(p1)

Les espirals geomètriques s'obrien i es tancaven com les closques dels caragols que surten quan plou. Feia molt bonic l'enllosat del terra, carabassa i blau cel! M'estava assegut a la cadira i bellugava les cames tot fregant el terra amb les sabates... La taula on treballava el germà, davant meu, era tota plena d'objectes: una màquina d'escriure, muntanyes de papers amb pedres polides al capdamunt, llibretes de mides diferents, un tinter de vidre amb dos petits vasos, un crani esgrogueït, una gran pantalla de pergamí..., i els llibres. En aquell despatx hi havia tants llibres que no es veien les parets. La lletra menuda em cansa de seguida; només m'agrada –això de llegir– quan hi ha força dibuixos. Els dibuixos de colors sí que m'agraden, i les vinyetes, però tots aquells llibres no feien cara de tenir vinyetes.

El germà director semblava molt enfeinat. De tant en tant desencaputxava l'estilogràfica i tirava una ratlla. Després tornava a encaputxar l'estilogràfica i, ai las!, no alçava la vista, no s'adonava que jo era allà esperant, o feia com si no se n'adonés, i continuava capficat amb..., amb allò que feia. En tenia un gruix de papers, de piles de papers, al damunt de la taula!