(p. 11)
M'he fet amic del company que seu al meu costat. Es diu García. Per comunicar-nos, hem inventat un llenguatge amb les mans que ajudem amb paraules fluixetes a l'orella i algunes notes escrites al pupitre; va molt bé, el pupitre, perquè la tapa és de fòrmica; hi pots escriure amb llapis o tinta, i després amb saliva s'esborra fàcilment.
El García és un alumne molt aplicat, un dels primers de la classe: quan reparteixen les notes sempre treu papereta rosa, i el germà director el felicita per les seves altes qualificacions. M'ajuda a fer els deures... De vegades no posa gaire bona cara quan..., quan li demano de copiar-los; llavors li regalo una barra de regalèssia –jo en tinc moltes, de barres de regalèssia!– i es posa més content!
Quan es va posar malalt vaig passar-ho força malament. El van portar a la infermeria; hi va estar tres setmanes. La infermeria és un lloc que no m'agrada; fa una olor molt estranya... Els germans d'allà van vestits de color blanc i la corbata que duen és negra, a l'inrevés dels altres germans del col·legi que van vestits de negre i duen el corbatí blanc. Els vestits de color blanc no m'agraden; els dels germans normals tampoc, però no m'esveren tant.