Nascuda en l’àmbit rural de Sant Pere de Torelló, Maria Font va sentir de molt jove la vocació poètica, i escriví, de forma autodidacta però amb el model que li proporcionaven lectures de Verdaguer, Maragall, Guimerà o Víctor Català, una obra considerable tant pel volum com per la qualitat, que fins pràcticament l’edat de jubilar-se no va ser publicada: La mort del camp (1981). En aquest llibre deixa clarament definides les directrius de la seva poesia: el cant a la vida rural i el plany per la seva extinció en la societat actual. Al volum Adéus definitius (1999) aplega la producció posterior a La mort del camp que se situa en la tendència més lírica i intimista, mentre que a Enderrocs (1999) hi mostra l’actitud més combativa, i hi adopta fórmules poètiques més discursives. A Nits (2002), on recull part de la seva poesia més recent, hi trobem la mateixa temàtica de fons, tot i que realitzant una inversió de la màxima clàssica que recomana “viure el dia”, l’autora convida a gaudir de la nit entesa com parèntesi de llibertat on els éssers de la natura poden tornar a establir contacte amb una realitat no corrompuda per la mà de l’home.
També és autora d’Escriptura insòlita i altres contes (1999), llibre que aplega onze narracions que, en contrast amb la seva poesia, sempre dotada d’una forta càrrega emocional, es caracteritzen pel to irònic o humorístic, i, fins i tot, de vegades, burlesc, Sota el fumeral (2005) és una novel·la breu on realitza un extraordinari exercici de reivindicació d’unes formes lingüístiques que veu desaparèixer juntament amb un món que agonitza; aquesta obra porta a les seves últimes conseqüències la visió del món de l’autora: hi uneix fons i forma fins a un extrem que probablement ofendrà aquells que no siguin capaços de fer abstracció dels valors lingüístics adquirits i deixar-se portar per una correntia de llengua que brolla, encara viva i diàfana, de les deus més profundes de l’idioma.
Desarrelats (2006) significa la persistència d’una veu –feble i modesta, però del tot necessària i carregada de raó– que li demana a un món que corre a tota velocitat sense saber cap a on que giri la vista per comprendre tot el que està perdent.