(p. 28)
Però no em va contestar. Em mirava sense dir res. Jo també la mirava. Amb la mica de llum que hi havia, tot i que érem força a prop l'un de l'altre, la podia veure a mitges només, no ens veiem bé; però tenia la impressió que la coneixia des de feia molt de temps, i em trobava molt a gust a prop seu. Li vaig dir:
–Sóc del col·legi. I tu? És veritat que hi ha la Casa de les Noies al mig del jardí?
Em va semblar que feia que sí amb el cap; vaig seure al seu costat i vam estar així asseguts un al costat de l'altre no sé quant temps. De cop i volta, sense gairebé saber el que feia, li vaig agafar la mà, i després d'una bona estona d'estar així, agafats de la mà, li vaig dir:
–Vols ser la meva núvia?
–La teva núvia? –va dir.
–Sí, per casar-nos –vaig dir jo.
–Sí que vull ser-ho! –va dir ella de seguida. Però llavors em va semblar que s'ho repensava; que hi trobava algun inconvenient.
–S'ha de pagar? –va preguntar.