(p. 32)
Doncs, un dia, al col·legi, hi va haver un gran daltabaix; es deia que el senyor Lluís s'havia tornat boig i tota aquella nit l'havia passada enterrant al pati, amb eines que havia pres de la barraca dels obrers, tots els animals del museu: els dissecats, els que flotaven en els flascons, les col·leccions d'escarabats i papallones...; per a cada un d'aquests animals havia practicat una fossa, i al damunt hi havia plantat una creu feta amb les branques dels arbres arrencats el dia anterior. El pati havia quedat convertit en un cementiri! Eren rumors. Ningú no sabia res de cert. Però l'endemà, quan els homes treballaven amb les màquines i cobrien el pati de grava, des de les finestres de la classe, em va semblar d'endevinar encara els bonyets de les tombes..., i gran quantitat de creus tirades per terra, trencades, desfetes.
A partir d'aquell dia i mentre van durar aquestes feines de l'asfaltat, l'estona del pati l'havíem de passar a classe. Al museu no hi vam entrar més; estava sempre tancat. Una vegada vaig mirar pel forat del pany: no hi quedava res, era buit; només hi havia el dinosaure penjat del sostre, com si dormís, a les fosques. Totes les vitrines eren buides.
Mai més no hem tornat a veure el senyor Lluís. Els germans ens van dir que se n'havia anat a un país remot, a l'Àsia, i que aviat vindria un substitut. Em va saber greu que marxés; és el professor que m'ha agradat més de tots els que he tingut; de fet és l'únic, l'únic que m'ha agradat... Jo també sentia una gran tristesa quan anava al museu i veia tots aquells animals sense enterrar.