emboscall

 

L’ILLA DE LES FLORS

El vent fred de març bufetejava el finestró de ponent. A recés, vora la llar de foc, algú va parlar d’una illa fantàstica, al cor de l’Atlàntic... L’illa de les flors és una illa d’allò més hospitalària, situada en l’arxipèlag de les Açores, i forma part de Portugal. Gent d’arreu, aventurers, nàufrags, han trobat allí el paradís terrenal. Els nadius t’accepten incondicionalment, t’ofereixen una casa buida o t’ajuden a construir-ne una. Amb la pesca, l’aviram i la recollida de fruits, flors i menant horts, es pot viure sense preocupacions, gaudint de l’excel·lència del clima...

Sense perdre més temps, vaig viatjar en tren, pagant els diversos passatges, des de Barcelona fins a Lisboa. Això significava quedar-me sense ni cinc, però jo coneixia aquella ciutat i sabia com espavilar-me. Mentre batallava pels carrers, venent mandales a dos-cents els petits i tres cents escuts els grans, buscava una agència mercant que m’acceptés com a passatger en un vaixell amb destinació a l’arxipèlag de les Açores. De seguida vaig assabentar-me que alguns trajectes marítims fins aleshores habituals ja no embarcaven ningú, només mercaderies. L’Enrico C, un transatlàntic genovès que comunicava Europa amb Amèrica de Sud, que atracava a Recife, Brasil, amb escales prèvies a Barcelona, Màlaga, Lisboa, San Miguel de les Açores i Cap verd, havia deixat d’oferir aquest servei. Aconseguir un bitllet per San Miguel en avió em costaria tres vegades més del que tenia previst inicialment. Per això, l’estada a Lisboa es va allargar quasi un mes. Durant aquell temps vaig albirar la possibilitat d’adreçar-me a una altra illa, a Madeira, una destinació prou exòtica i per la qual sí que existia un vaixell de càrrega disposat a traslladar-me, a un preu acceptable. Calia estalviar una mica. A la part alta de la Ciutat Blanca, en el mercadillo que es celebra a l’empara dels murs del Castelo de Saô Jorge, vaig fer amistat amb en Carlos, un jove artesà que vivia en un barri de la ciutat amb la seva mare. Arran del darrer conflicte bèl·lic a Moçambic, tots dos van abandonar aquella colònia portuguesa i s’instal·laren a la capital lusitana. El pare d’en Carlos, però, un militar de la república, va quedar-se allà, a l’Àfrica, no només per lluitar, sinó també per motius de faldilles.

*

Per les costes de la ciutat s’impregna l’olor de la mar i la dels habitants aquàtics rostint-se a la brasa a les portes de bars antics, fumejant. Sardinha assada e vinho verde, anuncien les pissarres dels decrèpits establiments que recorden aquells temps d’aventures oceàniques, naufragis i baleners. Estrets carrers apinyats que contemplen les aigües fluvials, que es precipitaran a l’Atlàntic. A la Plaça do Rossío, uns cossos bruns, atlètics, desenfeinats i lliures de vestimentes superiors, prenen el sol ritualment en el monòlit: són els caçadors de la tribu, fent migdiades lleonines, abans d’abatre una presa humana, en un descuit, d’una estirada... Hi ha carrers farcits de foscos tallers d’artesans d’oficis mig oblidats: adobers, ferros vells..., i carrers comercials llampants, amb moda de París i orfebreria exquisida. Una ciutat cosmopolita, un guirigall en moviment perpetu, un port que mena al més enllà...

*

Un dia radiant ens vam atansar a Sintra, una sumptuosa població propera. I a la tornada, en el tren, vaig ensopegar amb l’Elisabet, una jove dels suburbis de Lisboa. Portava més collarets i braçalets que la Janis Joplin, i fumava a tothora, cigarretes i porrets, a pesar de la prohibició expressa enganxada en el vagó. Ella va atacar-me ràpidament, amb insinuacions, petons i altres detalls. Jo estava al·lucinadíssim amb el regal sensual que se m’oferia. Per això, li vaig

dir a en Carlos que jo continuava el trajecte fins a la terminal; feia uns dies que m’estava a casa d’aquest amic. Ell va baixar tot sol a la parada del seu barri.

