(p. 26)
La llàntia del sagrari era encesa; això volia dir que Déu era allà; sentia la seva presència a la penombra de l'església com si fos un vapor invisible, o la penombra mateixa, o la llum que hi havia en aquella penombra i que entrava filtrada per les altes finestres de la nau central. Llavors vaig adonar-me que Déu era a l'església només quan els capellans se n'havien anat, i quan els germans professors se n'havien anat, i que a Déu no li agradaven les misses i que, quan s'omplia l'església de gent, els deixava plantats i aprofitava per donar un tomb i respirar l'aire fresc del jardí; i que no tornava a casa seva fins que tots se n'havien anat. Com que ell no necessitava de portes ni de finestres per entrar i sortir, podia fer-ho quan volia sense que ningú se n'adonés; i en això, en aquesta llibertat que tenia, l'envejava una mica. Ara que no hi havia ningú, ara sentia que ell era allà, i encara que jo estigués en sacrilegi ell no estava enfadat amb mi; no sentia que estigués enfadat amb mi... I tractava d'imaginar-me'l; com era Déu? A vegades l'imaginava com un nen petit però vell a l'hora, amb cabells blancs i barba blanca, ficat a dintre d'un bressol, el bressol del món...