(p. 27)

M'estava assegut pensant en totes aquestes coses quan la porta es va obrir. Va entrar, tota sola, una nena que anava vestida de blanc, i va anar a seure en un dels bancs del davant. Em vaig fregar els ulls per assegurar-me que no dormia; mai no havia vist una nena al col·legi, ni a l'església; no era permès! Només podíem sortir tres vegades l'any de l'internat: per les vacances de Nadal, les de Setmana Santa, i les de l'estiu, quan ens venien a buscar els pares; les nenes només les havia vist llavors; les meves germanes i les germanes del Pablito, i les cosinetes, i pel carrer; però al col·legi mai, mai. S'havia escapat de la Casa de les Noies? Ella no m'havia vist. S'estava asseguda sense fer res. Llavors me'n vaig recordar dels meus amics grans, el Vidal, el Baltasar, i el Roldan, que havien desaparegut sobtadament ja feia més d'un mes, aquella nit que havien decidit d'entrar al jardí, i vaig pensar que potser ella me'n sabria dir alguna cosa, i com que també tenia moltes ganes de parlar amb ella i de veure-la de prop, vaig pensar d'acostar-m'hi. Caminava a poc a poquet; procurava de no fer soroll; tot passant pel costat d'una de les cabanetes de la confessió em van venir ganes d'entrar a dintre i estar-m'hi una estona, però em va fer por que ella, mentrestant, no se n'anés.

–Hola. Què hi fas aquí? –li vaig dir en arribar al seu banc.

següent

anterior