Al centre, caminàvem l’Elisabet i jo, rumb a una pensió. Una de barata, però! De camí, ella s’empatollava amb la gent descaradament, demanant tabac o uns escuts; primer saludava un col·lega, després en petonejava un altre. Mare meva, quin escàndol de tia! No veia l’hora d’arribar a una pensió, despullar-la i... Es va fotre al llit vestida completament. Que no, que no, que no es despullava. Estava cansada. Només es va deixar grapejar una mica. Que tenia son. I en tenia, perquè es va quedar clapada profundament, a les deu del vespre, si fa o no fa, i l’endemà a les vuit dormia, a les nou dormia, a les deu dormia i a les onze...

*

Surto a esmorzar. Torno a la pensió. Passat el migdia, ella es lleva per fi. Fa mala cara. Mentre s’arregla una mica, no gaire, m’atanso a recepció per avisar que deixem la cambra lliure. Passo a recollir la col·lega. Els ulls ja li brillen, com ahir; s’ha espavila’t, tu, quina marxa, ja fuma, quin nervi, quin coi de tia! Vaguegem per la ciutat, em mostra indrets especials, no vol menjar res, res, jo sí: "Hòstia, aquí un plat per cent vuitanta! M’apunto." "Jo no, de debò, menja tu; haig de veure uns col·legues. Ens veiem cap a les sis, a Rossío." "Com vulguis."

A la tarda em mossego les ungles a la plaça esperant-la. Sort que, de quatre a sis, no he perdut el temps i he estès el drap amb els mandales sota les voltes, sempre força transitades ja que molta gent va cap a l’embarcador que creua a Setúbal, a l’altra banda del riu, on resideixen. Aquest lloc està sota cobert i té ganxo, s’hi ven i els municipals no t’emprenyen. De moment. Dues hores, quatre-cents escuts. Per anar tirant. Això de tenir parella em pot sortir una mica car, penso, sobretot si la sòcia no penca. Finalment apareix ella, amb presses, nerviosa, dictant ordres. Diu que anem no sé on, que hi ha un concert fantàstic, que cap problema per les entrades, que ens en passaran... Una munió de perdularis, rockers i altres tribus s’aglomeren al recinte del pavelló. Circulen els cigarrets mesclats amb dissimulació: "Hi ha molta policia; tenen por d’una allau humana com la del concert de la setmana passada", ha comentat un tal Emerson. Fa estona que ha començat el concert, i la brisa ens castiga, als de l’exterior. Hem esperat en va l’arribada del bocamoll que en teoria ens passaria entrades. Encara gràcies que un altre amic d’ella porta unes cerveses de litre... Passem, per collons, del concert i de tanta moguda. Ella insisteix en l’assumpte d’anar a dormir a casa de la seva mare...

Un bus llisca i trota cap als afores. Som els darrers passatgers i baixem en una parada tètrica; unes casotes es perfilen a penes en un turó. Ascendim per un caminoi, fangós. Llàstima dels mocassins, ara pringats a més no poder! Els gossos ploren, es lamenten: fam i ferides. Camino de la mà de la reina de les faveles, tinc fred, quasi por. Ella colpeja una porta. Una veu intranquil·la i ronca pregunta: "Qui hi ha?" "Sóc jo, mare, obre, vinc amb un amic, de Barcelona." "Ai, quin espant, creia que venies amb O Mario, aquell drogat malparit!" La velleta ens cedeix amablement l’únic llit de què disposa; ella jaurà sobre uns coixins. L’anciana pateix molt, es nota, per la filla; ja n’ha perdut un parell, de fills, m’explica, per culpa de companyies molt dolentes, molt roïnes... Costa de dormir, en una favela; la llum feble de l’espelma desproporciona el crucifix clavat a la paret de fustes velles. I quan aquesta s’apaga, les ombres s’omplen d’estels morts i d’unes veus atrapades en la caverna sinistra de la nit que pidolen: "Viure, volem viure, no pas malviure!" Avui, ni sexe no desitjo. Pensaments erràtics i

