(p. 4)

A la finestra hi havia cortines de vellut, verdes, molt gruixudes, tirades, que arribaven fins a terra. Segur que a fora hi feia sol!, i segur que des de les finestres es podia veure el sol! De sobte em vaig posar content i vaig anar cap a la cortina, i ja m'hi esmunyia per veure la llum de l'altra banda, quan una veu, la veu del germà, em va dir:

–¿A dónde vas?

Deixant estar el drap de la cortina em vaig girar a poc a poc. El germà em mirava intensament pel damunt dels vidres de les seves ulleres...

Feia molta estona que era allà, i tant! Quan temps devia fer? M'avorria molt assegut allà i sense fer res. Llavors vaig recordar que tenia un tros de caramel de xocolata i em vaig posar a buscar-lo. On l'havia posat? Vaig regirar les butxaques dels pantalons i, en treure el mocador, em va caure a terra la bala de vidre. Va caure a terra i es va posar a botar cada vegada més petit; cada vegada més petit..., cap als peus del germà director. No s'havia adonat de res. Quina sort! Em vaig acostar a la taula caminant de puntetes, i ja m'ajupia pel forat del mig de l'escriptori, i estirava la mà pel davall de les faldilles negres del germà, palpant el terra, quan vaig sentir que deia des de molt amunt: