(p. 20)

Sempre vaig amb el mateix capellà, mossèn Joan, perquè posa menys penitència que els altres: sempre tres avemaries i un parenostre; i el sermó és molt curt. El que no m'agrada és que, en acabar, et dóna un copet a la galta; i també em desagrada que l'alè li put molt a ceba (els alumnes li diem mossèn Ceballot); això és molt desagradable... De primer em tirava una mica enrera per evitar aquell alè, però llavors em deia que cridés més, que no em sentia, i ell mateix em parlava en veu alta en lloc de xiuxiuejar-me a l'orella com si tot fos un secret; els companys de la cua podien sentir els pecats; una vegada els van sentir; vaig veure que reien... Ara, però, el que faig, és no respirar; retinc l'alè mentre ell em parla. Un dia que el sermó va ser més llarg del que és normal quasi em marejo, però pots agafar-te al balconet...; si la confessió fos a peu dret no podria aguantar tanta estona.

Una vegada vaig mirar una fotografia d'una dona despullada. Me la va ensenyar el Palomero, que és de la meva classe. Sempre treu papereta blanca, el Palomero. Quan ens donen les notes hi ha tres paperetes: la rosa, que és la més alta, la del García; la groga, que és la que em donen sempre a mi; i la blanca, que és la pitjor de les tres. Si treus moltes paperetes blanques t'expulsen del col·legi! Després d'ensenyar-me la fotografia de la dona despullada me la va donar –jo la hi havia demanat–. La guardava a la part de dins del folre del llibre de Ciències Naturals, i a classe, de tant en tant, me la mirava. En arribar el dimecres me'n vaig adonar que això era un pecat molt mortal i que l'havia de confessar. Però quan li anava a dir al capellà aquest pecat mortal, no em vaig atrevir.

següent

anterior