(p. 19)
Això em va fer rumiar molt, i, des d'aquell dia, la missa ja no és el mateix. A la consagració estic despert perquè sonen les campanetes, i també perquè m'agrada de veure com els escolans aixequen pel darrera les faldilles del capellà; però ara que sé que no hi ha cap miracle, tot plegat em resulta una mica ensopit.
Dimecres a la tarda és el dia d'anar-nos a confessar. Tots ho fem. M'agrada. Els confessionaris són com petites cabanes i a dintre hi viu el capellà. Tenen dues finestres, una a cada costat, amb reixes planes de llistons de fusta i un porticó interior per a tancar-les; a la façana del davant hi ha un balconet amb una cortina lila i una columneta al mig, i és per allà que ens confessem els nois; les noies han de fer-ho per les finestretes dels costats. Però al col·legi no hi ha noies... Hi ha una llarga filera de cabanetes arrambades a les parets de l'església, i cada una té escrit a dalt el nom del confessor propietari: mossèn Parenostre, mossèn Avemaria...
El capellà, quan confessa, es posa una tovalloleta llarga i prima –se la passa pel coll– amb dues creus, una a cada cap, que has de besar en acabar, quan et beneeix. «¡Ave Maria puríssima!», has de dir quan t'agenolles al davant del balconet; «¡Sin pecado concebida!», contesta el capellà. Aleshores li expliques els teus pecats: tenir mals pensaments, dir paraulotes, parlar malament dels germans, no fer els deures i copiar-los, pensar amb noies...