(p. 29)
–Em sembla que no –vaig dir jo.
Em vaig sentir molt feliç perquè li havia agradat, i li agradava que jo fos allà al seu costat. Li vaig dir que abans, però, havíem de sortir un temps, i que m'havia d'explicar les coses estranyes que passaven al jardí.
Tot d'un plegat les campanes es van posar a tocar.
–Me n'he d'anar !–va dir–. Que tard s'ha fet! Ja són les nou! Me n'he d'anar!
Semblava ben trasbalsada. Feia tard a algun lloc?
–Et renyen? –li vaig preguntar.
–Sí –va dir–. La senyora Úrsula...
–Quan ens tornarem a veure? –li vaig preguntar.
–Ens hem de casar, no? –va dir.
I abans que m'adonés del que passava em va donar un petó, i la vaig sentir córrer pel passadís cap a la porta; les passes curtes, ràpides, ressonaven per les naus; vaig sentir que la porta grinyolava; va entrar un raig de llum; la porta es va tancar.
Era una cosa tan extraordinària el que m'havia passat! Sentia un pessigolleig en els llavis; el petó tan dolç que m'havia donat. I com es deia? No li havia preguntat el nom. M'hauria quedat per sempre més a l'església pensant en ella.
**************