(p. 30)
Una vegada un professor es va tornar boig. Era el professor substitut. Quan algun germà o professor no germà es posava malalt, o pel que fos no podia donar classe, llavors venia el senyor Lluís.
Era alt i molt prim; quan el veies dret semblava impossible que es pogués tenir; parlava a poc a poc i recalcava les paraules. Una vegada que el professor de llengua va faltar molts dies, venia ell cada dia a fer-nos la classe. Seia a la seva taula i amb la butaca lleugerament decantada cap a la finestra contemplava el vol de les orenetes que ja havien arribat. Era la primavera! Va ser molt bona aquella temporada perquè ens deixava fer el que volíem: dibuixàvem, jugàvem a parells i senars, a quadrets, podíem parlar tant com volguéssim i no ens deia res!, o fer dibuixos...; i ens va aprovar a tots!
Va ser poc abans que asfaltessin el pati, quan ja hi havia les màquines treballant i acabaven d'arrencar els arbres. El senyor Lluís era l'encarregat del museu de Ciències Naturals, una aula molt gran tota plena de vitrines i taules on hi havia molts animals dissecats, i flotant en provetes i flascons de vidre: serps, llangardaixos, salamandres, nens petits abans de néixer, peixos, insectes...; i també hi havia esquelets d'homes, alguns amb cabells, i una col·lecció de caps de moltes mides diferents; i al mig de la sala, penjat del sostre, l'esquelet d'un dinosaure enorme.