(p. 18)

La missa sovint se'm fa avorrida i m'agafa molta son. Després d'aixecar-me, encara que em renti la cara tinc son. Hi ha dies que no me la rento, sobretot a l'hivern que l'aigua és tan freda; ni les dents; no m'agrada el gust desagradable de la pasta de dents. Però de tant en tant has de fer-ho. Els germans vigilen. Si descobreixen que no ho fas...

Quan estem asseguts als bancs de l'església tanco els ulls i m'adormo una mica; però poca estona perquè cada dos per tres ens fan canviar de posició: drets, asseguts, agenollats, asseguts, drets...; aquesta gimnàstica m'ajuda a no quedar-me ensopit. Al moment de la consagració sempre em desperto, i no només pel sorollet de les campanetes, sinó perquè m'impressiona el miracle que el vi es torni sang... Però l'altre dia vaig tenir una decepció més gran! Era una festa important, i per això aquell dia vam combregar amb les hostietes i el vi; no ho havíem fet mai! La missa era celebrada per molts capellans, set o vuit, i cada un d'ells tenia el seu calze. A la cua de la comunió em feia una mica d'angúnia de pensar que beuria sang; és clar que era la sang de Jesús, però no ho havia fet mai això de prendre sang, i em feia angúnia. Quan em va arribar el torn, amb molt de compte, vaig prendre un glopet del calze, i quina decepció més gran en adonar-me que era vi!; no era sang... Em vaig sentir enganyat perquè sempre m'havien dit que el vi es convertia en la sang de Jesús; sovint, quan mirava el sacerdot, pensava en quanta sang bevia; quanta sang de Jesús hi deu haver a dintre del seu cos!, pensava.