desesperats m’assalten... Quan viure és un malson, ¿qui no voldria despertar-se d’una vegada, i morir, perdre’s en el buit etern, anar a la deriva, sense sentit, embriac definitivament? Fora de la favela, uns individus es barallen. Se sent un xiscle dolorós. Una dona somica. Si sortís el sol... És estrany, però l’Elisabet s’ha despertat aviat; té pressa per marxar d’allí. Ha recollit no sé què i s’acomiada de la mare. Sí que ha sortit el sol; però la llum revela l’escenari dantesc: ferralla, pneumàtics deformes, lones greixoses, parracs, plàstics, deixalles..., barraques fràgils encastades en el fang, com fongs damunt d’un abocador. Aquí, un gos sarnós gratant-se; allà, perfils humans esquinçats, desdibuixats, mormolen entre dents assumptes il·legals... Proposo d’anar a la platja, uns dies, a Sesimbra; fa bon temps i la lluminositat de l’indret s’ho val. Ella accepta el viatge.

Amb precisió horària combinem l’enllaç del transbordador amb l’autocar que ens conduirà a Sesimbra, que conec bé del meu viatge anterior amb en Bruno. Al migdia arribem a la població. Explico a la col·lega que és necessari muntar la paradeta per guanyar uns calés; estic escurat pel cost dels tiquets. Vora mar, en la placeta dedicada als pescadors, on hi ha un plafó de ceràmica impressionant amb un pescador de color d’aram retirant la xarxa de les aigües, provem de vendre jocs màgics mentre fabrico un braçalet per a ella. L’acabo. Li regalo. No en fa gaire cas, però. Està inquieta, la princesa.

Han passat unes hores, i no hem venut ni cinc cèntims. Però l’amo d’un restaurant ens regala un grapat de sardines, fresques, i una ampolla de vi. Ens comenta, paternal, que encara manca una mesada per la temporada turística i, és clar, el poble està tranquil. Massa tranquil, diria jo! Li ho agraeixo. Caminem platja enllà, fins a un lloc escaient per fer un focarret i rostir els peixos. Amb una malla metàl·lica improviso una graella. Per precaució, socarrimo prèviament la malla. Després rosteixo les sardines; ja ho crec que són fresques! Ella a penes les tasta, no té gana. No té mai gana, no ho entenc. De vi, però, en veu uns quants glops.

Al capvespre discutim per una fotesa. L’Elisabet està molt violenta. Com boja. Si d’entrada aquests canvis d’humor seus van fascinar-me, ara em desconcerten i m’amoïnen en extrem. ¿Que no ho entén, ella, que hem de treballar per anar tirant? El problema és que és massa avorrit, fer i vendre artesania; també diu, martellejant-me orelles i cervell, que aquest coi de poble ensopit és una merda i que vol fotre el camp, cap a la ciutat. "Bé, demà guillem, però ara deixa’m guanyar-me les garrofes. O vols tornar en autostop?" Em contesta vagament que tant li fa.

Res no l’acontenta. Res no agraeix. Ha perdut el plaer per les coses mundanals. Tampoc no veu la bellesa natural. Funciona a ràfegues; té algun mecanisme cerebral espatllat. I no menja pas. És capaç de dormir quinze hores seguides, o més. Al tanto!, després vol recuperar el temps perdut, frenèticament, combinant atacs de nerviosisme, deliris i histèria. ¿Què collons li passa, a l’Elisabet ?Acampem en un clot entre les dunes, ella s’emboteix en un sac de dormir, jo m’embolico amb la meva manta. Ja no tinc aquella passió folla per la noia; no l’estimo prou, no l’acabo d’entendre, sé que necessita ajut, però no sé com actuar. El sol em desperta, i gandulejo. Fins que escalfa massa i, és clar, la col·lega passa de tot, ni s’immuta. Em foto de gana i no tinc res per cruspir-me, ni per tragejar. Empipat, en contra del principi bàsic de no deixar mai tirada, sola i adormida, una col·lega entre unes dunes; i fart de mirar de despertar-la, me’n vaig al poble a prendre un cafè amb llet i, de pas, comprar pa i mantega. Hòstia, que es foti, tu! Quasi m’escaldo la gola empassant-me amb rapidesa el contingut de la gran tassa que m’ha preparat un

