(p. 25)

Un matí d'hivern em vaig quedar adormit a missa. M'havia assegut en un dels bancs del darrera de tot, i ningú, en acabar l'ofici, no em va avisar. Quan em vaig despertar estava sol en mig de la foscor; havien apagat els llums. No em feia gens de por trobar-me sol en aquella església tan gran; m'agradava de ser allà; m'hi trobava a gust!

Hi ha molts sants, tot un poble de sants i santes a les capelletes de les parets; tots fan cara de patir molt, i alguns ploren; quina tristesa, sempre sense moure's i amb aquella cara de patir tant! Al davant de l'església, darrera de l'altar, hi ha un gran retaule d'or també tot ple de sants; hi ha el sant més gran de tots, el patró del col·legi; va vestit de dir missa i du un capellet al damunt del cap que acaba en punxa; i du també un bastó, un bastó molt llarg i estrany que sobresurt pel damunt seu com una banya cargolada. És el sant més gran de tots, i el més important; per això l'han posat en mig del retaule. Als seus peus, a la part de baix, hi ha el sagrari. Sempre el tenen tancat amb clau; el sacerdot només l'obre per la comunió. I més amunt del sant, per sobre del seu capell que acaba amb punxa, quasi tocant el cel de l'església, hi ha una colla d'àngels amb instruments musicals en mig de núvols rodons; sembla com si s'ho passessin més bé!; no fan cara de patir com els sants; són més grassonets i tenen ales per a volar; i n'hi ha tants!

següent

anterior