emboscall

ALBERT CANADELL

LA TRIBU

 

CAPÍTOL 11. EL KAOIR

El Kaoir s’estava poblant, no passava dia que no arribés algú. Les cabanes eren totes ocupades i s’hagué de fer un gran barracó que calia engrandir contínuament. Es treballava amb harmonia; es munyien les cabres, es feia formatge, s’enfornava el pa, es cuidava de l’hort i dels nous hostes. Després del viatge tots els cossos necessitaven ser tractats amb cura; es feien massatges i saunes inipi, els amors s’encenien lliurement. La lluna creixia.

Vaig arribar al Kaoir mig mort, agonitzant. Em donaren un gran cossi de llet amb pol·len, me’l vaig beure d’un glop. Vaig quedar ajagut sota les palmeres, delirant. Recordava l’encara recent encontre amb la bella Amayjatah; caminava perdut, sense nord. En veure-la, vaig pensar que al·lucinava. Em preguntà si volia llegir les cartes; jo, nerviós, trec el Tarot del sac i barrejo els arcans. Ella encén l’encens més subtil. Observo els seus ulls, ben oberts, emmarcats en profund amor. Col·loco les set cartes, les aixeco:

LA MORT - LA RODA DE LA FORTUNA - L’ERMITÀ - EL MAG - L’EMPERADRIU - L’ESTRELLA - EL MÓN.

En aquell moment va aparèixer un ocell blanc, mig àliga, mig colom, i es posà damunt les cartes. Ella em va dir: —Ei, veus aquest ocell? Segueix-lo, et portarà al Kaoir. Hi ha una missió per a tu; has de plantar aquesta flor esfèrica (va oferir-me un diminut i rosat embrió) davant la Pedra dels Cinc Angles, al costat de la qual renaixeren les aigües del Gran Riu. Invoca i ofereix al cel la flama d’una foguera i descansa, descansa, que despertaràs en el nou món. Dit això desaparegué. Jo, amb l’ocell a l’espatllera, prenc la senda del Kaoir.

Suava, desvariava. Al poblat estaven preocupats. Arribà Ommo amb l’Arca d’Ifrin; en va treure un bàlsam, amb el qual m’untà el pit. Aleshores vaig recobrar el coneixement.