosòdia, tanta fou l’emoció que em causaren. Cregui’m que encara ara em posa la pell de gallina només pensar-hi.

"Vist i demostrat que l’acusat, Armand Nebot, va intentar matar-se, el 22 de maig passat, llançant-se al tren de rodalies C-435, quan passava per l’indret anomenat can Sabassa, a les 19’43 hores del dia d’autos esmentat, i que, sense mesurar l’incivisme criminal i insolidari del seu acte, provocà un greu accident en el ferrocarril, assassinant vint-i-cinc persones innocents, entre elles una nena de dotze anys i un perit químic de vint-i-u, que acabava d’aconseguir la seva primera feina i deixa a més una vídua i dues criatures per mantenir, el declarem culpable d’homicidi. Entenent, doncs, que Armand Nebot actuà de manera egocèntrica i individualista, convertint la seva acció en un crim irreparable contra la societat, i atenent-nos a les noves disposicions recentment aprovades pel Codi penal, aquest Tribunal el condemna a la pena capital, que s’haurà d’executar dintre d’un mínim de quaranta dies hàbils i un màxim de setanta. S’aixeca la sessió».

No em va caldre aplaudir, perquè ja ho va fer el públic per mi, però des de llavors sols he cercat trobar un moment per escriure-li i fer-li arribar les meves més sinceres gràcies. Dintre de dos dies es procedirà a la meva execució, i abans que arribi el moment, crec necessari fer-li arribar la meva –ara sí!– darrera carta. Finalment he deixat de ser un suïcida per ser, simplement, un (futur) executat de la societat. Fins sempre!

El seu agraït condemnat

Armand Nebot

P.S.: Només un detall: si us plau digui a la persona responsable que s’asseguri que el garrot funcioni bé demà passat i, de pas, doni també les gràcies anticipades al botxí.

 

© Miquel Vilardell