(p. 21)
S'hauria enfadat molt i, a més a més, m'hauria obligat a donar-li la fotografia, i jo no volia donar-li la fotografia. I l'endemà al matí, com que tots els companys s'havien confessat el dia anterior, tots anaven a combregar, i jo també hi vaig anar perquè si no, tot sol al banc, m'haurien assenyalat amb el dit. Això era un sacrilegi; pecat mortal i pecat mortal fan sacrilegi! El dimecres següent tampoc no em vaig atrevir a dir-ho. Continuava guardant i mirava de tant en tant la fotografia, i el Palomero me n'havia donat una altra, i m'havia dit que me'n donaria més... Ai!, si em moria aniria de dret a l'infern, i això sí que em feia molta por. Et pots morir a qualsevol moment. Sovint ens ho diuen els germans.
No fa gaires dies, a classe de religió, mossèn Celestí ens va explicar un cas molt recent: dos nens parlaven de noies darrera d'una tàpia, i un camió carregat de ciment va perdre els frens, va estavellar-se contra la tàpia i va atropellar els dos nens. L'un va morir a l'acte, i l'altre es va quedar molt trist perquè sabia que el seu amic havia anat de dret a l'infern. Sempre quedava la possibilitat que a l'últim moment s'hagués penedit del pecat; se'n diu acte de contrició perfecte i sempre s'hi és a temps..., però va ser tan sobtada la irrupció del camió! Diuen que la mort et sorprèn quan menys l'esperes, que és com un terratrèmol...
Porto molts dies en estat de sacrilegi; la meva ànima deu ser com un llençol blanc tot ple de taques horribles... Al començament, això em trasbalsava molt, però amb el temps m'hi he acostumat una mica; però mai del tot. A vegades em fa una mica d'angúnia.
**************