guenyo amb cara de peix. ¿Pot ser que, de tant menjar peix, aquest home s’assembli a un nero? L’home marí també em ven uns panets i un recipient amb mantega, casolana. Camino cap a les dunes. Després de grans esforços aconsegueixo ressuscitar l’Elisabet: "Esmorza una mica, dona!" "Què t’empatolles, artista, deixa’m jeure!"

Les circumstàncies manen i ens veiem obligats a fer autostop per tornar a Lisboa. El tiquet del ferri l’aconseguim demanant caritat; ella en sap molt, d’això. Un individu fastigós li diu que, si vol diners, es deixi fotre un clau. Ella l’engega a la puta merda, el cabronàs. L’Elisabet continua pidolant com si res. En el vaixell, quan ella va al lavabo de dones, la segueixo sense que se n’adoni. He notat que sempre que hi va en torna transformada. Obro la porta. L’enxampo amb la capsa de barbitúrics als dits, disposada a engolir no sé pas quants comprimits. Se’ls trinca. "Però què fots, beneita?" "No m’atabalis, passerell", em contesta. Està enganxada a les pastilles. He trigat un ou a descobrir-ho; sóc de poble, jo, i no fa pas gaire temps que rodo món.

Per la ciutat he retrobat en Carlos i parlem de Madeira. Ell vol venir, i que li ensenyi a fer els jocs mòbils, també. Cal espavilar, doncs, si volem embarcar-nos. A l’Elisabet no li torno a veure el pèl i, a poc a poc, l’oblido, entretingut en la venda i l’estalvi d’escuts. Concentració, canya a les alicates i endavant!, com una fletxa directa cap al seu destí.

Tal vegada el que sigui final de mes provoca el cop de fortuna: guanyem vuit mil escuts en un sol dia, suficients per comprar un parell de passatges fins a Madeira en el següent vaixell, que llevarà àncores el dimecres, dia 6 de maig. Contents com unes pasqües, amb els tiquets a la butxaca, celebrem l’èxit bevent unes malguinhes en un bar típic de les regions del nord de Portugal. Eufòrics per la barreja que es serveix en un únic bol que cal compartir amb els col·legues, fem camí cap a l’estació, disposats a agafar un tren que ens deixi prop de la casa d’en Carlos. Aleshores topem amb un pelut, rústic i trempat. A mi el que més em crida l’atenció és la carabassa que porta penjada. "Voleu tastar-lo?, vi de la terra, de Tras-os-montes". Sí senyor, un vi pistonut, el que porta aquest element, alt, pagès, grenyut. L’Àngela, la mare d’en Carlos, prepara un altre llit —estora i matalàs al terra—, per a en Manuel, que així s’anomena aquest rústic que peregrina en recerca d’una alemanya molt especial, de qui no coneix el nom i que viatja en bicicleta, tota sola pel país lusità, i que una tarda de privilegi excels es va aturar mentre ell feinejava en els camps del pare, vora una carretera interior, i li va ensenyar què és una dona: una fantasia divina! El pitjor de tot, ens conta, fou quan l’alemanya en qüestió, en el clímax, assegurà com va poder, ja que no s’entenien pas gaire, que allò, fer l’amor, ho feia per Déu, i que s’entregava al de Dalt. "Collons, quina putada", es lamenta en Manuel, a qui posem el malnom de Vellote, perquè és el més gran dels tres: "Per una vegada que follo, a sobre li dec a un altre!"

Sí que eren dies de bonança; en un parell de jornades vam aconseguir un tercer tiquet, per al nou col·lega. En Vellote tenia una mínima idea de fer anar les alicates i va contribuir amb tenacitat a fer-ho possible.

 

© Albert Canadell