emboscall

 

JAUME PLANAS I PANADÈS

TIRGUZ

 

I Sóc Albert Soler-Massana. En altres temps se’m reconeixia com un bon autor d’històries cinematogràfiques, però ara vagabundejo anònimament per terres exòtiques. No sabria explicar com hi he vingut a parar; ja ha plogut massa des que vaig iniciar la persecució d’una quimera impossible, o potser no tan impossible. Hauré de remuntar-me al dia de la meva davallada a l’Infern. Encara recordo prou bé com va començar tot, aquella tarda d’un catorze d’abril, quan una carta de procedència misteriosa va aparèixer a la meva taula. Des de bon matí havia maldat per escriure a l’ordinador, resistint-me a quedar adormit sobre un coixí de papers desordenats: una manera íntima de celebrar els trenta-cinc anys, força escaient per a un guionista solitari. L’estudi del meu pis de Travessera de Gràcia, en una hora més propícia a la migdiada, s’anava emboirant amb fum de tabac negre. Providencialment, el cul d’una ampolla perduda enmig del paperam conservava una mica de brandi. Un glopet més i l’escalfor de la meva entranya tornava a fluir amb una alenada eufòrica, però, lluny d’inspirar-me, augmentava per moments la pesantor del meu cap. Qualsevol pretext per a una pausa seria molt benvingut. Fou en rescatar el correu endarrerit de sota un escampall de llibres esgrogueïts quan aparegué la carta que tanta curiositat m’havia de despertar. No hi figurava el remitent i, per a més misteri, els segells havien estat arrencats, potser per un carter col·leccionista. Vaig obrir-la molt intrigat: era un calc rudimentari fet amb paper carbó, en un full tan fi que transparentava. Tot i ser en anglès, em va produir tant d’efecte com si hagués estat escrita en català. Estimat amic: Desitjo que aquesta crida arribi a temps i l’acullis amb tota la consideració que mereix. Fuig ben lluny, abans que sigui massa tard. Tal vegada jo hagi trigat massa, però finalment també estic decidit a intentar-ho. Vaig avisant a tants com puc entre els nostres. Si la sort ens és favorable, tinc l’esperança de poder-nos trobar, algun dia, en la Ciutat de les Cent Places. En cas que et temptés la idea de llevar-te la vida, deixa’m recordar-te, amic meu, que els de M. no esperen altra cosa de tu, ja que així els facilitaries enormement la feina. Tingues sempre present el nostre destí ineludible: la Ciutat de les Cent Places. Espero trobar-la en algun lloc d’aquest món. Allí t’esperaré. El meu desconcert va ser total. No tan sols era impossible desxifrar el gargot de la signatura, sinó que fins i tot les restes del mata-segells eren una taca borrosa, estampada pel més maldestre i malhumorat dels funcionaris de correus. Allò semblava una broma malèvola per part d’algú que conegués la meva situació professional i sentimental, però, per voltes que hi donés, no se m’acudia ningú prou sospitós. Resultava més raonable pensar en l’obra d’un guillat. Ben mirat, el més xocant era la familiaritat d’aquella referència a una Ciutat de les Cent Places. M’hauria sonat a títol de conte infantil si no fos per la seguretat d’haver-la llegit en els meus llibres de vell, en alguna d’aquelles atrotinades rareses que havia adquirit més per caprici que com a documentació de guions. Apilats damunt la taula amb pols de moltíssimes setmanes, vaig remenar-los amb la vaga esperança de recordar en quin d’ells apareixia escrita: Devisement du monde de Marco Polo, Els set pilars de la saviesa de Lawrence d’Aràbia, Voyages d’Ibn Battuta, Primers passos a l’Àfrica Oriental o exploració del Harar de Richard F. Burton, Voyage en Orient de Flaubert, L’Índia i el Tibet de Younghusband, Um die Welt, ohne zu wollem de Lluís Salvador d’Àustria-Toscana... la recerca resultava inútil. Va sonar el telèfon i, per desgràcia, m’hi vaig posar. Hauria desitjat qualsevol altra trucada: —Albert? —Sí... —Sóc en Biel... agafa’t fort! En Martinelli s’ha llegit la sinopsi i ja en té prou. Està disposat a amollar cinquanta quilos només d’entrada... Venim ara mateix! Prepara dues còpies del guió, que una serà per a demanar la subvenció... tot i que el paio ja vol començar a rodar! Va penjar deixant-me amb la paraula a la boca, com de costum. Es complia el pitjor dels pronòstics: després d’un termini prou ampli de vuit mesos, tan sols tenia perfilades les primeres escenes del llargmetratge, mentre tothom donava per fet que els deu fulls de la sinopsi ja s’haurien multiplicat per deu o per vint. El meu nom era a punt d’entrar a les llistes negres de les productores: amb en Biel Ferreiro a la defensiva no calen enemics, sobretot tractant-se de mantenir impecable el seu currículum. En realitat, si s’havia guanyat un cert renom, era gràcies als papers rocambolescos que es reservava en les pel·lícules que dirigia. “Amb aquesta, si més no, riurem una mica... entrem!”, comentaven veus davant les taquilles, en reconèixer la seva cara en els fotogrames. Enfrontant-me de nou a l’ordinador, em vaig posar a teclejar desesperadament, sense gaire solta ni volta, com si existís la remota possibilitat d’enllestir un primer tractament del guió en mitja hora.

© Jaume Planas i Panadès
275 pàgines. PVP 10 €
Dipòsit legal: B-34047-2005
ISBN: 84-96443-34-5
Primera edició: juliol de 2005

[CAPÍTOL 1]