(p. 10)
–¿Otra vez has bajado las persianas?
I me les fa pujar.
Miro la nit a fora per la finestra; i a l'envà del corredor pel damunt dels vidres glaçats. La fosca, les fosques galeries i racons del gran edifici del col·legi, les escales... Llavors m'envaeix una gran basarda que enmig del silenci de la permanència es fa més gran, creix; és com una marea que em puja per la panxa fins al pit, fins a la gola... I m'he d'aguantar per no cridar, com si la por volgués sortir en xiscles; però això em sembla que encara m'espantaria més.
Un dia, l'ofec era tan gran que em vaig aixecar per parlar-ne amb el germà; pensava que, de parlar-ne, el meu problema es veuria alleugerit; però quan jo de pressa i tot ple del meu problema avançava cap a ell, el germà em va mirar d'una manera..., que vaig passar de llarg, vaig despistar com si caminés cap a la paperera per llençar un paper. Després d'aquell dia, mai més no se m'ha acudit una cosa semblant: de dir a un germà algun meu problema qualsevol; i m'he acostumat a suportar tot sol el silenci de la permanència, la nit, i l'ofec que tot això em produeix.