(p. 3)

Ja feia una bona estona que m'esperava i el germà director no em feia cas. Vaig estossegar, fluixet, dues o tres vegades per cridar la seva atenció; però o bé no em sentia o bé no li interessava gens ni mica de parlar amb mi i despistava. Llavors, per què m'havia fet cridar?

La pantalla de pergamí il·luminava de prop el seu cap amb pocs cabells, de color de rosa. La ratlla, blanca, era una recta molt recta: com un petit regle sense graduar. Quin front més..., més ben fet!; ben mirat, mai no havia vist un front com aquell. Semblava una cúpula sense parallamps ni gallets, i tot de gotes de suor hi brillaven com rajoles de mosaic policromat. La quantitat de pensaments complicadíssims que devia guardar!

El germà va arrufar el nas. Després va gratar-se el darrera de l'orella. Va tirar una ratlla, i una altra, i una altra... «Ep!», li hauria dit. «Ep, escolti!».