(p. 9)

Miràvem per la finestra el treball de les màquines... Quan per fi ens van deixar sortir, em va fer molta pena perquè ja no era com abans: havia quedat com d'una sola peça, sense pedres –no podia xutar-les!–, i els arbres eren nous, petits, uns altres; i quan plovia no s'hi feien bassals, i si queies et feies molt de mal perquè el terra era molt dur.

A la permanència tenim rigorosament prohibit de parlar. Si ho fem, el germà vigilant dona un truc a la taula amb la chicharra; això és un avís; el silenci es restableix a l'acte. No és que ho fem gaire a gust, això de callar, però si no ho fas vés a saber què et podria passar... El Calvet, una permanència que el van haver d'avisar tres vegades, el van castigar tot un dia sencer sense menjar res.

Sovint m'agrada mirar per les finestres. No s'hi veu res, només el negre de la nit, però m'agrada. Són unes finestres molt altes, sense porticons, amb persianes enrotllables per la part de fora que sempre estan tirades cap amunt perquè a la meva aula mai no hi toca el sol. Sóc l'encarregat de pujar i baixar les persianes i m'agradaria fer-ho contínuament; a vegades ho faig, les abaixo; no sóc l'encarregat de fer-ho?; ho faig abans que arribi el professor. Quan entra i se n'adona em renya amb veu desagradable: