emboscall

 

MANEL QUERALT

NIVALIS, L'ALTRA BANDA

 

1 La tanca Què hi havia a l’altra banda del pati de l’escola que els estava vedat? Cada dia, quan arribava l’hora de l’esbarjo, Nivalis no participava dels jocs ni de les corredisses amb els companys i es quedava tota l’estona mirant aquella tanca que els separava de l’altra banda. Era un mur, un obstacle que Nivalis havia estimat i odiat alhora, al qual havia tractat d’engalipar, suplicar i convèncer amb fervor, perquè li deixés veure a través de la seva pell opaca. Però mai, durant el temps que persistí en les invocacions, la paret no mostrà què amagava. No hauria estat més fàcil pujar en un turó proper o, fins i tot, a algun edifici alt de la ciutat o al mateix terrat de l’escola i disposar, senzillament, d’uns binocles per veure què hi havia darrere el mur? Doncs no, perquè la tanca era realment molt especial: a l’altra banda no s’hi veia res més que una boira molt espessa que no deixava passar cap raig de llum, era com un full de paper en blanc on la imaginació no s’hi pot ni pintar ni dibuixar ni escriure. O sigui, res de res, el buit. O us creieu que Nivalis no coneixia les possibilitats d’enfilar-se en un lloc més elevat? Cap habitant de la ciutat no sabia com era de llarga la tanca, ni fins on arribava. No els preocupava ni els interessava en absolut, simplement s’havien anat acostumant a aquells límits. Des dels temps dels avis dels rebesavis, no se’n parlava mai. Ningú no recorda cap referència, ni oral ni escrita tret, només, de la prohibició de saltar a l’altra banda. Per què? Doncs, no se sabia exactament, però el millor era, creien els bons i obedients ciutadans, fer cas de les normes, que per això hi eren. Era tanta l’angoixa i el desig acumulats dins del petit cos de Nivalis que, de sobte, podia aixecar-se del pupitre, abandonar la classe, sense permís i sortir a fora, atret per unes veus estranyes que ell, deia, podia sentir dins el seu cap. Al principi, ho feia davant la sorpresa de tots els presents, mestres i alumnes inclosos. Més tard, fugia perseguit pels crits de reprovació que el mestre de torn li llançava al clatell, però Nivalis corria tant com podia, sense fer cas de les amenaces. Finalment, donat que el noi no semblava cedir en els seus rampells, a l’escola començaren a circular certs comentaris a mitja veu que emmudien quan ell s’acostava als petits i improvisats grupets d’alumnes. Però, de nou a l’hora de pati, ho tornava a intentar. Es quedava llarga estona mirant fixament un sol punt del mur, com si dels seus ulls hagués de sortir un raig poderós, capaç de foradar aquella paret de ciment gris, llisa i freda com el gel, que li impedia veure què hi havia a l’altra banda. Es concentrava molt i molt i convocava estranys i desconeguts poders interns, conjurava, en silenci, sortilegis arcans descoberts a les biblioteques, durant llargues nits d’estudi, però res, ni una guspira. Després de tals esforços, els ulls esbatanats se li irritaven tant que, una mica més li haurien saltat de les conques. I, quan ja no podia més, s’adonava que els poders desitjats no passarien mai de la pura il·lusió. No foradaria, ni fondria, ni traspassaria aquella maleïda paret. Llavors, abatut per la impotència, plorava i no hi havia ànima a la terra coneguda que el pogués consolar. Era, sobretot, amb aquestes demostracions tan sentides que es guanyava el distanciament i el refús dels companys: —És un nen rarot, oi? Els metges havien intentat aïllar Nivalis d’aquell comportament tan perjudicial per la seva salut i, també, tot sigui dit, perquè no afectés el bon nom de l’escola. Els especialistes van acabar per recomanar que el millor seria deixar-lo fer i no oposar-hi resistència. En qualsevol cas, aquell nen resultava ser un sonat inofensiu. —Alerta, Nivalis torna a fer de les seves! A l’escola es declarava l’alarma general quan ell volia saltar la tanca. Però, després d’intentar-ho repetides vegades, mai no hi havia reeixit; fins i tot, més d’un cop acabava a l’ambulatori amb múltiples contusions. Com que els professors s’havien fet un tip de vigilar el ximplet, convençuts com estaven que mai no aconseguiria els seus objectius van relaxar la vigilància. Per això, un dia, quan ja havia passat tot, incrèduls, mestres i companys no entenien com és que aquell marrec dissident aconseguí arribar a la part més alta del mur. Nivalis sentia com el pes del seu cos feria les seves mans i els seus canells, com altres forces l’estiraven cap avall per les cames, perquè desistís de l’intent de saltar. Posseït, no feia cas de les veus que, dins la cridòria, li arribaven confuses, que l’advertien, l’amenaçaven o el compadien... Amb les parpelles premudes i els braços que ja no els sentia, es desempallegà de les grapes que l’estiraven, balancejà suaument el seu petit cos escardalenc i, com si sempre hagués sabut què calia fer, amb una habilitat impensable, féu un àgil i ràpid saltiró i es deixà caure a l’altra banda.

 

© Manel Queralt